Una coneguda marca de cotxes francesa ha remogut en el bagul dels records i ha recorregut a figures del passat per a la seva publicitat. Una d’elles és la mítica Marilyn Monroe. Sembla que està de moda mirar enrere -diu la cançó que és bueno a veces- i els 60 tornen a estar en el punt de mira. De fet, la mateixa campanya reclama la figura de Lennon just quan el Vaticà ha perdonat oficialment al quartet de Liverpool.
En tot cas, si hi ha una figura que encarna aquest esperit dels seixanta com pocs és el de John Fitzgerald Kennedy. De fet, l’estirp Kennedy en general. Ha estat una de les conseqüències lògiques de l’elecció d’Obama com a president dels Estats Units, ja que no han estat pocs els que al llarg dels últims tres anys han comparat en infinitat d’ocasions als Kennedy amb els Obama.
Així, gairebé per la porta del darrere, els Kennedy tornen a estar en boca de tots. Encara que aquesta vegada el protagonisme és per a la vídua més famosa de la història americana: Jackie Kennedy. Fa uns dies s’estrenava a Espanya la sèrie relacionada amb la figura de la Primera Dama realitzada per HBO. “Grey Gardens” mostra la vida de les parents pobres de Jackie, Edith Ewing Bouvier Beale i la seva filla Edith Bouvier Beale, que van passar de tenir-ho tot a les penúries econòmiques i socials. També a Alacant trobem una menció a Jackie, ambl l’obra de teatro que avui es representa a l’Aula CAM titulada “Todas quieren ser Jackie Kennedy”, que relata l’efecto de la primera dama en la societat espanyola dels 60.
L’última novetat, però, ve del cinema. Rachel Weisz donarà vida a la vídua de Kennedy en una pel·lícula que mostrarà els dies posteriors a l’assassinat de JFK. Tot això quan es coneix que les set entrevistes que va concedir Jackie després de la mort del president, seran publicades per l’editorial Hyperion, un llibre que comptarà amb tot el morbo i l’halo de misteri típic en els Kennedy com la seva millor eina de promoció.
Mentre es construeixen els nous mites del segle XXI, els del segle passat segueixen atraient i venent. Ja sigui cotxes o entrades de cinema, crispetes i refrescs.
Ted Sorensen passarà a la història com el speechwriter d’un dels presidents més carismàtics de la història dels Estats Units, John F. Kennedy. Kennedy, que va entendre com pocs el valor de la comunicació, va arribar a afirmar que Sorensen era el seu “banc de sang intel·lectual”.
Fa unes setmanes, el president Obama -a qui va assessorar en el seu discurs inaugural- el va distingir amb la Medalla Nacional d’Humanitats per la seva contribució per a l’avanç de la política americana.
Aquests són alguns dels millors discursos de Kennedy que tenen l’empremta de Sorensen. Encara que no tots hagin estat escrits per ell.
Discurs inaugural: “No et preguntis el què el teu país pot fer per tu. Pregunta’t el què pots fer tu pel teu país”
Als Estats Units hi ha una ja llarga tradició de dotar a les seves campanyes electorals amb cançons de campanya. Temes, alguns populars i altres menys coneguts, que vénen a donar suport al missatge i la imatge del propi candidat. Si a Espanya existís aquesta tradició, potser Zapatero triaria el hit eurovisiu de Remedios Amaya i cantaria allò de “ay quién maneja mi barca, que a la deriva me lleva”. Rajoy podria atrevir-se amb l’Aserejé de les Ketchup: una cançó festiva i alegre -ja es veuen en Moncloa- però incomprensible, com les seves promeses de millora sense saber ben bé què farà.
Per a alguns això pot ser una tonteria. Un intent de genialitat més d’assessors polítics que no té cap fonament, però la realitat és que, vistos els efectes que la música té en les persones, sembla no ser una tonteria el fet d’atendre-hi. És l’íntim joc de la música i la comunicació política, entendre que una cosa tan bàsica a la vida com la música pot i ha de ser un element més de campanya.
Pitàgores ensenyava als seus alumnes una cosa genial i gairebé màgica: canviar els comportaments de les persones, les seves respostes -fins i tot accelerar processos de curació- a través de la música. Fa uns mesos reflexionava sobre el paper de la música en els anuncis electorals, com un determinat ritme pot crear o sostenir estats emocionals en la direcció del missatge polític i dels objectius de comunicació. Reflexió que van fer moltes campanyes electorals.
En tot cas, l’elecció de temes de campanya no està exempt de polèmica. Dos candidats -i presidents- republicans van rebre queixes dels artistes a qui van agafar prestades les cançons. Ronald Reagan, després del seu famós “California here we come”“Born in the USA” utilitzat en la campanya que el va dur a la Casa Blanca, no va dubtar a fer-se amb el hit de 1984 per a la seva reelecció. La de Bruce Springsteen va ser l’himne de l’antic actor. Per la seva banda, George W. Bush es va oposar a Al Gore amb el tema d’un fan del vicepresident més ecologista: “I won’t back down” de Tom Peety. Tots dos artistes, reconeguts demòcrates.
Encara que un altre tipus de polèmiques no ve tant per la filiació política de l’artista sinó per la seva nacionalitat. Si Bill i Hillary Clinton feien d’actors emulant a The Sopranos per presentar el tema de la campanya d’aquesta, la recepció del tema va ser menys favorable que el propi vídeo. Hillary acudia a la titanizada Céline Dion, que li va prestar el tema “You and I”. Molts americans es van preguntar el per què de l’elecció d’una canadenca … i altres pel sentit polític de la cançó.
Millor sintonia van tenir els Fletwood Mac amb Bill Clinton. Fins i tot avui l’ex governador d’Arkansas és reconegut pel “Your say stop thinking about tomorrow”. Encara pot escoltar aquesta cançó com a presentació del president en actes com les Convencions demòcrates. L’associació, doncs, entre tema i candidat pot arribar a ser molt íntima.
Altres candidats han posat totes les cartes sobre la taula i han aprofitat totes les arestes emocionals i de comunicació de la música. Barack Obama va apel·lar a l’Amèrica que ha de renéixer després de l’11-S amb el hit d’U2“The city of blinding lights”, que el va acompanyar en moments màgics de la seva campanya, com en la seva sortida al faristol durant el seu discurs d’acceptació a la Convenció. El timbre i la potència d’Aretha Franklin va contribuir amb el seu “Think“, que va sonar en nombrosos mítings, com en finalitzar el cèlebre discurs de New Hampshire. Sinnerman de Nina Simone, Gimme Shelter dels Rolling Stones o la coneguda versió musical del mateix discurs de New Hampshire són altres peces de la banda sonora de la campanya del president.
Però no oblidem els clàssics. JFK va apel·lar a les grans esperances dels americans amb el “High hopes” de Frank Sinatra. I un altre clàssic entre els clàssics, Neil Diamond, va prestar la seva “Coming to America” a Dukakis … encara que va perdre. Bruce Springsteen va posar el seu gra de sorra en una altra campanya que no va arribar a bon port. Kerry va tenir “No Surrender” entre les seves cançons de campanya i la presència de l’artista en nombrosos concerts de suport al canvi que no va arribar.
Segurament Pitàgores feia servir un altre tipus de recursos, però en una societat plena d’informació i d’impactes com l’actual, els artistes ajuden a comunicar projectes. Més enllà de les cançons que poguessin triar avui Rajoy o Zapatero -encara que segur no triarien a John Cobra-, aquí també sabem de què va això de la música. Potser amb menys tradició, però no oblidem que Tequila demanava que “no, no, que el tiempo no te cambie”. Una cosa que els socialistes van entendre era el missatge de la joventut a Zapatero. Rajoy ens demanava el vot amb el ballenato i. .. A qui no se li ha enganxat l’himne del PP?
Enllaços d’interès:
Escolta algunes de les cançons d’aquest post en aquesta llista de Spotify.
Als Estats Units la política es duu a l’ADN. Agrada, es viu des de la infància. Si a això li sumem el gust per l’espectacle, arribem al propi espectacle de la democràcia, el showbusiness de la política. Les campanyes en gran, els grans anuncis electorals, el domini de la imatge, una política per tots els sentits. I gairebé, per a tots els públics.
Potser per això, el món de l’entreteniment no és aliè a la política. Des d’una gran quantitat de títols cinematogràfics dedicats als inquilins de la Casa Blanca a la mítica sèrie ambientada a la zona de treball, l’Ala Oest de la Casa Blanca. Presidents més o menys convincents davant les càmeres, però també de groc i en animació.
La família més famosa d’Amèrica, The Simpsons, fa 20 anys. I com a bona família americana, també duu la política en el seu ADN, encara que Homer sigui el típic ciutadà allunyat d’ella. Aquesta sèrie d’èxit, que compta amb un humor intel·ligent i uns guions molt treballats, arriba en bona forma al seu aniversari i mirant enrera podem adonar-nos fins a quin punt la política ha estat una part central del show.
Després de milers d’episodis, 12 presidents han “actuat” per als Simpson. Des del pare fundador, George Washington, a George W. Bush. Però a més, escenes, frases i discursos cèlebres de la política nord-americana s’han colat gairebé sense avisar en moltes escenes de la família groga: el bebè Maggie va imitar a la nena del famós espot de LB Johnson, Daisy. I Bart va jugar amb l’spot electoral “Rats” de Bush. O Homer pronunciant la paraula “nuclear” com el president Eisenhower.
Aquestes són les 10 millors escenes presidencials a The Simpsons:
George Washington
En el marc del bicentenari de la ciutat de Springfield (amb fortes connotacions al propi aniversari de la nació celebrat anys abans), Lisa descobreix el terrible secret del seu fundador. A la recreació d’aquest, el primer president americà forceja amb l’home que dóna nom a la ciutat. I descobrim perquè al seu retrat oficial li falta un tros.
George H.W. Bush
El primer president Bush es trasllada a Springfield després de deixar la presidència. La raó és simple, és la ciutat d’Amèrica amb menys interès per la política. La parella presidencial es va instal·lar davant de la casa dels Simpson i inicia una tensa relació veïnal amb Homer. Amb referències a “Daniel el Trapella”, Bart juga també un gran paper.
John Fritzgerald Kennedy
L’avi Simpson descobreix durant la Segona Guerra Mundial que JFK és, en realitat, un nazi. Per què? En un vaixell de guerra recita les famoses paraules “ich bin ein berliner” i Abe Simpson ordena la càrrega contra ell.
Richard Nixon
Durant un capítol de Halloween, Homer ven la seva ànima al diable per un donut. La família exigeix un judici just, format per un terrorífic jurat d’assassins i éssers diabòlics. Inclòs Richard Nixon.
Thomas Jefferson
Enfadat per ser un segon plat en els memorials de Washington, el president Jefferson es nega a donar consell a Lisa quan pateix una manca de fe en la democràcia en descobrir un cas de suborn a un congressista.
Abraham Lincoln
Encara que apareix alguna escena, la més famosa és un gran homenatge. Quan Lisa arriba a presidenta dels Estats Units en un salt al futur, Homer i Marge s’instal·len a la Casa Blanca. Homer es passarà tot el capítol buscant l’or de Lincoln que acabarà sent un vers.
Jimmy Carter
Els Simpson ajuden a l’expresident en la seva fundació construint cases per als més desfavorits.
Gerald Ford
En el mateix capítol de la tensió veïnal amb Bush, Ford s’acaba instal·lant a la mateixa casa i congenia ràpidament amb Homer: futbol i cerveses són la clau.
Ronald Reagan
L’actor va tenir el seu moment als Simpsons en ser convidat a la festa d’aniversari del pèrfid republicà local: el senyor Burns.
Bill Clinton
Potser un dels presidents que més vegades ha visitat els Simpson. Homer va contestar la trucada que va fer als vencedors de la Superbowl, va intentar seduir a Marge en diverses ocasions i va visitar a la petita Lisa.
Així que potser per això, els productors dels Simpsons no deixen de fer gestions per aconseguir que Obama sigui el primer president que presta la seva veu per a un capítol. A veure si ho aconsegueixen. I que ho puguem veure durant molts anys més amb aquesta excèntrica família. I si no és possible, qui sap, potser Homer arribi a President…
El mòdul lunar Eagle es va separar del Columbia i va iniciar la seva aproximació al sòl lunar. Segons s’apropaven, els astronautes observaren amb pànic que la seva velocitat era major de l’esperada: havien passat 4 segons abans del previst per les marques d’allunatge.
Llavors, els controls van començar a sonar i el senyal d’alarma es va encendre al mòdul i a Houston. Passaren a controlar directament, canviant de programa de navegació, el mòdul. Armstrong va posar el sistema semi-automàtic de navegació.
El combustible d’aterratge gairebé s’esgota. A Houston, les ungles brillaven per la seva absència. Un llarg allunatge que va acabar amb la veu d’Aldrin. “Houston, Tranquility Base here. The Eagle has landed “.
Poc faltava per al primer passeig lunar. Per a la famosa frase d’Armstrong “un petit pas per l’home, un gran pas per la Humanitat”. Però aquest viatge lunar, que avui podem seguir en un Twitter commemoratiu, va començar molt abans.
Va ser el resultat del somni de generacions i generacions de conquerir l’espai. De posar els peus a la lluna i assolir les estrelles. Però sobretot, va ser el resultat de les condicions que els líders han de tenir: una bona visió de futur. I el president Kennedy la va tenir.
Hem de demanar als nostres líders que ens facin somiar amb les estrelles. Amb conquerir allò desconegut. Necessitem líders que tinguin una visió que no s’esgoti en els 4 anys del seu mandat. I Kennedy va saber mirar més enllà del seu abrupte fi de servei al seu país.
Així, JFK – qui, per cert, és el protagonista de la darrera campanya publicitària dels rellotges Omega, en commemoració d’aquesta efemèride- va posar en la lluna una nova frontera. Va fer d’aquella vella idea d’aconseguir una prioritat, sabent que serien necessaris diversos anys per al primer passeig lunar d’Armstrong. Així, un 12 de setembre de 1962, 7 anys abans del dia que avui festegem, a Houston, Texas, el president va explicar en un brillant discurs per què escollir la lluna.
I JFK la va triar no perquè fos fàcil arribar a ella, sinó per la seva dificultat. Perquè en superar les dificultats rau l’èxit, no només el polític, sinó el d’una societat sencera. Perquè en la superació dels reptes, hi ha la unitat i la base del futur i del desenvolupament.
We choose to go to the moon. We choose to go to the moon in this decade and do the other things, not because they are easy, but because they are hard, because that goal will serve to organize and measure the best of our energies and skills, because that challenge is one that we are willing to accept, one we are unwilling to postpone, and one which we intend to win, and the others, too.
Celebrem avui aquesta visió. Celebrem avui el resultat d’aquest discurs com la mostra que rere la oratòria han d’existir idees, valors i propostes. Celebrem avui un dels moments més importants de la història de la Humanitat, però aprofito per a reflexionar sobre la necessitat de tenir líders que busquin noves fronteres.
Fronteres que no ens han de dur forçosament a la lluna, que no es plantegen en l’espai. Fronteres que poden (i han de) tenir en la terra el seu lloc. Fronteres com la fi de la fam, la conquesta de drets. La llibertat de la qual no tots gaudeixen. Les fronteres quotidianes que no sempre estem disposats a fixar.
Aquesta visió que, més que mai en temps de crisi, els líders han de fixar. I comunicar. Aquesta visió de la qual tan orfes ens sentim, sobretot en un dia com aquest.
Berlín segurament sigui el destí turístic en que la història i la política juguen més amb el visitant. A la capital alemanya tot fa olor d’història. A cada pas ressonen els vestigis d’un passat amb llums i ombres. A cada cantonada es respira l’inevitable pes d’allò viscut i l’enorme responsabilitat de seguir marcant la pauta política per, almenys, els seus veïns del continent.
Si estàs pensant en visitar Berlín aquest estiu, espero que en aquest post puguis agafar idees per dissenyar la teva ruta, encara que ja t’aviso: vagis on vagis, estaràs en algun lloc històric. I segurament, quan posis els peus a la capital federal, sentiràs el que s’ha conegut com Ostalgie, la nostàlgia de la RDA, cosa que en una ciutat tants anys dividida és impossible evitar.
Anem per parts: per recomanar els millors llocs que visitar, segur que hauràs llegit mil guies de viatges, així que no esperis gaires detalls. Això sí, et donaré algunes claus que faran més agradable la teva visita.
En primer lloc, et recomano un joc que vam fer amb la meva germana quan vam estar a la ciutat: intentar esbrinar a quina part de Berlín us trobeu. Per això, et servirà fixar-te en els famosos semàfors de Berlín Oriental. El Ampelmännchen, o homenet del semàfor, és el símbol de les llums de trànsit de l’antiga RDA. Amb la caiguda del Mur, es va intentar homogeneïtzar els semàfors en tota Alemanya, però l’oposició dels alemanys de l’Est va ser tan forta que es van mantenir. De fet, alguns districtes de Berlín Est l’han pres adaptat com a seu … aquí rau la dificultat del joc.
La segona clau és recórrer l’antic Mur. Serà una constant en la teva visita, així que no et costarà trobar-lo. Però presta especial atenció al passar per Postdamer Platz: un lloc que durant la Guerra Freda no existia. També és especialment emotiu passar per la Porta de Brandenburg i imaginar el lloc exacte en què el Mur s’erigia, imponent. Per seguir amb aquest recorregut, tens el museu del Checkpoint Charlie, amb una completa història de la separació i els intents de creuar-lo, així com la galeria d’art a l’aire lliure que té en el Mur seu suport; ún dels pocs trams que s’ha conservat.
La visita al Berlín polític no és tal sense una vista enrere als foscos anys del nazisme. Per això, us proposo que comencis la visita al Bundestag; el mateix que va patir l’incendi que va portar a Hitler al poder. D’allà, després d’observar les vistes de la capital des de la seva cúpula, i veure la Cancelleria, pots visitar els solars on va estar la Gestapo o caminar fins a la Porta de Brandenburg, el cor del Berlín més històric. Prop de la porta està l’impressionant monument erigit en memòria de les víctimes de l’holocaust. D’allà, pots agafar un tren fins al camp de concentració de Sachsenhausen. Al passar pel tren, fixa’t en la gran quantitat de casetes que tenen la bandera alemanya al jardí, al més pur estil americà.
Una altra part essencial del teu viatge hauria de ser la Ostalgie. I a Berlín no et quedaràs curt. En primer lloc, és interessant veure les grans diferències entre els dos Berlín, però dins de la part oriental, entre la més propera a Alexanderplatz i els districtes més allunyats: veureu com més a l’est el paisatge és més gris i més pobre. Al districte oriental no us podeu perdre la zona d’Alexanderplatz, la torre de la televisió i la zona de l’ajuntament Roig i el monument a Karl Marx i Engels. D’allà, podeu optar per passejar per Karl Mark Alee i observar els edificis d’un marcat realisme socialista fins acostar al parc de Treptower. Aquí s’amaga l’impressionant i vast monument soviètic a la victòria en la Segona Guerra Mundial i cementiri de combatents. No perdis oportunitat de comparar-lo amb el erigit a la zona occidental. Per seguir amb la visita, podeu visitar tant el Kulturbrauerei i el seu barri, el museu de l’Stasi o el búnquer nuclear de Honecker a unes hores de Berlín.
I sobretot, gaudeix d’una meravellosa ciutat. No et perdis la seva gastronomia i les seves cerveses, el passeig pels seus parcs i, si ja ets mitòman al màxim, el lloc des d’on Barack Obama va donar el seu discurs a Europa fa poc menys d’un any.
Ah! Un altre petit consell: emporta’t impresos o al teu iPod els discursos de Kennedy i Reagan davant la Porta de Brandenburg. Escolta’l allà mateix i sent com se’t encongeix l’ànima …
