Article

Li diuen política 2.0 i no ho és

15mcolor

 

D’on van sortir? Els milers de persones que van omplir les places, qui són? Per què estan i estaven allà? En quin moment van decidir sortir al carrer i van aconseguir captar tota l’atenció? Els partits i els líders polítics busquen respostes i no aconsegueixen trobar-les. O potser no vulguin fer-ho. Però en realitat, les tenen davant dels seus nassos.

A mesura que el moviment 15M avança, podem prendre distància per destil·lar el fons i la forma. Els objectius, els èxits i els fracassos. En això, la resposta de l’origen és gairebé tan important com el que pugui aconseguir. I l’origen no està només en una situació concreta, diguem-li crisi, llei electoral o el sistema financer. L’origen potser l’hem de buscar-lo en la relació dels ciutadans amb els seus representants, sempre en tensió. I en l’aparició d’un mitjà de comunicació que ha canviat ja massa coses. I no deixarà de fer-ho.

Les llistes tancades i bloquejades, el paper dels partits polítics i les barreres d’entrada a l’espai polític, la impossibilitat durant anys de contactar amb els representats, la personalització de la política… són elements importants per entendre com l’arribada d’un mitjà de comunicació com Internet, pot tenir efectes de calat en una relació que havia caigut en la rutina.

Reconeguem-ho: la política no agrada. Es pot entendre el seu valor, però no és una cosa que agradi o desperti passions. Per a la majoria de la població, la participació cada quatre anys és més que suficient i tampoc tenen passió per introduir canvis. Però l’entorn d’aquells ciutadans que senten la política, la viuen i, el més important, veuen en ella la via per canviar les coses, tenen a la xarxa un aliat.

Organitzacions, associacions, grups d’interès i ciutadans del carrer han entès millor que els polítics el que es pot aconseguir amb internet. Són conscients de la capacitat de propagació i organització. De com una bona idea, pot sumar seguidors. Conscients de la possibilitat d’acabar amb les rèmores més pesades d’organitzacions i rutines.

Accions com aquestes desconcerten al poder tradicional. Actors més petits, més volàtils i menys reconeixibles tenen capacitat per modificar l’agenda.

Mentre molts polítics es van quedar en la dimensió més bàsica de la política 2.0 -obrir un Twitter o Facebook, participar el just o deixar-lo en mans del becari-, molts ciutadans han entès que es pot fer política. I tant que ho han fet.

La sorpresa arriba als centres de poder. Més quan aconsegueixen una cosa tan notòria com aconseguir omplir les places de diverses ciutats espanyoles abans de les eleccions. Accions com aquestes desconcerten al poder tradicional. Actors més petits, més volàtils i menys reconeixibles tenen capacitat per modificar l’agenda.

Aquí ve el repte dels polítics i la política. Com fer front a això? Escoltar ha de ser el primer pas. Escoltar les demandes i observar tant el fons com la forma. Escoltar per conèixer si, encara que no vingui de la forma tradicional de participar en política, la política pot donar respostes a tantes preguntes.

El moviment 15M va ennuegar l’esmorzar de més d’un líder polític. D’on vénen? Per què protesten? Què volen? Segurament, es van sentir com quan el professor posa en un examen el tema que no t’has preparat. No els falta raó quan parlen de les formes tradicionals de fer política i citen les regles del joc existents. Però es queden a la superfície.

La política 2.0 no pot quedar-se en la mera obertura de canals. De què serveix que Mariano Rajoy tingui una pàgina a Facebook si no escolta el que proposen els ciutadans?

Potser aquesta superfície sigui la que evita que les coses canviïn. La que fa que els nostres polítics ni escoltin ni vegin els moviments que neixen de la xarxa com una cosa rellevant. Sense anar més lluny, a les portes de les eleccions municipals i autonòmiques, Actuable i Avaaz van recollir més de 100.000 signatures per exigir als partits llistes netes d’imputats per corrupció. Cap dirigent de PP o PSOE es va dignar a recollir-les i escoltar els motius dels promotors.

No tots són així. Al Regne Unit, el viceprimer ministre Nick Clegg va rebre i va escoltar els arguments de la gent que havia donat suport a la petició de 38 Degrees en defensa de la sanitat pública. I es va endur, amb les seves pròpies mans, les caixes amb les peticions signades. Maneres diferents d’entendre que les coses estan canviant.

Les coses estan canviant. La política 2.0 no pot quedar-se en la mera obertura de canals. De què serveix que Mariano Rajoy tingui una pàgina a Facebook si no escolta el que proposen els ciutadans? La ciutadania ha entès el valor de les eines. Ha mobilitzat a milers de persones. Potser de forma anàrquica. Potser amb nombres petits.

Alguns polítics segueixen dient que el que ha passat amb el 15M s’ha d’interpretar. S’ha d’estudiar. En futur. Sense ganes de fer-ho. Com si fossin animalets que emeten sons estranys. Però el temps és escàs i no poden trigar més. Quan les places s’omplen, quan més de 200.000 persones s’uneixen en la xarxa amb una de les majors peticions online de la història espanyola, és que alguna cosa està canviant.

Mentre els ciutadans es mobilitzen, molts polítics s’escandalitzen. L’oportunitat de millorar la nostra democràcia està sobre la taula. Està en l’agenda del carrer. Tenen un Twitter, un Facebook i un bloc. Parlen d’ells. Només d’ells. Li diuen política 2.0 i no ho és.

 

Entrades relacionades: “Manifest: els límits del 2.0 en els processos polítics”

 

Fotografía d’Olmovich a Flickr.

Article

En tu fiesta me colé

Ja ho cantava Mecano, “No me invitó, pero yo fui”. I no es referien ni a Facebook ni a partits polítics. Però no puc deixar de cantar la cançó cada vegada que rebo una notificació d’aquesta xarxa social en el meu correu amb la invitació a un acte. O una petició d’amistat. Volen colar-se a la meva festa.

Facebook és una xarxa privada, on cada usuari accepta amb qui vol estar connectat i amb qui no. La lògica és la connexió personal amb aquells que coneixes o pots voler conèixer. Que aixequi la mà qui no hagi enviat petició d’amistat a algú que va conèixer en una festa. Persones a persones. Però quan entrem en el camp de les sigles dels partits, caminem sobre un terreny pantanós. Quan no es comprèn la lògica de l’espai. I intenten colar-se a la teva festa.

El meu Facebook és la meva festa. Si vull convidar-te, et demanaré amistat. I si ets una organització o una empresa, seguiré la teva pàgina. De fet, em sumaré la teva festa. Perquè els perfils personals i les pàgines són diferents. Cadascuna per al seu tipus d’usuari. Una cosa que molts partits, candidats o agrupacions no han entès. I ho haurien de fer.

Per a molts partits, agrupacions locals o candidats, Internet és un canal de difusió més de la seva activitat. Una mica com quan tenim un robot de cuina (en aquest cas, Internet), i el fem servir només per fer batuts (sense comprendre que pot ser una conversa o la via per incloure la participació ciutadana en la presa de decisions). I és sota aquesta lògica que l’ús del canal també segueix aquest vici de voler abastar a tots, en gran i a quants més millor. Però a Facebook s’imposa la proximitat, la utilitat i l’interès.

La configuració de la informació d’un perfil ens permet saber la localitat on resideix aquest usuari, els seus interessos, etc. Té sentit convidar a l’acte de presentació d’una candidatura a algú que viu a 600 quilòmetres? La segmentació és una utilitat a Facebook -i en d’altres espais d’Internet- i no aplicar-la és un risc per a la credibilitat. Pren temps, sí, però reporta més beneficis.

No intentis colar-te a la meva festa, perquè valoro la utilitat del que faig a Facebook. Els meus contactes són els meus contactes perquè em donen informació de coses que a mi em poden interessar. Perquè comparteixen enllaços, perquè puc saber què fa aquell amic de l’Erasmus … perquè m’és útil. Quina utilitat ofereixen aquests perfils? Només els que estiguin convençuts de poder oferir alguna cosa a l’usuari haurien d’atrevir-se a colar-se a la festa. Si no, l’usuari se sumarà a aquelles pàgines de les que percebi un benefici.

En definitiva: si no ens uneix una amistat, si no ens coneixem personalment -de fet, conèixer personalment a unes sigles és molt complicat- el millor és entendre la lògica de l’espai. Crear una pàgina amb contingut pertinent i despertar l’interès de qui ho rebi. L’enamorament no sempre és instantani. L’usuari no caurà sempre en els teus braços. Colar-se a les festes d’altres no és la solució.

Article

Obama podria posar en marxa avui la seva reelecció

Podria ser avui. El president Obama podria donar el tret de sortida a la seva campanya aquest dilluns i tot apunta que ho farà a través de la xarxa La seva comunitat en línia, que no va desaparèixer després de les eleccions del 4 de novembre de 2008, rebria un missatge abans que ningú anunciant que el president torna a estar a la carretera.

Segons informa Politico, la campanya podria omplir les formalitats amb la Comissió Electoral Federal i iniciar així la seva marxa en el segon trimestre de l’any, amb l’objectiu de començar com més aviat millor la recaptació de fons per a la campanya. Internet tornarà a jugar un paper clau en això.

No Obama no va guanyar les eleccions gràcies a Internet. Però no les hagués guanyat sense els diners que va aconseguir a través d’ell. Ni les hagués guanyat sense una estratègia que entenia tot el que es podia aconseguir a través de la Xarxa Per això, no es estrany que la reelecció s’iniciï també a la xarxa.

La crida a l’acció a una robusta xarxa d’usuaris que no ha perdut contacte amb el seu president des de la seva victòria, té sentit i calat. Si Obama torna a la càrrega, la seva xarxa ha seguir-lo. Lògic. Però no per lògic, habitual. I si no, atents a l’abandonament de blocs i xarxes creats per a les eleccions municipals del 22 de maig a Espanya.

A risc de deixar aquest post en paper-electrònic-mullat, estarem atents al llançament de la campanya del president. Back to basics.

Article

Els 100.000 d’Actuable

Tots tenim els nostres moments de crisi de fe en aquest mitjà. Internet serveix per a alguna cosa? És a dir, realment creiem que amb la Xarxa podem canviar el món? La veritat, cada vegada que un càrrec polític oblida la seva participació després d’unes eleccions o se serveix de titulars grandiloqüents per vendre la seva modernitat, ho dubto. Però quan apareixen propostes com les d’Actuable, em reafirmo en la necessitat de la Xarxa per canviar les coses.

Per això, el fet que Actuable hagi assolit fa uns dies els 100.000 usuaris és un motiu d’alegria. Un estímul per a molts. Més quan en aquests pocs mesos de vida, les peticions i reptes que els usuaris han posat en marxa a Actuable han donat fruits. Com els pares de parelles del mateix sexe que han vist desbloquejada l’adopció dels seus fills, les respostes de càrrecs polítics com Ana Botella, que s’han vist obligades a dir alguna cosa davant la pressió de la ciutadania. Penso en la gran quantitat de persones que s’han mobilitzat per causes importants.

La xifra impressiona. Més en un país on tenir voluntat per participar en els temes que ens afecten sembla passat de moda. La xifra impressiona, però més saber que hi ha persones disposades a aportar el que puguin per canviar situacions que ens envolten i que no hem d’acceptar.

Enhorabona a tot l’equip de Actuable. Al Paco, Álvaro, Fernando i Manuel. Per alguna cosa el vostre projecte ha guanyat el premi Jóvenes Emprendedores Sociales 2010. A pels 200.000.

Article

Gràcies, Molt Honorables

Foto: Parlament de Catalunya (Xavier Prat)

En poques hores hem sabut que les dues autoritats principals de Catalunya no seguiran en la primera línia de la política. Ni Montilla ni Benach prendran possessió del seu escó. Deixaran pas a una nova generació de líders en els seus partits. I tinc la sensació que els catalans no hem sabut entendre el que han aportat al país.

És una visió personal, en sóc plenament conscient. De fet, m’allunyo avui de l’anàlisi habitual d’aquest blog amb aquest post. Però crec que la importància del moment ho mereix. Les apostes polítiques que representaven Montilla i Benach han estat severament castigades en aquestes eleccions i la seva decisió és coherent amb el que han dit les urnes. Com ells mateixos han expressat, el seu moment ha passat. Opten per retirar-se a temps. Diuen haver entès el missatge.

Catalunya deixa enrere una etapa i en comença una de nova. Els protagonistes d’aquesta etapa, cadascú en el seu àmbit, marxen i deixen una gran herència. Més enllà de les conjectures del moment, ens han fet una mica millors. Sé que això és discutible, que els indicadors econòmics poden no semblar coherents amb això. Però crec, sincerament, que Montilla i Benach han fet un servei a la nostra societat que agrair.

M’agradaria començar per Ernest Benach. Amb ell he compartit moments molt interessants. Moments inoblidables per a un jove que tot just comença la seva carrera. Ha estat un orgull compartir idees i reflexions sobre el poder d’Internet en la política amb la segona autoritat del país. Ha fet molt per obrir una institució com el Parlament a la ciutadania i encara que això no arribi a la majoria de la població, en uns anys veurem l’encert de la seva aposta estratègica.

De Benach molts recordaran una polèmica absurda sobre el seu cotxe oficial. Una cosa que no haguessin criticat d’altres polítics o d’altres autoritats. Sempre ha existit una doble moral. Per a molts, Benach serà el president de l’Audi. Per a tants d’altres, l’artífex d’una cosa estratègica: apropar la política als ciutadans gràcies a Internet. No cal ser un guru per fer-ho. Només es necessiten ganes, voluntat i decisió. Ell les ha tingut.

De fet, aquesta és la pròpia metàfora de l’abisme entre la manera tradicional de veure la política i la política 2.0. Mentre a la xarxa som molts els que agraïm el seu lideratge, al carrer són altres tants els que es queden amb l’anècdota. No saben res més d’ell. No han volgut acostar-se a algú que sí que ha fet l’esforç.

Per tot això, gràcies Ernest. Gràcies per tenir aquesta sensibilitat cap als ciutadans als que has representat. Podem sentir-nos honrats d’haver tingut el teu judici en la presidència de la casa de tots.

Mai serem justos amb Montilla. No vull prendre el tot per la part, com algú em va recriminar a la xarxa aquest mateix diumenge, però els comentaris sobre el president que he sentit tantes vegades mostren un racisme latent pel fet que la principal autoritat del país ni nasqués a Catalunya ni parlés perfectament el català. No vull ser polèmic, però és així.

Però, per mi és un motiu d’orgull poder dir que aquest país al que tanta gent critica, és capaç de tenir a un immigrant andalús com a president. Montilla representa com ningú a una societat oberta, integradora i plural com és la catalana. Per molt que tants es neguin a veure-ho.

No serem justos amb la seva gesta. No serem justos amb la seva contribució. I no sabrem valorar el sostre de vidre que va trencar Montilla al convertir-se en el 128è president de la Generalitat.

A Montilla li ha mancat carisma. El que de cop li sorgeix en el cos a cos. Li va faltar obrir-se a la societat… encara que li va tocar viure un mal moment. Una desafecció tan gran, que els catalans no volien líders sinó solucions. Pot semblar contradictori, però crec que els set anys de tripartit, i especialment el mandat de Montilla, ha estat viscut per molts com l’emancipació del fill: vol viure sense pares, encara que més d’hora que tard, entén el valor de tenir-los.

Montilla ha donat estabilitat al govern de la Generalitat. Ha servit dignament al país. I ha sabut deixar-ho amb la mateixa dignitat. Algun dia serem justos amb ell i oblidarem les absurdes polèmiques sobre la seva capacitat com a orador, el seu domini de la llengua o el seu origen. Ha servit dignament al país. No és una quelcom menor.

Afrontem una nova etapa política: nous líders, noves metes. Agraint el servei d’aquests dos grans patriotes, cadascú a la seva manera, només espero dels nous líders del país que assumeixin i exerceixin els seus càrrecs amb la mateixa dignitat. Gràcies, Molt Honorables.

Parlament de Catalunya (Xavier Prat)
Article

It gets better

Aquest tema no sortirà mai als mitjans quan es parli de xarxes socials. En la propera tertúlia en ràdio o televisió, quan el set-ciències de torn ataqui a les xarxes socials i internet amb aquest romanç de la seguretat, de la suplantació d’identitat … fins i tot amb allò de la responsabilitat de Facebook, Tuenti o xats en els crims més variats, ningú sortirà amb això. I és que la campanya “It gets better” per donar suport als adolescents homosexuals que pateixen un brutal assetjament als Estats Units és la mostra que les xarxes ajuden. Creen i no destrueixen.

M’agrada molt aquesta iniciativa que té  Youtube com el seu espai de referència. No n’hi ha per menys: la plataforma suposa el 10% del trànsit d’Internet a escala mundial i és un entorn especialment usat pels joves … però aquí ve el més important: una cosa que es comparteix de manera abundant en les xarxes socials. L’espai de referència per a aquest grup en què se situa el problema.

Els greus casos d’abusos a persones per la seva condició sexual no és un tema menor. I la millor manera de combatre’l, és visualitzar-lo i denunciar-ho. Però per a això, perquè això sigui possible i es puguin evitar fatalitats, com els suïcidis registrats als Estats Units (encara que no és en absolut un problema nord-americà, que consti), és necessari crear un espai en què qui el pateix, pugui veure que no està sol. Perquè després diguin que això d’Internet és fred. Perquè després diguin que aïlla.

Crear un entorn de complicitat, de resposta als dubtes i de confiança. De l’altra, mostrar que aquesta realitat pot ser superada, que la lluita porta a una victòria personal i col·lectiva. Evidenciar que les nostres societats no poden permetre’s ni un segon més aquest tipus de discriminació. Per a això, aquesta experiència no només compta amb testimonis de gais o lesbianes: també de veus de pes com el president Obama, representants polítics o l’ex primera dama, Laura Bush. Testimonis de la gent de Facebook o Google. Experiències personals.

“It gets better”. Sí, serà millor amb l’ajuda d’aquesta iniciativa.

Article

Entrevista al President del Parlament

“La gent pot entrar fins les mateixes entranyes del Parlament”

El 17 de desembre de 2003 Ernest Benach era proclamat president del Parlament de Catalunya. Amb 43 anys, el reusenc es convertia en el 12è president del Parlament i tenia per davant una modernització i obertura de la cambra que poc podia imaginar el mateix dia que es convertia en la segona autoritat del país. El passat 28 de setembre en vam parlar d’això i més al seu despatx.

Un president jove que potser xoca amb el caràcter de presidents que l’han precedit. No va ser un càrrec en retirada, i això es nota. Encara que puntualitza molt que a molts parlaments europeus el seu cas és l’habitual i parla dels passos per revitalitzar la insitució que va fer el president Joan Rigol.

Abans de començar l’entrevista, quan la càmera encara no grava, el president Benach em sorprèn amb un comentari sobre una nova aplicació per l’iPhone. Ell és així: proper i curiós. Al llarg de la seva presidència, totes les vegades que hem coincidit ha estat així. Comencem l’entrevista i cal fer balanç d’aquests set anys de mandat.

Un balanç en poques paraules

Benach valora positivament la seva presidència i la feina feta al capdavant del Parlament al llarg dels darrers set anys. Li demano que ho faci en 140 caràcters. “Modernització, obertura, transparència, internacionalització; i administració més eficaç amb el ciutadà.” En sobren 37.

Dues legislatures és poc. Tres, massa. Benach comenta que potser arribar a mandats de 10 anys com a màxim seria una mida justa per poder desplegar totes les propostes. En tot cas, el president abandonarà, presumiblement, el càrrec en la propera legislatura. Fins que això passi, seguirà treballant “la legislatura s’acaba el dia que comença la següent”.

En set anys s’han aconseguit fites importants, tant a nivell polític com del propi funcionament de la casa. Fa un pas enrere i s’atura per pensar en els moment més feliços, aquells dels que guardarà record tota la vida. I entre ells, en destaca un: l’aprovació del text de l’Estatut del 30 de setembre de 2005. Els que oblidaria, a més dels relacionats amb la polèmica del cotxe oficial, la reacció a l’entrevista del llavors conseller en cap del govern de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira amb ETA a Perpinyà.

Política 2.0

Recordo perfectament la primera vegada que vaig conèixer al president del Parlament. Va ser en el lliurament dels Premis Blocs Catalunya de 2008, on vaig rebre el guardó. Vam intercanviar algunes paraules amb qui, llavors, ja era un dels polítics més actius a la xarxa del país. Recordo que em comentà que era un lector assidu d’aquest bloc on tantes vegades hem reflexionat sobre la política i internet. Aquesta entrevista no podia deixar de banda aquest tema.

Com arriba l’obertura d’una institució com el Parlament gràcies a la xarxa? Benach comenta que és fruit d’un procés… encara que molta responsabilitat la té el seu caràcter inquiet i xafarder. Les ganes de descobrir coses noves i aplicar-les. Un procés que ha dut al Parlament a ser una institució quasi en temps real: els diferents espais de la xarxa serveixen per donar tota la informació del què passa. Des de les comissions al brut de les intervencions. “La gent pot entrar fins les mateixes entranyes del Parlament”.

Un procés que ja està en marxa per quan arribi el proper president o presidenta del Parlament. En tot cas, Benach ens parla dels reptes als que s’han hagut de fer front en una “administració analògica, 1.0”. Des del nivell organitzatiu a les dificultats de fer veure que la participació era positiva i desitjable. “Encara hi ha gent que pensa que jugues a marcianitos”, comenta Benach.

Està convençut del què s’ha fet, de la irreversibilitat del canvi i de la transparència amb la que s’han fet les coses. Tot i que en un moment en va dubtar. Del que no dubta és que “internet canviarà la política, com ha canviat la societat i la vida de les persones”.

No hi ha dubte, el president creu en la xarxa com ja va mostrar en el seu primer llibre sobre el tema “Política 2.0”. I segur que ho veurem en els que vindran…

Candidat 2.0

Benach és el número dos de la llista per Barcelona. Durant unes setmanes haurà de combinar el seu càrrec de president del Parlament amb les responsabilitats pròpies de la campanya. “La campanya és un accident”, comenta el president. En tot cas, no dubta en què utilitzarà les eines 2.0 per acostar-se als ciutadans i estar a la seva disposició. La música i un diari de campanya seran protagonistes durant aquest període.

En tot cas, aprofito el moment per saber què en pensa ell de la disjuntiva seguidors/vots. O de si el què importa és crear xarxa, comunitat… o només buscar els vots. Es mostra més partidari de la primera opció.
Reptes

El final de l’entrevista ens deixa dues reflexions importants que cal atendre. El president assenyala que “o ens adaptem o aquí passaran coses”. O sigui, o la política és capaç d’adaptar-se al canvi que suposa la xarxa, o les conseqüències seran importants. Però sobretot, Benach es queda amb la ida que aquest procés de fer d’internet una eina per a la política ens deixarà “una democràcia amb molta més qualitat”.

El proper president o presidenta del Parlament haurà de fer front al perfil que Benach ha aconseguit imprimir a la institució. No ho tindrà fàcil. Rebrà un parlament més obert que mai, un exemple i un orgull per a molts ciutadans. Benach parlava del procés que ens ha dut fins a la situació actual. Un procés que no pot acabar. Un procés del què és responsable i a qui cal felicitar. Parlar sobre aquests temes al final de la legislatura era necessari i forçós. Un plaer fer-ho amb franquesa i transparència… tal i com es demostra diàriament a la xarxa.

Edició de vídeo de Pau Martí.

Article

Als polítics els passarà el mateix

Diuen que Robert Fulton, l’inventor del vaixell de vapor, es va passejar per les corts de mitja Europa intentant captar l’atenció d’emperadors i monarques. Creia que el seu invent canviaria la manera de navegar i que els dirigents de la potències de l’època veurien en aquests nous vaixells, la millor manera de conquerir mars i mercats.

El nord-americà va acabar a la França de Napoleó. L’imperi bullia tant com les seves ganes per veure a l’emperador recolzant la seva empresa. Va aconseguir que algú li parlés a Napoleó del seu invent… però no va caure en gràcia. “Europa n’és plena, de xarlatans” que només oferien, segons l’emperador, invents que només estaven en la imaginació d’aquests venedors de fum. Mai millor dit.

Napoleó va passar de Fulton quan aquest li va presentar el seu projecte i va intentar que el govern francès li comprés la idea de desenvolupar un submarí. Li ho van rebutjar dues vegades. Napoleó li va donar l’esquena, no estava per a aquest tipus de visionaris… el seu dia a dia era molt més important.

El dia que Napoleó es dirigia a la illa de Santa Elena, on va ser desterrat, va observar des de l’embarcació que el portava un d’aquests vaixells de vapor que, sens dubte, no tenien cap futur. L’emperador deposat, captiu i deshonrat, veia solcant el mar allò que estava en la ment de llunàtics.

Aquest vaixell és avui Internet. A molts polítics els passarà el mateix.

Article

Vota’m, GILIPOLLES!

“Pobre imbècil” va ser la manera en què el president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, es va dirigir a un assistent al Saló de l’Agricultura, una de les cites més importants del sector i que tradicionalment és inaugurat pel cap de l’Estat gal. Aquest insult posava en evidència les passions de Sarkozy. Un dels seus punts forts que, de vegades, se li gira en contra. Va ser aquesta imatge de dur i directe la que el va dur a la presidència, però també és font d’animadversions. Però la situació de Sarkozy no és l’habitual. Els polítics no solen insultar en viu i en directe als seus votants. Saben tot el que es juguen. Llavors, per què s’atreveixen a fer-ho en el món online?


Espanya s’acabava de declarar campiona del món. Havien passat pocs minuts i el líder de Ciutadans, Albert Rivera, interpel·lava directament a un usuari català pel seu suport a la selecció holandesa, com volent dir “fote’t!”. I ha tingut més d’una conversa insultant amb altres usaris -nota per al lector: amb mi Rivera sempre ha tingut un tracte molt correcte, que consti-. El PNB de Gasteiz també va sortir amb una perles anomenant “puto” i “fill de puta” a un usuari i alertant que aquest “puto usuari” volia torpedejar-los. I el PP de Madrid tampoc va estar aliè a l’enfrontament durant la vaga del metro de Madrid, acusant un usuari de pocavergonya. Exemples de com partits i polítics s’enfronten a ciutadans del carrer sense pensar en les conseqüències d’això. Encara que bé, no és una cosa exclusiva de la política: en el seu dia el Twitter oficial de Pepsi va dedicar un #FF als afectats del famós fantongo per fer atac i burla directa del seu competidor…

Anem al centre de la qüestió: per què a Internet els polítics no rendeixen comptes dels insults i en els mitjans tradicionals sí? Quan Esperanza Aguirre va anomenar “fill de puta” a Ruiz-Gallardón -tot i que la presidenta va assegurar que l’insult anava dirigit a un ex conseller de Caja Madrid- ho va fer sense saber que la seva conversa estava sent recollida per un micròfon. Tampoc es va adonar Gordon Brown en les passades eleccions britàniques quan va ofendre a una pensionista. Aquesta sol ser la tònica: quan un insult dels líders arriba a portada, sol ser-ho per un descuit, un rampell del moment. O almenys a aquesta taula s’aferren els afectats. A Internet, ni demanen perdó.


El curiós del cas és que, a Internet, els insults apareixen de forma conscienciosa i després de passar el filtre imprescindible d’escriure amb les nostres pròpies mans. Ho hem pensat. No és un escalfament. Serà, potser, que seguim creient que això d’Internet no arriba a ningú? Doncs segurament serà: mentre s’inverteixen milions en estratègies online, la imatge i la credibilitat d’un polític pot esvair-se en un segon per un cop calent que es deixa per escrit.

Ara els “pobres imbècils”, com diria Sarkozy, són precisament els que emeten l’insult, no els que els reben. Usuaris que entenen millor que els seus interlocutors el que suposa participar de les converses de la xarxa En realitat, la qüestió no és si entenen o no el mitjà. La qüestió és el necessari respecte dels nostres polítics als ciutadans del carrer. Encara que siguin pesats. O no pensin com nosaltres. L’insult 2.0 els surt gratis… i no demanen ni perdó. No entenen el mitjà… ni el servei a la comunitat.