El mòdul lunar Eagle es va separar del Columbia i va iniciar la seva aproximació al sòl lunar. Segons s’apropaven, els astronautes observaren amb pànic que la seva velocitat era major de l’esperada: havien passat 4 segons abans del previst per les marques d’allunatge.

Llavors, els controls van començar a sonar i el senyal d’alarma es va encendre al mòdul i a Houston. Passaren a controlar directament, canviant de programa de navegació, el mòdul. Armstrong va posar el sistema semi-automàtic de navegació.

El combustible d’aterratge gairebé s’esgota. A Houston, les ungles brillaven per la seva absència. Un llarg allunatge que va acabar amb la veu d’Aldrin. “Houston, Tranquility Base here. The Eagle has landed “.

Poc faltava per al primer passeig lunar. Per a la famosa frase d’Armstrong “un petit pas per l’home, un gran pas per la Humanitat”. Però aquest viatge lunar, que avui podem seguir en un Twitter commemoratiu, va començar molt abans.

Va ser el resultat del somni de generacions i generacions de conquerir l’espai. De posar els peus a la lluna i assolir les estrelles. Però sobretot, va ser el resultat de les condicions que els líders han de tenir: una bona visió de futur. I el president Kennedy la va tenir.

Hem de demanar als nostres líders que ens facin somiar amb les estrelles. Amb conquerir allò desconegut. Necessitem líders que tinguin una visió que no s’esgoti en els 4 anys del seu mandat. I Kennedy va saber mirar més enllà del seu abrupte fi de servei al seu país.

Així, JFK – qui, per cert, és el protagonista de la darrera campanya publicitària dels rellotges Omega, en commemoració d’aquesta efemèride- va posar en la lluna una nova frontera. Va fer d’aquella vella idea d’aconseguir una prioritat, sabent que serien necessaris diversos anys per al primer passeig lunar d’Armstrong. Així, un 12 de setembre de 1962, 7 anys abans del dia que avui festegem, a Houston, Texas, el president va explicar en un brillant discurs per què escollir la lluna.

I JFK la va triar no perquè fos fàcil arribar a ella, sinó per la seva dificultat. Perquè en superar les dificultats rau l’èxit, no només el polític, sinó el d’una societat sencera. Perquè en la superació dels reptes, hi ha la unitat i la base del futur i del desenvolupament.

We choose to go to the moon. We choose to go to the moon in this decade and do the other things, not because they are easy, but because they are hard, because that goal will serve to organize and measure the best of our energies and skills, because that challenge is one that we are willing to accept, one we are unwilling to postpone, and one which we intend to win, and the others, too.

Celebrem avui aquesta visió. Celebrem avui el resultat d’aquest discurs com la mostra que rere la oratòria han d’existir idees, valors i propostes. Celebrem avui un dels moments més importants de la història de la Humanitat, però aprofito per a reflexionar sobre la necessitat de tenir líders que busquin noves fronteres.

Fronteres que no ens han de dur forçosament a la lluna, que no es plantegen en l’espai. Fronteres que poden (i han de) tenir en la terra el seu lloc. Fronteres com la fi de la fam, la conquesta de drets. La llibertat de la qual no tots gaudeixen. Les fronteres quotidianes que no sempre estem disposats a fixar.

Aquesta visió que, més que mai en temps de crisi, els líders han de fixar. I comunicar. Aquesta visió de la qual tan orfes ens sentim, sobretot en un dia com aquest.

Molts eren els escèptics que fa poc menys d’un any no auguraven a Pep Guardiola una tasca fàcil al capdavant del FC Barcelona. L’exjugador, una figura mítica per al barcelonisme, tenia el difícil objectiu de retornar la il·lusió a una desencantada afició i aconseguir triomfs esportius per al que presumeix de ser més que un club.

No entenc de futbol, però es diu i es comenta -fins i tot entre les files dels eterns rivals- que el joc d’aquest equip al camp és quelcom extraordinari: la qualitat dels seus jugadors ha sabut trobar el just equilibri per tal que les estrelles brillin amb un joc d’equip sublim.

Com s’arriba a aquesta unanimitat en el criteri i a un triplet sense precedents? En això, el lideratge de Pep Guardiola ha tingut molt a veure. Un vestidor, igual que una empresa, un govern o un país estan àvids de lideratge. D’algú que sàpiga marcar les metes i sàpiga aprofitar el talent i la personalitat dels individus que formen les unitats esmentades pel bé del col·lectiu.

Guardiola ha usat el seu propi relat personal (el jove de Santpedor que va pujar a poc a poc de categoria a l’equip dels seus amors fins a formar part del famós Dream Team i sortir-ne per la porta gran) per a assentar les bases del vestidor. El valor de l’esforç que encarna per posar fre al frenesí de l’anterior etapa. El treball, el respecte i la humilitat contra el malbaratament, la festa i el baix rendiment.

Però sense dubte, Pep ha sabut crear el que sempre ha estat i ha de ser un equip de futbol: una unitat. Guardiola ha lluitat per a que el valor del col·lectiu sàpiga maximitzar les virtuts dels millors i fer a tots partíceps de les mateixes metes. Guardiola, com Obama, ha sabut entendre que les coses s’aconsegueixen sumant.

El seu lideratge ha traspassat el vestidor, com no pot ser d’altra manera en una societat organitzada, en certa manera, al voltant del futbol. El seu tracte exquisit amb els mitjans va esbair tota oposició inicial i el seu discurs esperançador a la vegada que mesurat, va convèncer eas culers. I van arribar els resultats …

L’estil de Pep és una prova més d’aquesta emocionalitat cada vegada més important per a forjar grans líders. Relats personals potents, proximitat, humilitat, creença en les persones, la força del col lectiu … Pep ens ha donat una lliçó, i tres títols als culers. No és fútil que alguns vegin a Guardiola la translació d’Obama l’onze contra onze. Potser exagerat, però que per mi no quedi: Yes, we Pep!