Ens va sorprendre. El bar de Washington DC en el qual seguíem la nit electoral va emmudir. De respecte i admiració al senador McCain i, especialment, pel discurs de concessió que el d’Arizona va fer aquella nit.

En política hi ha formes i formes. I la seva manera d’acceptar la derrota i felicitar al guanyador és un exemple que molts haurien de seguir.

La setmana passada vaig participar en el programa Aula Abierta de Radio Andalucía a propòsit del famós gest d’Aznar als estudiants de la Universitat d’Oviedo. Després de comentar com d’inadequada va ser la botifarra, reflexions sobre la comunicació política van seguir la conversa. Hi ha algun Obama a Espanya?

No n’hi ha. Hi ha oradors bons, gent que pot arribar a connectar bé amb l’electorat. Candidats que es defensen. Però candidats i líders que a penes aconsegueixen no minvar els vots en les seves bases i que esperen que la situació que vivim dessagni l’electorat de l’altre. No, no hi ha un Obama espanyol. No ja per les capacitats oratòries, la importància que pugui arribar a atorgar a la comunicació o pel paper que l’ex senador d’Illinois va donar a la política de les emocions. No existeix perquè la base està en el canvi de concepció de la relació del candidat amb el votant.

L’Obama de campanya és precisament això, el canvi en la concepció amb el votant. La campanya del senador no ho tenia fàcil. S’enfrontava a la candidata oficial del partit que havia teixit al llarg dels anys una extensa xarxa de contactes al llarg i ample del país. Ell era un senador en primera legislatura, conegut sobretot per un discurs. El repte per Plouffe, Axelrod i companyia era enorme: com concebre una campanya presidencial per a Obama i no morir en l’intent?

I aquí és on entra en joc el factor diferencial. El que fa que no tinguem Obama a Espanya. Per superar aquestes barreres (aquestes eren les d’Obama, però un candidat aquí tindria les pròpies) van dissenyar una campanya basada en el votant. El votant havia de tenir autonomia, havia de participar. Havia de ser el centre. Una campanya basada en el ciutadà i no en el votant.

Així, Obama va desplegar aquest moviment de grassroots en els 4 primers estats de les primàries: volia tenir el seu momentum desafiant Clinton amb armes no convencionals. I va triomfar.

A Obama el van creure boig. Boig per voler trencar amb la campanya mercantilista a Carolina del Sud (tu em pagues i jo t’aconsegueixo vots) i passar a l’acció escoltant i donant la paraula als votants. Perquè oferint una manera diferent de fer política podia portar a les urnes als sectors que mai voten i que eren necessaris per vèncer Clinton o Edwards.

I va funcionar. Internet va ajudar de manera decisiva, però també decisions estratègiques com mimar als donants de quantitats petites tant com als grans donants. Va funcionar.

Tenim un Obama a Espanya? No, crec que no. Perquè sembla que els candidats, tot i que entenguin que la desafecció és la barrera, que podrien guanyar acostant a la política als que s’allunyen d’ella, no s’atreveixen a fer aquest canvi. No es tracta d’obrir una web. Ni de buscar un bon eslògan. És canviar la relació de polítics i votants. Saltar la barrera. I d’això, no tenim.

1. Tenir un cine a casa



2. Tenir avió propi

   

3. I un helicòpter pels viatges curts



4. Et conviden a fer el llençament als partits de baseball



5. Perdonar gall d’indis per Acció de Gràcies



6. Ser el cap de tot això. Fins i tot de l’Exèrcit



7. Que la teva “sala de jocs” sigui la Situation Room



8. Treballar al despatx més famós del món



9. Firmar lleis amb una ploma diferent per cada lletra del teu nom



10. Formar part d’un sel·lecte grup de persones: presidents dels Estats Units



Fotos del Flickr de la Casa Blanca

Podria haver passat. Un error de coordinació entre els controladors del Reagan i de Dulles. Un malentès entre el Pentàgon i la Situation Room de la Casa Blanca. O senzillament, un acte inesperat. De cop, quan alguns congressistes demòcrates prenien seient després d’aixecar-se per mostrar el seu suport al president, el sostre podria haver-se desplomat. O un gas podria haver fulminat Obama. I amb ell a Biden i a Pelosi. La línia de successió a la presidència s’hauria acabat en qüestió de segons.

Encara que sigui ficció, aquest tipus de situacions no es presten a l’atzar. Com en gairebé tots els règims polítics, la successió d’un càrrec està perfectament definida en la Constitució americana. No només per la via que abans ja hem intuït (President, Vicepresident i speaker de la Cambra de Representants), sinó per la designació d’un supervivent. L’anomenat designated survivor o designated successor.

Aquest dimecres, un dels membres del gabinet presidencial (el nostre consell de ministres) es va mantenir a una distància física, segura i prudencial del Congrés. Un membre de l’executiu que compleixi les mateixes condicions que ha de complir un candidat a la presidència és designat com la persona que, en cas de desastre fatal i de destrucció de la línia natural de successió, asseguraria la continuïtat del govern.

Shaun Donovan, Secretari d’Urbanisme, va ser el designated survivor mentre Obama es dirigia al Senat i a la Cambra de Representants. Durant el discurs de l’estat de la Unió, Donovan va ser protegit amb el mateix nivell de seguretat que el president i va tenir el famós ajudant amb el maletí amb les claus nuclears.

Per sort, no va passar res i Donovan no va haver de dirigir els designis del planeta. Encara que segurament Donovan tampoc va estar al càrrec de la gestió del correu electrònic. Ho dic perquè els discursos com el d’aquest dimecres no es guanyen només a l’arena parlamentària. Tampoc el debat sobre política general al Parlament. El debat es guanya de veritat quan es discuteix qui és el guanyador davant l’opinió pública.

Per a això, els poderosos gabinets de comunicació sempre han tingut molta cura en donar-se com vencedors davant els mitjans minuts després de finalitzar els discursos o debats. Així ha funcionat i així seguirà funcionant. Però … Què passa amb els que, per exemple, no han vist el debat a la televisió ni ho faran?

El correu electrònic sembla haver estat l’estratègia d’aquesta Casa Blanca. Però també dels Republicans. Si David Axelrod, quan faltaven menys de tres hores pel discurs, va enviar un correu a la base de dades de l’Ala Oest, donant un avançament de les línies del discurs, va ser el mateix Obama -bé, s’entén que no va ser ell- qui en acabar-lo va enviar un correu amb un títol clar: We don’t quit -no ens rendim-.

Amb aquest tipus d’accions demostren un control de petiteses que no són tan petites: oferir la visió pròpia d’un tema important amb els teus missatges clau i la percepció que vols generar. El mateix que McCain va fer amb un missatge gravat en vídeo que va enviar per correu amb els problemes a què s’enfronta Amèrica. La batalla dels correus.

Decididament, Donovan no va tenir res a veure. Segur que Obama no li va comentar res sobre ells. De fet, potser no van tenir la tendra escena que la primera temporada de The West Wing reprodueix amb un designated survivor. Us la recomano (tranquils, no es revela cap línia argumental).

Això que les campanyes electorals als Estats Units són llargues no és un mite. Fins i tot un any després, la campanya pot ser notícia, fins i tot entrar en l’agenda política. I no és per menys.

Ha sortit a la venda el llibre sobre la campanya presidencial de 2008 que han escrit els periodistes Mark Halperin i John Heilemann: Game Change. I en ell, hi ha per a tots. Demòcrates i Republicans. Els candidats que finalment van disputar la cursa presidencial i els que van caure en les primàries.

Entre el mar de noms propis, destaca el dels Clinton. Segons el manuscrit, el president Clinton mantenia una relació amb una amant durant les primàries. Una relació  més seriosa que la que va mantenir amb l’ex becària Lewinsky durant el seu mandat. Segons aquests periodistes, aquesta relació va ser una amenaça constant en la campanya i fins i tot va ser tema de discussió quan Obama li va oferir a l’ex senadora el càrrec de Secretària d’Estat. I en una interessant reunió, Hillary va comentar que el seu marit, Bill, era una amenaça. Però Obama la necessitava per emprendre totes les seves reformes.

Però l’agenda política ha estat molt marcada pel llibre. El líder demòcrata Reid es va referir de forma racista al president Obama durant la campanya. No creia que podria arribar a president algú amb el seu color de pell i va emprar unes paraules molt desafortunades. Els líders republicans n’han demanat la seva dimissió i el president ha acceptat les seves disculpes.

“Game Change” donarà molt que parlar. Potser vagi sent hora de demanar-lo a Amazon… tot i que la temporada de llibres no ha fet res més què començar…

Igual que Esperanza Aguirre, Obama repeteix. No, no hi ha intent de lligar els seus destins… El president nord-americà va començar el seu mandat amb energia i en poc menys d’un any ha aconseguit posar en marxa la reforma del sistema sanitari als Estats Units. Ni més ni menys. Però també ha acabat amb la desigualtat de salari al país per raó de sexe, ha fet avenços per acabar amb la segregació de LGBT, ha treballat per superar la crisi financera, per acostar postures amb Cuba, Iran i Corea del Nord…

Obama recordarà el 2009 per moltes coses. I una d’elles serà la decisió del tribunal noruec del Nobel d’atorgar-li el premi Nobel de la Pau. Un guardó que va aixecar crítiques. Especialment per la part agredolça del seu relat: si l’acceptació del guardó, amb un discurs perfecte a la Casa Blanca, el va salvar de l’escarni mundial; el discurs a Oslo va ser com veure al mateix Clausewitz recollint el Nobel de la Pau.

En tot cas, Obama ha demostrat que no és un bluff. Que pot agradar més o menys (no pot esperar que els republicans l’estimin, per descomptat), però que està aplicant el que va prometre en la llarga campanya presidencial.

Tanca l’any, doncs, amb un balanç agredolç. Amb avenços socials en l’haver i topades a compte de les guerres, la CIA o la gestió de l’últim intent d’atemptat en el deure. Amb una baixada gradual -comprensible- a les enquestes al llarg de l’any.

Als Estats Units la política es duu a l’ADN. Agrada, es viu des de la infància. Si a això li sumem el gust per l’espectacle, arribem al propi espectacle de la democràcia, el showbusiness de la política. Les campanyes en gran, els grans anuncis electorals, el domini de la imatge, una política per tots els sentits. I gairebé, per a tots els públics.

Potser per això, el món de l’entreteniment no és aliè a la política. Des d’una gran quantitat de títols cinematogràfics dedicats als inquilins de la Casa Blanca a la mítica sèrie ambientada a la zona de treball, l’Ala Oest de la Casa Blanca. Presidents més o menys convincents davant les càmeres, però també de groc i en animació.

La família més famosa d’Amèrica, The Simpsons, fa 20 anys. I com a bona família americana, també duu la política en el seu ADN, encara que Homer sigui el típic ciutadà allunyat d’ella. Aquesta sèrie d’èxit, que compta amb un humor intel·ligent i uns guions molt treballats, arriba en bona forma al seu aniversari i mirant enrera podem adonar-nos fins a quin punt la política ha estat una part central del show.

Després de milers d’episodis, 12 presidents han “actuat” per als Simpson. Des del pare fundador, George Washington, a George W. Bush. Però a més, escenes, frases i discursos cèlebres de la política nord-americana s’han colat gairebé sense avisar en moltes escenes de la família groga: el bebè Maggie va imitar a la nena del famós espot de LB Johnson, Daisy. I Bart va jugar amb l’spot electoral “Rats” de Bush. O Homer pronunciant la paraula “nuclear” com el president Eisenhower.

Aquestes són les 10 millors escenes presidencials a The Simpsons:

George Washington
En el marc del bicentenari de la ciutat de Springfield (amb fortes connotacions al propi aniversari de la nació celebrat anys abans), Lisa descobreix el terrible secret del seu fundador. A la recreació d’aquest, el primer president americà forceja amb l’home que dóna nom a la ciutat. I descobrim perquè al seu retrat oficial li falta un tros.

George H.W. Bush
El primer president Bush es trasllada a Springfield després de deixar la presidència. La raó és simple, és la ciutat d’Amèrica amb menys interès per la política. La parella presidencial es va instal·lar davant de la casa dels Simpson i inicia una tensa relació veïnal amb Homer. Amb referències a “Daniel el Trapella”, Bart juga també un gran paper.

John Fritzgerald Kennedy
L’avi Simpson descobreix durant la Segona Guerra Mundial que JFK és, en realitat, un nazi. Per què? En un vaixell de guerra recita les famoses paraules “ich bin ein berliner” i Abe Simpson ordena la càrrega contra ell.

Richard Nixon
Durant un capítol de Halloween, Homer ven la seva ànima al diable per un donut. La família exigeix un judici just, format per un terrorífic jurat d’assassins i éssers diabòlics. Inclòs Richard Nixon.

Thomas Jefferson
Enfadat per ser un segon plat en els memorials de Washington, el president Jefferson es nega a donar consell a Lisa quan pateix una manca de fe en la democràcia en descobrir un cas de suborn a un congressista.

Abraham Lincoln
Encara que apareix alguna escena, la més famosa és un gran homenatge. Quan Lisa arriba a presidenta dels Estats Units en un salt al futur, Homer i Marge s’instal·len a la Casa Blanca. Homer es passarà tot el capítol buscant l’or de Lincoln que acabarà sent un vers.

Jimmy Carter
Els Simpson ajuden a l’expresident en la seva fundació construint cases per als més desfavorits.

Gerald Ford
En el mateix capítol de la tensió veïnal amb Bush, Ford s’acaba instal·lant a la mateixa casa i congenia ràpidament amb Homer: futbol i cerveses són la clau.

Ronald Reagan
L’actor va tenir el seu moment als Simpsons en ser convidat a la festa d’aniversari del pèrfid republicà local: el senyor Burns.

Bill Clinton
Potser un dels presidents que més vegades ha visitat els Simpson. Homer va contestar la trucada que va fer als vencedors de la Superbowl, va intentar seduir a Marge en diverses ocasions i va visitar a la petita Lisa.

I queda ressenyar l’aparició de dos presidents més (Franklin D. Roosevelt i Andrew Jackson) i la menció expressa a Obama: Homer va intentar votar per ell però ho va fer per McCain.

Així que potser per això, els productors dels Simpsons no deixen de fer gestions per aconseguir que Obama sigui el primer president que presta la seva veu per a un capítol. A veure si ho aconsegueixen. I que ho puguem veure durant molts anys més amb aquesta excèntrica família. I si no és possible, qui sap, potser Homer arribi a President…

Publicat a La Vanguardia

El día que lloró Jesse Jackson

El día que lloró Jesse Jackson parecía que todo había cambiado. Que el aire era más fresco, la noche más hermosa y menos fría. El día que el reverendo lloró, lo hicieron con él miles de norteamericanos. Como las parejas que se abrazaban en un bar de Washington. El día que lloró Jesse Jackson, America acababa de elegir a un nuevo presidente que prometía cambio y esperanza.

El día que lloró Jesse Jackson, muchas calles del país más poderoso del mundo estallaron de júbilo. El parque Lafayette de Washington, justo en frente de la Casa Blanca, se llenó de jóvenes espontáneos que celebraban el cambio político. El día que lloró Jesse Jackson, hispanos, blancos, negros y asiáticos se abrazaban por las calles.

El día que lloró Jesse Jackson, Obama hizo su mejor discurso. Puso palabras e imágenes a los sentimientos de millones de personas, con o sin pasaporte azul. Con menos canas que hoy y quizás menos cansado, prometió a todos la esperanza de un mañana mejor. Pero alertó que no se llegaría en un año. Quizás tampoco en un mandato.

El día que lloró Jesse Jackson, nadie imaginaba que Obama ganaría el Nobel, que en Estados Unidos acabaría la discriminación de salario por razón de sexo. Que se pondría en marcha una reflexión sobre la cobertura sanitaria. Que se hablaría con Cuba. Ese día, pocos imaginaban que el país más poderoso del mundo dejaría de ir por libre.

El día que lloró Jesse Jackson, pocos creían que Obama no gobernaría solo. Que sus llamamientos a buscar el apoyo de todos irían en serio. Un año más tarde, el presidente ha sabido revalorizar la política y demostrar que los apoyos siempre suman, implican y representan. Obama entendió ese día que no se puede gobernar solo. Y no lo ha hecho.

El día que lloró Jesse Jackson, muchos pensaron que el delirio del cambio moriría. Pero lo prometido es deuda y desde el minuto uno su presidencia ha intentado aplicar el pacto contraído con los votantes. Desde la reforma sanitaria a las inversiones en energía sostenible. Y eso no ha gustado a muchos, quizás porque creían que un gobierno siempre actúa del mismo modo.

El día que lloró Jesse Jackson, el discurso que escuchaba era una declaración de intenciones. Si JFK pusó en marcha un ambicioso programa espacial, Obama podía devolver la fe y la esperanza a los americanos. Una tarea inmensa en un momento de crisis, casi tan difícil como ir a la luna. Pero el tiempo ha venido a demostrar que en el presidente hay hechos. Y palabas.

El día que lloró Jesse Jackson, lo hizo con el corazón. Porque Obama hablaba desde el fondo de su corazón. Pero su presidencia ha seguido una estrategia ganadora: gobernar con cabeza. Y corazón. Saber que su presidencia no sólo busca reducir el paro, sino inspirar a una generación entera para ser mejores.

El día que lloró Jesse Jackson, yo lloré con él.

Fa un any, els americans elegien el seu nou president. Washington clarejava amb una barreja de núvols i sol que deixarien un xàfec important en les hores centrals del dia. Les cues per votar començaven a moltes ciutats del país i els ciutadans que ho feien lluïen de manera orgullosa l’adhesiu que acreditava el seu deure ciutadà.

Un any amb Obama. I després d’aquest any, s’ha escrit molt sobre ell. També en aquest bloc. Així que us proposo fer una mica enrere a aquests 365 dies amb Obama.

No hi va haver efecte Bradley i Obama va vèncer. Lluitant pels últims vots, el dubte del passat 4 de novembre era si després de 8 anys els americans anirien a dormir amb un clar vencedor. I així va ser: Obama va guanyar i els seus seguidors van esclatar en goig. Yes we did!

Per què va guanyar Obama? Analitzem-ho: El missatge? La música? El sentit de l’humor? Els anuncis? Bé, millor el contingut de les “Lliçons Obama” per entendre-ho … Però va ser una campanya de transició. Que alguns han volgut explicar.

Obama es va plantar a Washington, va jurar el seu càrrec amb un gran discurs i va arribar el canvi.

I les coses van canviar a la Casa Blanca. També a Internet, mostrant que Obama no va desaparèixer de la xarxa el dia després de guanyar les eleccions. Encara que el seu exemple no va triomfar a Europa. Va tenir problemes amb la seva BlackBerry, tot i que respon a cartes manuscrites. Fins i tot va flirtejar amb Hollywood, va dominar els gestos.

Ha treballat dur durant tot l’any. Aprovant legislació i nominat jutges. I a nivell internacional també. I diversos bloggers i consultors repassem de manera conjunta els seus primers 100 dies de Govern.

El van comparar amb Lincoln. Va triomfar a Europa. Tot i que a Europa no tinguem un Obama. La seva influència va arribar a Islàndia i a Convergència.

Es va acostar a Espanya. I al president Zapatero.

Va tenir-i té-esculls amb la reforma sanitària. Va arribar a perdre l’etiqueta. Però va guanyar el Nobel de la Pau.

Anem a per l’any 2 …

Publicat avui a La Vanguardia

Nunca llueve a gusto de todos y el veredicto del Nobel de la Paz es buena muestra de ello. Las opiniones sobre el honor otorgado al Presidente Obama dividen al mundo, entre quienes encuentran en la tarea realizada elementos suficientes para tal reconocimiento y los que, por el contrario, sostienen que el comité noruego de la Academia ha sido objeto del embaucamiento del icono actual más poderoso del planeta. En realidad, estamos ante un interesante debate entre la razón y la emoción, otro episodio más de esta dialéctica que no parece encontrar un término medio.

El problema viene cuando aplicamos al Nobel la lógica racional seguida en la mayoría de ocasiones: A realiza una serie de acciones durante X tiempo, tienen un efecto positivo sobre Y, cambian una injusta realidad y merece ser reconocida para que, en un futuro más o menos próximo, sea un ejemplo para otras experiencias. Una lógica de acción-recompensa que en esta ocasión no se ha dado. El Nobel a Obama –el cuarto presidente norteamericano en recibirlo, y el tercero en hacerlo mientras está en el cargo-, como ya han indicado varias voces, es un premio a la esperanza.

Muchos han encontrado casi pornográfico que al Presidente del cambio se le concediera este importante premio cuando no hace ni 10 meses que ocupa el sillón del despacho oval. Según estas voces, lo conseguido no merece un premio. Pero, ¿realmente es así? ¿Aplicando la lógica antes descrita Obama no tendría méritos? La verdad es que las acciones emprendidas en tan corto espacio de tiempo han supuesto, si no una pequeña revolución, las bases para un cambio más que relevante a escala internacional. El acercamiento al mundo musulmán, el cierre de Guantánamo, la decisión de terminar en cuanto sea posible con la presencia en Irak y, sobretodo, el fin del desgobierno internacional de la era Bush son méritos que se han puesto encima de la mesa.

La Academia, sin embargo, parece haber aplicado un criterio más emocional. Completamente válido, aunque incomprendido para muchos, yo incluido durante las primeras horas del anuncio. El Nobel de Obama es el reconocimiento que otro mundo es posible, incluso si el esfuerzo viene de la superpotencia que menos interés tiene en cambiar un statu quo. El Nobel premia la esperanza y la visión positiva, el aliento para que las reformas planteadas sean una realidad que ponga las bases de un presente y un futuro en paz y estabilidad.

Pero sin duda, lo que fue de Nobel fue la reacción de Obama. El discurso que dirigió el mismo viernes por la mañana desde la Casa Blanca fue un acierto a nivel comunicativo y un broche de oro al honor concedido. La primera reacción ante un tema tan peliagudo –más cuando en la Vieja Europa los comentarios y análisis se habían multiplicado en las últimas horas, aprovechando la diferencia horaria- es de una importancia vital. Obama presentó, no solo un discurso comedido, sino la razón por la que debe recoger el galardón en Oslo. Si el hombre más poderoso del mundo acepta su limitación “soy consciente que no merezco este premio” –afirmó-, su dosis de humildad y el planteamiento de los importantes retos que se trabajan desde la Casa Blanca mostraron al mundo por qué el presidente no deja de ser merecedor del Nobel.

Sí, el Nobel de la paz de este año es un premio de intenciones. Pero de unas intenciones de un calado que este tiempo no puede permitirse dejar de lado. La limitación de los arsenales nucleares, la paz y la estabilidad entre Oriente y Occidente, el cambio climático, etc. son objetivos irrenunciables para quien ame este planeta y desee dejar un mundo habitable para las próximas generaciones; nuestra deuda para con ellos. Un Nobel a nobles intenciones, pero también a los decisivos pasos ya tomados. Pero también el espaldarazo a alguien que, casi de un plumazo, ha conseguido revertir la imagen de Estados Unidos en el mundo.

Dicen que este galardón casi premia más la ausencia de Bush que la presencia de Obama, pero créanme, si hoy McCain ocupara el lugar de Obama este premio no se hubiese producido. La intención del cambio, pero los pasos puestos para conseguirlo, son mérito del presidente, una llamada a la acción y a su responsabilidad. Pero también el modo de comunicar, de Noruega al mundo, que hay esperanza para construir un mundo diferente que aspira a ser mejor.