La presidenta de la Comunitat de Madrid, o Lideresa com se la sol anomenar, repeteix en aquesta classificació. Segueix demostrant que és una de les poques persones a Espanya que té la capacitat d’exercir un fort lideratge i que domina com ningú els seus dots de comunicació. No agraden a tots, però a qui agrada, enlluerna.
Aguirre ha demostrat ser una supervivent nata. No només pel seu episodi a Bombai que mostràvem l’any passat en aquest espai, sinó perquè aquest any ha hagut de fer front a moltíssim reptes i ella segueix allà, amb els seus suports gairebé intactes. Ni la trama Gürtel, ni la crisi o l’espionatge a la Comunitat de Madrid l’han fet enrere. I això, en política, val el seu pes en or.
Aguirre és sense dubte un dels personatges de l’any. I segurament ho serà del següent. És l’aposta més solvent de l’oposició popular, l’única que realment pot plantar cara al president Zapatero. Això ho sap Rajoy i ho sap el mateix president. Potser per això, no la deixen volar. O potser per això, no s’atreveix a donar encara el salt. Tot i que està preparada. Amb o sense sabates planes.
“El teleprompter ha fet que la televisió guanyi en precisió, però que perdi en emoció”.
Amb aquestes paraules resumia un dels grans canvis en el món de la televisió el veterà periodista Joaquín Arozamena. La veritat és que encara que durant la meva infantesa el mirall màgic es fes servir molt poc, només tinc consciència d’haver vist sempre un informatiu amb el/la periodista mirant-me directament. I potser perquè tots estem ja molt acostumats a les rutines del mitjà rei, convé alertar als nostres líders de la necessitat d’aparèixer en el mitjà com es mereix.
A Catalunya i a Espanya no és habitual l’ús de teleprompters en actes o discursos i, molt menys, en seu parlamentària. Ahir es va desencadenar la polèmica a Twitter entre diversos parlamentaris madrilenys i alguns usuaris sobre l’ús d’aquesta eina de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre en el seu discurs de l’estat de la regió. Però malgrat les crítiques, crec que Aguirre ha estat ben aconsellada.
És evident que l’audiència del seu discurs (un dimarts al migdia) està a anys llum d’un discurs de l’estat de la Unió al país de l’Oncle Sam, però no per això està menys justificat l’ús del prompter per a aparèixer sempre mirant a càmera i no mirant als papers. Una cosa a la que l’espectador ja no està acostumat.
Orlando Jorge Mera reflexionava fa un any en el seu bloc sobre els recursos que els polítics tenen per dirigir-se a una audiència, ja sigui gran o petita. Citava el cas del president Reagan, que usava unes targetes amb totes les dades d’una intervenció i li servien per a memoritzar el seu discurs. Les anomenades “cue cards” van deixar pas al teleprompter ia la seva versió més estesa als Estats Units, l’anomenat “presidential glass“.
Crec en els avantatges d’aquesta màquina per ser més efectius en un discurs i així ho aconsellaria a qualsevol polític:
1. Permet aparèixer més natural a la cambra, sense forçar gestos o moviments bruscs en aixecar la mirada.
2. Lliurarem el missatge verbal que volíem enviar, sense fissures, errors o lapsus.
3. Podrem concentrar-nos en millorar altres aspectes de la comunicació no verbal, com el to, la veu, el gest, el somriure …
Encara que per atrevir-se amb el teleprompter cal assajar abans. Aparèixer natural no és fàcil i fer una bona interpretació d’un discurs requereix esforç i dedicació. Per ser un Obama, hem de treballar.
Per cert, a Obama també se li va criticar molt una certa addicció a l’aparell durant la seva campanya presidencial. Els seus adversaris l’atacaven assenyalant que més enllà del teleprompter , no hi havia res. No només s’equivocaven, sinó que amb les seves crítiques posaven de relleu les seves habilitats comunicatives amb i sense el mirall.
En realitat crec que el debat d’ahir a Twitter és fruit d’un gran desconeixement de les virtuts del teleprompter en política. És millor o pitjor política Aguirre per usar-lo? És millor o pitjor polític Zapatero per no usar-lo? Els dos poden ser bons o dolents, l’important és el discurs i les idees que hi hagi en ell. I si a més de ser bons discursos els pots interpretar d’una manera millor, tots ens veurem beneficiats per una comunicació més efectiva. Que no s’empri a Catalunya o a Espanya no vol dir que sigui dolent, al contrari, m’agradaria veure en política i fora d’ella més ús d’una eina com aquesta.
Sobre el seu preu -entenc que molta gent pugui preguntar-se si Aguirre el va comprar, el va llogar o el va agafar prestat- fent unes consultes a la xarxa podem veure webs en què per $ 3.000 podem tenir un dels que utilitza Obama. O llogar un per uns 110 € durant un dia. I per als més atrevits, muntar el teu propi prompter amb un portàtil i Internet per a una presentació a la universitat, a la feina o, perquè no, en política amb aquesta senzilla aplicació.
Hem de perdre la por al teleprompter, sense dubte, encara que no oblidem que l’important és la base, la substància. El discurs d’Aguirre no va ser millor per això, però segurament es va veure millor gràcies a això.
Rodiezmo sempre ens deixa alguna imatge de comentar. Si l’any passat va ser l’excessiva gesticulació de Zapatero, que mostrava el seu enuig i el seu avorriment, com si la situació li sobrepassés, aquest any ha estat la foto del puny en alt.
No per mèrits propis de la plana major dels socialistes, sinó per l’ús del photoshop d’El Mundo. Com sol dir Toni Aira, amb una portada es pot fer molta política i només cal veure la intenció del rotatiu amb aquesta foto en portada: el PSOE puja els impostos i s’aferra als seus símbols.
Deixo per un altre dia l’anàlisi de la pujada d’impostos i les mentides de Zapatero (tant el misteri dels clicks de la web del PP com les contradiccions del Govern), però no puc deixar de penjar aquesta foto. Si l’estratègia socialista passa per seduir l’esquerra, han trobat en Pedro J. a un aliat. Encara em pregunto si és lícit manipular una foto per aconseguir aquest efecte. Encara que clar, també manipulen amb el photoshop les portades de Men’s Health o Interviú, no?
En tot cas, la foto entra en el debat polític. Rajoy s’ha expressat en aquests termes en la trobada amb els lectors del diari que va publicar la foto:
“Em sembla antic i em sembla trist que persones que a penes superen els 30 anys siguin amb el puny en alt. Què passaria si aparegués algun amb la mà estesa? Li diré que mai he tingut un parent franquista, encara que si ho hagués tingut l’hagués volgut igual. S’ha de mirar al futur i deixar-se d’aixecar el puny “.
Per Aguirre, la salutació d’ideologies totalitàries.
Què opineu? Tenen raó Aguirre i Rajoy? Hauria de deixar el PSOE el puny en alt? Per què els presidents socialistes ja no l’aixequen?
Sabíem que la comunicació no verbal era important, però no imaginàvem que el curs polític el mouria un sol gest…
Quan dic himne a l’Esperança no em refereixo a una d’aquelles odes a la llibertat tan decimonòniques, sinó a la peculiar versió de la Marcha Real amb la que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens va obsequiar ahir.
D’una banda, envia un missatge clar: no s’avergonyeix de cantar l’himne. No s’avergonyeix perquè no titubeija cantant i no s’avergonyeix perquè a espanyola no li guanya ningú.
En segon lloc, segueix semblant simpàtica, accessible i propera.
Alguns podrien considerar que això d’Aguirre i l’himne és fruit d’una distracció. Com a qui enxampen desafinant mentre canta l’aniversari feliç en un vídeo familiar. O com qui es posa a ballar i cantar amb més galls que algun concursant de “Operación Triunfo” al menjador, mentre arriba una visita inesperada. Però no, Aguirre sap el que fa. No com en el cèlebre error de l’himne que va sonar a la Copa Davis de 2003.
Però ja per a filar encara més prim, i com a reflexió final, què opinen els més puritans respecte a l’himne espanyol amb la interpretació d’Aguirre? Seguirà entestat el COE en buscar una lletra per la Marxa Reial i acabar amb aquesta repetició de sons guturals? Pensaran en adoptar la lletra amb tints retrògrads de Paulino Cubero, l’aturat manxec que va guanyar el concurs del COE? O ja la màxima, què és pitjor per a l’himne, que el xiulin o que l’esbudelli la presidenta a ritme de xunda xunda?
“La política és l’únic lloc on els morts ressusciten”. Aquesta frase ens va acompanyar durant tota la carrera. El seu autor, el professor Pich, d’història. I sembla que la història torna a complir-se: quan es celebra un any del congrés que el PP va celebrar a València, Rajoy està més viu que mai.
Crec que s’equivoquen a Ferraz quan afirmen sense pudor que la victòria del PP a les europees i la recuperació de la figura de Rajoy els beneficia en vista a les properes eleccions generals. La política és de tot menys estable, i suposar certes coses a futurs creient que quan les aigües es calmin tot serà com abans és, si més no, agosarat.
Rajoy ha ressuscitat. No té, almenys formalment, contestació a les seves files. L’allargada ombra d’Esperanza Aguirre és allà, però Gürtel també. Sí, les urnes l’han absolt, però el fet que en els moments més durs del temporal Aguirre i Rajoy estiguessin units ens dóna algunes pistes del que s’acosta: una lluita de debò per la presidència el 2012 (si no és abans).
Rajoy no només sembla haver posat pau al seu partit, sinó que té un as guardat a la màniga: potser els espanyols absolguin a les urnes el que els tribunals puguin arribar a jutjar. Però no crec que absoldran al Govern si la situació econòmica no millora. Aquesta és la carta a la que jugarà Rajoy, i a dia d’avui té totes les de guanyar. Sempre que aconsegueixi revertir certes percepcions que encara afavoreixen Zapatero, tal com assenyalava l’informe de Solá que El País va publicar durant la campanya.
Encara que aquesta naturalesa política de no morir mai també podria aplicar-se a Zapatero, donar per fet que amb Rajoy al capdavant del PP això ja està guanyat és una temeritat.
El primer ministre britànic, però, sembla seguir amb un peu a l’altre barri. Situació que també vivia l’any passat a aquestes alçades. Això sí, ell ja va protagonitzar el seu propi diumenge de resurrecció al liderar la resposta a la crisi financera quan un ànec coix presidia encara Estats Units.
L’ànec coix, ara, sembla ser ell. El seu govern es dissol com sucre en un cafè. Un amarg cafè ple d’escàndols de corrupció i alarmants despeses a càrrec de l’erari públic. Brown ho té molt difícil per ressuscitar una altra vegada, bàsicament perquè li falta la determinació que Rajoy sí que va mostrar en presentar-se al congrés de València.
El laborista ja ha expressat que si d’ell depengués “ho deixaria demà mateix”. El seu rostre i expressió només confirmen el que declara. La pregunta és quan i com. I la resposta serà quan es donin les condicions perquè la derrota laborista sigui menys vergonyosa.
Pich tenia raó: només es pot ressuscitar en política. Potser la resurrecció no suposi tornar a gaudir del que abans es tenia. Pot ser que aquesta tornada a la vida sigui d’una manera no desitjada. Fins i tot pot ser que sigui per mal, però la resurrecció existeix.
Avui es compleixen 30 anys de la primera victòria electoral de Margaret Thatcher, la primera dona que va dirigir l’executiu al Regne Unit. Amb un estil dur, va marcar una generació política i va deixar un llegat de llums i ombres al Regne Unit.
Per a molts, Thatcher forma part de la corrent que ens ha portat a aquesta crisi: la del liberalisme a ultrança i el mercat com a màxim exponent de tot. Per a uns altres, és un exemple a seguir pels resultats de les seves polítiques econòmiques i el creixement registrat en un país assolat per la crisi de finals dels 70.
Però sobretot, Thatcher va ser una experta en l’ús de la comunicació política. Va entendre com pocs han fet, que ella mateixa era la seva marca personal. Que les seves polítiques havien de ser coherents amb la seva imatge, a més dels seus ideals. D’aquesta manera, ningú podia encarnar millor la lluita contra el socialisme i el comunisme que la “Dama de ferro”.
A Thatcher i al seu equip de campanya en aquelles eleccions de 1979 els hi hem de reconèixer la virtut de saber mesurar el que els britànics sentien en els últims anys dels 70 i, sobretot, trobar el missatge adequat.
Pot ser aquesta la recepta del PP? Ho va intentar en les eleccions de 2008, però es va anticipar. Aquella campanya es va plantejar com un “els socialistes no estan funcionant” -com el “Labour isn’t working” de Thatcher- i no era el que la gent necessitava. Ara, amb 4 milions d’aturats i amb una contracció del PIB després d’anys de creixement, el caldo de cultiu està en marxa.
En tot cas, Thatcher no va ser la candidata oficial dels tories fins a la seva victòria inesperada, postulats com una oposició dins del partit. O el que és el mateix, no és estrany que des de diversos sectors periodístics es cregui que, realment, el mirall de la Dama de Ferro al PP és, precisament, Esperanza Aguirre.
El govern està contra les cordes (o poc li queda per resistir amb el xàfec que cau): cada dia apareixen noves dades que assenyalen el què tots sabem respecte a la delicada -per usar un llenguatge soft- situació de l’economia. És una pluja constant de males notícies, amb previsions de creixement contestades per la pròpia Comissió Europea, amb una amenaça de sanció a Espanya pel seu endeutament excessiu i amb la intenció de S&P de rebaixar la valoració del país en la seva escala. Els inputs negatius al debat són de prou entitat com per entendre que, per si sola, la crisi podria fer caure el govern.
Aquesta premissa encara pren més força si atenem al mal funcionament de la comunicació del govern: cada portaveu diu una cosa diferent. L’optimisme del president Zapatero xoca amb Solbes, que afirma no tenir més instruments per acabar amb la crisi. Mentrestant, Leire Pajín li dóna un altre angle a l’afer o Miguel Sebastián s’atreveix a parafrasejar a Kennedy i demanar als espanyols consumir productes del país. Rocambolesc tot plegat: quan més unió necessites al missatge, més el disgregues.
Però no. El govern no cau ni sent, de moment, l’alè del segon classificat al seu clatell més enllà de les periòdiques enquestes que anuncien una possible victòria del PP però que també assenyalen la debilitat de l’ex-vicepresident d’Aznar. Per evitar que l’alè els posi nerviosos, el propi PP sap jugar les seves cartes… erròniament.
Comencem amb la famosa foto de Soraya Sáenz de Santamaría (SSS). Alguns afirmen que és el retorn de SSS a la primera línia de la política, després de veure com no podia fer-se un forat informatiu. Però aquesta premissa s’oblida d’un aspecte: encara que la resurrecció en política és una màxima, hom no pot fer-ho de qualsevol manera. Sobretot si aquesta acció s’interpreta com a desesperada i inadequada. Desesperada perquè manifesta molt poc anàlisi del context i de les conseqüències i inadequada perquè atempta de ple contra el missatge del PP. Per entendre’ns, la foto fa el mateix favor a l’estratègia i el missatge dels populars que si aparegués el botiguer de confiança de Rajoy manifestant que cada dia de la setmana el cap de cartell popular es menja dues llaunes de caviar iranià per sopar. Quina contradicció s’esdevindria amb el missatge d’austeritat, no creuen?
Per què la foto de SSS és una contradicció? Perquè la imatge sofisticada i pseudo eròtica que transmet s’allunya de la que ella mateixa ha volgut generar sempre: la de la dona JASP (Jove, tot i que sobradament preparada) que treballa sense descans pels espanyols. Significa que ja no ho és? No, però resulta frívola. Més quan des de les bancades populars es fa tot el possible per afirmar que es treballa sense descans mentre el govern no ho fa. Significa que SSS no té un cantó eròtic, que no té intimitat per fer-se fotos així? En absolut, pot fer-les i posar-les al menjador de casa seva. Però ha d’entendre que quan apareixen a la portada del segon diari més llegit d’Espanya, tenen un efecte directe en molts ciutadans que es pregunten moltes coses.
Hi ha, també, una qüestió de discriminació de gènere en tot aquest afer i que només el temps sabrà valorar. D’una dona política s’espera, tradicionalment, que respongui a un patró masculí d’autoritat. L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens mostrava a “Políticas” que no ha estat així en moltes d’elles, líders que han sabut imprimir la seva pròpia estela de lideratge. Potser SSS creu que aquesta és la via, però sense cap mena de dubte no té res a veure amb altres dones que han estat el centre de la crítica dels sectors més conservadors com Carme Chacón.
En definitiva, aquestes interferències en el missatge són estalviables. Sobretot si es posen en el mateix camp que tant criticà el PP en ple. Recorden unes fotos de les ministres socialistes del primer govern de Zapatero per a la revista Vogue?
L’espionatge a la Comunitat de Madrid és un altre tema. Ens mostra com una filtració sobre un tema tan delicat com aquest es posa en primera pàgina sí o sí. És un cas de corrupció política greu i encara que el lideratge d’Aguirre no està en perill, suposarà algun que altre problema a la presidenta. Més que res perquè les persones que han estat objecte de les investigacions d’ex-policíes i ex-guàrdies civils són càrrecs d’altres faccions populars contràries a la d’Esperanza Aguirre.
Aquest issue tindrà dos efectes: un intern, en les relacions de poder entre les faccions i un extern, quan se’n depurin responsabilitats a mesura que les investigacions vagin endavant. Sempre i quan els jutges i les vagues ho permetin.
En tot cas SSS i la xarxa d’espionatge d’Esperanza fan un favor dels grans al govern de Zapatero. Les maniobres de distracció les porta el PP de casa, com si convides a algú a sopar i no només duu el vi, sinó tot l’àpat. Si el govern usés aquest avantatge competitiu ja seria d’escàndol, però són conscients que per enriquir el debat cal posar una nota dissonant de tant en tant.
Potser la marca Loctite hauria de pensar en una nova campanya de màrqueting per aquest 2009. Loctite: ho fixem tot. Fins i tot el missatge del govern. I el missatge del PP.
Ens ha donat molt joc a tots els qui ens preocupem per com comuniquem la política. I hem de reconèixer que ningú com ella és capaç de crear tanta admiració i tanta animadversió a la vegada.2008 ha estat l’any de la presidenta de la Comunitat de Madrid per diverses motius:
És, en part, responsable de l’espectacular victòria del PP a Madrid a les darreres eleccions generals, salvant el resultat de Mariano Rajoy juntament amb els del País Valencià
Ha estat la vencedora moral de la guerra fratricida entre ella i l’alcalde de Madrid pel control del PP. Per molt que Rajoy hagi adequat la direcció al seu gust, l’ombra de la presidenta és omnipresent
Ha capitalitzat la celebració del bicentenari del 2 de maig
Però sobretot és un dels noms propis de l’any perquè ha sabut mantenir un perfil actiu durant tot l’any, sense renunciar al seu objectiu no declarat i sabent teixir una xarxa de recolzaments que sembla inalterable.
És un dels noms propis d’aquest any i ho podrà ser molts més anys si, precisament, aquest cercle no l’acaba engolint. I ja va ser alertada…
Diuen que els homes es vesteixen pels peus, un refrany arcaic que denota un cert masclisme (recordeu que ho va dir Rajoy fa poc més d’un mes al referir-se al trencament amb UPN?), tot i que els peus són una de les parts més denostades del cos humà. Per molt que sigui una fília sexual per a alguns.
Però els peus també han estat protagonistes per altres líders. Esperanza Aguirre ens en va fer una mostra quan es presentà amb els mitjons de l’avió a la roda de premsa a la seu de la presidència de la Comunitat de Madrid. Molt s’ha especulat sobre la intencionalitat o no del gest, però és evident que aquests mitjons és van convertir en el símbol de la suposada heroicitat de la Presidenta.
No oblidem tampoc la vegada que, visitant una mesquita a Turquia, Paul Wolfovitz va ser enxampat per la premsa amb dos forats als mitjons. Recordeu el missatge que enviava la fotografia? És que de fet, un dels homes amb més poder del món, que segur es vesteix pels peus, anés amb aquells mitjons era ressenyable. Entre peus i mitjons, ens arriba el missatge.
El País obre la seva edició d’avui amb una exclusiva sobre la connivència del govern Aznar amb els vols il·legals de l’agència federal d’intel·ligència nord-americana, CIA, pel trasllat de presos a Guantanamo. El diari fa també una crònica al respecte.
Respecte als brutals atemptats a Índia la setmana passada, El Mundo, com la resta de diaris, es fa ressò de la dimissió del ministre de l’interior d’aquest país. ABC, per la seva part, ens presenta el relat que en fa la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, de la seva vivència personal.
L’AVUI cobreix la manifestació ahir a València contra la política educativa del govern valencià. El ball de xifres es pot seguir a Las Provincias.
El New York Times informa de la disponibilitat de Bill Clinton de fer públics els noms dels seus donants per tal de deixar sense obstacles el camí de Hillary Clinton a la Secretaria d’Estat.
