Als Estats Units hi ha una ja llarga tradició de dotar a les seves campanyes electorals amb cançons de campanya. Temes, alguns populars i altres menys coneguts, que vénen a donar suport al missatge i la imatge del propi candidat. Si a Espanya existís aquesta tradició, potser Zapatero triaria el hit eurovisiu de Remedios Amaya i cantaria allò de “ay quién maneja mi barca, que a la deriva me lleva”. Rajoy podria atrevir-se amb l’Aserejé de les Ketchup: una cançó festiva i alegre -ja es veuen en Moncloa- però incomprensible, com les seves promeses de millora sense saber ben bé què farà.

Per a alguns això pot ser una tonteria. Un intent de genialitat més d’assessors polítics que no té cap fonament, però la realitat és que, vistos els efectes que la música té en les persones, sembla no ser una tonteria el fet d’atendre-hi. És l’íntim joc de la música i la comunicació política, entendre que una cosa tan bàsica a la vida com la música pot i ha de ser un element més de campanya.

Pitàgores ensenyava als seus alumnes una cosa genial i gairebé màgica: canviar els comportaments de les persones, les seves respostes -fins i tot accelerar processos de curació- a través de la música. Fa uns mesos reflexionava sobre el paper de la música en els anuncis electorals, com un determinat ritme pot crear o sostenir estats emocionals en la direcció del missatge polític i dels objectius de comunicació. Reflexió que van fer moltes campanyes electorals.

En tot cas, l’elecció de temes de campanya no està exempt de polèmica. Dos candidats -i presidents- republicans van rebre queixes dels artistes a qui van agafar prestades les cançons. Ronald Reagan, després del seu famós “California here we come”“Born in the USA” utilitzat en la campanya que el va dur a la Casa Blanca, no va dubtar a fer-se amb el hit de 1984 per a la seva reelecció. La de Bruce Springsteen va ser l’himne de l’antic actor. Per la seva banda, George W. Bush es va oposar a Al Gore amb el tema d’un fan del vicepresident més ecologista: “I won’t back down” de Tom Peety. Tots dos artistes, reconeguts demòcrates.

Encara que un altre tipus de polèmiques no ve tant per la filiació política de l’artista sinó per la seva nacionalitat. Si Bill i Hillary Clinton feien d’actors emulant a The Sopranos per presentar el tema de la campanya d’aquesta, la recepció del tema va ser menys favorable que el propi vídeo. Hillary acudia a la titanizada Céline Dion, que li va prestar el tema “You and I”. Molts americans es van preguntar el per què de l’elecció d’una canadenca … i altres pel sentit polític de la cançó.

Millor sintonia van tenir els Fletwood Mac amb Bill Clinton. Fins i tot avui l’ex governador d’Arkansas és reconegut pel “Your say stop thinking about tomorrow”. Encara pot escoltar aquesta cançó com a presentació del president en actes com les Convencions demòcrates. L’associació, doncs, entre tema i candidat pot arribar a ser molt íntima.

Altres candidats han posat totes les cartes sobre la taula i han aprofitat totes les arestes emocionals i de comunicació de la música. Barack Obama va apel·lar a l’Amèrica que ha de renéixer després de l’11-S amb el hit d’U2 “The city of blinding lights”, que el va acompanyar en moments màgics de la seva campanya, com en la seva sortida al faristol durant el seu discurs d’acceptació a la Convenció. El timbre i la potència d’Aretha Franklin va contribuir amb el seu “Think“, que va sonar en nombrosos mítings, com en finalitzar el cèlebre discurs de New Hampshire. Sinnerman de Nina Simone, Gimme Shelter dels Rolling Stones o la coneguda versió musical del mateix discurs de New Hampshire són altres peces de la banda sonora de la campanya del president.

Però no oblidem els clàssics. JFK va apel·lar a les grans esperances dels americans amb el “High hopes” de Frank Sinatra. I un altre clàssic entre els clàssics, Neil Diamond, va prestar la seva “Coming to America” a Dukakis … encara que va perdre. Bruce Springsteen va posar el seu gra de sorra en una altra campanya que no va arribar a bon port. Kerry va tenir “No Surrender” entre les seves cançons de campanya i la presència de l’artista en nombrosos concerts de suport al canvi que no va arribar.

Segurament Pitàgores feia servir un altre tipus de recursos, però en una societat plena d’informació i d’impactes com l’actual, els artistes ajuden a comunicar projectes. Més enllà de les cançons que poguessin triar avui Rajoy o Zapatero -encara que segur no triarien a John Cobra-, aquí també sabem de què va això de la música. Potser amb menys tradició, però no oblidem que Tequila demanava que “no, no, que el tiempo no te cambie”. Una cosa que els socialistes van entendre era el missatge de la joventut a Zapatero. Rajoy ens demanava el vot amb el ballenato i. .. A qui no se li ha enganxat l’himne del PP?

Enllaços d’interès:
Escolta algunes de les cançons d’aquest post en aquesta llista de Spotify.

Què és més important per a governar, tenir una carrera o saber gestionar equips? Ser llicenciat o generar confiança? L’empatia es forja amb un màster? En moltes ocasions, aflora la formació acadèmica dels nostres polítics en articles o tertúlies. A vegades, pot ser un tema de la campanya. En altres ocasions apareixerà durant la legislatura.

És important conèixer de quina manera podem donar resposta al plantejament del debat. És una tasca que s’ha de fer durant el plantejament la campanya electoral i ha de tenir encaix en la nostra estratègia de comunicació: si generem una mala percepció, la imatge del candidat es pot veure afectada.

Això és especialment important si el candidat no juga en igualtat de condicions amb el seus oponents. Per exemple, el president de la Generalitat, José Montilla, té estudis en Economia i Dret per la UB, però no va finalitzar cap d’ells. Montilla és l’únic president, de la restaurada Generalitat que no està llicenciat. Pujol, és llicenciat en Medicina i doctor, i Maragall, llicenciat en Economia Internacional i Urbana i doctor per la UAB.

Quina va ser la resposta socialista? Presentar a Montilla com un gran gestor avalat pels seus anys de servei; el famós “Fets, no paraules” . Presentar la seva gestió tot i no estar subjecte, com si ho estaven seus adversaris polítics.

El plantejament del PSC respon al que alguns estudis mostren: la confiança pot ser més decisiva que el coneixement. La confiança en la persona pot ser més decisiva que la seva trajectòria acadèmica. L’estudi de Don Moore de la Carnegie Mellon University a Pittsburg (USA), tot i no centrar en l’arena política, ens dóna una pista sobre la conducta humana de guiar-se més per la confiança que ens pugui donar una persona als seus coneixements teòrics.

Potser per això, Bush va arribar a president dels Estats Units. Bush va saber teixir un autèntic personatge al seu voltant. El texà no era tan ximple com la seva campanya va fer creure al món: va estudiar a Yale i Harvard. Però Karl Rove va entendre que el valor del jove Bush era la proximitat, la simpatia i el igualar al ciutadà mitjà nord-americà que no pot estudiar en universitats tan prestigioses.

No és estrany, doncs, que la seva imatge pivotés sobre intangibles com la confiança i la proximitat. Que fes més gala de l’humor i de la desinhibició que de la persona instruïda que un estudiant en aquestes universitats hauria de ser. En aquesta línia trobem aquest fragment d’un discurs que Bush va fer en l’acte de graduació de Yale el maig de 2001:

Most important, congratulations to the class of 2001. To those of you who received honors, awards, and distinctions, I say, well done. And to the C students I say, you, too, can be President of the United States. [Laughter] A Yale degree is worth a lot, as I often remind Dick Cheney-[laughter]-who studied here but left a little early. So now we know: If you graduate from Yale, you become President; if you drop out, you get to be Vice President. [Laughter]

Aquest fragment, que ressenya Drew Westen a “The Political Brain”, mai no hagués estat llegit pel fictici president Bartlet, premi Nobel d’economia i donat a les dissertacions més profundes.

Per a alguns polítics, el seu carisma pot ser el principal actiu i pot ser suficient, però la realitat és que la majoria de líders tenen una formació acadèmica més o menys completa. Tots els presidents de l’Espanya posterior al franquisme són llicenciats. Leopoldo Calvo Sotelo va ser el president més format, amb un doctorat per la Universitat Politècnica de Madrid. També va ser el president més políglota, amb el domini de 6 idiomes. La resta de presidents són llicenciats en Dret per diverses Universitats del país.

No és necessari un títol per ser president: és contrari a l’esperit de la democràcia i així es conté en el nostre ordenament jurídic. Per això, el més important és tenir al capdavant persones capaces d’establir prioritats i solucionar els problemes. La formació acadèmica a vegades no prepara el líder per als reptes que li esperen al desenvolupar la seva activitat, per això no podem oblidar la necessitat de generar confiança.