No és país per a debats. Per molt que s’entestin alguns, Espanya no és un país donat als debats. La història democràtica espanyola ens mostra els quatre debats a les eleccions generals com una anècdota més que una norma. Així, no és estrany que en alguna cosa  sí que s’han posat d’acord els dos grans partits espanyols és, precisament, en no regular aquest punt. Seguirem a mercè de la voluntat dels candidats. Millor, de les necessitats de l’estratègia de cada partit.

Així, mentre Espanya segueix sense dotar-se d’un consell que els organitzi, d’un acord majoritari per promoure’ls; observem amb atenció -i per què no, certa enveja- les experiències en d’altres països que fan del debat electoral una oportunitat d’or per conèixer com raonen, com reaccionen, què pensen i què proposen els líders polítics.

I en aquest nou mapa dels debats electorals, Internet és ja una part destacada del nou escenari. Si els debats són bàsics en una democràcia, que aquests recorrin a la Xarxa per fer-los més oberts és una excel·lent notícia. Ho vam veure als Estats Units durant la campanya presidencial, però l’última experiència al Brasil és, senzillament, impressionant.

Si durant la campanya als Estats Units YouTube va facilitar a molts ciutadans posar preguntes sobre la taula, el recent debat a la xarxa entre els candidats a succeir Lula da Silva va arribar a registrar més d’un milió de connexions, sense tenir en compte el soroll generat en altres espais. I la cosa té el seu què, perquè el mercat potencial de seguidors al Brasil arriba als 66 milions d’usuaris.

El debat es va retransmetre en directe per la xarxa -una cosa semblant al que el viceprimer ministre britànic va fer aquesta setmana- durant una hora i mitja, i va poder seguir a la pàgina de Folha -el mitjà organitzador-, Twitter i Facebook. Va tenir sis blocs diferenciats. Al final de l’acte, diversos usuaris van poder posar les seves preguntes en el centre del debat. I els comentaris de periodistes enriquir l’anàlisi.

L’experiència no és simple i té un punt interessant. No ja per la novetat que resulta que, una cosa tan important com un debat electoral en unes eleccions transcendentals, es doni en un mitjà que no és el tradicional, sinó també per la possibilitat que aquest debat es faci més ric, més plural i més perllongat en el temps gràcies a la pròpia conversa.

Cada vegada són més aquest tipus d’experiències, la capacitat d’arribar a noves audiències a la xarxa i fer que aquestes mateixes persones puguin participar, no ja amb les preguntes als candidats, sinó en els debats paral·lels que augmenten l’impacte desitjat. Però sobretot, augmenten la participació ciutadana en els assumptes públics.

Arribarem a debats similars a les properes conteses electorals a casa?

Quan un periodista vol contactar amb algú del PP, ja sigui pel sumari del Gürtel o per conèixer les seves propostes per superar la crisi, sap a qui dirigir-se. El mateix passa quan al PSOE, ja sigui Leire Pajín o Blay, han de respondre a les preguntes dels mitjans sobre la grisa presidència espanyola de la UE o la crisi que s’acosta al Govern quan acabi aquesta etapa. Però si volem dirigir-nos al Community Manager, com ho fem? Hem de saber qui està darrere dels tweets o els comentaris a Facebook dels partits?

No fa ni un any, ens preguntàvem en aquest post sobre la idoneïtat de comptar amb un gestor o gestors d’aquesta participació. Ara, la pregunta ha d’anar per altres camins. I així vaig plantejar la qüestió en el torn de preguntes de la inauguració del cicle “Internet y las nuevas tecnologías crean nuevas profesiones” que va tenir lloc ahir a l’històric edifici de Telefónica a la Gran Via de Madrid.

Alguns partits polítics a Catalunya i a Espanya ja compten amb Community Manager. Persones que gestionen les converses a la web social dels partits. Fins i tot arriben a respondre o enviar missatges entre si: el PSOE responent al PP o CiU agraint un enllaç del PSC. Els grans, de fet, han decidit apostar per veus personals després de les seves avatars. I això és una bona notícia. Però no veiem en cap d’ells voluntat de donar a conèixer als seus gestors.

Així vaig plantejar la qüestió a José Antonio Gallego, president de l’AERCO (Associació Espanyola de Responsables de Comunitat) i responsable de Comunitat del BBVA i a Pedro Jareño, responsable de comunicació de Minube.com, encara que va ser el primer el que la va respondre.

No puc estar més d’acord amb la resposta de Gallego. Segons ell, els partits i les administracions que obrin espais de participació a les xarxes socials haurien de donar a conèixer quines són les persones encarregades de donar veu i vida a la conversa. Esgrimir l’argument de l’error: les persones, ocupin el càrrec que ocupin, poden cometre errors i el ciutadà pot perdonar-los. Però quan qui parla és un ens, és difícil fer aquesta diferència.

Encara que en realitat cada casa és un món, cada cas una mica particular i cada partit un univers propi, crec que és adequat preguntar-se això. Crec que saber el nom dels gestors pot dur a una major sensació de transparència i una major proximitat amb el partit. Però com en això, avancem tots junts, millor ho debatem. Què us sembla? Haurien de signar els gestors dels partits i institucions  amb el seu nom i cognom?

Avís per a navegants, polítics que s’atreveixen a entrar a la xarxa. Perquè ja sabem que això d’obrir-se un perfil a Facebook o un bloc, té el seu punt, però cal entendre a què ens exposem. Amb ànim de recopilar alguns d’aquests errors, comencem amb un: no esborris el que has dit. Perquè allà s’hi queda.

Les paraules se les enduu el vent, encara que a Internet això és més complicat. El contingut roman i, si un polític sol ser esclau de les seves paraules, a la xarxa aquesta dependència al que s’ha dit és més punyent que mai. Això hauria de dur a qualsevol polític a tenir més responsabilitat sobre el que diu i fa, perquè se sotmeten més que mai a l’escrutini públic. Per això, esborrar comentaris emesos és un error. No ja perquè no s’evita l’objectiu -fer desaparèixer alguna cosa dita-, sinó per la idea de frau que això duu implícita. Si ens hem equivocat amb alguna cosa, hem de demanar disculpes. Argumentar el perquè del que s’ha dit o el que s’ha fet.

Que li ho preguntin al conseller de Salut de la Comunitat de Madrid, Güemes, amb la polèmica encesa al seu bloc amb  el seu “progresí” i la recuperació del que es va publicar a través del caché, o el darrer exemple d’un càrrec del PSC al Ajuntament de Barcelona, Miguel Ángel Martín, que va esborrar els insults que va dirigir a la directora de TV3 Mònica Terribas després de l’entrevista al president Montilla, comentaris en què afirmava que la periodista estava “mal follada”. Va demanar disculpes i va explicar perquè els va esborrar, però varies webs s’han fet ja amb les imatges… i allà s’hi quedaran.

No, les paraules a Internet no se les porta el vent.

El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, té una pàgina al Facebook que segueixen quasi 180.000 persones. No només és el primer president gal a tenir un peu en aquesta xarxa social, sinó que, segurament, és dels pocs caps d’Estat presents al canal.

Sorprèn del president l’actualització més o menys constant de continguts. Tot i que es nota la mà del seu gabinet, no deixa de sorprendre que una persona amb el seu càrrec estigui disposada a obrir un espai als usuaris amb el risc que comporta. Encara que ja sabem ell no s’amaga. No és el seu estil.

Potser per aquest motiu, la nova polèmica acaba d’esclatar a l’Elisi i té el seu origen a Facebook. Aquest diumenge Sarkozy pujava una nova foto al seu mur, en la qual podem veure com ajuda a enderrocar un altre Mur. És la seva particular manera de commemorar la caiguda de la barrera que separava Berlín, amb la seva pròpia experiència personal.

Fins aquí tot correcte, si no fos pels dubtes que ha aixecat la versió publicada per Sarkozy. Tal i com podem llegir a la seva foto, el mateix 9 de novembre al matí, davant els rumors de la caiguda del Mur, Sarkozy i Alain Juppé -que va ser primer ministre anys més tard-, entre d’altres, van decidir anar a Berlín a viure de prop el moment històric.

Souvenirs de la chute du Mur de Berlin, le 9 novembre 1989.

J’étais alors secrétaire général adjoint du RPR. Le 9 novembre au matin, nous nous intéressons aux informations qui arrivent de Berlin, et semblent annoncer du changement dans la capitale divisée de l’Allemagne. Nous décidons de quitter Paris avec Alain Juppé pour participer à l’événement qui se profile. Arrivés à Berlin ouest, nous filons vers la porte de Brandebourg où une foule enthousiaste s’est déjà amassée à l’annonce de l’ouverture probable du mur. Là, par le plus grand des hasards, nous croisons un jeune élu français que nous connaissions, à l’époque spécialiste des questions de défense : François Fillon. Nous filons ensuite vers Check Point Charlie pour passer du côté est de la ville, et enfin confronter ce mur dans lequel nous avons pu donner quelques coups de pioche. Autour de nous, des familles se rassemblaient pour abattre le béton. Certaines venaient nous parler pour nous expliquer leurs sentiments, leurs ambitions nouvelles, et partager leurs émotions après des décennies de séparation. La nuit s’est poursuivie dans l’enthousiasme général : les retrouvailles du peuple allemand sonnaient la fin de la guerre froide et le début d’une période de grande liberté en Europe.

C’est cette liberté que nous défendons toujours avec l’Europe, et que nous fêtons 20 ans après.

Els gairebé 800 comentaris a la foto han posat en dubte aquesta versió. Podia saber Sarkozy aquell matí que els passos fronterers s’obririen quan no ho sabia ni la mateixa policia de l’Est? El fet és que el primer comentari ve d’un periodista de Libération que va cobrir la caiguda del Mur i nega que un polític local de la França de 1989 pogués tenir accés a aquesta informació quan ni ambaixadors ni el mateix Helmut Kolh la tenien.

La documentació presentada per Sarkozy després de la polèmica segueix deixant alguns dubtes: prèn força que viatgés a Berlín durant els dies posteriors, però no sembla molt clar que estigués allà la nit del 9 de novembre. Sobretot quan el mateix Juppé s’ha negat a confirmar-ho.

Una altra vegada és una foto la que desencadena polèmica. Dels mitxelins esborrats a un jove francès martellejant un mur de formigó. Però la pregunta que es fa part de la societat francesa i que compartim és, per què intentar mentir amb la foto? Per què intentar penjar-se una medalla que potser no té? Per què donar espai als contrincants polítics amb una polèmica inútil? Per què arriscar-se a una crisi de reputació?

Sí, molts menteixen al Facebook o en els llocs de contactes per aconseguir una cita. Però … ho ha de fer també l’home més poderós de França?

Algú va dir alguna vegada que Felipe González es tenyia les patilles per semblar més gran  i donar una imatge de credibilitat durant els primers anys de democràcia. Algú va dir alguna vegada, no fa molt de temps d’això, que els ministres han d’anar amb corbata per semblar creïbles. Però sempre, és millor ser-ho que semblar-ho. També a Internet.

Quan ens enfrontem a la difícil tasca d’organitzar la presència online d’un polític o d’un partit polític hem d’atendre a moltes qüestions, des de dissenyar un lloc web o un bloc atractiu a que aquest funcioni bé en cercadors, sigui usable i accessible a aquelles persones amb alguna discapacitat. Però a vegades se’ns oblida que la nostra presència ha de ser, també, creïble.

I per ser creïble no val amb posar el logotip del partit, penjar una biografia personal del candidat o candidata i, com qui no vol la cosa, pretendre que l’usuari cregui ja per si mateix que amb la finestra oberta a la participació ja és suficient. No, hem de suar la samarreta.

Per suar la samarreta, ens hem de prendre seriosament la nostra presència a la xarxa. Entendre que si obrim una finestra a la participació, hem de fer-ho. Tant és que sigui un perfil a Facebook, un compte a Twitter o un correu electrònic a la teva web. La credibilitat te la guanyaràs participant, no només mostrant el teu logo o penjant un parell de vídeos que et va recomanar fer el teu equip de col·laboradors.

Com sabeu, en moltes ocasions obro aquest bloc a la participació de veus de diferents colors i idees. Ho vaig fer per les eleccions al Parlament Europeu i recentment amb motiu de la Diada nacional … i no sempre és fàcil aconseguir contactar amb qui voldries.

Per exemple, sempre he convidat als partits petits com UPyD o Ciutadans. En ambdós casos vaig fer servir una eina que tenen en els seus llocs web: el correu electrònic. L’equip de comunicació del partit de Rosa Díez i el mateix Albert Rivera van ser els destinataris de dos correus que mai van respondre. Si no has de respondre a la consulta dels ciutadans, per què demanes que et contactin?

Alicia Sánchez-Camacho, la flamant candidata del PP català, va fer el mateix amb el seu perfil a Facebook. Li vaig enviar un missatge que mai no va respondre. I podríem parlar també de les mencions i preguntes a Josep Antoni Duran i Lleida que sempre cauen en el buit….

Participar té la seva part de compromís i s’ha d’entendre quan un dóna el pas. Que sempre és benvingut, per descomptat, però no es pot abusar de la confiança de l’usuari. De què ens serveix inaugurar la millor botiga a la 5a Avinguda si tanquem les portes amb pany i clau?

But we must also admit that programs alone can’t replace pares; that government can’t turn off the television and make a child do her homework; that fathers must take more responsibility for providing the love and guidance their children need.
Barack Obama

Abans d’Internet, l’amenaça per als menors va ser la televisió. I seguraments, abans ho van ser les radionovel·les. I abans, els articles dels diaris. I abans, els xarlatans, els bufons i qui, sap, potser fins i tot els sermons d’alguns capellans. Tot canvi sempre ha estat una amenaça, més si el desconeixement sobre tot el que és nou ens envolta amb un tel d’ignorància difícil de comprendre.

Una mostra més d’aquesta ignorància és la mesura que el PP va plantejar la setmana passada en el Congrés dels Diputats en el marc d’una sèrie d’accions proposades per protegir els menors. El principal partit de l’oposició s’ha marcat entre les seves prioritats polítiques enviar un missatge molt clar als pares: la protecció dels seus fills ha de passar per votar-los. Només així es poden entendre les propostes plantejades, des de la rebaixa de l’edat penal als 12 anys o la prohibició dels menors de 14 anys a participar en les xarxes socials.

Aquestes propostes tenen moltes cares. Com dic, una és la d’estratègia electoral: aconseguir retallar diferències amb el PSOE en aquest extracte apel·lant a una certa política de la por (no hi ha res més emocionalment potent que l’instint de protecció dels pares) és una via intel·ligent. Almenys, a curt termini.

I aquí és on la por i ignorància entren en joc, ja que mentre les noves generacions només entenen la seva vida amb Internet i la xarxa és el mitjà per gairebé tot, per als seus pares només és una amenaça més que no saben com combatre. Però com deia Obama en el seu discurs a la Convenció, el Govern no és qui ha d’apagar la televisió (o Internet), són els pares.

Si l’estratègia del PP no fos tan curt termini, concentraria els seus esforços en alertar els pares de les amenaces, però en accentuar les virtuts de la participació a la xarxa, promouria accions per que tothom tingués accés a Internet, aprengués a usar-lo amb encert i maximitzar els seus beneficis. I el més important, s’adequaria al missatge de modernitat que ha empunyat en diverses ocasions, però que lleça per terra al marcar amb una lletra escarlata les Xarxes Socials. Com a usuaris, com podem confiar en els projectes que presenta el PP si després demonitza el mitjà?

Perquè les Xarxes Socials no són el problema. El problema és el desconeixement, i assenyalar sense rubor a això només fa créixer aquesta percepció. Així ho entenen les persones que dins del PP coneixen gràcies a la seva participació activa aquest món, com Cristina Cifuentes constata en el seu bloc.

En el fons, la pregunta que ens hauríem de fer és: són realment tan perilloses les Xarxes Socials com per prohibir l’accés als menors? La prohibició és la solució? No parlem ja de les dificultats tècniques per a això, ni tan sols de si legalment seria possible.

Sorprèn que els defensors de la tradició liberal (si és que alguna vegada ha tingut força real en aquest país) siguin els que advoquin més per la prohibició que pel desenvolupament. Sorprèn que aquesta concepció la defensi més el PSOE que ells. I sobretot, sorprèn que el PP no vegi autèntiques oportunitats en el desenvolupament de la Xarxa

Al capdavall, la seva proposta és fruit de la concepció que té el PP de la Xarxa, un mitjà sense importància, però que no obstant, és l’utilitzat per les capes de nous votants. I que si dediquéssin més temps a buscar la pedagogia, en res seria el canal més utilitzat per les generacions de pares i mares que, amb més coneixement del que a dia d’avui tenen, enviarien en orris aquest còctel de por i ignorància. Encara que molt em temo que en altres circumstàncies, aquesta proposta podria haver estat presentada per qualsevol dels altres partits…

L’estratègia online ha d’estar per escrit, amb uns objectius clars: si no, no la complirem. Hem de tenir en compte què comunicarem, com i on. Amb quins mitjans comptem i de quant temps disposem per participar en les converses de la Xarxa

Podem participar en nombrosos espais: blogs, microblogging, xarxes socials … Veiem com han participat els partits i els seus candidats en aquestes eleccions europees. Això sí, sense ànim de ser exhaustiu: amb més de 2.066 candidats segur que em deixo algú fora del radar.

Participar en Xarxes Socials

Tant PSOE com PP disposen ja de pàgines públiques a Facebook que funcionen, en certa manera, com un mashup dels perfils dels diversos membres del partit i com a centre emissor de comunicacions i missatges. Les valoracions des dels partits són bones: s’ha traspassat la participació dels perfils i s’ha augmentat en aquestes pàgines les converses i la participació.

El PP va estrenar abans que el PSOE la seva pàgina, però la dels socialistes ràpidament va superar els conservadors en nombre de seguidors. En tot cas, és potser una de les formes més usades i més actualitzades per ambdós partits.

Altres partits com IU, ERC, ICV o CiU no disposen de pàgines pròpies a Facebook. Alguns dels seus candidats, com Junqueras, Badia, Tremosa o Romeva disposen de perfils. I altres com Vidal-Quadras o Mayor Oreja, grups de suport.

Podríem dir que la participació en xarxes socials és la preferida dels partits. Tant és així, que PP i PSOE han creat les seves pròpies xarxes socials. La dels populars, desenvolupada expressament per a ells i oberta a la participació de tots, malgrat alguns problemes inicials de seguretat. El PSOE, en canvi, va optar per serveis gratuïts de la Xarxa, com Ning, per desenvolupar la seva plataforma de mobilització. La dels socialistes limitada a militants i simpatitzants.

Participar en microblogging

Durant la campanya electoral (o algunes setmanes abans, per ser exactes) assistíem a un dels creixements més importants registrats de l’ús de Twitter al nostre país. A l’ombra d’això, molts polítics i partits es van pujar al carro.

D’aquesta manera, PSOE, PP, Izquierda Unida o CiU han usat els seus perfils de partit per relatar els seus actes, enviar missatges, etc. No obstant això, s’han pogut observar conductes poc respectuoses amb la pròpia participació. La més comú ha estat la de no respondre a les preguntes que altres usuaris feien al partit.

Alguns candidats com Junqueras, Tremosa o Salvador Sedó han obert comptes propis a Twitter. En ells també es dóna el mateix cas: no responen als usuaris. Respectar aquesta regla de conducta és essencial ja que aquestes eines permeten acostar-se al ciutadà com un altre mitjà de comunicació no és capaç de fer.

Cas a part és el compte creat per seguir a Jaime Mayor Oreja, que ha estat ja esborrat. Si el seu ús ja va ser controvertit, amb twitts en tercera persona i sense interacció amb ningú, la decisió de tancar és encara més irrespectuosa: els usuaris haurien de poder seguir-lo en el més important, l’exercici del càrrec pel qual ha estat elegit.

Encara que a jutjar pel silenci generalitzat dels candidats a Twitter, observem com la concepció tacticista del medi és més comú del que s’esperava. Si ja hi ha un cementiri de blocs polítics, ja podem inaugurar el cementiri dels comptes caiguts en desús.

Podeu repassar alguns errors dels polítics en Twitter en aquesta entrada de fa uns mesos.

Participar en blocs

El fenomen de participació en blocs experimenta tendències curioses. Alguns candidats han optat per no alimentar un blog, com Tremosa (però sí alguns dels candidats de CiU, com mostra aquesta pàgina, amb un ritme molt desigual d’actualitzacions), Mayor Oreja, López Aguilar, Meyer o Badia.

Izaskun Bilbao o Carmen Romero han creat blocs per a aquesta campanya, haurem de veure si els segueixen alimentant o passen a l’esmentat cementiri.

El cas de Junqueras i Romeva són especialment rellevants. Mentre que el republicà escriu regularment al seu bloc del diari digital Directe.cat, Romeva manté actualitzat amb assiduïtat seu. En aquest sentit, l’eurodiputat català més treballador també ho és a la xarxa, ja que ens explica regularment què fa i per què fa el que fa al Parlament Europeu.

Prendre’s seriosament la participació és una cosa essencial per aconseguir els objectius. Fer-ho bé i durant alguna cosa més que 15 dies cada 4 anys.

Davant una crisi com la que estem vivint, podem adoptar diferents rols:

• Podem quedar-nos amb els braços creuats i esperar que la tempesta passi
• Culpar a tots i a tot el que ha passat i lamentar-nos de la situació en què estem
• O, pel contrari, podem fer alguna cosa.

Arran de la situació econòmica, el món online i offline han fet abundant cobertura a aquestes tres actituds davant la crisi. Però una d’elles sobresurt amb diferència: les veus que volen aprendre alguna cosa de la situació, proposen noves opcions davant d’aquesta i aporten exemples d’emprenedors que aposten dur per fer d’aquesta crisi una oportunitat.

El món de la política, però, va a remolc. No parlo ni del Plan E, ni de propostes econòmiques concretes d’un o altre líder polític. No parlo, ni tan sols, de la sorda conversa entre el Govern i l’oposició. Parlo de la crisi de legitimació que la política comporta des de fa alguns anys.

A Catalunya, com la crisi industrial, aquesta situació sembla que s’ha tornat més greu. Tots recordareu els baixos índexs de participació al referèndum de l’Estatut del juny de 2006 i l’elevada abstenció en els comicis autonòmics posteriors. D’aquí sorgeixen iniciatives com la capitanejada pel conseller Saura de cercar explicacions a la desafecció política: un desencant amb la política que el CEO corrobora enquesta rere enquesta …

Mentre que en el món econòmic els més agosarats han sortit en recerca de solucions, l’abstracció sembla ser la tònica en el polític. Aquesta actitud és perfectament observable en l’ús de les eines 2.0: plantejar un negoci, avui, a esquenes del món online és arriscat per a la viabilitat del mateix. Cada vegada són més els consumidors que volen ser escoltats i volen veure com els seus desitjos es compleixen. Volen trobar respostes a les seves motivacions. I això és relativament senzill en el món en línia. De fet, via Enrique Dans llegeixo aquest article de Forbes sobre l’ús de les eines 2.0 per part del món de l’empresa, en especial per part dels màxims responsables de moltes empreses. “Yes, CEOs should Facebook and Twitter” justifica des d’una vessant d’acció-benefici l’ús de les xarxes per part del món empresarial:

In the current stormy economy, as companies look for new ways to market their products and engage their customers, chief executive officers are finally looking more and more at how social networking tools can extend their brands, create corporate cultures based on listening and learning, and establish their own leadership profiles.

Si l’empresa ho té tan clar, per què a la política li costa tant adonar-se?

Sí, els presidents, alcaldes, ministres, regidors, consellers i candidats, han d’usar la xarxa. Sí, han d’escoltar el que la gent diu. En un món de lògica 1.0 -encara que no m’agrada fer servir aquest tipus de conceptes- era relativament fàcil justificar el distanciament entre el líder i la societat. Avui, l’existència d’aquests mitjans de comunicació fa molt difícil justificar que un lideratge polític no s’hagi de sostenir en la participació activa en la conversa. Potser hauríem de prestar més atenció a aquest punt.

Si una empresa escolta activament als seus clients, per què no ho hauria de fer un partit o un govern? El mercat empeny a les empreses a competir per la fidelitat del consumidor dia a dia. En la política, amb enarborar les banderes cada quatre anys, n’hi havia prou. Fins avui. El món online és una arma de doble tall: els ciutadans i ciutadanes estem més informats que mai de l’activitat dels nostres polítics. Dels seus vots. De les seves accions. De les seves polítiques. El ciutadà cada dia adopta una actitud més semblant a les seves opcions de compra: testeig, prova i si no convenç canvia. O canvia radicalment seus hàbits de consum i es passa a la fruiteria ecològica o es fa vegetarià. O en política, es passa a l’abstenció.

Potser una de les explicacions a aquest distanciament sigui la desigual interpretació del món que compartim. Fins ara, des de la política ens havien donat les claus per interpretar el debat. Avui, les posem nosaltres i la política no ens segueix. Per això entenem la solitud dels polítics que s’aventuren en aquests móns. I per això, aquests líders entenen a qui escolten. Han sortit de les seus del partit i de les arenes polítiques, i això es nota.

Que valgui, doncs, la metàfora: sí, els presidents, alcaldes, ministres, regidors, consellers i candidats han d’usar la xarxa.

Si t’ha agradat aquest article, també t’interesserà “Dirigentes conectados en redes” de Joseph S. Nye

Una campanya sense errors? La intimitat a Facebook? Fer-se fotos amb una Hillary de mentida? Avui publico aquest article a La Vanguardia.

Cuando Facebook es la amenaza

Los errores en una campaña electoral son fatales, por muy nimios que nos puedan parecer. Pero tienen esa característica, pueden arrebatar un triunfo electoral de la noche a la mañana. La historia nos ha dejado ejemplos muy válidos, desde el tenso cruce de acusaciones de Ségolène Royal con Sarkozy en el debate televisado de las elecciones de 2007 a la decisión de John McCain de suspender su campaña para hacer frente a la crisis horas antes del primer debate electoral.

Una cosa está clara: los errores se pagan. De alguna u otra manera, pero se pagan. De algún modo Bono rendirá cuentas por su improperio a su propia bancada de diputados a raíz de la santa polémica sobre la placa. También lo hará Rajoy por su “coñazo” de desfile -aunque en esa ocasión, bastante tuvo con aguantar el tipo en pleno desfile-. Y así podríamos seguir hasta el albor de los tiempos.

Barack Obama, más que llevar una campaña excesivamente buena, fuera de lo común o con una estrategia oportuna, ha destacado por hacer de su campaña un remanso de paz. Al menos en lo que a errores se refiere. Ya hemos visto como McCain protagonizó algunos errores (y otros corrieron a cuenta de Palin) que tocaron su campaña, pero recuerden que Hillary, su gran rival en las primarias, también cometió algunos en momentos decisivos de la encarnizada lucha por la nominación.

Precisamente, el primer gran error de la administración en ciernes de Obama viene protagonizado por una pieza importante de su equipo y tiene, en cierto modo, a Hillary como protagonista. El speechwriter del presidente-electo, el joven Jon Favreau, tenía un par de fotos comprometedoras en su perfil de Facebook. Al anunciarse su nombramiento como Director de Discursos del Presidente, procedió a borrarlas, pero se mantuvieron en línea el tiempo suficiente como para que la foto haya dado ya la vuelta al mundo.

Favreau aparecía en una fiesta reciente bailando con una reproducción de Clinton a tamaño real, y en otra imagen le tocaba ostentosamente un seno a la senadora y futura Secretaria de Estado; mientras un amigo saciaba la sed de la misma con su cerveza.

A parte de las oportunas disculpas a la senadora y a su equipo, la polémica nos muestra que en esta época que nos ha tocado vivir los gazapos y demás vendrán cada vez más por la red. Muestran la necesidad de nuestros políticos de ser su personaje las 24 horas del día. Con lo que hoy más que nunca la receta para ellos y ellas será: sed auténticos.

Facebook y otras redes sociales abren un frente en nuestra intimidad. Nos hacen más vulnerables, siempre y cuando entendamos los riesgos que corremos y pongamos la suficiente cautela. Favreau, por su posición en el gabinete, debería haberse mostrado más sensible a lo que una foto como esa podía generar.

Favreau recibió por parte del portavoz de Clinton una curiosa reprimenda: afirmó que la senadora está revisando su solicitud, visto el repentino interés del speechwriter en el Departamento de Estado… Más allá de las bromas (o lo que es lo mismo, recurrir al humor para clavar un puñal político), Favreau se enfrenta ahora a uno de los mayores retos de su vida profesional: el discurso de inauguración de Barack Obama.

Los discursos de los presidentes americanos en la toma de posesión tienen un enorme peso político. En primer lugar porque, como pasa en nuestros sistemas parlamentarios, contiene las principales líneas políticas que el ejecutivo seguirá durante los próximos 4 años. Lo que diferencia enormemente a los discursos en ese país y en el nuestro, es la capacidad de inspiración y guía para el país entero.

Es precisamente con motivo de la investidura que el país escucha con atención lo que su nuevo líder tiene que decir. Marca las líneas estratégicas, el objetivo. Marca el destino de una nación. Y eso, si va acompañado de un buen discurso y una buena oratoria, puede tener efectos muy buenos para la sociedad.

Sabemos que Obama es un maestro en el arte de los discursos. También sabemos que la pluma de Favreau, que trabaja con Obama desde la convención de 2004 en que se conocieron para preparar el famoso discurso del entonces candidato a senador, es una de las mejores plumas que actualmente escriben discursos políticos. Las expectativas del discurso del próximo 20 de enero son, pues, elevadas.

Si no aparecen más fotos de Favreau bailando con Hillary, Palin o Bill Richardson, el poeta al servicio del presidente podrá dar lo mejor de sí en una alocución seguida de desfiles y bailes que será recordada. Será recordada por lo crucial del momento, de un histórico presidente y de un líder excepcional.  No lo será por unas fotos con cartones, por muy embarazoso que  haya sido el momento.

Fa uns mesos, amb molta il·lusió, vam fer de Cansaladeries Medrán -l’empresa familiar- la primera cansaladeria 2.0 de Sabadell. Recordo especialment uns mails amb en Genís Roca sobre la comunicació on-line dins de les petites empreses, i sobretot, la sensació que almenys a Sabadell això de la web 2.0 no estava massa arrelat.

De fet, són ben pocs els regidors de l’Ajuntament de Sabadell que tinguin almenys un bloc (i la majoria socialistes, com l’alcalde Bustos, Montserrat Capdevila o Lluís Monge). Podríem dir que de fet les noves tecnologies són una anomalía entre la classe política sabadellenca. Només tinc al radar de Twitter a Montserrat Capdevila, per exemple.

No és d’extranyar que, quan vaig fer uns cartells per fer amics de Facebook offline, la majoria de preguntes de clients a la parada fos, i què és Facebook?

Es feia difícil explicar als meus propis pares què és una xarxa social. I què és Facebook. La recerca dins de Facebook d’usuaris sabadellencs no va ser massa exitosa. La majoria, joves, com no pot ser d’una altra manera.

El fet és que avui Espanya ja compta amb 1.400.000 usuaris d’aquesta xarxa social que és molt activa políticament. Alguns polítics com Esperanza Aguirre, Daniel Sirera, José Luis Ayllón, Ernest Benach, Artur Mas, Dolors Camats, Marta Farrés, Joan Herrera, Miquel Iceta, José Antonio Donaire, etc. són membres de la xarxa. Alguns d’ells, “amics” meus.

A alguns països ja s’han posat en marxa campanyes de comunicació i màrqueting des d’aquesta xarxa social, i és que el seu poder de penetració, d’informació de l’usuari i de segmentació d’audiències és brutal. I si no, que li diguin a Barack Obama, que té quasi 10 vegades els seguidors de McCain. De fet, un dels creadors de Facebook és assessor d’Obama. Res a veure amb Espanya, tot i que en la darrera campanya electoral espanyola els candidats comptaven amb Facebook.

El creador de la xarxa social, Mark Zuckerberg està de visita a Espanya, on ha evidenciat el creixement que Facebook ha tingut a Espanya. I és gràcies a Facebook, Twitter i els blocs, podem fer una millor comunicació de la política cap als ciutadans. M’agradaria enllaçar-vos a aquest post d’en Xavier Peytibí sobre la pregunta que va llençar en José Antonio Donaire.

Cap a on ha de caminar la comunicació política 2.0? Què pot aportar Facebook a aquesta comunicació a casa nostra?

Perquè, almenys aquesta eina, té unes particularitats que la fan molt especial. Com comunicar la nostra tasca sense semblar abusius, sense profanar la intimitat -si és que a Facebook n’hi ha-?

Qui tingui la clau d’aquestes qüestions a casa nostra podrà sintonitzar amb tota una generació de nous votants. Que ja els convé a alguns…

Mentrestant, la xarxa anirà creixent i anirem veient com dia a dia antics companys de feina, escola o facultat ens saluden virtualment.