Article

El pasdoble d’Esperanza Aguirre

DSC_0433

Que San Isidro caigui sempre en campanya electoral és un accident d’aquells que donen situacions de fossat de l’orquestra, com diria Daniel Ureña. Com a mostra, les notícies que ha omplert la jornada. La praderia de l’ermita del sant és el lloc clau en què els líders polítics havien de ser un dia com ahir. Deixar-se veure, deixar-se tocar. Tomás Gómez i Esperanza Aguirre i els candidats d’IU ho van fer, i vaig poder acompanyar la presidenta de la Comunitat de Madrid.

Amb sortida prevista a Chamberí, la comitiva de quatre autobusos esperava a la presidenta. Gairebé una quinzena de chulapas -regidores i futures regidores- assagen una versió del pasdoble “Los nardos”. Serà la banda sonora de la jornada. La lletra exalça Aguirre i carrega contra Gómez i Zapatero.

“Váyase, de aquí señor Gómez, nadie le quiere ni ver, dijo que en Madrid haría lo que por España hizo ZP. Vote a Esperanza Aguirre si es que quiere mejorar. Si le da su confianza salir de la crisis no va costar na”. Al fil de la cançó, arriba la presidenta carregada amb dues safates de les tradicionals rosquilles. Les ofereix a la premsa abans de ser preguntada pels cartells que el PP de Madrid està fent servir, centrats en publicitat negativa cap al PSM i que no signava el partit. En línia amb el pasdoble. No explica res de nou: després de la resolució de la Junta Electoral, el partit els signarà.

Saluda les chulapas i no les pot escoltar cantar. Arribem tard a la praderia. Hi ha temps perquè la presidenta saludi a la seva mare i pugin juntes a l’autobús. La comitiva surt. Amb retard, però surt. Madrid Río està a vessar. Algun comentari de la gent de comunicació del partit cap a l’obra se sent a l’autobús, que a penes avança.

La prada és a vessar. Són més de la una del migdia i la comitiva aparca com pot. En res, desenes de curiosos i mitjans de comunicació envolten la porta de l’autobús. La presidenta surt entre crits de “¡guapa!”, “Presidenta!” I càntics a favor del partit que Aguirre intenta fer callar per poder atendre els mitjans. Una mare amb els seus dos fills a costa li exigeix ​​que pagui el torn d’ofici. No serà la primera ni l’última veu discordant durant la jornada.

L’avançament cap a l’ermita és lent i pesat. És un autèntic bany de masses. Aguirre es deixa fotografiar, tocar, besar… L’envolten voluntaris que reparteixen xapes, piruletes blaves i fotografies. Tot funciona com un calculat engranatge, només demorat pels seguidors que s’acosten. La cap de premsa pateix per poder ordenar el treball dels mitjans davant les protestes de senyores vestides de chulapa que exigeixen el seu moment amb la presidenta.

A l’ermita la comitiva recobra una mica de forces, sense la pressió de la marea de curiosos. Aguirre refusa la invitació d’anar a visitar el sant sense fer la pertinent cua i només pren aigua de la font a la sagristia. Les chulapas l’esperen al pati i saluda els mitjans des de la estada. Tornen, per enèsima vegada, a entonar el pasdoble.

“I Esperanza Aguirre no ha vingut aquest any?” Pregunta una senyora que avança amb prou feines amb el seu bastó. No s’ha adonat està davant de la melé en què es troba la presidenta. M’acomiado de l’equip de comunicació del PP de Madrid i surt la senyora, orgullosa, a la nostra trobada. “Ja l’he saludat. I li he fet una foto amb el mòbil”. Segueix el pas doble. Marcant el ritme cap a les urnes.

Article

Els danys colaterals de la desfilada

Pitades, esbroncs i absències. Aquestes semblen ser les tres tradicions de la desfilada militar que se celebra cada 12 d’octubre al Passeig de la Castellana de Madrid. Tres tradicions polítiques que són els danys col·laterals de la principal celebració del dia nacional d’Espanya: el que ocorre a les voreres del passeig, allà on no arriba l’asfalt ni el pas dels exèrcits, té els seus efectes polítics.

Zapatero dimissió!

Un any més, i ja van sis, el president Zapatero ha estat esbroncat en la desfilada militar del 12 d’octubre. És ja una tradició més, com la de veure la cabra o el xai de la Legió desfilant, l’arribada de la bandera des del cel o veure els núvols madrilenys tenyits de vermell i groc. Una tradició que s’ha imposat. O com el president espanyol afirma, “forma part del guió”.

No li falta raó al president: les xiulades són una cosa per la que els polítics, de tots els colors polítics, passen tard o aviat. Al llarg de la vida política són moltes les situacions en les quals un dirigent es veu envoltat per una tosca banda sonora de desaprovació. I a més, acaba copant els titulars de la premsa.

Un sonor esbronc a un dirigent, i més si aquest és cap d’estat o de Govern, duu implícit un altre sonor impacte en els mitjans. Li ha passat a tot fill de veí, bé, a tot president, ministre, conseller, regidor… I tots s’han vist en la tessitura de donar resposta a aquesta xiulada. Aquesta segona onada és més imprevisible, la primera creix; la segona pot no fer-ho.

El president del Govern compta amb dos aspectes al seu favor per encarar el que pugui venir ara en els mitjans i l’opinió pública després del que va passar ahir a la Plaça de Lima. El primer, el descontentament del Rei i el Príncep per l’ocorregut. El que ha passat té transcendència política, però l’oposició es veurà limitada en la seva capacitat d’explotar el cas per aquest disgust personal del Cap de l’Estat.

El segon, la tradició. Les xiulades del 12 d’octubre són ja habituals. L’opinió pública està ja una mica anestesiada davant d’un fet predicible i habitual. Precisament la sorpresa és una cosa necessària en la guerra de guerrilles en la qual pot convertir-se un acte d’oposició i protesta. Allò d’ahir era tot menys una sorpresa.

L’esbroncada a la final de la Copa del Rei de 2009, les cacerolades a Espanya per la seva participació en la guerra de l’Iraq, les protestes a Oviedo contra Aznar… van ser actes que no solament es van colar en els mitjans pel fet de la protesta, sinó que van tenir més efecte per la sorpresa que van generar. Les del 12 d’octubre són de tot menys noves.

Encara que l’efecte pugui ser limitat, ningú no dubta de l’enorme espai que han aconseguit avui… com en altres anys. Són una forma d’expressió més i com a tal, té el seu pes polític.

Converses poc privades

L’espera a l’arribada dels Reis, les rotllanes que es formen a la seva partida o els que acaben creant-se a la recepció del Palau Reial són espais perfectes per generar fets rellevants per a l’opinió pública en forma de confessions, converses agafades al vol o reptes poc difícils per a àvids lectors de llavis. Aquest any els protagonistes han estat el president Zapatero i l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón.

El dirigent popular va recriminar al cap de l’executiu la situació “asfixiant” en finançament local. Adjectiu que ja va usar fa uns anys Esperanza Aguirre en la desfilada, quan va recriminar a Pasqual Maragall, llavors president de la Generalitat, l’“intervencionisme” de l’Estatut que el Parlament de Catalunya havia aprovat dies abans, el 30 de setembre de 2005.

La jornada d’ahir també va deixar un d’aquells moments de micròfon obert, quan la ministra Chacón va comentar amb els Ducs de Palma que el temps havia respectat la celebració de la desfilada. Sense més transcendència. Sí la tindrà la de Gallardón… O és casual que el dia en què més càmeres es fixen en aquests detalls sigui Gallardón i no Rajoy o Aguirre els que posin el president en entredit?

Banderes i absències

Si les banderes d’estats convidats a la desfilada ja van ser notícia el 2003, quan un Zapatero líder de l’oposició no es va aixecar al pas de l’estendard nord-americà pel seu rebuig de la guerra de l’Iraq, ahir ho van tornar a ser. Com ho va ser també el 2006, quan amb Zapatero com a president, la bandera dels Estats Units va tornar a desfilar per la Castellana.

Ahir el protagonista va ser el portador de la bandera de Veneçuela, la indisposició de la qual va suposar no comptar amb la bandera d’aquest país entre la resta d’estendards de repúbliques llatinoamericanes que celebren aquest any el bicentenari de la seva independència, com Mèxic o Colòmbia. L’absència de Veneçuela, després de la tensió d’aquestes últimes setmanes a propòsit de la cobertura a terroristes d’ETA al país bolivarià, és una plantada en tota regla de Chávez.

Encara que en cada desfilada hi ha un altre tipus d’absències -i per tant, presències- que fan córrer rius de tinta. El president de la Generalitat era un absent a aquest tipus de desfilades fins a l’arribada a la presidència de Pasqual Maragall. José Montilla, ara en el càrrec i exministre del Govern, ha continuat assistint -encara que també ha estat absent en dues ocasions- i ahir no va ser una excepció. Aquesta presència ha disgustat els seus socis de govern i ha marcat encara més el perfil espanyolista que està adoptant el PSC en aquesta precampanya, en contraposició amb CiU.

El lehendakari basc també és un habitual absent. Ho era amb el PNB en el govern i també ho és amb el PSE. Patxi López no va assistir el 2009 ni ho va fer ahir… encara que això no té el mateix pes en els mitjans nacionals que les absències d’Ibarretxe. Van faltar també els presidents de Múrcia, Andalusia, les Balears, La Rioja i les Canàries. Una absència i una presència en diuen, políticament, tant amb un sol gest…

Tal i com un general sol acomiadar al rei d’Espanya, tot va transcorrer “sin novedad, Señor”.

Article

Vota’m, GILIPOLLES!

“Pobre imbècil” va ser la manera en què el president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, es va dirigir a un assistent al Saló de l’Agricultura, una de les cites més importants del sector i que tradicionalment és inaugurat pel cap de l’Estat gal. Aquest insult posava en evidència les passions de Sarkozy. Un dels seus punts forts que, de vegades, se li gira en contra. Va ser aquesta imatge de dur i directe la que el va dur a la presidència, però també és font d’animadversions. Però la situació de Sarkozy no és l’habitual. Els polítics no solen insultar en viu i en directe als seus votants. Saben tot el que es juguen. Llavors, per què s’atreveixen a fer-ho en el món online?


Espanya s’acabava de declarar campiona del món. Havien passat pocs minuts i el líder de Ciutadans, Albert Rivera, interpel·lava directament a un usuari català pel seu suport a la selecció holandesa, com volent dir “fote’t!”. I ha tingut més d’una conversa insultant amb altres usaris -nota per al lector: amb mi Rivera sempre ha tingut un tracte molt correcte, que consti-. El PNB de Gasteiz també va sortir amb una perles anomenant “puto” i “fill de puta” a un usuari i alertant que aquest “puto usuari” volia torpedejar-los. I el PP de Madrid tampoc va estar aliè a l’enfrontament durant la vaga del metro de Madrid, acusant un usuari de pocavergonya. Exemples de com partits i polítics s’enfronten a ciutadans del carrer sense pensar en les conseqüències d’això. Encara que bé, no és una cosa exclusiva de la política: en el seu dia el Twitter oficial de Pepsi va dedicar un #FF als afectats del famós fantongo per fer atac i burla directa del seu competidor…

Anem al centre de la qüestió: per què a Internet els polítics no rendeixen comptes dels insults i en els mitjans tradicionals sí? Quan Esperanza Aguirre va anomenar “fill de puta” a Ruiz-Gallardón -tot i que la presidenta va assegurar que l’insult anava dirigit a un ex conseller de Caja Madrid- ho va fer sense saber que la seva conversa estava sent recollida per un micròfon. Tampoc es va adonar Gordon Brown en les passades eleccions britàniques quan va ofendre a una pensionista. Aquesta sol ser la tònica: quan un insult dels líders arriba a portada, sol ser-ho per un descuit, un rampell del moment. O almenys a aquesta taula s’aferren els afectats. A Internet, ni demanen perdó.


El curiós del cas és que, a Internet, els insults apareixen de forma conscienciosa i després de passar el filtre imprescindible d’escriure amb les nostres pròpies mans. Ho hem pensat. No és un escalfament. Serà, potser, que seguim creient que això d’Internet no arriba a ningú? Doncs segurament serà: mentre s’inverteixen milions en estratègies online, la imatge i la credibilitat d’un polític pot esvair-se en un segon per un cop calent que es deixa per escrit.

Ara els “pobres imbècils”, com diria Sarkozy, són precisament els que emeten l’insult, no els que els reben. Usuaris que entenen millor que els seus interlocutors el que suposa participar de les converses de la xarxa En realitat, la qüestió no és si entenen o no el mitjà. La qüestió és el necessari respecte dels nostres polítics als ciutadans del carrer. Encara que siguin pesats. O no pensin com nosaltres. L’insult 2.0 els surt gratis… i no demanen ni perdó. No entenen el mitjà… ni el servei a la comunitat.

Article

Blanco, el ministre bruixot que sabia de comunicació

Moltes persones, especialment aquells que s’asseuen diàriament en una tertúlia de les que no escassegen a la ràdio i a la televisió, no van acabar de pair això de veure un ministre sense estudis universitaris al capdavant d’una cartera tan important com la de Foment. Les infraestructures del país en mans d’un batxiller al qual, per més inri, l’anomenaven bruixot, o Bruxo de Palas de Rei. No ho acabaven de veure. Tot i que al cap de molt poc temps, la seva opinió va canviar. Va ser cosa de la màgia?

En realitat, l’única màgia que ha aplicat el gallec ha estat entendre el que suposa ser ministre. I actuar com a tal. Des del primer dia, es va posar el vestit de membre del Consell de Ministres i no ha cessat en el seu afany per ser el més semblant a la imatge que els espanyols esperen d’un ministre. Com bé apuntava Pau Canaleta a les poques setmanes del seu nomenament, Blanco va canviar la seva manera de vestir. Però també des d’aquest moment va començar a teixir la seva pròpia història personal.

Però potser la part que alguns podrien considerar de màgia negra -encara que només és entendre el valor estratègic de la comunicació- és el seu domini del relat. Un relat amb un protagonista -el ministre- i un antagonista -els controladors aeris-. Un relat amb episodis -el gener ja va tenir la seva gran enfrontament, quan els va acusar de ser una casta laboral-, una història que avança i que ara arriba al seu moment clau: la suposada vaga encoberta en plenes vacances.

I just en aquesta situació apareix la màgia de la comunicació en estat pur. El farol -o no, ja veurem si arriba a complir-se- de la mobilització de l’exèrcit per cobrir els llocs d’aquests controladors que estan faltant al seu lloc de treball i estan fastiguejant els pocs dies de descans de molts espanyols en un any especialment gris per la situació econòmica. Aquí, just aquí, la gran metàfora del sacrifici del ministre en nom del bé dels ciutadans que només volen arribar al seu destí.

Així es forja un mite. Potser el gallec s’hagi inspirat en el president Reagan, que l’agost de l’any 1981 va arribar a acomiadar de forma fulminant als gairebé 11.400 controladors aeris que havien declarat una vaga il·legal.

Blanco s’aplica a més el que tan bé resumeix Luntz: no és el que dius, és el que la gent sent. O en aquest cas, no és el que fas, és el que la gent veu que fas. I davant d’una vaga encoberta quan tots desitgem anar de viatge durant les nostres vacances, ens és molt fàcil posar-nos en la pell del ministre i donar-li suport. Encara que els controladors diguin que la seva proposta no és viable.

És curiós perquè Blanco comparteix aquest do pel relat personal amb una altra de les personalitats que millor dominen l’escena política i de la comunicació, Esperanza Aguirre. La presidenta també va patir una vaga, encara que la seva reacció no està en la mateixa divisió que la del ministre. Aguirre té la sort de tenir una oposició feble i el domini de l’opinió pública que va tapar alguns dels aspectes més polèmics de la vaga del Metro de Madrid, com la manca de previsió davant l’aturada general o la trista realitat que la vaga ha costat més diners que la retallada que la presidenta proposava.

Potser el relat tingui un final feliç per Blanco. Com en els contes, potser aconsegueixi ser l’inquilí de la Moncloa-o almenys això creuen molts-. Però més enllà del resultat, la realitat és que Blanco demostra tenir una cosa que no tots els ministres i polítics amb carreres universitàries tenen: olfacte polític i intel·ligència emocional. L’ex ministre Boyer deia fa unes setmanes que a aquest ritme només arribarien al poder ministres analfabets. Blanco no serà universitari però demostra estar més que alfabetitzat en la gestió de situacions tenses i difícils. Una cosa que no s’aprèn en moltes aules. Potser per això, avui ja ningú qüestiona l’heroi de la història.

Article

En quin moment es va fotre el nostre Perú?

El meu amic Pau Canaleta sol utilitzar una de les frases més famoses de la política peruana per referir-se a aquest moment en què una situació sembla haver perdut el nord. “¿En qué momento se jodió el Perú?” És la frase que Mario Vargas Llosa va posar en boca dels personatges de Conversación en la Catedral i que podria aplicar perfectament per la situació política a Espanya.

En quin moment es va fotre el nostre Perú? Quan es va fer de la insubordinació la manera de fer i comunicar la política a Espanya? Aquesta sembla ser la pregunta que hauríem de fer-nos a hores d’ara a compte de l’oposició que exerceix el Partit Popular, instal·lada a la inaplicació constant de diverses lleis. Però potser abans hauríem de qüestionar-nos en quin moment vam deixar de creure que el compliment de les regles del joc era important.

Desconec quin va ser aquest moment. Només sé que va sortir rendible. Almenys políticament. Potser la bronca en la qual estem instal·lats, la polarització de la política i la dificultat de crear ponts, però sobretot d’entendre que en democràcia la majoria guanya; ens han dut a caure en la temptació de creure que conductes antidemocràtiques es poden acceptar si es fa mal a l’adversari.

Els estrategs del Partit Popular podran creure que instal·lar-se al boicot gairebé automàtic a tot el que aproven les Corts -on no tenen majoria-, és la millor manera de dur a Rajoy a Moncloa. Les enquestes, més per altres coses que per aquesta, els donen la raó. Però arribaran havent fotut al Perú. El nostre Perú.

I aquest Perú nostre particular el vam fotre quan davant la insubordinació, no va aparèixer una desaprovació majoritària. Quan la gent va decidir no censurar una cosa que no es pot permetre en democràcia: passar de les regles del joc.

Els presidents autonòmics insubmisos, ja sigui amb la interrupció voluntària de l’embaràs, els ordinadors a les aules o altres exemples, no fan un favor a la democràcia mentre apuntalen els seus lideratges. Com a estratègia de comunicació no té parangó: el nostre Perú està tan fotut que només veiem fortalesa on en realitat hi ha la covardia de no acceptar la regla de la majoria.

Article

La vaga de Tomás Gómez

“Pues la Esperanza los tiene muy bien puestos” deia una dona que deu gaudir de la seva jubilació des de fa no més de dos o tres anys. “Yo, la verdad, no voté a Mariano en las pasadas elecciones porque quería que le echaran. A ver si subía ésta.” Afegia una altra. La tercera dona que esperava al hall d’un hotel madrileny fa unes setmanes va saltar amb un interessant anàlisi, “A mí me dicen: esto lo ha dicho el PP. Y luego escucho a Aguirre y dice otra distinta. Y mira que a mi ella no me gustaba. Pero habla claro. Cada día me gusta más, oye”.

La mostra és petitíssima, sens dubte, però és una mostra del que es comenta en moltes tertúlies de Madrid: ningú al PSOE o el PSM sembla estar en disposició de tossir a la Lideresa. La Presidenta. Ningú li fa ombra a l’altre costat i ni els greus casos de corrupció com la trama Gürtel -de la qual s’ha autodenominat descobridora- o la polèmica dels espies han aconseguit despentinar-la. I molt menys ho aconseguirà la vaga dels treballadors de Metro de Madrid.

Perquè el que ha passat aquesta setmana a Madrid és prou greu com per qüestionar a fons la gestió d’Esperanza Aguirre i el seu Govern. Sí, la vaga ha estat salvatge. Sí, els treballadors s’han passat els serveis mínims per on tots sabem i han fet la vida molt difícil a milions de madrilenys, jo inclòs. Però precisament aquest halo de la presidenta, aquest carisma i aquest control ferri de la seva imatge, les seves accions i les seves declaracions fan que els únics culpables siguin els treballadors i ningú repari en la causa de la vaga: l’incompliment del Govern de la Comunitat de Madrid del conveni col·lectiu, fent una cosa il·legal.

No, els treballadors del metro no són funcionaris. Això ve per una decisió política d’un Govern que és tan responsable d’això com els treballadors que es salten els serveis mínims i fan la vida molt difícil a la gent.

Però sembla que això no l’afectarà. El debat en els mitjans no és aquest. El debat al carrer tampoc: els culpables només són els que no han conduït els trens. Poc importa que la vaga estigués convocada des de fa setmanes i Madrid s’hagi col·lapsat, sense transport alternatiu o operatius perceptibles per al ciutadà. Ningú acusa la responsabilitat del govern perquè Tomás Gómez sembla estar de vaga.

En el fragor de la crisi, un no pot trobar ni una declaració del líder de l’oposició a la web del seu partit. Quan dos milions de madrilenys veuen directament afectada la seva vida diària, el PSM de Gómez segueix parlant de l’espionatge a la Comunitat. La cerca per aparicions en mitjans ens dóna algun resultat aïllat i amb una posició difícil. Això sí, el PP no ha escatimat esforços en fixar bé el marc cap a Gómez: “s’ha erigit en piquet de la vaga salvatge”. Mentrestant, la presidenta ha fixat el seu missatge en línia al que perceben tots els que ens hem quedat sense mitjà de transport: “Los representantes de 7.000 trabajadores no pueden poner en jaque a los madrileños”.

Aquesta és la clau de l’èxit d’Aguirre. Connecta. Està. Per això, les enquestes com la que El País va publicar amb motiu del dia de la Comunitat no deixen de mostrar com a poc menys d’un any de les eleccions, l’alternativa socialista no s’enlaira.

Els nervis es van notar quan la gelosia del candidat del PSM a batre’s en duel amb Aguirre van sorgir a compte de la relació entre el Govern central i el de la Comunitat. Una crisi entre Ferraz i Callao -és a dir, entre l’executiva federal del PSOE i el PSM- per la posició del ministre de Foment. Segons es deia, l’entorn de Gómez veia com la inversió de l’Estat a la Comunitat de Madrid i l’aparició amb Esperanza Aguirre a la foto amb el ministre, minaven les possibilitats electorals del PSM.

Però realment Gómez i el PSM no s’enlairen per aquest tipus de coses? O és la seva postura i la seva actuació la que falla? El lideratge i la visió d’una alternativa es forgen en moments com la monumental crisi que ha viscut Madrid aquesta setmana. Les eleccions es guanyen a costa de les percepcions que es generen. I tant l’emesa per Gómez en aquesta crisi com en la pueril lluita per això del ministre no són gens favorables per als socialistes. Les eleccions no poden guanyar-se quan el candidat està de vaga.

Foto de El País.

Article

Coses a tenir en compte quan es copia a Obama

Anys i anys de publicitat ens han deixat amb grans eslògans en la nostra memòria. Encara que en aquest post em vull quedar especialment amb un molt propi de la nostra cultura publicitària: busqui, compari i si troba alguna cosa millor, compri-la. Em quedo amb aquest perquè sembla que ha estat el que ha imperat en la decisió de la conselleria d’educació del govern d’Esperanza Aguirre al llançar la seva nova campanya de matriculació a les escoles bilingües.

Així, sense dubtar ni un segon, a la Comunitat de Madrid han apostat per buscar, comparar i comprar els bons exemples de màrqueting en el sector públic. I en això, el referent és Obama. El president nord-americà va fer del seu “Yes we can” el seu crit de guerra. El seu eslògan memorable. Va resumir en tres paraules l’esperit de la seva campanya i va aconseguir amb ell mobilitzar el seu electorat.

Potser aquesta sigui la lectura de la conselleria: promoure les escoles bilingües a través de l’esperit Obama. Però han oblidat una cosa essencial. El copy-paste no funciona sempre en política. Laporta ja ho ha intentat presentant una web que s’inspira de forma notable en la del president, però que, com la campanya de la Comunitat, no arriben a l’altura de l’original.

Però, quines lliçons podem establir de la còpia a Obama?

  1. Ser coherent. La campanya no és coherent, especialment per les crítiques que han aparegut pel mal ús de l’anglès. Però també per la constatació que recorre a la identificació amb un líder que no cau especialment bé a la dreta madrilenya. O amb el que poc comparteix el PP madrileny i l’administració que governa.
  2. Ser original. Les còpies no agraden, i menys si no estan ben fetes. Apuntar els nens a l’escola a ritme d’Obama no sembla ser la millor manera de convèncer els madrilenys de les virtuts de l’educació bilingüe.
  3. Vigilar la despesa. Gastar 1,8 milions en una campanya que gairebé còpia l’eslògan -canviar el can pel want-, amb errors gramaticals, editar un vídeo que recorda massa al dels artistes que van donar suport … és un excés.
  4. Deixar de banda la frivolitat. En el fons, desempolsar a Obama per promocionar les matriculacions no deixa de ser una gran frivolitat. El proper podria ser fixar-se en la campanya dels laboristes al Regne Unit…
  5. Perdre credibilitat per l’anècdota. L’educació bilingüe, en ple segle XXI, és una aposta per l’aprenentatge en una llengua tan bàsica com l’anglès. És, segurament, una de les grans apostes del govern d’Aguirre. Deixar que els elements positius d’això se’ls endugui una campanya mal executada, no sembla la millor relació cost-benefici.

La resposta a tot això ens ve d’un altre gran eslògan de la publicitat: rebutgi imitacions.

Article

“Jo vaig destapar la trama Gürtel”

Va convertir Esperanza Aguirre a Paco Clavel en Rouco Varela? La presidenta va salvar Rajoy en l’accident d’helicòpter? Va posar ella de moda els mitjons blancs? Va parir a Chuck Norris? Aquesta ha estat la reacció a la xarxa a les declaracions d’Aguirre sobre el seu suposat paper en destapar la trama de Gürtel. El hashtag #AguirreFacts ha desencadenat la bogeria i milers d’usuaris han creat curioses frases seguint el model de la presidenta.

Hem rigut molt amb aquests comentaris. Alguns realment enginyosos, altres més incisius. Però ha arribat a tal punt que fins i tot el Twitter de la presidenta ha reproduït alguns d’ells. La política necessita humor i Aguirre mostra la seva disposició a riure’s d’ella mateixa. Però no tots els ciutadans són usuaris de Twitter i el cas Gürtel no és, precisament, per prendre-s’ho a broma.

Més enllà de les anècdotes, la realitat és que els antics diputats del Partit Popular, avui al grup mixt, de l’Assemblea de Madrid, no han renunciat a les seves actes de diputats. La realitat és que Bárcenas segueix ostentant el càrrec de senador. I el que mostren els sumaris del cas és l’estreta relació de la Comunitat de Madrid amb la trama de corrupció.

Sembla que ens segueix interessant més l’anècdota que la lluita contra la corrupció. La ironia dels #AguirreFacts mostra la intenció d’incidir en una trista realitat i denunciar, encara que sembla que Aguirre li ha donat un embolcall ben diferent. I els retweets, divertits i sorprenents, de la mateixa Aguirre són una anècdota. Si la presidenta diu que té tanta responsabilitat en l’aclariment del cas, hauria de fer alguna cosa més que donar titulars.

Les hemeroteques estan plenes de declaracions i fets. Del que realment ha passat d’un any a ençà, quan Gürtel va començar a colpejar el PP. També el PP de Madrid i també al Govern d’Esperanza Aguirre. No estem per bromes, per molt divertides que siguin. Correm el risc d’augmentar encara més la desafecció i el desencant. Els polítics responsables lluiten contra això, no ho alimenten. No ho retweetegen. No, això no és política 2.0.

Article

El paper de la televisió en la política

La nena de Rajoy, Artur Mas fent la gallina, González i Aznar. Dels reporters de CQC a Salvados. El Ala Oeste de la Casa Blanca i la televisió en la cultura política americana. Nixon i Kennedy … la figura del debat. I en tot això, el paper de la televisió. Interessant programa de TV3 sobre el paper de la televisió en la política. Us el recomano.

I després de veure el reportatge … Quin és el vostre programa relacionat amb la política favorit?

Article

Nom propi #9: Esperanza Aguirre

Esperanza_Aguirre

La presidenta de la Comunitat de Madrid, o Lideresa com se la sol anomenar, repeteix en aquesta classificació. Segueix demostrant que és una de les poques persones a Espanya que té la capacitat d’exercir un fort lideratge i que domina com ningú els seus dots de comunicació. No agraden a tots, però a qui agrada, enlluerna.

Aguirre ha demostrat ser una supervivent nata. No només pel seu episodi a Bombai que mostràvem l’any passat en aquest espai, sinó perquè aquest any ha hagut de fer front a moltíssim reptes i ella segueix allà, amb els seus suports gairebé intactes. Ni la trama Gürtel, ni la crisi o l’espionatge a la Comunitat de Madrid l’han fet enrere. I això, en política, val el seu pes en or.

Aguirre és sense dubte un dels personatges de l’any. I segurament ho serà del següent. És l’aposta més solvent de l’oposició popular, l’única que realment pot plantar cara al president Zapatero. Això ho sap Rajoy i ho sap el mateix president. Potser per això, no la deixen volar. O potser per això, no s’atreveix a donar encara el salt. Tot i que està preparada. Amb o sense sabates planes.

Et pot interessar també:
El teleprompter d’Esperanza Aguirre
Vull les abdominals d’Aznar!
Himne a l’Esperança
Thatcher: un mirall per al PP?