E-Campanya

En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el  lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.

Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral.  Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.

Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.

Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors:  Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.

Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.

El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.

Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.

L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.

D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!

Internet és un protagonista del camp de la comunicació durant aquest any. I no ens basem en Rodolfo Chiquiliquatre per a sostenir-ho, no.

Ens basem sobretot en l’extraordinari ús que Barack Obama ha fet de la xarxa per aconseguir teixir els suports necessaris per arribar a la presidència dels Estats Units.

S’ha parlat molt sobre aquest tema, especialment en aquest bloc. Però és convenient tornar-ho a citar i veure com el que apuntaven experts com Antoni Gutiérrez-Rubí en el camp polític, o el que ja sabien altres experts de la comunicació 2.0, com l’Adolfo Corujo, s’està complint.

Podria començar apuntant diversos temes… però la notícia del dia és una: el 2-0 del Barça-Madrid d’ahir al vespre. Partit que, com alguns vau veure, vam seguir també al Twitter.

L’anunci dels 33.000 milions d’euros que el Govern espanyol invertirà el proper any, està ampliament cobert a El País, La Vanguardia i El Mundo, entre d’altres.

Si parem a Estats Units, trobem una interessant entrevista a Doris Kearns Goodwin, autora del llibre “Team of Rivales” i a El País Semanal un reportatge amb unes fotografies molt curioses sobre George G. Bush. A El País, analitzen l’escàndol per la venda de l’escó de senador del president-electe Obama al seu estat.

ERC té el seu paper avui a El País, així com la decisió del candidat del PP a les elecciones europees, a La Vanguardia.

Us recomano també un article a l’Avui del cap de setmana passada sobre l’icona Obama. Així com l’article que Expansión va publicar aquest dijous passat parlant de l’informe del posiconament de les 35 empreses del Ibex a internet que l’empresa on treballo, LLORENTE & CUENCA ha presentat darrerament. Podeu ampliar-ne la informació al bloc del director sènior de comunicació on-line, l’Adolfo Corujo.

Si algú tenia alguna mena de dubte sobre la importància d’internet a l’hora de dissenyar una campanya electoral, que miri el resultat de les eleccions nord-americanes. Si algú creia que això d’internet era una cosa passatgera, poc útil per plantejar campanyes en què es demana el vot, que miri qui serà el president dels Estats Units a partir del dia 20 de gener. Si algú creia que a internet només hi ha porno, votants massa joves i que és un risc per al candidats i partit, que miri el què ha passat a Estats Units.

Comencen a existir veus que afirmen que la importància del mitjà és comparable a la que va tenir la televisió a les eleccions de 1960, especialment en el debat entre Nixon i Kennedy d’aquella elecció. Aquí ho hem defensat àmpliament en el darrer any d’existència d’aquest bloc. Però ja no és una bogeria sostenir això, al contrari, això no ha fet res més que començar. Internet ha vingut per canviar les campanyes electorals. Ho ha fet per quedar-se una temporada, per molt que alguns polítics i assessors no s’ho creguin (i no cal tenir 60 anys per a no creure-hi).

Els números a Estats Units són ja una conclusió per si sola: Obama ha tingut més de 20.000 grups de suport, 2.300.000 voluntaris on-line, milers de blocs, contingut realitzat pels usuaris que han enriquit la seva campanya… En paraules d’un dels responsables del Partit Republicà, 2008 és la campanya de transició.

Obama ha estat l’autèntic vencedor d’aquesta campanya. Es calcula que només el 36% dels usuaris va votar per McCain, deixant un marge ben gran entre els dos senadors. Si atenem al finançament de la campanya, les magnituds són impressionants: Obama ha trobat a la xarxa la manera de finançar una campanya a la que li ha calgut molts ingressos. El secret? Centrar-se en donacions petites, 10, 20 o 30 dòlars de persones que tradicionalment no han participat en política i ho ha fet a través de l’ús de correus electrònics.

Els números d’aquesta campanya serviran per aquesta campanya, només el futur ens dirà si elecció rere elecció s’aniran batent rècords com aquest. No obstant, hi ha una cosa que ha canviat i que atendre a aquesta qüestió serà central per al futur de les campanyes: les campanyes ja no les dirigeix el candidat (o el partit, a casa nostra), a partir d’ara ho farà la gent. Caldrà veure quins efectes tindrà això sobre l’agenda política, i el més important, quina serà la reacció dels mitjans.

Una altra qüestió que no trigarem a resoldre serà el paper que jugarà aquest capital que Obama ha aconseguit durant el mandat. La xarxa creada, el moviment que ha fet d’internet el seu mitjà de combat, què fara durant els propers quatre anys?  De moment, les decisions preses ens fan creure que jugarà un paper important. La web creada pel període de transició n’és el vaixell insígnia. Change.gov inclou els temes principals, notícies… i un espai de participació per a que tothom expliqui com ha sentit el canvi. Tot un canvi, és evident. El segon, a partir d’ara Obama farà un vídeo setmanal que se sumen al discurs radiat dels dissabtes.

Caldrà estar atents, perquè l’onada de canvi es preveu forta. Memorable. No parlo de polítiques, sinó de l’ús d’un mitjà que més que mai, és el missatge.

Més informació:

César Calderón

Article de capçalera per entendre què es mou actualment al món, amb exemples clars rotunds. Una xpressió d’aquest activisme a la xarxa també el vivim a la blogosfera. No pretenc fer una reflexió sobre el mitjà en aquests post: s’escriu molt i molt i més d’una vegada ja m’hi he expressat. Però un dels elements que ens mostra que alguna cosa està canviat és precisament el fet d’estar avui aquí, com a blogger, al Congrés del PSC.

Altres partits, com CiU i el PPC, em van fer saber la disposició a assistir als seus congressos. Cosa que hagués fet encantat si no fos perquè un cap de setmana de preparació de viatge i un casament ho van impedir. El fet és que han obert les seves portes als bloggers, que aporten una visió diferent del què passa i són un fet incontestable de transparència.

Trobo molt interessant la contribució d’aquest tipus d’actes a generar una imatge amable dels partits. Obrir actes com els congressos a un conjunt de gent que, tot i que tenen un poder d’infuència limitat, poden arribar a generar petites accions que al cap del temps confluiran (estic segur) en un reposicionament d’imatge important.

Els partits són tancats, hermètics, carques, vells, inoperants, farragosos… o aquesta és la imatge que tots en tenim d’ells. Amb més o menys encert, però és la que tenim. Que un bon dia el partit A, B o C convidi a una sèrie de gent que no és ni periodista, ni militant, ni afiliat, ni simpatitzant és una acció que:

1. Generarà una imatge amable en qui escriu
2. La sensació acabarà veient-se als seus escrits
3. Els lectors viuran de prop la iniciativa
4. Es conseguirà inserir elements de transperència, obertura i frescor a la imatge dels partits

Parlo amb en Xavi Peytibí de les seves sensacions al Congrés de CiU. I en parlem del fet d’estar aquí.

En el món de la comunicació de les grans marques, es sol generar canals informals de comunicació amb periodistes. No amb l’objectiu de que publiqui un o altre article, sinó que quan el periodista rebi una informació de la companyia se la miri amb uns altres ulls.

Una eina d’influència maquiavèlica? No tant, però si l’ús d’una bona tècnica de comunicació que dóna resultats.

Influir en la independència del blogger? No ho crec. En cap moment existeix una censura sobre x o y comentari. Ni una mala cara sobre això. De fet, quina prova més gran de confiança vers algú pot ser obrir-li les portes de casa seva?

L’accés a totes les comissions, a tots els membres dels partit i a les converses d’uns i altres n’és la prova.

Ciberactivisme dins dels partits, com diu l’Antoni, importantíssim, mot de canvi pels partits del futur. Però també una reacció ràpida vers la comunicació externa del partit. Els partits, tan lents en canviar sembla que comencen a entendre que això va ràpid. Convergència ja ha donat el pas. El PP i el PSOE no. El PSC, ho veurem avui.

Segons l’Idescat, durant el 2007 el 50,7% de la població de Catalunya major de 16 anys era usuària habitual de l’ordinador i un 45,7% ho era d’internet.

Les xifres es disparen a la franja dels 15 als 24 anys: el 88,4% dels joves usen habitualment ordenador i el 86,6% Internet.

Aquesta dada ens dóna motius més que evidents per invertir temps, recursos, energies, idees i voluntats per fer d’aquest mitjà un mitjà de comunicació de la política. Però també de la participació.

Fa uns dies parlàvem de la nova campanya institucional de la Generalitat per a retornar la confiança als ciutadans, de com el Govern havia escoltat i havia creat un bon valor. Ara és el moment d’escoltar, de llegir el nostre entorn i actuar. Aquest és el primer consell que donaria als responsables polítics dels partits. Escolteu, observeu, analitzeu i decidiu.

I l’anàlisi ens diu que els votants més joves, aquells que en pocs anys decidiran el futur del país; aquells que segurament duran implícitament a un canvi en els cicles electorals, aquests joves són consumidors d’un mitjà diferent.

Usuaris que no es guien per veure si La Vanguardia treu en portada o no a Montilla. Usuaris que no es guien per l’article d’un columnista determinat a El País. Usuaris que consumiesen blocs, que participen en converses, que volen informació directa, que recorren al Facebook dels seus diputats.

Aquesta serà una nova societat amb nous patrons de conducta. Voler mirar cap a una altra banda no ens serivrà de res. Per això trobo extremadament interessant l’article de Gutiérrez-Rubí on alerta de la manca de visió estratègica de l’acció política a internet. Una reflexió essencial per entendre perquè, al meu parer, les eleccions del 9 de març van ser una oportunitat perduda a internet. Una reflexió interessant per entendre, en part, el fenomen que els Estats Units esta vivint amb les seves primàries. Una reflexió bàsica d’una persona que coneix molt i molt bé aquest món.

Comencem a tenir perspectiva suficient per valorar la feina feta i la feina que encara hem de fer. I en queda molta. Sóc conscient, perquè ho he viscut de forma personal, que hi ha gent als partits que comparteix aquesta visió… però apareix un sostre de vidre que no ens permet canviar les coses.

I per si amb aquest argument no en tenim prou, les dades també indiquen el creixement d’usuaris de la franja de 40 a 54 anys, una gota que després de 15 anys s’està convertint en un gran llac. I aquí sí plou de forma regular.