La còpia d’espots electorals, de vegades perquè estan fets pel mateix assessor en diversos països o simplement perquè es creu que un bon anunci al Regne Unit pot adaptar-se a Grècia, és bastant comú en màrqueting polític. De fet, en l’exposició d’espots electorals celebrada a Barcelona fa un parell d’anys fins i tot es va dedicar una secció a aquest tipus de casos.

Però potser t’interessi saber que no sempre és possible copiar o adaptar un anunci electoral. Precisament per la importància de la cultura i la idiosincràsia de cada cos electoral, intentar adaptar coses massa pròpies d’aquests llocs pot resultar en un estrepitós fracàs.

La cultura, política o no, té un pes determinant en la manera en què fem les coses. Amb ella també mesurem les nostres expectatives, el que podem esperar d’un candidat. I si intents amb alguna cosa que no estigui dins d’aquest camp, correm el risc de fer de la sorpresa i la innovació-o potser la ganduleria de la rapidesa per agafar una cosa que ja va funcionar-un estrepitós fracàs.

Per això, et deixo tres vídeos que hauries evitar en la teva campanya per raons òbvies: no tots els països han tingut la mateixa situació que Islàndia, ni tots som republicans d’Alabama. Ni tots els candidats saben moure’s com el candidat mexicà…

Segurament, no existeix símbol al món que aixequi més odis i passions al mateix temps. Mentre que en algunes parts del globus es crema i es trepitja, en d’altres els joves el duen brodat en grans dimensions al seu jersei. En unes simbolitza els excessos de l’imperi, en d’altres la seva sola presència és símbol de llibertat. Per a uns, opressió. Per a d’altres, democràcia. Avui els nord-americans celebren la seva independència i la seva bandera és el convidat d’honor al convit. Vols saber més sobre un dels símbols més reconeguts globalment?

Tot té el seu ordre

Com en totes les banderes i símbols nacionals, tot té el seu sentit i el seu per què. Les estrelles i les bandes han d’estar al seu lloc, amb el seu color i ocupant el seu espai. Fins aquí res de nou. Però, sabies que les bandes horitzontals sempre són 13 que representen a les colònies originals que es van independitzar del rei anglès? Sempre comencen i acaben en vermell i es combinen amb el blanc formant aquestes 13 al·legories. I sabies que en el requadre superior, sempre amb fons blau, es representa el nombre d’estats de la Unió? Avui hi ha 55 estrelles de cinc puntes organitzades en franges de 6 i 5 estrelles, però en el passat aquestes “constel·lacions” -una idea que agradava molt als pares de la Unió- van variar des de les 13 originals en un cercle a les 15 o les 48.

Un origen incert

Una de les línies de recerca més plausibles uneixen les armes de la família de George Washington (amb bandes i estrelles en vermell i blanc) amb el disseny de la bandera. I a partir d’aquí comencen les discussions sobre l’origen de la Old Glory. Segons algunes llegendes, Betsy Ross podria haver confeccionat la primera bandera després d’uns esbossos fets pel mateix Washington. Altres llegendes apunten que era un disseny d’un emblema familiar i altres que qui ho va esbossar va ser Francis Hopkninson, un dels signants de la Declaració d’Independència.

La bandera actual la va fer un estudiant

Amb l’última incorporació d’Alaska i Hawaii el president Eisenhower va rebre diversos esbossos per a la nova bandera. Una d’aquestes propostes era d’un estudiant de 17 anys anomenat Robert G. Heft. El projecte escolar -en què va obtenir una nota de B-que després va ser reconsiderada- va ser finalment elegit i adoptat amb una proclamació presidencial.

Cremar la bandera no és delicte

És un tema recurrent en pel·lícules i sèries polítiques americanes: la bandera americana pot cremar-se perquè no hi ha legislació sobre les penes per cremar el símbol nacional. El debat està entre la llibertat d’expressió que s’exerceix en cremar la bandera i està en tensió amb el deure d’honorar i respectar els símbols nacionals.

La bandera crea estil

Diversos països d’Àsia van imitar el disseny de la bandera nord-americana en els seus estats, com Malàisia. És un símbol potent de democràcia i aquests països volien emmarcar les seves independències en aquest aspecte.

Si no és pura, es crema

Si una bandera està molt deteriorada, no pot servir com a símbol nacional. Si està trencada i bruta i no pot ser reparada, ha de destruir de la forma més honrosa possible. Això també passa quan toca, per exemple, el terra. Per això, s’organitzen de tant en tant cerimònies de crema de banderes que ja no serveixen.

A les escoles es jura fidelitat

És una cerimònia típica de les escoles. Molts estrangers que han visitat el país amb intercanvis escolars han pogut viure en primera persona aquesta cerimònia basada en una fórmula molt concreta: I Pledge allegiance to the flag of the United States of America, and to the Republic for which it stands, one nation under God, indivisible, with liberty and justice for all.

És un referent per al disseny

Finalment, la bandera americana és un referent per a dissenyadors, publicistes, empreses … Marques com Ralph Lauren l’han fet seva. No hi ha campanya política als Estats Units que no recorri als seus colors. El poder del símbol arriba a molts sectors, països i grups de població. Des coixins amb una gran bandera americana a roba …

Ah! Feliç 4 juliol!

Curiositats extretes de Wikipedia

Foto de jwowens

Ted Sorensen passarà a la història com el speechwriter d’un dels presidents més carismàtics de la història dels Estats Units, John F. Kennedy. Kennedy, que va entendre com pocs el valor de la comunicació, va arribar a afirmar que Sorensen era el seu “banc de sang intel·lectual”.

Fa unes setmanes, el president Obama -a qui va assessorar en el seu discurs inaugural- el va distingir amb la Medalla Nacional d’Humanitats per la seva contribució per a l’avanç de la política americana.

Aquests són alguns dels millors discursos de Kennedy que tenen l’empremta de Sorensen. Encara que no tots hagin estat escrits per ell.

Discurs inaugural: “No et preguntis el què el teu país pot fer per tu. Pregunta’t el què pots fer tu pel teu país”

La crisi dels míssils de Cuba

“Ich bin ein Berliner!”

“We choose to go to the Moon”

El general George S. Patton fill va dirigir aquest discurs als homes del Tercer Regiment dels Estats Units el dia abans de la invasió de Normandia, el cèlebre dia D, durant la Segona Guerra Mundial. Un exemple clar del que una arenga pot i ha de fer entre una entregada massa.

Patton, a diferència de molts oradors contemporanis, no usava notes o apunts. Ni molt menys telepromters. Sempre es dirigia als seus homes amb un llenguatge col·loquial, directe. “No es pot dirigir un exèrcit sense paraules malsonants, s’ha d’utilitzar un llenguatge eloqüentment informal“, solia dir.

“M’ocuparé personalment d’acabar amb aquest cabró fill de puta de Hitler”

You are here today for three reasons. First, because you are here to defend your homes and your loved ones. Second, you are here for your own self respect, because you would not want to be anywhere else. Third, you are here because you are real men and all real men like to fight. When you, here, everyone of you, were kids, you all admired the champion marble player, the fastest runner, the toughest boxer, the big league ball players, and the All-American football players. Americans love a winner. Americans will not tolerate a loser. Americans despise cowards. Americans play to win all of the time. I wouldn’t give a hoot in hell for a man who lost and laughed. That’s why Americans have never lost nor will ever lose a war; for the very idea of losing is hateful to an American.

“La idea mateixa de perdre és odiosa per a un nordamericà”

You are not all going to die, only two percent of you right here today would die in a major battle. Death must not be feared. Death, in time, comes to all men. Yes, every man is scared in his first battle. If he says he’s not, he’s a liar. Some men are cowards but they fight the same as the brave men or they get the hell slammed out of them watching men fight who are just as scared as they are. The real hero is the man who fights even though he is scared. Some men get over their fright in a minute under fire. For some, it takes an hour. For some, it takes days. But a real man will never let his fear of death overpower his honor, his sense of duty to his country, and his innate manhood. Battle is the most magnificent competition in which a human being can indulge. It brings out all that is best and it removes all that is base. Americans pride themselves on being He Men and they ARE He Men. Remember that the enemy is just as frightened as you are, and probably more so. They are not supermen.

“L’autèntic heroi és l’home que lluita encara que tingui por.”

[...]All of the real heroes are not storybook combat fighters, either. Every single man in this Army plays a vital role. Don’t ever let up. Don’t ever think that your job is unimportant. Every man has a job to do and he must do it. Every man is a vital link in the great chain. What if every truck driver suddenly decided that he didn’t like the whine of those shells overhead, turned yellow, and jumped headlong into a ditch? The cowardly bastard could say, “Hell, they won’t miss me, just one man in thousands”. But, what if every man thought that way? Where in the hell would we be now? What would our country, our loved ones, our homes, even the world, be like? No, Goddamnit, Americans don’t think like that. Every man does his job. Every man serves the whole. Every department, every unit, is important in the vast scheme of this war.

[...]Sure, we want to go home. We want this war over with. The quickest way to get it over with is to go get the bastards who started it. The quicker they are whipped, the quicker we can go home. The shortest way home is through Berlin and Tokyo. And when we get to Berlin, I am personally going to shoot that paper hanging son-of-a-bitch Hitler. Just like I’d shoot a snake!

[...]There is one great thing that you men will all be able to say after this war is over and you are home once again. You may be thankful that twenty years from now when you are sitting by the fireplace with your grandson on your knee and he asks you what you did in the great World War II, you WON’T have to cough, shift him to the other knee and say, “Well, your Granddaddy shoveled shit in Louisiana.” No, Sir, you can look him straight in the eye and say, “Son, your Granddaddy rode with the Great Third Army and a Son-of-a-Goddamned-Bitch named Georgie Patton!

Ens va sorprendre. El bar de Washington DC en el qual seguíem la nit electoral va emmudir. De respecte i admiració al senador McCain i, especialment, pel discurs de concessió que el d’Arizona va fer aquella nit.

En política hi ha formes i formes. I la seva manera d’acceptar la derrota i felicitar al guanyador és un exemple que molts haurien de seguir.

La setmana passada vaig participar en el programa Aula Abierta de Radio Andalucía a propòsit del famós gest d’Aznar als estudiants de la Universitat d’Oviedo. Després de comentar com d’inadequada va ser la botifarra, reflexions sobre la comunicació política van seguir la conversa. Hi ha algun Obama a Espanya?

No n’hi ha. Hi ha oradors bons, gent que pot arribar a connectar bé amb l’electorat. Candidats que es defensen. Però candidats i líders que a penes aconsegueixen no minvar els vots en les seves bases i que esperen que la situació que vivim dessagni l’electorat de l’altre. No, no hi ha un Obama espanyol. No ja per les capacitats oratòries, la importància que pugui arribar a atorgar a la comunicació o pel paper que l’ex senador d’Illinois va donar a la política de les emocions. No existeix perquè la base està en el canvi de concepció de la relació del candidat amb el votant.

L’Obama de campanya és precisament això, el canvi en la concepció amb el votant. La campanya del senador no ho tenia fàcil. S’enfrontava a la candidata oficial del partit que havia teixit al llarg dels anys una extensa xarxa de contactes al llarg i ample del país. Ell era un senador en primera legislatura, conegut sobretot per un discurs. El repte per Plouffe, Axelrod i companyia era enorme: com concebre una campanya presidencial per a Obama i no morir en l’intent?

I aquí és on entra en joc el factor diferencial. El que fa que no tinguem Obama a Espanya. Per superar aquestes barreres (aquestes eren les d’Obama, però un candidat aquí tindria les pròpies) van dissenyar una campanya basada en el votant. El votant havia de tenir autonomia, havia de participar. Havia de ser el centre. Una campanya basada en el ciutadà i no en el votant.

Així, Obama va desplegar aquest moviment de grassroots en els 4 primers estats de les primàries: volia tenir el seu momentum desafiant Clinton amb armes no convencionals. I va triomfar.

A Obama el van creure boig. Boig per voler trencar amb la campanya mercantilista a Carolina del Sud (tu em pagues i jo t’aconsegueixo vots) i passar a l’acció escoltant i donant la paraula als votants. Perquè oferint una manera diferent de fer política podia portar a les urnes als sectors que mai voten i que eren necessaris per vèncer Clinton o Edwards.

I va funcionar. Internet va ajudar de manera decisiva, però també decisions estratègiques com mimar als donants de quantitats petites tant com als grans donants. Va funcionar.

Tenim un Obama a Espanya? No, crec que no. Perquè sembla que els candidats, tot i que entenguin que la desafecció és la barrera, que podrien guanyar acostant a la política als que s’allunyen d’ella, no s’atreveixen a fer aquest canvi. No es tracta d’obrir una web. Ni de buscar un bon eslògan. És canviar la relació de polítics i votants. Saltar la barrera. I d’això, no tenim.

1. Tenir un cine a casa



2. Tenir avió propi

   

3. I un helicòpter pels viatges curts



4. Et conviden a fer el llençament als partits de baseball



5. Perdonar gall d’indis per Acció de Gràcies



6. Ser el cap de tot això. Fins i tot de l’Exèrcit



7. Que la teva “sala de jocs” sigui la Situation Room



8. Treballar al despatx més famós del món



9. Firmar lleis amb una ploma diferent per cada lletra del teu nom



10. Formar part d’un sel·lecte grup de persones: presidents dels Estats Units



Fotos del Flickr de la Casa Blanca

Podria haver passat. Un error de coordinació entre els controladors del Reagan i de Dulles. Un malentès entre el Pentàgon i la Situation Room de la Casa Blanca. O senzillament, un acte inesperat. De cop, quan alguns congressistes demòcrates prenien seient després d’aixecar-se per mostrar el seu suport al president, el sostre podria haver-se desplomat. O un gas podria haver fulminat Obama. I amb ell a Biden i a Pelosi. La línia de successió a la presidència s’hauria acabat en qüestió de segons.

Encara que sigui ficció, aquest tipus de situacions no es presten a l’atzar. Com en gairebé tots els règims polítics, la successió d’un càrrec està perfectament definida en la Constitució americana. No només per la via que abans ja hem intuït (President, Vicepresident i speaker de la Cambra de Representants), sinó per la designació d’un supervivent. L’anomenat designated survivor o designated successor.

Aquest dimecres, un dels membres del gabinet presidencial (el nostre consell de ministres) es va mantenir a una distància física, segura i prudencial del Congrés. Un membre de l’executiu que compleixi les mateixes condicions que ha de complir un candidat a la presidència és designat com la persona que, en cas de desastre fatal i de destrucció de la línia natural de successió, asseguraria la continuïtat del govern.

Shaun Donovan, Secretari d’Urbanisme, va ser el designated survivor mentre Obama es dirigia al Senat i a la Cambra de Representants. Durant el discurs de l’estat de la Unió, Donovan va ser protegit amb el mateix nivell de seguretat que el president i va tenir el famós ajudant amb el maletí amb les claus nuclears.

Per sort, no va passar res i Donovan no va haver de dirigir els designis del planeta. Encara que segurament Donovan tampoc va estar al càrrec de la gestió del correu electrònic. Ho dic perquè els discursos com el d’aquest dimecres no es guanyen només a l’arena parlamentària. Tampoc el debat sobre política general al Parlament. El debat es guanya de veritat quan es discuteix qui és el guanyador davant l’opinió pública.

Per a això, els poderosos gabinets de comunicació sempre han tingut molta cura en donar-se com vencedors davant els mitjans minuts després de finalitzar els discursos o debats. Així ha funcionat i així seguirà funcionant. Però … Què passa amb els que, per exemple, no han vist el debat a la televisió ni ho faran?

El correu electrònic sembla haver estat l’estratègia d’aquesta Casa Blanca. Però també dels Republicans. Si David Axelrod, quan faltaven menys de tres hores pel discurs, va enviar un correu a la base de dades de l’Ala Oest, donant un avançament de les línies del discurs, va ser el mateix Obama -bé, s’entén que no va ser ell- qui en acabar-lo va enviar un correu amb un títol clar: We don’t quit -no ens rendim-.

Amb aquest tipus d’accions demostren un control de petiteses que no són tan petites: oferir la visió pròpia d’un tema important amb els teus missatges clau i la percepció que vols generar. El mateix que McCain va fer amb un missatge gravat en vídeo que va enviar per correu amb els problemes a què s’enfronta Amèrica. La batalla dels correus.

Decididament, Donovan no va tenir res a veure. Segur que Obama no li va comentar res sobre ells. De fet, potser no van tenir la tendra escena que la primera temporada de The West Wing reprodueix amb un designated survivor. Us la recomano (tranquils, no es revela cap línia argumental).

Això que les campanyes electorals als Estats Units són llargues no és un mite. Fins i tot un any després, la campanya pot ser notícia, fins i tot entrar en l’agenda política. I no és per menys.

Ha sortit a la venda el llibre sobre la campanya presidencial de 2008 que han escrit els periodistes Mark Halperin i John Heilemann: Game Change. I en ell, hi ha per a tots. Demòcrates i Republicans. Els candidats que finalment van disputar la cursa presidencial i els que van caure en les primàries.

Entre el mar de noms propis, destaca el dels Clinton. Segons el manuscrit, el president Clinton mantenia una relació amb una amant durant les primàries. Una relació  més seriosa que la que va mantenir amb l’ex becària Lewinsky durant el seu mandat. Segons aquests periodistes, aquesta relació va ser una amenaça constant en la campanya i fins i tot va ser tema de discussió quan Obama li va oferir a l’ex senadora el càrrec de Secretària d’Estat. I en una interessant reunió, Hillary va comentar que el seu marit, Bill, era una amenaça. Però Obama la necessitava per emprendre totes les seves reformes.

Però l’agenda política ha estat molt marcada pel llibre. El líder demòcrata Reid es va referir de forma racista al president Obama durant la campanya. No creia que podria arribar a president algú amb el seu color de pell i va emprar unes paraules molt desafortunades. Els líders republicans n’han demanat la seva dimissió i el president ha acceptat les seves disculpes.

“Game Change” donarà molt que parlar. Potser vagi sent hora de demanar-lo a Amazon… tot i que la temporada de llibres no ha fet res més què començar…

Igual que Esperanza Aguirre, Obama repeteix. No, no hi ha intent de lligar els seus destins… El president nord-americà va començar el seu mandat amb energia i en poc menys d’un any ha aconseguit posar en marxa la reforma del sistema sanitari als Estats Units. Ni més ni menys. Però també ha acabat amb la desigualtat de salari al país per raó de sexe, ha fet avenços per acabar amb la segregació de LGBT, ha treballat per superar la crisi financera, per acostar postures amb Cuba, Iran i Corea del Nord…

Obama recordarà el 2009 per moltes coses. I una d’elles serà la decisió del tribunal noruec del Nobel d’atorgar-li el premi Nobel de la Pau. Un guardó que va aixecar crítiques. Especialment per la part agredolça del seu relat: si l’acceptació del guardó, amb un discurs perfecte a la Casa Blanca, el va salvar de l’escarni mundial; el discurs a Oslo va ser com veure al mateix Clausewitz recollint el Nobel de la Pau.

En tot cas, Obama ha demostrat que no és un bluff. Que pot agradar més o menys (no pot esperar que els republicans l’estimin, per descomptat), però que està aplicant el que va prometre en la llarga campanya presidencial.

Tanca l’any, doncs, amb un balanç agredolç. Amb avenços socials en l’haver i topades a compte de les guerres, la CIA o la gestió de l’últim intent d’atemptat en el deure. Amb una baixada gradual -comprensible- a les enquestes al llarg de l’any.