El passat mes de novembre el PSOE es va gastar 200.000 euros en un míting que havia de servir d’impuls per presentar les “noves energies” del partit i era l’avantsala a l’aprovació del decret sobre la Llei d’Economia Sostenible. Un acte criticat, no només pel seu cost, sinó per l’ostentació de frivolitat que va suposar per al partit en el govern en temps duríssims. No és d’estranyar que aquesta acció de màrqueting polític poc servís per remuntar el vol en les enquestes. Tot un Waterloo.

Van estar ben invertits aquests 200.000 euros? Estan ben invertits tots i cadascún dels cèntims que es gasten els partits en espectaculars mítings electorals? El míting electoral ha mort, llarga vida al míting?

La relació de la comunicació política amb els mítings és gairebé mística. Inevitable, amb una forta correlació. Sembla que queda en el nostre subconscient col·lectiu la necessitat d’entendre que un polític només està en campanya quan es barreja entre milers de persones en un espectacle com aquest. Els partits ho saben i per això, any rere any, elecció rere elecció, ningú s’atreveix a moure una coma del guió establert. Com si fos un pecat plantejar canvis.

Hi ha certs espais que guarden una relació gairebé mística amb els partits. Pavellons, palaus d’esports, places de toros… que són una cosa semblant a santuaris per a molts partits polítics. Aquests escenaris tenen la virtut de reunir als propis, de constituir-se en reptes (omplir el Sant Jordi de nou, es deia en les passades eleccions generals per part del PSC). Aznar va omplir Sevilla, una demostració de força al feu de González. I les batalles numèriques per veure qui omple més la plaça de toros de València és un clàssic en campanya.

Però, serveixen els mítings per a alguna cosa més? Per a molts polítics i no menys assessors, són un recurs que no es pot obviar i al que cal destinar tots els recursos siguin necessaris. Un minut a la televisió amb una bandada de simpatitzants bandera a mà no té preu. Poc importa que sigui impossible traslladar l’energia -per als mateixos de sempre, els convençuts, els que ja et votaran- que es viu en ells a l’altre costat de la pantalla. Per a d’altres, menys polítics que assessors, el format comença a grinyolar. Sobretot quan altres fonts d’informació apareixen amb força i aquest impacte a la televisió ja no té el mateix valor que abans.

Noves fórmules

Anxo Quintana, en les passades eleccions gallegues, va explorar un nou format de míting: actes amb poca gent, amb el candidat de peu parlant-los sense faristol. Montilla ens va regalar imatges similars en la seva campanya electoral, amb espots que reproduïen aquest format.

Als Estats Units, molts d’aquests actes de campanya són petits discursos -en certa manera, efecte de la rapidesa amb la qual un candidat ha de moure’s pel país-, encara que no podem oblidar que són els precursors dels grans mítings de la història: es diuen convencions i duren quatre dies.

En tot cas, no deixen de ser una adaptació del model a formats més comprimits, igualment superficials per a la resta de l’electorat i a mercè d’una petita dosi en els grans mitjans de masses.

És Internet el nou míting?

A jutjar pel que es viu en espais com Twitter o les xarxes de blocs o socials d’alguns partits, l’esperit del míting s’ha traslladat a internet. Converses entre convençuts, amb exaltació -natural- dels valors propis. Espais en que el focus està més en l’autorealització o l’afirmació pròpia, que en el propi objectiu de la comunicació en campanya: convèncer, sumar.

Els usuaris dediquen massa temps a reafirmar-se en les seves posicions. L’interès pel debat és residual. L’oportunitat de desmuntar els arguments de l’altre es perd entre tant soroll.

Pensem en el cas d’aquell votant indecís que segueix a diversos usuaris d’una determinada facció. Aquest usuari rebrà el mateix impacte multiplicat per l’efecte de RTs, entrades semblants en els blogs … i en moltes ocasions no podrà rascar més enllà de l’eslògan. Com en un míting. És la conversa el nou míting?

Durant la presentació del seu llibre “Democràcia a sang freda“, David Madí va donar uns suggerents titulars a la premsa. Recordo especialment un en què afirmava que ell no havia “matat a Kennedy“. Aquella ment freda, calculadora i agressiva, que en donar aquest titular volia treure’s la pols d’aquesta imatge negativa després del famós DVD de CiU a les últimes eleccions al Parlament; de la que volia revoltar-se.

I el seu torn va arribar ahir. Al cinema. CiU va convocar a les seves principals figures -a excepció del candidat de la coalició, Artur Mas-, periodistes i blocaires a l’acte de presentació de la seva nova imatge a Cinesa Diagonal. David Madí i Joana Ortega (la responsable de comunicació d’Unió i diputada al Parlament) van presentar la imatge més soft per a aquestes eleccions.

Qualsevol diria que David Madí, el cap pensant del DVD que va dibuixar el caos al país fa una mica més de tres anys, lideraria la presentació del look més tou i amable de CiU. Però així va ser. La coalició ha entès que l’únic que ha de fer per guanyar les eleccions és no ficar-se en embolics i per a això es disposa a ser l’opció amable. Tot i que corren el risc de buidar-se de contingut si es queden en el naïf. La superficialitat.

En tot cas, mantenint la tipografia, han optat per la puresa del blanc i el poder d’un somriure per evolucionar el seu logotip a un símbol. Una CiU que somriu a tots per acollir a tots. Fins i tot al dissenyador del logotip d’Obama, ja que el cercle amb la bandera catalana recorda sospitosament a les barres de la bandera americana que el president incloïa en el seu símbol.

Però caldria reflexionar sobre un punt essencial. La política de les emocions no s’aconsegueix només amb l’ús d’un símbol. No s’aconsegueix amb somriures tipogràfics o cors amb la senyera com ja vam veure en les darreres eleccions. La política de les emocions és alguna cosa més complexa i per molt que es repeteixi, aquesta no és una opció emocional. Almenys de moment.

Per CiU, aquesta precampanya de la precampanya s’assembla a començar l’escola, el curs. Perquè “Començar il·lusiona”, i amb això vol enviar un missatge optimista a la societat, encara que el contingut brilli per la seva absència. Però prenen posicions molt sòlides com el que pretenen ser: un nou estil de catch-all party que no es tanca a pactes amb ningú. Tot i que el missatge s’assembli a aquest:

Durant la jornada d’ahir també es va presentar la gran arma de la coalició a la Xarxa CiU s’avança a tots a Catalunya i és el primer partit polític català amb una Xarxa Social pròpia. Cativistes.cat és el punt de referència per a tots aquells nacionalistes que volen fer alguna cosa pel seu país des de la Xarxa La plataforma, elaborada per Cink, suposarà un abans i un després en la política catalana i potser per això, a CiU no han dubtat en donar-li a la seva presentació aires èpics al Braveheart.

La campanya està ja en marxa i CiU s’apropia dels millors llocs. Els propers mesos seran els clau, tant per CiU com per veure si la versió amable, soft i amb un cert aire naïf triomfen. Si ajuden a vertebrar aquesta alternativa política o si per contra, la manca de missatge pot alimentar l’efecte Carlos Sainz.

Foto de Jesús Encinar

Fa poc més d’un mes, passejant per València, vaig veure com un adolescent es tornava boig, donant voltes a la bústia verd de carters amb un sobre a la mà. Buscava una escletxa on llençar la seva carta, però no la trobava. No ho havia fet mai. No havia enviat mai una carta postal. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa uns dies, el govern presentava el seu avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible (LES). De sobte, milers de ciutadans comencen a mostrar el seu descontentament a la xarxa per una de les disposicions que planteja una retallada de drets preocupant. En poques hores, un manifest aplega milers de voluntats (més de 78.000) a una velocitat sorprenent. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa unes hores, un rumor es fa cert a la xarxa. Diversos líders d’opinió molt significatius que desenvolupen la seva activitat a internet són convidats a una reunió amb la ministra de Cultura per a debatre sobre aquesta qüestió. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa encara menys hores, mentre corres al gimnàs, veus que alguns informatius obren la seva edició amb la notícia d’aquesta reunió i observes com uns quants blocaires són el centre de l’actualitat informativa. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Llavors, reflexiones sobre els fets i observes com hi ha contradiccions entre el Govern i el seu partit. Entre el president del Govern i la seva ministra. Llegeixes rumors sobre una marxa enrere del Govern en aquest punt i penses que, en realitat, res ha canviat. Que per al Govern i el ministeri res ha canviat perquè se segueix percebent a internet com una cosa residual. Si no, no entenc com permeten a tal error polític.

Només sense entendre res pot el Ministeri accedir a reunir-se amb persones que generen autèntics corrents d’opinió. Persones que, a més, no han tingut cap embuts per explicar què passava en aquesta sala i transmetre-ho en directe. No perquè siguin millors o pitjors que altres, sinó perquè entenen que la comunicació amb Internet és diferent. Només sense entendre res es pot deixar en mans d’aquests blocaires la creació d’un issue en l’agenda política. Només sense entendre de què va això d’internet pot el Govern aventurar-se a fer més gran la bola de neu que les seves propostes a la LES han generat.

Segueixen sense entendre res quan es dóna peu a rumors de marxa enrere en un projecte després de la confusa reunió mantinguda. I sobretot, sembla que no han calibrat l’efecte que ha tingut en els mitjans tradicionals la reunió al Ministeri: anem camí de les 24 hores amb les imatges de la reunió a informatius, premsa i comentaris a les ràdios. Perquè no es tracta d’internautes contra la resta, com ha volgut el Govern, sinó de ciutadans que es neguen a veure els seus drets retallats. Com tots ens aixecaríem si s’imposés avui la censura a ràdio, televisió o premsa. Ciutadans, no internautes.

Perquè en el fons, tot això va d’assegurar que el noi de València té els seus drets garantits, enviant una carta postal o a internet. Segueixen sense adonar-se que la zarxa no és un espai alternatiu per a gent estranya: és un espai natural de comunicació. La seva neutralitat ha de ser defensada. Els drets han de ser garantits. Perquè no hi pot haver diferència entre el mail i el correu. Perquè va sent hora que es donin compte que tot això ha canviat i ho ha fet de veritat.

Foto de la reunió al Ministeri del Flickr de Jesús Encinar.

Un ministre és, en essència, un relacions públiques. Una figura que ha de mantenir un equilibri en diverses esferes, cosa que no és sempre fàcil. Però bàsicament, un responsable ministerial té tres funcions:

1. Ser el relacions públiques del ministeri, donar credibilitat i plausabilitat al que fan els funcionaris.
2. És l’home o dona al parlament, el que sap el que es diu i el que es farà a la cambra.
3. L’encarregat de lluitar pel pressupost del seu ministeri al consell de ministres.

No ho dic jo, és una de les lliçons de Sir Humphrey, l’eficaç secretari permanent del ministeri d’Administracions Públiques del Govern de Sa Majestat a la popular sèrie de televisió dels vuitanta “Yes, Minister!“. Una fina comèdia -la favorita de la Dama de Ferro-, exponent del pur humor britànic que fa gala d’una ironia deliciosa, on es narra el dia a dia del ministre i els seus assessors que, de fet, són funcionaris.

Encara que aquesta imatge sigui simplificada i portada a l’extrem, la sèrie dóna en el clau: la necessitat de respondre a diverses audiències des d’un càrrec polític. Des de la gestió dels equips a retre comptes directament amb els ciutadans. Diverses audiències que, sempre, busquen el propi interès. Sir Humphrey mostra en la definició del que és un ministre allò que més desitja: tenir llibertat per poder fixar ell mateix els temes del dia a dia i la seva execució. Però això no és el mateix que espera un ciutadà. Ni molt menys el que vol un periodista.

I Internet, quin paper pot jugar a conciliar aquestes necessitats? Un paper molt important. Des de la contribució que pot fer a la comunicació interna en ministeris i departaments amb eines útils com wikis, blocs interns o l’aplicació de qualsevol instrument que ataqui llurs debilitats. Però també és evident que es pot fer més visible l’acció que es realitzi. Blogs, Twitter o Facebook poden mostrar-ho. Actualment, tres ministres del Govern -Bibiana Aído, Moratinos i José Blanco-tenen i actualitzen amb certa regularitat els seus blocs.

Però fins i tot prenent la descripció del secretari permanent, podríem entendre que des d’una òptica ciutadana internet permetria als ciutadans considerar el ministre seu propi relacions públiques. La persona que encarna els seus interessos perquè el mateix ministre els coneix -gràcies a la participació-, ser l’home o la dona al parlament -perquè explica el que passa, el que es fa o el que es farà- i, ja que és l’encarregat de lluitar pel pressupost; explicar a què es destinaran. També amb la seva participació.

Potser només d’aquesta manera podríem començar a veure com més gent coneix ministres i ministres que semblen invisibles i ser testimonis d’una major puntuació en els rànquing que les mateixes enquestes mostren.

La crisi oberta per la difusió i publicació de la fotografia de les filles del president Zapatero posa de manifest, entre altres coses, la col·lisió de dues maneres d’entendre la comunicació. No tant pel fet que Zapatero hagi optat per protegir les seves filles del focus dels mitjans i no ho facin altres mandataris, sinó pel mitjà en què s’ha donat aquest cas.

A diferència de molts comentaris que s’han succeït en els últims dies, aquest post no cobreix els denigrants insults i vexacions contra unes menors que s’han propagat sense parar. Tampoc és un comentari hipòcrita sobre si una persona és millor si va vestida de rosa i amb llacets. No serà una discussió sobre protocol ni una ostentació de patriotisme sobre la representació de l’Estat. Ni molt menys un groller comentari sobre si qui paga el viatge de la primera família -bé, la segona, que primer ve la Família Reial-. El focus és la manera d’entendre la comunicació.

A excepció del compte de Twitter @desdelamoncloa i alguna del Pla E, la presència de Moncloa a la Xarxa presenta grans deficiències. En comparació amb el 10 de Downing Street, el Kremlin, la Casa Blanca o fins i tot el Vaticà, la comunicació de l’executiu suspèn a Internet.

Desconec si després de fer-se la fotografia algú del Gabinet del president, de l’ambaixada o del Ministeri d’Exteriors es va preguntar si aquesta foto acabaria publicada en algun lloc, però dins de les opcions segur que no estava que aparegués en un lloc com Flickr. Com contemplar un escenari així, si la Moncloa no hi és?

Em sembla més interessant aquesta reflexió que no si el vestit de dues adolescents era l’adequat. Donar informació, escoltar al ciutadà i participar de la conversa no és un luxe. Tampoc no és una frivolitat ni, molt menys, una cosa passatgera. Perquè si aquesta és la concepció real de la Moncloa, han estat tocats en la línia de flotació des del que refusen.

Crec que Moncloa s’hauria de plantejar molt seriosament cap a on vol enfocar la seva presència a la xarxa. És normal que no disposin d’un canal a YouTube per penjar els vídeos del president, les rodes de premsa del Consell de Ministres o el discurs de Zapatero a Nacions Unides? Per què no estan disponibles les fotografies dels actes de la presidència per a qualsevol usuari que vulgui fer-les servir en els seus blocs?

Les crisis de les fotos ha deixat ben clar que en el context actual la decisió ja no és una opció: ja no val amb pensar si estem o no estem, és una necessitat. Per conèixer les amenaces cal conèixer primer el terreny i el Flickr del Departament d’Estat ha donat una lliçó a més d’un.

But we must also admit that programs alone can’t replace pares; that government can’t turn off the television and make a child do her homework; that fathers must take more responsibility for providing the love and guidance their children need.
Barack Obama

Abans d’Internet, l’amenaça per als menors va ser la televisió. I seguraments, abans ho van ser les radionovel·les. I abans, els articles dels diaris. I abans, els xarlatans, els bufons i qui, sap, potser fins i tot els sermons d’alguns capellans. Tot canvi sempre ha estat una amenaça, més si el desconeixement sobre tot el que és nou ens envolta amb un tel d’ignorància difícil de comprendre.

Una mostra més d’aquesta ignorància és la mesura que el PP va plantejar la setmana passada en el Congrés dels Diputats en el marc d’una sèrie d’accions proposades per protegir els menors. El principal partit de l’oposició s’ha marcat entre les seves prioritats polítiques enviar un missatge molt clar als pares: la protecció dels seus fills ha de passar per votar-los. Només així es poden entendre les propostes plantejades, des de la rebaixa de l’edat penal als 12 anys o la prohibició dels menors de 14 anys a participar en les xarxes socials.

Aquestes propostes tenen moltes cares. Com dic, una és la d’estratègia electoral: aconseguir retallar diferències amb el PSOE en aquest extracte apel·lant a una certa política de la por (no hi ha res més emocionalment potent que l’instint de protecció dels pares) és una via intel·ligent. Almenys, a curt termini.

I aquí és on la por i ignorància entren en joc, ja que mentre les noves generacions només entenen la seva vida amb Internet i la xarxa és el mitjà per gairebé tot, per als seus pares només és una amenaça més que no saben com combatre. Però com deia Obama en el seu discurs a la Convenció, el Govern no és qui ha d’apagar la televisió (o Internet), són els pares.

Si l’estratègia del PP no fos tan curt termini, concentraria els seus esforços en alertar els pares de les amenaces, però en accentuar les virtuts de la participació a la xarxa, promouria accions per que tothom tingués accés a Internet, aprengués a usar-lo amb encert i maximitzar els seus beneficis. I el més important, s’adequaria al missatge de modernitat que ha empunyat en diverses ocasions, però que lleça per terra al marcar amb una lletra escarlata les Xarxes Socials. Com a usuaris, com podem confiar en els projectes que presenta el PP si després demonitza el mitjà?

Perquè les Xarxes Socials no són el problema. El problema és el desconeixement, i assenyalar sense rubor a això només fa créixer aquesta percepció. Així ho entenen les persones que dins del PP coneixen gràcies a la seva participació activa aquest món, com Cristina Cifuentes constata en el seu bloc.

En el fons, la pregunta que ens hauríem de fer és: són realment tan perilloses les Xarxes Socials com per prohibir l’accés als menors? La prohibició és la solució? No parlem ja de les dificultats tècniques per a això, ni tan sols de si legalment seria possible.

Sorprèn que els defensors de la tradició liberal (si és que alguna vegada ha tingut força real en aquest país) siguin els que advoquin més per la prohibició que pel desenvolupament. Sorprèn que aquesta concepció la defensi més el PSOE que ells. I sobretot, sorprèn que el PP no vegi autèntiques oportunitats en el desenvolupament de la Xarxa

Al capdavall, la seva proposta és fruit de la concepció que té el PP de la Xarxa, un mitjà sense importància, però que no obstant, és l’utilitzat per les capes de nous votants. I que si dediquéssin més temps a buscar la pedagogia, en res seria el canal més utilitzat per les generacions de pares i mares que, amb més coneixement del que a dia d’avui tenen, enviarien en orris aquest còctel de por i ignorància. Encara que molt em temo que en altres circumstàncies, aquesta proposta podria haver estat presentada per qualsevol dels altres partits…

En uns mesos, la publicitat desapareixerà de Televisió Espanyola. Durant els darrers mesos, el debat sobre aquesta qüestió ha generat infinitat de comentaris: el sector publicitari mira amb por la decisió pels efectes que pugui tenir pel seu mercat, les cadenes privades també ho miren amb recel. I els anunciants es preguntaven què passaria amb els seus contractes.

Davant aquesta situació, les meves preocupacions han anat per una altra via. Quan la mesura entri en vigor, què passarà amb els electorals? En temps d’eleccions, els espectadors de TVE només veuran anuncis d’aquesta classe?

No és una qüestió menor i estic convençut que quan s’afirma “l’obligació d’incloure en la seva programació espais on es doni cabuda als grups polítics, sindicals i socials, retransmissions dels principals debats parlamentaris, programes infantils amb continguts i horaris adequats i debats electorals. També s’avançarà en accessibilitat per a les persones amb discapacitat i en el suport i emissió de producció audiovisual europea” la qüestió de les campanyes electorals estarà d’alguna manera contemplada.

En tot cas, no hem d’oblidar el que afirma Putnam: la presència d’anuncis electorals fora del cicle informatiu (com passa a Espanya des de les eleccions generals de 2008) té un efecte molt més gran en l’electorat que els mateixos impactes que es reben en el mateix cicle. O el que és el mateix, si no es contempla aquesta figura, o es dilueix, quin sentit tindran els espots electorals? Si deixen d’existir com a tals, què faran els partits per seguir amb els seus missatges?

Crec que la resposta té molt a veure amb la Xarxa …

Quan diem que estar ben posicionats a la xarxa és essencial, no és una afirmació sense fonament. Vivim envoltats d’informació -alguns parlen de la síndrome TMI, Too Much Information- i accedir de manera ràpida a allò que busquem es torna un must.

Per això, quan una empresa, un partit, un candidat o una llei ni apareixen en ser buscades, tenim un problema. Però també el tenim si els ciutadans busquen alguna cosa a les nostres parcel·les de la xarxa i no ho troben o triguen a trobar-lo.

Fa unes setmanes, arran de l’anunci del nou model de finançament, el Ministeri va crear una presentació explicativa. Intentin entrar a la web del ministeri i buscar-la, la trobaran, però els costarà.

Per a això, existeixen eines que ens poden facilitar aquest tipus de tasques. Si el Ministeri fa una presentació de naturalesa pública, per què no la penja a, per exemple, Slideshare?

Si ho fes, no seria el primer. La Casa Blanca ja s’ha avançat i posa a disposició dels ciutadans i ciutadanes algunes presentacions que poden ser útils per a diversos efectes; des dels que investiguen temes acadèmics, a la premsa i, com no, per a la ciutadania.

No és un luxe més, innecessari, sinó transmetre la mateixa vocació de servei a la Xarxa i facilitar la transmissió d’informació. Per quan un aquí?

Passa alguna cosa molt estranya a casa nostra quan aterra un assessor d’Obama: capta tota l’atenció mediàtica i se li dediquen grans espais en els mitjans. I no és per a menys, perquè la campanya que va fer del senador d’Illinois, president dels Estats Units ha marcat un abans i un després.

Podria dir que no entenc l’enrenou amb tots els assessors del president, però mentiría: és comprensible. Ho és, perquè crec que sentim una sana enveja en veure com una campanya electoral pot pivotar única i exclusivament en la gent. Perquè no estem acostumats a ser la part central del debat polític.

Mentre escoltava a Harfoush reflexionava sobre el que estava dient a les persones a qui dirigia la seva intervenció. La nostra manera de participar en la política no s’assembla, ni mínimament, a aquest miracle participatiu aconseguit en la campanya de les presidencials de 2008. Cada anècdota que explicava, amagada en els 13 milions de correus enviats des Obama for America, dibuixava somriures i aixecava admiració. A mi m’ha fet tornar a la màgica nit del 4 de novembre, un moment que vaig intentar relatar en aquest post. Curiosament amb el mateix títol que el seu llibre.

Suposo que entre les persones que omplien l’auditori de l’històric edifici de Telefónica, es barrejava aquest sentiment d’enveja i la pregunta inevitable, com podem fer alguna cosa semblant aquí? I la resposta de Harfoush és la clau: no hem de tenir por al mitjà. Només són persones parlant amb persones.

La campanya d’Obama, la online i la offline, ens ha ensenyat moltes coses. Potser ha arribat el moment de no sorprendre’ns davant la visita dels artesans d’aquesta campanya i mostrar més interès en què podem canviar de les nostres. Com passar del cara a cara Rajoy vs. Zapatero basat en el jo, jo i jo a campanyes que parlin de nosaltres. Com passar d’una estèril campanya a les europees a sentir la necessitat de participar en el procés perquè algú escolta.

I aquest camí haurà teixir-se aquí, a la xarxa. Aprenent d’Harfoush, però també de les campanyes de grassroots, l’ús d’elements emocionals i, posats a demanar, de candidats que ens facin partícips del seu repte.

L’estratègia online ha d’estar per escrit, amb uns objectius clars: si no, no la complirem. Hem de tenir en compte què comunicarem, com i on. Amb quins mitjans comptem i de quant temps disposem per participar en les converses de la Xarxa

Podem participar en nombrosos espais: blogs, microblogging, xarxes socials … Veiem com han participat els partits i els seus candidats en aquestes eleccions europees. Això sí, sense ànim de ser exhaustiu: amb més de 2.066 candidats segur que em deixo algú fora del radar.

Participar en Xarxes Socials

Tant PSOE com PP disposen ja de pàgines públiques a Facebook que funcionen, en certa manera, com un mashup dels perfils dels diversos membres del partit i com a centre emissor de comunicacions i missatges. Les valoracions des dels partits són bones: s’ha traspassat la participació dels perfils i s’ha augmentat en aquestes pàgines les converses i la participació.

El PP va estrenar abans que el PSOE la seva pàgina, però la dels socialistes ràpidament va superar els conservadors en nombre de seguidors. En tot cas, és potser una de les formes més usades i més actualitzades per ambdós partits.

Altres partits com IU, ERC, ICV o CiU no disposen de pàgines pròpies a Facebook. Alguns dels seus candidats, com Junqueras, Badia, Tremosa o Romeva disposen de perfils. I altres com Vidal-Quadras o Mayor Oreja, grups de suport.

Podríem dir que la participació en xarxes socials és la preferida dels partits. Tant és així, que PP i PSOE han creat les seves pròpies xarxes socials. La dels populars, desenvolupada expressament per a ells i oberta a la participació de tots, malgrat alguns problemes inicials de seguretat. El PSOE, en canvi, va optar per serveis gratuïts de la Xarxa, com Ning, per desenvolupar la seva plataforma de mobilització. La dels socialistes limitada a militants i simpatitzants.

Participar en microblogging

Durant la campanya electoral (o algunes setmanes abans, per ser exactes) assistíem a un dels creixements més importants registrats de l’ús de Twitter al nostre país. A l’ombra d’això, molts polítics i partits es van pujar al carro.

D’aquesta manera, PSOE, PP, Izquierda Unida o CiU han usat els seus perfils de partit per relatar els seus actes, enviar missatges, etc. No obstant això, s’han pogut observar conductes poc respectuoses amb la pròpia participació. La més comú ha estat la de no respondre a les preguntes que altres usuaris feien al partit.

Alguns candidats com Junqueras, Tremosa o Salvador Sedó han obert comptes propis a Twitter. En ells també es dóna el mateix cas: no responen als usuaris. Respectar aquesta regla de conducta és essencial ja que aquestes eines permeten acostar-se al ciutadà com un altre mitjà de comunicació no és capaç de fer.

Cas a part és el compte creat per seguir a Jaime Mayor Oreja, que ha estat ja esborrat. Si el seu ús ja va ser controvertit, amb twitts en tercera persona i sense interacció amb ningú, la decisió de tancar és encara més irrespectuosa: els usuaris haurien de poder seguir-lo en el més important, l’exercici del càrrec pel qual ha estat elegit.

Encara que a jutjar pel silenci generalitzat dels candidats a Twitter, observem com la concepció tacticista del medi és més comú del que s’esperava. Si ja hi ha un cementiri de blocs polítics, ja podem inaugurar el cementiri dels comptes caiguts en desús.

Podeu repassar alguns errors dels polítics en Twitter en aquesta entrada de fa uns mesos.

Participar en blocs

El fenomen de participació en blocs experimenta tendències curioses. Alguns candidats han optat per no alimentar un blog, com Tremosa (però sí alguns dels candidats de CiU, com mostra aquesta pàgina, amb un ritme molt desigual d’actualitzacions), Mayor Oreja, López Aguilar, Meyer o Badia.

Izaskun Bilbao o Carmen Romero han creat blocs per a aquesta campanya, haurem de veure si els segueixen alimentant o passen a l’esmentat cementiri.

El cas de Junqueras i Romeva són especialment rellevants. Mentre que el republicà escriu regularment al seu bloc del diari digital Directe.cat, Romeva manté actualitzat amb assiduïtat seu. En aquest sentit, l’eurodiputat català més treballador també ho és a la xarxa, ja que ens explica regularment què fa i per què fa el que fa al Parlament Europeu.

Prendre’s seriosament la participació és una cosa essencial per aconseguir els objectius. Fer-ho bé i durant alguna cosa més que 15 dies cada 4 anys.