Article

Què fan els candidats a una fira de grangers?

150815164607-hillary-clinton-iowa-state-fair-super-169

Si ets de ciutat, t’agrada el cinema en versió original i vols que et cobrin una milionada per un tall de cabell, no se t’ha perdut res a Iowa. Si a més ets multimilionari, tens jet privat o t’has passat la teva vida als despatxos del poder de Washington, a Iowa estàs més perdut que en Wally. Però si la teva intenció és ser president dels Estats Units el 2016 o, com a mínim, aconseguir la nominació del teu partit, ets boig si no estàs a Iowa i ets a Martha ‘s Vineyard.

Iowa és un estat del midwest, del bastió de vot conservador, de missa dominical, tractor i cervesa, res de gintònic. És un estat agrícola -per a què et facis una idea, és el major productor de soja i etanol dels Estats Units- i és un estat molt petit. Tot just arriba als tres milions d’habitants. Escull 7 vots del col·legi electoral que nomena el president. Califòrnia en dóna 55. Com comprendràs, el seu pes per elegir el pròxim president és mínim. Però malgrat això, tot gira al voltant d’Iowa.

Per què? Molt senzill: Iowa és el primer estat a celebrar primàries. I encara que el seu pes en delegats per als candidats és mínim, guanyar a Iowa et pot donar l’empenta necessària per guanyar la nominació. Per això, la majoria de les candidatures porten mesos treballant en aquest estat i els mesos d’estiu ens permeten veure-ho en el seu màxim apogeu.

I aquí és on entra en joc la fira de l’estat. Aquests dies s’està celebrant aquest esdeveniment a la capital de l’estat, Des Moines. S’espera la presència de més d’un milió de visitants -i et recordo que la població de l’estat no arriba a tres- i d’entre tots ells, la presència de tots els candidats a la presidència pels dos partits.

Les campanyes fan servir aquest moment per parlar amb tothom i aconseguir suports de cara a les primàries de gener. Fa uns mesos et parlava de com funcionen aquestes primàries i per això és tan important tenir gent en el terreny, que els ciutadans d’Iowa puguin veure, sentir, tocar i fins i tot olorar als candidats. Perquè en les primàries, un sol vot ho pot enfonsar tot.

Per això, aquests dies podem veure els fills de l’aristocràcia política, els candidats més rics o els més socialistes arengant els ciutadans de l’estat buscant el seu suport. I els seus diners. Perquè és un moment propici per aconseguir més donacions per sostenir les seves campanyes. I això converteix a una fira de grangers en un acte polític de primer nivell als Estats Units.

Però més enllà de la importància estratègica per a les campanyes, la fira també té la seva importància per tot el que la política suposa en l’època del infotainment. Tots els mitjans estan buscant un error, un enfrontament o una oportunitat única per omplir hores d’emissió. I a la fira, de vegades, passa.

Per a la periodista d’aquest estat, O. Kay Henderson, tots els candidats han de dur diners a la butxaca, perquè no entraran gratis. I un cop dins veuran com el seu món i el dels grangers són com aigua i oli. No és un públic fàcil i moltes vegades s’han vist enfrontaments entre la gent i els candidats. Mitt Romney el va patir dues vegades.

Les primàries no es guanyen al gener. La gran presència de candidats és mostra d’això. Les màquines electorals van a tot ritme i això ja no ho hi ha qui el pari.

Article

Un any per Iowa

iowacaucus

No vull posar-vos nerviosos, però la carrera presidencial de 2016 es posa seriosa. I és que, si no s’avança cap estat -que tot pot passar- i no hi ha canvis en les previsions, en un any estarem presenciant ja el tret de sortida de les primàries als Estats Units. Primera parada, Iowa.

Segons les previsions, el dilluns 18 de gener de 2016 el estat d’Iowa serà el primer. Encara que cal recordar que a les primàries de 2008 i 2012 el caucus en aquest estat es va avançar diversos dies, just a l’inici de l’any. Aquell dia coneixerem quin candidat o candidata dels dos grans partits s’emporta els delegats d’aquest estat.

El fet que parli d’aquest estat en aquest article no és casualitat. Iowa és el primer estat a decidir seus delegats. De fet, des de 1972 s’ha convertit en un acte polític de primer ordre als Estats Units. El món sencer mira Iowa en any electoral. I això que els ciutadans d’aquest fred estat tan sols decideixen un 1% de tots els delegats en les convencions dels partits.

Per què és important Iowa, doncs? Precisament pel poder mediàtic i de tracció que té per a les campanyes. L’aposta estratègica d’Obama, aleshores un candidat prometedor però poc probable, era guanyar a Iowa per aconseguir l’empenta mediàtic que necessitava. Però ni tots els candidats que guanyen a Iowa aconsegueixen la nominació ni tots els que aconsegueixen guanyar a Iowa aconsegueixen la presidència.

Per exemple, des de 1972 Carter, Mondale, Kerry, Obama, Dole i George W. Bush van aconseguir guanyar a Iowa i la nominació dels seus partits. Només Carter, George W. Bush i Obama també van arribar a la presidència. Iowa ens deixa coses curioses, com el 2,8% dels vots aconseguit per Clinton el 1992.

Iowa no és només el primer estat a obrir el meló de la cursa per la nominació presidencial, és un dels pocs estats en elegir els seus delegats mitjançant caucus (assemblea). Els caucus no és una manera d’elecció tradicional amb paperetes i urnes. Els partits reuneixen a la gent que dóna suport als diferents candidats. I, seguint una fórmula matemàtica, s’assignen els delegats per la quantitat de suports rebuts.

Com és el caucus republicà? Els votants de les primàries republicanes voten en una papereta en blanc, on posen el nom del candidat al qual donen suport després d’haver escoltat les seves idees.

I els demòcrates? És una mica més complicat. Els ciutadans se situen a la part de la sala on està el seu candidat (o els seus representants, que els candidats no estan en totes les sales, encara no tenen el do de la ubiqüitat). Després d’això, s’obre un torn de 30 minuts en què els activistes de cada campanya intenten convèncer els seus veïns perquè donin suport al seu candidat, esforços dirigits especialment als indecisos que ocupen un espai a la sala. Després d’aquests 30 minuts, s’expliquen els suports a cada candidat. Després d’això, s’obre una altra finestra de 30 minuts perquè les persones que donen suport als candidats amb menys suports puguin, si volen, donar suport a candidats més viables. Aquesta és la gran diferència amb una elecció primària tradicional.

Els equips dels futurs candidats ja estan pensant a Iowa. Ja estan albirant el calendari i ja saben el que han de fer. Encara que molts d’ells encara no hagin anunciant que es presenten a les primàries. Queda un any per Iowa. Un any perquè comenci l’espectacle.

Article

El discurs inaugural més curt de la història

washington-1789_820_571_85

El 4 de març de 1793, al Independence Hall de Filadèlfia, George Washington va prendre possessió del seu càrrec per segona vegada. Abans de jurar el càrrec, es va dirigir als assistents en què és el discurs més curt de la història: té només 135 paraules.

Per què tan curt? Per a alguns historiadors, els motius podrien ser el mateix fet d’haver de tornar a passar per una cerimònia així. Washington va preguntar al seu gabinet si era necessari anar. La brevetat i, especialment, el to del discurs fa pensar que reflecteix també els sentiments de Washington per veure forçat a romandre al poder quatre anys més.

La segona presa de possessió va ser ràpida, directa i gens pomposa. Després jurar el càrrec per segona vegada, va tornar a la seva residència. Aquest és el discurs:

Fellow Citizens:
I am again called upon by the voice of my country to execute the functions of its Chief Magistrate. When the occasion proper for it shall arrive, I shall endeavor to express the high sense I entertain of this distinguished honor, and of the confidence which has been reposed in me by the people of united America.
Previous to the execution of any official act of the President the Constitution requires an oath of office. This oath I am now about to take, and in your presence: That if it shall be found during my administration of the Government I have in any instance violated willingly or knowingly the injunctions thereof, I may (besides incurring constitutional punishment) be subject to the upbraidings of all who are now witnesses of the present solemn ceremony.

Article

Les primeres vegades de les preses de possessió

JFKinauguration

Després de més de 200 anys celebrant preses de possessió, moltes coses han canviat. Sempre hi ha hagut una primera vegada per a alguna cosa. En aquesta llista, veiem alguns dels canvis que s’han anat produint al llarg dels segles:

  • George Washington va ser el primer president a prendre possessió del càrrec. Ho va fer a Nova York.
  • George Washington també va ser el primer president a prendre possessió del càrrec a Filadèlfia. I el primer a fer-ho en dues ciutats.
  • Franklin D. Roosevelt va ser el primer a prendre possessió un 20 de gener. I l’últim a fer-ho un 4 de març.
  • Obama serà el primer president en jurar el càrrec quatre vegades: dues el 2009 per un error i dues el 2013 en caure en diumenge el 20 de gener. Ja ho vam comentar en aquest post.
  • Thomas Jefferson va ser el primer president en prendre possessió del càrrec en el Capitoli.
  • Jefferson va ser el primer i únic president en arribar al Capitoli a peu.
  • La US Marine Band va tocar per primera vegada en una presa de possessió en la de Thomas Jefferson.
  • La primera vegada que la Inauguration es va celebrar a les escalinates del West Portico va ser amb Ronald Reagan.
  • El primer president en convidar a un poeta a la seva presa de possessió va ser JFK.
  • El primer ball inaugural va ser a la presa de possessió de James Madison.
  • La primera vegada que van participar persones negres en la desfilada de la presa de possessió va ser el 1865 a la d’Abraham Lincoln.
  • La primera vegada que van participar representants del moviment LGTB a la desfilada inaugural va ser a la primera presa de possessió d’Obama el 2009.
  • La primera presa de possessió emesa per ràdio a nivell nacional va ser la de Calvin Coolidge.
  • La presa de possessió de Harry S. Truman va ser la primera televisada.
  • La primera vegada que es va emetre en directe per streaming a internet una presa de possessió va ser la de Bill Clinton el 1997.
  • La presa de possessió de William Howard Taft el 1909 va ser la primera, de les cerimònies concebudes per a exterior, en haver de celebrar-se a l’interior per les condicions climatològiques adverses
  • Des de la presa de possessió de John Adams, cap president del Tribunal Suprem ha faltat a la cita.
  • Un comitè especial del Congrés amb membres de les dues cambres organitza les preses de possessió des de 1901.
  • Franklin D. Roosevelt va ser el primer i únic president a donar el seu discurs inaugural des de la Casa Blanca.
  • El primer president en no assistir a la presa de possessió del seu successor va ser John Adams, que no va anar a la de Jefferson.
  • El 1937 les preses de possessió del president i vicepresident van tenir lloc en la mateixa cerimònia.
  • George Washington va ser el primer president en afegir les paraules “So help me God” al jurament.
  • Franklin Pierce va ser el primer i únic president a prometre el càrrec i no jurar-lo.
  • William McKinley va ser el primer president a fer el seu discurs després de prendre jurament.
  • Des de la presa de possessió d’Eisenhower el 1953, s’ofereix un dinar en honor al President al Congrés.
  • Des de la segona presa de possessió de Jefferson el 1805, després de la presa de possessió el president desfila cap a la Casa Blanca per l’avinguda de Pennsilvània.
Article

Hail to the Chief: l’himne del president

hailcheif

El president dels Estats Units té un himne propi: el “Hail to the Chief”. Salutacions al cap, aclamem el cap; vindria a ser la traducció. El protocol marca que quan el president arribi a un acte, soni aquest himne. Una melodia coneguda fora i dins dels Estats Units que mostra com poques l’essència de la presidència. Com no, aquest himne té el seu protagonisme en la presa de possessió.

Fixa’t bé: el proper 21 de gener, quan s’anunciï l’arribada del president Obama a les escalinates del Capitoli per ocupar el seu lloc, sonarà aquest himne. I ho farà perquè el president ja és president. El gener del 2008, quan Obama va ser anunciat com a últim convidat en arribar a la presa de possessió no va sonar. Encara no era president. Però just quan va acabar de jurar el seu càrrec, quan tot just havia pronunciat “So help me God”, va sonar el Hail to the Chief. Obama ja era president.

En moltes ocasions, aquest himne està interpretat per “la seva” pròpia banda de música. La United States Marine Band que acompanya el president en els actes oficials. De fet, hi va haver certa polèmica a l’inici del mandat d’Obama perquè el president va decidir relaxar el protocol i utilitzar la banda i l’himne el menys possible.

Quan el Hail to the Chief sona per al president, sona un motiu introductori tipus fanfàrria, quatre “ruffles and flourishes”. Són quatre perquè aquesta fanfàrria s’usa en altres cerimònies i depenent del grau de la persona en honor a la que sona, augmenta o disminueix el seu nombre. Així, sona la fanfàrria, s’anuncia el president i sonen les notes del Hail to the Chief.

Algunes fonts indiquen que va començar a usar-se de forma oficial per anunciar la presència del president des de la presidència de James K. Polk, tal com indica l’historiador William Seale: “Polk was not an impressive figure, so some announcement was necessary to avoid the embarrassment of his entering a crowded room unnoticed. At large affairs the band…rolled the drums as they played the march…and a way was cleared for the President.” En tot cas, no va ser fins al mandat de Truman en què el Departament de Defensa va oficialitzar aquest homenatge al president.

L’origen de la melodia es troba en l’obra “The Lady of the Lake” de Sir Walter Scott, de gran èxit al Regne Unit. Quan l’obra va arribar a Nova York el maig de 1812, ja existien variacions en el text amb “Hail to the Chief” com a part. Noves versions que es van popularitzar. Aquest mateix any, l’himne va sonar en honor a George Washington i al final de la guerra de 1812. El 1829 el president Jackson va ser el primer a usar-lo en el seu honor. Martin Van Buren i John Tyler ho van usar en les seves preses de possessió i va sonar en la inauguració del canal de Chesapeake i Ohio a la qual va assistir John Quincy Adams.

L’himne té lletra, encara que rarament s’usa. Et recomano la versió de The Mormon Tabernacle Choir. La lletra diu així:

Hail to the Chief we have chosen for the nation,
Hail to the Chief! We salute him, one and all.
Hail to the Chief, as we pledge cooperation
In proud fulfillment of a great, noble call.
Yours is the aim to make this grand country grander,
This you will do, that’s our strong, firm belief.
Hail to the one we selected as commander,
Hail to the President! Hail to the Chief!

Però no creguis que el president és l’únic a tenir un himne. El vicepresident dels Estats Units també en té: el “Hail, Columbia”. De fet, és una cançó patriòtica que va ser considerada un dels himnes no oficials del país, fins que el 1931 es va adoptar el “The Star-Spangled Banner” com a himne.

També conegut com “The President’s March”, fou utilitzada en la primera presa de possessió de George Washington a Nova York el 1789. L’himne va ser compost per Philip Phile i actualment serveix amb el mateix propòsit que el Hail to the Chief per al vicepresident. També va precedit per quatre “ruffles and flourishes” i podràs veure com sona quan el vicepresident jura el càrrec.

Article

Les tres ciutats inaugurals

capitol-building-inauguration-bleachers

Una altra cosa no, però si d’alguna cosa pot presumir els Estats Units és d’estabilitat en les seves tradicions. Encara que la seva història sigui curta. Des de 1801, la presa de possessió del president es celebra a Washington D.C. com a capital federal. Però no sempre ha estat l’única ciutat en celebrar aquest esdeveniment.

El Districte de Columbia ha vist passar ja 53 preses de possessió. Amb la del proper 21 de gener, seran 54. I quasi sempre han tingut lloc al mateix edifici: el Capitoli. De fet, només la presa de possessió del president James Monroe, el 1817, va tenir lloc fora de l’edifici del Congrés. Va ser en el que avui és l’edifici del Tribunal Suprem, entre els carrers 1 i A.

Des de la primera presa de possessió de Ronald Reagan, el 20 de gener de 1981, la cerimònia té lloc a les escalinates occidentals de l’edifici del Capitoli, conegut com West Front. Per això, s’erigeix ​​una enorme plataforma amb les grades per als convidats a l’esdeveniment. La seva construcció s’inicia mesos abans de la data assenyalada en la constitució. Per a la segona presa de possessió d’Obama, la seva construcció es va iniciar a finals de setembre de 2012. Pots veure els avanços dels treballs a la web del comitè organitzador.

Dins del Capitoli, les preses de possessió de gairebé tots els presidents han tingut lloc en altres estances, des d’ambdues càmeres a les escalinates est i sud de l’edifici. La segona presa de possessió de Reagan, el 21 de gener de 1985, va coincidir amb un temporal a la capital. El fred va desaconsellar la celebració de la cerimònia a l’exterior, amb temperatures de -17 º C, i es van cancel · lar tots els esdeveniments a l’exterior per passar la celebració a l’interior del Capitoli. Per primera i única vegada en la història, la presa de possessió va tenir lloc a la rotonda, l’espai central situat sota la famosa cúpula.

I les tres cerimònies restants? On s’han celebrat? Potser no ho sabies, però Washington D.C. no ha estat sempre la capital federal dels Estats Units. Abans de la seva fundació el 1791 i de la creació el 1790 del Districte de Columbia, una entitat diferent als avui 50 estats que formen la unió, els Estats Units van tenir dues capitals: Nova York i Filadèlfia.

Presa de possessió de Washington a Filadèlfia

El 30 d’abril de 1789, sent Nova York capital del país, es va celebrar al cor del que avui és Wall Street la primera presa de possessió d’un president americà. George Washington va jurar càrrec des del balcó del Federal Hall. L’edifici, que va ser restaurat, avui és un monument nacional i es pot visitar de manera gratuïta. De fet, la seva proximitat a la borsa de Nova York ajuda a que molts visitants de la ciutat hagin estat en els seus escalinates. Just aquí, hi ha una gran estàtua dedicada a un dels pares del país i el seu primer president.

En el seu interior hi ha una exposició sobre aquesta presa de possessió, amb dades sobre les cerimònia, reproduccions i història. A la botiga es poden comprar tot tipus de productes relacionats amb la presidència americana.

Washington va ser la primera persona a usar la fórmula sota la qual es pren jurament al president electe. Tornarem a aquesta fórmula en pròxims posts, però va ser la primera vegada en què es va sentir un “I do”. La sèrie de televisió “John Adams” reproduir aquest moment … que no va ser exactament així:

La segona presa de possessió de Washington va tenir lloc a l’altra capital dels Estats Units durant els primers anys del nou país: Filadèlfia. A la ciutat es va declarar la independència i després de la capitalitat de Nova York, Thomas Jefferson va aconseguir que la ciutat tornés a ser capital el 1790 fins a la construcció de la ciutat de Washington. El 4 de març de 1793, Washington va tornar a donar el sí al Independence Hall. John Adams va ser investit president en el mateix lloc el 4 de març de 1797. Seria l’última cerimònia fora de Washington DC

Article

La presa de possessió de William Henry Harrison

1841-WHHarrison-inaug

La presa de possessió del president dels Estats Units no és només pompa i circumstància: el discurs inaugural és, segurament, el gran moment de la cerimònia. Sens dubte, el que té una major rellevància política. Després de 56 discursos inaugurals hi ha hagut tota mena de discursos. Curts, llargs, memorables… Com el de William Henry Harrison.

Harrison va ser el novè president dels Estats Units. Fins a l’elecció de Reagan, el més vell en accedir a la presidència i, malgrat la seva edat, 68 anys, el president que va donar el discurs d’inauguració més llarg de la història. El president recentment investit es va dirigir a l’audiència i va parlar durant una mica més d’una hora i 45 minuts. Encara que el discurs havia estat editat per disminuir la vida útil.

La inauguració de Harrison va tenir lloc a les escalinates orientals del Capitoli, l’East Portico, el 4 de març de 1841, a Washington DC. Roger B. Taney, president del Tribunal Suprem, va administrar el jurament. Aquest va ser un dia humit i fred a la capital dels Estats Units. Harrison va estar una hora i 45 minuts parlant sense barret i sense abric.

“Organized associations of citizens requiring compliance with their wishes too much resemble the recommendations of Athens to her allies” Discurs inaugural de William Henry Harrison

Harrison va batre un altre rècord, no només el relacionat amb la longitud del seu discurs. També és el president que ha tingut un mandat més curt. Al 30è dia del seu mandat, va morir a la Casa Blanca per les complicacions d’una pneumònia que va contraure dies després de la presa de possessió. Va ser el primer president a morir en el càrrec.

Es creu que Harrison va emmalaltir per culpa del mal temps a la cerimònia de presa de possessió, el poc desenvolupament de la medicina en l’època va contribuir a generalitzar aquesta idea. No obstant això, Harrison va contraure la pneumònia que el va matar més de tres setmanes després de la presa de possessió.

Els tractaments que li van aplicar al president van ser fins i tot pitjors que la malaltia, i va morir dies més tard, a la matinada del 4 d’abril. La brevetat del seu mandat va contrastar amb la longitud del seu discurs.

PD: per al Washington Post, el discurs de Harrison va ser un dels pitjors de la història. Segons el rotatiu, va ser llaaaaaaaarg, pompós, laberíntic i, en el fons, buit. Una cosa així com un discurs d’avi repapiejant que diu saber-ho tot i mai calla.

Article

La vintena esmena

inauguration

El 21 de gener, al migdia, Obama jurarà el seu càrrec com a president dels Estats Units. Serà la seva segona i última vegada. I jo estaré aquí per veure-ho. Per què al gener? Per què dos mesos i mig després de guanyar les eleccions? La resposta està en la vintena esmena de la constitució dels Estats Units. La vintena esmena em duu a Washington D.C.

Roosevelt (el segon, FDR) va ser l’últim president en prendre possessió del seu càrrec un 4 de març. Va ser el 1933. L’última presa de possessió que no es va veure afectada per la vintena esmena. Aquesta plantejava reduir el temps entre la presa de possessió del president i els congressistes i les eleccions que els havien triat. El 23 de gener de 1933 es ratificava aquesta esmena… i així hem arribat fins avui.

L’esmena marca l’inici i el final dels mandats. De fet, la seva secció primera estableix que el mandat del president expira al migdia del 20 de gener. Just en aquell moment, el nou president -o el president elegit per a un segon mandat- inicien el mandat després de prendre jurament.

Des de 1937 totes les preses de possessió han estat així. Totes menys les que han caigut en diumenge. Com en aquesta ocasió, que serà el dilluns 21. Serà la tercera vegada que això passi des de l’aprovació de la vintena esmena. Els presidents Esienhower i Reagan, el 1957 i 1985 respectivament, també van prendre possessió dels seus segons mandats en dilluns.

Així que per virtut d’aquesta esmena, durant les pròximes setmanes parlarem molt de la cerimònia més simbòlica de la política nord-americana. La coronació republicana de l’home més poderós del món. O el que és el mateix, per l’esmena, passarem fred. Molt fred.

Article

Guia (molt) breu per seguir el caucus d’Iowa

caucus

El demà comença avui. Si més no per als candidats republicans a la presidència dels Estats Units. Amb la celebració del caucus d’Iowa, comença la llarga campanya de primàries que donarà amb el nom del candidat o candidata que s’enfrontarà a Barack Obama en les eleccions del pròxim novembre. Però abans de seure a esperar el seu resultat, què és això del caucus? De què va l’elecció que té lloc avui en aquest estat? Aquesta guia (molt) breu respon a algunes de les preguntes que pots tenir.

Què és un caucus?

El caucus és una reunió, una assemblea, en la qual es trien els delegats per a les convencions que, al seu torn, elegeixen el candidat o candidata a la presidència dels Estats Units de tots dos partits.

El partit Republicà reunirà demà als votants registrats, que pel novembre tinguin 18 anys o més, en edificis públics i llars. Escoltaran discursos i discutiran i votaran el seu candidat mitjançant vot secret. Per això, com indica El Mundo, la fidelitat del vot és especialment important. Després, s’envien les dades de suport als candidats al partit per convertir-los en delegats. Aquests delegats, al seu torn, triaran mesos després el candidat o candidata.

Per què és important el caucus d’Iowa?

En ser el primer caucus i la primera cita del calendari de primàries, tota l’atenció mediàtica es bolca en aquesta cita. Però no és únicament l’interès informatiu el que fa del caucus una cosa especial: suposa la primera oportunitat de les diferents candidatures per liderar el procés de primàries. Amb la primera victòria i la victòria o un bon resultat en les primàries de New Hampshire que se celebraran el proper dimarts 10 de gener, una campanya pot agafar força decisiva per assaltar un bon cop per la nominació en l’anomenat “Super Tuesday“.

La nominació es decideix en el caucus d’Iowa?

El pes del que decideixen els ciutadans d’Iowa és realment baix. De fet, els delegats d’aquest estat no són una important majoria en la Convenció: només representen l’1% dels delegats nacionals. Guanyar a Iowa no assegura la nominació: George W.H. Bush va guanyar però Reagan es va emportar la nominació. I d’altres, com George W. Bush o Obama, van guanyar, van guanyar la nominació i van guanyar les eleccions.

Quins són els candidats del Partit Republicà?

Demà, set candidats competiran pel caucus. Per a tots els gustos: des de la candidata del Tea Party, Michele Bachmann al favorit per guanyar, Mitt Romney. Encara que ser el candidat “oficial” no és bo en aquesta cita.

Aquests són els set candidats:

Qui guanyarà el caucus d’Iowa?

Són tres els candidats que lideren les enquestes: Ron Paul, Mitt Romney i Rick Santorum. Paul és congressista per Texas, doctor i va servir al Vietnam. Llibertari, ha inspirat al Tea Party. Romney, mormó, va ser governador de Massachusetts i té una àmplia experiència com a empresari i gestor. El seu canvi d’opinió en temes espinosos és una de les grans amenaces a la seva campanya. Santorum, per la seva banda, va ser senador i és conegut per la seva polèmica opinió sobre els drets dels homosexuals. Romney lideraria aquesta terna.

L’expresident de la Cambra de Representants, Newt Gringrich, el governador de Texas Rick Perry i la congressista Michele Bachmann, líder del Tea Party, completen la llista de contendents, amb menys opcions segons les enquestes en aquesta cita.

Article

Saddam Hussein i Bin Laden: dues maneres de comunicar la seva captura

bin-laden-operation

Osama bin Laden i Saddam Hussein. Saddam i Bin Laden. Dues figures clau per entendre la primera dècada del segle XXI. Dos enemics dels Estats Units sobre els que va caure tota la força del país més poderós del món.

La guerra contra el terrorisme té en ells dos moments clau. La detenció de Saddam el desembre de 2003 i l’assassinat d’Osama bin Laden aquesta mateixa setmana. Amb aquests dos moments clau, sorgeix la necessitat de comunicar als nord-americans i al món els fets.

George W. Bush es va dirigir al món des del Cabinet Room (la sala on es reuneix el Gabinet o govern dels Estats Units), en un discurs curt de gairebé quatre minuts. En ell, anuncia la detenció de Saddam Hussein, viu, i emmarca la seva detenció com un pas més en la lluita contra el terror i en les operacions en la guerra de l’Iraq. Centra el discurs en la contribució d’aquest fet per al futur de la guerra i la seguretat dels Estats Units.

Obama, en canvi, ho fa des de l’East Room, la sala més gran de la Casa Blanca, reservada a grans esdeveniments comunicatius. Amb un discurs molt més llarg -gairebé deu minuts- el president eleva el to. No només anuncia la mort de Bin Laden, utilitza el discurs per parlar de valors, justificar l’execució del líder terrorista i intentar tancar el cicle de guerra contra el terror iniciat deu anys abans. El to és diferent i la intencionalitat, en certa manera, també.

No deixa de ser necessari constatar els moments en què arriben els discursos: dos durant l’any anterior a la reelecció presidencial. Desembre de 2003 en el cas de Bush i maig de 2011 en cas d’Obama. Dues maneres molt semblants de marcar el tempo de la campanya amb un, a ulls dels ciutadans, gran èxit.