La vida té aquestes coses: un dia estàs a dalt i l’altre a baix. És una muntanya russa, i tantes altres imatges que constitueixen llocs comuns quan parlem d’aquesta inestabilitat de les coses. D’aquesta velocitat del canvi. De l’èxit al fracàs en qüestió de segons. De l’eufòria a la trista realitat en menys del que canta un gall. Espanya no és diferent. La celebració per l’èxit de la Roja ha donat pas a la constatació del lideratge absent del país.

Ni Zapatero va convèncer ni Rajoy va arrasar. Tots dos van desaprofitar les seves oportunitats. El president podria haver fet de la seva intervenció un acte de sinceritat, de desgranar el perquè de tantes decisions, errors i improvisacions. No ho va fer. Al contrari, el seu discurs no va acabar d’entusiasmar encara que el va estructurar, preparar i fins i tot es va permetre el luxe de donar-se a la poesia i a la motivació. Però no va convèncer (serà que el problema és el missatger?).

Rajoy va calcular malament el discurs. No va saber gestionar les expectatives i es va enfonsar amb la seva errònia estratègia. El seu discurs va ser duríssim. Fins i tot convincent, especialment entre totes aquelles persones que creuen que Zapatero és un llast per al país. Però no va golejar com avui titula La Razón. Va pecar d’ingenu. Potser a Génova creien que Zapatero seria el líder gris i abatut que ha aparegut a la tribuna del Congrés en els últims i transcendentals debats. I segurament van anar a dinar amb aquesta idea després de veure el president. Però el cara a cara entre Rajoy i Zapatero, d’una extrema duresa, va mostrar que l’envit -que no el debat- el va guanyar el president. No es poden demanar eleccions sense postular-se com a alternativa. Rajoy no la va presentar i Zapatero el va posar contra les cordes.

Però això no compta. A hores d’ara del partit la societat espanyola no està per l’enèsima baralla infantil entre el president i el líder de l’oposició. La societat demanda lideratge i cap d’ells està en condicions d’oferir-lo. Ahir només es excitar les bancades. I per això, va perdre Espanya. Es va constatar una vegada més que ni PSOE ni PP tenen una visió clara de què fer. El president es va comprometre a prendre totes les decisions que siguin necessàries, encara que siguin difícils. I el líder de l’oposició a no recolzar-les, encara que siguin les que teòricament defensa. Tot en mans d’una convocatòria d’eleccions anticipada o una moció de censura que no arribarà. Aquesta és la trista realitat del debat.

Però com això és una muntanya russa, la realitat és que tampoc és per tant. La situació política evidenciada al Congrés deixa pas a una societat espanyola que encara està de ressaca -Forges ho broda amb la vinyeta que il·lustra aquest post-, de vacances … i fins i tot de festival de música -curiós que El País doni més rellevància al FIB que al debat-. I per això, les conseqüències d’aquesta no victòria de cap d’ells tampoc és tan rellevant. Perquè aquest debat és el més semblant a un debat electoral a l’ús: molts ho veuen -prendrem el molts per un sensible augment d’audiència respecte als debats ordinaris-, però molts són ja convençuts. Els populars van veure molt bé a Rajoy i els socialistes, la resurrecció del seu líder. Però poques percepcions s’hauran mogut entre els indecisos.

Ahir es va complir amb un tràmit. Aquesta és la sensació. Ni es va guanyar ni es va golejar. Rajoy no és Iniesta. Ni Zapatero, Casillas. La fúria de la Roja va deixar pas a la trista realitat d’una política espanyola sense rumb, per molt que els dos capitans diguin ser al timó. Si no van saber portar el seu propi discurs al seu port, com pretenen dur el país a bon port?

En uns mesos, Catalunya celebrarà les seves eleccions. Abans, veurem comicis per a la presidència del Barça i, encara que sembli que estan a anys llum, en poc més d’un any tornarem a triar alcaldes i la majoria de presidents de comunitat autònoma. I amb el que està passant a la xarxa -i no, no em refereixo a això de la LES i la institucionalització de la censura a la xarxa per part del Govern-, és lògic pensar que Internet jugarà un paper central. O hauria. La importància, dependrà de com s’apliqui.

A Catalunya ja s’estan donant passos molt decisius, especialment a CiU que com ja ressenyem en altres articles, compta amb la seva pròpia xarxa social. Per a la resta de partits, tant catalans com els candidats de qualsevol poble o ciutat de la geografia espanyola, potser sigui bona idea fer una ullada a alguns d’aquests llibres.

El president del Parlament, Ernest Benach, que ha estat el clar exemple de lideratge per introduir noves rutines en seu parlamentària, ha escrit “Política 2.0″ comptant l’experiència i donant interessants claus sobre el què ha de ser la política 2.0 i per què Internet pot salvar la distància cada vegada més gran entre polítics i ciutadans. És un excel·lent manuscrit que va camí de convertir-se en llibre de capçalera per als que vulguin canviar. Es pot comprar en format electrònic, a més del paper.

De l’altre costat del Atlàntic ens arriba un interessant relat en primera persona de la campanya electoral més reeixida fins al moment a Internet. Sí, parlem d’Obama. I sí, parlem de la traducció al castellà del “Yes, we did” de la canadenca Rahaf Harfoush. Rahaf, que va estar l’any passat a Espanya per delectar-nos amb la seva experiència, la presenta per escrit en un llibre en què trobarem diverses claus que hem d’atendre. Això sí, amb la distància necessària: el nostre sistema no té res a veure amb l’americà. El llibre l’edita Gestión 2000, del Grup Planeta.

Crec que molts dels lectors d’aquest bloc tenen una vocació secreta que no volen sempre acceptar … els agradaria ser C.J. Cregg. Bé, ens agradaria. Saber què se sent en estar davant la premsa més important dels Estats Units dia a dia com a secretari o secretària de premsa de la Casa Blanca. Tractar diàriament amb aquesta elit del periodisme i fer front a la difícil tasca de lliurar el missatge adequat davant les esmolades preguntes i investigacions d’un selecte grup de professionals.

Però sobretot, crec que ens agradaria ser-ho per la interessant part de jugar amb el temps, de saber el que importa en el llarg termini, però defensar-ho alhora en el dia a dia. Tractar amb el president. Centralitzar el missatge. Protegir el Govern sense caure en la manipulació o la mentida. Qui no ha somniat amb ser rere aquell atril …

En moltes ocasions, ja sigui aquí o en xerrades amb bons amics, ens hem qüestionat per què a Moncloa no hi ha una C.J. Sí, hi ha la vicepresidenta que fa una una tasca extraordinària, però De la Vega no és C.J. Tampoc ho és Nieves Goicoechea. I tampoc La Moncloa és l’Ala Oest.

Sempre he cregut que eren múltiples factors els que evitaven tenir un/a secretari/a de premsa al Govern. D’una banda, la impossibilitat d’una persona amb aquest rang d’assistir al Consell de Ministres. De l’altra, la relació bastant diferent amb els mitjans a banda i banda de l’Atlàntic, seguit d’una tradició democràtica molt diferent … i així, totes les variables que puguem arribar a imaginar. Encara que en el seu temps, Aznar va tenir una cosa semblant a C.J., encara que amb barba: Miguel Ángel Rodríguez.

Però en el fons, més enllà d’aquestes qüestions estructurals, la realitat és que Zapatero no té una C.J. perquè li hagués durat dos dies. Aquest és el govern dels gafes comunicatius. L’executiu de la marxa enrere. No crec que una professional com C.J. pogués aguantar molt de temps uns errors que mostren la descoordinació en el missatge. La pèrdua del nord en l’acció política. Quan no se sap ni el que es vol fer, com es pot comunicar alguna cosa? L’últim cas ha estat el de la base de cotització de les pensions, però han estat tants d’altres…

C.J. hagués dimitit a les primeres de canvi, no tinc dubte. Però el que comença a ser preocupant és que el Govern no encerta a fer res bé (comunicativament parlant) i ningú no plantegi una necessitat òbvia: el país necessita una nova direcció per no caure en el desastre. Però sobretot, necessita confiança en allò que li expliquen. I amb globus sonda en les pensions, no s’aconsegueix. Ni s’aconseguirà. Encara que avui Zapatero demani per això en el seu Esmorzar de l’Oració.

Aquest govern de la marxa enrere té seriosos problemes comunicatius que s’afegeixen a la ja malmesa situació política i econòmica. El govern de la marxa enrere s’aixeca pensant una cosa, al migdia creu una altra i a la nit en diu una diferent. Inconsistència en les idees i inconsistència en el missatge. I per si fos poc, contradiccions obertes entre els seus ministres … No, definitivament no, C.J. Cregg mai podria ser portaveu a la Moncloa.

Les enquestes de partida davant un escenari electoral ens permeten entreveure com ha de ser l’estratègia a tenir en compte per aconseguir el nostre objectiu. Enquestes, història electoral del territori, aspectes de la llei electoral … totes les dades que ens permetin concebre correctament cap a on volem dur el nostre cotxe per fer-lo creuar la meta en primer lloc.

Més o menys com un pilot de rally, que ha de conèixer bé el terreny sobre el què trepitjaran les rodes del cotxe i tractar d’avançar-se als sots i corbes extremes. Avançar-se als problemes que puguin evitar que el vehicle arribi en primera posició. O que es pari a 700 metres de la meta, com li va passar a Carlos Sainz. Tots recordem la mala sort del pilot que en més d’una ocasió, veia com la victòria se li escapava per problemes en l’últim minut. Sempre recordarem el seu copilot amb el seu “Trata de arrancarlo”.

Aquest efecte existeix en política. És l’efecte contrari al bandwagon, quan un excés d’optimisme davant les expectatives electorals, l’electorat es desmobilitza i no aconsegueix els seus objectius primordials: guanyar. En resum, en lloc de sumar gent al carro, com passa en el bandwagon, quedar-se a les portes per un problema en el motor.

El PSC ha entès molt bé l’escenari en què es mou. Sap que és necessari arrencar el cotxe per intentar mantenir-se a la presidència de la Generalitat. És conscient que estan molt per darrere en les enquestes i que als seus rivals, el motor els pot fallar. Per això, un vídeo -llarg- del partit repassa en una mica més de quatre minuts històries esportives de fracàs del líder en el darrer minut. Si el missatge cala en el partit, fins i tot pot haver una mica de partit.

A CiU són conscients que l’ombra de Sainz pot fer acte de presència. Durant l’aperitiu de Nadal de CDC, on vam ser convidats alguns bloggers com Xavier Peytibí, Artur Mas va explicar la faula del gos i el tros de carn. Un gos creuava un petit llac amb un tros de carn a la boca. Sota les seves potes, veia un munt de peixos passar, més grans que el seu tros de carn. El va deixar anar i els peixos es van escapar, quedant-se sense carn ni peix. Mas és conscient que necessita mobilitzar a tots el que sigui possible. Per això, a Internet fa temps que es preparen i faran una campanya en positiu, tot i que el discurs de proclamació s’ha sortit del missatge.

Mas es va dirigir al partit apel·lant a aconseguir una “gran majoria”, el missatge clau dels incumbent, els que opten a la reelecció. Perquè en el fons, sembla que CiU mai ha deixat de creure’s incumbent, i aquest és un espai d’oportunitat per al PSC. Els challenger parlen de canvi, i Mas ho va fer de puntetes.

Per això, la por a un efecte Carlos Sainz existeix. Els socialistes esperen que el cotxe de CiU s’aturi en l’últim minut. El suficient per poder reeditar un tripartit -amb el permís de Reagrupament i Laporta-. I a CiU esperen que l’efecte del pilot s’assembli a la recent victòria al Dakar. La resposta, en uns mesos.

Per a alguns de vosaltres serà un descobriment. I per a uns altres, és un dels referents en els vostres feeds. Parlo de Pau Canaleta, una de les persones que més coneix l’estratègia política i electoral a casa nostra. El seu bloc ha estat un testimoni de l’actualitat política i dels canvis en la comunicació política, i ara es trasllada a un nou domini i es presenta amb una nova imatge.

Pau Canaleta, des de Figueres, ens parla d’estratègia. Ens descobreix claus imprescindibles per entendre per què fan el que fan els nostres polítics. Us convido a que el conegueu.

Cap a on va el món de la comunicació online? Quin és el seu grau de desenvolupament? Com ho perceben els clients? I els professionals? Com ho tracta el món de la Universitat? Què suposa el concepte de la conversa per a empreses, clients i mitjans de comunicació?

Aquestes preguntes són ambicioses i, vulguem o no, no tenen una resposta clara i unívoca. Són el centre del debat entre els que ens dediquem a la comunicació i al màrqueting online i així es va percebre a la perfecció en la sessió paral·lela dedicada a aquests temes durant l’EBE09 celebrat aquest cap de setmana a Sevilla.

Mostra del moment apassionant que vivim va ser el ple absolut de la sala que l’organització va reservar a aquesta activitat. La mostra més palpable que aquests temes no només interessen, sinó que generen un intens debat. I així va ser.

Adolfo Corujo, director sènior de comunicació online en LLORENTE & CUENCA va moderar la sessió que va ser plantejada com una conversa a la que tantes vegades ens referim. Sense powerpoints, amb intervencions àgils de representants de diverses àrees, amb reflexions a respondre entre tot l’auditori, no només pels ponents. Una gran experiència fruit del moment energitzant que ens ha tocat viure.

Us recomano que doneu un cop d’ull al resum cronològic de conceptes tractats en la sessió que la mateixa organització va realitzar al seu bloc, on també trobareu el resum de ponents de la mateixa: Joaquín Mouriz, Juan Pedro Molina, Ignacio Bruyel, Pablo Herreros i Iván Pino.

És difícil resumir o intentar explicar la multitud de temes que es van tractar, però m’agradaria rescatar algunes idees a traslladar també a l’objecte d’aquest bloc, la comunicació política.

Sense por, dissipar els dubtes.

És comprable la web 2.0? És a dir, és el món de la comunicació online una cosa tan simple com “ho vull, ho  compro” o amaga un canvi profund en les empreses i els partits? Ha d’existir un gran esforç dels professionals per explicar, fer comprensible, aquesta concepció. Fer-ho per evitar que algú pensi que això és la “compra del software 2.0″ i, sobretot, fer-ho per evitar els venedors de fum. Referent a això, es va dirigir la reflexió de Juan Luís Polo durant el debat i la d’aquest post de Pablo Herreros. Hem de ser els garants que això es comprèn i que som capaços de dissipar els dubtes que encara avui es tenen a empreses i partits. Saber, en definitiva, oferir una visió sòlida que pugui ajudar a aquells que entenen la necessitat estratègica d’apostar per això; ser també aquesta guia per als que el contracten tot i tenir por sobre els efectes que pot tenir en la seva organització

El valor de la conversa

La conversa no és un concepte nou, però avui potser pren una dimensió molt diferent. Els mitjans de masses han donat pas a unes noves eines que ens permeten realitzar un conjunt d’accions que li donen al món de la comunicació un nou color. Parlar amb els usuaris no és res de nou. Els meus pares, tiets i avis ho porten fent des de fa 50 anys en el taulell del seu negoci. Però el nou, el què és rellevant, és que avui poden fer-ho també companyies i partits polítics acostumats a estar a dalt de la cúspide. Això és un canvi profund. I la seva aplicació ha de dur -ho està fent ja- una nova manera d’actuar.

El difícil repte d’aprendre

El món de la comunicació online està demanant perfils nous, i ho fa a una velocitat sorprenent. Per exemple, entre els assistents hi havia la community manager d’Acciona, Isabel Ramis. Però també en els últims dies una de les grans entitats financeres espanyoles, CAM, feia el mateix amb Gerardo Prieto. Les agències i consultories, les empreses, partits i governs demanen ja nous perfils professionals per fer front als reptes que planteja el moment. Perfils que varien en el seu contingut, en les seves funcions i en els seus requisits d’empresa a empresa, de partit a partit. Segurament per l’absència d’una acció més decidida en el món de la Universitat. El món acadèmic, encara que no estigui liderant aquest moment, ho veu amb molt interès i segurament en els pròxims anys mostrarà un compromís més gran. Però ja en aquest punt, deixo una mica de banda la sessió i cito la cloenda del EBE09. Gumersindo Lafuente va ser molt clar amb els joves, especialment els estudiants de periodisme: avui tenen milers d’eines per fer-se notar, per crear, per desenvolupar-se per créixer. Hem d’aprofitar-ho -encara que no estiguin en el pla d’estudis.

No sé que n’opineu vosaltres, però a mi em va semblar una sessió vibrant. Un bon colofó a altres sessions interessants del EBE09, com la taula rodona sobre el web en temps real, amb Karma Peiró i Marc Cortés, el brillant David Karp i Tumbrl o el insultantment jove talent de Pau García-Milá i la meravellosa entrevista que li va realitzar Berto Pena. Un gran EBE, enhorabona a l’organització

En el fons, el PP segueix mantenint l’avantatge polític en l’actual context. Tant PP com PSOE han comès dos dels grans pecats que es poden cometre en política: deixar que la ciutadania cregui que s’improvisa en l’exercici del poder i mostrar una gran divisió interna i manca de lideratge. Per sort per als conservadors, el segon té cura. El primer, més complicat.

Per al ciutadà mitjà, el govern ha de ser una font d’estabilitat, un lloc on dipositar la confiança, especialment en els moments més durs i inestables, com l’actual. Ha de ser el garant, algú en qui creure i a qui pressuposar seny en les seves decisions. En definitiva, creure que hi ha algú que sap com funciona tot això, que té respostes i que posa en marxa la seva acció de govern per aconseguir resultats.

Quan aquesta concepció falla, per a molts es fa impensable mantenir l’executiu en l’exercici de les seves funcions. Així, no és bona notícia per als socialistes la dada que publicava ahir El País: el 76% dels enquestats creu que el president del Govern improvisa sobre la marxa. I aquesta és una debilitat greu. Les percepcions de l’electorat es veuran molt mediatitzades per aquesta concepció que sembla estar generalitzada. Com es pot aconseguir algun benefici de l’acció de Govern si la gent creu que no se segueix cap objectiu particular?

El repte que té davant seu Moncloa és molt gran. No es tracta únicament de recuperar la iniciativa política, sinó trencar amb una imatge que els perjudica de manera profunda. No és només esperar que vinguin temps millors, és preparar-se per esborrar la imatge d’improvisació: la recuperació només pot ser objecte d’un conscienciós pla i de les millors pràctiques, no fruit de la improvisació. Aquest és el difícil os de rosegar del president i molt haurà de fer per canviar la dinàmica.

Rajoy també té davant seu aquesta necessitat clara, la de canviar el cicle en què es veu embolicat el PP des de la seva derrota electoral. La llarga sèrie de solucions temporals que han vingut aplicant a Génova s’han desbaratat amb els escàndols de Gürtel. Rajoy està més contestat que mai, dins i fora del partit i els ciutadans, en la mateixa enquesta, mostren una gran desconfiança cap a ell, fins i tot entre els seus votants. I aquest és el seu gran pecat, no poder desplegar totes les armes opositores en un moment clau per construir una imatge de canvi i alternança.

Però el PP ho té més fàcil. Si aconsegueix superar d’una vegada per totes la crisi interna pot recuperar la iniciativa política. Arriben tard, ho han fet malament i això ha quallat en l’ànim de molts, però no ho tenen tot perdut. Tenen marge de maniobra, des del líder als suports a aquest. La justícia és lenta i l’amnèsia de molts ciutadans implacable.

Encara que la resurecció en política pot donar-se sempre en diverses direccions, a dia d’avui és més fàcil posar la locomotora popular de nou en marxa que decidir la ruta que ha de prendre la socialista. És més fàcil canviar el maquinista en un que en l’altre, encara que, qui sap, potser en uns mesos veiem una lluita de maquinistes, així, en femení. Si Rajoy no s’enlaira i només un terç dels votants socialistes creuen que Zapatero pot tornar a guanyar; veurem un duel femení en la cimera? Tots imaginem noms, però a partir d’aquí, ho deixo a la vostra imaginació …

CiU no aconseguirà suprimir l’impost de successions fins que governi … o fins que aconsegueixi canviar el marc conceptual de molts ciutadans que expressin majoritàriament el seu desig d’acabar amb aquest impost. I potser el dia que es doti d’una estratègia una mica menys contradictòria.

És evident que hi ha una qüestió ideològica de fons que no es pot aturar només amb una estratègia de comunicació, però l’experiència americana és molt clara al respecte. La població a favor d’eliminar l’impost de successions no era el mateix que qui volia acabar amb l’impost de la mort. Més del 70% estaven a favor d’aquest últim, molts més que en opcions semblants a la primera. Per què hi ha un canvi tan gran respecte al mateix concepte?

L’explicació es troba en els conceptes que evoca una paraula. El marc en el qual es desferma. I això és bàsic. Quan parlem de mort, pensem en alguna experiència personal dolorosa, en l’enterrament, el funeral, els tràmits. En el dolor, el desconsol. El negre del dol. Qui no vol suprimir un impost que s’associa a una cosa tan dolorós?

El terme deixa de ser neutral i, de cop, desapareix la imatge de senyors del tipus Millet celebrant la supressió d’un impost per a tots els patrimonis, inclòs el dels súper rics.

El debat al Parlament d’ahir -un dels més vibrants dels últims esdevinguts-, CiU no va usar una aproximació d’aquest tipus. El concepte comença a aparèixer en alguns comentaris en mitjans i blocs, però el missatge polític segueix fixat en termes clàssics. I les forces d’esquerra les rebaten d’una manera més propera i emocional, amb una apel·lació directa: si suprimim l’impost, d’on traiem els 800 milions d’euros que faltaran al pressupost? Com deixem de construir hospitals i escoles perquè uns senyors amb milions deixin de pagar un impost? És simplificat, ho sé, però és el que molts ciutadans poden creure.

El llenguatge és fonamental, cal escollir bé cada paraula. Sobretot si després s’inclouen estratègies distorsionadores. Si l’impost és una competència autonòmica, per què CiU va portar el tema al Congrés? No ha introduït soroll en un debat que, vulguem o no, és bàsicament emocional? A part d’econòmic, és clar…

Fa algun temps, quan la construcció encara vivia el seu moment àlgid i els anuncis a la ràdio els protagonitzaven empreses auxiliars d’aquest sector, una coneguda marca oferia les bondats dels seus sistemes d’aïllament de teulats. Sistemes per sota les teules per evitar filtracions, per aguantar el xàfec… Els haurà instal·lat el PP a la seva seu central a Génova 13?

La tempesta no ha esclatat, ja fa massa temps que plou sobre mullat encara que al PP no s’hagi mogut ningú. El que sí que ha canviat és la tàctica -que no estratègia, ja que segueix sent la mateixa: evitar que la tempesta s’endugui al patró per la borda-, va desaparèixer de cop i volta la mania persecutòria que aquest estiu va enarborar María Dolores de Cospedal -sense aportar ni una sola prova, ni una sola dimissió- però no va desaparèixer l’obscurantisme envers els ciutadans.

Si per alguna cosa es va caracteritzar el PP en arribar al Govern el 1996 va ser d’acabar amb la corrupció socialista que tant havia escandalitzat el país a mitjans dels 90. Van prometre regeneració i es van apropiar, no només del centre ideològic, sinó de la concepció de ser un partit net i honrat. Avui, les portades de tots els diaris, els titulars de tots els telenotíciesi els comentaris a totes les tertúlies mostren que l’ombra de dubte és ja una acusació vox populi que alguna cosa fa olor de podrit al PP.

Malgrat tot, l’estratègia de comunicació del PP està sent un èxit: després de més de 9 mesos de trama ningú s’ha mogut de la cadira. Els canvis en el discurs estan tan pensats que la societat encara no s’ha plantat. I això és greu:

• Primer va ser el missatge que els vestits de Camps no eren importants i que la justícia l’exculparía. Així va ser.
• Després va venir el tema de la conspiració que no ha estat, però per a molts ciutadans sempre quedarà la idea que tot això és caprici d’algun jutge…
• I la reunió secreta de Camps i Rajoy. Per “parlar de Madrid 2016″. Sense informar a Cospedal ni al partit.
• I ara la percepció que els Gürtel semblen els Dalton, gendre d’un president inclòs.

L’estratègia de salvar els mobles etapa per etapa sembla que funciona, però també és el motiu pel qual les enquestes no mostren una victòria per golejada en intenció de vot. Aquesta manera d’entendre la gestió d’una crisi és la que explica l’aclaparador suspens de Rajoy en els sondejos.

La pregunta és, fins quan podrà aguantar Rajoy sense exigir, com a mínim, una dimissió? Fins quan podrà romandre immòbil el PP quan les investigacions apunten a que la xarxa de finançament il·legal és més profunda del que sembla i més estesa per la geografia espanyola? Rajoy encara pot reaccionar. Encara pot apuntalar el seu lideratge amb un cop contundent sobre de la taula. Però, està disposat a fer-ho? Pot fer-ho? Té alguna factura pendent amb els Gürtel?

El govern socialista de Rodríguez Zapatero acaba de viure la seva particular guerra de l’Iraq. La pujada d’impostos anunciada, però sobretot la manera en què ha estat anunciada és, segurament, un d’aquests moments clau que incideixen en la percepció de molt votants i van modelant la pròpia opinió davant d’una opció política.

Per entendre’ns, no votem només per un conjunt de mesures o dades. Les fulls de servei no serveixen de res si no van acompanyades del convenciment en el que s’ha fet i, sobretot, per un vincle emocional amb el votant. De poc servirà haver retirat les tropes de l’Iraq, haver igualat els drets de les persones homosexuals amb els heterosexuals, posar en marxa el quart pilar de l’Estat del benestar o fins i tot haver assegurat cobertura a molts ciutadans en un moment molt dur, si la percepció majoritària de la ciutadania és que som objecte d’un gran engany.

És la pujada d’impostos un frau massiu? No sóc economista i sí, la política fiscal és dels pocs instruments que li queden al Govern en un context com el que ens ha tocat viure. És lògic que s’estudïin totes les possibilitats i s’opti fins i tot per mesures impopulars, però … Han calibrat bé el moviment?

Una de les herències de l’aznarisme ha estat un canvi molt profund en la mentalitat de la ciutadania. Si durant els anys de govern de Felipe González un 40% dels ciutadans estava disposat a acceptar una pujada d’impostos si el context ho demanava, el juny de 2000 el percentatge va baixar al 20%. I els que creien que es podien baixar els impostos sense tocar l’Estat del benestar, el 65%. El 2008 el percentatge era del 59%. És més, l’enquesta del CIS sobre fiscalitat de 2008 també mostrava que tocar els impostos pot no ser una bona idea. La mateixa enquesta mostrava que el 78% dels espanyols creu que els impostos no són justos.

L’estratègia electoral no ho recomanava ni ho recomana. Tot i això, els socialistes s’han aventurat a tocar els tributs. Lícit i fins i tot coherent … si no fos per dos aspectes clau:

• Zapatero ha defensat a capa i espasa durant els últims cinc anys que no pujaria els impostos. L’última vegada, el juny d’aquest any.

• En lloc de promoure una pujada d’impostos a les rendes més altes (la jubilació del conseller delegat del BBVA ens mostra que hi ha gent i empreses que semblen alienes a la crisi), la pujada de l’IVA afecta directament a les classes mitjanes i treballadores, amb un impost indirecte que no és proporcional. El més allunyat a la doctrina socialdemòcrata.

Aquests dos aspectes ens mostren algunes de les claus que haurem d’afegir al fet que a ningú li agrada que li toquin els impostos. Aspectes que la mesura comunica, com improvisació, recerca de la immediatesa sense pensar les conseqüències, sensació d’engany, frau massiu. Molts ciutadans se senten directament atacats i els votants més ideològics es veuen en la difícil tessitura de defensar un govern que s’ha empassat els seus principis.

Si a això li sumem la incapacitat del govern per explicar el perquè de la mesura, el còctel està servit. És un moment clau, és la seva particular guerra d’Iraq. La pujada d’impostos ha fet entrar en pana el cotxe socialista al ral·li cap a les eleccions de 2012. Perquè encara que es pogués millorar la comunicació, el problema està en el fons en les idees. Encara que, perquè no quedin dubtes, tractarem les opcions que podria haver usat Moncloa a l’anunciar la pujada de tributs. Però això, serà en una altra ocasió.