No és país per a debats. Per molt que s’entestin alguns, Espanya no és un país donat als debats. La història democràtica espanyola ens mostra els quatre debats a les eleccions generals com una anècdota més que una norma. Així, no és estrany que en alguna cosa  sí que s’han posat d’acord els dos grans partits espanyols és, precisament, en no regular aquest punt. Seguirem a mercè de la voluntat dels candidats. Millor, de les necessitats de l’estratègia de cada partit.

Així, mentre Espanya segueix sense dotar-se d’un consell que els organitzi, d’un acord majoritari per promoure’ls; observem amb atenció -i per què no, certa enveja- les experiències en d’altres països que fan del debat electoral una oportunitat d’or per conèixer com raonen, com reaccionen, què pensen i què proposen els líders polítics.

I en aquest nou mapa dels debats electorals, Internet és ja una part destacada del nou escenari. Si els debats són bàsics en una democràcia, que aquests recorrin a la Xarxa per fer-los més oberts és una excel·lent notícia. Ho vam veure als Estats Units durant la campanya presidencial, però l’última experiència al Brasil és, senzillament, impressionant.

Si durant la campanya als Estats Units YouTube va facilitar a molts ciutadans posar preguntes sobre la taula, el recent debat a la xarxa entre els candidats a succeir Lula da Silva va arribar a registrar més d’un milió de connexions, sense tenir en compte el soroll generat en altres espais. I la cosa té el seu què, perquè el mercat potencial de seguidors al Brasil arriba als 66 milions d’usuaris.

El debat es va retransmetre en directe per la xarxa -una cosa semblant al que el viceprimer ministre britànic va fer aquesta setmana- durant una hora i mitja, i va poder seguir a la pàgina de Folha -el mitjà organitzador-, Twitter i Facebook. Va tenir sis blocs diferenciats. Al final de l’acte, diversos usuaris van poder posar les seves preguntes en el centre del debat. I els comentaris de periodistes enriquir l’anàlisi.

L’experiència no és simple i té un punt interessant. No ja per la novetat que resulta que, una cosa tan important com un debat electoral en unes eleccions transcendentals, es doni en un mitjà que no és el tradicional, sinó també per la possibilitat que aquest debat es faci més ric, més plural i més perllongat en el temps gràcies a la pròpia conversa.

Cada vegada són més aquest tipus d’experiències, la capacitat d’arribar a noves audiències a la xarxa i fer que aquestes mateixes persones puguin participar, no ja amb les preguntes als candidats, sinó en els debats paral·lels que augmenten l’impacte desitjat. Però sobretot, augmenten la participació ciutadana en els assumptes públics.

Arribarem a debats similars a les properes conteses electorals a casa?

Duran i Lleida és un home exquisit. Elegant, educat, cortès i responsable. Cultiva la seva imatge i coneix a la perfecció què comunica quan no diu res. Sap que és el fill que totes les mares pensionistes voldrien tenir. Vesteix bé. De fet, és un dels polítics que millor vesteix. Una cosa que agrada molt al elector: esperem veure en els nostres polítics pulcritud. Tant en el vestit com en les formes. I el líder d’Unió les cuida. Encara que sembla que en alguns temes, el portaveu de CiU al Congrés les perd. Com si no hagués entès res.

Les perd a Twitter cada vegada que participa. Quan vaig donar una classe en el màster de l’ICPS-UAB vaig classificar en Duran i Lleida com aquests polítics que encara no han entès res. Només així es pot entendre com el polític més ben valorat d’Espanya considera que la Xarxa és un espai secundari, sense importància. Només així es pot entendre la seva manera d’utilitzar Twitter -sense mencions, sense paraules, enllaços, en bateria …-. Només així es pot entendre que s’atreveixi amb el seu atac homòfob en un post i no davant d’un micròfon.

Perquè per molt que Duran i Lleida sigui un home exquisit, guardi les formes i sigui admirat i respectat, el del seu post no deixa de ser sorprenent. No s’entén com un animal polític, forjat en mil batalles, baixa a l’arena de la xarxa per treure’s la careta. Algú que coneix de sobres el valor d’abstenir-se en una votació clau, d’oferir suport al Govern o  mantenir-se en l’ambigüitat quan es requereix no comet errors de principiant així com així.

El de Duran sona a molt a això de “jo no sóc racista, però”. “Jo no sóc homòfob, però crec que si algú es vol curar, ha de poder curar-se”. Algú que defensa, encara que sigui per la porta del darrere, que l’homosexualitat sigui una malaltia mostra la seva autèntica postura sobre el tema. Ni moderada ni mesurad.

I aquí precisament rau el problema. Els líders polítics han de liderar. Són models de conducta, i quan algú tan exquisit com Duran i Lleida assumeix que el que feien els psiquiatres de Barcelona és normal, demana que algú pugui curar-se de l’homosexualitat o defensa que no cal aprofundir en la igualtat de drets, el seu efecte no és positiu. En aquests moments de la història en que la lluita per la igualtat ha aconseguit tant, opinions com aquestes estan fora de to. Com els seus tweets. Perquè no ha entès res.

La responsabilitat política es mesura en els moments en què una abstenció salva un país. Però també quan una opinió no arma d’arguments fal·laços a l’odi. Duran ni es retracta ni corregeix. Segueix creient en això, que els mariques es curen com qui es cura un refredat. El que ja he dit. No ha entès res.

Han passat només cinc anys. Només cinc. Aquest és el temps des del llançament de YouTube fins al dia d’avui en què difícilment podem entendre Internet sense el major arxiu de vídeos de la història. Sense aquest espai global de vídeos que ha fet del nostre un món més petit. A YouTube l’han expressat d’aquesta manera amb un vídeo commemoratiu:

YouTube ha fet més petit el món de la política. Ha aproximat a polítics i ciutadans, per bé i per mal. En cinc anys hem vist com aquest espai podia servir per introduir temes en l’agenda política, com en les preguntes que van arribar als candidats a les eleccions presidencials de 2008 als Estats Units.

Dirigents d’avui que ahir van obrir les portes de casa seva per donar-se a conèixer, com David Cameron, que des de fa només uns anys, ha establert contacte amb els britànics a través dels seus vídeos.

Mas i Rajoy no han dubtat a pujar al carro a aquesta tendència.

Les càmeres digitals i la possibilitat d’accés a tots ens han convertit en autors en potència, encara que els creadors siguin només una part molt petita de tots els usuaris a YouTube. Així, ens van arribar les imatges d’un Aznar enfadat quan és sorprès en un avió.

YouTube ha estat l’aliat de la viralitat i de la fi del control de molts equips de comunicació de gafes, com “el conyàs de la desfilada” de Rajoy o les suposades copes de més de Sarkozy després d’una reunió amb una delegació russa en una cimera. O el president Montilla signant un llibre d’honor amb una “xuleta”. Fins i tot ha servit per donar a conèixer la tasca dels diputats que vénen en pack en una llista i valorar la seva idoneïtat per al càrrec, com el cas de la diputada aragonesa més famosa a la Xarxa.

El vídeo del “Yes, we can!” d’Obama va batre tots els rècords i polvoritzar el poder dels circuits comercials convencionals a la televisió. I la campanya americana va ser, en essència, una campanya de vídeos.

La burla a Mayor Oreja a través d’una sèrie a YouTube va ser un èxit, encara que no va aconseguir batre’l en les eleccions europees de l’any passat. I l’efecte del “Confidencial.cat” de CiU a les eleccions de 2006 es va amplificar a la Xarxa quan això gairebé anava en bolquers.

Gràcies a YouTube, els vídeos dels mítings arriben a qualsevol usuari. Si el míting mor, YouTube li dóna aire.

Cinc anys que, en definitiva, han servit per donar més visibilitat a la política, fer-la més propera i, per què no, més transparent.

El passat 8 d’abril, el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va presentar a Madrid el seu llibre #Política2.0. Com sabeu, vaig tenir l’honor d’intervenir durant l’acte que es va celebrar al Centre Cultural Blanquerna al centre de la capital espanyola.

A continuació, us deixo amb un vídeo del Centre amb fragments de les intervencions del president i la meva. Sota el vídeo, la transcripció de la intervenció.

Això d’Internet va de vendre galetes.

Per què dic això? Perquè em sembla que l’exemple d’una nena Scout de Carolina del Nord, a Estats Units és perfecte per entendre de què va això d’Internet.

Imagineu veure a una nena de 8 anys. Amb la seva pell ben blanca, rossa i amb uns grans ulls brillants mirant a la càmera domèstica.

Amb uns ulls com plats, tant brillants com les seves insígnies.

I amb el seu somriure mancat de dents, anunciar que ens demana ajuda perquè vol vendre més galetes que ningú. En vol vendre 12.000 caixes.

El vídeo es puja a Internet i un any més tard aquesta acció d’una nena de 8 anys suposa que es venguin 700 milions de dòlars en galetes de les Girl Scout. Per Internet!

Una nena va entendre de què anava això d’Internet: de posar en contacte a la gent.

Internet, no va de saber-ne massa. No es tracta de ser un gran gurú.

El què importa és entendre de què va això.

I Internet té molt de sentit aventurer. De prova, de risc. De sensació que tot està per fer, que tot és possible.

Un esperit de Scout que el president Benach comparteix amb aquesta nena. No oblidem que va ser creador d’una agrupació d’escoltes a finals del 70.

Segurament això ha marcat el caràcter del president i, per què no, també d’aquest llibre. Perquè #Política2.0 relata les ganes d’aconseguir que la política entengui de què coi va això d’Internet. I ho ha aconseguit.

#Política2.0 és un bon llibre per entendre moltes coses que passen al nostre voltant. Per entendre, en essència, de què va això d’Internet.

I en concret, una reflexió sobre el què passa quan Internet i política es troben pel camí.

El president no dubta en definir aquest canvi com una autèntica revolució. Ho estem vivint.

Hem canviat la manera de fer moltes coses de la nostra vida diària. I dins d’aquest procés, també ha d’empènyer la política a un canvi.

No és per menys. La política viu uns moment delicats. Alguna cosa no rutlla quan qui ha de decidir el futur de la nostra societat es percep com un problema. Així ho mostra el CIS en baròmetres recents.

Altres dades tampoc són optimistes:

7 de cada 10 catalans creuen que el que fan els polítics, ho fan en benefici propi.

Gairebé 8 de cada 10 catalans pensen que els polítics no tenen en compte el què pensa la gent.

Però quan descobrim el què realment fan i diuen els polítics, tot això hauria de canviar.

Per això, la #Política2.0 que Benach relata en les pàgines del seu llibre son necessàries per entendre el què podem fer per acabar amb aquesta situació.

El llibre és també un toc d’alerta: la solució a aquests problemes no vindrà des de la manera tradicional de fer les coses.

La política està al bell mig d’una revolució que no acaba d’entendre, però que començarà a veure la llum gràcies a reflexions com la del president.

Acceptem-ho: aquesta revolució no passa als carrers. No hi ha barricades. Però els seus efectes es noten dia a dia. I això és apassionant.

Especialment pels ciutadans, que estem descobrint com podem fer arribar la nostra opinió a aquells que ens representen.

Gairebé 6 de cada 10 catalans creuen que no poden influir en el què fan els polítics. Amb Internet ho podem canviar.

Tenim en les xarxes, en Twitter, en Facebook, en els blocs, en els fòrums, i en tot allò que vindrà una oportunitat per dignificar la nostra democràcia.

I això us ho dic convençut, amb els ulls brillants com la nena Scout. I, de fet, així ens ho diu el president al llarg del llibre.

Aquest és un llibre valent, perquè apostar per aquest canvi no sempre és ben rebut. No sempre s’entén. La por és el gran enemic d’aquesta revolució.

Hi ha polítics que tenen por al poder de les xarxes.

Potser és la mateixa por que tenia el meu pare, un botiguer com tants hi ha al nostre país, quan es negava a obrir la seva botiga a Internet. Avui ja s’ha fet amb una blackberry per no perdre de vista cap comanda.

#Política2.0 ha de servir per fer veure a aquells que encara tenen por i recança sobre l’ús d’Internet a la política, que els beneficis per la societat.

Especialment en un moment com el que vivim.

A #Política2.0 trobem moltes pistes sobre quins són els beneficis d’aquesta nova manera d’entendre i viure la política.

La política 2.0 acosta als ciutadans i als polítics. Ens posa en contacte.

Fem de la conversa el principal valor. Ens aportem valor. Per exemple, el president Benach no ha dubtat en donar veu a moltes de les persones amb les que conversa al seu llibre.

I ho fa amb el llenguatge típic de la xarxa. Amb les formes pròpies de la xarxa: l’enllaç.

Perquè aquesta és la idea que hem de retenir de la política 2.0: el contacte.

Ens posem en contacte, ens apropem. I gràcies a això, els ciutadans i els polítics aconseguim més informació.

Arribem a saber què fan els nostres representants i per què ho fan. El Parlament, el Congrés dels Diputats, el Senat o el nostre ajuntament no ens queden tan lluny com abans.

I els nostres representants saben de les nostres preocupacions.
Dels nostres neguits.
De les nostres opinions.
Poden fer pedagogia d’aquells temes, grans i petits, que a vegades s’escapen del mitjans.

Però és sobretot la transparència que aquest contacte i aquesta major informació aconsegueixen la que hem d’alimentar.

La transparència és necessària en un sistema democràtic i les eines que Internet ens posa a l’abast han de cobrir una de les mancances més clares del nostre sistema.

Els nostres polítics, en definitiva, rendeixen comptes d’una manera més directa davant dels ciutadans.

Perquè són precisament aquests tres punts els que ens permetran aconseguir de la nostra, una societat més virtuosa i més pendent del què realment importa.

Creiem que als catalans no ens interessa la política, però en realitat, a la meitat de la població sí que ens interessa. La política 2.0 ha d’aconseguir que la virtut cívica dels ciutadans, de tots nosaltres, es posi en valor.

El president cita a Bruce Springsteen quan introdueix aquesta nova manera de fer i entendre la política. Li ve al cap la cançó Livin’ in the future. I sí, president, estem vivint en un futur que molts creien que no arribaria però que ja és una realitat.

Un Rising, per seguir citant al Boss, de la gent que volem estar més a prop dels nostres representants i d’aquells representants que no han perdut de vista la seva voluntat de servei.

Aquest llibre marca com pocs un camí que hem de seguir. I ho fa amb un caràcter propi perquè aquest llibre no ve de l’Acadèmia, ni del món de la comunicació. Ni del dret o de la filosofia: és un llibre escrit des de la política.

I escriure aquestes idees des de la política té riscos evidents. Qualsevol lector es podria preguntar: i què has fet tu? Com has canviat això? La resposta és evident, avui tenim un Parlament més obert que mai a la ciutadania.

No sóc un scout. Però puc imaginar la sensació que deuria tenir el president a mesura que anava fent camí en fer del nostre, un Parlament obert i participatiu.

Sempre he tingut curiositat per saber com era aquell primer parlament, aquelles Corts Catalanes medievals que eren un model per a les Corts d’Europa. Incloses les angleses i les franceses.

Avui, no necessito viatjar amb la meva imaginació per saber que el Parlament de Catalunya és un model.

Fa pocs dies al Parlament es commemorava el 30è aniversari de la seva restauració. I per primer cop en la nostra història, els ciutadans vam poder participar a través de la web del Parlament.

Avui, gràcies a Internet, a les xarxes, ens podem sentir la política més nostra que mai.

Avui, el risc i l’aventura ens han dut fins aquí. A presentar un llibre que conté reflexions necessàries però, sobretot a una història d’èxit al darrere posant-les en pràctica.

Gràcies, President Benach, per haver liderat aquest canvi. Un agraïment que cal fer extensiu a tots els diputats i diputades que no han tingut por i han seguit el mateix caràcter emprenedor del seu president. De fet, permeteu-me la llicència esportiva: aquests diputats són una mica com Messi, el primer jugador 2.0, que comparteix, que aporta. De fet, molts contraris marxen contents per haver estat marcats per Leo. Com els diputats, que encara que difereixin, es d’agrair que puguin debatre i compartir.

Però no ens aturem. Garantim l’accés de tothom a les noves tecnologies. Fem pedagogia davant d’aquells que només en denuncien el seu mal ús. Lluitem per una xarxa per a tots. Lluitem contra la por i fem vèncer la llibertat.

Continuem el camí. Aquest llibre és un far d’aquest camí. Tinguem l’esperit emprenedor, aventurer i ambiciós per a recorrer-lo.

En uns mesos, Catalunya celebrarà les seves eleccions. Abans, veurem comicis per a la presidència del Barça i, encara que sembli que estan a anys llum, en poc més d’un any tornarem a triar alcaldes i la majoria de presidents de comunitat autònoma. I amb el que està passant a la xarxa -i no, no em refereixo a això de la LES i la institucionalització de la censura a la xarxa per part del Govern-, és lògic pensar que Internet jugarà un paper central. O hauria. La importància, dependrà de com s’apliqui.

A Catalunya ja s’estan donant passos molt decisius, especialment a CiU que com ja ressenyem en altres articles, compta amb la seva pròpia xarxa social. Per a la resta de partits, tant catalans com els candidats de qualsevol poble o ciutat de la geografia espanyola, potser sigui bona idea fer una ullada a alguns d’aquests llibres.

El president del Parlament, Ernest Benach, que ha estat el clar exemple de lideratge per introduir noves rutines en seu parlamentària, ha escrit “Política 2.0″ comptant l’experiència i donant interessants claus sobre el què ha de ser la política 2.0 i per què Internet pot salvar la distància cada vegada més gran entre polítics i ciutadans. És un excel·lent manuscrit que va camí de convertir-se en llibre de capçalera per als que vulguin canviar. Es pot comprar en format electrònic, a més del paper.

De l’altre costat del Atlàntic ens arriba un interessant relat en primera persona de la campanya electoral més reeixida fins al moment a Internet. Sí, parlem d’Obama. I sí, parlem de la traducció al castellà del “Yes, we did” de la canadenca Rahaf Harfoush. Rahaf, que va estar l’any passat a Espanya per delectar-nos amb la seva experiència, la presenta per escrit en un llibre en què trobarem diverses claus que hem d’atendre. Això sí, amb la distància necessària: el nostre sistema no té res a veure amb l’americà. El llibre l’edita Gestión 2000, del Grup Planeta.

El passat mes de novembre el PSOE es va gastar 200.000 euros en un míting que havia de servir d’impuls per presentar les “noves energies” del partit i era l’avantsala a l’aprovació del decret sobre la Llei d’Economia Sostenible. Un acte criticat, no només pel seu cost, sinó per l’ostentació de frivolitat que va suposar per al partit en el govern en temps duríssims. No és d’estranyar que aquesta acció de màrqueting polític poc servís per remuntar el vol en les enquestes. Tot un Waterloo.

Van estar ben invertits aquests 200.000 euros? Estan ben invertits tots i cadascún dels cèntims que es gasten els partits en espectaculars mítings electorals? El míting electoral ha mort, llarga vida al míting?

La relació de la comunicació política amb els mítings és gairebé mística. Inevitable, amb una forta correlació. Sembla que queda en el nostre subconscient col·lectiu la necessitat d’entendre que un polític només està en campanya quan es barreja entre milers de persones en un espectacle com aquest. Els partits ho saben i per això, any rere any, elecció rere elecció, ningú s’atreveix a moure una coma del guió establert. Com si fos un pecat plantejar canvis.

Hi ha certs espais que guarden una relació gairebé mística amb els partits. Pavellons, palaus d’esports, places de toros… que són una cosa semblant a santuaris per a molts partits polítics. Aquests escenaris tenen la virtut de reunir als propis, de constituir-se en reptes (omplir el Sant Jordi de nou, es deia en les passades eleccions generals per part del PSC). Aznar va omplir Sevilla, una demostració de força al feu de González. I les batalles numèriques per veure qui omple més la plaça de toros de València és un clàssic en campanya.

Però, serveixen els mítings per a alguna cosa més? Per a molts polítics i no menys assessors, són un recurs que no es pot obviar i al que cal destinar tots els recursos siguin necessaris. Un minut a la televisió amb una bandada de simpatitzants bandera a mà no té preu. Poc importa que sigui impossible traslladar l’energia -per als mateixos de sempre, els convençuts, els que ja et votaran- que es viu en ells a l’altre costat de la pantalla. Per a d’altres, menys polítics que assessors, el format comença a grinyolar. Sobretot quan altres fonts d’informació apareixen amb força i aquest impacte a la televisió ja no té el mateix valor que abans.

Noves fórmules

Anxo Quintana, en les passades eleccions gallegues, va explorar un nou format de míting: actes amb poca gent, amb el candidat de peu parlant-los sense faristol. Montilla ens va regalar imatges similars en la seva campanya electoral, amb espots que reproduïen aquest format.

Als Estats Units, molts d’aquests actes de campanya són petits discursos -en certa manera, efecte de la rapidesa amb la qual un candidat ha de moure’s pel país-, encara que no podem oblidar que són els precursors dels grans mítings de la història: es diuen convencions i duren quatre dies.

En tot cas, no deixen de ser una adaptació del model a formats més comprimits, igualment superficials per a la resta de l’electorat i a mercè d’una petita dosi en els grans mitjans de masses.

És Internet el nou míting?

A jutjar pel que es viu en espais com Twitter o les xarxes de blocs o socials d’alguns partits, l’esperit del míting s’ha traslladat a internet. Converses entre convençuts, amb exaltació -natural- dels valors propis. Espais en que el focus està més en l’autorealització o l’afirmació pròpia, que en el propi objectiu de la comunicació en campanya: convèncer, sumar.

Els usuaris dediquen massa temps a reafirmar-se en les seves posicions. L’interès pel debat és residual. L’oportunitat de desmuntar els arguments de l’altre es perd entre tant soroll.

Pensem en el cas d’aquell votant indecís que segueix a diversos usuaris d’una determinada facció. Aquest usuari rebrà el mateix impacte multiplicat per l’efecte de RTs, entrades semblants en els blogs … i en moltes ocasions no podrà rascar més enllà de l’eslògan. Com en un míting. És la conversa el nou míting?

Durant la presentació del seu llibre “Democràcia a sang freda“, David Madí va donar uns suggerents titulars a la premsa. Recordo especialment un en què afirmava que ell no havia “matat a Kennedy“. Aquella ment freda, calculadora i agressiva, que en donar aquest titular volia treure’s la pols d’aquesta imatge negativa després del famós DVD de CiU a les últimes eleccions al Parlament; de la que volia revoltar-se.

I el seu torn va arribar ahir. Al cinema. CiU va convocar a les seves principals figures -a excepció del candidat de la coalició, Artur Mas-, periodistes i blocaires a l’acte de presentació de la seva nova imatge a Cinesa Diagonal. David Madí i Joana Ortega (la responsable de comunicació d’Unió i diputada al Parlament) van presentar la imatge més soft per a aquestes eleccions.

Qualsevol diria que David Madí, el cap pensant del DVD que va dibuixar el caos al país fa una mica més de tres anys, lideraria la presentació del look més tou i amable de CiU. Però així va ser. La coalició ha entès que l’únic que ha de fer per guanyar les eleccions és no ficar-se en embolics i per a això es disposa a ser l’opció amable. Tot i que corren el risc de buidar-se de contingut si es queden en el naïf. La superficialitat.

En tot cas, mantenint la tipografia, han optat per la puresa del blanc i el poder d’un somriure per evolucionar el seu logotip a un símbol. Una CiU que somriu a tots per acollir a tots. Fins i tot al dissenyador del logotip d’Obama, ja que el cercle amb la bandera catalana recorda sospitosament a les barres de la bandera americana que el president incloïa en el seu símbol.

Però caldria reflexionar sobre un punt essencial. La política de les emocions no s’aconsegueix només amb l’ús d’un símbol. No s’aconsegueix amb somriures tipogràfics o cors amb la senyera com ja vam veure en les darreres eleccions. La política de les emocions és alguna cosa més complexa i per molt que es repeteixi, aquesta no és una opció emocional. Almenys de moment.

Per CiU, aquesta precampanya de la precampanya s’assembla a començar l’escola, el curs. Perquè “Començar il·lusiona”, i amb això vol enviar un missatge optimista a la societat, encara que el contingut brilli per la seva absència. Però prenen posicions molt sòlides com el que pretenen ser: un nou estil de catch-all party que no es tanca a pactes amb ningú. Tot i que el missatge s’assembli a aquest:

Durant la jornada d’ahir també es va presentar la gran arma de la coalició a la Xarxa CiU s’avança a tots a Catalunya i és el primer partit polític català amb una Xarxa Social pròpia. Cativistes.cat és el punt de referència per a tots aquells nacionalistes que volen fer alguna cosa pel seu país des de la Xarxa La plataforma, elaborada per Cink, suposarà un abans i un després en la política catalana i potser per això, a CiU no han dubtat en donar-li a la seva presentació aires èpics al Braveheart.

La campanya està ja en marxa i CiU s’apropia dels millors llocs. Els propers mesos seran els clau, tant per CiU com per veure si la versió amable, soft i amb un cert aire naïf triomfen. Si ajuden a vertebrar aquesta alternativa política o si per contra, la manca de missatge pot alimentar l’efecte Carlos Sainz.

Foto de Jesús Encinar

Fa poc més d’un mes, passejant per València, vaig veure com un adolescent es tornava boig, donant voltes a la bústia verd de carters amb un sobre a la mà. Buscava una escletxa on llençar la seva carta, però no la trobava. No ho havia fet mai. No havia enviat mai una carta postal. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa uns dies, el govern presentava el seu avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible (LES). De sobte, milers de ciutadans comencen a mostrar el seu descontentament a la xarxa per una de les disposicions que planteja una retallada de drets preocupant. En poques hores, un manifest aplega milers de voluntats (més de 78.000) a una velocitat sorprenent. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa unes hores, un rumor es fa cert a la xarxa. Diversos líders d’opinió molt significatius que desenvolupen la seva activitat a internet són convidats a una reunió amb la ministra de Cultura per a debatre sobre aquesta qüestió. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa encara menys hores, mentre corres al gimnàs, veus que alguns informatius obren la seva edició amb la notícia d’aquesta reunió i observes com uns quants blocaires són el centre de l’actualitat informativa. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Llavors, reflexiones sobre els fets i observes com hi ha contradiccions entre el Govern i el seu partit. Entre el president del Govern i la seva ministra. Llegeixes rumors sobre una marxa enrere del Govern en aquest punt i penses que, en realitat, res ha canviat. Que per al Govern i el ministeri res ha canviat perquè se segueix percebent a internet com una cosa residual. Si no, no entenc com permeten a tal error polític.

Només sense entendre res pot el Ministeri accedir a reunir-se amb persones que generen autèntics corrents d’opinió. Persones que, a més, no han tingut cap embuts per explicar què passava en aquesta sala i transmetre-ho en directe. No perquè siguin millors o pitjors que altres, sinó perquè entenen que la comunicació amb Internet és diferent. Només sense entendre res es pot deixar en mans d’aquests blocaires la creació d’un issue en l’agenda política. Només sense entendre de què va això d’internet pot el Govern aventurar-se a fer més gran la bola de neu que les seves propostes a la LES han generat.

Segueixen sense entendre res quan es dóna peu a rumors de marxa enrere en un projecte després de la confusa reunió mantinguda. I sobretot, sembla que no han calibrat l’efecte que ha tingut en els mitjans tradicionals la reunió al Ministeri: anem camí de les 24 hores amb les imatges de la reunió a informatius, premsa i comentaris a les ràdios. Perquè no es tracta d’internautes contra la resta, com ha volgut el Govern, sinó de ciutadans que es neguen a veure els seus drets retallats. Com tots ens aixecaríem si s’imposés avui la censura a ràdio, televisió o premsa. Ciutadans, no internautes.

Perquè en el fons, tot això va d’assegurar que el noi de València té els seus drets garantits, enviant una carta postal o a internet. Segueixen sense adonar-se que la zarxa no és un espai alternatiu per a gent estranya: és un espai natural de comunicació. La seva neutralitat ha de ser defensada. Els drets han de ser garantits. Perquè no hi pot haver diferència entre el mail i el correu. Perquè va sent hora que es donin compte que tot això ha canviat i ho ha fet de veritat.

Foto de la reunió al Ministeri del Flickr de Jesús Encinar.

Un ministre és, en essència, un relacions públiques. Una figura que ha de mantenir un equilibri en diverses esferes, cosa que no és sempre fàcil. Però bàsicament, un responsable ministerial té tres funcions:

1. Ser el relacions públiques del ministeri, donar credibilitat i plausabilitat al que fan els funcionaris.
2. És l’home o dona al parlament, el que sap el que es diu i el que es farà a la cambra.
3. L’encarregat de lluitar pel pressupost del seu ministeri al consell de ministres.

No ho dic jo, és una de les lliçons de Sir Humphrey, l’eficaç secretari permanent del ministeri d’Administracions Públiques del Govern de Sa Majestat a la popular sèrie de televisió dels vuitanta “Yes, Minister!“. Una fina comèdia -la favorita de la Dama de Ferro-, exponent del pur humor britànic que fa gala d’una ironia deliciosa, on es narra el dia a dia del ministre i els seus assessors que, de fet, són funcionaris.

Encara que aquesta imatge sigui simplificada i portada a l’extrem, la sèrie dóna en el clau: la necessitat de respondre a diverses audiències des d’un càrrec polític. Des de la gestió dels equips a retre comptes directament amb els ciutadans. Diverses audiències que, sempre, busquen el propi interès. Sir Humphrey mostra en la definició del que és un ministre allò que més desitja: tenir llibertat per poder fixar ell mateix els temes del dia a dia i la seva execució. Però això no és el mateix que espera un ciutadà. Ni molt menys el que vol un periodista.

I Internet, quin paper pot jugar a conciliar aquestes necessitats? Un paper molt important. Des de la contribució que pot fer a la comunicació interna en ministeris i departaments amb eines útils com wikis, blocs interns o l’aplicació de qualsevol instrument que ataqui llurs debilitats. Però també és evident que es pot fer més visible l’acció que es realitzi. Blogs, Twitter o Facebook poden mostrar-ho. Actualment, tres ministres del Govern -Bibiana Aído, Moratinos i José Blanco-tenen i actualitzen amb certa regularitat els seus blocs.

Però fins i tot prenent la descripció del secretari permanent, podríem entendre que des d’una òptica ciutadana internet permetria als ciutadans considerar el ministre seu propi relacions públiques. La persona que encarna els seus interessos perquè el mateix ministre els coneix -gràcies a la participació-, ser l’home o la dona al parlament -perquè explica el que passa, el que es fa o el que es farà- i, ja que és l’encarregat de lluitar pel pressupost; explicar a què es destinaran. També amb la seva participació.

Potser només d’aquesta manera podríem començar a veure com més gent coneix ministres i ministres que semblen invisibles i ser testimonis d’una major puntuació en els rànquing que les mateixes enquestes mostren.

La crisi oberta per la difusió i publicació de la fotografia de les filles del president Zapatero posa de manifest, entre altres coses, la col·lisió de dues maneres d’entendre la comunicació. No tant pel fet que Zapatero hagi optat per protegir les seves filles del focus dels mitjans i no ho facin altres mandataris, sinó pel mitjà en què s’ha donat aquest cas.

A diferència de molts comentaris que s’han succeït en els últims dies, aquest post no cobreix els denigrants insults i vexacions contra unes menors que s’han propagat sense parar. Tampoc és un comentari hipòcrita sobre si una persona és millor si va vestida de rosa i amb llacets. No serà una discussió sobre protocol ni una ostentació de patriotisme sobre la representació de l’Estat. Ni molt menys un groller comentari sobre si qui paga el viatge de la primera família -bé, la segona, que primer ve la Família Reial-. El focus és la manera d’entendre la comunicació.

A excepció del compte de Twitter @desdelamoncloa i alguna del Pla E, la presència de Moncloa a la Xarxa presenta grans deficiències. En comparació amb el 10 de Downing Street, el Kremlin, la Casa Blanca o fins i tot el Vaticà, la comunicació de l’executiu suspèn a Internet.

Desconec si després de fer-se la fotografia algú del Gabinet del president, de l’ambaixada o del Ministeri d’Exteriors es va preguntar si aquesta foto acabaria publicada en algun lloc, però dins de les opcions segur que no estava que aparegués en un lloc com Flickr. Com contemplar un escenari així, si la Moncloa no hi és?

Em sembla més interessant aquesta reflexió que no si el vestit de dues adolescents era l’adequat. Donar informació, escoltar al ciutadà i participar de la conversa no és un luxe. Tampoc no és una frivolitat ni, molt menys, una cosa passatgera. Perquè si aquesta és la concepció real de la Moncloa, han estat tocats en la línia de flotació des del que refusen.

Crec que Moncloa s’hauria de plantejar molt seriosament cap a on vol enfocar la seva presència a la xarxa. És normal que no disposin d’un canal a YouTube per penjar els vídeos del president, les rodes de premsa del Consell de Ministres o el discurs de Zapatero a Nacions Unides? Per què no estan disponibles les fotografies dels actes de la presidència per a qualsevol usuari que vulgui fer-les servir en els seus blocs?

Les crisis de les fotos ha deixat ben clar que en el context actual la decisió ja no és una opció: ja no val amb pensar si estem o no estem, és una necessitat. Per conèixer les amenaces cal conèixer primer el terreny i el Flickr del Departament d’Estat ha donat una lliçó a més d’un.