Va convertir Esperanza Aguirre a Paco Clavel en Rouco Varela? La presidenta va salvar Rajoy en l’accident d’helicòpter? Va posar ella de moda els mitjons blancs? Va parir a Chuck Norris? Aquesta ha estat la reacció a la xarxa a les declaracions d’Aguirre sobre el seu suposat paper en destapar la trama de Gürtel. El hashtag #AguirreFacts ha desencadenat la bogeria i milers d’usuaris han creat curioses frases seguint el model de la presidenta.

Hem rigut molt amb aquests comentaris. Alguns realment enginyosos, altres més incisius. Però ha arribat a tal punt que fins i tot el Twitter de la presidenta ha reproduït alguns d’ells. La política necessita humor i Aguirre mostra la seva disposició a riure’s d’ella mateixa. Però no tots els ciutadans són usuaris de Twitter i el cas Gürtel no és, precisament, per prendre-s’ho a broma.

Més enllà de les anècdotes, la realitat és que els antics diputats del Partit Popular, avui al grup mixt, de l’Assemblea de Madrid, no han renunciat a les seves actes de diputats. La realitat és que Bárcenas segueix ostentant el càrrec de senador. I el que mostren els sumaris del cas és l’estreta relació de la Comunitat de Madrid amb la trama de corrupció.

Sembla que ens segueix interessant més l’anècdota que la lluita contra la corrupció. La ironia dels #AguirreFacts mostra la intenció d’incidir en una trista realitat i denunciar, encara que sembla que Aguirre li ha donat un embolcall ben diferent. I els retweets, divertits i sorprenents, de la mateixa Aguirre són una anècdota. Si la presidenta diu que té tanta responsabilitat en l’aclariment del cas, hauria de fer alguna cosa més que donar titulars.

Les hemeroteques estan plenes de declaracions i fets. Del que realment ha passat d’un any a ençà, quan Gürtel va començar a colpejar el PP. També el PP de Madrid i també al Govern d’Esperanza Aguirre. No estem per bromes, per molt divertides que siguin. Correm el risc d’augmentar encara més la desafecció i el desencant. Els polítics responsables lluiten contra això, no ho alimenten. No ho retweetegen. No, això no és política 2.0.

L’exposició “Fragments d’un any – 2009″, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) ha estat retirada. Segons indiquen des de la Unió, s’han sentit censurats per la Diputació de València, governada pel Partit Popular. L’exposició mostra vàries instantànies polítiques del 2009, entre elles, algunes relacionades amb la trama Gürtel

Però aquestes són les fotografies retirades. Tot i que moltes ja les hauràs vist, el PP no vol que les vegis:

És una sensació estranya. Una barreja d’excitació i un abisme sota els teus peus. Emocions contrariades. La necessitat d’exterioritzar, però també de mantenir-ho en secret per allò del “què diran”. Però no, no parlo de la loteria, sinó de tots aquells que durant l’any han hagut de suportar algun premi gros de difícil solució. Especialment en el món de la política. Fem un cop d’ull als deu premis grossos d’aquest 2009?

1. Montilla, Saura i els Mossos: al president de la Generalitat li va tocar la Grossa el dia que els Mossos d’Esquadra van carregar contra els estudiants que havien ocupat durant setmanes el rectorat de la Universitat de Barcelona. El caos viscut a Barcelona, amb periodistes i ciutadans agredits, generà una enorme crisi política i de comunicació que només la divisió en àrees per partits del Govern va poder posar remei.
2. Ibarretxe: potser és un dels grans premis de l’any. El lehendakari va guanyar les eleccions a Euskadi amb gairebé 7 punts de marge i 5 diputats més que el PSE-PSOE. No obstant això, no va poder formar majoria i el PNB es va veure a l’oposició. Sense premi de consolació.
3. Rajoy i el seu Gürtel: més que la Grossa, ha estat com anar guanyant la primitivia i la travessa, més alguna euromillones, al llarg de l’any. El degoteig incansable de notícies relacionades amb la trama Gürtel, amb sòrdides revelacions com l’oferta a Camps per a ser fotografiat amb Obama, va ser (i és) un autèntic repte per a Rajoy i el seu lideratge. La cosa fins i tot es va tornar més rara quan a Cospedal va  denunciar el complot de l’Estat i del Govern contra el PP, amb espies i tot …
4. Aminatu Haidar: la lluita de l’activista sahrauí no ha estat l’únic premi gros per al ministre Moratinos aquest any, però les conseqüències de la crisi internacional oberta amb el Marroc i la incapacitat d’Espanya de resoldre per si mateixa mereixen estar en aquesta classificació.
5. Un cas anomenat Trias Fargas: quan es va descobrir el pastís que Fèlix Millet havia robat del Palau de la Música Catalana, ja de per sí una grossa d’anys i anys de loteria, es van conèixer els detalls del finançament de la fundació del Palau a la fundació de Convergència Democràtica. L’aparició del cas Pretoria va fer callar les veus que van caure sobre CDC: és lícit que una fundació finançada amb diners públics financers al seu torn a una organització política?
6. Alakrana: el segrest del pesquer va ser un premi rodó per al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Tan gran va ser, que no sabien si repartir-lo entre ministeris o centralitzar la gestió en el president. Després de setmanes de captiveri i el pagament d’un rescat, els pescadors van tornar a casa i el vaixell va tornar a treballar.
7. Un bloc de 300.000 euros: quan el cost del bloc de Jordi Hereu va arribar a la premsa, la Grossa va caure en el departament de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Com explicar la despesa estratosfèrica en un any de crisi?
8. Bono i la Llei de l’Avortament: la tramitació de la Llei de l’Avortament (en realitat, té un títol més llarg i inclusiu) va ser un premi per a aquells diputats i diputades socialistes més creients que van haver de veure com els bisbes els amenaçaven amb l’excomunió si votaven a favor. Una d’aquestes pressions polítiques que és gairebé tan forta com la dels bancs que truquen a la teva porta el 23 de desembre …
9. Un fantasma anomenat abstenció: el premi gros que va guanyar el Parlament Europeu i les institucions europees és dels més grans, ja que les eleccions del passat 7 de juny es va tancar amb un mantell d’abstenció tan gran que molts encara no saben què més es pot fer. Per això estan Ashton i Van Rompuy, no?
10. L’omnipresent Rosa Díez: sense dubte, un dels premis grossos més estrafolaris per a un departament de comunicació. Com explicar que el cap visible del teu partit pot estar actualitzant el seu Twitter i responent una entrevista a la televisió al mateix temps?

Seguirem atents als premis grossos del 2010 … i també a veure si tenim més sort en el sorteig de l’any vinent. Encara que jugant 10 euros, tampoc es pot arribar molt lluny, no?

No tot és la Ciutat de les Arts i les Ciències. Ni l’orxata ni els fartons, la Llotja o l’impressionant Mercat Central. A València hi ha algunes rutes turístiques que no passen pel palau del Marquès de Dues Aigües. Sobretot les rutes de turisme polític i ara mateix a la capital del Túria, la ruta té nom de cas judicial.

Ho hem vist a la televisió, en mitjans … en fotos que han estat portada. Els llocs clau de la trama a València. Així que si et passes per la ciutat, no està de més saber que hi ha els llocs on, suposadament, es va ordir la trama. Això de portar vestit a mida o no, és opcional.

El primer escenari és el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. Al Passeig homònim es troba la porta per la qual Camps i Barberà -que viu a prop d’allà- van entrar al Palau perquè li prenguessin declaració al primer. El president i l’alcaldessa van rebre un autèntic bany de masses i suport en aquest lloc.

Des d’aquí, podem moure’ns fins al mateix Palau de la Generalitat, un preciós edifici medieval situat al centre històric. Trobareu informació de l’edifici en aquest enllaç. El més curiós de València és la proximitat de l’edifici amb dos punts clau: la porta dels Apòstols, on vam veure a Camps en el Tribunal de les Aigües en els moments més crítics de la crisi i el palau de les Corts, el parlament valencià. El passeig és curt i agradable, a més d’estar a la zona de la catedral, el Miquelet, etc.

Una mica més allunyat, a la plaça de l’Ajuntament, trobem un altre punt d’aquest recorregut: la farmàcia de l’esposa de Camps. Pel que sembla, la reforma de la farmàcia El Miguelete la va gestionar “el Bigotes ” i el president va afirmar que va pagar els vestits amb efectiu de l’establiment. Acabant el periple, us podeu acostar al lloc on Costa va posar en escena la seva particular manera de “dimitir“: la seu popular del carrer Quart.

Caldrà anar pensant en fer també la ruta Santa Coloma o visitar el bar Faisán …

Fa algun temps, quan la construcció encara vivia el seu moment àlgid i els anuncis a la ràdio els protagonitzaven empreses auxiliars d’aquest sector, una coneguda marca oferia les bondats dels seus sistemes d’aïllament de teulats. Sistemes per sota les teules per evitar filtracions, per aguantar el xàfec… Els haurà instal·lat el PP a la seva seu central a Génova 13?

La tempesta no ha esclatat, ja fa massa temps que plou sobre mullat encara que al PP no s’hagi mogut ningú. El que sí que ha canviat és la tàctica -que no estratègia, ja que segueix sent la mateixa: evitar que la tempesta s’endugui al patró per la borda-, va desaparèixer de cop i volta la mania persecutòria que aquest estiu va enarborar María Dolores de Cospedal -sense aportar ni una sola prova, ni una sola dimissió- però no va desaparèixer l’obscurantisme envers els ciutadans.

Si per alguna cosa es va caracteritzar el PP en arribar al Govern el 1996 va ser d’acabar amb la corrupció socialista que tant havia escandalitzat el país a mitjans dels 90. Van prometre regeneració i es van apropiar, no només del centre ideològic, sinó de la concepció de ser un partit net i honrat. Avui, les portades de tots els diaris, els titulars de tots els telenotíciesi els comentaris a totes les tertúlies mostren que l’ombra de dubte és ja una acusació vox populi que alguna cosa fa olor de podrit al PP.

Malgrat tot, l’estratègia de comunicació del PP està sent un èxit: després de més de 9 mesos de trama ningú s’ha mogut de la cadira. Els canvis en el discurs estan tan pensats que la societat encara no s’ha plantat. I això és greu:

• Primer va ser el missatge que els vestits de Camps no eren importants i que la justícia l’exculparía. Així va ser.
• Després va venir el tema de la conspiració que no ha estat, però per a molts ciutadans sempre quedarà la idea que tot això és caprici d’algun jutge…
• I la reunió secreta de Camps i Rajoy. Per “parlar de Madrid 2016″. Sense informar a Cospedal ni al partit.
• I ara la percepció que els Gürtel semblen els Dalton, gendre d’un president inclòs.

L’estratègia de salvar els mobles etapa per etapa sembla que funciona, però també és el motiu pel qual les enquestes no mostren una victòria per golejada en intenció de vot. Aquesta manera d’entendre la gestió d’una crisi és la que explica l’aclaparador suspens de Rajoy en els sondejos.

La pregunta és, fins quan podrà aguantar Rajoy sense exigir, com a mínim, una dimissió? Fins quan podrà romandre immòbil el PP quan les investigacions apunten a que la xarxa de finançament il·legal és més profunda del que sembla i més estesa per la geografia espanyola? Rajoy encara pot reaccionar. Encara pot apuntalar el seu lideratge amb un cop contundent sobre de la taula. Però, està disposat a fer-ho? Pot fer-ho? Té alguna factura pendent amb els Gürtel?

I els que no són ni del PP ni del PSOE, què? Aquesta és la pregunta que em faig després de l’allau de reaccions a la decisió del TSJV d’arxivar la causa per suborn contra Francisco Camps. Què passa amb ells?

Arribo a aquest punt perquè el que podem aprendre del que ha passat durant aquests mesos són diverses coses, però totes ens porten a un mateix punt, la importància de les percepcions. La nostra manera de rebre, elaborar i interpretar les informacions i els estímuls que rebem per formar una opinió i, en última instància, actuar.

Per als populars, es demostra que l’estratègia d’aguantar fins a les últimes conseqüències, funciona. Que és igual d’on vinguin els atacs, l’important és mantenir-se, sembrar dubtes i esperar que la justícia no vegi indici de delicte en rebre uns cars regals.

Per als socialistes, confiar que per uns vestits es podria fer caure a un dels homes populars, potser, dins del territori més abonat per a la perpetuïtat del poder és, si més no, ingenu. Ingenu, com ho va ser la seva estratègia durant els mesos inicials de l’escàndol: el centre de la qüestió no eren els vestits, sinó aclarir a canvi de què es van regalar. Just el que el Tribunal no ha investigat. Què hagués passat si els socialistes haguessin fet d’això el centre de la batalla des del primer moment?

Tal com vaig explicar en aquest post, els partidaris d’una o altra opció política responen de la mateixa manera a les mateixes situacions. És igual que el nostre líder es vegi embolicat en un cas de corrupció, en una contradicció greu (com dir que et vas pagar els teus vestits i després saber que no ho vas fer), etc. el nostre cervell tendeixa a reafirmar el que creiem i a activar respostes positives al nostre líder que el reafirmin. També ha passat amb Chaves en el bàndol socialista, no ho oblidem.

I als que estan en el centre de la batalla política? Els indecisos? Doncs per a ells tot això és un embolic que demostra les debilitats de la Justícia al nostre país. No poso en dubte la decisió acordada pel Tribunal, les decisions judicials es respecten, però per a una persona que no vulgui veure això amb tints partidistes, saber que un dels jutges encarregats del cas és “més que un amic” de Francisco Camps no només sorprèn, sinó que repugna.

Més li repugna al ciutadà del carrer l’ús més que partidista dels mitjans. De les filtracions interessades al Grupo Prisa a la inexistència de cobertura del cas al Canal 9 -excepte ahir, és clar-, a les editorials d’avui als mitjans de la dreta mediàtica. Més del mateix, si la decisió és bona per als que m’agraden, la Justícia funciona. Si no, és un desastre. On és el paper dels mitjans? Com poden acusar, investigar, informar si serveixen a interessos partidistes?

Tant de bo això ens dugués a una reflexió més profunda sobre el cas. Dubto que passi, però tant de bo estigués en la nostra mà fer-ho. No es poden rebre vestits i no investigar a canvi de què. No es pot afirmar alegrement que és normal que els polítics rebin regals. No es pot tolerar que els amics jutgin als amics. I això hauria de ser defensat no només per als no partidistes, sinó per les moltes persones en els dos partits que entenen que tot això mina el sistema democràtic.

Fa uns dies Obama dinava amb els CEO de diverses grans companyies. Al finalitzar l’àpat, el cambrer va demanar les targetes de crèdit dels assistents: cadascú es va pagar el seu dinar perquè mai no es digui que el president va adoptar una o altra decisió. Si als Estats Units per un dinar hi ha dubtes, uns vestits, unes bosses Louis Vuiton, els regals a la consellera de Turisme … no són motius suficients per creure que hi havia alguna cosa més?

El març de 1974 el Gran Jurat Federal dels Estats Units va considerar que el president Nixon havia estat copartíceps del cas d’espionatge a la seu del partit Demòcrata de l’hotel Watergate. Nixon no va tenir càrrecs formals. El 8 d’agost d’aquell mateix any, va dimitir mitjançant aquest famós discurs.

Francisco Camps ha estat imputat i la seva credibilitat hauria d’estar minada. Alguns mitjans diuen que ja parlaran les urnes. Ni ell, ni Costa ni molts altres s’han atrevit a fer el mateix que Nixon. Que després no ens vinguin amb que la gent es separa de la política o que la gent no creu en la política. Coses així no ajuden.

“La política és l’únic lloc on els morts ressusciten”. Aquesta frase ens va acompanyar durant tota la carrera. El seu autor, el professor Pich, d’història. I sembla que la història torna a complir-se: quan es celebra un any del congrés que el PP va celebrar a València, Rajoy està més viu que mai.

Crec que s’equivoquen a Ferraz quan afirmen sense pudor que la victòria del PP a les europees i la recuperació de la figura de Rajoy els beneficia en vista a les properes eleccions generals. La política és de tot menys estable, i suposar certes coses a futurs creient que quan les aigües es calmin tot serà com abans és, si més no, agosarat.

Rajoy ha ressuscitat. No té, almenys formalment, contestació a les seves files. L’allargada ombra d’Esperanza Aguirre és allà, però Gürtel també. Sí, les urnes l’han absolt, però el fet que en els moments més durs del temporal Aguirre i Rajoy estiguessin units ens dóna algunes pistes del que s’acosta: una lluita de debò per la presidència el 2012 (si no és abans).

Rajoy no només sembla haver posat pau al seu partit, sinó que té un as guardat a la màniga: potser els espanyols absolguin a les urnes el que els tribunals puguin arribar a jutjar. Però no crec que absoldran al Govern si la situació econòmica no millora. Aquesta és la carta a la que jugarà Rajoy, i a dia d’avui té totes les de guanyar. Sempre que aconsegueixi revertir certes percepcions que encara afavoreixen Zapatero, tal com assenyalava l’informe de Solá que El País va publicar durant la campanya.

Encara que aquesta naturalesa política de no morir mai també podria aplicar-se a Zapatero, donar per fet que amb Rajoy al capdavant del PP això ja està guanyat és una temeritat.

El primer ministre britànic, però, sembla seguir amb un peu a l’altre barri. Situació que també vivia l’any passat a aquestes alçades. Això sí, ell ja va protagonitzar el seu propi diumenge de resurrecció al liderar la resposta a la crisi financera quan un ànec coix presidia encara Estats Units.

L’ànec coix, ara, sembla ser ell. El seu govern es dissol com sucre en un cafè. Un amarg cafè ple d’escàndols de corrupció i alarmants despeses a càrrec de l’erari públic. Brown ho té molt difícil per ressuscitar una altra vegada, bàsicament perquè li falta la determinació que Rajoy sí que va mostrar en presentar-se al congrés de València.

El laborista ja ha expressat que si d’ell depengués “ho deixaria demà mateix”. El seu rostre i expressió només confirmen el que declara. La pregunta és quan i com. I la resposta serà quan es donin les condicions perquè la derrota laborista sigui menys vergonyosa.

Pich tenia raó: només es pot ressuscitar en política. Potser la resurrecció no suposi tornar a gaudir del que abans es tenia. Pot ser que aquesta tornada a la vida sigui d’una manera no desitjada. Fins i tot pot ser que sigui per mal, però la resurrecció existeix.