Article

La podrida classe política espanyola

clasecolor

 

Que ens fotem. Que no s’arriba a final de mes amb 5.000€ de sou quan gairebé s’exigeix ​​una prova d’ADN per a que els que menys tenen cobrin 400€ de ajudes. Que la sortida a la crisi passa per posar casinos o parcs temàtics mentre es sagna a una classe mitjana en perill d’extinció. Dir A per guanyar eleccions i fer B sense ruboritzar-se. Ni demanar perdó. La classe política espanyola ni reflexiona, ni canvia. Ni s’espera que ho faci.

El País publica avui un interessant article de César Molinas (matemàtic i economista, ha estat acadèmic, governant i banquer d’inversió) en el qual fa una radiografia interessant de la classe que ens governa. Una elit extractiva, com cita en el seu article. Encara que no coincideixi amb Molinas en la solució -al meu entendre, incompleta i de traç gruix- és interessant veure com es posa blanc sobre negre davant d’una classe -o casta- que ni ha demanat perdó ni ho farà davant els seus tripijocs, els que ens han portat fins al dia d’avui.

Recomano la seva lectura i em permeto compartir algunes de les seves idees clau que cal llegir. I interioritzar-la:

“Una élite extractiva, según la terminología popularizada por Acemoglu y Robinson. Los políticos españoles son los principales responsables de la burbuja inmobiliaria, del colapso de las cajas de ahorro, de la burbuja de las energías renovables y de la burbuja de las infraestructuras innecesarias.”

“El sistema electoral proporcional, con listas cerradas y bloqueadas, ha creado una clase política profesional muy distinta de la que protagonizó la Transición. Desde hace ya tiempo, los cachorros de las juventudes de los diversos partidos políticos acceden a las listas electorales y a otras prebendas por el exclusivo mérito de fidelidad a las cúpulas. Este sistema ha terminado por convertir a los partidos en estancias cerradas llenas de gente en las que, a pesar de lo cargado de la atmósfera, nadie se atreve a abrir las ventanas. No pasa el aire, no fluyen las ideas, y casi nadie en la habitación tiene un conocimiento personal directo de la sociedad civil o de la economía real. La política y sus aledaños se han convertido en un modus vivendi que alterna cargos oficiales con enchufes en empresas, fundaciones y organismos públicos y, también, con canonjías en empresas privadas reguladas que dependen del BOE para prosperar.”

“La clase política española se ha dedicado a colonizar ámbitos que no son propios de la política como, por ejemplo y sin ánimo de ser exhaustivo, el Tribunal Constitucional, el Consejo General del Poder Judicial, el Banco de España, la CNMV, los reguladores sectoriales de energía y telecomunicaciones, la Comisión de la Competencia… El sistema democrático y el Estado de derecho necesitan que estos organismos, que son los encargados de aplicar la Ley, sean independientes. La politización a la que han sido sometidos ha terminado con su independencia, provocando una profunda deslegitimación de estas instituciones y un severo deterioro de nuestro sistema político.”

“El Congreso de los Diputados no es solo el lugar donde se elaboran las leyes; es también la institución que debe exigir la rendición de cuentas. Esta función del Parlamento, esencial en cualquier democracia, ha desaparecido por completo de la vida política española desde hace muchos años.”

“La clase política española no sólo se ha constituido en un grupo de interés particular, como los controladores aéreos, por poner un ejemplo, sino que ha dado un paso más, consolidándose como una élite extractiva, en el sentido que dan a este término Acemoglu y Robinson en su reciente y ya célebre libro Por qué fracasan las naciones. Una élite extractiva se caracteriza por:
- Tener un sistema de captura de rentas que permite, sin crear riqueza nueva, detraer rentas de la mayoría de la población en beneficio propio”.
- Tener el poder suficiente para impedir un sistema institucional inclusivo, es decir, un sistema que distribuya el poder político y económico de manera amplia, que respete el Estado de derecho y las reglas del mercado libre. Dicho de otro modo, tener el poder suficiente para condicionar el funcionamiento de una sociedad abierta -en el sentido de Popper- u optimista -en el sentido de Deutsch”.
-Abominar la ‘destrucción creativa’, que caracteriza al capitalismo más dinámico. En palabras de Schumpeter “la destrucción creativa es la revolución incesante de la estructura económica desde dentro, continuamente destruyendo lo antiguo y creando lo nuevo”

“Tal y como establece la teoría de las élites extractivas, los partidos políticos españoles comparten un gran desprecio por la educación, una fuerte animadversión por la innovación y el emprendimiento y una hostilidad total hacia la ciencia y la investigación. De la educación sólo parece interesarles el adoctrinamiento: las estridentes peleas sobre la Educación para la Ciudadanía contrastan con el silencio espeso que envuelve las cuestiones verdaderamente relevantes como, por ejemplo, el elevadísimo fracaso escolar o los lamentables resultados en los informes PISA. La innovación y el emprendimiento languidecen en el marco de regulaciones disuasorias y fiscalidades punitivas sin que ningún partido se tome en serio la necesidad de cambiarlas. Y el gasto en investigación científica, concebido como suntuario de manera casi unánime, se ha recortado con especial saña sin que ni un solo político relevante haya protestado por un disparate que compromete más que ningún otro el futuro de los españoles.”

Article

Li diuen política 2.0 i no ho és

15mcolor

 

D’on van sortir? Els milers de persones que van omplir les places, qui són? Per què estan i estaven allà? En quin moment van decidir sortir al carrer i van aconseguir captar tota l’atenció? Els partits i els líders polítics busquen respostes i no aconsegueixen trobar-les. O potser no vulguin fer-ho. Però en realitat, les tenen davant dels seus nassos.

A mesura que el moviment 15M avança, podem prendre distància per destil·lar el fons i la forma. Els objectius, els èxits i els fracassos. En això, la resposta de l’origen és gairebé tan important com el que pugui aconseguir. I l’origen no està només en una situació concreta, diguem-li crisi, llei electoral o el sistema financer. L’origen potser l’hem de buscar-lo en la relació dels ciutadans amb els seus representants, sempre en tensió. I en l’aparició d’un mitjà de comunicació que ha canviat ja massa coses. I no deixarà de fer-ho.

Les llistes tancades i bloquejades, el paper dels partits polítics i les barreres d’entrada a l’espai polític, la impossibilitat durant anys de contactar amb els representats, la personalització de la política… són elements importants per entendre com l’arribada d’un mitjà de comunicació com Internet, pot tenir efectes de calat en una relació que havia caigut en la rutina.

Reconeguem-ho: la política no agrada. Es pot entendre el seu valor, però no és una cosa que agradi o desperti passions. Per a la majoria de la població, la participació cada quatre anys és més que suficient i tampoc tenen passió per introduir canvis. Però l’entorn d’aquells ciutadans que senten la política, la viuen i, el més important, veuen en ella la via per canviar les coses, tenen a la xarxa un aliat.

Organitzacions, associacions, grups d’interès i ciutadans del carrer han entès millor que els polítics el que es pot aconseguir amb internet. Són conscients de la capacitat de propagació i organització. De com una bona idea, pot sumar seguidors. Conscients de la possibilitat d’acabar amb les rèmores més pesades d’organitzacions i rutines.

Accions com aquestes desconcerten al poder tradicional. Actors més petits, més volàtils i menys reconeixibles tenen capacitat per modificar l’agenda.

Mentre molts polítics es van quedar en la dimensió més bàsica de la política 2.0 -obrir un Twitter o Facebook, participar el just o deixar-lo en mans del becari-, molts ciutadans han entès que es pot fer política. I tant que ho han fet.

La sorpresa arriba als centres de poder. Més quan aconsegueixen una cosa tan notòria com aconseguir omplir les places de diverses ciutats espanyoles abans de les eleccions. Accions com aquestes desconcerten al poder tradicional. Actors més petits, més volàtils i menys reconeixibles tenen capacitat per modificar l’agenda.

Aquí ve el repte dels polítics i la política. Com fer front a això? Escoltar ha de ser el primer pas. Escoltar les demandes i observar tant el fons com la forma. Escoltar per conèixer si, encara que no vingui de la forma tradicional de participar en política, la política pot donar respostes a tantes preguntes.

El moviment 15M va ennuegar l’esmorzar de més d’un líder polític. D’on vénen? Per què protesten? Què volen? Segurament, es van sentir com quan el professor posa en un examen el tema que no t’has preparat. No els falta raó quan parlen de les formes tradicionals de fer política i citen les regles del joc existents. Però es queden a la superfície.

La política 2.0 no pot quedar-se en la mera obertura de canals. De què serveix que Mariano Rajoy tingui una pàgina a Facebook si no escolta el que proposen els ciutadans?

Potser aquesta superfície sigui la que evita que les coses canviïn. La que fa que els nostres polítics ni escoltin ni vegin els moviments que neixen de la xarxa com una cosa rellevant. Sense anar més lluny, a les portes de les eleccions municipals i autonòmiques, Actuable i Avaaz van recollir més de 100.000 signatures per exigir als partits llistes netes d’imputats per corrupció. Cap dirigent de PP o PSOE es va dignar a recollir-les i escoltar els motius dels promotors.

No tots són així. Al Regne Unit, el viceprimer ministre Nick Clegg va rebre i va escoltar els arguments de la gent que havia donat suport a la petició de 38 Degrees en defensa de la sanitat pública. I es va endur, amb les seves pròpies mans, les caixes amb les peticions signades. Maneres diferents d’entendre que les coses estan canviant.

Les coses estan canviant. La política 2.0 no pot quedar-se en la mera obertura de canals. De què serveix que Mariano Rajoy tingui una pàgina a Facebook si no escolta el que proposen els ciutadans? La ciutadania ha entès el valor de les eines. Ha mobilitzat a milers de persones. Potser de forma anàrquica. Potser amb nombres petits.

Alguns polítics segueixen dient que el que ha passat amb el 15M s’ha d’interpretar. S’ha d’estudiar. En futur. Sense ganes de fer-ho. Com si fossin animalets que emeten sons estranys. Però el temps és escàs i no poden trigar més. Quan les places s’omplen, quan més de 200.000 persones s’uneixen en la xarxa amb una de les majors peticions online de la història espanyola, és que alguna cosa està canviant.

Mentre els ciutadans es mobilitzen, molts polítics s’escandalitzen. L’oportunitat de millorar la nostra democràcia està sobre la taula. Està en l’agenda del carrer. Tenen un Twitter, un Facebook i un bloc. Parlen d’ells. Només d’ells. Li diuen política 2.0 i no ho és.

 

Entrades relacionades: “Manifest: els límits del 2.0 en els processos polítics”

 

Fotografía d’Olmovich a Flickr.

Article

El 20% dels candidats no participa a Twitter després de les eleccions

twitterfail

 

Era el gran dubte. Seguirien participant en les xarxes socials els polítics després de les eleccions? A Twitter sembla que sí. De fet, 8 de cada 10 candidats autonòmics segueix conversant a Twitter. La resta, es va plantar fins i tot abans del veredicte de les urnes.

Tal com observàvem en l’informe “Twitter a les eleccions autonòmiques del 22 de maig”, publicat setmanes abans de l’inici de la campanya, en aquests comicis el 57% dels candidats a la presidència de les diferents comunitats, participava a Twitter. Després de les eleccions, la gran majoria segueixen al canal.

 

Els derrotats, en silenci

Tots els candidats que han deixat de conversar a Twitter han perdut les seves eleccions. Gregorio Gordo, candidat d’IU a la Comunitat de Madrid, no s’actualitza des del 11 de maig. José María Barreda (Castella-la Manxa), Francisco Martínez-Aldama (La Rioja), Óscar López Águeda (Castella i Lleó) i Eva Almunia (Aragó) són els quatre candidats del PSOE que han abandonat el canal.

A excepció d’Óscar López Águeda, que va obrir el seu compte el 26 de febrer de 2011, la resta de candidats participa a Twitter des de fa temps. Dos candidats (Gros i Barreda) ho fan des de 2009. Martínez-Aldama i Almunia des de 2010. Significa aquest recorregut a Twitter que l’aturada és només temporal?

 

La jornada de reflexió, el moment clau

D’entre els candidats que ja han abandonat Twitter, la majoria van piular per última vegada hores abans de l’inici de la jornada de reflexió. Óscar López Águeda i Eva Almunia van actualitzar per darrera vegada la nit de les eleccions i el dia posterior als comicis, respectivament, agraint el suport en ambdós casos.

 

La participació segueix

El punt positiu és observar com la majoria dels candidats que ha usat Twitter durant aquesta campanya, segueix participant. De fet, nou candidats van actualitzar durant el dia d’ahir el seu perfil de Twitter.

El repte ara està en mans de M ª Dolores de Cospedal, José Antonio Monago -o Guillermo Fernández Vara si aconsegueix mantenir-se en el càrrec-, Ignacio Diego, Soria o Rivero, Luisa Fernanda Rudi, Esperanza Aguirre, Francisco Álvarez Cascos i José Ramón Bauzà. Els guanyadors de les eleccions. Les persones que, encara que no ho recollissin els seus programes electorals, poden traspassar el llindar de la participació en les xarxes per fer de la xarxa un espai per obrir les institucions.

Article

De veritat ha guanyat Rubalcaba?

_zapatero2_d2adc48c

 

El dissabte passat Borja Ventura publicava aquest article a Lainformacion.com centrant-se en Alfredo Pérez-Rubalcaba, qui segurament sigui el candidat del PSOE a la presidència del Govern. A l’article, Ventura em va entrevistar amb Xavier Peytibi, Rafa Rubio i Jordi Rodríguez Virgili. Aquest és l’article:

 

¿De verdad ha ganado Rubalcaba?

Rubalcaba es Rasputín, la mano que mece la cuna, el hombre que urde todas las estrategias del socialismo español, el estratega, el cerebro. El que más poder concentra en el Gobierno después del propio presidente. Quizá incluso por encima del presidente. Es vicepresidente primero y, como ministro del Interior, la voz al frente de los servicios de inteligencia. Es, despejada la incógnita Chacón, el candidato in pectore del PSOE para batirse con Rajoy. Es el ‘top dog’, el candidato mejor colocado en el idioma de los politólogos ¿Seguro?

La renuncia de Chacón elimina a la que se postulaba como su principal rival en unas eventuales primarias, pero no parece haber calmado las aguas del socialismo. Las redes sociales eran este jueves un hervidero de comentarios criticando la supuesta ‘mano negra’ que habría obligado a la ministra de Defensa a renunciar a una candidatura para evitar la división interna del partido, como antes se especulaba con la ‘mano negra’ de Rubalcaba tras la petición de Patxi López de celebrar un Congreso Extraordinario.

En el PSOE el debate ya no era entre partidarios de Chacón y partidarios de Rubalcaba, sino directamente entre quienes pedían primarias para intentar cerrar la crisis rápidamente y quienes pedían un Congreso Extraordinario, es decir, la cabeza de Zapatero.

El vicepresidente “sale reforzado, más que beneficiado”, cree Albert Medrán, consultor de comunicación política. “Llega al comité sin la adversaria que podía hacerle más sombra y con una necesidad imperiosa de cerrar este capítulo cuanto antes”. Por su parte Xavier Peytibi, consultor político, considera que sale beneficiado sólo en parte porque “termina la guera interna en el PSOE” y “probablemente será el candidato”, pero advierte que el beneficio será “a corto plazo, pero no sé si lo será a medio plazo”.

También Jordi Rodríguez-Virgili, subdirector del máster en Comunicación Política de la Universidad de Navarra, incide en la cuestión de los plazos: “A corto plazo le beneficia”, dice, porque “le despeja el camino como candidato sin el desgaste de una primarias competidas, desgaste de tiempo, de esfuerzos, de divisiones… pero se siembran dudas, sospechas y desconfianzas sobre Rubalcaba, lo que podrá afectarle más a largo plazo”.

Ataque al vicepresidente

El discurso de Chacón fue, en su opinión, “un ataque muy duro” porque, aunque no lo citase, “cuando habló de movimientos internos que han amenazado la estabilidad del Gobierno y la autoridad de su presidente, la mayoría ha pensado en él”. En opinión de Rodríguez-Virgili, el movimiento de la ministra de Defensa “no solo refuerza la imagen de Rubalcaba como un político maquivélico, que maneja los hilos entre bambalinas, sino que proyecta la idea de un candidato capaz de amenazar la estabilidad del Gobierno y el partido en beneficio propio”.

Rafa Rubio, profesor de Ciencias Políticas de la Universidad Complutense, es más pesimista con las consecuencias de la retirada de Chacón en la imagen de Rubalcaba: “Le ha posicionado al lado de la estructura, le ha cerrado cualquier posibilidad de presentarse como renovador, como un agente del cambio”.

Y ahí es donde entra Chacón. Pocos hablaban ayer de él, porque la ministra de Defensa centró los flashes. Los barones y cargos del partido hablan de su “generosidad”, de una renuncia que ayuda al PSOE en un momento difícil. Las redes sociales vivieron lo que los analistas llaman ‘efecto underdog’, es decir, un arrebato de simpatía por el candidato perdedor. Rubalcaba es ahora el ‘top dog’, el mejor situado, pero tiene un reto según Medrán: “Debe tener la capacidad de superar las brechas que esta situación haya causado” en el partido. Si no, Chacón aguarda agazapada en el futuro.

Un discurso cargado de intenciones

“Chacón gana enteros como futura líder, vista como una persona de partido después de su movimiento estratégico de un paso atrás y por su edad. Además, no se verá salpicada por lo que suceda el año próximo”, comenta Peytibi. “A partir de marzo de 2012, en caso de que el PSOE pierda las elecciones, estará en primera línea como la potencial salvadora y nueva líder”.

El “paso atrás” de Chacón deja solo al frente a Rubalcaba, pero si no tiene oponente no tendrá el refrendo de unas primarias para aglutinar a las federaciones a su alrededor. Hasta este jueves era un candidato sólido que aportaba experiencia y peso político, y ahora es un candidato impuesto, el nombre que el aparato del partido ha escrito en las papeletas de las primarias buscando una aclamación poco creíble.

¿Es posible que alguien dé el paso y quiera competir con el vicepresidente en las primarias? “Siempre hay la opción de que aparezca alguien, pero sería una verdadera sorpresa. Sería ir contra Rubalcaba y arriesgarse a terminar su carrera política como candidato de futuro”, advierte Peytibi. Pero sacrificar a un ‘hombre de paja’ podría devolver el lustre a la hipotética candidatura de Rubalcaba, tocada por el discurso de Chacón, lleno de cosas que “quería” hacer y que dio la imagen de que no le dejaban llevar a cabo.

Algún barón socialista hablaba de posibles “sorpresas” en el Comité Federal. Toda conspiración es poca para quienes ven en Rubalcaba a un Maquiavelo moviendo los hilos.

 

Article

És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament…

1305926336_672959_1305926671_grande

En una societat tan acostumada a l’amnèsia, recordar algunes dades és una necessitat. Alguns fa dies que es pregunten què està passant en més de 160 places espanyoles. El segon/tercer problema per a la societat espanyola, els polítics, és el tema. Potser aquesta amnèsia, el tacticisme dels mitjans o el verb fàcil de tants tertulians els facin creure que això no ve d’enlloc. Però ve. I les seves arrels són fortes.

Les arrels de les concentracions, del moviment 15-M, de Democracia Real Ya… anomeneu-lo com volgueu, estan en aquest problema. Només quan la percepció sobre un problema és tan clara, té protagonistes tan definits i es dóna en un marc tan concret, pot portar al que estem vivint. Només quan el descontentament s’ha filtrat cap avall podem veure el que es veu a les places: vermells, grocs, verds i blaus. Pares, mares, avis, fills i néts. Treballadors de coll blanc… i de coll blau. Estudiants, aturats, esvalotadors, somiadors, pessimistes, provocadors i conformistes.

És fàcil desacreditar un moviment. Més quan ni es tenen clars els orígens ni les reivindicacions. És fàcil caure en el parany de mirar cap a un altre costat. És massa fàcil creure que en 160 places espanyoles i altres tantes pel món el que passa és una cosa naïf. És fàcil caure en aquest error. Tan fàcil com la possibilitat que el moviment es desinfli. Però si caiem en aquest parany, perdrem de vista l’essencial.

Fer sortir la gent al carrer no és fàcil. Ho saben els milers de persones que dediquen grans esforços a defensar posicions cíviques i polítiques. Ho saben els partits que han vist com no omplien els poliesportius i places de bous en aquesta campanya. Ho saben les persones que defensen causes i ho tenen difícil per aconseguir suports. Per això, la força de les acampades és una realitat.

Entrar a Sol té un magnetisme especial aquests dies. Una cosa extraordinàriament complexa. La barreja respectuosa de reivindicacions. La convivència d’idees, visions i desitjos. Una estranya àgora moderna on les decisions es prenen en assemblees, on l’organització dóna mostres d’una professionalitat increïble i on els càntics es decideixen a base de sumar goles.

Aquest magnetisme, més enllà de les necessàries preguntes sobre el qui i el cap a on, el marca el per què. Les raons que han estat latents en incomptables baròmetres del CIS. En repetides converses de cafè i en milers de tweets. Les raons han estat en aquí tot el temps. Però els seus protagonistes no les han volgut tenir en compte. Les raons estan en llistes electorals plenes d’imputats. Les raons estan en casos gravíssims de corrupció que no han tingut una resposta contundent des dels seus partits. I encara es pregunten d’on ve això?

Poden seguir mirant cap a un altre costat. Els polítics que aboquen totes les seves forces a desacreditar una cosa que està passant i aquests tertulians d’argumentari, verb fàcil i amnèsia perenne. Poden fer-ho les trinxeres de la TDT que enyoren temps d’ordre i bé. Poden fer-ho. Però el problema seguirà estant aquí.

Segurament, les solucions, heterogènies, contradictòries i, en molts casos, incompletes, que vénen dels moviments i assemblees no siguin la única manera de solucionar-lo. Però tenen el valor immens d’haver posat sobre la taula el problema amb tota la seva cruesa i aportar indicis de solució.

Sembla que despertem. Que a poc a poc, desentel·lem els ulls i ens acostem a les places. Ens barregem amb iguals i diferents. Ens aferrem sense complexos a la utopia… per apropar-nos demà a les urnes. Contestem els tics antiquats d’un sistema que ens ha donat la major llibertat i el major creixement de la nostra història. Però, com cantava Llach, doncs sí, és clar, volem massa, més, tot, àvidament. Despertem.

 

Foto de Jacobo Méndez Díez a El País

Article

Un debat amb Rajoy

“Senyor Rajoy, l’emplaço a debatre en un cara a cara les seves propostes per a Espanya”. El candidat o candidata que triïn els militants del PSOE hauria de pronunciar una frase semblant a aquesta, sinó en la nit electoral, en la primera setmana de campanya. Rubalcaba o Chacón podrien treure avantatge en un eventual cara a cara amb el líder de l’oposició. I per a això, haurien d’aconseguir un compromís abans que les enquestes puguin desaconsellar, especialment a Génova 13.

Rajoy va acceptar debatre amb el president del Govern en dues ocasions durant els dies previs a les eleccions de 2008. No es produïa un debat d’aquestes característiques des de 1993. En un país on els debats electorals són l’excepció i no la norma, el component estratègic del cara a cara té molta rellevància. I aquí, a priori, el PSOE sortiria amb avantatge.

L’estratègia de debats del PP el 2008 no va tenir l’efecte desitjat. Ni el debat de Pizarro amb Solbes ni els dos de Rajoy amb Zapatero ajudar a convèncer el acotat sector de l’electorat que decideix el vot gràcies a aquest tipus de cara a cara. De tots ells, només Rajoy repetirà com a candidat.

Si el candidat o candidata socialista demana debatre i el PP es nega, tindran en això un argument de campanya per atacar el candidat que va al capdavant. Si Rajoy accepta debatre i segueix l’estela de 2008, podran atestat un cop important. El PSOE ho necessita.

Dos debats interessants

Si prenem als dos candidats que es creu poden guanyar les primàries, Rubalcaba i Chacón, els debats amb el líder de l’oposició mostrarien matisos molt interessants. Un debat amb Rubalcaba donaria peu a un enfrontament intens. El socialista és un dels millors oradors de la política espanyola i ho demostra en les seves intervencions a les Corts.
Chacón, però, podria donar pas a una imatge molt semblant a la del debat de Ségolène Royal amb Sarkozy el 2007. La diferència principal és que Sarkozy va ser molt millor en aquest debat que Rajoy en els cara a cara amb Zapatero el 2008. En tot cas, els dos debats mostrarien dos tipus de candidats molt diferents i, a priori, superiors al candidat del Partit Popular.

La decisió de Rajoy

Si el candidat o candidata socialista li demana un debat, què ha de fer Rajoy? Declinar la invitació pot ser arriscat, però més pot ser-ho exposar-se als pobres resultats del 2008. Si no té la seguretat de poder millorar, anunciar la seva decisió sense embuts i tornar a centrar la campanya en els seus temes és el més aconsellable.

No obstant, Rajoy pot fer de la necessitat, virtut. Qualsevol anàlisi de debilitats constata les seves dificultats en un cara a cara. Per això, una bona preparació i una bona estratègia de debat podria tenir bons resultats. En el seu partit té precedents: el primer cara a cara d’Aznar amb González va mostrar com un bon joc d’expectatives i una preparació intensa decantar la balança cap al conservador. Estarà preparat per a això?

Els debats com a tema de campanya

La campanya de les eleccions catalanes de 2010 és un clar exemple de com els debats es poden convertir en un tema de campanya. PSC i CiU no van arribar a un acord per a la celebració de debats cara a cara entre José Montilla i Artur Mas. L’oferta del PSC incloïa un debat en castellà i en una televisió privada. L’acord no va ser possible. Durant el debat a sis celebrat a TV3, Montilla ha retret a Mas que no s’hagués celebrat el cara a cara i, en el seu tancament del debat, va emplaçar Mas a celebrar-ho. El moderador del debat, Josep Cuní, es va oferir a celebrar en aquest mateix moment i la discussió entre els candidats després del debat va deixar una imatge per al record.

Els dies posteriors al debat a sis, el cara a cara estava en l’aire. Les anàlisis sobre aquest tema desviar l’atenció del que realment havia passat en el debat celebrat -res afavoridor per a Montilla- i va deixar que aquest tema dominés l’agenda de dos dies sencers de campanya.

Els debats, com els clàssics de futbol entre Barça i Madrid es comencen a jugar molt abans del xiulet de l’àrbitre. Rajoy ho sap. I el futur candidat o candidata del PSOE també. Un debat amb Rajoy pot ser el tema.

Article

Zapatero anuncia la retirada de les tropes d’Iraq

El diumenge 18 d’abril de 2004, el recentment investit president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va convocar als mitjans. El seu primer acte públic com a president va ser l‘anunci de la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq.

Comparèixer a la tarda al palau de la Moncloa amb el ministre de Defensa, José Bono, i la vicepresidenta primera del Govern, María Teresa Fernández de la Vega. Va aconseguir que les televisions tallessin les seves emissions dominicals per informar d’un fet que va canviar la relació amb els Estats Units i va suposar un dels primers cops d’efecte de Zapatero en els seus primers 100 dies de govern.

Han passat set anys després d’aquest acte i aquesta decisió. Els ponts amb els Estats Units semblen més o menys reconstruïts. Un dels moments més rellevants de la història recent d’Espanya que recordem avui.

“He dado la orden de que disponga lo necesario a fin de que las tropas españolas destinadas en Iraq regresen a casa en el menor tiempo y con la mayor seguridad posibles.”

“Buenas tardes.

Esta mañana, una vez que el Ministro de Defensa ha jurado su cargo, le he dado la orden de que disponga lo necesario a fin de que las tropas españolas destinadas en Iraq regresen a casa en el menor tiempo y con la mayor seguridad posibles.

En marzo de 2003, hace más de un año, formulé un compromiso público que he reiterado nuevamente el pasado mes de febrero. Dije entonces que, en caso de ser elegido Presidente del Gobierno por los ciudadanos, ordenaría el regreso de las tropas españolas en Iraq si la ONU no se hacía cargo de la situación política y militar.

Con la información de que disponemos y que hemos recabado a lo largo de las últimas semanas, no es previsible que se vaya a adoptar una Resolución de la ONU que se ajuste al contenido al que quedó condicionada nuestra presencia en Iraq.

Tanto las manifestaciones públicas de los principales actores implicados en este conflicto, como los contactos mantenidos por el Ministro de Defensa a petición mía en el curso del último mes, no aportan indicios que permitan prever una variación sustancial en la situación política y militar existente en Iraq en los plazos previstos y en el sentido reclamado por el pueblo español.

Estas circunstancias me han llevado a adoptar la decisión de ordenar el regreso de nuestros soldados con la máxima seguridad y, por consiguiente, en el menor tiempo posible.

Esta decisión responde, antes que nada, a mi voluntad de hacer honor a la palabra dada hace más de un año a los españoles. El Gobierno, animado por las más hondas convicciones democráticas, no quiere, no puede y no va a actuar en contra ni de espaldas a la voluntad de los españoles. Ésta es su principal obligación y es también su principal compromiso.

La decisión responde también al propósito de contribuir a la lucha que libra la Comunidad Internacional contra el terrorismo desde el más estricto respeto a la legalidad internacional.

El Gobierno español seguirá apoyando firmemente la estabilidad, la democratización, la integridad territorial y la reconstrucción de Iraq, y de acuerdo con este principio promoverá cuantas actuaciones de Naciones Unidas y de la Unión Europea ofrezcan un marco de cooperación internacional que contribuya eficazmente a que los iraquíes recuperen su soberanía y puedan organizar, libre y democráticamente, sus elecciones para construir su propio futuro en paz, independencia y seguridad.

El Gobierno mantendrá la condición de España como aliado fiel de sus socios. Cumpliremos los compromisos internacionales de nuestro país, muy especialmente los relacionados con nuestra participación en misiones internacionales de paz y seguridad.

Quiero expresamente mostrar mi reconocimiento a las Fuerzas Armadas españolas que día a día cumplen sus misiones en España y en los lugares más diversos del mundo, y que en Iraq han dado muestras constantes de su preparación, profesionalidad y disciplina, así como de su humanidad y entrega en ayuda a la población civil iraquí. Vaya, pues para ellos, y en nombre de todos los españoles, mi agradecimiento y afecto personal y el del Gobierno.

El Ministro de Defensa les dará cuenta en los próximos días del proceso de vuelta de las tropas.

Por mi parte, les anuncio que, de acuerdo con lo que he manifestado en el reciente discurso de investidura, hoy mismo he solicitado la convocatoria urgente del Pleno del Congreso de los Diputados para que el Gobierno informe a los Grupos Parlamentarios sobre las razones y el alcance de esta decisión que, por otra parte, hace unos minutos ha comunicado personalmente al líder de la oposición.

Muchas gracias.”

Font: La Moncloa.

Article

Discurs de proclamació de la República de Francesc Macià

“Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”

 

“Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”

Article

S’ha preparat Rajoy per ser president?

Caminante no hay camino, se hace camino al andar. Citar aquest vers de Machado no pot ser més ocurrent en parlar de Mariano Rajoy. Després de la renúncia de Zapatero i les veus que assenyalen que l’estratègia popular podria veure’s danyada, cal preguntar-se alguna cosa. Ha fet camí Rajoy? S’ha preparat per ser president? Potser la resposta sorprengui.

Rajoy no ha preparat bé la seva carrera presidencial. Potser la guanyi, però no ho farà a causa d’una gran preparació per part seva. Quan el 78,8% de la població confia poc o gens en tu, tens un problema. I Rajoy el té. L’alternativa al Govern no agrada als espanyols. No els dóna confiança. De fet, segons les mateixes dades del baròmetre de gener del CIS, el 62,3% creu que si Rajoy fos president, ho faria igual o pitjor que Zapatero.

Aquestes dades mostren que el Partit Popular té un candidat feble per a les eleccions de 2012. I la interpretació d’aquestes dades ens permet observar perquè Rajoy ni és proactiu, ni propositiu … ni protagonista. La debilitat és tal, que el millor és no arriscar-se. No assistir a la manifestació de les víctimes del terrorisme d’aquest dissabte, és una mostra més.

Rajoy, a veure-les venir

No han estat anys fàcils al Partit Popular. La derrota electoral de 2004, però especialment la del 2008, van generar tensions internes. Moviments lògics en un partit polític que no haguéssin tingut més importància si no fos pels greus casos de corrupció que han esquitxat al partit.

Les trames Gürtel, Brugal i els casos d’espionatge a la Comunitat de Madrid, entre altres, han estat un autèntic vodevil. Rajoy no ha pogut o volgut aplicar mà dura i és còmplice dels efectes de l’obra que dóna lloc a moments tan esperpèntics com la signatura de Camps d’un compromís contra la corrupció sense que Rajoy tingui les agalles per aturar-ho. Rajoy ha acceptat una llista amb 11 implicats per casos de corrupció a la Comunitat Valenciana i no ha sabut o volgut ser proactiu.

La premsa ha portat la batuta i el líder popular s’ha amagat sota les rodes de premsa sense preguntes i deixant en altres portaveus la lluita contra aquests temes més espinosos. És un líder feble que no ha sabut o volgut donar un cop de puny a la taula.

Les propostes de Rajoy

Rajoy ha viscut una tempesta perfecta de la que es pot beneficiar. La crisi econòmica és tal, que els mateixos indicadors macroeconòmics, units al record de la gestió econòmica d’Aznar, el duen cap a la Moncloa. Així ho marquen les enquestes. Però a diferència d’altres líders com Cameron o Obama, el detall de les seves propostes és una gran incògnita.

Rajoy no té un govern a l’ombra. Ni un programa clar. La diferència amb Artur Mas, que commemora els seus 100 primers dies al govern català, és abismal. Els dos líders comparteixen moltes coses: optar al mandat per tercera vegada, competint amb líders socialistes molt mal valorats i amb un context de crisi. El català va preparar a consciència la seva campanya durant 4 anys. Va proposar i va explicar, per exemple, amb les DOC Sessions, el que volia fer a Catalunya. Rajoy, no.

Molts líders amb gran carisma no necessiten la part més racional o propositiva per arrossegar vots. Però amb un 78,8% de desconfiança, Rajoy necessita explicar què farà i per què. Saber per què, com diu el seu eslògan, podem confiar.

Molts galls al corral

La situació està molt més controlada que en altres moments recents. Però en alguns moments, a Rajoy li han fet ombra des del partit. L’enfrontament amb Esperanza Aguirre o el paper protagonista de Camps al congrés de València són el peatge que Rajoy està pagant.

La debilitat interna de Rajoy és evident i l’equilibri que ha aconseguit necessita la victòria electoral de 2012 com a aigua de maig. Aquesta realitat explica decisions rellevants que el partit ha pres, com en les llistes electorals, així com per entendre el propi paper mediàtic de Rajoy i la necessitat de confiar en el paper d’Alberto Núñez Feijoo i Alicia Sánchez-Camacho perquè el partit no posi en dubte la seva gestió.

Rajoy fa anys sense preparar-se. Camina, no corre seus quilòmetres diaris per preparar la marató de les eleccions de 2012. Fa unes setmanes analitzava en aquest post el vídeo de presentació de Mariano Rajoy a la Convenció de Sevilla. La metàfora del camí i del caminar. Una gran peça de comunicació que mostrava el nivell de preparació de la maquinària de comunicació dels populars. Una peça en la qual Rajoy afirmava estar preparat. Sembla que més de caminar, segueix des del 15 març 2004 assegut al seu despatx, fumant-se un cigar, esperant que caigui Zapatero.

Article

5 reflexions sobre les primàries

“Os propongo que sea el Comité Federal, en la próxima reunión que tengamos, después de las elecciones autonómicas y municipales, el que fije el momento de activar el proceso de primarias previsto en los Estatutos del partido para elegir nuestra candidatura a las próximas elecciones generales.” D’aquesta manera, Zapatero ha posat les primàries en el punt de mira després d’anunciar que no serà candidat a la reelecció. Després d’aquest anunci, observem algunes reflexions sobre el procés:

1. El PSOE és el partit de les primàries

Si finalment es donen les condicions per celebrar un procés de primàries que culmini amb l’elecció del candidat o candidata a la presidència del Govern, el PSOE haurà demostrat que és el partit de les primàries. Encara que no és l’únic partit que les faci, és l’únic dels dos grans partits que ho fa. A diferència de Rajoy, que en el seu dia va ser designat successor a dit, el candidat socialista haurà estat elegit pels vots directes dels militants. No serà l’única experiència. En el record queden les primàries per elegir el candidat a les eleccions de l’any 2000 -encara que el final no va ser l’esperat- i en la memòria recent, les primàries a la Comunitat de Madrid o a Barcelona, ​​entre d’altres.
2. Un estiu amb monopoli informatiu

Tot apunta que el 28 de maig es fixarà el calendari de les primàries i que es podrien celebrar abans que acabi juliol. Quan se celebren 11 anys de l’elecció de Zapatero com a secretari general del PSOE (22 de juliol) el partit podria tenir ja un candidat. Encara que no un nou secretari general. En tot cas, el PSOE marcarà l’agenda mediàtica d’aquest estiu. Tant pel procés com per l’enlairament del nou candidat que culminaria al setembre amb la tornada al curs polític, l’atenció que rebria el PSOE podria ser molt ben aprofitada. I aquesta vegada de veritat: parlem de primera divisió i no dels efectes que s’esperaven en altres primàries com a la Comunitat de Madrid.

3. Soroll. Resultats?

El PSOE pot treure profit de l’augment d’atenció i comentaris. Si seleccionen a un bon candidat i dissenyen bé els passos fins a la convocatòria d’eleccions, estar al centre de l’agenda els pot beneficiar. Però per a això, ha de fugir de cert triomfalisme. És cert, aquesta vegada va de debò. Tindrà a tota l’opinió pública pendent, però ser més notori no significa que els problemes que han portat el PSOE al lloc que ocupen en les enquestes desapareguin de cop.

4. Qui controla el partit?

A la Comunitat de Madrid ia Barcelona, ​​els candidats que controlaven els aparells del partit van guanyar. Qui controla el PSOE? Els candidats que es postulen, quins suports tindran? Segurament aquesta sigui la clau de les primàries. I aquí radicarà el gran punt de diferència respecte a aquestes experiències prèvies: votaran els socialistes en clau de voler una victòria electoral o buscaran algú de transició proper a l’aparell?

5. Un líder que no sap a qui atacar. Però un líder al capdavall

Alguns apunten que el gran perdedor d’aquest context és el Partit Popular. De fet, persones properes al PSOE es manifesten d’aquesta manera. La veritat és que en aquests moments, l’únic dels dos grans partits que té clar el seu lideratge és el PP. Potser que no tenir algú a qui atacar sigui una debilitat per als populars, però ells tenen un líder disposat a atacar. L’eufòria no pot ennuvolar les dades que es tenen en aquests moments sobre la taula: una abismal diferència en intenció de vot a favor dels populars i un líder disposat a ser president.