Article

Al fons, la fortalesa de Rajoy

rajoysoutomaior

Fortalesa. Robustesa. Seguretat. En temps de crisi, busquem això. En tot el que fem i en tot el que pensem. Un canvi laboral: és segur? Un nou cotxe: és robust? Una nova relació: serà forta? La incertesa de la crisi ens porta a triar aquelles opcions que ens aporten seguretat. Que ens fan sentir segurs. No és estrany que Rajoy iniciï curs polític als peus d’un castell.

En més d’una ocasió hem discutit la importància de tenir cura dels fons des dels que realitzem un acte. Com el fons pot ser un espai de distracció, contradicció o, per contra, un element que reforci el missatge. L’elecció del castell de Soutomaior (Galícia) per a l’inici de curs del PP és un d’aquests exemples en què l’entorn comunica tant o més que el propi missatge.

Rajoy té el repte de semblar robust i segur en dos àmbits diferents: en el programàtic i en el de campanya. Carlos E. Cué i Luis R. Aizpolea ho analitzaven ahir a El País: la victòria popular està ja tan digerida que el resultat només pot empitjorar. Per això, vendre seguretat és una prioritat. Rajoy ha sortit enfortit, gràcies a la reforma constitucional, en el primer àmbit. En el segon, la campanya dirà.

Per això, l’estampa de Soutomaior envolta el missatge i el reforça. A tall heràldic, el castell gallec ve a representar la fortalesa, la grandesa i la virtut. Conceptes ambiciosos que el Partit Popular aspira a associar a la seva oferta política.

La situació no és semblant a les files socialistes. Ni forts, ni robusts, ni segurs. La marca PSOE cotitza a la baixa i va camí de ser la marca blanca -Rubalcaba- la que competeixi per neutralitzar el previsible daltabaix electoral. Rubalcaba no busca ser fort -ja ho és-, vol ser clar. Tan clar com els dos fons elegits per la seva campanya per emmarcar les seves aparicions. Blaus, en altre temps blancs, amb el seu eslògan de precampanya omnipresent.

Però el PSOE té un altre fons menys controlat. No és el dels actes ni el de les intervencions. És el fons del partit. De la militància. Un complicat fons teixit per les reaccions a la reforma constitucional, els anuncis de ministres i diputats que no aniran a les llistes o la pròpia estampa de Rodiezmo. Comença una llarga i atípica campanya. I comença carregada -o carregant-se- símbols. Això no ha fet més que començar.

Article

La solitud socialista

304446619

Mentre a Génova milers de militants i simpatitzants convertien la nit electoral en una festa sense pal·liatius, la seu federal del PSOE estava deserta. El PSOE va patir ahir una derrota rotunda. En una posició més que feble a menys d’un any de les eleccions generals. Els socialistes van retrocedir i van regalar, un gran error de comunicació, la imatge de la debacle socialista.

La victòria té molts pares. La derrota és òrfena. Diuen que JFK va usar aquesta frase després del fiasco de Badia de Cochinos i la foto que ahir va permetre el PSOE de la seva seu federal és la imatge d’aquest concepte. Es va equivocar el partit en demanar als seus militants i simpatitzants que no anessin a la seu. I en fer-ho, van deixar que, amb cruesa, les dues cares de la moneda poguessin veure’s de forma clara.

Aquesta imatge és la metàfora del que aquestes eleccions municipals i autonòmiques han suposat per al PSOE. 9,75 punts separen els dos grans partits. El PP va obtenir 2.197.646 vots més que els socialistes. El mapa del poder a Espanya és blau. Una marea blava que aclamava i ballava a Génova.

No ens agrada estar sols. Tenim por a la solitud. Per això, aquesta imatge és desoladora. La imatge humana d’un partit és, avui més que mai, important. Ens quedarem amb la sensació que el PSOE no és només un partit derrotat, sinó aïllat. Una cosa que no es pot permetre a les portes d’unes eleccions que seran crucials per al seu futur.

El PP ha escombrat el PSOE del mapa municipal i autonòmic. Castella-la Manxa, Sevilla i altres capitals de província andaluses, Extremadura, Barcelona i la seva diputació … i ha augmentat la seva diferència a Madrid, el País Valencià i a les seves capitals. La imatge de soledat socialista és l’últim que necessitava. L’error és majúscul. Però no perdem el focus: més errors s’han produït al llarg dels últims anys. La derrota no és òrfena. La derrota és filla d’aquests errors.

La gran pregunta és saber quin rumb prendrà el PSOE en els pròxims mesos. Amb un secretari general que ha fet un gest honrós en donar la cara després de la derrota, però que és, més que mai, un ànec coix. Un líder solitari -com la imatge del partit- al capdavant d’un govern amb moltes incògnites.

La coherència és bàsica en comunicació. La imatge de Ferraz no pot ser més coherent amb el temps que li toca viure al PSOE: estan més sols que fa quatre anys. Tenen molta feina per davant si volen salvar els mobles. De moment, administrar una derrota que, a diferència d’altres, poc té de dolç i molt d’humiliació.

Article

Un fotògraf per a Zapatero

Urgentment. La presidència del Govern necessita els serveis d’un fotògraf que vagi més enllà de les típiques fotografies que trobem al web de La Moncloa. Ho necessita, perquè del mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, quedarà en el record la seva foto de la cimera de Bucarest. Aquella en què estava absolutament sol mentre els seus col·legues xerraven al fons. Ho necessita perquè una imatge val més que mil paraules i una foto pot ser el llegat d’una presidència.

De fet, després de preguntar a gairebé cent persones quina foto els ve a la ment quan pensen en Zapatero, el 45% pensa en la foto de Bucarest. El 55% restant es fragmenta, sent aquesta la fotografia recordada per més gent en una pregunta oberta. De fet, les persones que pensen a la foto de les seves filles, o la de Mr. Bean, representen un 10% en els dos casos.

Per al 35%, la foto que associen amb Aznar és la de les Açores, seguit per un 24% que ho fa amb la foto del president amb els peus a la taula en presència de George Bush. En el cas de Rajoy, la resposta més repetida, amb més d’un 40% de respostes és que no tenen una imatge clara, seguida de la seva foto amb un cigar o la de l’helicòpter, totes dues amb un 14% de respostes. Rajoy també el necessita.

Aquesta petita recerca ens permet observar la importància de facilitar les imatges dels nostres líders als mitjans i al públic en general. Les fotografies resultants de Zapatero, Aznar o Rajoy no són les que desitjarien els seus equips. Són les que van aconseguir posar els mitjans. Deixem en mans de tercers la difusió i els resultats no sempre són els esperats.

Fotos? Per a què?

Triar les fotos que arribaran al públic és de suma importància. Incloure la cura per aquest aspecte en la comunicació d’un candidat o un líder és important perquè ens assegurem que controlarem el que comuniqui aquest foto. De fet, tal i com comenta Xavier Peytibí, si ho fem, les fotografies seran “escollides pel mateix gabinet del polític. Per descomptat el polític sempre surt perfecte”. O el que és el mateix, podem donar coherència al missatge amb la imatge escollida.

La Moncloa, com tants centres de poder, té fotògrafs entre el seu personal. Reflecteixen l’activitat del president a nivell institucional i immortalitzen els moments de ciutadans i ciutadanes amb el president. Fotografies que després omplen despatxos i sales d’estar. Però la Moncloa, com tants governs autonòmics o centres de poder d’altres països, oblida el poder de la fotografia en vistes al gran públic.

Zapatero no pot estar constantment davant d’una càmera de televisió. De fet, hi ha gestions d’un president que no poden ser gravades per una càmera. Però si immortalitzades per una foto. La Casa Blanca ho sap bé. Quan Obama truca per telèfon a qualsevol líder estranger durant una crisi o gestiona un desastre, tenim la foto de Souza que mostra la manera de treballar del president. Tenim alguna foto de Zapatero gestionant la crisi dels controladors?

Bellesa, poder i vida quotidiana. Els fruits del full-access

Els casos paradigmàtics de l’ús de la fotografia per reforçar el missatge i contribuir a la imatge de lideratge dels líders polítics, els trobem als Estats Units i el Regne Unit. Peter Souza i Andrew Parsons són, respectivament, els fotògrafs que cobreixen el dia a dia de Barack Obama i David Cameron. Aconsegueixen, mitjançant l’accés total als seus mandataris, reflectir la importància de les tasques que porta a terme un líder en aquesta posició.

Souza i Parsons aconsegueixen reflectir amb gran bellesa i amb un talent per captar els detalls, el que suposa el treball d’un líder. Aconsegueixen que milers de persones entrin en la intimitat del poder, al mateix temps que reflecteixen la dignitat del càrrec. Tasca gens fàcil.

Internet és, en això, un gran aliat. Tant la Casa Blanca com el 10 de Downing Street pugen als seus perfils a Flickr aquestes fotos, permetent que siguin aquestes i no altres les que puguin triar, propagar i consumir els usuaris. Fan d’Internet una poderosa eina per guanyar la batalla de la imatge en un món saturat d’informació.

Els detalls compten. Les imatges expliquen. Les fotografies parlen sense necessitat de paraules. Entendre això és de vital importància per als que vetllen pel missatge, pels atributs i pel que comuniquem quan no diem res. Seguirà la imatge del president en mans de tercers?

Article

Rajoy marca el pas

Unir imatge, paraula i missatge en una mateixa peça, no és fàcil. Encara menys si el protagonista de la peça no dóna excessivament bé en càmera o té problemes en el to del missatge. Per això, quan el resultat és bo, el seu efecte es multiplica. Mariano Rajoy va protagonitzar una d’aquestes peces en la convenció del seu partit.

El vídeo de presentació que va trencar el gel per al seu discurs de cloenda n’és una bona mostra. El concepte és senzill: Rajoy disserta sobre la importància de caminar, del pas, del camí… Camina al vídeo i apareix en l’escenari caminant. Idea de moviment, de partit en marxa, de projecte que es mou cap a algun lloc.

Potser per allò que “el moviment es demostra caminant”, l’equip de Rajoy va idear la manera d’explicar en menys de 100 paraules aquesta idea d’estar en marxa. Analitzem el text que narra Rajoy.

  • Cada día me levanto temprano para caminar. Hacer algo de ejercicio. Es mi momento de reflexión. Trenca amb la imatge de Rajoy com un home mandrós i vell. Fa exercici, senzill, parla dels beneficis de l’esport per a la ment i cita la meditació, la reflexió. Ens movem, però amb cap, sembla dir.
  • Vivimos tiempos difíciles y sé cual es mi responsabilidad. Sé donde estamos y sé a donde hemos de llegar. Marca el context de crisi i es reivindica com a líder. Té alguna cosa en ment.
  • Tengo claro que el camino es duro, es difícil. Pero no hay camino largo si la meta merece la pena. Reivindica el valor de l’objectiu i ho fa amb realisme.
  • Porque en España, la gente normal puede hacer cosas extraordinarias. Missatge a l’espanyol mitjà, al ciutadà normal que cada dia obre el seu negoci o va al seu lloc de treball.
  • Estamos unidos, preparados. Y con mucha ilusión. Missatge intern, de partit. Lluita contra la imatge de desunió o d’oposició mandrosa.
  • Sabemos como hacerlo, y somos capaces. Reivindica un projecte i la capacitat d’acció demostrada en un passat.
  • Voy a reunirme con mi equipo de confianza. Con mi gente. Explicació del perquè de la Convenció de Sevilla.
  • Lo sé. En ellos, puedes confiar. Missatge a l’elector, si Rajoy confia, el ciutadà pot fer-ho.

El vídeo juga amb imatges molt interessants. Ràpides, atractives, reforçant aquesta idea de moviment. Juga amb un Rajoy de paisà que passa a vestir-se amb la granota de treball, en aquest cas el vestit de president. Trepitja fort, tant a primera hora del matí com quan es dirigeix al faristol. I aquí entra la imatge més interessant i més subliminal: la llum al final del túnel, com ja va fer Convergència i Unió en les passades eleccions catalanes. Un túnel que dóna pas a l’entrada de Rajoy a l’escenari, unint el vídeo amb el que passa a l’auditori.

Un gran treball de l’equip de comunicació de Rajoy. No serà l’últim. Rajoy afirma que està preparat en el vídeo, a jutjar pel resultat de la Convenció, l’equip de comunicació del candidat també ho està.

Article

Un PSOE a la poltrona

Si et dic “polític”, en què penses? Digues el primer que apareix en la teva ment. Diners? Interès? Corrupció? Càrrec? Si et dic “poltrona”, penses en un polític? Segur que fas la associació de forma gairebé directa. Sembla que al PSOE no ho tenen tan clar i el disseny de l’escenari de la seva convenció autonòmica n’és la mostra.

Forma part d’aquests petits detalls que tant importen. D’aquests elements del fons, l’escenari, que poden portar a una interferència en el missatge. Gairebé imperceptible. Però que s’instal·la a la ment del receptor. I el PSOE ho va fer a compte d’unes butaques.

“La força d’un gran país”, deia el lema del conclave socialista. I per reforçar aquesta idea de fortalesa, els barons regionals del partit acompanyaven a l’escenari al president del Govern. Asseguts en unes aparatoses butaques blanques, fent contrast amb el vermell dominant. Els líders socialistes semblaven enviar un missatge molt clar: ens aferrem a la poltrona.

“Primer està Espanya i després hi ha el PSOE”, afirmava el vicesecretari general José Blanco. Idea repetida pel president Zapatero en el seu discurs… encara que el fons no digués el mateix.

La salutació de Tomàs Gómez a Zapatero, assegut a la poltrona, les postures d’alguns candidats buscant la comoditat de la butaca, les diferents alçades de les butaques … han imprès una imatge gairebé medieval, de vassalls i senyors feudals.

No són bons temps per a la política i els polítics. Percebuts com un gran problema per al país. Desacreditats. Amb una desafecció creixent. Un context que exigeix veure els polítics arremangats i propers a la ciutadania. Just el contrari del que es va observar en l’escenari de la Convenció. No és el que dius, és el que la gent veu. L’últim que vol veure la gent és un PSOE a la poltrona.

Article

El què Rajoy pot aprendre de Lady Gaga

En realitat, l’article es podria fer extensiu als polítics en general. Però ens centrarem en el líder de l’oposició. El detonant? La crisi dels controladors. La mateixa que el va enxampar a l’aeroport de Lanzarote. Per què no va aprofitar el moment per conquerir el cor dels espanyols? Rajoy té un problema per acostar-se a la gent, per promocionar-se. I Lady Gaga pot ajudar-lo.

Ens pot agradar més o menys la seva música, però no podem negar que Lady Gaga sap a la perfecció com promocionar-se. Entén la manera d’arribar a tot tipus d’audiències, com gestionar el seu fans com si es tractés d’un autèntic CRM i sempre té un as guardat a la màniga per captar l’atenció de mitjans i públic. Just el que li falta a Rajoy.

Com ha aconseguit Stefani Joanne Angelina Germanotta convertir-se en Lady Gaga? Com ha passat de ser una novaiorquesa normal i corrent a moure masses -online i offline- i vendre milions de discos? Com pot Rajoy incrementar els seus seguidors?

1. Defineix el teu caràcter, visió i model

Els fans de Lady Gaga l’admiren perquè saben que no es tracta només de música. És un tot. Un continu coherent que respon a la visió que Stefani Germanotta tenia: volia ser una estrella coneguda arreu del món. De Rajoy sabem que vol ser president … però a costa de què? Quina visió i model té per a Espanya? Posar en evidència l’ajudaria. Com a qualsevol polític en campanya: els ciutadans hem de saber quina visió tenen per al país / comunitat autònoma / municipi.

2. Creativitat al poder

Gaga no és una altra estrella musical, és ella. Rajoy ara mateix és un altre polític més. Per això, la creativitat en tot el que es fa és molt important. Lady Gaga desborda creativitat i això és un actiu. Rajoy, com qualsevol altre candidat, ha de perdre la por per introduir tints creatius en la seva manera de comunicar la seva proposta a la ciutadania.

Lady Gaga és famosa per les seves excentricitats. Rajoy no ha de vestir-se amb carn crua, però potser si pensar en com sorprendre. No seria una excentricitat que el líder de l’oposició recolzés al president?

3. Fixa el camí. I fes-ho tu

La nord-americana té una capacitat molt clara per a fixar l’agenda musical. Els seus canvis d’estil, les seves excentricitats, les seves accions… són recollides pels mitjans, admirades pels seus seguidors i copiades per altres artistes, programes de televisió, etc.

A Rajoy li marquen el pas molt sovint. Fins i tot quan vol dur la iniciativa, perd després en el cos a cos. Un candidat ha d’intentar fixar sempre el camí, portar la iniciativa i fer-ho amb seguretat. Fins a les últimes conseqüències. Per a això, necessitarà la visió i la creativitat de la que hem parlat, però sobretot ganes i il.lusió per fer-ho. Sense això, poc pot fer un candidat.

4. Reinventa’t

Gaga va passar de ser una post-adolescent amb tot just 12 persones a l’auditori a omplir estadis. Barcelona i Madrid aquesta setmana, sense anar més lluny. Com? Reinventant-se. Rajoy ha perdut dues eleccions i vol assaltar la Moncloa a la tercera. Si ho fa, ho farà pel desgast d’un govern que no ha sabut gestionar la crisi i amb un lideratge en hores molt baixes. Però no per haver-se reinventat.

Rajoy hauria de seguir l’exemple d’Artur Mas, que a la tercera ha aconseguit guanyar les eleccions amb possibilitat de governar gràcies a una conscienciosa tasca en canviar el seu missatge, el seu lideratge i la seva manera d’arribar a la ciutadania.

Aquí entra també l’estil, la imatge i la marca pròpia. Una cosa en el que Rajoy sembla no tenir molt clar. L’hem vist amb un iPad per reforçar la seva part més moderna, però la seva oratòria al Congrés és vuitcentista. Reinventar-se també passa per semblar diferent als ulls dels que no li han atorgat la seva confiança en dues ocasions.

5. Parla als teus seguidors. Estima’ls.

Gaga ho té molt clar. Els seus little monsters i el codi que comparteix amb ells són la clau de la confiança que li han brindat. Per això, no només s’ha dotat d’aquest llenguatge comú, ha fet de la Xarxa la manera d’apropar-s’hi. Per això, la seva pàgina de Facebook té ja més de 24 milions i mig de seguidors. Rajoy, en un missatge impersonal, demanava perdó als que encara esperem que ens accepti a Facebook. Al seu perfil.

Entendre que has de parlar als teus seguidors sempre és la clau. Gaga no deixa de fer-ho. Rajoy només ho fa en campanya. En el cas de Rajoy (i de qualsevol polític), el que a Gaga serien seguidors, per a ell serien ciutadans. Són el centre de tot. I res no té sentit sense ells.

Les xarxes ofereixen una oportunitat única per apropar-se als ciutadans. Però també posar les seves preocupacions en el centre de l’agenda. Tenir valentia per rebutjar el que no agrada (com la corrupció) i donar veu als ciutadans anònims que sostenen el país. O el que és el mateix, ser capaç d’il·lusionar per sentir-se part d’un tot. Com els fans de Gaga.

Lady Gaga ha demostrat que pensar bé el que vols comunicar i fer un esforç per canviar la manera de fer-ho és valuós. Sense deixar de banda el que han après en el passat, els referents que t’han nodrit i sabent adaptar-lo als nous temps. Els polítics ancorats en el passat no tenen futur … si no és que aprenguin el valor del canvi.

Foto de NokiaConnectZA

Article

Les interferències del fill d’Aznar

Què li passava a Alonso Aznar quan va viatjar a Melilla amb el seu pare fa unes setmanes? El fill menor del president semblava enfadat. Abstret en els seus pensaments. Com qui està a disgust en un lloc… semblava que aquest era un càstig del presidencial progenitor al benjamí de la família. Ho era? I el més important: per què estic reflexionant sobre això en aquest bloc? Alguna cosa ha fallat en el procés de comunicació. Aquest post és la prova.

El cas d’Aznar a Melilla va ser àmpliament comentat i aquest article no va sobre si el Carter particular de la democràcia espanyola -per allò de expresident viatger disposat a intervenir… encara que amb un to oposat al del de Geòrgia- hauria d’haver anat o no a Melilla. Però sí del detall que va suposar observar al fons de les imatges de la visita d’Aznar el seu fill de braços creuats i amb el nas arrufat. Una interferència en comunicació de les que ha sovint passen.

Aznar no ha estat el primer ni serà l’últim. Atendre els detalls del fons de la nostra photo-op és vital. No només per l’estètica, sinó pel que comunica. Els humans som així: quan tenim davant nostre una imatge, un marc, una situació, ho analitzem tot i ens quedem amb els detalls. I esperem coherència. Si un líder es presenta com l’energitzant alternativa a un altre, una sèrie de badalls en les persones que apareixen rere d’ella ens envien un missatge poc favorable. Com l’Alonso.

De fet, George W. Bush no dubtava a recalcar el missatge clau de les seves compareixences més importants amb panells posteriors que repetien una i altra vegada aquest missatge. “Millor sanitat”, “Missió complerta”, “Assegurant el futur”. Si vols que aquesta sigui la idea que el públic retingui, explicítala. Encara que el soci d’Aznar també va patir els efectes de espontànies reaccions de la seva rereguarda: durant la campanya de reelecció un nen que assistia a un míting del president no escatimava en badalls … i els mitjans no van dubtar a treure punta al llapis.

Obama tampoc s’escapa. Havia perdut les primàries de New Hampshire però el seu discurs va ser electritzant. El públic en peu, exultant, com si estigués celebrant una victòria i no la derrota davant Hillary Clinton en el segon assalt de la carrera per la nominació demòcrata. “Yes, we can” va dir Obama. I Will.i.am, cantant de The Black Eyed Peas, li va donar forma en un vídeo que unia música i el que és, potser, el discurs més famós del president americà. Ja sabem que va ser un èxit. Però, vau reparar que no totes les persones del recinte semblaven igual d’energitzades?

El jove que està rere de Obama, a la nostra esquerra, sembla absent durant tot el discurs. Com si això no fos amb ell. I diran I què té a veure això amb l’èxit del discurs? En aquest cas poc, els mitjans amb prou feines van reparar-hi, però qualsevol espectador, en veure’l, acaba escrutant amb la mirada tota l’escena i se’n adona d’això. En aquest moment apareix la interferència en el missatge. Els humans som així, així canalitzem els impactes i així processem tota la informació. En què estaria pensant aquest noi? No és casual que no aparegui en el vídeo de la cançó…

Frank Luntz comenta aquesta qüestió de tot aquell espectador que té davant seu qualsevol imatge. Aquesta necessitat d’ocupar un espai i controlar-lo quan sigui possible. I la veritat, els partits i els polítics ho fan. Els assistents de les files situades després del faristol solen estar ben escollides: persones que representin el missatge del candidat. Encara que un badall es converteixi en notícia.

I què passa amb les fotos? Doncs més del mateix. És habitual observar en la política angolsaxona a polítics envoltats de cartells demanant el vot. Sembla que la candidata Trini s’ha aplicat la lliçó … Evitar interferències com aquest nas arrufat d’Alonso Aznar.

Article

De Palomares a Florida: donar exemple en temps de crisi

Quan el malvat senyor Burns, l’home més ric de Springfield i propietari de la central nuclear de la ciutat inventada per Matt Groening, va decidir presentar-se a les eleccions a governador pel partit Republicà, no podia imaginar que un sol detall, una reacció personal, podria costar-li la victòria. Ni tots els diners invertits, la xerrameca i el reciclatge de la seva imatge van poder amb el tros de peix que va escopir en directe davant les televisions de tot l’estat.

Lisa i Marge Simpson, les demòcrates i ecologistes de la família, van ordir la trama per servir a Burns un peix de tres ulls mutat per la contaminació de la seva central. Burns ho va escopir amb fàstic. Una victòria electoral es pot treballar durant mesos amb esforç i diners, però es pot perdre per una reacció. Per això, un polític s’arrisca a perdre tota la seva credibilitat quan s’atreveix amb segons quines coses. Especialment quan tenen entre mans temes d’alarma social.

Els nostres líders donen exemple de forma constant. Estan sotmesos a l’escrutini de mitjans i ciutadans i saben que tot el que facin tindrà conseqüències. Per bé o per mal. Així, la seva actuació sembla necessària quan certs temes arriben al gran públic. Quan els poders públics asseguren una cosa però la immensa majoria de la ciutadania en creu la contrària.

Catàstrofes naturals, riscos sanitaris, alertes alimentàries, projectes percebuts per la ciutadania com pitjors que altres alternatives… aquest tipus de situacions necessiten un suport públic i notori dels responsables polítics per poder recuperar la confiança.

Per què necessitem veure un polític banyar-se en aigües contaminades o menjar un aliment que ha estat vetat per l’imaginari col·lectiu? Necessitem comprovar en les carns dels que prescriuen que el que recomanen, dicten o afirmen és cert. És una necessitat lògica de veure que el que diuen és cert. És, sens dubte, un dels moments més interessants de la comunicació pública ja que és la persona, amb els seus sentiments i les seves reaccions la que ha de reforçar el seu missatge. Escopir el menjar, com Burns, pot suposar l’enfonsament, no ja de la imatge del polític, sinó d’indústries, interessos o formes de vida que viuen al darrere d’aquestes situacions límit.

Per això, no és estrany veure el president Obama i la seva filla Sasha banyant-se a les aigües del Golf de Mèxic que s’han vist afectades pel desastre petroler de BP. Aquest cap de setmana el matrimoni presidencial i la seva filla van acudir a Panama City i van mostrar el seu suport a la zona, que està patint els efectes econòmics de l’abocament. La Casa Blanca ha circulat la imatge de pare i filla en les aigües, un missatge inequívoc de suport a la zona i de minimització dels efectes per a la salut pública.

Un altre bany molt semblant va tenir lloc a Espanya a Palomares. El protagonista, el ministre d’Informació i Turisme de la dictadura franquista, Manuel Fraga. El 17 gener 1966 un B52 de l’exèrcit nord-americà, carregat amb armes nuclears, va col·lisionar a la localitat almerienca amb un avió de reaprovisionament. Les bombes termonuclears que anaven a bord es van repartir entre terra i mar. Dues de les quatre bombes van quedar intactes però les altres dues van detonar escampant uns 20 kg de plutoni altament radioactiu pels voltants.

Així, el 9 de març d’aquell mateix any, Manuel Fraga es va banyar a Palomares costat del ambaixador nord-americà per mostrar al món que no existia cap risc. Tot i això, encara avui Palomares és la localitat més radioactiva d’Espanya i la contaminació a la zona va ser profusa. En tot cas, aquest bany va ser el suport necessari per a la zona i per la pau i la societat que mai va saber del cert el que ha passat, gràcia i obra de la dictadura franquista i de la informació ocultada de manera deliberada al govern espanyol per part de les autoritats nord-americanes.

A mig camí entre Florida i Palomares trobem el afartament de vedella que va patir el llavors ministre d’Agricultura del govern del PP, Miguel Arias Cañete. Quan el boví espanyol es va veure afectat, com el d’altres països europeus, per l’encefalopatia espongiforme bovina, coneguda com “el mal de les vaques boges”, el ministre va haver de sortir en defensa dels interessos del sector mostrant que era segur menjar aquest tipus de carn. I va resultar molt creïble. El recurs comunicatiu de veure a algú que s’introdueix en el seu organisme una cosa que és jutjat com nociu, té un gran efecte.

En aquest sentit, proper a l’exemple de Arias Cañete, trobem el president de la Generalitat de Catalunya i seu conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, que no van dubtar a beure un got d’aigua tractada a la dessalinitzadora que van inaugurar al Prat el 2008 davant les càmeres.

Donar exemple pot portar els responsables fins a engrandir el seu carnet de vacunació. La consellera de Salut, Marina Geli, va aparèixer davant els mitjans en plena tempesta per la Grip A -la pandèmia que recentment ha estat esborrada del mapa i el pànic va arribar a límits insospitats- sent vacunada. Un altre exemple de l’exposició als riscos com a via de contenció d’una alarma.

Sens dubte, aquest tipus de casos il·lustren les múltiples opcions de què disposen els polítics per fer front a una situació de crisi. La informació veraç, pertinent i a temps es dóna per descomptada -encara que no sigui així en la majoria dels casos-, però l’exemple s’estén. Potser perquè els fils de plastilina, prenent la frase prestada a Rajoy, no van estar presents en el faristol de la sala de premsa de la Casa Blanca, veure com el president es banya a l’oceà és encara més creïble.

Article

Al mal torero, fins i tot les banyes el molesten

En comunicació, de vegades la paraula és el menys important. Un gest de la teva parella pot ser més efectiu que un “avui no, carinyo”. Una mirada del teu cap pot ser més reveladora que el més gran dels elogis. I una foto pot dir més que mil declaracions públiques. Fins i tot quan parlem de temes amb tantes arestes com el Tribunal Constitucional i el recurs de l’Estatut.

Molt s’ha parlat de la sentència i les seves deliberacions al llarg d’aquests tres anys llargs que van camí de ser ja quatre. S’ha parlat a la premsa, gràcies a les interessades filtracions, però poc en boca dels seus protagonistes. Fins i tot en els moments de més tensió -l’editorial conjunt de la premsa catalana o la reacció a la no sentència fa només uns dies-, els membres del Tribunal no han interferit amb declaracions que poguessin avivar el foc.

Fins aquesta setmana. La presidenta del TC va denunciar les pressions intolerables a la institució i va demanar respecte … encara que el missatge d’un canvi d’actitud en l’alt tribunal no ve d’aquestes paraules. Ve d’una foto.

Mentre a Catalunya es busca la manera d’articular una posició unitària i es fa el possible i l’impossible per acabar amb l’anòmala situació de tenir a diversos dels seus membres ocupant una cadira que ja ha caducat, a Madrid el Tribunal endureix les seves posicions. I per a això, les filtracions i els avisos, les paraules dels rumors no són tan forts com la foto dels tres magistrats clau per a aquesta sentència i per a la més que probable reinterpretació del sistema autonòmic.

Una foto diu més que tot el que s’ha dit fins ara. El nou ponent de la sentència, el magistrat conservador Guillermo Jiménez, el progressista que va votar en contra de la ponència de Pérez Vera, Manuel Aragón i el magistrat Ramón Rodríguez Arribas, junts als toros. Cigar en mà, veient la cursa des del carreró de la Real Maestranza de Sevilla. Junts a la Fiesta Nacional. Un missatge més efectiu que les alertes de la presidenta.

Des de Sevilla -Juliana deia que serà des d’Andalusia des d’on es freni una altra vegada el desenvolupament de l’autogovern-, presenciant el que el Parlament català vol prohibir. Una foto que comunica més que mil discursos.

Quan hi ha toros no hi ha toreros, i quan hi ha toreros gairebé mai hi ha toros. I sembla que el Tribunal vol agafar, per fi, el toro per les banyes. I sembla que hi haurà estocada. I de les bones. Una altra cosa serà que l’Estatut es comporti com un Miura i intenti no deixar-se doblegar fàcilment … encara que als catalans, ja ens han torejat bastant.

Article

Les 10 millors coses de ser president dels Estats Units

  1. Tenir un cine a casa
  2. Tenir avió propi

  3. I un helicòpter pels viatges curts
  4. Et conviden a fer el llençament als partits de baseball
  5. Perdonar gall d’indis per Acció de Gràcies
  6. Ser el cap de tot això. Fins i tot de l’Exèrcit
  7. Que la teva “sala de jocs” sigui la Situation Room
  8. Treballar al despatx més famós del món
  9. Firmar lleis amb una ploma diferent per cada lletra del teu nom
  10. Formar part d’un sel·lecte grup de persones: presidents dels Estats Units
  11. Fotos del Flickr de la Casa Blanca