Els polítics solen estar molt acostumats a parlar en públic i dirigir-nos algun discurs. És, sens dubte, la seva eina de treball. Però no tots ens enfrontem al repte de dirigir unes paraules de forma habitual. I a vegades, quan és necessari fer-ho, un no sap com fer-ho.

Quan sabem amb antelació que haurem de dirigir-nos a un auditori, la cosa és una mica més fàcil: tindrem temps per escriure el discurs, assajar, etc. Fins i tot testejar-lo davant d’algú per poder observar la seva reacció. Sempre és difícil enfrontar-se a un públic -per petit que sigui-, però un discurs escrit ens dóna molta seguretat. Però, què passa quan estàs en una festa i algú demana que dediquis unes paraules?

Cada any em passa el mateix a la meva festa d’aniversari. Després del sopar i els regals els meus amics em demanen que els digui alguna cosa, que improvisi un discurs. En una situació així, el pànic pot arribar a paralitzar-te. Per això, mai està de més tenir en compte alguns consells. Els cinc trucs per improvisar un discurs:

1. El discurs no ha de durar més de cinc minuts, així que concentra’t en el que realment vols dir (agrair un regal o homenatge, la presència dels teus convidats, etc.). Sigues breu i no intentis donar massa voltes al tema. Així que pren-te uns segons per pensar amb claredat i decidir el tema del teu discurs.
2. El primer minut és essencial. L’objectiu és captar l’atenció però, per sobre d’això, mostrar que val la pena que t’escoltin. Cal evitar titubejar i si és possible, aconseguir enganxar a la teva audiència. Pensa que, en la majoria dels casos, ja et coneixen i estan de la teva part. Així que oblida els formalismes i sembra el suficient dubte com per a que t’escoltin.
3. Guanya intensitat. Després del primer minut, has de començar a escalar el teu discurs. L’anècdota la portaràs a la tesi del teu discurs i hauràs de fer ús d’una excel·lent eina en aquest tipus de discurs: l’emoció.
4. El llenguatge no verbal, un aliat. Encara que estaràs molt concentrat en el que diguis -no tens res escrit o preparat-, intenta fer el possible perquè el teu discurs verbal i no verbal vagin en la mateixa direcció. Cuida la teva posició (sobretot perquè la teva veu pugui brillar) i no fixis la teva mirada només en una persona. Ni sobreactuïs ni et passis d’insípid.
5. El millor, pel final. Segurament sigui el que més recordarà la teva audiència, així que comporta’t com un bon vi: has de deixar un bon gust de boca. L’emotivitat, un argument contundent o un elegant final són perfectes en aquestes ocasions. Sempre serà més efectiu el final d’un discurs preparat, però jugues amb un avantatge essencial: sentir com neix un discurs en el teu cervell i apel.lar a les emocions sol crear grans discursos per al record.

No sé si vaig ser exitós en el meu discurs de dissabte. Després de diversos anys donant festes d’aquestes característiques un ja s’espera aquest moment i pot pensar en alguna cosa. Però encara que ho pensés amb anterioritat, sempre es perden coses que un text recull. Si et passa, agafa aire, atura’t i pensa. A poc a poc, fluiran les paraules.

Foto de Tim Morgan

En el fons, el PP segueix mantenint l’avantatge polític en l’actual context. Tant PP com PSOE han comès dos dels grans pecats que es poden cometre en política: deixar que la ciutadania cregui que s’improvisa en l’exercici del poder i mostrar una gran divisió interna i manca de lideratge. Per sort per als conservadors, el segon té cura. El primer, més complicat.

Per al ciutadà mitjà, el govern ha de ser una font d’estabilitat, un lloc on dipositar la confiança, especialment en els moments més durs i inestables, com l’actual. Ha de ser el garant, algú en qui creure i a qui pressuposar seny en les seves decisions. En definitiva, creure que hi ha algú que sap com funciona tot això, que té respostes i que posa en marxa la seva acció de govern per aconseguir resultats.

Quan aquesta concepció falla, per a molts es fa impensable mantenir l’executiu en l’exercici de les seves funcions. Així, no és bona notícia per als socialistes la dada que publicava ahir El País: el 76% dels enquestats creu que el president del Govern improvisa sobre la marxa. I aquesta és una debilitat greu. Les percepcions de l’electorat es veuran molt mediatitzades per aquesta concepció que sembla estar generalitzada. Com es pot aconseguir algun benefici de l’acció de Govern si la gent creu que no se segueix cap objectiu particular?

El repte que té davant seu Moncloa és molt gran. No es tracta únicament de recuperar la iniciativa política, sinó trencar amb una imatge que els perjudica de manera profunda. No és només esperar que vinguin temps millors, és preparar-se per esborrar la imatge d’improvisació: la recuperació només pot ser objecte d’un conscienciós pla i de les millors pràctiques, no fruit de la improvisació. Aquest és el difícil os de rosegar del president i molt haurà de fer per canviar la dinàmica.

Rajoy també té davant seu aquesta necessitat clara, la de canviar el cicle en què es veu embolicat el PP des de la seva derrota electoral. La llarga sèrie de solucions temporals que han vingut aplicant a Génova s’han desbaratat amb els escàndols de Gürtel. Rajoy està més contestat que mai, dins i fora del partit i els ciutadans, en la mateixa enquesta, mostren una gran desconfiança cap a ell, fins i tot entre els seus votants. I aquest és el seu gran pecat, no poder desplegar totes les armes opositores en un moment clau per construir una imatge de canvi i alternança.

Però el PP ho té més fàcil. Si aconsegueix superar d’una vegada per totes la crisi interna pot recuperar la iniciativa política. Arriben tard, ho han fet malament i això ha quallat en l’ànim de molts, però no ho tenen tot perdut. Tenen marge de maniobra, des del líder als suports a aquest. La justícia és lenta i l’amnèsia de molts ciutadans implacable.

Encara que la resurecció en política pot donar-se sempre en diverses direccions, a dia d’avui és més fàcil posar la locomotora popular de nou en marxa que decidir la ruta que ha de prendre la socialista. És més fàcil canviar el maquinista en un que en l’altre, encara que, qui sap, potser en uns mesos veiem una lluita de maquinistes, així, en femení. Si Rajoy no s’enlaira i només un terç dels votants socialistes creuen que Zapatero pot tornar a guanyar; veurem un duel femení en la cimera? Tots imaginem noms, però a partir d’aquí, ho deixo a la vostra imaginació …

Acusar al teu adversari polític d’improvisar, i que la gent tingui la mateixa percepció que tu, és un dels millors escenaris que puguis desitjar. La improvisació és a la política el que els núvols són a un dia de platja.

Improvisar en política suposa posar de relleu la manca d’estratègia, de reflexió en les decisions que es prenen i, per tant, de totes les dades que han de recopilar abans de prendre una decisió. És a dir, fallar en la principal tasca d’un govern, gestionar els problemes i aportar solucions.

Per això, quan l’oposició fa servir de manera intensiva aquesta idea, si la realitat acompanya, els resultats poden ser molt clars. Perquè a vegades les polítiques poden sortir millor o pitjor, però si els ciutadans creuen que s’ha fet el que s’ha pogut no cauran en la idea que els resultats negatius són per culpa del treball, sinó del context.

El poder de la paraula és la seva capacitat d’evocar-nos experiències pròpies. Qui no s’ha presentat a un examen sense gairebé haver estudiat i ha confiat en la seva capacitat d’improvisar davant un full en blanc? I aquella presentació en una classe, al teu cap o davant d’un client a l’espera que algun recurs funcioni? I sí, tots sabem quins resultats sol tenir una improvisació.

Per això, no és estrany que el PSOE ho tingui tan negre davant la gestió de la crisi econòmica. Per a molts ciutadans, aquesta és la legislatura de la improvisació, des de l’anunci de la retirada de Kosovo al propi Plan E. No dic que sigui cert, però aquesta és la concepció per a molts. I l’últim cavall de Troia per als socialistes ha estat l’ajuda dels 420 € a aturats, una acció que no pot rebre les crítiques frontals de l’oposició (en aquest context, és difícil defensar que no s’ajudi a qui ho necessita), però que està essent percebuda com un gran pegat.

Quan no es poden rendibilitzar les accions d’una decisió política, el problema és gran. I si aquesta victòria dels teus adversaris es fa a través d’una paraula que funciona, l’efecte pot ser demolidor.

Amb aquesta paraula, inauguro una nova categoria d’aquest bloc, amb les paraules que funcionen, inspirat en el llibre de Frank Lutz “Words that Work. It’s not what you say it’s what people hear “. Properament, més paraules que funcionen.