El compte enrere de Montilla
El Govern de la Generalitat fa front a un problema comunicatiu des de la tardor de 2003: explicar l’acció de govern d’una coalició. Després de 23 anys de govern de Jordi Pujol, i alguns més de governs d’un sol partit a La Moncloa, ens enfrontàvem amb un escenari nou per a la majoria de ciutadans, un govern en coalició que naixia d’una majoria parlamentària que no feia president del país al partit amb més escons. Catalunya perdia la virginitat amb el món de les coalicions; per molt que CiU sigui la coalició per excel·lència.
Un aspecte essencial en tot govern de coalició és saber qui serà la cara i la veu d’aquest. La política de comunicació és un cavall de batalla entre els partits i Catalunya no és una excepció d’aquesta norma: està en joc saber qui capitalitzarà l’acció de govern. I més enllà de la història de la primera i la segona etapa dels governs tripartits, amb tots els seus alts i baixos i episodis més o menys coneguts; la tensió per saber qui ha de capitalitzar els actius d’aquests governs és la pròpia història del tripartit.
Només així es pot entendre l’absència d’un portaveu del Govern amb més protagonisme que el que té l’Aurora Massip. Només així es poden arribar a comprendre les diferències de velocitat entre els tres partits i la seva desigual acció davant dels mitjans. Només així es pot entendre que escoltem un missatge a Barcelona i un de molt diferent a Madrid.
De fet, l’absència d’una millor política de comunicació té la seva part de responsabilitat en els resultats de l’enquesta que La Vanguardia publicava aquest diumenge. És cert: una política de comunicació no substitueix la política en sí mateixa. Però una bona política de comunicació sí que serveix per neutralitzar els elements que amenacen el govern, maximitzar els punts forts i aprofitar totes aquelles oportunitats que es presentin. Això no és responsabilitat de Massip o Ribas, sinó del difícil equilibri d’aquesta situació política concreta.
Llegeixo al bloc d’en Saül Gordillo que ens recomana l’article de Miquel Martín al Singular Digital. Martín fou director de comunicació del grup parlamentari d’ERC a Madrid i apunta a l’absència d’una política de comunicació més forta i proactiva com a origen de molts mals del govern tripartit.
Però tornem a l’enquesta. És destacable que amb un any de diferència veiem un canvi de tendència tan important: el tripartit ja no sumaria. Montilla té més confiança dels ciutadans que el cap de la oposició, però els mateixos ciutadans prefereixen a Mas com a president de la Generalitat. El què cal fer notar és que entre els electors d’Esquerra, la majoria preferirien a Montilla sobre Mas, per si algú comença a pensar en escenaris post-electorals o si després del vídeo dels dos anys de govern que va presentar CiU, encara hi ha ganes de fer altres Confidencial.cat…
Però no tot són males notícies per al president Montilla: rep més aprovació que desaprovació; són alguns més els que pensen que la tasca del president és bona o molt bona. Però si més que mirar la foto veiem el conjunt, el president ha perdut 6 punts d’aprovació durant el darrer any. Si preguntem per l’acció del Govern, els resultats són encara pitjors: hi ha més desaprovació que recolzaments.
Aquesta enquesta marca, no un canvi de tendència, sinó l’aprofundiment d’aquesta: el Govern té un problema greu per a ser aprovat pels ciutadans i ciutadanes. Té un problema greu per justificar una reelecció i el context econòmic no ajuda. Amb absència de crisi econòmica el debat pot ser clarament de valors (un govern d’esquerra contra un govern de dretes, un govern catalanista o la Casa Gran del catalanisme; per exemple), però amb els greus problemes que afronta el país no seria d’estranyar que les opcions que reclamen un govern més fort siguin cada cop més plausibles.
Per Montilla comença ja un compte enrere; li queden dos anys per demostrar que s’ha guanyat la confiança del país. Té dificultats més que observables i la manca d’elements com el carisma, un discurs emocional i una reeixida política de comunicació. Però clar, en un govern de coalició el marge de maniobra ja s’ha vist que és més limitat.
L’experiència la sabrem valorar amb el temps, n’estic segur. Les coalicions enforteixen la nostra salut democràtica, per molt que ens hagi semblat que la creixent desafecció hagi malmès el nostre sistema. No és fàcil governar en coalició. Gens. Però a diferència d’altres països o territoris, conèixer l’experiència ha obert ments de molts ciutadans i ens ha empès a un exercici important per al sistema: tenir consciència que el nostre és un sistema parlamentari, i que per molt que al capdavall parlem de dos candidats, la pluralitat s’expressa als escons del nostre Parlament.
A la recerca del relat perdut
Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.
Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.
Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.
No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.
Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?
En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:
- La crisi no existeix
- La crisi està però no és crisi
- Sí que és crisi, però durarà poc
- És la pitjor crisi de la història
- El sistema financer espanyol és envejable
- Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials
Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.
En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.
I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.
En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.
El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.
La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.
I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.
Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?
Altres reaccions: César Calderón
48-45
Més enllà que la rumorologia popular pugui estar sembrant més dubtes sobre Barack Obama a un país on els indecisos són tants i tenen tant poder, l’autèntic artífex del salt de John McCain a les enquestes és Sarah Palin. O l’estratega que va recomanar al senador d’Arizona apostar per la governadora d’Alaska.
Tot i que anem a pams i fem un avís per a navegants:
- Barack Obama no ho té gens guanyat, per molt que la premsa, especialment la de casa nostra, s’entesti en donar-nos aquesta imatge. Desigual la cobertura de les dues convencions i desigual l’interès en mostrar una imatge tant superficial de Palin.
- És normal que després de les convencions es produeixin augments a la intenció de vot, com va passar amb Obama la setmana passada. Clar que el què no és normal és que Obama en pugés 3 i McCain 11.
- Ara comença el joc de veritat i ara és quan més convé estar atents al què passa: queden els debats que crec seran més decisius que mai. I no ho oblidem, en 2 mesos poden passar moltes coses.
Per tant, que Gallup donés per primer cop una intenció de vot del 48% pels republicans i 45% pels demòcrates ens mostra que McCain ha elegit una bona candidata, perquè li ha sabut donar els suports que no podria aconseguir amb el seu perfil moderat. Ha apuntalat una base sòlida que va donar victòries a Bush i que necessita per guanyar. Dubto que això tingui efectes en aconseguir més vots entre les dones, però sí el suport que necessitava de la base conservadora.
Perquè en realitat l’elecció de Palin fa que McCain pugui fer campanya sense haver de parlar d’aspectes morals: el gest diu més que 10 rallies. I de pas, aquests dies no s’ha parlat del tema amb el què Obama podria ser més fort: economia.
Fa poc més d’una setmana plantejava en aquest bloc els meus dubtes sobre l’eficàcia de Palin. No diré que estava equivocat o que ara abraço les evidències: només el 4 de novembre ens ho dirà.
Però a priori sembla és bastant evident que Palin ha aportat més a McCain que Biden a Obama. De fet, com no podia ser d’altra forma. El republicà per si sol no podia fer més per agafar a Obama, així que la seva tria ha estat encertada: un revulsiu. El protagonista Barack no podia triar a un contrapès tant potent com Hillary ni algú tan radicalment oposat, com en certa manera ho és Palin a McCain.
Només el temps, la penetració de les estratègies i els missatges ens diran qui va ser més encertat. Només amb el temps podrem saber si els republicans, tan experts en tècniques de comunicació com la triangulació, han pogut fer-se amb el terreny del canvi contra el canvi. Només sabrem llavors si el canvi d’Obama és més fort que l’economia. O si molts americans creuen que en aquestes eleccions el què importa és el “Country first”.
Per si acaba essent l’economia…
El 80% dels americans creuen que l’economia està en mala situació. I el 70% creu que la cosa pot empitjorar. No és una barbaritat pensar que l’economia pot convertir-se en el tema de les eleccions presidencials americanes.
I quan la campanya comença a pujar d’intensitat per la proximitat de la cita electoral, és normal que els electors comencin a deixar enrere els globus, el confeti, les banderes i els discursos de les convencions per centrar-se en el què els farà decidir el vot. I l’economia serà un d’aquests.
En economia, un cop més, els republicans juguen amb avantatge: han estat més hàbils que els seus contrincants polítics en fixar un marc conceptual clar i concís que es redueix a “menys impostos i menys govern”. No cal dir res més, perquè els americans ja saben què volen dir amb això. I si no, mireu aquest enllaç que em fa notar l’Adolfo.
Els demòcrates ho tenen més complicat. I tant fa que els anys de mandat de Clinton el país visqués uns gloriós període econòmic: no tenen la mateixa força ni la mateixa capacitat generadora de confiança.
Seria lògic pensar que davant les dades que veiem al principi d’aquest post, l’americà mitjà podria entendre que la millor manera per reactivar l’economia sigui amb un canvi, de partit al poder i de president. Però el cert és que Obama aixeca molts recels entre els sectors més populars dels Estats Units.
En primer lloc, perquè les polítiques econòmiques del senador d’Illinois són ben diferents de les de Clinton (i Bob Rubin), ja que primarà la reforma de l’impost de la renda per a que les famílies que guanyen més de 250.000 dòlars, paguin més. I baixar els impostos de la resta de contribuents. Amb els ingressos addicionals i l’estalvi en, per exemple, Iraq, invertir en les àrees socials que el candidat ha descrit, així ens ho explica Sebastián Royo.
I de fet, davant d’aquesta opció que pot semblar massa etèria per alguns, la proposta de McCain és clara i concisa: rebaixar impostos, tal i com ha fet Bush. A ulls europeus ràpidament diríem “però si les rebaixes de Bush els han dut a augmentar la desigualtat!”, però tots sabem que les percepcions a una banda i l’altra de l’Atlàntic no són les mateixes.
La crisi de la comunicació en temps de crisi
L’economia és avui EL tema de la política espanyola. I no importa si altres temes com la Memòria Històrica o l’avortament entren en escena. L’economia és el tema i intentar mirar cap a una altra banda no millora la situació.
L’índex de confiança dels consumidors no ha fet res més que baixar als inferns en els darrers mesos, encara que avui hem sabut que potser l’optimisme vacacional ha fet pujar una mica l’índex. Com també han baixat les dades del PIB. L’IPC i l’atur, en canvi, feia temps que no tenien unes vistes des de pisos tan alts com ara.
Davant del tema, les estratègies han de ser clares. Encara que hi ha alguns que ho tenen més clar que altres. Perquè alguna cosa passa quan el vicesecretari general del PSOE afirma que els espanyols i espanyoles viuen millor que mai i el mateix dia es faciliten les pitjors dades d’atur des de 1988.
I alguna cosa passa quan el mateix dia el cap de la oposició compareix davant la premsa sobre un ròtol ben clar al seu atril “Soluciones para la crisis”.
Una bona política, mal comunicada, és com si no es fes. I si la política no és bona i està mal comunicada, els resultats poden ser desastrosos. Només així s’explica la davallada del PSOE en la intenció de vot. Però compte: no es tracta només de baixades demoscòpiques, sinó que en realitat els efectes d’una aparent inoperància l’estem vivint tots.
Davant d’una crisi internacional com la que estem vivint (i viurem), no actuar és irresponsable pel país. Però també ho és pel seu propi partit i pels interessos propis de ZP. És un acte kamikaze que té precedents: Aznar va fer el mateix amb Iraq.
El marc conceptual dels conservadors és, com veurem demà amb el cas dels republicans, ben clar: menys impostos.
I el dels socialistes? Què està fent el govern per pal·liar la crisi a part d’endarrerir compareixences del president al Congrés uns dies per presentar-se a petició pròpia? Regalar bombetes i contaminar altres debats com el del canvi climàtic? Augmentar drets socials -que ens hem de felicitar- i no atacar el problema econòmic?
I si realment ho està fent, que quasi el 60% de la població considerés al juliol que la situació econòmica era dolenta significa que no s’està comunicant res.
Els ciutadans necessiten sentir que el seu president sap de què parla i que està amb la camisa arremangada per treballar el problema. La visió naïve de Zapatero s’estén paulatinament, i els indicadors de confiança ho mostraran.
I el PP farà referència al seu marc i als seus resultats amb la remuntada econòmica de finals dels 90. De fet, els populars, més coneixedors dels símbols econòmics en temps de crisi, saben generar confiança en aquests temes. Cosa que el PSOE no podrà fer mai segueix deixant a Blanco dir coses com les que va dir. Així no es recupera la confiança del consumidor.
Les ciber campanyes mal plantejades
Aquesta campanya posa de manifest un dels principals reptes que tenen els partits polítics en matèria de comunicació: la recerca del talent.
Veient el resultat que han presentat els membres del PSM, i sabent que es tracta d’una campanya legítima per acabar amb la gravíssima manipulació d’un mitjà de comunicació públic, em sap greu copsar com sovint ens quedem relegats a la via més fàcil i no busquem l’alicient a l’esforç.
Imaginin, per un moment, que els esforços de temps i monetaris esmerçats en aquesta web plana s’haguessin destinat a:
elaborar un bon vídeo impactant que hagués circulat com un viral per la xarxa
un grup de Facebook potent
engegar una revolució des de la xarxa: si a Ucraïna la base va ser una bossa taronja, perquè no moure la gent des de la xarxa amb algun element comú i identificable? Em ve al cap la V de Vivienda…
Els partits han d’abraçar el talent i la imaginació, i més quan estan a la oposició. Si el PSM vol desbancar algun dia al PP del seu feu haurà de començar a crear un perfil propi, a innovar en la seva comunicació i a dur a terme una autèntica campanya permanent. Clar que un any després de la derrota electoral, encara no hi ha un líder clar i posicionat. Ja se sap, de tal palo, tal astilla…
Bolaño dimiteix
Bolaño addueix raons personals en la carta de dimissió que s’ha fet pública. Però el cert és que la polèmica figura del Director de Comunicació de Presidència encara fa més complex l’anàlisi de la situació. Són ben conegudes les enganxades que Bolaño ha tingut amb diversos periodistes, tant des de la seva posició de cap de premsa del Ministeri d’Indústria quan el President era Ministre, com en l’etapa actual.
De fet, és notòria la difícil relació amb La Vanguardia, arran de l’episodi protagonitzat per les amenaces de Bolaño al redactor en cap de la secció de política del diari barceloní, Jordi Barbeta, fa poc més d’un any. En aquella ocasió Barbeta denuncià públicament que Bolaño l’havia amenaçat dient-li “te juro que no voy a parar hasta joderte” per haver fet públiques les al·legacions de l’Advocacia de l’Estat al recurs del PP contra l’Estatut.
En aquella ocasió, i després de la tempesta política generada, Bolaño es veié forçat a demanar disculpes a Barbeta. Però és evident que des de llavors la situació amb un dels diaris més influents de la política catalana no era fàcil.
Ni PP ni CiU van veure, en aquella ocasió, la oportunitat de demolir una figura cabdal del gabinet del President, però en política aquestes coses acaben arribant tard o d’hora.
S’obre, doncs, una porta a canvis en la política de comunicació del govern degut al perfil extremadament complex que Bolaño havia imprès a la forma de dissenyar l’estratègia de comunicació d’aquest Govern. Sense cap mena de dubte s’obre una etapa de canvi amb la dimissió de Bolaño i els moviments pel cessament de Baltasar al capdavant de la conselleria de Medi Ambient.
Una noticia, aquesta, de les que duran cua, ompliran columnes i generaran clicks.
Percepcions, missatge i direcció
En política, les percepcions tenen un valor sobredimensionat. Sobretot si fem cas al fet que aquest món desperta passions a propis i a estranys, en tant que al cap i a la fi, tot el que diuen, fan i discuteixen els polítics ens afecta.
És per aquest motiu que la comunicació de la política ha de jugar un paper essencial. La improvisació fa més mal que bo i molt sovint fer les coses d’aquesta manera són la tònica generalitzada entre els representants polítics que tenen un micròfon a la mà.
Improvisat o no, el cas del govern espanyol és digne d’estudi. No hi ha manera que aconsegueixin fixar un sol missatge que arribi als seus públics objectius, estan demostrant tenir grans dificultats per unir tots els elements de la comunicació: tant la verbal com la no verbal.
Anem a pams. Tenim tres grans exemples (compte! En menys de 100 dies de govern!) que ens mostren la incapacitat de comunicar el què volen comunicar. Primer va ser el tema de la sequera i la construcció de la canonada a Catalunya. Després va ser l’estèril debat dels “miembros y las miembras”. I per últim, el ball de corbates.
Els socialistes tenen clar el què volen dir, però no ho fan. Tenen clar que la política de recursos hídrics no pot fer-se enfrontant a territoris i aprovant plans hidrològics com van fer els populars, però no van saber/poder expressar el seu missatge. Al cap i a la fi, van tenir sort que la Moreneta dugués la pluja a Catalunya, però hagués estat curiós veure com hagués continuat la història amb un president aragonès del PSOE començant a aixecar la veu…
Els “miembros y las miembras” és un altre clar exemple d’error de comunicació. Qui pot estar en contra de feminitzar el llenguatge? Qui pot estar en contra d’incloure el 50% de la societat al llenguatge? Molt poca gent. El PSOE sap el què vol, començar a combatre el masclisme des del llenguatge. Però no ho sap fer: l’anècdota es menja el missatge i la postura del govern no ajuda a destriar el gra de la palla. Fallem en el plantejament i en la solució del problema.
El tercer episodi l’hem vist aquesta setmana: Bono regala una corbata a Sebastián perquè es presenta al ple del Congrés sense per estalviar energia. Aquí la situació canvia una mica perquè ambdós són del mateix partit, però vaja, el PSOE sap el què vol: conscienciar a la població de la necessitat d’estalviar energia, especialment a l’estiu amb un abús dels aires condicionats. La posada en escena no és dolenta, però potser el símbol elegit no sigui el millor perquè no s’ha entès. Imagineu si no s’ha entès que avui ABC comparava els que es treuen la corbata amb Otegi, Tardà, Morales, Ahmadineyad. Què tindran en comú Evo Morales o Otegi amb pujar uns graus l’aire condicionat i permetre anar sense corbata per reduir el consum energètic i voler posar al mateix sac a Sebastián amb el líder iranià? No s’ha entès. O no s’ha volgut entendre.
Si en la política, les percepcions compten, caldrà elaborar bé els missatges per evitar donar massa espai a les lliures interpretacions, especialment al bell mig d’un context mediàtic difícil. I en aquest sentit, potser la tasca d’un Secretari d’Estat no és l’adequada, i caldria pensar en Directors de Comunicació que estan més avesats a pensar com formular un bon missatge.
Comunicació en vaga
La comunicació d’aquest govern està en vaga… bé, l’anàlisi en profunditat me’l guardo pels 100 dies de govern, però és evident que la paràl·lisi d’aquest segon mandat de Zapatero espanta.
No valorarem aquí si aquesta manca d’iniciativa és real o no, volguda o no, desitjable o no: aquest és un bloc de comunicació política. Però el què resulta evident és la percepció que la gent en rep d’aquest govern. I ja sabeu que en comunicació, les percepcions són més que importants.
I què en rep de tot això el ciutadà mitjà? Un país que està en crisi: tant se val si la màxima prioritat comunicativa del govern i de Nieves Goicoechea, la seva Secretaria d’Estat de Comunicació, es crear tot un diccionari de mots per evitar dir les coses pel seu nom. Un país que té un govern absent.
On estan els missatges claus d’aquest govern?
Quin és el seu relat? La idea d’una Espanya que ja no s’atreveixen a dir plural?
Quina és la seva estratègia? Perquè si és esperar que a les files del PP continui la baralla fins el 2012, anem bé.
A la pel·lícula “The American President”, Michael Douglas com a president dels Estats Units, deixa una cita amb la seva nòvia (Annette Benning) per la declaració d’una vaga de pilots abans durant Acció de Gràcies, en un acte d’autoritat i d’acció.
On està la sensació d’acció d’aquest govern?
On està la percepció del ciutadà mitjà de que algú fa alguna cosa?
Sense cap mena de dubte, les declaracions de membres del govern ahir mateix, parlant d’una solució durant la setmana fan que molts ciutadans es plantegin “si ja tenen clar quan acabarà, perquè no ho acaben abans?”.
El país es va aturant paulatinament, si la cosa no acaba abans, i el govern amaga el cap sota l’ala. Les enquestes del CIS poden donar una majoria absoluta provocada per l’efecte del cavall guanyador i per la crisi del PP, però si no hi ha una reacció inminent de l’executiu, les enquestes no faran res més que mostrar el què veiem abans de les eleccions.
I d’aquí 4 anys la cantarella de la por no funcionarà.
Temps al temps.
El bloc polític
I és cert: els blocs han suposat una autèntica revolució en la manera de comunicar-se. Han pluralitzat les veus, han fet gran la conversa; en definitiva, han permès que entre tots poguem enriquir el nostre coneixement col·lectiu. Hi ha grans blocs que permeten un aprenentatge quasi privilegiat en certes àrees. Altres, són punts de trobades per a col·lectius. Hi ha blocs que ens permeten conèixer l’interior de les organitzacions. Fins i tot alguns ens deixen conèixer la vessant més personal i professional dels nostres representants electes. I això en un sistema parlamentari que mai s’ha caracteritzat per un elevat contacte amb els representants és molt més que ressenyable.
Però com ja reflexionàvem fa unes setmanes, els blocs necessiten una estratègia que serveixi als nostres objectius comunicatius. Tots en tenim algun, fins i tot el fan d’un grup de música que vol demostrar que ningú sap més de la temàtica que ell o vol saber que no està sol al món.
L’article de La Vanguardia incideix en els blocs polítics, i assenyala els grans mals -vicis, podríem dir- dels blocs polítics. Creats només per buscar vots abans de les eleccions, falta de compromís dels seus autors, abandonament després de ser elegits… Mals que coneixem abastament i que no profunditzarem ara. Us torno a recomanar un article de Gutiérrez-Rubí que trobo essencial per entendre les reflexions de futur que hem de fer sobre els blocs polítics, així com un altre de molt interessant de José-Luis Prieto.
Anna Lara, com la resta de companys i companyes del màster en màrqueting polític de l’any passat, ha lliurat la seva memòria on ha reflexionat al voltant del lustre de les webs polítiques 2.0. Espero que ens doni la seva opinió als comentaris sobre aquest fenòmen.
Que els blocs estan canviant la manera que tenim de comunicar-nos, és cert. Que fins i tot ja tenim eines de micro-blogging, també és cert. Però que tenim molts blocs sense un objectiu concret també és cert. Que ens cal repensar per a què els volem, com els treballem, com aconseguirem comunicar… que cal fer alguna cosa per evitar que això, al capdevall, sigui una conversa entre convençuts. Que ens cal donar un pas més gran per arribar, no a més persones sinó a les persones adequades.
Per això ens quedarem sempre amb la tasca de pioners, que han obert camí, ja vinguin del món de la política o de l’empresa.
Aprofitem que és diumenge i no fa sol, i barrinem…
