Ha plogut molt des de la primera visita oficial del ja coronat Joan Carles I a Barcelona el 1976. A propòsit de la mort de Juan Antonio Samaranch vam poder recordar quan el jove monarca dirigia unes paraules en català des del Palau de la Generalitat, en aquell temps, seu de la Diputació de Barcelona que presidia el traspassat president del CIO. Va ser una sorpresa i un gest carregat de significat polític en els mesos posteriors a la mort del dictador.

Un gest. Com tants altres hem vist al llarg dels últims trenta anys en tot el que està relacionat amb les llengües que es parlen a Espanya. Un gest que al cap de pocs mesos es va plasmar en el reconeixement constitucional de la diversitat lingüística, l’oficialitat del català, l’euskera i el gallec. Que va suposar el desenvolupament d’una convivència lingüística que s’ha viscut i es viu als carrers. Però que no sempre ha estat reflectida de la mateixa manera en la política espanyola.

Aquest ha estat i és, sens dubte, un tema espinós. Països com Canadà -amb versions del seu himne en francès i anglès- o Suïssa -amb presència de totes les seves llengües en segells, monedes i bitllets- han sabut reconèixer la seva pluralitat lingüística a nivell oficial, legal, constitucional… però també en la part simbòlica. En els gestos quotidians que han ajudat a no témer al que parlen els altres. El 2001, després de 150 anys d’història postal espanyola, només 46 dels 3.731 segells emesos ho van ser en alguna de les llengües avui oficials. Fins que el primer govern de Zapatero va promoure l’ús de les llengües oficials en espais com els segells o el registre civil.

Zapatero va començar també amb un gest la seva relació amb Catalunya després de ser investit president. Un gest menys frívol que el d’Aznar, quan afirmava parlar català en la intimitat. Igual que Joan Carles I, es va dirigir en català durant la inauguració del Fòrum de les Cultures, a la primavera de 2004. Encara que el gest que, com hem vist, es va traduir en certs avenços cap al reconeixement de la pluralitat lingüística, no va ser tot el profund que s’hagués pogut esperar: les llengües oficials no van ser reconegudes al Congrés dels Diputats, en una crispada legislatura que va donar lloc a una batalla incessant del president de la cambra, Manuel Marín, contra el seu ús.

El gest tampoc es va plasmar en avenços significatius a Europa: demanar l’oficialitat de les llengües és responsabilitat de cada Estat. Així, països com Irlanda han portat a la oficialitat de llengües com el gaèlic a la Unió. I aquí el gest de l’executiu espanyol es va quedar a mitges.

Els gestos, gestos són. Però després d’això i la seva càrrega en la part simbòlica, en l’emocional, s’ha de treballar  d’alguna manera. Per això, l’enrenou mediàtic causat per la intervenció de Leire Pajín al Senat ens retorna a una realitat que no podem obviar. Amb un hemicicle enfurismat per l’ús de les llengües oficials per part de la senadora, Pajín va relatar la seva vinculació personal i familiar amb l’euskera, el seu coneixement del valencià, que li permet entendre’s amb catalans, balears i aragonesos, i el respecte i admiració pel gallec. Un gest que s’inscriu en el reconeixement de les llengües, amb trenta anys de retard, a l’eterna candidata a ser la cambra de representació territorial.

Pajín va sorprendre, i aquest va ser el seu triomf comunicatiu. Però sobretot, segons relaten les cròniques parlamentàries, ens va posar davant d’una realitat que no per ignorar-la, desapareixerà: a molts encara els segueix molestant el reconeixement de la pluralitat. Comportaments que subjauen en l’imaginari col·lectiu de molts, que impregna les actituds cap a la novetat, el què és plural i allò diferent. Tints hereus d’una Espanya vella i aïllada durant segles en l’esfera social, política i  cultural. Potser la mateixa substància que impregna la incapacitat de diversos presidents a expressar-se en anglès o en francès.

Manuel Bustos i Paco Bustos són germans. Al seu torn, són alcalde i regidor a Sabadell. Josep-Lluís Carod Rovira és el vicepresident de la Generalitat i el seu germà Apel·les és el delegat de la Generalitat a França. Pasqual Maragall va ser president de la Generalitat mentre el seu germà Ernest, avui conseller d’educació, era el secretari del govern. Lech i Jarosław Kaczyński van ser al mateix temps president i primer ministre de Polònia. Germans bessons. Només és nepotisme o venim marcats genèticament per tenir els mateixos valors polítics que els nostres germans?

La resposta a aquesta pregunta és complexa, amb un germà podem compartir moltes coses però no estem predestinats a compartir també la visió política del món. Això sí, el fet de compartir el mateix entorn familiar, escolar i social són determinants en el procés de socialització política. Així ho mostra nombrosa literatura i així es constata en l’experiència: més o menys es comparteixen certs valors polítics en el si de les nostres famílies. Des de la família de Leire Pajín a la dels Oreja. Passant per autèntiques dinasties polítiques com els Kennedy, els Bush o els Clinton.

No obstant això, què passa amb els bessons? En el primer paràgraf citàvem el cas dels germans Kaczyński, que amb ferri control i amb la seva visió conservadora de la vida i la política, es van fer famosos més enllà de les seves fronteres. Segons han revelat recents estudis de genètica, s’ha demostrat que hi ha actituds polítiques que s’hereten genèticament i que en el cas dels bessons, el 32% d’aquestes actituds es poden atribuir a l’herència. La dada pot ser sorprenent ja que part de la visió tradicional de la ciència política es referia al context en què un creix i es forma, no tant al propi funcionament del nostre cervell davant segons quines coses.

En el fons d’aquesta concepció hi ha la d’entendre que les nostres emocions juguen un paper més destacat en política del que creiem. Així, els nivells genètics de oxiticina o dopamina, que són molt importants per entendre les nostres decisions i reaccions, serien determinants per entendre perquè els Kaczyński no només comparteixen partit, sinó que també comparteixen ambicions.

Si bé els valors comparteixen, doncs, una explicació una mica més profunda del que s’esperava, el nepotisme també seguiria el mateix patró? Són els nostres gens els que ens porten a triar un germà abans que a una altra persona per un càrrec? Encara que no hi ha estudis sobre això, segurament algun tipus d’influència hi hagi. Potser no en la genètica, sinó en la gestió de certs components de la intel·ligència emocional, aspectes clau com l’empatia o la confiança d’algú proper per a un càrrec d’especial importància. Llegint la biografia de Pasqual Maragall podem entendre la seva relació amb Ernest, per exemple.

No obstant, no es prenguin això com a dogma. Segurament Leire Pajín hagués desitjat no compartir gens amb la seva mare aquesta setmana després que va passar a Benidorm. I els cosins Trinidad Jiménez i Alberto Ruiz-Gallardón comparteixen poc més que el fet d’haver estat rivals en unes eleccions per l’alcaldia de Madrid. Els gens són importants, encara que no estem davant d’una ciència exacta…

Ja sigui per experiència pròpia o per la d’alguna persona propera, tots sabem el que és ser el marginat o marginada de la classe. Alguna vegada no ens van escollir per a l’equip de futbol de l’esbarjo o aquella companya de classe tan popular va fer mans i mànigues per evitar fer el projecte de ciències amb tu. Tots sabem el que és, tots sabem el que se sent.

Faig aquesta petita introducció per comprendre la manera en què molts ciutadans podran interpretar l’amenaça del PSOE de vetar el PP en alguns càrrecs si no es resol de forma ràpida i favorable el nomenament de Leire Pajín com a senadora pel País Valencià.

Des de maig el PP, que té majoria a les Corts Valencianes i que d’aquests vots depèn que Pajín pugui ser senadora autonòmica, està vetant aquest nomenament amb retards per qüestió de forma. Fins al moment, fins i tot els seguidors més fervorós del partit de Rajoy podrien entendre que s’està cometent una injustícia, que s’està utilitzant el joc brut en política.

Què passarà ara? Si el PP fa cas omís d’aquest avís i el PSOE posa en marxa la seva aposta, el discurs podria mutar de gran forma i el ciutadà del carrer passaria de considerar Pajín la nena que no sap xutar una pilota a qualificar com la que fa bullying i deixa als altres a la banqueta.

És molt cert que el PP està tensant la corda al màxim en un afer, el repartiment dels càrrecs institucionals, que en 30 anys no ha produït grans problemes. Però també és cert que emocionalment ens sentim més propers dels febles que als forts. Fins ara el feble era el PSOE, però amb aquest canvi d’estratègia passa a ser el fort.

El fort, que a més, està al Govern espanyol, que acaba de demanar a la fiscalia que segueixi amb el tema de Camps… el fort que serà percebut més amenaçador pels valencians que el fet que demanin a Pajín que demostri el seu compromís amb la Comunitat en una compareixença a les Corts. Com si no hi hagués diputats i senadors per la Comunitat que passen olímpicament d’ella …

En política no preval la raó. Perquè la raó mostra clarament l’obstrucció que està realitzant el PP. En política l’emoció mana, i el missatge emocional que acaba d’enviar el PSOE no és el més adequat. Tenen l’oportunitat d’or de fer del seu discurs el més emocional de tots, tenen els regals a Camps, a Barberà i a membres del Consell, tenen la manipulació de Canal 9, tenen el d’Pajín, el de la America’s Cup, Fabra … Amb aquests elements, no podria el PSPV i el PSOE construir un autèntic missatge emocional que ensorrés el monopoli del que és valencià que té el PP?

I ja com a apunt final: m’encantaria veure avui a alguns mitjans valorant això de demostrar el “compromís amb València” que demana el PP si en comptes de la Comunitat ho demanés al Parlament de Catalunya …

No he pogut estar avui a Vistalegre, encara que hi havia d’anar. Però si hi ha alguna cosa que les noves tecnologies posen al nostre abast és la capacitat de seguir actes que fa només uns anys arribaven pels talls de 30 segons a la televisió o assistint a ells personalment.

El 2 de maig de 1879 es fundava a la cèntrica taverna madrilenya Casa Labra el partit polític més antic d’Espanya, el PSOE. El partit que, segons ha expressat avui el president Zapatero és “el més antic de tots, però el més jove de tots”. Amb la celebració d’aquest aniversari de fons, el partit ha donat el tret de sortida a la precampanya de les eleccions del proper 7 de juny.

Vistalegre, el temple que en els darrers anys ha servit per a “celebrar victòries i preparar victòries” segons va expressar Zapatero, ha reunit a més de 20.000 ànimes entregades, especialment amb el nou heroi del socialisme espanyol, el lehendakari Patxi López.

Cartell de les grans ocasions, amb el president Zapatero, el Lehendakari López, el vicepresident Chaves i el candidat Juan Fernando López Aguilar, a més de Leire Pajín i Tomás Gómez.

L’acte de Vistalegre ha estat la gran catarsi col·lectiva que el PSOE necessita per encarar una campanya que es planteja difícil. Difícil, per la possibilitat d’estar davant d’un canvi de cicle electoral si el PSOE perd aquestes eleccions. I difícil perquè es preveu una elevada abstenció.

Europa ha estat protagonista durant la primera part del míting, no així durant la segona, en què Chaves ha dirigit una dura arenga contra el Partit Popular i els casos de corrupció que estan assetja el principal partit de l’oposició. El vicepresident ha afirmat que “a la política no es ve a lluir vestits de luxe”.

Patxi López, per la seva banda, ha realitzat un emocionant relat del canvi a Euskadi i ha homenatjat als socialistes assassinats per ETA. Zapatero va concloure l’acte agraint a Patxi seu lideratge en el País Basc i va recollir l’experiència del jurament de Gernika al repassar amb un “en peu” repetit diverses vegades, citant la història i els valors del PSOE, aterrant el seu discurs en la situació política actual.

L’acte ha deixat, al seu torn, alguns detalls interessants. La imatge del palau absolutament ple és un missatge en tota regla de la capacitat mobilitzadora del PSOE. Escenografia acurada i moderna, com és habitual en el partit. Hem vist un excel·lent discurs ordenat del candidat López Aguilar, que ha estat tancat abruptament per l’entrada en escena de Chaves. Chaves ha tret a relluir per analogia les capacitats oratòries de López Aguilar.

Magdalena Álvarez, candidata a les eleccions europees, ha estat estratègicament situada després dels oradors. I les casualitats d’armari han volgut que Patxi López i Alfredo Pérez Rubalcaba lluissin camises similars. I tot això regat per l’himne socialista, l’ària de la Rosa i confeti vermell i blanc, per a una festa socialista en un dia gris a Madrid.