Escenaris presidencials
Diuen que la política té molt a veure amb el teatre. Alguns ho diuen perquè els sembla que la classe política tenen més d’actors que de governants. Altres, perquè creuen que tot plegat no deixa de ser la representació d’un rol. I altres, els més crítics, perquè pensen que això de la política no és res més que una ficció. Cadascú amb les seves idees…
Però agafo la idea del teatre per parlar de l’escenari. I no en l’estricte significat polític que evoca aquella situació que es pot donar. Em refereixo a l’escenari dels llatins, l’scaenarium, el lloc on es desenvolupa l’acció dramàtica. On s’hi col·loquen les decoracions, ja sabeu. Per cert, que deriva del llatí però en la nostra llengua ho agafem de l’italià.
Posem per cas dues persones que ocupen un càrrec molt important. De fet, són les persones que ostenten els càrrecs de responsabilitat més elevats dels seus respectius països. Tots dos són de partits polítics que tenen les seves arrels en el progressisme, per molt que siguin de països i tradicions polítiques ben diferents. Posem que els dos han trencat la mateixa barrera: ser el primer president que trenca l’hegemonia existent en les característiques que havien tingut els seus predecesors. I posem també, cal dir-ho, que els momentums de les seves presidències no són ben bé iguals: un porta ja dos anys al càrrec i l’altre encara no l’ha jurat.
Ara reprenguem l’escenari com el lloc on passen coses i hi representem quelcom. Tots dos presidents estan representant el seu propi relat, la seva pròpia història. Utilitzen l’escenari per a projectar la imatge que volen que es tingui de la seva presidència, la veritat, ho fan de manera molt diferent. Mireu aquestes dues fotos:
Són del mateix dia. Obama, presentava el seu equip econòmic. Montilla, feia balanç dels dos primers anys del seu govern. Sé que la comparació pot ser odiosa, que hi ha mil coses que els separen, però no deixa de ser curiosa la concepció tan diferent que tenen de l’ús de l’escenari.
Analitzem-lo. Obama apareix en cada compareixença des que és president-electe en un cuidat entorn blau (color presidencial per excel·lència, el color del seu estandàrd personal i, a més, el color que identifica al Partit Demòcrata) que, com diuen els entesos, dóna molt bé a televisió. Banderes americanes omplen el fons i en primer terme trobem un atril que evoca a l’usat pel President, amb el logotip de l’oficina del president-electe Obama. Obama apareix sempre dret. És la manera que té el seu cos de comunicar-nos que és el president. Encara que sigui electe. Comparèixer dret permet que pugui comunicar millor verbalment, a més de dominar la situació –cosa que no sempre es pot fer assegut-.
Montilla, va aparèixer en l’esperada conferència assegut, en un ambient excessivament fosc i amb una simple projecció on es llegia el títol de la conferència “Enfortir Catalunya”. La premsa podia agafar imatges des de ben a prop, cosa sempre molesta i que acaba sortint en algun tall de televisió. A la pantalla, ens dóna la sensació d’anxovisme, de lloc petit –tot el contrari del cas Obama- i els colors foscos no capten l’atenció de l’espectador.
Realment, tots dos escenaris parlen per sí sols. Parlen molt de la persona que es disposa a parlar.
Obro parèntesi: podeu mirar aquí el vídeo que ha preparat CiU per contraatacar el discurs del President. Mireu-li. I ara llenço algunes preguntes a l’aire que espero que algú pugui respondre. Qui mirarà els 3 minuts de vídeo amb aquest “ritme trepidant”? On està l’alternativa a la darrera part del vídeo? On està la part propositiva? Si a CiU volen fer anuncis negatius, que aprenguin de vídeos com aquest.Recordeu, hem d’explicar històries…Tanco parèntesi.
Els americans són experts en tenir en compte aquest tipus d’elements i els efectes que tenen en la comunicació dels líders. El president Reagan és recordat per haver fet un ús excel·lent dels escenaris, saber donar imatges que a televisió donaven una imatge de conjunt molt positiva. Obama, com els Bush o Clinton, ha seguit practicant amb l’exemple. De fet, una de les primeres coses que Obama i Axelrod van fer junts va ser contractar un escenògraf. La diferència amb el nostre president, més que evident.
No és una qüestió menor: el marc on fem les coses diu molt de les coses. El marc des d’on parlem, parla per nosaltres. No prestar-hi tota l’atenció (és injust dir que no s’han fet les coses bé a la Generalitat, però sí que es podrien fer millor) a aquest tipus de detalls forma part d’aquesta pluja fina que ens ajuda a projectar una imatge que ajudi a donar solidesa al nostre lideratge. I d’això, Obama en sap.
Política, qüestió d’imatge
Llegeixo el Magazine del diari El Mundo del passat cap de setmana. En una entrevista que, a jutjar per les fotografies i el to, seria més digne de Hola; acaba essent en realitat un tresor polític, amb un Rajoy de llengua fàcil, algun que altre retret i missatges polítics en tota regla. Lectura més que recomanable.
Em resulta curiós especialment un punt que copio a continuació:
“Dice, sin complejos: «Yo creo que lo de la imagen es irrelevante a efectos del voto de la gente. Absolutamente irrelevante». Le contradigo: «Si es lo primero que se suele comentar, yo estaba con los compañeros de redacción…». «Sí, sí, ya sé lo que se dice en El Mundo y otras muchas redacciones. Insisto: lo que yo me ponga o como me peine es irrelevante desde el punto de vista de los votos».”
I és que al llegir-ho m’ha vingut al cap una conversa d’aquest migdia tot dinant, al voltant de la imatge, els assessors, els consultors… I precisament parlàvem de Rajoy i de la seva “imponent” posada en escena als debats electorals de la passada campanya electoral.
El meu interlocutor comentava que la feina dels assessors torna al candidat en un robot i que això és una manera de manipulació, de no deixar veure l’autenticitat de qui demana el vot.
Bé, ni poc ni massa. Però pel que comenta Rajoy potser així podem entendre el perquè de les reaccions de molta gent després dels debats. I tot i que no podem explicar per això la seva derrota, sí que m’atreviré a dir alguna cosa al respecte.
L’electorat no és tonto. Ni imbècil. Cal respectar-lo, i una manera de fer-ho és aparèixer sempre de forma correcta. Amb una imatge correcta. Per imatge entenem no només la roba, sinó el “porte”, la “pose”, la manera de parlar, de mirar, d’actuar… Si una persona sembla que exercint el seu càrrec està passant una de les estones més avorrides de la seva vida, que plegui, perquè ens falta al respecte.
A vegades coses com aquestes passen, encara que el polític en qüestió ho estigui passant genial. El nostre cos és un misteri i a vegades per molt que ho intentem, no exterioritzem bé el què sentim. I això afecta a la nostra imatge.
I en política, on les percepcions són tan importants, això compta.
Rajoy no va perdre per anar amb un vestit petit. Però potser si hagués escoltat a algún assessor, aquest li hagués dit que el seu ull augmentat pel zoom el feia semblar monstruós i que això feia que molts no el percebessin com un home assenyat, preparat. Potser algú li hagués dit que l’agressivitat i la babeta li donaven un aire histriònic. I això a l’altra banda de la pantalla es percep.
I sí, si Richard Nixon hagués fet servir maquillatge i camises per televisió, potser el curs de la història hagués estat diferent.
La imatge Palin
M’explico: fa uns mesos en Pau ens posava al seu bloc aquesta foto del ministre Bermejo, i si no fos perquè es tracta del membre d’un govern d’esquerres i progresista (i ambientalista), tindríem dubtes de la seva afiliació política. Dubtes, però, no en tenim amb la fotografia de Sarah Palin que l’amic Adolfo ha tingut el detall de fer-me notar, provinent del sempre atent César Calderón.
La figura de Palin no deixa de remoure reguers de tinta i bites. I no és per menys, encara que malauradament el desastre del Gustav no està afavorint el momentum que McCain ha sabut generar. Gustav segurament deslluirà la Convenció Republicana que comença avui. I esperem que només la desllueixi per destrosses materials i no a costa de cap vida humana de la gent que patí ja el Katrina.
I no vull ser frívol, però molt hi ha de resposta electoral a l’evacuació de New Orleans. I no ho dic només per part dels republicans, l’afer Katrina va ressonar durant la Convenció Demòcrata i sembla que ara tenim un revival…
Si Obama fos blanc, quants punts d’avantatge tindria a les enquestes?
Si Barack Obama fos blanc, “només” tindria un avantatge de 6 punts a les enquestes? Si Barack Obama fos blanc, quin seria el candidat republicà a la presidència dels Estats Units?
Us deixo aquestes preguntes sobre la taula, com avui les hem deixat a l’aire amb l’Adolfo Corujo, en Carlos Suárez i l’Alex Casanoves quan tornàvem de dinar…
Obama és un geni del simbolisme i de la imatge. El contrast entre els dos candidats és brutal i l’estratèga del candidat demòcrata sembla que, de moment, encerta en els moviments del seu candidat.
Plantegem tres elements de debat:
- El missatge
- La política exterior
- L’economia
Missatge
La clau serà el missatge, com sempre. I com molt bé deia en Pau en aquest post, serà la clau. Però, algú a dia d’avui sap quin és el missatge de McCain? El d’Obama, conegut arreu del món. Un missatge que corre el risc d’ofegar-se, és cert, però que ha penetrat i molt en àmplis sectors de la societat americana; especialment en la que crec serà una de les claus: els nous votants que pugui arrossegar a les urnes.
Entre tenir un missatge i no tenir-ne, millor tenir-lo encara que estigui a punt de gastar-se. Penseu en Obama… què us ve al cap? Canvi. Minipunto para el equipo de los azules.
La política exterior
D’Obama s’ha dit què és inexpert. Què no sap què farà amb la política exterior, que enfrontant-se amb un heroi de guerra les coses no van al seu favor. Que el seu segon nom, Hussein, fa que sigui un infiltrat d’Al-Qaeda. Que hi ha parts fosques del seu passat… Molts elements negatius que si no es té la vocació adequada es poden convertir en un atac mortal per la candidatura.
Quina ha estat la reacció d’Obama? Un tour internacional que l’ha dut a l’Afganistan, Iraq, Israel, Alemanya… Quina imatge! Un líder de 70 anys al que se li suposa tota l’experiència del món i un candidat que actúa com president. Les imatges amb els presidents d’aquests territoris és premonitòria. És brutal veure’l actuar com un president, amb la seva joventut i vigorositat… Impressionant posada en escena a Israel, i a Alemanya Angela Merkel ha evitat que s’adrecés a 200.000 persones (!!!!) des de la porta de Brandenburg. Ho ha fet des del monument a la Victòria.
Mentre McCain es queixa del tracte de la premsa, favorable a Obama, i que surt poc als mitjans (just quan sabem que el New York Times ha rebutjat un article seu sobre política exterior), Obama fa un cant a la unitat del món des de Berlín i prosegueix el seu tour presidencial…
La contraposició és esfreïdora.
Clar que no tothom creu que el viatge serveixi per alguna cosa.
L’economia
Segons les enquestes, l’economia serà EL tema. Tard o d’hora, però ho serà. I de moment Obama està millor situat a les enquestes. Agafa forma d’eleccions de 1992: crisi econòmica que necessita un nou rumb, una nova direcció. I la novetat és votar Demòcrata. Si les previsions segueixen, el fet que els electors vegin més preparat per afrontar els temes econòmics a Obama i que el seu missatge de canvi i esperança pugui recolzar-ho, és un paquet fort.
Però… Obama no és blanc. Quant pesarà aquest fet en molts electors?
Com afectarà això al vot latino?
Quan deixarà de queixar-se McCain per atacar de veritat?
Quan començarà la maquinària republicana?
Moltes preguntes sobre la taula… si algú s’anima a respondre…
La marca Bruce Springsteen
Ahir va tenir lloc el primer concert de la gira Magic de Bruce Springsteen a Barcelona, que avui repetirà amb el mateix èxit rotund. Per què Bruce Springsteen, després de tants i tants anys de carrera, encara omple estadis, genera cues, esgotaments d’entrades en hores i aconsegueix que fins a tres generacions diferents gaudeixin de la seva música?
Sense cap mena de dubte pel seu talent: ell i la seva E-Street Band són uns autèntics mags dels acords i les notes, saben emocionar amb les melodies i les lletres de les seves cançons. Però hi ha alguna cosa més: Bruce és l’iPod del món dels reproductors de música. Bruce ven intangibles, té una imatge de marca forjada amb els anys amb una sèrie de detalls que no tots els grans autors fan:- un caràcter amable i proper
- gust pels detalls, a l’escenari sempre hi ha una senyera i una bandera americana
- es dirigeix sempre en català amb el públic
- l’interpel·la constantment
- deixa que el seu públic el toqui, el cridi…
Bruce és un gran comunicador, l’equivalent d’un gran orador o un gran polític carismàtic al món de la música. Sap com modular els sentiments i les emocions de grans masses i sap dirigir-les al seu objectiu. A més, el seu compromís polític amb el Partit Demòcrata i les lletres de les seves cançons, sempre compromeses amb les situacions injustes del món que ens ha tocat viure, el situen com un gran actiu d’Obama per les eleccions del proper 4 de novembre.
Springsteen ha aconseguit coses que ningú ha fet: cantar-li a NYC i els USA després de l’atemptat a les torres bessones. Rising, aquell àlbum que va presentar el 2003 a Barcelona, es va convertir en un cant d’esperança a un país tocat per la tristesa. “Rising” té la funció d’aixecar l’ànim del país i ho aconsegueix als seus concerts. De fet, les JNC han adoptat una cançó del Bruce com a eslògan per les seves reivindicacions: “We shall overcome”.
“Som-hi!” va ser corejat per Bruce moltes vegades al concert. Suposem que els responsables de la campanya institucional de la Generalitat haurien de pensar incloure els talls als seus anuncis…
I el Camp Nou va ser, durant unes hores, un territori neutral on no es parlà de futbol. Encara que alguns seguidors de Bruce, fent boca pel concert i conscients d’estar sobre la gespa de l’estadi per excel·lència de Catalunya, començaren a corejar el cant del Barça… en tot cas, Laporta (que estava a la llotja ballant com un seguidor més amb una llampant camisa groga-pistatxo i al costat de Sala i Martín amb una de les seves americanes característiques) no va escoltar crits contra ell, ni pancartes demanant la seva dimissió: ahir les pancartes resaven un sincer gràcies al Boss per tornar a la seva ciutat.
El ciber activisme polític
Article de capçalera per entendre què es mou actualment al món, amb exemples clars rotunds. Una xpressió d’aquest activisme a la xarxa també el vivim a la blogosfera. No pretenc fer una reflexió sobre el mitjà en aquests post: s’escriu molt i molt i més d’una vegada ja m’hi he expressat. Però un dels elements que ens mostra que alguna cosa està canviat és precisament el fet d’estar avui aquí, com a blogger, al Congrés del PSC.
Altres partits, com CiU i el PPC, em van fer saber la disposició a assistir als seus congressos. Cosa que hagués fet encantat si no fos perquè un cap de setmana de preparació de viatge i un casament ho van impedir. El fet és que han obert les seves portes als bloggers, que aporten una visió diferent del què passa i són un fet incontestable de transparència.
Trobo molt interessant la contribució d’aquest tipus d’actes a generar una imatge amable dels partits. Obrir actes com els congressos a un conjunt de gent que, tot i que tenen un poder d’infuència limitat, poden arribar a generar petites accions que al cap del temps confluiran (estic segur) en un reposicionament d’imatge important.
Els partits són tancats, hermètics, carques, vells, inoperants, farragosos… o aquesta és la imatge que tots en tenim d’ells. Amb més o menys encert, però és la que tenim. Que un bon dia el partit A, B o C convidi a una sèrie de gent que no és ni periodista, ni militant, ni afiliat, ni simpatitzant és una acció que:
1. Generarà una imatge amable en qui escriu
2. La sensació acabarà veient-se als seus escrits
3. Els lectors viuran de prop la iniciativa
4. Es conseguirà inserir elements de transperència, obertura i frescor a la imatge dels partits
Parlo amb en Xavi Peytibí de les seves sensacions al Congrés de CiU. I en parlem del fet d’estar aquí.
En el món de la comunicació de les grans marques, es sol generar canals informals de comunicació amb periodistes. No amb l’objectiu de que publiqui un o altre article, sinó que quan el periodista rebi una informació de la companyia se la miri amb uns altres ulls.
Una eina d’influència maquiavèlica? No tant, però si l’ús d’una bona tècnica de comunicació que dóna resultats.
Influir en la independència del blogger? No ho crec. En cap moment existeix una censura sobre x o y comentari. Ni una mala cara sobre això. De fet, quina prova més gran de confiança vers algú pot ser obrir-li les portes de casa seva?
L’accés a totes les comissions, a tots els membres dels partit i a les converses d’uns i altres n’és la prova.
Ciberactivisme dins dels partits, com diu l’Antoni, importantíssim, mot de canvi pels partits del futur. Però també una reacció ràpida vers la comunicació externa del partit. Els partits, tan lents en canviar sembla que comencen a entendre que això va ràpid. Convergència ja ha donat el pas. El PP i el PSOE no. El PSC, ho veurem avui.
Zapatero viatja al Marroc
Si sumem els impactes dels 47 milions de persones que viuen a Espanya, tenim un superimpacte. L’impacte que surt a la primera divisió dels mitjans. O sigui, tot el què es cou i afecta a la opinió pública. I quan les persones que aconsegueixen fixar l’atenció de tota aquesta gent parlen, comuniquen tant pel què diuen per com ho diuen.
I el cas de la política exterior n’és un exemple. El govern afirma que a nivell de política internacional tot va molt bé. Que no hi ha cap problema, que Espanya té influència i que les aliances funcionen com han de funcionar. Missatge oral, escrit… com vulgueu, però el què es diu.
Anem a com ho diuen, a tota aquella part de la comunicació que no va implícita en aquesta part. Tenim una foto a la reunió de l’OTAN on apareix completament sol, amb la resta de líders mundials reunits de manera informal. Tenim el poc protagonisme a les reunions comunitàries. No es surt a les fotos importants, i que consti que no comparteixo les tesis de molts que diuen que cal sortir a fotografies com la dels Açores. Però el què es cert és que l’activitat reduïda es constata en la imatge. O el llenguatge no verbal dels enfrontaments amb Itàlia, que també comunica molt, i no bé precisament.
I els gestos… importantíssims en política. I més en política exterior. Tradicionalment, quan un president és investit, el primer viatge oficial a l’exterior és a Marroc. L’executiu Zapatero fa mesos que busca data per un viatge al regne veí, ho va provar al maig, però finalment s’ha produït avui. Retard que evidentment estava motivat pel darrer conflicte diplomàtic entre els dos països arrel de la visita dels reis a Ceuta i Melilla l’any passat.
A més, a part dels viatges per temes comunitaris a Brussel·les, Zapatero ha realitzat en aquest temps viatges oficials a Brasil (el primer del mandat) i a Grècia, ahir. I finalment, el viatge a Marroc.
I per seguir amb els símbols i el seu poder, el president ha estat rebut a l’aeroport amb un mar de banderes marroquines… i una petita bandera espanyola. Però vaja, ja sabem que les banderes mai han estat una prioritat per ZP.
L’efecte YouTube
Aquestes imatges mostren la reacció d’Esperanza Aguirre davant de professionals del sector sanitari que protestaven a favor de la sanitat pública. Els gestos de la presidenta parlen per si sols, mastegant xiclet i encarant-se fins a tres cops amb els manifestants.
Sí, pot arribar a ser comprensible que davant d’una situació d’stress es reaccioni malament, però no amb un semblant de xuleria i tranquil·litat, amb un aire burleta. I amb guardaespatlles.
Em ve a la ment l’anècdota de l’enfrontament del President Pujol, que l’apedregaren, i amb una reacció completament diferent.
Cal anar amb compte amb aquest tipus de sitacions, perquè poden afectar negativament a la projecció de la imatge del líder. El fet que El País hagi publicat avui un article a la seva web, ha fet que moltes persones hagin vist les imatges, que són xocants. També se’n fa ressò La Vanguardia.
Que la dona que ha aconseguit més vots pel PP acabi reaccionant així davant d’adversitats, diu molt poc d’ella. Justament el dia que al màster hem reviscut el moment tens del debat Sarkozy-Ségolène. En aquella ocasió, el President francès va recriminar a Royale que un president no pot perdre els nervis. I la veritat és que veure a un líder polític perdre els nervis en públic no es massa agradable. I pot ser demoledor.
Esperanza, compte.
Més i menys de la setmana
(Més+)
Que la Generalitat hagi estrenat un canal a YouTube i hagi esdevingut, d’aquesta manera la primera administració pública de l’Estat en tenir-ne un. Encara que prometo fer un anàlisi en condicions i comparació amb el canal de Gordon Brown.
(Menys-)
A vegades no cal tenir un consultor de comunicació. A vegades cal tenir sentit comú i una mica de bon gust.
I Oriol Giralt, el soci del Barça que promou la moció de censura, no en té. Fa unes setmanes va presentar el seu cartell amb dues persones aguantant-lo amb els dits, a punta i punta. Quin cost té presentar-ho amb un cartró ploma? No gaire més, la veritat. I ahir va presentar algunes butlletes amb una caixa de cartró! D’un producte de vending a base de cacao… No podien passar a comprar una urna de plàstic? Poden llogar una sala de l’hotel Derby dues setmanes o més però no cuidar aquests detalls?
La cosa és més flagrant quan avui hem pogut veure imatges de la presentació de signatura de Laporta i l’Elefant Blau. Res a veure, quin domini de la imatge i la comunicació… Sr. Giralt, si vol fer alguna cosa seriosa, cuidi aquests detalls. Ja té el meu mail.
El viatge de Chacón
Zapatero és un home al què li agraden els símbols, la representació perceptible d’una realitat. Practicar amb l’exemple, com expressà a la roda de premsa en què anuncià la setmana passada la formació del seu executiu.
I dins d’aquesta vessant de simbolisme, posà a una dona, embarassada i catalana al capdavant del Ministeri de Defensa. Els tertulians d’aquest país, abundants en quantitat però no en qualitat, van córrer a anunciar que Chacón no visitaria mai les tropes. Que si bé és tradició que el nou ministre de Defensa faci una visita a les tropes, Chacón mai ainiria a Afganistan perquè és un viatge de risc, llarg, dur i incòmodes (es veu que els Hercules no són precisament un avió ideal per a viatjar).
Però hi ha anat. Les edicions del diumenge dels diaris n’aniran plens, així que pels matinadors o despistats us deixo amb algun link.
