Article

Si vis pacem, para bellum

Ja ho diu l’aforisme llatí: si t’agrada la pau, prepara la guerra. I a Espanya hi ha gent que no ha deixat de preparar-se per la guerra, encara que hagi acabat la gran guerra del 9 de març.

La legislatura que deixem enrere està marcada per la tensió, la crispació i la manca d’acords d’Estat. Què ens fa creure que aquesta legislatura alguna cosa canviarà? Qui pensa que aquesta legislatura per art de màgia farà que la brunete mediàtica de la dreta entri en un estat catatònic, hiverni com un ós formiguer i deixi via lliure a una nova etapa on no es busqui la divisió de les dues espanyes típiques?

La Cope, amb Losantos i César Vidal, han fet la benvinguda que Zapatero mereix segons aquests representants de les tendències pseudoperiodístiques que han assolit el país en els darrers quatre anys. Ja ho va dir Losantos, “son más, pero yo tengo razón”. La dreta seguirà fent soroll, encara que comencin a qüestionar el seu líder.

Al seu torn, Rajoy es va agafar el dia “lliure” i va deixar espai a tot tipus de comentaris i rumors. Avui ha anunciat la seva intenció de presentar-se a la reelecció com a president del PP. Si Pedro J. segueix demanant el seu cap en públic, veurem amb quin estat arriba al congrés de l’estiu. Però està clar que quan planteges les eleccions com un joc de suma zero, augmentar diputats i vots no és el què esperes… aquí és on rau el “problema” popular.

Serà un estiu ben divertit…

Article

Debat: les arengues finals

Hay un ejemplo que resume todas mis ideas y que todo el mundo puede entender. Quiero que la niña que nace en España tenga una familia, y una vivienda, y unos padres con trabajo. Es lo mínimo que debemos exigirnos para todos. Me esforzaré para que la familia esté atendida y la vivienda se pueda conseguir y para que no falte el trabajo.

Quiero que esa niña, nazca donde nazca, reciba una educación que sea tan buena como la mejor, que se pueda pasear por todo el mundo sin complejos, porque sabrá idiomas y tendrá un título profesional que se cotice en todo el mundo.

Quiero que sea un heraldo de la libertad, de la tolerancia y de los derechos humanos, porque habrá crecido en libertad, y no tendrá miedo a las ideas de los demás, y habrá aprendido a respetar a todos los que respetan la ley.

Quiero que sienta un hondo orgullo por ser española, por pertenecer a esa nación tan vieja, tan admirable que le habrá ofrecido las mejores oportunidades, pero que habrá sabido ser exigente con ella para convertirla en una mujer madura y responsable.

Els debats electorals, a part del important contingut i la confrontació entre líders, té dos moments àlgids que guien (i molt) la interpretació, el resultat final. Parlem de la introducció i de la conclusió que els oradors en fan. Ahir Mariano Rajoy va desaprofitar les dues intervencions directes, una per inventar-se un país que no existeix i la segona per provar a cloure amb un relat que no va saber explicar.

El problema d’aquestes intervencions, especialment la conclusió, és que estan preparats en excés, prefabricats, inmòbils, estàtitcs. Que, d’altra banda, és com ha de ser. Però si el contingut del debat i la conclusió no caminen en la mateixa direcció; tenim un problema de coherència.
Ahir Rajoy va obrir el seu torn demanant als espanyols que anessin a dormir tranquils. Algú pot anar a dormir tranquil després de veure als dos líders llençar-se la vaixella? Algú pot anar a dormir veient com Rajoy segueix fent electoralisme dels morts i com Zapatero es compara amb Bush? No, no podem anar a dormir tranquils.

La primera frase reclamant optimisme des de la seva mirada perduda es perd en el camí de la recerca de la credibilitat per enllaçar amb el relat de la nena que es diu Espanya. Un relat desafortunat que no va aconseguir el seu objectiu: emocionar amb els valors que sostenen el seu missatge. No va sonar creïble, en primer lloc perquè Espanya no és un país en vies de desenvolupament on les criatures neixin sense futur. Aquest ha estat el seu error, la imatge no cristal·litzava una realitat. Tinc entre les meves amigues moltes nenes que ara son dones que han viscut amb uns pares amb feina, han rebut una bona educació, saben idiomes i tenen futur. El seu al·legat barrejava melodrama i esperança, una barreja explosiva que no resulta si no és creïble. I avui tots els opinadors en van plens.

L’altre error és no demanar el vot “No pido el voto para mí, yo no soy lo que esta en juego. Yo no soy quien gana o pierde estas elecciones. Gana o pierde España entera” i sobretot, donar la imatge de que si no el voten a ell Espanya està en perill. No es pot aplicar un discurs de reconstrucció després d’una guerra quan fa molts anys que vivim en pau…

Muchas gracias. Desde que España recuperó la libertad, hemos dado un gran avance histórico. Tengo confianza en la España libre y unida. Nuestro país puede continuar avanzando y ese avance lo podemos hacer trabajando unidos.

En toda mi vida política he servido a España con lealtad, colaborando en los asuntos de Estado.

Hace cuatro años pedí el voto para que volviéramos a la legalidad internacional, y nuestros soldados regresaron de una guerra ilegal; para crecer económicamente, y hemos creado tres millones de empleos; para subir las pensiones, y las hemos subido; para subir el salario mínimo, y lo hemos subido; para la igualdad de las mujeres, y hemos aprobado la Ley de Igualdad; para ayudar a los mas necesitados, y hemos aprobado la ley de Dependencia.

He trabajado mucho y he reconocido errores. He puesto mi energía para hacer un país más próspero. Me propongo llegar al pleno empleo trabajando juntos empresarios y trabajadores, para llegar a la igualdad en derechos y en salarios entre hombres y mujeres, avanzando en la conciliación y en las plazas para los menores de tres años; en la lucha contra el cambio climático, en la calidad de la educación, en las infraestructuras.

Estoy decidido a que España defienda la paz lejos de las guerra ilegales, incrementando la ayuda al desarrollo hasta el 0,7 por ciento; a hacer un futuro para nuestros hijos y con la ambición de progreso que tienen los jóvenes.

No puedo prometer que todas las personas tengan éxito en su vida, pero sí me comprometo a trabajar para que todos tengan las mismas oportunidades. Y para que quienes no lo alcancen tengan siempre el amparo de nuestro país.

Buenas noches y buena suerte.

Zapatero va ser més concret i va veure’s magnificat per l’estrany missatge de Rajoy i per la seva telegènia. El seu va ser un missatge que va iniciar en clau d’optimisme, reprenent el fil més metafísic que del debat. Va ser un missatge concentrat en la seva vàlua com a president, els seus punts forts, els seus èxits al govern repassats de manera sumària: ensenyar les credencials és una cosa que cal fer abans de demanar el vot.

Va reconèixer errors i amb la veu ferma va destriar els elements de futur sense recórrer a cap imatge i va arribar a la clau de la seva al·locució: una arenga sobre els valors polítics que impregnen la seva gestió. Aquests valors no són altres que la igualtat d’oportunitats, tal i com es veu en el darrer paràgraf. El missatge va penetrar molt més que la llarga historieta de Rajoy.

Ho va rematar amb un històric “buenas noches y buena suerte” tal i com acabava les transmissions el periodista americà Ed Murrow.

Crec que amb cinc segons de diferència entre un i altre podem veure com es poden aprofitar, i com es poden deixar escapar 60 segons de televisió, de comunió directa amb els ciutadans i ciutadanes.

Article

1,5

L’enquesta del CIS (i la bateria d’enquestes pre-electorals que han sortit aquest cap de setmana a la majoria de diaris) dibuixen un escenari favorable a tots dos partits. Favorable perquè dóna la raó als estrategs populars i perquè creen el marc perfecte per a la guerra que vol lluitar el PSOE.

La diferència de 1,5 punts entre govern i oposició -la menor des de l’atemptat a la T4- demostra que l’enfrontament total que ha dut a terme el PP durant tota la legislatura ha tingut els seus fruits: una gran part de l’electorat que va donar la victòria al PSOE al 2004 està desmobilitzat i ells segueixen mantenint els seus votants. Si ja tens assegurat la majoria del quòrum de la festa i amb ells ja t’ho passes bé, perquè convidar a més gent que s’acabaran la teca i t’embrutaran la casa?

Per tant, tots aquells que afirmaven (inclòs jo en moltes ocasions) que l’estràtegia del PP era equivocada, que els calia buscar la moderació i renovar les seves cares, estaven (estava) equivocats. El PP està fort, viu i està jugant el partit. Però compte: que no es confiïn.

No es poden confiar perquè el PSOE arriba a les eleccions tocat, però amb la poció màgica amagada i preparada per a ser usada. El PSOE ha comès alguns errors greus, a nivell comunicatiu, durant la legislatura. No han sabut explicar el seu relat i no han tingut el do de fer eleccions correctes en moltes ocasions. La política comunicativa ha respòs més a una muntanya russa que a una campanya russa de resistència a qualsevol setge de ciutat bèl·lic. I això es nota ara. Es van equivocar quan van canviar el secretari de comunicació per Moraleda. Crec que s’han equivocat a l’hora de contractar a Sra. Rushmore i crec que s’han equivocat a l’hora de triar el to de la campanya. L’optimisme en temps de precrisi no dóna respostes als ciutadans.

A més, els temes han canviat. Si semblava que els populars pivotarien la seva campanya en el terrorisme i en el debat nacional; i els socialistes parlarien d’economia… ara les tornes s’han bescanviat. El PP parla d’economia tot el dia. Amb la diferència que ara (i no fa 3 mesos) la situació de pre-crisi preocupa. Gabriel Colomé tenia raó i les eleccions haurien d’haver estat a la tardor…

El PSOE sembla estar perdut. Però jo crec que aquest escenari l’afavoreix. Ara té la millor justificació per:
Mobilitzar a molt vot que tenia pensat quedar-se a casa.
Activar el vot tàctic o estratègic.

Són molts els interrogants que queden oberts, però estic convençut que aquesta campanya serà una d’aquelles dures i treballades; que faran homenatge al seu nom i realment seran dues setmanes per moure vots.

I l’últim apunt: en les últimes tres eleccions l’enquesta del CIS no ha encertat de ple els resultats. Recordeu la majoria absoluta que donava al PP el 2004? O que no hi arribava el 2000?

No em crec aquest punt i mig. Temps al temps.

Article

Montilla optimista

Montilla desplega en el seu discurs el balanç més positiu del govern de Zapatero, tal i com es va desgranar ahir a l’informe polític nacional del PSC. Els principal punt fort dels socialistes és principalment els resultats en polítiques socials que s’han engegat en aquesta legislatuara, i el president de la Generalitat en fa una detallada descripció mentre interactua amb el públic i ho contraposa amb l’adversari, el PP.

Perquè el míting gira entorn d’això, la contraposició amb el projecte polític dels populars. Just abans d’iniciar l’acte m’apunto en un paper tres punts: balanç de les polítiques socials, l’afer Gallardón i la radicalització del PP. Tots tres temes són tocats ràpidament per Montilla. El preisdent demana a Gallardón que no marxi de la política i desitja que una derrota de Rajoy serveixi per regenerar una dreta anclada en l’extremisme i la radicalització.

Montilla no es queda curt en elogis a la cap de llista per Barcelona, Carme Chacón. I passa a assenyalar quin govern vol el PSC. Un govern que defensi l’Estatut de Catalunya i que el desplegui, un govern que retorni tots els papers de Salamancs; i un govern a favor dels drets socials. És aquest punt el què arrenca els aplaudiments dels assistents.

Diferents fotos van intercalant-se amb l’arenga de Montilla. Chacón, Felipe i Zapatero. Aplaudiments del públic en veure la fotografia del dia de la victòria del president. Bon dia Catalunya optimista! Himne i aplaudiments.

Arriba Felipe…

Article

Comunitat blogger

Fa cosa d’una setmana alguns bloggers del país vam rebre un correu de la coordinadora d’acció política a la xarxa del PSC, Raquel Querol. En aquell correu, que us copio a continuació, ens comunicava la iniciativa dels socialistes catalans d’habilitar un espai per als bloggers per fer seguiment dels actes de campanya.

Des de fa anys, els i les militants del PSC han mostrat un interès excepcional per exposar a la xarxa els seus posicionaments polítics en webs i blogs. El nostre actual viceprimer secretari i portaveu, Miquel Iceta, va ser pioner en obrir el primer weblog polític, i l’han seguit nombroses persones des de l’estructura de base fins els màxims organs de direcció i càrrecs institucionals tant locals com nacionals. Avui, el nostre partit encapçala els rànquings de presència a la xarxa pel que fa al nombre de blogs.

Conscients que Internet ha fet i farà canviar encara més el panorama comunicatiu, hem decidit fer un nou pas. Volem obrir els nostres actes a periodistes digitals i blocaires, perquè hi pogueu assistir de la mateixa manera que hi assisteixen els mitjans de comunicació convencional, i crear espais de reflexió a la xarxa sobre les nostres propostes.

Com a primera experiència, us proposem presenciar en directe el míting que celebrarem el proper diumenge dia 20 de gener al Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron. Hi participaran Felipe González, el president Montilla i la nostra candidata, Carme Chacón (que té una weblog col.laborativa). Teniu més informació a la nostra agenda

Els periodistes/blocaires assistents tindreu un espai per treballar amb el vostre portàtil.

Aquesta iniciativa neix amb grans expectatives i il.lusió per part del PSC, que, com ja sabeu, i és un graó més en la nostra aposta per l’acció política a la xarxa.”

El tret de sortida d’aquesta iniciativa comença avui diumenge amb l’acte que la Raquel ens anunciava, un míting de pre-campanya amb les intervencions de l’expresident González, el president Montilla i la cap de llista per Barcelona i ministra d’habitatge, Carme Chacón.

I ja hi som, asseguts a l’espai reservat per a la comunitat blogger i com a observadors privilegiats de l’estat en què es troba a aquestes hores (quan falten poc més de 20 minuts per a l’inici de l’acte) absolutament ple. Es respira l’ambient de grans ocasions, el PSC sap que la clau d’aquestes eleccions serà la participació i cal iniciar la mobilització dels seus seguidors.

Article

A favor d’uns… i en contra dels altres.

El temps, l’element intangible i incontrolable, pot ser un gran aliat o un gran enemic en la guerra. Clausewitz n’era més que conscient. I sembla ser que el temps, ara mateix, està ajudant al PSC. Per ara, s’ha aliat amb el partit que… a què olora el PSC?

Primer va ser l’atac a la llengua catalana, després l’anunci del fitxatge estrella de Pizarro i ahir, a última hora, la confirmació que Ruiz-Gallardón no anirà a la llista del PP a Madrid. La victòria de l’ala més extrema del partit i la defenestració de l’alcalde de la capital espanyola.

I per què tot això va a favor del PSC? Perquè tal i com va passar en la campanya electoral de 2004, aquestes accions reforcen la percepció negativa dels electors i, si li sumem les notícies cada cop més insistents de l’empat tècnic en les enquestes; ens duu a una visualització cada cop més clara del risc de victòria popular. I això engega els mecanismes del vot estratègic en una gran part de la població.

Però aquestes eleccions no es decidiran a Catalunya, el què està en joc és una gran quantitat d’escons a la resta d’Espanya; autèntiques places fortes on la lluita serà encarnissada. Ahir en Pau Canaleta ens parlava dels escons que el PSOE té en perill, el tiple que el PP. És en aquest context on cal veure l’estratègia de confrontació i de reforçament de missatge del PP.

És només en aquest context en què cal veure la immolació de Ruiz-Gallardón, la victòria d’Esperanza Aguirre i el beneplàcit d’Acebes, la COPE i Libertad Digital. Expulsar als moderats (com ja passà amb Piqué) i promocionar als durs. Si guanyem, ho farem amb tots els honors. I si perdem, tocarà renovació de les fortes, amb Rajoy el primer. Han tingut en compte com tota aquesta història reforça el seu posicionament, saben on estan els vots i que per aconseguir-los al 100% han de ser durs i inflexibles. Encara que perdin els vots del centre, encara que no presentin a un president de consens, sinó a un president hooligan. Perquè el missatge que reben els moderats d’aquest país, que són molts, és la covardia de Rajoy respecte a Ruiz-Gallardón.

Marxen els homes de diàleg, ascendeixen els representants del sector més dur, s’aplaudeix la rància lletra de l’hime, es fitxa al anti-català Pizarro i s’expula a l’alcalde. I a més, es controlen les aparicions als mitjans, deixant en segon terme l’Aliança de Civilitzacions o les propostes socials del PSOE.

A Nicaragua deuen veure com les accions dels populars van al seu favor, però a altres feus socialistes al Estat comencen a tremolar. Van forts.

Article

El PP no accepta OPA’s.

El missatge és clar. Qui podria defensar millor l’economia espanyola en temps de crisi? Qui podria acolorir de roig i groc els indicadors i les polítiques econòmiques i no morir en l’intent? Qui posarà tota mena de barreres a qualsevol ingerència dels poders econòmics massons i independentistes catalans?

Ell és l’home: Pizarro. Aquest aragonés que pel seu cognom estava cridat a realitzar gestes èpiques serà el número dos de Rajoy a les llistes per Madrid i presumiblement, ocuparia la cartera d’Economia si el PP guanyés les eleccions. Pizarro va posar totes les seves energies i el seu empeny en evitar que Gas Natural guanyés l’OPA contra Endesa. Ell és l’home, l’amic del president que ja no presideix però que mana. Aquell que va ser designat per Aznar en el càrrec a l’elèctriva. L’home que ha fet un gran servei al PP utilitzant una acció econòmica com a excusa amb finalitats polítiques i partidistes.

Sembla que des de les files populars hagi arribat l’hora de gratificar els serveis prestats. Per a Rajoy ha arribat el moment d’agraïr públicament els esforços per evitar que l’espanyolíssima Endesa acabés en mans catalanes; encara que virtualment anés a parar a mans alemanyes o, com finalment ha passat, italianes. Pizarro anirà de número dos a les llistes de Madrid, acompanyant a Rajoy. O més ben dit, guardant-li les espatlles davant de l’amenaça Ruiz-Gallardón.

Rajoy mata així uns quants ocells d’un tret.

  • Es treu de sobre el debat del número dos que l’Alberto va iniciar.
  • Descobreix la incògnita de qui serà el seu pes pesat en economia, per asserenar als ja desconfiats inversors. Clar que Pizarro està a anys llum de Solbes…
  • Reforça el contingut patrioticoespanyolista del deu missatge.

I el més important, envia un missatge post-electorat. El PP amb Pizarro no es deixarà fer una OPA per part de partits nacionalistes, encara que siguin moderats. Si va frenar l’OPA del gegant del gas català, pararà la de partits que per l’imaginari col·lectiu de l’espanyol mitjà estan sobre-representats i fan xantatge a la política espanyola.

Però aquest missatge no es queda només en els possibles pactes, va més enllà. Pizarro de ministre suposa la presumpció que no hi haura tampoc xantatges en els pressupostos, en les negociacions bilaterals amb els catalans que mai estan contents. Suposa un mur de contenció al desplegament de l’Estatut, la construcció d’un dic davant la marea nacionalista i econòmica dels catalans que han perdut el senderi. És aquell que al Parlament de Catalunya es queixava que s’usés el català i donava la culpa de l’apagada als catalans.

Un anunci estratègic. Segurament no és l’economista que caldria presentar en temps de crisi. No és un premi Nobel, però és un defensor dels interessos de la nació en majúscules. Reforça el missatge. Si la confrontació és màxima no volem moderats. Van a per totes. La pregunta és si el proper anunci serà posar a Losantos de ministre portaveu o a César Vidal a Cultura.

Article

Rajoy confia en un català

Us enganxo l’article sobre l’assessor de campanya dels populars, el català Antonio Sola, que va treballar en la campanya de l’actual president de Mèxic Calderón.

Rajoy confia en un català per moderar la seva imatge

  1. L’assessor Antonio Sola aclareix que ETA i l’Estatut no centraran els missatges del PP
  2. La dona del candidat entrarà en la campanya per realçar la seva faceta “humana”
Es diu Antonio Sola Reche, va néixer a Terrassa fa 35 anys i és catalanoparlant. Amb més de 250 processos electorals en el seu currículum, s’ha convertit en el nou assessor del líder del PP, Mariano Rajoy, a qui pretén convertir en president com ja va fer l’any passat amb el mexicà Felipe Calderón. “Vull guanyar al març. Vull que guanyi Rajoy”, assegura sense vacil.lar aquest expert en campanyes, que té com a principal missió moderar la imatge del candidat conservador a la Moncloa per compensar la duresa de l’oposició que el PP ha exercit al llarg d’aquesta legislatura.

La suposada “ruptura d’Espanya” arran de la reforma de l’Estatut de Catalunya, primer, i el diàleg entre el Govern i ETA, després, han estat els grans eixos de l’estratègia opositora del PP en aquests gairebé quatre anys de mandat del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Sense oblidar alguns coquetejos amb la teoria de la conspiració de l’11-M, alimentada per certs mitjans de comunicació. Per tot això, i en especial per la seva participació en nombroses manifestacions contra el Govern socialista, s’ha acusat el PP de fomentar la crispació política.

ECONOMIA I GESTIÓ
Però en el full de ruta de Sola el model d’Estat i la lluita antiterrorista no ocupen un lloc rellevant: “Aquests temes no seran l’eix de campanya, encara que se’n parli. Es parlarà molt d’economia i de gestió, temes que interessen a tothom i no només al votant més de dretes”.
Si se li pregunta per les virtuts del polític que ara té entre mans, Sola ressalta la seva “credibilitat”. Però, a aquestes altures de la legislatura, també té clar quins són els punts en què Rajoy ha de parar més atenció si vol aconseguir un suport social majoritari: mostrar-se més humà i incidir en els missatges que el situïn, davant els ulls del votant, en el centre polític.

ANTIC COL.LABORADOR DEL PP
Aquest especialista en comunicació electoral, titulat en periodisme, va adquirir part de la seva formació en el departament de telegènia del PP, on, als anys 90, va fer el seguiment de diverses eleccions, incloses les que van portar José María Aznar a la Moncloa. Va desenvolupar després tasques de consultoria per a polítics i empresaris d’Espanya i Iberoamèrica, fins a establir-se un llarg temps a Mèxic, on va treballar, entre altres, per als conservadors Vicente Fox i Felipe Calderón. I d’assessorar Calderón, a qui va ajudar a convertir-se en president, ha passat a recolzar Rajoy, amb qui ja col.laborava esporàdicament.

Però va ser el 9 de març passat –la vigília de la manifestació que els populars van convocar a Madrid contra l’excarceració de l’etarra Iñaki de Juana Chaos– quan Sola i Rajoy es van reunir i van tancar els serrells d’un acord de cooperació permanent. En aquella cita va quedar clar que Sola seria el principal assessor del candidat sobre com transmetre els seus missatges a l’opinió pública, sense intervenir en altres tasques de campanya tradicionalment reservades a l’aparell del partit.

Així, el nou col.laborador del cap de l’oposició decideix com, quan i on ha de fer-se públic un anunci –prèviament dissenyat per l’equip electoral, que dirigeix Pío García-Escudero– a fi que resulti més atractiu i, si és possible, tingui més impacte en l’electorat.

UN CANDIDAT “DISCIPLINAT”
El candidat, apunta Sola, és “disciplinat”, “fa grans esforços per escoltar a tothom i, des de fa mesos, posa molt interès a corregir possibles errors”. L’entorn de Rajoy afegeix que el candidat està posant un èmfasi especial a trencar la barrera que li imposa la seva timidesa, i que tant els seus gestos com les seves paraules s’orienten a mostrar-se com un home “capaç de governar, de gestionar el país i de negociar amb altres”, i a la vegada “pròxim” als ciutadans corrents. Com a punt d’inflexió, l’equip de Rajoy assenyala la seva participació en el programa de TVE Tengo una pregunta para usted, perquè va guanyar confiança i “va començar a comunicar millor” en el “tu a tu”.

D’ara endavant, el seu assessor d’imatge vol treure el màxim rendiment a aquesta faceta “humana” d’un personatge que no exposa a la llum pública cap aspecte de la seva vida privada i que, a tres mesos de la cita amb les urnes, preveu celebrar més actes públics amb la seva dona, Elvira Fernández. “Cada cop té més llimada aquesta imatge sòbria que, fins no fa gaire, delatava que és registrador de la propietat”, diuen en broma els més pròxims a Rajoy.

Article

Pitàgores, Rajoy i Zapatero

Ni Rajoy ni Zapatero s’haurien imaginat mai que la trigonometria els pogués servir per a tant. Cap dels dos, quan estudiaven als seus respectius centres educatius religiosos, podien arribar a creure que anys més tard farien servir tant la divina figura geomètrica i que invocarien a Pitàgores en les seves propostes polítiques.

Dick Morris, estratega de Bill Clinton, va teoritzar sobre la utilització dels arguments del contrincant polític per a ús dels pròpis objectius de l’estratègia política i electoral. Això és possible perquè tots tenim en ment quins són els temes i arguments que defensa cada partit o corrent política, tots tenim clar (bé, a vegades més o menys clar) quines són les cartes amb les que cadascú juga la partida política. És el què es coneix com a triangulació dels temes, i consisteix precisament en això, en apropiar-se dels temes del contrari per tal de maximitzar els vots en un terreny advers.

I això és precisament el què estem començant a viure. I un dels intercanvis de cromos té molt a veure amb el nostre país. De moment, en la campanya espanyola hem vist una apropiació de temes del contrari als dos grans partits espanyols; una d’elles amb Catalunya com a protagonista. Fa unes setmanes José Bono va acceptar tornar a la política i a més, es perfila com a possible president del Congrés en cas que els socialistes revalidin al govern. Es tracta de donar notorietat a una persona de conegudes idees nacionalistes espanyoles per agafar el tema que els populars han fet utilitzat més en aquesta legislatura: Espanya. Si a més fem cas a alguns experts que afirmen que l’eix Espanya-Perifèria serà decisiu en aquestes eleccions, la jugada estratègica de Zapatero i el PSOE és clara. I si li acabem de sumar les indenciàries declaracions del dirigent socialista fa uns dies en la conferència de Mas a Madrid, la triangulació està feta. Quin atac més frontal a la nació catalana es podia fer a Madrid que el què va dir Bono?

Per als qui no estiguin familiaritzats amb el fet, Bono va intervenir en la conferència que Mas va fer a Madrid al Fòrum Nova Economia. El manxec va parlar i va deixar a més d’un amb la boca oberta, encara que no fos per sorpresa sinó per veure de forma tan flagrant la triangulació socialista. Bono afirmà que les nacions eren un invent i que l’Estatut no el volien ni els seus pares. De fet, va fer servir el símil d’una criatura que ni els pares volen, ni els convidats van anar al bateig. Catalunya, moneda de canvi.

Suposo que això del bateig també anava pel referèndum que el govern espanyol, quan ell era ministre de defensa, va organitzar per aprovar la Constitució Europea i que va experimentar una elevada abstenció…

L’altra triangulació ha vingut de mans del PP. Ahir Rajoy va afirmar que pujaria 150€ les pensions mínimes i de víduetat. La triangulació, si estàs a la dreta, l’has de fer prometent accions socials. I el PSOE fa uns dies va prometre també la desparició de l’impost del patrimoni; si estàs a l’esquerra has de proposar polítiques de dretes. Així funciona la triangulació.

Clar que hi ha certes coses que millor no tocar. Si l’augment de les pensions amb una baixada d’impostos com la que proposava el PP és bastant irrealitzable, encara manté un cert vel místic que podria embaladir a alguns. Ara bé, si el PP es posés a prometre el desplegament de l’Estatut seria ja per tancar la paradeta. I és que això de la triangulació té certs límits.

Us recomano molt especialment la lectura d’alguns posts dedicats a aquesta tècnica que en Pau Canaleta ha publicat en els darrers mesos. L’Estratèga domina a la perfecció aquestes tècniques i podreu saciar el vostre interès!

Article

Els debats

Zapatero ha donat la senyal d’atac i ha llençat un repte a Rajoy: un cara a cara durant la campanya electoral de les properes eleccions generals a televisió. El què en altres països seria un fet normal, aquí és notícia perquè pel que fa a debats la nostra història és més aviat pobre.

En la memòria quedaran els dos debats a televisions privades de la campanya de 1993, en què un confiat González va perdre el primer debat amb Aznar. La campanya del 96 no en va tenir; tampoc la de 2000. I la de 2004 va trobar la negativa frontal de Rajoy a debatre cara a cara les propostes dels dos principals partits.

Però tot sembla apuntar que el proper mes de març (o febrer, depèn de com caiguin) tindrem un, dos o tres cara a cara entre Zapatero i Rajoy. El popular s’ha negat a fer-lo a la televisió pública i ha augmentat la quantitat de debats, d’un a tres. I ha proposat que es facin a Cuatro, Telecinco i Antena 3.

És necessari i forçós que els ciutadans i les ciutadanes vegin una confrontació directa de les propostes dels candidats, però no podem oblidar que el nostre és un règim parlamentari i no presidencialista; encara que l’americanització de les nostres campanyes ens dugui a aquest tipus de debats entre els dos candidats principals. Però no són els únics. Aquesta serà la primera mancança del debat; encara que cal donar la benvinguda a la proposta.

Pot un debat canviar el resultat de les eleccions? Pot una campanya modificar el sentit del vot? Toquem els temes centrals, quasi filosòfics, de la vocació de la comunicació política. Sabem que la majoria dels electors ja tenen el seu vot decidit abans de les eleccions però és evident que els indecisos (a vegades no tant de votar a un o altre sinó del fet d’anar o no a votar) són el target principal d’aquestes accions. I el debat (o debats) ajudaran.

La lectura que podem fer del repte llençat per Zapatero cal fer-lo en intentar mobilitzar als indecisos. És a dir, generar un clima d’espectació per la novetat i aprofitar el moment per convèncer i deixar en evidència les diferències amb Rajoy. Clar que és una acció osada i de resultats incerts. A jutjar per com ha degenerat la política de comunicació del govern al llarg del mandat, molt s’haurà de treballar abans del debat. Generar ambient per arrossegar a alguns a les urnes, expectació, espectacle, soroll. Captar l’atenció i bombardejar. Sempre i quan el debat sigui una peça més de l’estratègia i no es cregui que l’estratègia és el propi debat.

Recordem que els espanyols van trobar més convincent a Rajoy al programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”, i que va tenir més audiència que el president. Recordem que Zapatero va mostrar més agressivitat en els gestos que el seu contricant polític. I la televisió encara avui és el missatge per excel·lència de la comunicació política; i no podem oblidar el què li va passar a Nixon en el debat amb Kennedy el 1960. O a Clinton amb Bush el 1992, quan molts analistes apunten que va passar-li la mà per la cara a Bush pare. O en la ficció, el gran debat entre Barlett i Ritchie a West Wing, aquell en què la primera dama talla la corbata al seu marit.

Us deixo alguns vídeos…