Després de la de Rosa Díez, la crisi oberta pel conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Juan José Güemes, és la més greu pel que fa a reputació online en referència a un polític a Espanya. La publicació d’un post titulat “El progresí”, un diccionari de neologismes ple d’insults cap a diversos sectors socials -dones, homosexuals, etc.-, la seva posterior eliminació i el conjunt d’excuses ofertes per l’autor han posat de manifest que quan un polític decideix donar el primer pas en la xarxa, cal atendre a les conseqüències dels seus actes.

Però la pregunta que hem de fer-nos en aquest moment és, podem establir algunes lliçons del que ha passat aquesta setmana amb Güemes? Com podem evitar que una mala gestió de la presència online afecti a la nostra reputació personal?

1. Internet no va per lliure.

Abans de prendre la decisió d’obrir un bloc o un compte a Twitter hem de preguntar-nos: “Per a què?”. És una pregunta estratègica, ja que la nostra participació a la xarxa no segueix un camí diferent de l’habitual. Així, si dediquem un post ple d’insults amb un llenguatge sectari, no és estrany que això interfereixi en la pròpia imatge del polític. O el que és el mateix, no es pot dir blanc en televisió i negre a Internet. Güemes ho ha intentat i no li ha sortit bé.

2. La coherència és la pedra filosofal.

Encara que el contingut del post pot ser coherent amb la imatge que transmet el conseller, no ho és amb el càrrec de representació política que ocupa. Tampoc ho ha estat la seva resposta: ell no va escriure el post, es va actualitzar sol, no va filtrar els comentaris … la gestió de la crisi ha posat de manifest el seu problema de coherència, tant cap al propi mitjà -esborrant el post, per exemple- com en el terreny personal i polític.

3. Sense humilitat no hi pot haver una rectificació.

Si alguna cosa té el món online és que en política esborra les poltrones del poder gairebé de cop. Els usuaris estan acostumats a veure com presidents de Comunitats Autònomes, presidents de Parlaments, diputats i diputades, alcaldes i regidors; participen en pla d’igualtat en les converses de la xarxa. Aquestes converses són útils per ambdues parts i ajuden a desmuntar molts mites. Güemes, per exemple, segueix -majoritàriament- només a membres del PP a Twitter. Va posar restriccions en el seu compte de Twitter i ha manifestat el seu aïllament de la conversa amb la publicació del polèmic post. La majoria de polítics que usen les eines de la web social comparteixen una característica, són humils. Güemes no ho transmet i les seves explicacions -amb nota de premsa- són l’antítesi a altres companys del seu partit o d’altres partits.

4. Tirar la pedra i amagar la mà.

L’afer Güemes no és greu només pel contingut del post, també ho és per l’ús del mitjà. Escriure un post amb l’explosiu contingut del post per després reaccionar esborrant les proves -encara que la memòria caché de Google és com la resurrecció de Llàtzer-, acudint als mitjans tradicionals, bloquejant el seu compte de Twitter o aportant rocambolesques explicacions sobre uns comentaris filtrats no és la millor manera. Güemes podria haver donat la cara des del minut 1 en les pròpies converses a la xarxa. No crec que no ho fes per covard com s’ha comentat, potser és per desconeixement del que es cou a la xarxa. Amb el que tornem al primer punt d’aquestes lliçons …

5. La credibilitat no la dóna el càrrec.

Entroncant amb la tercera lliçó, a la xarxa no se li pressuposa a ningú la seva credibilitat pel càrrec que ocupi. I Güemes és el clar exemple: a esquerra i dreta, la seva manera d’usar la xarxa i la seva pròpia manera de reaccionar han posat de manifest la seva falta de credibilitat. A internet, no existeix aquella crònica de diari que suavitza la limitacions d’un polític en un discurs, per exemple. Són els usuaris els que perceben directament si un diputat, un conseller o un president són sincers, creïbles i si val la pena seguir-los. I aquí el càrrec només ajuda a donar-se a conèixer, però no a ser respectat i creïble per se.

Perquè, en el fons, la pregunta que ens hem fet tots és si el mateix conseller hagués dit el que va escriure en una entrevista en un programa de màxima audiència de televisió. La resposta, segurament, seria no.

Fotografía del bloc d’Antonio Cartier