1. Tenir un cine a casa



2. Tenir avió propi

   

3. I un helicòpter pels viatges curts



4. Et conviden a fer el llençament als partits de baseball



5. Perdonar gall d’indis per Acció de Gràcies



6. Ser el cap de tot això. Fins i tot de l’Exèrcit



7. Que la teva “sala de jocs” sigui la Situation Room



8. Treballar al despatx més famós del món



9. Firmar lleis amb una ploma diferent per cada lletra del teu nom



10. Formar part d’un sel·lecte grup de persones: presidents dels Estats Units



Fotos del Flickr de la Casa Blanca

Una imatge val més que mil paraules. Una imatge pot arribar a dir més que un discurs sencer. Una imatge pot enfonsar una campanya… o pot dur a algú a la victòria en unes eleccions. Per això, fa 20 anys es creava una de les majors contribucions al món de la comunicació política: un programa que permetia millorar aquelles imatges que no comunicaven el que havien.

Photoshop va arribar per quedar-se i la veritat, en 20 anys ha donat molt de joc. De la seva mà van arribar polítics septuagenaris que podrien passar per tenir-ne cincquanta. Sota el seu comandament, van desaparèixer taques, objectes, i quilos de més. Es va obrar el miracle i els pans i els peixos van deixar pas a la multiplicació d’assistents en un acte.

El programa de retoc fotogràfic creat per Adobe, més enllà de les seves constants actualitzacions i les enormes possibilitats, deixa en mans dels experts per convertir la realitat en una il·lusió.

En aquests 20 anys hem vist com Joan Carles i Sofia reunien a tots els seus néts en un saló de la Zarzuela a cop de clic. La felicitació de Nadal dels Reis va ser objecte de polèmica,  la Reina Sofia no va dubtar en reconèixer el muntatge en les, també polèmiques, entrevistes amb Pilar Urbano.

A Sarkozy li van desaparèixer els mitxelins i a la seva ministra de Justícia, els anells. Encara que a Sarkozy no se li van caure, els anells, per intentar fer photoshop amb les dates en una històrica foto amb el Mur de Berlín en el seu Facebook. Encara que potser qui hagués necessitat aplicar el programa és el speechwriter d’Obama, quan van sortir a la llum unes comprometedores fotografies d’ell jugant amb una Hillary de cartró pedra.

Photoshop ens ha mostrat que si el desodorant falla, passar el tampó de clonar pot esborrar els estralls dels focus en un míting. Angela Merkel i el president Montilla poden donar fe d’això. Precisament, la imatge d’algú suat no genera les millors percepcions en l’electorat…

Encara que alguns acusen Berlusconi d’haver fet de la seva agressió un muntatge, el cert és que sota la llarga ombra d’Il Cavaliere s’amaguen alguns intents grollers de modificar la realitat. No ja la seva pròpia a base d’operacions d’estètica, sinó del suport popular al polèmic polític italià. El llibre “Noi Amiamo Silvio”, un conjunt de fotografies que mostraven el suport al premier, amagava un retoc a una instantània a la piazza del Duomo de Milà: els assistents es multiplicaven sense parar.

El Mundo va aconseguir que Zapatero, Guerra, Pajín i Aído apareguessin tots junts en primera pàgina amb el puny en alt, encara que aquesta imatge era impossible: l’havien retocat amb l’ajuda dels d’Adobe.

Fraga va desafiar a tots els que no el creien a veure el making-off de les fotos d’una de les seves campanyes electorals. Segons l’expresident de la Xunta, no havien estat retocades. Encara que les fotografies semblaven dir el contrari. Pujol també apareixia amb menys bosses als ulls en les seves últimes campanyes electorals. Obra i gràcia del programa?

Photoshop fa 20 anys que retoca la realitat. Creant noves realitats. A França, alguns diputats volen posar fre, pels efectes que genera en la idealització, per exemple, de cànons de bellesa. Encara que el seu ús sembli cada vegada més criticat, ningú es resisteix a veure’s una mica més jove, esvelt o bell en una foto que serà, per exemple, usada en una campanya electoral. Frau? Engany? Una imatge val més que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos.

Sembla que és notícia el fet que Sa Majestat el Rei s’hagi deixat barba. Tot i que té pinta de ser la típica barba que hom es deixa durant les vacances, i que juntament amb el bronzejat, són les més vives senyals exteriors d’haver passat uns dies de descans quan tornem a la rutina. De fet, avui en moltes oficines del país apareixerà algun company lluint una magnífica barba que serà la seva recompensa post-vacacional.

Més enllà de la notícia, per a alguns frívola i per d’altres una gran notícia (en res us explico el per què), farem un pas més: no és fàcil decidir-se. Em deixo la barba? De quin tipus? Preguntes d’obligada resposta perquè el nostre aspecte, ja sabeu, diu molt més de nosaltres del que ens pensem.

Si atenem al que ens explica l’escola de comunicació de Palo Alto, les paraules són només el 20% d’un missatge, la resta és el nostre cos, el nostre rostre, la nostra postura, l’entonació, la veu, els gestos … O sigui, que la decisió d’optar per una barba (sigui quin sigui, sempre ben cuidada) és, en gran mesura, transcendental.

Alguns de nosaltres ens la deixem per aparentar més anys -més experiència-, d’altres per a tapar alguna cicatriu facial -la Casa de Sa Majestat ha negat que aquest sigui el motiu- i altres, perquè volen formar part d’algun grup social o per exigències culturals -hippies, algunes branques del judaisme, etc .-. Però no deixem de banda que en certs moments històrics i en algunes cultures, la barba era una mostra de viritilitat, poder, força; justament la imatge que el reis sempre han volgut trasnmetre als seus súbdits.

Com és natural, deixar-se créixer el pèl facial té implicacions, i més si ets el Cap de l’Estat. No perquè li influeixi en el seu càrrec, sinó pel ressò social de qualsevol canvi en una institució que ha de transmetre sempre estabilitat -encara que sigui a costa del look personal-, encara que no és la primera vegada que Joan Carles I la llueix. També ho va fer el príncep, la va lluir en el passar i en aquesta ocasió, seguint els passos del seu pare en l’elecció d’una de final d’estiu.

El tipus d’implicacions que comporta optar per ella són diverses. Per exemple, farà gairebé un any que em deixo barba, d’aquestes anomenades de “dos dies” de forma regular. A Barcelona, és més habitual aquest tipus de look que, per exemple a Madrid. Fins i tot en el món dels negocis i la política. A l’arribar a Madrid vaig tenir els meus dubtes, però potser el fet que el Rei opti per ella ens doni algun tipus de treva … vet aquí la bona notícia.

En tot cas, les especulacions sobre la seva decisió són moltes i variades, cosa habitual en el que té a veure amb la Casa Reial. Però potser no hi ha res més que el desig d’un home de perpetuar en el seu rostre, per uns dies més, la sensació d’unes vacances en família i prop del mar. Perquè en el fons, no deixa de ser ni greu ni nimi que el Rei llueixi una barba. Altres personalitats de l’Estat, des de presidents de partits polítics, diputats, senadors, alcaldes i càrrecs autonòmics la llueixen. Des de Rajoy a Benach, passant per Nacho Uriarte.

Però, per les barbes del Rei, què opineu vosaltres?

Si ens preguntessin a qualsevol de nosaltres “Creus que política i esport han d’estar separats?“, Tots respondríem: sí, si us plau. No tindríem cap dubte en la seva necessària separació, com creiem en la separació de poders o en què entre Església i Estat ha de córrer l’aire. Però en tots aquests casos, l’espai que els separa és un estret camp ple de mines …

Però avui no vull reflexionar sobre això, entraríem en un terreny pantanós de seleccions nacionals vs. seleccions autonòmiques, xiulades a l’himne espanyol, presidents de clubs de futbol que tenen en ment fer el salt a la política o, com no, les llums i ombres dels maletins plens de milions que s’intercanvien per afavorir una requalificació de terrenys, blanquejar capitals, etc.

Tots coneixem les virtuts de l’esport, fer exercici és sa tant per al nostre cos com per la nostra ment. Potser per això, la majoria de mandataris fan esport de forma regular. Segurament, per aguantar millor el nivell d’estrès al que estan sotmesos, però sobretot perquè el missatge que envien és el de ser persones que es cuiden.

Transmetre aquesta imatge és essencial: si jo em cuido, puc cuidar bé del país. Els gabinets de comunicació no tenen problemes en oferir alguna imatge dels diferents líders fent una mica d’exercici, envoltats de guardaespatlles al seu ritme.

Aznar, amb els seus 2.000 abdominals diàris (a un ritme d’una cada dos segons, aquí queda això), és conegut com “el macho”. L’expresident ja va posar de moda altres esports, el pàdel li deu gairebé tot a ell en la seva implantació al nostre país. D’ell també guardem altres imatges per al record (i no parlo dels seus banys a Oropesa), com les curses amb adolescents en Moncloa. Ara ens deixa aquesta imatge que poc té a veure amb aquella d’un castellà a les aigües del Mediterrani i que s’acosta periollsament a Terminator.

Altres líders han estat més discrets. Obama practica esport regularment, amb una taula d’exercicis a la seva mida des de les primàries. La seva foto de tors nu va donar la volta al món i van poder comprovar els avenços de la seva rutina. Qui també té una rutina és Sarkozy, que segons diu, afavoreix l’activitat sexual. El president francès va patir una síncope després de practicar esport fa uns dies. De Sarkozy també ens van quedar unes fotos per al record on els seus mitxelins i el photoshop van ser el centre de la polèmica.

Tornant a Espanya, Zapatero practica jogging, a més de ser un aficionat al bàsquet i seguidor del Barça. Diversos ministres i ministres també tenen en l’esport la seva vàlvula d’escapament, potser a Salgado la inspiració per a la negociació del finançament li va arribar en una de les seves classes setmanals de ioga… A Moncloa van tenir la oportunitat de conseguir aquesta foto del president, si no recordo malament, a la costa de Huelva, i de fer-la aparèixer a un dominical. Tot i això, els neocons d’aquest país tenen més abdominals que els socialdemòcrates.

Deia Esperanza Aguirre que “L’esport afavoreix una cosa important per als polítics com és aprendre a guanyar i a perdre”. Potser per això els símils entre política i esport estan a l’ordre del dia, en primer lloc perquè es complementen força i en segon lloc perquè és una via fàcil per que la majoria dels ciutadans ens entenguin.

Però compte; si el teu alcalde, president o candidat no està molt avesat al món de l’esport, tampoc no cal forçar una photo-op que se’ns pugui girar en contra: no hi ha res pitjor que veure’l completament ofegat o embotit en un xandall en el que no se sent còmode. Com tampoc podem abusar de les metàfores esportives si s’ha passat la vida entre llibres i aquesta és precisament la seva fortalesa. O ni una cosa ni l’altra.

En tot cas, fer esport és bo, i comunicar-ho també. Podríem deixar-lo en la intimitat, però tenir una imatge corrent val el seu pes en or. Potser no sigui necessari arribar als abdominals d’Aznar però, posats a demanar, qui no voldria tenir els seus abdominals?

Fa poc més d’un any li donàvem voltes a la comunicació del Govern de la Generalitat després de l’episodi de sequera viscut durant aquells mesos. La dessalinitzadora del Prat estava en camí i es parlava de solucions que finalment, gràcies a la intermediació de la Moreneta, van quedar al calaix.

Aquest dilluns s’inaugurava la planta del Prat i Catalunya compta amb una nova infraestructura que jugarà un paper important en l’abastiment d’un element tan essencial com l’aigua. Però a més, cal destacar que aquesta planta estava cridada a jugar el seu rol en l’escenografia política catalana.

Fa uns mesos veiem com el tripartit català celebrava l’equador de la legislatura amb una visita conjunta dels líders dels tres partits que el formen, el president Montilla, el vicepresident Carod i el conseller d’Interior Joan Saura; a la planta. En aquell moment, Pau Canaleta va encertar en la seva anàlisi de que la imatge dels tres líders sota sengles cascos no era la millor manera de presentar a un govern que ha mostrat un baix perfil comunicatiu.

Tanmateix, la foto de la inauguració del dilluns és la que es pot veure sobre aquestes línies. El president Montilla, la ministra Espinosa i el conseller Baltasar beuen aigua obtinguda pels processos de la planta. Una foto que em recorda a aquesta …

Hi hagué un temps en què vaig voler ser diplomàtic. Suposo que em va passar com a molts estudiants de dret i ciències polítiques. I com a molts d’ells, se’m va passar el desig i em vaig concentras en el món de la comunicació, però sempre li he donat a aquest episodi vital una importància notòria.

Recordo especialment una optativa de 3r de Ciències Polítiques, Política Exterior Espanyola, en què ens vam organitzar en diversos grups que havien de negociar el contenciós de Gibraltar. Al meu grup li va tocar representar el ministre Moratinos, d’altres van ser representants del Regne Unit (Jack Straw, en aquell temps), representants gibraltarenys, Unió Europea …

D’aquesta simulació em va fascinar una de les coses per les quals em dedico a la comunicació: la necessitat de donar amb el missatge adequat en el moment adequat per no entorpir la negociació.

La simulació va anar bé i amb grans èxits per al meu grup. Per molt que la meva amiga Laura, que representava al ministre britànic, ho negui. Aconseguirem la cosoberanía del Penyal sota un règim d’autonomia de Gibraltar, l’ús conjunt de la base militar sota comandament de l’OTAN, vam resoldre el contenciós de l’aeroport, les línies telefòniques … coses que no es podrien aconseguir a la vida real. Però és que a diferència de la vida real, el professor ens exigia un acord.

La visita de Moratinos a Gibraltar ha estat històrica. I la Xarxa també s’ha fet ressò d’ella: en les últimes hores l’opinió sobre la visita s’ha mogut,sobretot,  a Twitter. Els mitjans, per la seva banda, han donat més la seva opinió que informació. Per a mostra, la portada d’El Mundo.

Sobre la foto en portada, que podeu veure en aquest post, em sorprèn l’elecció del diari de Pedro Jota: el ministre d’exteriors britànic apareix tallat i sorprèn la poca cura dels responsables -desconec si gibraltarenys o britànics- en l’elecció del fons de la foto. Els polítics comparteixen protagonisme en l’esmentada imatge amb els turistes.

Com al final no em vaig decantar per la meva frustrada carrera de membre del cos diplomàtic, no puc analitzar el fons, el per què, les causes, les conseqüències, etc. d’aquesta visita. L’únic que sé és que, si hi ha debat electoral en 2012, no m’estranyaria que aquesta foto es posés sobre la taula.

Més:

El País

ABC

Libertad Digital

Guerra Eterna

Rita Barberà ha estat l’artífex d’una fotografia i una posada en escena que ha aconseguit captar l’atenció de tots els mitjans avui: una atípica compareixença en dimecres de Mariano Rajoy rodejat de la plana major del partit com a resposta a les dues trames de delictes pressumptament comesos per membres del partit conservador.

Poc podia imaginar, quan he passat per la porta de Gènova 13 aquest matí, que el PP aconseguiria marcar l’agenda mediàtica del dia. És just reconèixer que la imatge acompanya a les acusacions més o menys encobertes de Rajoy sobre la jornada de caça del ministre Bermejo i el jutge instructor d’una de les dues trames, Baltasar Garzón. També és just reconèixer que Rajoy reforça el ritme que Esperanza Aguirre havia marcat: davant els atacs, contraatac.

Com a imatge i com a momentum comunicatiu, és impecable. Ara bé, no estic convençut dels efectes a llarg termini d’aquesta acció. Si les investigacions judicials són certes i els encausats acaben amb una condemna sobre les seves espatlles; la defensa a ultrança de la honorabilitat que la plana major del PP està fent es podria veure tocada. I el què és més important posarà de manifest que una posada en escena impressionant no amaga el què diuen unes investigacions en curs: més de 30 persones acusades de delictes greus, més un cas de suposats espionatges que atenten contra les llibertats fonamentals.

L’acció del PP cal entendre-la com una sortida endavant per reflotar un vaixell que amenaça amb esfondrar-se just quan hi ha dues eleccions a tocar: per molt que es puguin fer elocubracions sobre el moment en què la causa es fa pública, els suposats delictes no deixen de ser delictes greus. El culpable no podrà ser mai un jutge instructor: ho serà qui ha comès delictes.

Aquesta és una variable que em falta, no obstant, de la impecable acció comunicativa de la plana major del partit. Els ciutadans tenen criteri i saben veure quan un partit és amenaçat injustament i quan no. En un context de crisi, la corrupció esdevé més criticable que mai. I la sensibilitat social és més punyent que mai.

A río revuelto, ganancia de pescadores. O el què és mateix com aconseguir desviar l’atenció de l’opinió pública sobre els temes que afebleixen al teu adversari protagonitzant absurdes polèmiques. Així es podria definir la darrera setmana del PP si atenem a les dues fites comunicatives que han protagonitzat en només 7 dies: la fotografia i entrevista de la portaveu popular al Congrés, Soraya Sáenz de Santamaría a El Mundo i l’escàndol de la xarxa d’espionatge il·legal que, presumptament, la Comunitat de Madrid ha posat en marxa.

El govern està contra les cordes (o poc li queda per resistir amb el xàfec que cau): cada dia apareixen noves dades que assenyalen el què tots sabem respecte a la delicada -per usar un llenguatge soft- situació de l’economia. És una pluja constant de males notícies, amb previsions de creixement contestades per la pròpia Comissió Europea, amb una amenaça de sanció a Espanya pel seu endeutament excessiu i amb la intenció de S&P de rebaixar la valoració del país en la seva escala. Els inputs negatius al debat són de prou entitat com per entendre que, per si sola, la crisi podria fer caure el govern.

Aquesta premissa encara pren més força si atenem al mal funcionament de la comunicació del govern: cada portaveu diu una cosa diferent. L’optimisme del president Zapatero xoca amb Solbes, que afirma no tenir més instruments per acabar amb la crisi. Mentrestant, Leire Pajín li dóna un altre angle a l’afer o Miguel Sebastián s’atreveix a parafrasejar a Kennedy i demanar als espanyols consumir productes del país. Rocambolesc tot plegat: quan més unió necessites al missatge, més el disgregues.

Però no. El govern no cau ni sent, de moment, l’alè del segon classificat al seu clatell més enllà de les periòdiques enquestes que anuncien una possible victòria del PP però que també assenyalen la debilitat de l’ex-vicepresident d’Aznar. Per evitar que l’alè els posi nerviosos, el propi PP sap jugar les seves cartes… erròniament.

Comencem amb la famosa foto de Soraya Sáenz de Santamaría (SSS). Alguns afirmen que és el retorn de SSS a la primera línia de la política, després de veure com no podia fer-se un forat informatiu. Però aquesta premissa s’oblida d’un aspecte: encara que la resurrecció en política és una màxima, hom no pot fer-ho de qualsevol manera. Sobretot si aquesta acció s’interpreta com a desesperada i inadequada. Desesperada perquè manifesta molt poc anàlisi del context i de les conseqüències i inadequada perquè atempta de ple contra el missatge del PP. Per entendre’ns, la foto fa el mateix favor a l’estratègia i el missatge dels populars que si aparegués el botiguer de confiança de Rajoy manifestant que cada dia de la setmana el cap de cartell popular es menja dues llaunes de caviar iranià per sopar. Quina contradicció s’esdevindria amb el missatge d’austeritat, no creuen?

Per què la foto de SSS és una contradicció? Perquè la imatge sofisticada i pseudo eròtica que transmet s’allunya de la que ella mateixa ha volgut generar sempre: la de la dona JASP (Jove, tot i que sobradament preparada) que treballa sense descans pels espanyols. Significa que ja no ho és? No, però resulta frívola. Més quan des de les bancades populars es fa tot el possible per afirmar que es treballa sense descans mentre el govern no ho fa. Significa que SSS no té un cantó eròtic, que no té intimitat per fer-se fotos així? En absolut, pot fer-les i posar-les al menjador de casa seva. Però ha d’entendre que quan apareixen a la portada del segon diari més llegit d’Espanya, tenen un efecte directe en molts ciutadans que es pregunten moltes coses.

Hi ha, també, una qüestió de discriminació de gènere en tot aquest afer i que només el temps sabrà valorar. D’una dona política s’espera, tradicionalment, que respongui a un patró masculí d’autoritat. L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens mostrava a “Políticas” que no ha estat així en moltes d’elles, líders que han sabut imprimir la seva pròpia estela de lideratge. Potser SSS creu que aquesta és la via, però sense cap mena de dubte no té res a veure amb altres dones que han estat el centre de la crítica dels sectors més conservadors com Carme Chacón.

En definitiva, aquestes interferències en el missatge són estalviables. Sobretot si es posen en el mateix camp que tant criticà el PP en ple. Recorden unes fotos de les ministres socialistes del primer govern de Zapatero per a la revista Vogue?

L’espionatge a la Comunitat de Madrid és un altre tema. Ens mostra com una filtració sobre un tema tan delicat com aquest es posa en primera pàgina sí o sí. És un cas de corrupció política greu i encara que el lideratge d’Aguirre no està en perill, suposarà algun que altre problema a la presidenta. Més que res perquè les persones que han estat objecte de les investigacions d’ex-policíes i ex-guàrdies civils són càrrecs d’altres faccions populars contràries a la d’Esperanza Aguirre.

Aquest issue tindrà dos efectes: un intern, en les relacions de poder entre les faccions i un extern, quan se’n depurin responsabilitats a mesura que les investigacions vagin endavant. Sempre i quan els jutges i les vagues ho permetin.

En tot cas SSS i la xarxa d’espionatge d’Esperanza fan un favor dels grans al govern de Zapatero. Les maniobres de distracció les porta el PP de casa, com si convides a algú a sopar i no només duu el vi, sinó tot l’àpat. Si el govern usés aquest avantatge competitiu ja seria d’escàndol, però són conscients que per enriquir el debat cal posar una nota dissonant de tant en tant.

Potser la marca Loctite hauria de pensar en una nova campanya de màrqueting per aquest 2009. Loctite: ho fixem tot. Fins i tot el missatge del govern. I el missatge del PP.

Diuen que la política té molt a veure amb el teatre. Alguns ho diuen perquè els sembla que la classe política tenen més d’actors que de governants. Altres, perquè creuen que tot plegat no deixa de ser la representació d’un rol. I altres, els més crítics, perquè pensen que això de la política no és res més que una ficció. Cadascú amb les seves idees…

Però agafo la idea del teatre per parlar de l’escenari. I no en l’estricte significat polític que evoca aquella situació que es pot donar. Em refereixo a l’escenari dels llatins, l’scaenarium, el lloc on es desenvolupa l’acció dramàtica. On s’hi col·loquen les decoracions, ja sabeu. Per cert, que deriva del llatí però en la nostra llengua ho agafem de l’italià.

Posem per cas dues persones que ocupen un càrrec molt important. De fet, són les persones que ostenten els càrrecs de responsabilitat més elevats dels seus respectius països. Tots dos són de partits polítics que tenen les seves arrels en el progressisme, per molt que siguin de països i tradicions polítiques ben diferents. Posem que els dos han trencat la mateixa barrera: ser el primer president que trenca l’hegemonia existent en les característiques que havien tingut els seus predecesors. I posem també, cal dir-ho, que els momentums de les seves presidències no són ben bé iguals: un porta ja dos anys al càrrec i l’altre encara no l’ha jurat.

Ara reprenguem l’escenari com el lloc on passen coses i hi representem quelcom. Tots dos presidents estan representant el seu propi relat, la seva pròpia història. Utilitzen l’escenari per a projectar la imatge que volen que es tingui de la seva presidència, la veritat, ho fan de manera molt diferent. Mireu aquestes dues fotos:

Són del mateix dia. Obama, presentava el seu equip econòmic. Montilla, feia balanç dels dos primers anys del seu govern. Sé que la comparació pot ser odiosa, que hi ha mil coses que els separen, però no deixa de ser curiosa la concepció tan diferent que tenen de l’ús de l’escenari.

Analitzem-lo. Obama apareix en cada compareixença des que és president-electe en un cuidat entorn blau (color presidencial per excel·lència, el color del seu estandàrd personal i, a més, el color que identifica al Partit Demòcrata) que, com diuen els entesos, dóna molt bé a televisió. Banderes americanes omplen el fons i en primer terme trobem un atril que evoca a l’usat pel President, amb el logotip de l’oficina del president-electe Obama. Obama apareix sempre dret. És la manera que té el seu cos de comunicar-nos que és el president. Encara que sigui electe. Comparèixer dret permet que pugui comunicar millor verbalment, a més de dominar la situació –cosa que no sempre es pot fer assegut-.

Montilla, va aparèixer en l’esperada conferència assegut, en un ambient excessivament fosc i amb una simple projecció on es llegia el títol de la conferència “Enfortir Catalunya”. La premsa podia agafar imatges des de ben a prop, cosa sempre molesta i que acaba sortint en algun tall de televisió. A la pantalla, ens dóna la sensació d’anxovisme, de lloc petit –tot el contrari del cas Obama- i els colors foscos no capten l’atenció de l’espectador.

Realment, tots dos escenaris parlen per sí sols. Parlen molt de la persona que es disposa a parlar.

Obro parèntesi: podeu mirar aquí el vídeo que ha preparat CiU per contraatacar el discurs del President. Mireu-li. I ara llenço algunes preguntes a l’aire que espero que algú pugui respondre. Qui mirarà els 3 minuts de vídeo amb aquest “ritme trepidant”? On està l’alternativa a la darrera part del vídeo? On està la part propositiva? Si a CiU volen fer anuncis negatius, que aprenguin de vídeos com aquest.Recordeu, hem d’explicar històries…Tanco parèntesi.

Els americans són experts en tenir en compte aquest tipus d’elements i els efectes que tenen en la comunicació dels líders. El president Reagan és recordat per haver fet un ús excel·lent dels escenaris, saber donar imatges que a televisió donaven una imatge de conjunt molt positiva. Obama, com els Bush o Clinton, ha seguit practicant amb l’exemple. De fet, una de les primeres coses que Obama i Axelrod van fer junts va ser contractar un escenògraf. La diferència amb el nostre president, més que evident.

No és una qüestió menor: el marc on fem les coses diu molt de les coses. El marc des d’on parlem, parla per nosaltres. No prestar-hi tota l’atenció (és injust dir que no s’han fet les coses bé a la Generalitat, però sí que es podrien fer millor) a aquest tipus de detalls forma part d’aquesta pluja fina que ens ajuda a projectar una imatge que ajudi a donar solidesa al nostre lideratge. I d’això, Obama en sap.