Frank Luntz, el consultor polític nord-americà que és un expert en l’ús del llenguatge, va usar com a subtítol del seu llibre més famós una frase que és demolidora: no és el que dius, és el que la gent sent. Luntz constata una cosa molt certa: en política, com en qualsevol altre camp, quan comuniquem ho fem perquè algú rebi el missatge. Persones que, per les seves motivacions, reben el missatge d’una manera diferent uns dels altres. Però és en política on aquesta diferent sintonia del receptor pren una major importància.

En sintonia amb el que afirma Luntz, ens trobem amb una lapidària frase de molts polítics: “no ens hem sabut explicar”. Frase que pot derivar en “hem de fer un esforç de comunicació” o “el missatge no ha arribat”. Una fal·làcia que oblida una cosa tan senzilla com que en comunicació a B no sempre li arriba el que jo he dit sent A. Pel camí es distorsiona el missatge, no només pel paper dels mitjans, sinó per les pròpies emocions, preconcepcions, creences, idees, etc. sobre qui emet el missatge.

I la monumental nevada que va deixar aïllada a Catalunya no ha estat l’excepció. Per molt que el govern de la Generalitat no hagi cessat en afirmar que la seva gestió va ser adequada, l’experiència personal dels catalans els diu el contrari. Preguntin, sobretot, a aquells que a aquesta hora -una setmana després de les nevades- segueixen sense llum. Ni la gestió de la crisi va ser adequada ni ho va ser la comunicació. L’interlocutor A va deixar en mans dels mitjans i de les persones l’autèntica comunicació dels fets.

Per això, no importa que diversos càrrecs del Govern iniciessin una autèntica ofensiva per comunicar el que havien fet. No és el que el Govern deia, era el que la gent rebia. El que la gent sentia. Si això ha de ser, en comunicació, sempre una màxima, en comunicació de crisi encara més.

No obstant això, la situació també es dóna en el procés contrari. Si en alguna cosa va ser àgil el Govern de la Generalitat el dilluns va ser a posar en marxa un usuari de Twitter per comunicar les novetats en emergències. Sembla que la mateixa voràgine a Twitter va impedir observar alguna cosa positiva. Estem parlant d’una administració pública. Una cosa ja de per si lenta i complicada. Un ens que, enmig d’una gran crisi manifestada per milers de ciutadans aïllats i incomunicats, decideix posar en marxa un espai per informar de novetats.

Una decisió que no es pot prendre a la lleugera. Que exigeix saber qui, com i de quina manera actualitzarà els continguts, respondrà a les preguntes i atendrà als atacs d’aquells que, després d’hores tancats en un cotxe o en un tren, carreguen contra ell. No és una decisió menor, és més, és quelcom nou i rellevant.

Però tal i com iniciava aquesta reflexió, no és el que dius sinó el que senten. No és el que dius quan intentes defensar d’allò indefensable, però tampoc quan has de treure pit per una cosa ben feta i et trobes de front amb les crítiques d’aquells que no saben valorar el fet.

Foto de Miquel Pellicer.

Segons informa el Espacio del Dircom, en les últimes setmanes s’han produït canvis a la Secretaria d’Estat de Comunicació. Manuel Delgado ha estat nomenat nou cap de Gabinet de la Secretaria en substitució de Gonzalo Vázquez.

Manuel, que va treballar durant deu anys a LLORENTE & CUENCA, era fins ara assessor en aquest organisme. Delgado és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid.

Crec que molts dels lectors d’aquest bloc tenen una vocació secreta que no volen sempre acceptar … els agradaria ser C.J. Cregg. Bé, ens agradaria. Saber què se sent en estar davant la premsa més important dels Estats Units dia a dia com a secretari o secretària de premsa de la Casa Blanca. Tractar diàriament amb aquesta elit del periodisme i fer front a la difícil tasca de lliurar el missatge adequat davant les esmolades preguntes i investigacions d’un selecte grup de professionals.

Però sobretot, crec que ens agradaria ser-ho per la interessant part de jugar amb el temps, de saber el que importa en el llarg termini, però defensar-ho alhora en el dia a dia. Tractar amb el president. Centralitzar el missatge. Protegir el Govern sense caure en la manipulació o la mentida. Qui no ha somniat amb ser rere aquell atril …

En moltes ocasions, ja sigui aquí o en xerrades amb bons amics, ens hem qüestionat per què a Moncloa no hi ha una C.J. Sí, hi ha la vicepresidenta que fa una una tasca extraordinària, però De la Vega no és C.J. Tampoc ho és Nieves Goicoechea. I tampoc La Moncloa és l’Ala Oest.

Sempre he cregut que eren múltiples factors els que evitaven tenir un/a secretari/a de premsa al Govern. D’una banda, la impossibilitat d’una persona amb aquest rang d’assistir al Consell de Ministres. De l’altra, la relació bastant diferent amb els mitjans a banda i banda de l’Atlàntic, seguit d’una tradició democràtica molt diferent … i així, totes les variables que puguem arribar a imaginar. Encara que en el seu temps, Aznar va tenir una cosa semblant a C.J., encara que amb barba: Miguel Ángel Rodríguez.

Però en el fons, més enllà d’aquestes qüestions estructurals, la realitat és que Zapatero no té una C.J. perquè li hagués durat dos dies. Aquest és el govern dels gafes comunicatius. L’executiu de la marxa enrere. No crec que una professional com C.J. pogués aguantar molt de temps uns errors que mostren la descoordinació en el missatge. La pèrdua del nord en l’acció política. Quan no se sap ni el que es vol fer, com es pot comunicar alguna cosa? L’últim cas ha estat el de la base de cotització de les pensions, però han estat tants d’altres…

C.J. hagués dimitit a les primeres de canvi, no tinc dubte. Però el que comença a ser preocupant és que el Govern no encerta a fer res bé (comunicativament parlant) i ningú no plantegi una necessitat òbvia: el país necessita una nova direcció per no caure en el desastre. Però sobretot, necessita confiança en allò que li expliquen. I amb globus sonda en les pensions, no s’aconsegueix. Ni s’aconseguirà. Encara que avui Zapatero demani per això en el seu Esmorzar de l’Oració.

Aquest govern de la marxa enrere té seriosos problemes comunicatius que s’afegeixen a la ja malmesa situació política i econòmica. El govern de la marxa enrere s’aixeca pensant una cosa, al migdia creu una altra i a la nit en diu una diferent. Inconsistència en les idees i inconsistència en el missatge. I per si fos poc, contradiccions obertes entre els seus ministres … No, definitivament no, C.J. Cregg mai podria ser portaveu a la Moncloa.

Ja són massa mesos enrere a les enquestes. Mes rere l’altre, enquesta rere enquesta del mitjà que sigui, de l’empresa que la faci, baròmetre rere baròmetre, una realitat s’assenta entre l’electorat: el govern de Zapatero està molt tocat. No només per la barrera psicològica de veure’s superat en les enquestes, sinó per veure com la desconfiança de l’electorat en el president és cada vegada més gran i que pocs són els ministres que treuen el cap per sobre de l’aigua del naufragi.

L’últim baròmetre de clima social que va publicar ahir El País és molt significatiu: el PP avantatja els socialistes en un 3,5% en l’estimació de resultat electoral. Potser aquesta dada per si sola no implica res, hauríem de veure com es tradueix això en escons, en participació, etc. Però sí que és important observar la resta de preguntes del qüestionari. El 52% dels enquestats desaprova la gestió del president, el 73% creu que el seu Govern improvisa (amb un 59% electorat socialista que així ho opina) i amb un 68% dels enquestats a qui Zapatero els inspira poca o cap confiança .

L’escenari és gris fosc gairebé negre. Així, no és estrany que el 66% dels enquestats creguin que aquests cants de sirena que apuntaven a un relleu en el candidat o candidata socialista a les properes eleccions generals s’hagin d’escoltar. Sorprenentment, gairebé la meitat de l’electorat socialista enquestat -49% – creu que ha de ser així. I aquí vénen les alternatives plantejades per El País: Chacón o Rubalcaba?

Cap d’ells, tot i ser dos dels quatre ministres que aproven en el baròmetre, aconseguiria batre virtualment a Rajoy. Líder que, al seu torn, compta amb un 68% de desaprovació de la seva gestió i genera en un 82% dels casos poca o cap confiança. O sigui, que tot i tenir totes les dades en negatiu, tot i Gürtel, la seva manca aparent de carisma, el seu poc domini intern del partit, etc. Rajoy encarna avui una alternativa real i plausible al PSOE.

La lluita per la successió al PSOE dependrà única i exclusivament de Zapatero. De les pressions que rebi, de les enquestes i de la realitat política també, però sobretot del que ell decideixi. Algunes veus apunten a les primàries. Altres a la substitució de Maria Teresa Fernández de la Vega després de la presidència espanyola del Consell de la Unió. La seva substitució i el posicionament del que pugui ser el dofí del president.

La llista de candidats ha estat, en certa manera, inaugurada per aquest tipus d’enquestes. Rubalcaba compta amb una imatge forta gràcies a la seva personalitat, el seu carisma i el fet de ser un dels grans comunicadors en la política espanyola. Però juguen en contra seva edat, la seva dilatada carrera i un cert halo de cansament que sembla transmetre… encara que a dia d’avui té una gran fulla de serveis. I els resultats a la política antiterrorista.

Chacón representa el canvi, la dona moderna del segle XXI. Compta amb un gran actiu: ser la primera dona ministra de Defensa i la imatge que crema en les retines de tots, una embarassada passant revista a les tropes o que viatja a l’Afganistan. I compta, al seu torn, amb un marit que és un mag de la comunicació política. No tindria massa problemes per formar un equip solvent. Però en la seva contra juguen la inexperiència, la seva imatge controvertida i una certa sensació de ser una generadora de fum. Així com la seva criticada actuació en casos com el de l’Alakrana.

No obstant això, potser ens oblidem d’un tercer nom que a dia d’avui trepitja amb força. La quarta ministra aprovada ha demostrat estar a l’altura de les circumstàncies en la crisi de la Grip A i encarna la defensa dels drets dels no fumadors. Ha enarborat la bandera d’una Espanya lliure de fums i això agrada. Els polítics amb determinació agraden. I si tenen la virtut de tenir un somriure sempre a la cara, més. La pregunta és si aconseguirà fer-se un lloc… com ha aconseguit fer-ho al capdavant d’un ministeri gairebé sense competències.

Sembla que arriba l’hora d’apostar a un cavall. Encara que jo aposto el cavall del partit, que és el que sempre guanya. I aquest, de moment, està silenciat en les corrents internes dels que es decideixen a donar el pas: liquidar a Zapatero i començar a qüestionar-lo o creure-hi a ulls clucs. Temps al temps.

Foto de Jesús Encinar

Fa poc més d’un mes, passejant per València, vaig veure com un adolescent es tornava boig, donant voltes a la bústia verd de carters amb un sobre a la mà. Buscava una escletxa on llençar la seva carta, però no la trobava. No ho havia fet mai. No havia enviat mai una carta postal. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa uns dies, el govern presentava el seu avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible (LES). De sobte, milers de ciutadans comencen a mostrar el seu descontentament a la xarxa per una de les disposicions que planteja una retallada de drets preocupant. En poques hores, un manifest aplega milers de voluntats (més de 78.000) a una velocitat sorprenent. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa unes hores, un rumor es fa cert a la xarxa. Diversos líders d’opinió molt significatius que desenvolupen la seva activitat a internet són convidats a una reunió amb la ministra de Cultura per a debatre sobre aquesta qüestió. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa encara menys hores, mentre corres al gimnàs, veus que alguns informatius obren la seva edició amb la notícia d’aquesta reunió i observes com uns quants blocaires són el centre de l’actualitat informativa. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Llavors, reflexiones sobre els fets i observes com hi ha contradiccions entre el Govern i el seu partit. Entre el president del Govern i la seva ministra. Llegeixes rumors sobre una marxa enrere del Govern en aquest punt i penses que, en realitat, res ha canviat. Que per al Govern i el ministeri res ha canviat perquè se segueix percebent a internet com una cosa residual. Si no, no entenc com permeten a tal error polític.

Només sense entendre res pot el Ministeri accedir a reunir-se amb persones que generen autèntics corrents d’opinió. Persones que, a més, no han tingut cap embuts per explicar què passava en aquesta sala i transmetre-ho en directe. No perquè siguin millors o pitjors que altres, sinó perquè entenen que la comunicació amb Internet és diferent. Només sense entendre res es pot deixar en mans d’aquests blocaires la creació d’un issue en l’agenda política. Només sense entendre de què va això d’internet pot el Govern aventurar-se a fer més gran la bola de neu que les seves propostes a la LES han generat.

Segueixen sense entendre res quan es dóna peu a rumors de marxa enrere en un projecte després de la confusa reunió mantinguda. I sobretot, sembla que no han calibrat l’efecte que ha tingut en els mitjans tradicionals la reunió al Ministeri: anem camí de les 24 hores amb les imatges de la reunió a informatius, premsa i comentaris a les ràdios. Perquè no es tracta d’internautes contra la resta, com ha volgut el Govern, sinó de ciutadans que es neguen a veure els seus drets retallats. Com tots ens aixecaríem si s’imposés avui la censura a ràdio, televisió o premsa. Ciutadans, no internautes.

Perquè en el fons, tot això va d’assegurar que el noi de València té els seus drets garantits, enviant una carta postal o a internet. Segueixen sense adonar-se que la zarxa no és un espai alternatiu per a gent estranya: és un espai natural de comunicació. La seva neutralitat ha de ser defensada. Els drets han de ser garantits. Perquè no hi pot haver diferència entre el mail i el correu. Perquè va sent hora que es donin compte que tot això ha canviat i ho ha fet de veritat.

Foto de la reunió al Ministeri del Flickr de Jesús Encinar.

Waterloo – I was defeated, you won the war
Waterloo – Promise to love you for ever more
Waterloo – Couldn’t escape if I wanted to
Waterloo – Knowing my fate is to be with you
Waterloo – Finally facing my Waterloo

David Cameron va demanar als seus, durant la celebració de l’última convenció, que no celebressin el seu excel·lent moment amb xampany, ostres o caviar. Que no es deixessin enredar pel luxe i que, sobretot, l’eufòria no es plasmés en fotos comprometedores. Després va ser el mateix Cameron el que va ser caçat amb xampany …

Les formes són molt importants. A vegades, gairebé més que el fons. Especialment en aquesta tirania de la immediatesa que moltes vegades és el nostre marc d’atenció. Especialment quan tota una proposta política s’encapsula en dos minuts en un informatiu o quan una imatge pot valer més que centenars d’informes sobre una llei que s’anuncia.

Imaginem la situació a la casa de qualsevol família que té, almenys, a un dels seus membres a l’atur. No parlem ja de les que tenen a més d’un. Atur, precarietat econòmica per arribar a final de mes. Inestabilitat. Preocupació. Imaginem que avui, en ser diumenge, potser quan el sol s’ha amagat han decidit repassar factures i ja han vist que no saben com arribaran a final de mes en els 8 dies que resten per matar novembre. Imaginem una situació que és cada vegada més comuna.

I imaginem també que aquesta família, aquesta mateixa nit, sopen veient els informatius i es troben amb un espectacle de ministres entrant en una sala al ritme d’una orquestra. Saludant a tots, llançant petons a l’aire. Imaginem que aquesta família que a mitja tarda s’angoixava amb els seus comptes, observa com el Govern gairebé en ple passa el matí d’un diumenge en un festa. La llei d’economia sostenible és l’últim en el que reparen.

El missatge enviat ahir pel govern és totalment contradictori. Si, cal obrir portes a l’esperança, per descomptat. Però no a costa d’un espectacle digne d’un programa televisiu. El format és nou, és arriscat. Fins i tot és valent sortir amb això amb el que està passant, però és molt desafortunat. I no entendre-ho és un risc difícil d’assumir.

A moltes persones se li haurà fet estrany veure a tant ministre sortir al ritme del saxofon. Observar com en els moments més durs de la crisi, la nova direcció del país neix d’un míting amb diversos presentadors i enllaunat en un format que era fàcilment associable al Club de la Comèdia.

Cameron era conscient del que es jugava. Sembla que a Ferraz no són conscients de la imatge que han enviat avui a milers de ciutadans. La comunicació és la gestió de percepcions, i la d’avui se suma a tantes i tantes que són les autèntiques causes de l’enfonsament del PSOE en les enquestes. El que alimenta aquest mar de fons que és més potent que Gürtel.

Encara que clar, per a fons i forma … Quin missatge amaga que la cançó escollida per a l’entrada d’Elena Salgado sigui el Waterloo d’Abba? El del fracàs de les mesures econòmiques o el fet que avui tots els mitjans, blocs i opinadors dediquin més temps a parlar de la big band, els presentadors, les entrevistes i el moment “Jonas Brothers” viscut a l’acte a comentar la proposta legislativa del Govern?

El govern socialista de Rodríguez Zapatero acaba de viure la seva particular guerra de l’Iraq. La pujada d’impostos anunciada, però sobretot la manera en què ha estat anunciada és, segurament, un d’aquests moments clau que incideixen en la percepció de molt votants i van modelant la pròpia opinió davant d’una opció política.

Per entendre’ns, no votem només per un conjunt de mesures o dades. Les fulls de servei no serveixen de res si no van acompanyades del convenciment en el que s’ha fet i, sobretot, per un vincle emocional amb el votant. De poc servirà haver retirat les tropes de l’Iraq, haver igualat els drets de les persones homosexuals amb els heterosexuals, posar en marxa el quart pilar de l’Estat del benestar o fins i tot haver assegurat cobertura a molts ciutadans en un moment molt dur, si la percepció majoritària de la ciutadania és que som objecte d’un gran engany.

És la pujada d’impostos un frau massiu? No sóc economista i sí, la política fiscal és dels pocs instruments que li queden al Govern en un context com el que ens ha tocat viure. És lògic que s’estudïin totes les possibilitats i s’opti fins i tot per mesures impopulars, però … Han calibrat bé el moviment?

Una de les herències de l’aznarisme ha estat un canvi molt profund en la mentalitat de la ciutadania. Si durant els anys de govern de Felipe González un 40% dels ciutadans estava disposat a acceptar una pujada d’impostos si el context ho demanava, el juny de 2000 el percentatge va baixar al 20%. I els que creien que es podien baixar els impostos sense tocar l’Estat del benestar, el 65%. El 2008 el percentatge era del 59%. És més, l’enquesta del CIS sobre fiscalitat de 2008 també mostrava que tocar els impostos pot no ser una bona idea. La mateixa enquesta mostrava que el 78% dels espanyols creu que els impostos no són justos.

L’estratègia electoral no ho recomanava ni ho recomana. Tot i això, els socialistes s’han aventurat a tocar els tributs. Lícit i fins i tot coherent … si no fos per dos aspectes clau:

• Zapatero ha defensat a capa i espasa durant els últims cinc anys que no pujaria els impostos. L’última vegada, el juny d’aquest any.

• En lloc de promoure una pujada d’impostos a les rendes més altes (la jubilació del conseller delegat del BBVA ens mostra que hi ha gent i empreses que semblen alienes a la crisi), la pujada de l’IVA afecta directament a les classes mitjanes i treballadores, amb un impost indirecte que no és proporcional. El més allunyat a la doctrina socialdemòcrata.

Aquests dos aspectes ens mostren algunes de les claus que haurem d’afegir al fet que a ningú li agrada que li toquin els impostos. Aspectes que la mesura comunica, com improvisació, recerca de la immediatesa sense pensar les conseqüències, sensació d’engany, frau massiu. Molts ciutadans se senten directament atacats i els votants més ideològics es veuen en la difícil tessitura de defensar un govern que s’ha empassat els seus principis.

Si a això li sumem la incapacitat del govern per explicar el perquè de la mesura, el còctel està servit. És un moment clau, és la seva particular guerra d’Iraq. La pujada d’impostos ha fet entrar en pana el cotxe socialista al ral·li cap a les eleccions de 2012. Perquè encara que es pogués millorar la comunicació, el problema està en el fons en les idees. Encara que, perquè no quedin dubtes, tractarem les opcions que podria haver usat Moncloa a l’anunciar la pujada de tributs. Però això, serà en una altra ocasió.

S’ha parlat molt en els darrers dies de la crisi oberta entre el Grup Prisa i el PSOE. Anàlisis per a tots els gustos i colors que estan deixant algunes imatges curioses, com observar els tertulians de García Campoy defensant el mateix malgrat estar a esquerra i dreta. Però poc s’ha parlat dels conceptes que s’estan movent.

El llenguatge, com sol passar en aquests casos, és tremendament bèl·lic i masculí. Sembla com si l’artífex dels governs paritaris calgui combatre’l amb un brot de testosterona política. O mediàtica, en aquest cas. Analitzem el que han titulat els mitjans i a la xarxa a propòsit d’aquest episodi que marcarà de manera significativa les relacions entre ambdues parts.

El País caracteritzava Zapatero com el Gran Timoner (com si fos el de Master & Commander) que té problemes per a dirigir, que es va embrancar en estratègia que no té èxit i que improvisa com un militar que només veu el que li arriba a la vista en el camp de batalla.

S’ha parlat de guerra oberta, alguns blocaires no han dubtat a titular seus posts com “parte de guerra”. I com a tal guerra, les parts s’han mobilitzat. Encara que, segons indiquen alguns, tot va començar pel tret d’una de les parts com si l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran es tractés …

La “escalation” del fragor de la guerra, com dirien els anglosaxons, ha portat a les parts al rearmament: uns, ideològic i els altres d’intensificació dels atacs, maniobrant per aconseguir l’objectiu. A degollament, si cal. Fins acorralar l’adversari.

Clausewitz estaria content en veure com el lèxic de la guerra està més en vigor que mai. I la guerra, com totes, deixarà víctimes al seu pas. Alguns esperarien que aquestes fossin polítiques, però la realitat financera de Prisa és la que és i potser aquestes víctimes siguin treballadors i treballadores que no són els que empunyen els titulars.

Però el mateix Clausewitz es preguntaria que, si el millor atac és la defensa, perquè una part ha emprès aquest atac sense protegir les seves posicions. Perquè com el prussià indica, sempre és més fàcil destruir que construir, com si en Prisa ja haguessin desistit de seguir construint. Complicat, sanguinari i bèl·lic tot plegat…

Acusar al teu adversari polític d’improvisar, i que la gent tingui la mateixa percepció que tu, és un dels millors escenaris que puguis desitjar. La improvisació és a la política el que els núvols són a un dia de platja.

Improvisar en política suposa posar de relleu la manca d’estratègia, de reflexió en les decisions que es prenen i, per tant, de totes les dades que han de recopilar abans de prendre una decisió. És a dir, fallar en la principal tasca d’un govern, gestionar els problemes i aportar solucions.

Per això, quan l’oposició fa servir de manera intensiva aquesta idea, si la realitat acompanya, els resultats poden ser molt clars. Perquè a vegades les polítiques poden sortir millor o pitjor, però si els ciutadans creuen que s’ha fet el que s’ha pogut no cauran en la idea que els resultats negatius són per culpa del treball, sinó del context.

El poder de la paraula és la seva capacitat d’evocar-nos experiències pròpies. Qui no s’ha presentat a un examen sense gairebé haver estudiat i ha confiat en la seva capacitat d’improvisar davant un full en blanc? I aquella presentació en una classe, al teu cap o davant d’un client a l’espera que algun recurs funcioni? I sí, tots sabem quins resultats sol tenir una improvisació.

Per això, no és estrany que el PSOE ho tingui tan negre davant la gestió de la crisi econòmica. Per a molts ciutadans, aquesta és la legislatura de la improvisació, des de l’anunci de la retirada de Kosovo al propi Plan E. No dic que sigui cert, però aquesta és la concepció per a molts. I l’últim cavall de Troia per als socialistes ha estat l’ajuda dels 420 € a aturats, una acció que no pot rebre les crítiques frontals de l’oposició (en aquest context, és difícil defensar que no s’ajudi a qui ho necessita), però que està essent percebuda com un gran pegat.

Quan no es poden rendibilitzar les accions d’una decisió política, el problema és gran. I si aquesta victòria dels teus adversaris es fa a través d’una paraula que funciona, l’efecte pot ser demolidor.

Amb aquesta paraula, inauguro una nova categoria d’aquest bloc, amb les paraules que funcionen, inspirat en el llibre de Frank Lutz “Words that Work. It’s not what you say it’s what people hear “. Properament, més paraules que funcionen.

Com dèiem aquesta setmana, el Debat de l’estat de la Nació té importància perquè de les seves valoracions se’n ressent el lideratge polític i la capacitat d’impuls. Se’n ressent positiva i negativament: pot salvar una carrera a la presidència o la pot enfonsar.

Després del debat, desenes d’enquestes es van posar en marxa en diversos mitjans digitals, però també es va posar en marxa l’ens demoscòpic per excel lència a Espanya, el CIS. Segons el que es desprèn dels resultats, Zapatero va guanyar el debat, encara que amb la menor diferència en els seus quatre debats d’aquestes característiques amb Rajoy.

Però, realment Zapatero va guanyar el debat? Si neutralitzem l’avantatge que dóna en aquests debats el fet de ser president i tenir més exposició a l’opinió pública que l’oposició, ens queda una dada essencial en aquesta enquesta: els ciutadans creuen que Zapatero sap comunicar, però que Rajoy coneix els problemes reals dels ciutadans.

En un context normal això podria no tenir importància, però no en un context de greu crisi com l’actual. Aquesta dada ens mostra que cada vegada són més les persones que poden veure en el PP una alternativa plausible. Són les llavors que poden alimentar una victòria electoral del PP el proper 7 de juny i les que podrien créixer si la situació econòmica empitjora i el Govern només ofereix accions reactives.

Perquè no hem d’oblidar una cosa, Zapatero va guanyar perquè Rajoy va perdre els papers. Rajoy va confondre duresa amb menyspreu. Pressió al president amb insult. Un candidat a president deu, no només atacar, sinó oferir una alternativa. Vam veure al Rajoy menys presidencial dels últims temps i aquest va ser el gran error del líder de l’oposició.

No crec que les propostes del president el salvin: vénen tard. La majoria d’espanyols ja entenen en el seu subconscient que la situació política i econòmica és greu, que l’han negat i que les seves propostes vénen tard. Si Rajoy hagués “llegit” millor aquesta realitat (en lloc d’afirmar que els socialistes que representen a més de 10 milions d’espanyols no saben llegir) segurament hagués donat una estocada mortal al Govern de Zapatero.

Però no va passar. Per això, més gent creu que el debat no el va guanyar ningú que creure que el va guanyar Rajoy. L’important, en ambdós partits, ha de ser passar de l’eufòria després del debat i centrar les prioritats per superar la crisi, encara que segurament ara està tot concentrat en la campanya de les eleccions europees. Vénen temps, sens dubte, emocionants.