Moltes persones, especialment aquells que s’asseuen diàriament en una tertúlia de les que no escassegen a la ràdio i a la televisió, no van acabar de pair això de veure un ministre sense estudis universitaris al capdavant d’una cartera tan important com la de Foment. Les infraestructures del país en mans d’un batxiller al qual, per més inri, l’anomenaven bruixot, o Bruxo de Palas de Rei. No ho acabaven de veure. Tot i que al cap de molt poc temps, la seva opinió va canviar. Va ser cosa de la màgia?

En realitat, l’única màgia que ha aplicat el gallec ha estat entendre el que suposa ser ministre. I actuar com a tal. Des del primer dia, es va posar el vestit de membre del Consell de Ministres i no ha cessat en el seu afany per ser el més semblant a la imatge que els espanyols esperen d’un ministre. Com bé apuntava Pau Canaleta a les poques setmanes del seu nomenament, Blanco va canviar la seva manera de vestir. Però també des d’aquest moment va començar a teixir la seva pròpia història personal.

Però potser la part que alguns podrien considerar de màgia negra -encara que només és entendre el valor estratègic de la comunicació- és el seu domini del relat. Un relat amb un protagonista -el ministre- i un antagonista -els controladors aeris-. Un relat amb episodis -el gener ja va tenir la seva gran enfrontament, quan els va acusar de ser una casta laboral-, una història que avança i que ara arriba al seu moment clau: la suposada vaga encoberta en plenes vacances.

I just en aquesta situació apareix la màgia de la comunicació en estat pur. El farol -o no, ja veurem si arriba a complir-se- de la mobilització de l’exèrcit per cobrir els llocs d’aquests controladors que estan faltant al seu lloc de treball i estan fastiguejant els pocs dies de descans de molts espanyols en un any especialment gris per la situació econòmica. Aquí, just aquí, la gran metàfora del sacrifici del ministre en nom del bé dels ciutadans que només volen arribar al seu destí.

Així es forja un mite. Potser el gallec s’hagi inspirat en el president Reagan, que l’agost de l’any 1981 va arribar a acomiadar de forma fulminant als gairebé 11.400 controladors aeris que havien declarat una vaga il·legal.

Blanco s’aplica a més el que tan bé resumeix Luntz: no és el que dius, és el que la gent sent. O en aquest cas, no és el que fas, és el que la gent veu que fas. I davant d’una vaga encoberta quan tots desitgem anar de viatge durant les nostres vacances, ens és molt fàcil posar-nos en la pell del ministre i donar-li suport. Encara que els controladors diguin que la seva proposta no és viable.

És curiós perquè Blanco comparteix aquest do pel relat personal amb una altra de les personalitats que millor dominen l’escena política i de la comunicació, Esperanza Aguirre. La presidenta també va patir una vaga, encara que la seva reacció no està en la mateixa divisió que la del ministre. Aguirre té la sort de tenir una oposició feble i el domini de l’opinió pública que va tapar alguns dels aspectes més polèmics de la vaga del Metro de Madrid, com la manca de previsió davant l’aturada general o la trista realitat que la vaga ha costat més diners que la retallada que la presidenta proposava.

Potser el relat tingui un final feliç per Blanco. Com en els contes, potser aconsegueixi ser l’inquilí de la Moncloa-o almenys això creuen molts-. Però més enllà del resultat, la realitat és que Blanco demostra tenir una cosa que no tots els ministres i polítics amb carreres universitàries tenen: olfacte polític i intel·ligència emocional. L’ex ministre Boyer deia fa unes setmanes que a aquest ritme només arribarien al poder ministres analfabets. Blanco no serà universitari però demostra estar més que alfabetitzat en la gestió de situacions tenses i difícils. Una cosa que no s’aprèn en moltes aules. Potser per això, avui ja ningú qüestiona l’heroi de la història.

El meu amic Pau Canaleta sol utilitzar una de les frases més famoses de la política peruana per referir-se a aquest moment en què una situació sembla haver perdut el nord. “¿En qué momento se jodió el Perú?” És la frase que Mario Vargas Llosa va posar en boca dels personatges de Conversación en la Catedral i que podria aplicar perfectament per la situació política a Espanya.

En quin moment es va fotre el nostre Perú? Quan es va fer de la insubordinació la manera de fer i comunicar la política a Espanya? Aquesta sembla ser la pregunta que hauríem de fer-nos a hores d’ara a compte de l’oposició que exerceix el Partit Popular, instal·lada a la inaplicació constant de diverses lleis. Però potser abans hauríem de qüestionar-nos en quin moment vam deixar de creure que el compliment de les regles del joc era important.

Desconec quin va ser aquest moment. Només sé que va sortir rendible. Almenys políticament. Potser la bronca en la qual estem instal·lats, la polarització de la política i la dificultat de crear ponts, però sobretot d’entendre que en democràcia la majoria guanya; ens han dut a caure en la temptació de creure que conductes antidemocràtiques es poden acceptar si es fa mal a l’adversari.

Els estrategs del Partit Popular podran creure que instal·lar-se al boicot gairebé automàtic a tot el que aproven les Corts -on no tenen majoria-, és la millor manera de dur a Rajoy a Moncloa. Les enquestes, més per altres coses que per aquesta, els donen la raó. Però arribaran havent fotut al Perú. El nostre Perú.

I aquest Perú nostre particular el vam fotre quan davant la insubordinació, no va aparèixer una desaprovació majoritària. Quan la gent va decidir no censurar una cosa que no es pot permetre en democràcia: passar de les regles del joc.

Els presidents autonòmics insubmisos, ja sigui amb la interrupció voluntària de l’embaràs, els ordinadors a les aules o altres exemples, no fan un favor a la democràcia mentre apuntalen els seus lideratges. Com a estratègia de comunicació no té parangó: el nostre Perú està tan fotut que només veiem fortalesa on en realitat hi ha la covardia de no acceptar la regla de la majoria.

“Pues la Esperanza los tiene muy bien puestos” deia una dona que deu gaudir de la seva jubilació des de fa no més de dos o tres anys. “Yo, la verdad, no voté a Mariano en las pasadas elecciones porque quería que le echaran. A ver si subía ésta.” Afegia una altra. La tercera dona que esperava al hall d’un hotel madrileny fa unes setmanes va saltar amb un interessant anàlisi, “A mí me dicen: esto lo ha dicho el PP. Y luego escucho a Aguirre y dice otra distinta. Y mira que a mi ella no me gustaba. Pero habla claro. Cada día me gusta más, oye”.

La mostra és petitíssima, sens dubte, però és una mostra del que es comenta en moltes tertúlies de Madrid: ningú al PSOE o el PSM sembla estar en disposició de tossir a la Lideresa. La Presidenta. Ningú li fa ombra a l’altre costat i ni els greus casos de corrupció com la trama Gürtel -de la qual s’ha autodenominat descobridora- o la polèmica dels espies han aconseguit despentinar-la. I molt menys ho aconseguirà la vaga dels treballadors de Metro de Madrid.

Perquè el que ha passat aquesta setmana a Madrid és prou greu com per qüestionar a fons la gestió d’Esperanza Aguirre i el seu Govern. Sí, la vaga ha estat salvatge. Sí, els treballadors s’han passat els serveis mínims per on tots sabem i han fet la vida molt difícil a milions de madrilenys, jo inclòs. Però precisament aquest halo de la presidenta, aquest carisma i aquest control ferri de la seva imatge, les seves accions i les seves declaracions fan que els únics culpables siguin els treballadors i ningú repari en la causa de la vaga: l’incompliment del Govern de la Comunitat de Madrid del conveni col·lectiu, fent una cosa il·legal.

No, els treballadors del metro no són funcionaris. Això ve per una decisió política d’un Govern que és tan responsable d’això com els treballadors que es salten els serveis mínims i fan la vida molt difícil a la gent.

Però sembla que això no l’afectarà. El debat en els mitjans no és aquest. El debat al carrer tampoc: els culpables només són els que no han conduït els trens. Poc importa que la vaga estigués convocada des de fa setmanes i Madrid s’hagi col·lapsat, sense transport alternatiu o operatius perceptibles per al ciutadà. Ningú acusa la responsabilitat del govern perquè Tomás Gómez sembla estar de vaga.

En el fragor de la crisi, un no pot trobar ni una declaració del líder de l’oposició a la web del seu partit. Quan dos milions de madrilenys veuen directament afectada la seva vida diària, el PSM de Gómez segueix parlant de l’espionatge a la Comunitat. La cerca per aparicions en mitjans ens dóna algun resultat aïllat i amb una posició difícil. Això sí, el PP no ha escatimat esforços en fixar bé el marc cap a Gómez: “s’ha erigit en piquet de la vaga salvatge”. Mentrestant, la presidenta ha fixat el seu missatge en línia al que perceben tots els que ens hem quedat sense mitjà de transport: “Los representantes de 7.000 trabajadores no pueden poner en jaque a los madrileños”.

Aquesta és la clau de l’èxit d’Aguirre. Connecta. Està. Per això, les enquestes com la que El País va publicar amb motiu del dia de la Comunitat no deixen de mostrar com a poc menys d’un any de les eleccions, l’alternativa socialista no s’enlaira.

Els nervis es van notar quan la gelosia del candidat del PSM a batre’s en duel amb Aguirre van sorgir a compte de la relació entre el Govern central i el de la Comunitat. Una crisi entre Ferraz i Callao -és a dir, entre l’executiva federal del PSOE i el PSM- per la posició del ministre de Foment. Segons es deia, l’entorn de Gómez veia com la inversió de l’Estat a la Comunitat de Madrid i l’aparició amb Esperanza Aguirre a la foto amb el ministre, minaven les possibilitats electorals del PSM.

Però realment Gómez i el PSM no s’enlairen per aquest tipus de coses? O és la seva postura i la seva actuació la que falla? El lideratge i la visió d’una alternativa es forgen en moments com la monumental crisi que ha viscut Madrid aquesta setmana. Les eleccions es guanyen a costa de les percepcions que es generen. I tant l’emesa per Gómez en aquesta crisi com en la pueril lluita per això del ministre no són gens favorables per als socialistes. Les eleccions no poden guanyar-se quan el candidat està de vaga.

Foto de El País.

Anys i anys de publicitat ens han deixat amb grans eslògans en la nostra memòria. Encara que en aquest post em vull quedar especialment amb un molt propi de la nostra cultura publicitària: busqui, compari i si troba alguna cosa millor, compri-la. Em quedo amb aquest perquè sembla que ha estat el que ha imperat en la decisió de la conselleria d’educació del govern d’Esperanza Aguirre al llançar la seva nova campanya de matriculació a les escoles bilingües.

Així, sense dubtar ni un segon, a la Comunitat de Madrid han apostat per buscar, comparar i comprar els bons exemples de màrqueting en el sector públic. I en això, el referent és Obama. El president nord-americà va fer del seu “Yes we can” el seu crit de guerra. El seu eslògan memorable. Va resumir en tres paraules l’esperit de la seva campanya i va aconseguir amb ell mobilitzar el seu electorat.

Potser aquesta sigui la lectura de la conselleria: promoure les escoles bilingües a través de l’esperit Obama. Però han oblidat una cosa essencial. El copy-paste no funciona sempre en política. Laporta ja ho ha intentat presentant una web que s’inspira de forma notable en la del president, però que, com la campanya de la Comunitat, no arriben a l’altura de l’original.

Però, quines lliçons podem establir de la còpia a Obama?

1. Ser coherent. La campanya no és coherent, especialment per les crítiques que han aparegut pel mal ús de l’anglès. Però també per la constatació que recorre a la identificació amb un líder que no cau especialment bé a la dreta madrilenya. O amb el que poc comparteix el PP madrileny i l’administració que governa.
2. Ser original. Les còpies no agraden, i menys si no estan ben fetes. Apuntar els nens a l’escola a ritme d’Obama no sembla ser la millor manera de convèncer els madrilenys de les virtuts de l’educació bilingüe.
3. Vigilar la despesa. Gastar 1,8 milions en una campanya que gairebé còpia l’eslògan -canviar el can pel want-, amb errors gramaticals, editar un vídeo que recorda massa al dels artistes que van donar suport … és un excés.
4. Deixar de banda la frivolitat. En el fons, desempolsar a Obama per promocionar les matriculacions no deixa de ser una gran frivolitat. El proper podria ser fixar-se en la campanya dels laboristes al Regne Unit…
5. Perdre credibilitat per l’anècdota. L’educació bilingüe, en ple segle XXI, és una aposta per l’aprenentatge en una llengua tan bàsica com l’anglès. És, segurament, una de les grans apostes del govern d’Aguirre. Deixar que els elements positius d’això se’ls endugui una campanya mal executada, no sembla la millor relació cost-benefici.

La resposta a tot això ens ve d’un altre gran eslògan de la publicitat: rebutgi imitacions.

Va convertir Esperanza Aguirre a Paco Clavel en Rouco Varela? La presidenta va salvar Rajoy en l’accident d’helicòpter? Va posar ella de moda els mitjons blancs? Va parir a Chuck Norris? Aquesta ha estat la reacció a la xarxa a les declaracions d’Aguirre sobre el seu suposat paper en destapar la trama de Gürtel. El hashtag #AguirreFacts ha desencadenat la bogeria i milers d’usuaris han creat curioses frases seguint el model de la presidenta.

Hem rigut molt amb aquests comentaris. Alguns realment enginyosos, altres més incisius. Però ha arribat a tal punt que fins i tot el Twitter de la presidenta ha reproduït alguns d’ells. La política necessita humor i Aguirre mostra la seva disposició a riure’s d’ella mateixa. Però no tots els ciutadans són usuaris de Twitter i el cas Gürtel no és, precisament, per prendre-s’ho a broma.

Més enllà de les anècdotes, la realitat és que els antics diputats del Partit Popular, avui al grup mixt, de l’Assemblea de Madrid, no han renunciat a les seves actes de diputats. La realitat és que Bárcenas segueix ostentant el càrrec de senador. I el que mostren els sumaris del cas és l’estreta relació de la Comunitat de Madrid amb la trama de corrupció.

Sembla que ens segueix interessant més l’anècdota que la lluita contra la corrupció. La ironia dels #AguirreFacts mostra la intenció d’incidir en una trista realitat i denunciar, encara que sembla que Aguirre li ha donat un embolcall ben diferent. I els retweets, divertits i sorprenents, de la mateixa Aguirre són una anècdota. Si la presidenta diu que té tanta responsabilitat en l’aclariment del cas, hauria de fer alguna cosa més que donar titulars.

Les hemeroteques estan plenes de declaracions i fets. Del que realment ha passat d’un any a ençà, quan Gürtel va començar a colpejar el PP. També el PP de Madrid i també al Govern d’Esperanza Aguirre. No estem per bromes, per molt divertides que siguin. Correm el risc d’augmentar encara més la desafecció i el desencant. Els polítics responsables lluiten contra això, no ho alimenten. No ho retweetegen. No, això no és política 2.0.

La nena de Rajoy, Artur Mas fent la gallina, González i Aznar. Dels reporters de CQC a Salvados. El Ala Oeste de la Casa Blanca i la televisió en la cultura política americana. Nixon i Kennedy … la figura del debat. I en tot això, el paper de la televisió. Interessant programa de TV3 sobre el paper de la televisió en la política. Us el recomano.

I després de veure el reportatge … Quin és el vostre programa relacionat amb la política favorit?

La presidenta de la Comunitat de Madrid, o Lideresa com se la sol anomenar, repeteix en aquesta classificació. Segueix demostrant que és una de les poques persones a Espanya que té la capacitat d’exercir un fort lideratge i que domina com ningú els seus dots de comunicació. No agraden a tots, però a qui agrada, enlluerna.

Aguirre ha demostrat ser una supervivent nata. No només pel seu episodi a Bombai que mostràvem l’any passat en aquest espai, sinó perquè aquest any ha hagut de fer front a moltíssim reptes i ella segueix allà, amb els seus suports gairebé intactes. Ni la trama Gürtel, ni la crisi o l’espionatge a la Comunitat de Madrid l’han fet enrere. I això, en política, val el seu pes en or.

Aguirre és sense dubte un dels personatges de l’any. I segurament ho serà del següent. És l’aposta més solvent de l’oposició popular, l’única que realment pot plantar cara al president Zapatero. Això ho sap Rajoy i ho sap el mateix president. Potser per això, no la deixen volar. O potser per això, no s’atreveix a donar encara el salt. Tot i que està preparada. Amb o sense sabates planes.

Et pot interessar també:
El teleprompter d’Esperanza Aguirre
Vull les abdominals d’Aznar!
Himne a l’Esperança
Thatcher: un mirall per al PP?

“El teleprompter ha fet que la televisió guanyi en precisió, però que perdi en emoció”.

Amb aquestes paraules resumia un dels grans canvis en el món de la televisió el veterà periodista Joaquín Arozamena. La veritat és que encara que durant la meva infantesa el mirall màgic es fes servir molt poc, només tinc consciència d’haver vist sempre un informatiu amb el/la periodista mirant-me directament. I potser perquè tots estem ja molt acostumats a les rutines del mitjà rei, convé alertar als nostres líders de la necessitat d’aparèixer en el mitjà com es mereix.

A Catalunya i a Espanya no és habitual l’ús de teleprompters en actes o discursos i, molt menys, en seu parlamentària. Ahir es va desencadenar la polèmica a Twitter entre diversos parlamentaris madrilenys i alguns usuaris sobre l’ús d’aquesta eina de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre en el seu discurs de l’estat de la regió. Però malgrat les crítiques, crec que Aguirre ha estat ben aconsellada.

És evident que l’audiència del seu discurs (un dimarts al migdia) està a anys llum d’un discurs de l’estat de la Unió al país de l’Oncle Sam, però no per això està menys justificat l’ús del prompter per a aparèixer sempre mirant a càmera i no mirant als papers. Una cosa a la que l’espectador ja no està acostumat.

Orlando Jorge Mera reflexionava fa un any en el seu bloc sobre els recursos que els polítics tenen per dirigir-se a una audiència, ja sigui gran o petita. Citava el cas del president Reagan, que usava unes targetes amb totes les dades d’una intervenció i li servien per a memoritzar el seu discurs. Les anomenades “cue cards” van deixar pas al teleprompter ia la seva versió més estesa als Estats Units, l’anomenat “presidential glass“.

Crec en els avantatges d’aquesta màquina per ser més efectius en un discurs i així ho aconsellaria a qualsevol polític:
1. Permet aparèixer més natural a la cambra, sense forçar gestos o moviments bruscs en aixecar la mirada.
2. Lliurarem el missatge verbal que volíem enviar, sense fissures, errors o lapsus.
3. Podrem concentrar-nos en millorar altres aspectes de la comunicació no verbal, com el to, la veu, el gest, el somriure …

Encara que per atrevir-se amb el teleprompter cal assajar abans. Aparèixer natural no és fàcil i fer una bona interpretació d’un discurs requereix esforç i dedicació. Per ser un Obama, hem de treballar.

Per cert, a Obama també se li va criticar molt una certa addicció a l’aparell durant la seva campanya presidencial. Els seus adversaris l’atacaven assenyalant que més enllà del teleprompter , no hi havia res. No només s’equivocaven, sinó que amb les seves crítiques posaven de relleu les seves habilitats comunicatives amb i sense el mirall.

En realitat crec que el debat d’ahir a Twitter és fruit d’un gran desconeixement de les virtuts del teleprompter en política. És millor o pitjor política Aguirre per usar-lo? És millor o pitjor polític Zapatero per no usar-lo? Els dos poden ser bons o dolents, l’important és el discurs i les idees que hi hagi en ell. I si a més de ser bons discursos els pots interpretar d’una manera millor, tots ens veurem beneficiats per una comunicació més efectiva. Que no s’empri a Catalunya o a Espanya no vol dir que sigui dolent, al contrari, m’agradaria veure en política i fora d’ella més ús d’una eina com aquesta.

Sobre el seu preu -entenc que molta gent pugui preguntar-se si Aguirre el va comprar, el va llogar o el va agafar prestat- fent unes consultes a la xarxa podem veure webs en què per $ 3.000 podem tenir un dels que utilitza Obama. O llogar un per uns 110 € durant un dia. I per als més atrevits, muntar el teu propi prompter amb un portàtil i Internet per a una presentació a la universitat, a la feina o, perquè no, en política amb aquesta senzilla aplicació.

Hem de perdre la por al teleprompter, sense dubte, encara que no oblidem que l’important és la base, la substància. El discurs d’Aguirre no va ser millor per això, però segurament es va veure millor gràcies a això.

Rodiezmo sempre ens deixa alguna imatge de comentar. Si l’any passat va ser l’excessiva gesticulació de Zapatero, que mostrava el seu enuig i el seu avorriment, com si la situació li sobrepassés, aquest any ha estat la foto del puny en alt.

No per mèrits propis de la plana major dels socialistes, sinó per l’ús del photoshop d’El Mundo. Com sol dir Toni Aira, amb una portada es pot fer molta política i només cal veure la intenció del rotatiu amb aquesta foto en portada: el PSOE puja els impostos i s’aferra als seus símbols.

Deixo per un altre dia l’anàlisi de la pujada d’impostos i les mentides de Zapatero (tant el misteri dels clicks de la web del PP com les contradiccions del Govern), però no puc deixar de penjar aquesta foto. Si l’estratègia socialista passa per seduir l’esquerra, han trobat en Pedro J. a un aliat. Encara em pregunto si és lícit manipular una foto per aconseguir aquest efecte. Encara que clar, també manipulen amb el photoshop les portades de Men’s Health o Interviú, no?

En tot cas, la foto entra en el debat polític. Rajoy s’ha expressat en aquests termes en la trobada amb els lectors del diari que va publicar la foto:

“Em sembla antic i em sembla trist que persones que a penes superen els 30 anys siguin amb el puny en alt. Què passaria si aparegués algun amb la mà estesa? Li diré que mai he tingut un parent franquista, encara que si ho hagués tingut l’hagués volgut igual. S’ha de mirar al futur i deixar-se d’aixecar el puny “.

Per Aguirre, la salutació d’ideologies totalitàries.

Què opineu? Tenen raó Aguirre i Rajoy? Hauria de deixar el PSOE el puny en alt? Per què els presidents socialistes ja no l’aixequen?

Sabíem que la comunicació no verbal era important, però no imaginàvem que el curs polític el mouria un sol gest…

Quan dic himne a l’Esperança no em refereixo a una d’aquelles odes a la llibertat tan decimonòniques, sinó a la peculiar versió de la Marcha Real amb la que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens va obsequiar ahir.

Aguirre és una amant de crear temes de conversa, ja sigui pels passadissos de la Comunitat, per a la  premsa o per a la xarxa, i ho fa com poques persones saben fer-ho en aquest país. De la presidenta (o lideresa, com alguns l’anomenen) podem recordar diverses photo-op’s curioses: vestida de chulapa, vestida amb els famosos mitjons blancs, una rebeca amb les estrelles de la comunitat en plena tempesta política sobre la crisi dels espies … i ara l’himne.

L’escena d’ahir mata varis pardals d’un tret:

• D’una banda, envia un missatge clar: no s’avergonyeix de cantar l’himne. No s’avergonyeix perquè no titubeija cantant i no s’avergonyeix perquè a espanyola no li guanya ningú.
• En segon lloc, segueix semblant simpàtica, accessible i propera.
• I en tercer lloc, aconsegueix ser la imatge del dia, en un to festiu i de notable gresca, el dia que tres assessors del seu govern han estat imputats pel cas d’espionatge. Però el complet dia d’Aguirre no va acabar aquí: va tenir temps per titllar a Zapatero de “sindicalista retrògrad piqueter”, assegurant així més cobertura davant les notícies que no li agradaven.

Alguns podrien considerar que això d’Aguirre i l’himne és fruit d’una distracció. Com a qui enxampen desafinant mentre canta l’aniversari feliç en un vídeo familiar. O com qui es posa a ballar i cantar amb més galls que algun concursant de “Operación Triunfo” al menjador, mentre arriba una visita inesperada. Però no,  Aguirre sap el que fa. No com en el cèlebre error de l’himne que va sonar a la Copa Davis de 2003.

Però ja per a filar encara més prim, i com a reflexió final, què opinen els més puritans respecte a l’himne espanyol amb la interpretació d’Aguirre? Seguirà entestat el COE en buscar una lletra per la Marxa Reial i acabar amb aquesta repetició de sons guturals? Pensaran en adoptar la lletra amb tints retrògrads de Paulino Cubero, l’aturat manxec que va guanyar el concurs del COE? O ja la màxima, què és pitjor per a l’himne, que el xiulin o que l’esbudelli la presidenta a ritme de xunda xunda?