El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, té una pàgina al Facebook que segueixen quasi 180.000 persones. No només és el primer president gal a tenir un peu en aquesta xarxa social, sinó que, segurament, és dels pocs caps d’Estat presents al canal.

Sorprèn del president l’actualització més o menys constant de continguts. Tot i que es nota la mà del seu gabinet, no deixa de sorprendre que una persona amb el seu càrrec estigui disposada a obrir un espai als usuaris amb el risc que comporta. Encara que ja sabem ell no s’amaga. No és el seu estil.

Potser per aquest motiu, la nova polèmica acaba d’esclatar a l’Elisi i té el seu origen a Facebook. Aquest diumenge Sarkozy pujava una nova foto al seu mur, en la qual podem veure com ajuda a enderrocar un altre Mur. És la seva particular manera de commemorar la caiguda de la barrera que separava Berlín, amb la seva pròpia experiència personal.

Fins aquí tot correcte, si no fos pels dubtes que ha aixecat la versió publicada per Sarkozy. Tal i com podem llegir a la seva foto, el mateix 9 de novembre al matí, davant els rumors de la caiguda del Mur, Sarkozy i Alain Juppé -que va ser primer ministre anys més tard-, entre d’altres, van decidir anar a Berlín a viure de prop el moment històric.

Souvenirs de la chute du Mur de Berlin, le 9 novembre 1989.

J’étais alors secrétaire général adjoint du RPR. Le 9 novembre au matin, nous nous intéressons aux informations qui arrivent de Berlin, et semblent annoncer du changement dans la capitale divisée de l’Allemagne. Nous décidons de quitter Paris avec Alain Juppé pour participer à l’événement qui se profile. Arrivés à Berlin ouest, nous filons vers la porte de Brandebourg où une foule enthousiaste s’est déjà amassée à l’annonce de l’ouverture probable du mur. Là, par le plus grand des hasards, nous croisons un jeune élu français que nous connaissions, à l’époque spécialiste des questions de défense : François Fillon. Nous filons ensuite vers Check Point Charlie pour passer du côté est de la ville, et enfin confronter ce mur dans lequel nous avons pu donner quelques coups de pioche. Autour de nous, des familles se rassemblaient pour abattre le béton. Certaines venaient nous parler pour nous expliquer leurs sentiments, leurs ambitions nouvelles, et partager leurs émotions après des décennies de séparation. La nuit s’est poursuivie dans l’enthousiasme général : les retrouvailles du peuple allemand sonnaient la fin de la guerre froide et le début d’une période de grande liberté en Europe.

C’est cette liberté que nous défendons toujours avec l’Europe, et que nous fêtons 20 ans après.

Els gairebé 800 comentaris a la foto han posat en dubte aquesta versió. Podia saber Sarkozy aquell matí que els passos fronterers s’obririen quan no ho sabia ni la mateixa policia de l’Est? El fet és que el primer comentari ve d’un periodista de Libération que va cobrir la caiguda del Mur i nega que un polític local de la França de 1989 pogués tenir accés a aquesta informació quan ni ambaixadors ni el mateix Helmut Kolh la tenien.

La documentació presentada per Sarkozy després de la polèmica segueix deixant alguns dubtes: prèn força que viatgés a Berlín durant els dies posteriors, però no sembla molt clar que estigués allà la nit del 9 de novembre. Sobretot quan el mateix Juppé s’ha negat a confirmar-ho.

Una altra vegada és una foto la que desencadena polèmica. Dels mitxelins esborrats a un jove francès martellejant un mur de formigó. Però la pregunta que es fa part de la societat francesa i que compartim és, per què intentar mentir amb la foto? Per què intentar penjar-se una medalla que potser no té? Per què donar espai als contrincants polítics amb una polèmica inútil? Per què arriscar-se a una crisi de reputació?

Sí, molts menteixen al Facebook o en els llocs de contactes per aconseguir una cita. Però … ho ha de fer també l’home més poderós de França?

Està passat de moda el patriotisme? Estan passades de moda les banderes i les nacions? A jutjar pels esdeveniments d’aquesta setmana res ens fa pensar el contrari. L’afer del “coñazo” de la desfilada del 12 d’octubre va iniciar la setmana que ha tingut un punt culminant a França: la selecció nacional no jugarà més partits on la Marsellesa sigui xiulada.

Però, quina vigència tenen els símbols nacionals en un món cada cop tan connectat, en un món en xarxa, on potser compartim més amb una persona que viu a Melbourne que amb la majoria de nacionals? Doncs en té. I molta. Hi ha projectes polítics que es basen estrictament en la visió d’un país, d’una nació, d’un territori. Hi ha altres projectes que ens construeixen al voltant de la negació d’altres projectes. L’estat del patriotisme i la nació estan encara a l’ordre del dia. De fet, és conseqüència de la pròpia globalització: en un context tan gran, cal reclamar d’on som.

I com es manifesta aquest nacionalisme? En els símbols, que semblen haver cobrat més protagonisme que mai en la vida pública. Els himnes tenen per objectiu emocionar sentiments prou importants i solemnes com la pròpia idea de nació. Aneu a YouTube i escolteu-ne uns quants de seguits, encara que no entengueu la lletra o no sigui el vostre, podreu sentir l’emoció. Els somnis, els projectes futurs, els episodis èpics de la història als que fan referència era precisament el que li faltava a l’himne espanyol. I d’aquesta manera, vam tenir un episodi prou curiós a casa nostra, tal i com ja preveia l’Antoni abans que esclatés.

Però aquest no ha estat l’únic episodi amb l’himne espanyol com a protagonista. L’ús d’aquest al finalitzar les manifestacions que el PP recolzava durant la darrera legislatura, va ser una font de polèmica. Els Segadors tampoc s’ha deslliurat de polèmica al llarg dels anys, i en 30 anys de democràcia hem vist com les comunitats autònomes s’han anat proveïnt dels seus cants. I banderes.

Banderes que, algunes més que altres, han gaudit de protecció legal per evitar els ultratges a la mateixa. Encara que a altres països alguns creguin que cremar una bandera és un dret, a Espanya hem vist com en els darrers anys hi ha hagut sentències per la crema de banderes i ultratges a aquests símbols. Clar que també vam assistir al resorgiment de l’orgull per ensenyar l’ensenya nacional després del triomf a l’Eurocopa. I fins i tot, els partits polítics s’han estat buscant les pessigolles al voltant de si la bandera espanyola oneja o no als ajuntaments. I també hem vist com la campanya per fer lluir les estelades a les cases consistorials el passat 11 de setembre, va tenir la seva tensió política.

I podríem seguir. Perquè la reacció del govern de Sarkozy als esdeveniments al darrer partit amb Tunísia ens demostren que no caminem cap a una gran identitat nacional europea, encara que a nivell financer es busquin respostes conjuntes, sinó que la reclamació dels trets bàsics d’identitat està més vigent que mai.

• Què ha volgut comunicar Sarkozy amb aquesta reacció?
• La idea de França no està passada de moda.
• França, tot i la modernitat i l’evolució, no renega dels seus símbols.
• Tornar a posar la idea de la nació al centre del debat polític.

I no ho oblidem, que els episodis anteriors hagin passat amb altres països del Magrib és un toc d’atenció a tots aquells francesos que tenen el seu orígen allà: sou francesos i la Maresellaise és el vostre himne.

Perquè en el fons, la vigència d’aquests debats esta íntimament relacionada amb la pervivència de la nació, o el què és més important, la defensa d’un statu quo cada cop més amenaçat per la integració del món.

Diuen que la política i la publicitat són camins completament separats. Alguns ortodoxos afirmen que mai es podran aplicar certes tècniques publicitàries a la política, perquè no és el mateix vendre un refresc de cola que promoure el vot cap a un candidat concret.

Potser per això a Espanya fem anuncis de cotxes alemanys tan bons i ens quedem curts amb els spots electorals (aneu a la Virreina i en parlem).

Aquest comentari de la Virreina, és un placement. O un product placement, com preferiu. Barroer, senzill… sí, però un placement. Us he col·locat un article que m’interessa que veieu sense estar relacionat del tot amb el què us deia.

Doncs d’això us volia parlar, del product placement, aquesta tècnica publicitària consisteix en fer-la aparèixer no com a publicitat expressa, sinó sense mencionar-la directament. És a dir, usar els símbols, imatges, productes d’una determinada marca al mig d’un context no publicitari.

Tots ho hem vist. De fet, s’afirma que va néixer amb la pel·lícula ET, i des de llavors hem vist molts impactes d’aquest tipus. Recordo un a una sèrie d’Antena 3 dels mòdems portàtils d’internet de Vodafone… tan barroer… la televisió n’és plena.

Però crec que no supera el què és visqué al darrer consell de ministres francès. Per als que diuen que política i publicitat, com més separats millor, que llegeixin: Carla Bruni va regalar a tots els ministres del govern del seu marit un exemplar del seu darrer àlbum. Tots i totes van sortir amb el cd, menys la flamant ministra de justícia.

Quid pro quo. Si Sarkozy usa a Bruni per a la seva imatge i amb finalitats polítiques, Bruni també ho aprofita. Publicitat gratuïta a escala mundial. Ben mirat, no estan tan separades la política i la publicitat. Llegiu aquest interessant article.

Clar que placements en política n’hi ha. I molts. Evo Morales, per exemple, va posar de moda el jersei realitzat amb teixits típics del seu país i va fer que tot el món en conegués el teixit, el model i el cultiu del cotó.

Que Sarkozy va arribar per revolucionar molts aspectes de la (comunicació) política, ho sabíem. Però que la primer dama Bruni, que afirma voler ser Jackie Kennedy, també ensenyi les dents, no ho imaginàvem.

Deixarem per un altre dia un post sobre primeres dames. Tant les d’Obama i McCain, que ara és l’època, com algunes altres: Laura Bush, Barbara Bush, Hillary Clinton, Ana Botella, Sonsoles Espinosa… Isabel Pantoja…

La segona volta de les eleccions municipals a França, celebrades ahir, van ser una clara advertència a la política que Sarkozy ha dut a terme fins ara. El seu partit, la UMP, ha perdut poder en gran part del territori i només conserva tres grans ciutats; la resta han caigut al bàndol oposat.

En les eleccions municipals es sol produir una lectura en clau nacional i s’usa per a castigar al govern, no ens hauria d’estranyar els fets d’ahir. El què és notori és la intensitat amb la que la protesta electoral es manifestà.

Sarkozy ha afirmat que durà a terme reformes al govern per aplacar la veu d’aquesta majoria descontenta amb el president més públic dels darrers anys. És la manifestació d’una tendència que les enquestes mostraven des de feia mesos: la popularitat del president francès ha caigut en picat i fins i tot el seu primer ministre era més ben valorat que el sobremediàtic espòs de Carla Bruni.

El que canviarà és la seva política comunicativa. Les accions comunicatives blitzkrieg tenen els dies comptats (o això afirmen alguns analistes) i possiblement el perfil de la comunicació presidencial baixarà. Serà, potser, el moment de veure un president amb un perfil més baix sempre i quan la seva incontinència natural li ho permeti.

Perquè no ens enganyem, ni una derrota tan aclaparadora podrà capejar el brau que és Sarkozy, un animal polític que ha après molt i que ha sabut rodejar-se de persones claus… però que mai ha perdut el seu geni. El temps dirà.

El 9 de març hi ha eleccions… també a França! Els francesos i les franceses tenen una ciuta amb les urnes per les eleccions municipals que es celebraran el 9 i el 16 de març. Per aquest motiu, els partits francsesos han començat a posar oli a la maquinària electoral per a que funcioni a la perfecció.

L’UMP, el partit de Sarkozy, ha anunciat la posada en marxa una plataforma participativa de cara a la cita amb les urnes. Es tracta del site http://www.umpnet.org on els usuaris registrats poden participar en 6 debats de temes nacionals. Brillen amb llum pròpia el debat sobre el nou tractat constitucional europeu, el medi ambient i les persones minusvàlides.

Per la campanya municipal, trobem tots els pobles i ciutats de França i ultramar a l’aplicació de Google maps. Cal inscriure’s a la teva localitat i l’usuari rebrà tota la informació de la campanya al lloc, així com veure quin ha estat el candidat o candidata que l’UMP ha seleccionat; donant peu a participar activament en els actes.

La presentació s’ha fet a través de correus electrònics enviats directament a les persones que estan a la base de dades del partit… una cosa que a casa nostra sembla que no té massa adeptes entre els partits. S’encoratja a fer córrer la veu i a visitar la web. No hi falta un bon núvol de tags.

L’estil és molt semblant a la web de campanya de Sarkozy (i a la de l’Elisi, ja us vam informar fa mesos de la jugada de Sarkozy al canviar la web de la presidència mimetitzant la seva web personal), de fàcil navegació i amb especial èmfasi en la participació dels usuaris.

Els partits francesos, com en tantes altres coses de la política, tenen un estil molt particular de fer les coses però han entès amb poc temps la utilitat del mitjà. França constitueix un gran exemple de com es poden aprofitar experiències d’altres països i aconseguir dur-les a l’estil propi d’un país certament particular. Molt seu, ja m’enteneu.

A nosaltres encara ens falta trobar la nostra pròpia via, el nostre propi mode d’entendre la utilitat política de la xarxa. I amb el mateix temps per les eleccions generals, els exemples que ens donen els nostres partits no ens fa encoratjar massa…

Si fa uns anys el sempre interessant site francès, netpolitique.net, mostrava la seva preocupació pel retard de la política francesa en quant a l’ús d’internet; a aquestes alçades tot el món ha estat testimoni del bon estat de salut de la xarxa política francesa.

Primer va ser el referèndum per l’aprovació del tractat constitucional europeu, on es va evidenciar l’enorme poder de convicció de les xarxes socials que internet estava creant. Experts i estudis assenyalen a que en la victòria del no (o derrota del sí oficial i governamental) va pesar molt la xarxa. De fet, el trànsit, els lligams i la capacitat de propagació de les webs que sostenien el no al referèndum van ser més actives que el sí.

El segon episodi el van protagonitzar Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy a la campanya per la presidència de l’Elisi, que va recaure en les mans de l’antic ministre de l’interior. Aquella campanya va estar literalment penjada a la xarxa.

El canvi a França s’ha associat a un nom i un cognom: Ségolène Royal, la candidata del Partit Socialista Francès. Ségolène va crear una xarxa de blocs i una web que dirigia el seu fil Thomas, www.desirsdavenir.org des d’on la candidata presidencial va fer una crida a la participació i al debat vuit mesos abans de les eleccions. Es van rebre més de 34.000 posts, i la xarxa de blocs coneguda com a Segosphère va aconseguir articular el pensament pel canvi a França. Abans d’arribar a ser candidata la socialista va fer una extraordinària campanya per internet buscant nous militants que poguessin votar a les primàries: va aconseguir 68.000 nous afiliats, en la seva majoria joves urbans, progressistes i socialistes.

Désirs va ser la culminació d’un diàleg participatiu per a una nova política de canvi, va ser un extraordinari debat sobre les noves propostes polítiques que havien de formar el pacte presidencial de la candidata. Centenars de debats en línia li van permetre conèixer l’opinió dels ciutadans i crear aquest pacte que era el seu programa polític. La campanya de Ségolène també va estar present a Second Life i la seva xarxa de blocs va apuntar directament als líders de la xarxa, perquè sense líders és molt difícil que es guanyin les batalles d’opinió pública. Però una dada ineludible que demostra la importància que ha tingut internet en la campanya de Royal és la quantitat de militants que s’encarregaven de supervisar la campanya a la xarxa: 120 persones dedicades exclusivament a aquestes tasques. De fet, la campanya de Royal va ser la que més va gastar en internet segons les dades oficials: 866.220€, un 4,2% del pressupost electoral. Sarkozy va gastar 675.571€ que suposava un 3,2% del seu pressupost.

El ritme que va iniciar Ségolène va ser tan potent que els seus adversaris també van donar importància a la xarxa. L’actual president de la República francesa va saber reaccionar a temps i va ser més efectiu en la seva web, tot i que no formava part de la seva estratègia electoral des d’un primer moment com sí que ho era per Royal. Sarkozy va elegir el domini francès per a la seva web, sarkozy.fr, i només el seu cognom, cosa que donava un aire més personal, francès i presidencial a la seva web. De fet, la web de Sarkozy tot i ser rica també en continguts i en eines de mobilització dels seus seguidors, l’encert va ser apropiar-se de l’eix simbòlic que Royal no havia aconseguit. En tot cas, l’èxit de les eleccions franceses a la xarxa ha estat molt gran, ja sigui per un debat en línia sense precedents com el vist a la web de Royal o amb tots els mecanismes de mobilització, programa i marxandatge que Sarkozy va utilitzar per arribar a l’Elisi.

La polèmica que està assolant ara la República dels francesos és el nou disseny de la pàgina web oficial del Palau de l’Elisi. Dissenyada pel mateix publicista que treballà a sarkozy.fr, s’ha seguit 100% el patró a totes dues webs. Feu-hi un cop d’ull i podreu veure com són calcades. El nou disseny és molt més visual (i més personalista, si encara és possible quan hom es refereix al President de la República), més interactiu, més multimèdia i amb alguns trets 2.0.

Més enllà de sí és lícit o no que la web del candidat sigui calcada a la web institucional; és a dir, si una web d’una institució pot ser igual a la d’un partit polític (que no es dóna en la majoria de casos); el què està clar és que el disseny és el més fresc de totes les webs oficials que hi ha avui en dia. La interacció amb els ciutadans encara és difícil, tot i que inclou un formulari que pot ser respost via mail o correu tradicional. Clar que segurament el què més ha molestat és que sembla que abans de Sarkozy ningú hagi ocupat l’Elisi.

La polèmica ens serveix per reflexionar sobre les webs de les institucions polítiques, que no tenen contacte directe amb els seus governats. Caldria incloure coses més enllà d’una adreça de correu –si hi és-. Un bon bloc del dirigent cuidat i actualitzat, continguts interessants i poc habituals com el protagonisme de la mascota de Bush o els podcasts de la Casa Blanca. Sense dubte, la xarxa obre possibilitats per acostar els obscurs centres de poder als ciutadans.

Per aquí la barra de la dreta trobareu enllaç a les fotos del flickr sobre les vacances dels governants.

Des de Palma i la Familia Reial, al descans sant del Papa. Sense oblidar les mogudes vacances de Sarkozy als Estats Units (amb futura visita als Bush… en breu tornaran a menjar french fries als States), el bany de masses a la sempre roja Andalusia del matrimoni ZP o les sessions de footing i Harry Potter del premier italià Romano Prodi.

A Montilla el tenim a un poble de la costa de Granada, i els Consellers van agafant les vacances per torns. Ahir, sense anar més lluny, el meu tiet em trucava des de l’Empordà dient-me que havia vist al conseller Baltasar i a Jordi Hereu en banyador a la platja de Sant Pere Pescador. No he rebut foto des del seu blackberry…

En tot cas, proposo la creació d’un Camp David a la catalana. I que no sigui Queralbs.

El bloc tornarà aviat. De fet, potser la segona setmana de les meves vacances la passi a casa redactant la memòria del postgrau, que el deadline s’acosta de manera preocupant!

Bones vacances!