E-Campanya

Mentre el govern de la Generalitat es posiciona amb

aliances que van més enllà del seu territori (amb la Generalitat Valenciana, per exemple), i més enllà del seu govern (amb CiU, sindicats i patronal catalans, o fins i tot el President Pujol se’n fa ressò en aquest article a La Vanguardia); el govern espanyol envia missatges contradictoris a la ciutadania que, a falta d’apagades i rodalies que desviïn l’atenció, comença a veure una situació que no agrada.

I és que quan Montilla parlava del

risc de desafecció de la ciutadania amb la política es referia precisament a això: evitar que els moviments tàctics de la política evitin executar una estratègia política, seriosa i de país.

Què passa quan la classe política, econòmica i social de Catalunya es torna a unir per forçar una negociació del finançament i el president del govern espanyol envia missatges enigmàtics? Què passa quan els missatges enigmàtics es veuen contradits pel seu ministre d’economia?

Que si les expectatives no es compleixen, el país perd credibilitat. Perquè si perdem la confiança en la política, què ens queda?

Zapatero porta massa temps parlant un

llenguatge estrany que necessita un traductor. El president va guanyar les eleccions perquè, no ho oblidem, va saber donar coherència al missatge socialista que feia anys que no tenia nord. Va saber construir un relat (una Espanya millor, progressista i sense mentides) i ara sembla que el seu monstre amenaça amb menjar-se’l, com el monstre d’Aznar es menjà al mateix Aznar.

Si el govern Zapatero havia de ser un executiu amb tarannà, comprensiu amb les comunitats autònomes i que havia de fer del pluralisme el seu principal valor, no s’entén que els fets contradiguin tant les paraules. No s’entén un Estatut retallat, no s’entén un desplegament tan lent del mateix. No s’entenen ni

les negatives a complir amb aquest ni la reforma del Tribunal Constitucional primant el paper del PP…

Quan el què es diu i el què es fa van per camins diferents, la insatisfacció està servida. Les

balances fiscals, per fi publicades, en són exemple d’això. A solucionar aquesta divergència, la comunicació política sí que pot ajudar. Clar que si el què ha de fer és fer que es combregui amb rodes de molí, potser deixem que segueixin amb el seu joc de paraules.

Si sumem els impactes dels 47 milions de persones que viuen a Espanya, tenim un superimpacte. L’impacte que surt a la primera divisió dels mitjans. O sigui, tot el què es cou i afecta a la opinió pública. I quan les persones que aconsegueixen fixar l’atenció de tota aquesta gent parlen, comuniquen tant pel què diuen per com ho diuen.

I el cas de la política exterior n’és un exemple. El govern afirma que a nivell de política internacional tot va molt bé. Que no hi ha cap problema, que Espanya té influència i que les aliances funcionen com han de funcionar. Missatge oral, escrit… com vulgueu, però el què es diu.

Anem a com ho diuen, a tota aquella part de la comunicació que no va implícita en aquesta part. Tenim una foto a la reunió de l’OTAN on apareix completament sol, amb la resta de líders mundials reunits de manera informal. Tenim el poc protagonisme a les reunions comunitàries. No es surt a les fotos importants, i que consti que no comparteixo les tesis de molts que diuen que cal sortir a fotografies com la dels Açores. Però el què es cert és que l’activitat reduïda es constata en la imatge. O el llenguatge no verbal dels enfrontaments amb Itàlia, que també comunica molt, i no bé precisament.

I els gestos… importantíssims en política. I més en política exterior. Tradicionalment, quan un president és investit, el primer viatge oficial a l’exterior és a Marroc. L’executiu Zapatero fa mesos que busca data per un viatge al regne veí, ho va provar al maig, però finalment s’ha produït avui. Retard que evidentment estava motivat pel darrer conflicte diplomàtic entre els dos països arrel de la visita dels reis a Ceuta i Melilla l’any passat.

A més, a part dels viatges per temes comunitaris a Brussel·les, Zapatero ha realitzat en aquest temps viatges oficials a Brasil (el primer del mandat) i a Grècia, ahir. I finalment, el viatge a Marroc.

I per seguir amb els símbols i el seu poder, el president ha estat rebut a l’aeroport amb un mar de banderes marroquines… i una petita bandera espanyola. Però vaja, ja sabem que les banderes mai han estat una prioritat per ZP.

Bolaño addueix raons personals en la carta de dimissió que s’ha fet pública. Però el cert és que la polèmica figura del Director de Comunicació de Presidència encara fa més complex l’anàlisi de la situació. Són ben conegudes les enganxades que Bolaño ha tingut amb diversos periodistes, tant des de la seva posició de cap de premsa del Ministeri d’Indústria quan el President era Ministre, com en l’etapa actual.

De fet, és notòria la difícil relació amb La Vanguardia, arran de l’episodi protagonitzat per les amenaces de Bolaño al redactor en cap de la secció de política del diari barceloní, Jordi Barbeta, fa poc més d’un any. En aquella ocasió Barbeta denuncià públicament que Bolaño l’havia amenaçat dient-li “te juro que no voy a parar hasta joderte” per haver fet públiques les al·legacions de l’Advocacia de l’Estat al recurs del PP contra l’Estatut.

En aquella ocasió, i després de la tempesta política generada, Bolaño es veié forçat a demanar disculpes a Barbeta. Però és evident que des de llavors la situació amb un dels diaris més influents de la política catalana no era fàcil.

Ni PP ni CiU van veure, en aquella ocasió, la oportunitat de demolir una figura cabdal del gabinet del President, però en política aquestes coses acaben arribant tard o d’hora.

S’obre, doncs, una porta a canvis en la política de comunicació del govern degut al perfil extremadament complex que Bolaño havia imprès a la forma de dissenyar l’estratègia de comunicació d’aquest Govern. Sense cap mena de dubte s’obre una etapa de canvi amb la dimissió de Bolaño i els moviments pel cessament de Baltasar al capdavant de la conselleria de Medi Ambient.

Una noticia, aquesta, de les que duran cua, ompliran columnes i generaran clicks.

La comunicació d’aquest govern està en vaga… bé, l’anàlisi en profunditat me’l guardo pels 100 dies de govern, però és evident que la paràl·lisi d’aquest segon mandat de Zapatero espanta.

No valorarem aquí si aquesta manca d’iniciativa és real o no, volguda o no, desitjable o no: aquest és un bloc de comunicació política. Però el què resulta evident és la percepció que la gent en rep d’aquest govern. I ja sabeu que en comunicació, les percepcions són més que importants.

I què en rep de tot això el ciutadà mitjà? Un país que està en crisi: tant se val si la màxima prioritat comunicativa del govern i de Nieves Goicoechea, la seva Secretaria d’Estat de Comunicació, es crear tot un diccionari de mots per evitar dir les coses pel seu nom. Un país que té un govern absent.

On estan els missatges claus d’aquest govern?

Quin és el seu relat? La idea d’una Espanya que ja no s’atreveixen a dir plural?

Quina és la seva estratègia? Perquè si és esperar que a les files del PP continui la baralla fins el 2012, anem bé.

A la pel·lícula “The American President”, Michael Douglas com a president dels Estats Units, deixa una cita amb la seva nòvia (Annette Benning) per la declaració d’una vaga de pilots abans durant Acció de Gràcies, en un acte d’autoritat i d’acció.

On està la sensació d’acció d’aquest govern?

On està la percepció del ciutadà mitjà de que algú fa alguna cosa?

Sense cap mena de dubte, les declaracions de membres del govern ahir mateix, parlant d’una solució durant la setmana fan que molts ciutadans es plantegin “si ja tenen clar quan acabarà, perquè no ho acaben abans?”.

El país es va aturant paulatinament, si la cosa no acaba abans, i el govern amaga el cap sota l’ala. Les enquestes del CIS poden donar una majoria absoluta provocada per l’efecte del cavall guanyador i per la crisi del PP, però si no hi ha una reacció inminent de l’executiu, les enquestes no faran res més que mostrar el què veiem abans de les eleccions.

I d’aquí 4 anys la cantarella de la por no funcionarà.

Temps al temps.

Els consultors de comunicació sabem quina és la importància d’usar bones estratègies de comunicació que ajudin als nostres clients a assolir els objectius de negoci. I el sector públic no s’allunya d’aquesta lògica. Cal tenir en compte quins són els objectius (ser reelegits al cap de 4 anys) i cal dissenyar bones estratègies de comunicació que recolzin la tasca de govern i ens permeti complir els objectius que ens hem marcat.

L’estratègia de comunicació ha de contemplar tots els aspectes possibles, i més si tenim en compte la dificulutat i la pluralitat intrínseca del servei públic. Perdre aquesta visió és posar les bases per a un fracàs estrepitós.

Fracassos com els que s’han anat succeïnt durant aquests anys. Però són especialment obervables en els darrers 12 anys. Com assenyala l’informe, el govern ha comunicat sempre un missatge dirigit als mitjans de comunicació. És aquesta visió estreta la que ha permès que Aznar caigués en els índexs d’aprovació i dilapidés la seva majoria absoluta durant la segona legislatura. Només així podem entendre els errors comunicatius amb la crisi del Prestige, la gestió de la guerra d’Iraq, el del Yak-42… fins arribar al súmmum dels errors de comunicació: l’11M personificats en la figura d’Angel Acebes.

I arribem a Zapatero. ZP, que des de 2001 duu una estratègia comunicativa marcadíssima, que li permet arribar al govern. Almenys les enquestes (trackings) abans de l’11M així ho marcaven. I el desastre va arribar. ZP també va dilapidar la seva herència comunicativa i quasi mor d’èxit, si no fos per l’èxit d’una estratègia a curt termini del PSC per aixecar les pors contra el PP.

Però ara, on és l’estratègia comunicativa del govern? L’estratègia es limita a nomenar una nova secretària d’Estat? L’estratègia és no comunicar RES durant els primers 100 dies de govern? L’estratègia és confiar que la crisi del PP vagi a més mentre la crisi econòmica cada dia empitjora?