A principis de la dècada dels vuitanta, la Guerra Freda estava a punt d’arribar al final. Molts pensen que va ser el col·lapse de l’economia soviètica o la insostenible carrera armamentística a la que es va veure empesa la Unió Soviètica per iniciatives com la Guerra de les Galàxies. Ho pensen i tenen raó. Però des del món de la comunicació, es va donar una estocada mortal. Un cop que va venir en forma de acudit.

Segurament, per estrategs com Clausewitz no entraria en el seu ventall de possibilitats l’opció de guanyar una guerra a través de l’humor. Si la millor defensa, per a Clausewitz, és la pròpia defensa, l’humor més que defensiu pot ser una afilada eina. Com se sol dir, la millor defensa, l’atac.

Ronald Reagan es va aplicar la lliçó. Mentre ordenava augmentar la despesa militar i acostava posicions amb els aires de reforma de la Perestroika de Gorbatxov, no dubtava en emprar acudits sobre les condicions de vida a l’est del Teló d’Acer. Amb ironia i sarcasme desarmava al que, anys enrere, generava por a una generació sencera de nord-americans que temien  acabar els seus dies sota una taula d’escola mentre esperaven l’explosió de la bomba nuclear.

L’humor és una potent eina de comunicació. Però hem de saber quan usar-lo. Per això, Reagan va saber prendre-li el pols al moment històric que estava vivint. És a dir, no és el mateix recórrer al sarcasme quan es creu estar en superioritat amb l’enemic i entenent que l’opinió pública pot entendre el recurs a l’humor, a fer-ho en moments més febles. Per exemple, amb els #AguirreFacts o si ara, amb la que cau, a Rajoy li donés per explicar acudits del tipus “Un espanyol, un grec i un alemany se’n van de canyes. Qui paga?”…

Els últims anys del comunisme van rebre del bàndol oposat la burla i la rialla. Els acudits del seu comandant en cap es van fer famosos i el seu enorme carisma va generar una idea imbatible en la ment dels americans: l’enemic ja no era tal. Els anys posteriors a la caiguda del Mur van fer el seu per això però, quanta responsabilitat tenen els acudits de Reagan a fer que la por es dissolgués com un terròs de sucre en un cafè?

Sempre m’he preguntat per què en els nostres bars i restaurants la televisió que sol estar encesa no té subtítols: en llocs amb tant soroll ambient o amb l’aparell silenciat, és impossible seguir l’actualitat. Això sí, ens permet fer un excel·lent exercici de llenguatge no verbal.

Si alguna vegada us veieu en aquesta situaciño, observareu com l’expressió de polítics d’altres països acostuma a ser més agradable. La política americana és la degana de això, el recurs a l’humor com a forma de comunicació hi té molt a veure.

Sabem que l’humor és una forma de comunicació humana més. S’afirma que és una herència de l’evolució: riure és una cosa que ens separa de la resta d’animals, a excepció d’alguns homínids. Per què som diferents a la resta d’animals? Per què tenim sentit de l’humor? Sembla ser que és una resposta del nostre cos similar a les llàgrimes, té un punt catàrtic. I com ja sabeu, existeixen tipus d’humor diferents: no tots riem del mateix ni de la mateixa manera.

En tot cas, no és estrany observar clarament que els polítics americans estan, moltes vegades, de bon humor. L’ús recurrent a alguns acudits, a respostes que incloguin algun acudit o alguna autocrítica embolicada amb una gràcia; no només defensen a qui parla sinó que genera empatia.

Aquest darrer punt és especialment rellevant, ja que alguns estudis mostren com el nostre humor condiciona la percepció del nostre cervell. En altres paraules, si estem de millor humor, percebem més detalls, prestem més atenció a certes coses i el nostre cervell recull més informació. Per contra, si estem de pitjor humor, percebem menys informació.

Significa això que la política s’ha de comunicar de manera banal i còmica? No, ni molt menys. Però sí que observem la necessitat de tenir en compte aquesta situació. En multitud d’ocasions el missatge polític del dia ens arriba a través d’una tremenda bronca en una sessió parlamentària. Si l’emissor està en còlera, l’efectivitat del missatge no serà la mateixa que si ho fa generant un clima agradable.

Cal dir que aquesta situació no es pot donar sempre: el protocol, les ocasions, la realitat demanen al qui se asoma a una tribuna fer-ho amb el rigor que la situació mereix.

Però quedem-nos amb la idea: els rictus crispats no ajuden a que el nostre missatge arribi. Hem de tenir en compte l’humor en la comunicació, sense forçar tampoc el que no es té. Per exemple, no seria aconsellable deixar Montilla sol davant una audiència de corresponsals de premsa fent un discurs com el de Barack Obama aquest cap de setmana.

Encara que alguns podran assegurar que els límits entre humor i política no queden molt clars en països com Estats Units, és ben cert que l’humor pot (i ha de) ser més un aliat que una amenaça. Alguns ho veuran com l’ús de la frivolitat per captar l’atenció en un context molt competit, però la realitat és que ho necessitem. El rialler Berlusconi va vèncer el gris Veltroni. L’empatia d’Obama es va sobreposar a la convencional Hillary.

Encara que als bars no puguem llegir el que diuen, veure com diuen el que diuen, no passem per alt, tots, sense distinció, el poder de comunicar amb un somriure.