Montilla no és Obama, d’això n’estem segurs. I tampoc cal que ho sigui. Molt s’ha escrit sobre el lideratge del president de la Generalitat, la seva manera de fer. Molt se n’ha parlat també dels seus punts dèbil i dels seus punts forts, que encarna a la perfecció el lema de la seva campanya: Fets, no paraules.

I estic d’acord amb el president, en comunicació a vegades són més importants els fets que les paraules. O el què és el mateix, a vegades és més important el fet en sí mateix que el què s’hi diu. Per això m’agradaria analitzar la mise en scène de l’acord del finançament d’ahir.

Segons l’escola de comunicació de Palo Alto, Claifòrnia, en comunicació el missatge, el què es diu, només té una importància del 20%. El 80% restant és com ho diem. I crec que ahir el Govern de la Generalitat va perdre una oportunitat per reforçar un dels seus punts més dèbils.

Amb un retard d’11 mesos les coses es podrien haver fet millor. Si la intenció del Govern era reforçar la imatge de Montilla, la compareixença hauria d’haver estat immediatament posterior a la de Salgado o en horari de màxima audiència. Deixar-la per un diumenge d’estiu a mitja tarda no sembla la millor opció.

La primera opció hagués donat un cert toc de bilateralitat oficiosa, i la segona opció, hagués aconseguit l’entrada en directe als informatius. Però no ha estat així.

A més, la Generalitat va anar tard en donar material a la xarxa. Fins ben entrat el vespre no es va penjar la declaració institucional del president i ni la home de la web ni el perfil de Twitter van donar cap informació, rellevància o importància al fet. Els vídeos de Montilla, impossibles de trobar.

I aquesta és la clau: no haver permès que en les hores immediatament posteriors a l’anunci, es pogués liderar el tempo. No ja des dels mitjans tradicionals, sinó a la conversa. Aquesta tasca la van fer els diputats del PSC a través dels seus twitts i Facebook.

Però anem al 20% restant, el discurs. No és un mal discurs, però ahir el Govern tenia la oportunitat de centrar el tema en els beneficis del nou model pels 7 milions de catalans. L’anàlisi del discurs ens permet observar:

• uns certs elements presidencialistes (que busquen reforçar la imatge del president com “Avui he parlat amb els líders de totes les forces polítiques” o “Com a President, vull dir-vos que tinc l’esperança”)
• certs elements patriòtics, sense aixecar massa el vol (“Aquest serà un gran acord… que farà gran a Catalunya”)
• i la part d’agraïments.

Què seria d’aquest mateix discurs si s’hagués personalitzat? Què hagués passat si l’hagués començat amb una història? I si hagués lligat passat, present i futur? I si hagués recoregut a la connexió amb la gent en horari de màxima audiència? I si hagués sorprès amb el seu millor discurs?

Crec, però, que aquestes mancances s’expliquen pel protagonisme cedit a Esquerra per a que pogués acceptar l’acord. ERC va liderar el procés tota la tarda. Per cert, en una compareixença que tampoc va tenir en compte alguns detalls elementals.

Per això citava a Obama, com podria citar a qualsevol altre líder americà. Coneixedors de la importància d’un bon discurs o d’una bona foto, haguéssin tingut en compte tots aquests detalls. Segurament, si Montilla hagués estat Obama, hagués comparegut amb algun Mosso d’Esquadra o alguna doctora recolzant al president, per mostrar aquest fons que es destinaran en un 80% a serveis socials.

Però Artur Mas tampoc és Obama. I la primera negativa a l’acord de finançament no s’havia de fer sortint de la piscina. En aquell moment calia parlar de l’activitat solidària, però les declaracions sobre un tema tan central s’haurien d’haver fet darrere d’un faristol i oferint tota la imatge presidencial que es pugui.

Us recomano molt aquest post del sempre atent Toni Aira.

El finançament ha arribat. Amb quasi un any de retard, però ha arribat. Amb l’incompliment dels terminis que estableix l’Estatut, però ha arribat. Després d’un cap de setmana en què tothom donava per fet el què avui ha escenificat la vicepresidenta Salgado i, sorprenentment, Joan Puigcercós; el finançament ha arribat.

Comença ara el joc de les diferents lectures. El got mig ple o mig buit. La permanència de l’expoli fiscal o la manca de solidaritat entre les comunitats autònomes. En tot cas, tindrem clars qui són els pares: Solbes, Salgado i Castells, perquè a diferència d’altres acords, aquest no és un que aixequi especial alegria entre alguns partits del govern català, com Esquerra.

I és evident que tampoc la oposició, CiU i PP, voldràn reclamar cap mena de protagonisme d’aquest nou model: els primers perquè consideren que incompleix l’Estatut (encara que alguns afirmin que el nou acord és 19 vegades millor que el que van assolir el seu dia amb el PP al govern) i el veuen insuficient. Els segons, al·legant a la manca de solidaritat entre regions i, a mesura que avancin els dies, potser comencem a sentir la cantarella del trencament de la pàtria.

En tot cas, a falta de veure imatges on corri el cava, el què si s’ha desfermat aquest cap de setmana és la dopamina, un neurotransmissor que ens fa gaudir de la sensació de benestar, de plaer, i que dóna una bona empenta a la nostra motivació. La dopamina s’activa especialment quan aconseguim una fita, una cosa que esperàvem amb molt d’interès. Quan això succeeix, el cervell n’allibera en grans quantitats.

Avui, part de la classe política i dels ciutadans de Catalunya –i d’altres parts de l’Estat també- segur que han sentit aquesta dosi extra de dopamina per l’acord aconseguit. Perquè encara que sempre podria ser millor, és la xifra més alta mai aconseguida.

Segurament, el còctel químic s’haurà acompanyat d’oxitocina, que ens indueix al benestar, a la calma, a la felicitat. Però compte, els líders que l’hagin sentit hauran de posar-se alerta en res: encara que Jimenez Losantos hagi deixat la COPE, digerir aquest acord no serà fàcil per gran part de la opinió pública. Tampoc ho serà a Esquerra, que encara que hagi donat el sí al nou model, és conscient de la oposició interna a aquesta fita.

Sembla que el govern tripartit resisteix un cop més als rumors del seu desmembrament. Encara que ens deixa fets clau que donaran sentit als propers mesos de la vida política catalana: la comèdia de Ridao arriba al final del seu primer capítol, tot i que n’aventuro uns quants més. I segurament, aquests no duran ni l’oxitocina ni la dopamina del finançament.

Llegim avui a El País que la crisi financera està començant a afectar el crèdit dels partits polítics. Pel que sembla, les operacions dels partits amb les entitats financeres han registat una forta devallada aquest any.

La qüestió del finançament de partits és un punt clau que explica massa vicis de la pràctica política a Espanya que, a diferència d’altres països com Estats Units, finança públicament als seus partits com a garants del funcionament del sistema polític. És, de fet, una conseqüència lògica del paper que els atorga la pròpia Constitució.

A Espanya hem vist com s’han succeït etapes en què es va buscar el finançament mixta dels partits (fins 1985), únicament pública (des de 1985 amb la LOREG), i a partir dels 90 va tornar una certa corrent que reclamava donar més protagonisme a la possibilitat de finançament privat.

Com sabeu, el resultat electoral és clau per fixar el finançament dels partits. Es tracta, doncs d’una forma clara de finançament públic directe que és la pròpia barrera d’entrada a nous partits en el sistema. De fet, el cas de UPyD és una excepcionalitat en la recent història democràtica. El partit de Rosa Diez ha estat el resultat de dues claus: tenir el suport d’un potent grup de comunicació que evita l’despesa excessiva en publicitat i la creació de noves formes de finançament amb els préstecs dels militants i simpatitzants. El cas de Ciutadans està més pròxim a la part de tenir un grup de comunicació al darrere, més que no pas de novedoses formes de finançament.

Existeixen altres formes de finançament públic indirecte, com la cessió d’espais gratuïts de publicitat … però també diverses formes de finançament privat com mostren les donacions (amb un màxim per persona física o jurídica). Precisament, tot i existir la possibilitat de demanar donacions com es fa normalment en Estats Units, les peculiaritats del nostre sistema polític sembren nombrosos dubtes sobre l’efectivitat de campanyes de fundraising.

El que sembla clar és que Internet pot jugar un paper clau en el desenvolupament d’aquest punt. Sempre que els partits tinguin interès en començar a recaptar fons en aquesta esfera; més si la situació econòmica i financera del país és la que és. I sense oblidar que haurem d’observar si la desconfiança envers la política (apuntalada pels grans escàndols de finançament del PSOE als anys 90 i dels nous dubtes sobre el finançament il·legal del PP amb la implicació del seu tresorer en les xarxes de corrupció a València i Madrid) segueix sent un obstacle cap a aquestes noves fórmules de finançament.

Només l’atzar podia deixar que un 22 de desembre fos la data en què coincidís en el temps informatiu la grossa de Nadal i la negociació del finançament. I dic que només l’atzar ho podia fer perquè la negociació sobre un tema tan crucial com aquest està prenent massa similituds amb un sorteig de Loteria.

Aquestes darreres jornades ens estan deixant grans conceptes amagats darrere les declaracions creuades. El què més m’agrada, el de la política en temps de descompte, no hi ha dubte. Per política de tems de descompte podríem entendre tota una concepció, no sé si dir estratègica, de la negociació política i sobretot de la comunicació política. Aquesta teoria entroncaria directament amb el curtplacisme de que fem gala massa sovint i el sí perquè sí. I és que tal i com li preguntaven avui a José Blanco a la roda de premsa, si Zapatero s’ha de reunir amb tots els presidents autonòmics, arribarem a temps el 31 de desembre?

La setmana passada em referia a aquest tema en termes nadalencs. Suposo que té molt d’il·lusori creure que es pot arribar a un acord en 9 dies, un acord satisfactori per totes les parts, s’entén. Però avui potser caldria canviar el to per l’atzar, la sort i la loteria.

Avui és el dia de la salut. I la feina. En el món de la loteria serveix, en el de la política no ens servirà amb la salut o la feina, de fet, aquí es on resideix la dificultat del moment polític que s’està dibuixant. Això no serà fàcil. Tothom ha posat les cartes sobre la taula i dubto que ens poguem confiar amb l’esperit nadalenc…

Avui també “competeixo” jo contra el temps informatiu de la loteria, en sentit figurat, és clar. A aquest link podeu llegir i veure l’entrevista que em van fer a La Vanguardia sobre l’efecte Obama.

El cinema i la televisió s’han encarregat de posar en evidència que Nadal és una època extremadament propicia per a la felicitat, l’amor, el perdó i la fraternitat. Una època donada a l’optimisme i on tot és possible, on regna la màgia i la il·lusió per a que tot el que desitgem es faci realitat.

Una època també per a la reflexió sobre la necessitat de ser més bondadosos, més comprensius i més generosos durant aquests dies. Curiosa la incidència de demanar-ho durant unes setmanes i no durant tot l’any, però vaja, és el què ens ha tocat viure.

La negociació del finançament que, per cert, fixa uns paràmetres a un Estatut d’autonomia que és llei orgànica i que el propi govern central es nega a aplicar; em recorda molt al sempitern “Conte de Nadal” de Dickens on, el binomi Zapatero-Solbes interpreta a la perfecció el paper de Scroogge.

Amb altres referències nadalenques, Montilla és més que mai el protagonista de “¡Qué bello es vivir!” (It’s a wonderful life en anglès pels més puristes), on ell i el PSC s’estan repensant la seva relació amb el PSOE si no hi ha un acord sobre finançament abans del 31 de desembre. De moment, els pressupostos ja van passar el darrer tràmit parlamentari després del veto al Senat protagonitzat per l’estranya aliança ERC-PP, amb el vot afirmatiu dels diputats socialistes catalans.

Clar que no sé jo si en la versió moderna de la pel·lícula de Capra, Montilla i el PSC entendran que la seva posició és tan delicada que poden estar generant la darrera de les més grans desil·lusions de tot un país: no tenim massa marge de maniobra més.

Tinc la sensació que a CiU estan esperant que el tió i els reis mags els portin un trencament del Govern. A la Plaça Sant Jaume (bé, més aviat a la seu nacional d’ERC) saben que si el 31 de desembre no hi ha acord i aquest tema es perllonga massa més, el pacte de govern començarà a no tenir sentit i podria generar un desencís encara major entre el ja crític electorat dels republicans.

Seran unes setmanes dures que caldrà prendre amb tota la calma i la prudència possible. I jo encara afegiria, amb l’esperit nadalenc que les postals de Nadal que aquests dies s’estan enviant,  desitgen. Sí, és cert, aquest any les administracions públiques repartiran menys il·lusió que altres anys: la crisi ha obligat a reduir-ne el número total de felicitacions enviades i promoure’n l’enviament de les versions digitals.

Les cases reials també han retallat la seva despesa, com la britànica. A Espanya, els néts dels reis feliciten les festes a totes les persones que rebran una postal reial. Tot i que per postal original, millor la dels diputats socialistes que han fet de les caricatures al president del Congrés, José Bono, el leitmotiv d’enguany.

Les festes seguiran, amb Scroogge o sense. Amb personatges de Capra o sense. Amb la loteria per la televisió o amb vaga de RTVE. Amb sopar d’empresa (o de l’Associació de Periodistes Parlamentaris) o sense. Però això seguirà endavant. Fins i tot, amb pessebres als jutjats o pessebres sense nen Jesús al centre de la ciutat. Amb avets a pedals o amb llums de baix consum.

Això sí: el primer regal ens ha arribat amb la votació de dimecres al Parlament Europeu que va tallar les ales a la proposta d’augmentar a 65 les hores laborals setmanals a Europa. Un triomf pel drets socials.