Rajoy no és Iniesta. Ni Zapatero, Casillas

La vida té aquestes coses: un dia estàs a dalt i l’altre a baix. És una muntanya russa, i tantes altres imatges que constitueixen llocs comuns quan parlem d’aquesta inestabilitat de les coses. D’aquesta velocitat del canvi. De l’èxit al fracàs en qüestió de segons. De l’eufòria a la trista realitat en menys del que canta un gall. Espanya no és diferent. La celebració per l’èxit de la Roja ha donat pas a la constatació del lideratge absent del país.
Ni Zapatero va convèncer ni Rajoy va arrasar. Tots dos van desaprofitar les seves oportunitats. El president podria haver fet de la seva intervenció un acte de sinceritat, de desgranar el perquè de tantes decisions, errors i improvisacions. No ho va fer. Al contrari, el seu discurs no va acabar d’entusiasmar encara que el va estructurar, preparar i fins i tot es va permetre el luxe de donar-se a la poesia i a la motivació. Però no va convèncer (serà que el problema és el missatger?).
Rajoy va calcular malament el discurs. No va saber gestionar les expectatives i es va enfonsar amb la seva errònia estratègia. El seu discurs va ser duríssim. Fins i tot convincent, especialment entre totes aquelles persones que creuen que Zapatero és un llast per al país. Però no va golejar com avui titula La Razón. Va pecar d’ingenu. Potser a Génova creien que Zapatero seria el líder gris i abatut que ha aparegut a la tribuna del Congrés en els últims i transcendentals debats. I segurament van anar a dinar amb aquesta idea després de veure el president. Però el cara a cara entre Rajoy i Zapatero, d’una extrema duresa, va mostrar que l’envit -que no el debat- el va guanyar el president. No es poden demanar eleccions sense postular-se com a alternativa. Rajoy no la va presentar i Zapatero el va posar contra les cordes.
Però això no compta. A hores d’ara del partit la societat espanyola no està per l’enèsima baralla infantil entre el president i el líder de l’oposició. La societat demanda lideratge i cap d’ells està en condicions d’oferir-lo. Ahir només es excitar les bancades. I per això, va perdre Espanya. Es va constatar una vegada més que ni PSOE ni PP tenen una visió clara de què fer. El president es va comprometre a prendre totes les decisions que siguin necessàries, encara que siguin difícils. I el líder de l’oposició a no recolzar-les, encara que siguin les que teòricament defensa. Tot en mans d’una convocatòria d’eleccions anticipada o una moció de censura que no arribarà. Aquesta és la trista realitat del debat.
Però com això és una muntanya russa, la realitat és que tampoc és per tant. La situació política evidenciada al Congrés deixa pas a una societat espanyola que encara està de ressaca -Forges ho broda amb la vinyeta que il·lustra aquest post-, de vacances … i fins i tot de festival de música -curiós que El País doni més rellevància al FIB que al debat-. I per això, les conseqüències d’aquesta no victòria de cap d’ells tampoc és tan rellevant. Perquè aquest debat és el més semblant a un debat electoral a l’ús: molts ho veuen -prendrem el molts per un sensible augment d’audiència respecte als debats ordinaris-, però molts són ja convençuts. Els populars van veure molt bé a Rajoy i els socialistes, la resurrecció del seu líder. Però poques percepcions s’hauran mogut entre els indecisos.
Ahir es va complir amb un tràmit. Aquesta és la sensació. Ni es va guanyar ni es va golejar. Rajoy no és Iniesta. Ni Zapatero, Casillas. La fúria de la Roja va deixar pas a la trista realitat d’una política espanyola sense rumb, per molt que els dos capitans diguin ser al timó. Si no van saber portar el seu propi discurs al seu port, com pretenen dur el país a bon port?








