El ministre de Foment, José Blanco, no volia parlar de Rajoy. Ho va dir dissabte passat a Saragossa: “Vinc amb la intenció de no parlar de Mariano Rajoy, que diu que parlo massa d’ell, i no ho faré per no donar-li ni una excusa perquè no participi en l’acord”. Però ho va fer, vaja si ho va fer.

Blanco va tornar sobre una tesi bastant estesa entre les files socialistes: tant de bo Rajoy sigui el candidat del PP a les pròximes eleccions generals. És més, volen que ni Gürtel, ni Losantos ni Aznar acabin amb el líder del PP. Creuen que Rajoy és un rival que es pot derrotar, tot i estar sumits en la major crisi econòmica. Que les debilitats de Rajoy són tan profundes que es poden esborrar de cop els números vermells de la gestió socialista.

Però aquest argument no és nou. A Ferraz es mostraven contents el passat 7 de juny malgrat haver estat derrotats en les eleccions europees. Un dels efectes de la primera victòria popular en anys era mantenir Rajoy en el seu càrrec. I això era motiu de celebració. Però les enquestes que mes després de mesos arriben als despatxos de Gènova i Ferraz no són motiu per a la celebració en aquesta última.

Per això, segueix sorprenent la tesi socialista. Tot i que el que més sorprèn és que Blanco ho expliqui davant els mitjans sense cap tipus de rubor. No sé que diria Rosa Díez d’aquest atac de sinceritat … En tot cas, potser en Ferraz hagin de fer més cas a un dels principis que el publicista Joaquín Lorente recull en el seu llibre “Piensa, es gratis”.

Per a Lorente, “a la competència sempre cal odiar-la, però mai menysprear-la”. Al PSOE fa ja molt temps que menyspreant l’ex vicepresident i, encara que molts aspectes puguin induir-los a fer-ho, mostren una vulnerabilitat per als socialistes.

Potser per l’electorat més mobilitzat i convençut, el poc valor atribuït a Rajoy, fins i tot amb sorna o sarcasme, els reafirmi en el que creuen. Però per al votant que ho té menys clar, aquesta postura dels socialistes fins i tot pot ser dolenta per a la seva imatge. A ningú li agrada percebre la falsa modèstia, la supèrbia. Els que miren per sobre l’espatlla no agraden. I en això, moltes opinions socialistes van en aquesta direcció.

Només el temps i les urnes posaran a tots en el seu lloc, però hi ha una realitat sobre la taula: encara que Rajoy no agradi, avui guanyaria unes eleccions. Encara que a Ferraz s’alegrin que segueixi al front, si tot segueix a aquest ritme, podria ser el pròxim president. Com diria Laporta, ¡al loro!

La setmana passada vaig participar en el programa Aula Abierta de Radio Andalucía a propòsit del famós gest d’Aznar als estudiants de la Universitat d’Oviedo. Després de comentar com d’inadequada va ser la botifarra, reflexions sobre la comunicació política van seguir la conversa. Hi ha algun Obama a Espanya?

No n’hi ha. Hi ha oradors bons, gent que pot arribar a connectar bé amb l’electorat. Candidats que es defensen. Però candidats i líders que a penes aconsegueixen no minvar els vots en les seves bases i que esperen que la situació que vivim dessagni l’electorat de l’altre. No, no hi ha un Obama espanyol. No ja per les capacitats oratòries, la importància que pugui arribar a atorgar a la comunicació o pel paper que l’ex senador d’Illinois va donar a la política de les emocions. No existeix perquè la base està en el canvi de concepció de la relació del candidat amb el votant.

L’Obama de campanya és precisament això, el canvi en la concepció amb el votant. La campanya del senador no ho tenia fàcil. S’enfrontava a la candidata oficial del partit que havia teixit al llarg dels anys una extensa xarxa de contactes al llarg i ample del país. Ell era un senador en primera legislatura, conegut sobretot per un discurs. El repte per Plouffe, Axelrod i companyia era enorme: com concebre una campanya presidencial per a Obama i no morir en l’intent?

I aquí és on entra en joc el factor diferencial. El que fa que no tinguem Obama a Espanya. Per superar aquestes barreres (aquestes eren les d’Obama, però un candidat aquí tindria les pròpies) van dissenyar una campanya basada en el votant. El votant havia de tenir autonomia, havia de participar. Havia de ser el centre. Una campanya basada en el ciutadà i no en el votant.

Així, Obama va desplegar aquest moviment de grassroots en els 4 primers estats de les primàries: volia tenir el seu momentum desafiant Clinton amb armes no convencionals. I va triomfar.

A Obama el van creure boig. Boig per voler trencar amb la campanya mercantilista a Carolina del Sud (tu em pagues i jo t’aconsegueixo vots) i passar a l’acció escoltant i donant la paraula als votants. Perquè oferint una manera diferent de fer política podia portar a les urnes als sectors que mai voten i que eren necessaris per vèncer Clinton o Edwards.

I va funcionar. Internet va ajudar de manera decisiva, però també decisions estratègiques com mimar als donants de quantitats petites tant com als grans donants. Va funcionar.

Tenim un Obama a Espanya? No, crec que no. Perquè sembla que els candidats, tot i que entenguin que la desafecció és la barrera, que podrien guanyar acostant a la política als que s’allunyen d’ella, no s’atreveixen a fer aquest canvi. No es tracta d’obrir una web. Ni de buscar un bon eslògan. És canviar la relació de polítics i votants. Saltar la barrera. I d’això, no tenim.

Ja són massa mesos enrere a les enquestes. Mes rere l’altre, enquesta rere enquesta del mitjà que sigui, de l’empresa que la faci, baròmetre rere baròmetre, una realitat s’assenta entre l’electorat: el govern de Zapatero està molt tocat. No només per la barrera psicològica de veure’s superat en les enquestes, sinó per veure com la desconfiança de l’electorat en el president és cada vegada més gran i que pocs són els ministres que treuen el cap per sobre de l’aigua del naufragi.

L’últim baròmetre de clima social que va publicar ahir El País és molt significatiu: el PP avantatja els socialistes en un 3,5% en l’estimació de resultat electoral. Potser aquesta dada per si sola no implica res, hauríem de veure com es tradueix això en escons, en participació, etc. Però sí que és important observar la resta de preguntes del qüestionari. El 52% dels enquestats desaprova la gestió del president, el 73% creu que el seu Govern improvisa (amb un 59% electorat socialista que així ho opina) i amb un 68% dels enquestats a qui Zapatero els inspira poca o cap confiança .

L’escenari és gris fosc gairebé negre. Així, no és estrany que el 66% dels enquestats creguin que aquests cants de sirena que apuntaven a un relleu en el candidat o candidata socialista a les properes eleccions generals s’hagin d’escoltar. Sorprenentment, gairebé la meitat de l’electorat socialista enquestat -49% – creu que ha de ser així. I aquí vénen les alternatives plantejades per El País: Chacón o Rubalcaba?

Cap d’ells, tot i ser dos dels quatre ministres que aproven en el baròmetre, aconseguiria batre virtualment a Rajoy. Líder que, al seu torn, compta amb un 68% de desaprovació de la seva gestió i genera en un 82% dels casos poca o cap confiança. O sigui, que tot i tenir totes les dades en negatiu, tot i Gürtel, la seva manca aparent de carisma, el seu poc domini intern del partit, etc. Rajoy encarna avui una alternativa real i plausible al PSOE.

La lluita per la successió al PSOE dependrà única i exclusivament de Zapatero. De les pressions que rebi, de les enquestes i de la realitat política també, però sobretot del que ell decideixi. Algunes veus apunten a les primàries. Altres a la substitució de Maria Teresa Fernández de la Vega després de la presidència espanyola del Consell de la Unió. La seva substitució i el posicionament del que pugui ser el dofí del president.

La llista de candidats ha estat, en certa manera, inaugurada per aquest tipus d’enquestes. Rubalcaba compta amb una imatge forta gràcies a la seva personalitat, el seu carisma i el fet de ser un dels grans comunicadors en la política espanyola. Però juguen en contra seva edat, la seva dilatada carrera i un cert halo de cansament que sembla transmetre… encara que a dia d’avui té una gran fulla de serveis. I els resultats a la política antiterrorista.

Chacón representa el canvi, la dona moderna del segle XXI. Compta amb un gran actiu: ser la primera dona ministra de Defensa i la imatge que crema en les retines de tots, una embarassada passant revista a les tropes o que viatja a l’Afganistan. I compta, al seu torn, amb un marit que és un mag de la comunicació política. No tindria massa problemes per formar un equip solvent. Però en la seva contra juguen la inexperiència, la seva imatge controvertida i una certa sensació de ser una generadora de fum. Així com la seva criticada actuació en casos com el de l’Alakrana.

No obstant això, potser ens oblidem d’un tercer nom que a dia d’avui trepitja amb força. La quarta ministra aprovada ha demostrat estar a l’altura de les circumstàncies en la crisi de la Grip A i encarna la defensa dels drets dels no fumadors. Ha enarborat la bandera d’una Espanya lliure de fums i això agrada. Els polítics amb determinació agraden. I si tenen la virtut de tenir un somriure sempre a la cara, més. La pregunta és si aconseguirà fer-se un lloc… com ha aconseguit fer-ho al capdavant d’un ministeri gairebé sense competències.

Sembla que arriba l’hora d’apostar a un cavall. Encara que jo aposto el cavall del partit, que és el que sempre guanya. I aquest, de moment, està silenciat en les corrents internes dels que es decideixen a donar el pas: liquidar a Zapatero i començar a qüestionar-lo o creure-hi a ulls clucs. Temps al temps.

Fa uns dies comentàvem l’efecte que podrien tenir en el seu futur polític les extravagàncies del president del Barça, Joan Laporta. En aquella ocasió, observàvem com per a una part molt significativa de la premsa espanyola, Laporta s’havia convertit en la nova diana de l’independentisme català a qui dirigir tots els atacs. Davant d’això, Laporta té la seva paraula que funciona, la seva expressió que li serveix per contestar a les acusacions i guanyar-se suports entre els seus seguidors: la caverna.

Per Laporta, però també per una part significativa de l’independentisme i catalanisme, per caverna entenen als mitjans i opinadors espanyols que dirigeixen atacs demagògics, exacerbats i mancats de fonament contra tot el que s’allunyi de la seva visió d’Espanya. La caverna és, precisament, un dels causants de l’augment de l’independentisme a Catalunya. Aquells a qui se’ls pressuposa la professionalitat en el seu treball però que, per contra, ofereixen al seu públic una pobra visió de la realitat. Una visió barrejada amb un propi fanatisme molt proper al que critiquen.

Aquesta caverna a la que eludeix Laporta és la seva carta de justificació. Que algú gosa criticar-lo per barrejar política i esports? La culpa és de la caverna. Que algú es pregunta per què monopolitza la victòria contra el Madrid amb la seva esperpèntica celebració malbaratant en pocs minuts un centenar llarg d’euros en champagne? La culpa és de la caverna.

A Laporta li funciona. Però tampoc li va malament a aquesta caverna formada per Losantos, Vidal, Curri Valenzuela o Isabel San Sebastián. No els va gens malament quan poden titllar de nazis als catalans i mil barbaritats més sense que perdin ni un espectador. Ja se sap, en aquest país ens va la marxa …

Foto de Jesús Encinar

Fa poc més d’un mes, passejant per València, vaig veure com un adolescent es tornava boig, donant voltes a la bústia verd de carters amb un sobre a la mà. Buscava una escletxa on llençar la seva carta, però no la trobava. No ho havia fet mai. No havia enviat mai una carta postal. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa uns dies, el govern presentava el seu avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible (LES). De sobte, milers de ciutadans comencen a mostrar el seu descontentament a la xarxa per una de les disposicions que planteja una retallada de drets preocupant. En poques hores, un manifest aplega milers de voluntats (més de 78.000) a una velocitat sorprenent. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa unes hores, un rumor es fa cert a la xarxa. Diversos líders d’opinió molt significatius que desenvolupen la seva activitat a internet són convidats a una reunió amb la ministra de Cultura per a debatre sobre aquesta qüestió. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa encara menys hores, mentre corres al gimnàs, veus que alguns informatius obren la seva edició amb la notícia d’aquesta reunió i observes com uns quants blocaires són el centre de l’actualitat informativa. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Llavors, reflexiones sobre els fets i observes com hi ha contradiccions entre el Govern i el seu partit. Entre el president del Govern i la seva ministra. Llegeixes rumors sobre una marxa enrere del Govern en aquest punt i penses que, en realitat, res ha canviat. Que per al Govern i el ministeri res ha canviat perquè se segueix percebent a internet com una cosa residual. Si no, no entenc com permeten a tal error polític.

Només sense entendre res pot el Ministeri accedir a reunir-se amb persones que generen autèntics corrents d’opinió. Persones que, a més, no han tingut cap embuts per explicar què passava en aquesta sala i transmetre-ho en directe. No perquè siguin millors o pitjors que altres, sinó perquè entenen que la comunicació amb Internet és diferent. Només sense entendre res es pot deixar en mans d’aquests blocaires la creació d’un issue en l’agenda política. Només sense entendre de què va això d’internet pot el Govern aventurar-se a fer més gran la bola de neu que les seves propostes a la LES han generat.

Segueixen sense entendre res quan es dóna peu a rumors de marxa enrere en un projecte després de la confusa reunió mantinguda. I sobretot, sembla que no han calibrat l’efecte que ha tingut en els mitjans tradicionals la reunió al Ministeri: anem camí de les 24 hores amb les imatges de la reunió a informatius, premsa i comentaris a les ràdios. Perquè no es tracta d’internautes contra la resta, com ha volgut el Govern, sinó de ciutadans que es neguen a veure els seus drets retallats. Com tots ens aixecaríem si s’imposés avui la censura a ràdio, televisió o premsa. Ciutadans, no internautes.

Perquè en el fons, tot això va d’assegurar que el noi de València té els seus drets garantits, enviant una carta postal o a internet. Segueixen sense adonar-se que la zarxa no és un espai alternatiu per a gent estranya: és un espai natural de comunicació. La seva neutralitat ha de ser defensada. Els drets han de ser garantits. Perquè no hi pot haver diferència entre el mail i el correu. Perquè va sent hora que es donin compte que tot això ha canviat i ho ha fet de veritat.

Foto de la reunió al Ministeri del Flickr de Jesús Encinar.

La premsa no està morta. Ni estava de parranda. Encara que els seus resultats econòmics mostrin el més cru d’una crisi profunda, del propi model, és encara un generador essencial d’opinió pública i aquesta veu de la consciència que de vegades és tan necessària escoltar. Però sobretot, encara que la informació sigui cada dia més part de l’espectacle, el sensacionalisme s’expandeixi a una velocitat de vertigen, de vegades, sap trobar el paper que li correspon.

Avui, la premsa catalana ha donat un exemple. Un bon exemple. Una cosa que no agradarà a molts més enllà de les fronteres de Catalunya, però que tampoc comptarà amb el beneplàcit d’altres tants que volen l’enfonsament de l’Estatut. Fora de Catalunya, perquè creuen que trenca Espanya -després de dos anys d’aplicació d’aquesta Llei orgànica no sembla que hagi passat-o perquè creuen que si el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut, Catalunya proclamarà la independència al dia següent. Alguna cosa més que improbable.

L’important del gest d’avui és l’escenificació més plausible de la unitat de mitjans molt diferents -antagònics fins i tot- per un mateix objectiu: defensar el que es va aprovar tres vegades. L’editorial és sensat i respectuós. No deslegitima l’alt tribunal però apunta a una anomalia que no és permissible en una societat democràtica avançada: que els membres que han de decidir sobre una llei tres vegades legítima siguin objectes de la politització més grollera. Un tribunal que ha de decidir encara que el mandat de molts membres hagi expirat ja.

La premsa catalana ha posat de manifest un problema. No un problema català, sinó un problema espanyol. Una cosa que hauria de preocupar a tots. Si el Constitucional retalla l’Estatut, què? Què passa amb el xoc de legitimitats? Què passa amb el pacte polític que suposa el text estatutari? I després? En definitiva, una cosa que va directament al cor de la convivència.

El moment polític és apassionant, encara que sigui quina sigui la decisió, serà dura. Catalunya es prepara per una sentència que, si és negativa, es viurà com una gran derrota. Però el gest de la premsa catalana demostra que si això passa, la societat civil, política i econòmica catalana està preparada per no quedar de braços creuats. Ho demostren els gestos (l’editorial, però també la ofensa de Montilla, els avisos de Mas i CiU, les declaracions de Saura …) però també un ànim generalitzat que es donaria un gran pas enrere que no tots estan disposats a fer.

Us deixo el text íntegre de l’editorial conjunta.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Si a Alemanya demà decidiran si la dreta governa amb els liberals o no, encara que segurament segueixi governant la dreta, a Portugal la qüestió és molt diferent: el terreny de joc està a l’esquerra.

Les eleccions portugueses -per cert, les primeres en menys d’un mes, ja que l’11 d’octubre es celebraran les municipals- tenen nom i cognoms, els de l’actual primer ministre José Sócrates. Aquest socialista, europeista i dotat per a la comunicació, es presenta a una reelecció que la majoria d’enquestes donen per feta. Enarborar la bandera de l’antiespanyolisme no li ha servit de molt a la candidata dels conservadors del Partit Socialdemòcrata, Manuela Ferreira Leite.

De fet, Espanya ha estat un issue de la campanya electoral i sembla que a Ferreira li va fallar l’estratègia electoral: tot i que el temor de molts portuguesos de veure com la influència espanyola es multiplica al seu país, són conscients de la necessitat d’estendre ponts entre els dos països per al seu propi progrés econòmic. I sembla que negar-se a la connexió de Lisboa i Madrid per AVE no sigui una gran mesura …

La crisi econòmica, com a Alemanya i en qualsevol cita electoral que es doni a partir ara, ha copat part dels missatges i qui sigui elegit tindrà el deure de dur a terme les polítiques necessàries.

Són interessants alguns passos donats a Internet en aquesta campanya. Sòcrates s’ha inspirat enormement en la campanya d’Obama -fins i tot té la seva pròpia xarxa social-i els colors i tipografia ens recorden el vaixell insígnia del llavors senador d’Illinois. Ferreira té un web més modesta, tot i que al igual que el seu contrincant, són presents -que no participant activament, és diferent- en nombrosos canals com Xarxes Socials, UGCs, etc.

Amb AVE o sense, Portugal decideix demà el seu futur.

El nacionalisme català sempre ha mirat amb una certa enveja al Quebec. En primer lloc, perquè Canadà ha sabut expressar millor la seva plurinacionalitat que Espanya i, en segon lloc, perquè ha estat un estat capaç d’organitzar sense traumes diversos referèndums preguntant directament sobre la secessió o no d’aquest territori francòfon. És clar que el fet de reconèixer la plurinacionalitat, i que aquest terme no aixequi ni ampolles ni pors, és un avantatge comparatiu dels canadencs davant d’Espanya.

L’independentisme creix a Catalunya i, de fet, és una conseqüència lògica i natural. Per demografia, noves generacions nascudes i crescudes ja en democràcia i en una societat on el català o la cultura catalana no són clandestines, on no existeixen ni pors ni objeccions a plantejar una alternativa. Així ho mostra el CEO en els seus baròmetres: des de 2005, un 6% més de la població advoca per la independència. Així, el 19% dels catalans i catalanes és partidari de dotar Catalunya d’un estat propi.

Però no és només aquest recanvi demogràfic. N’hi ha molt de percepcions,  gestos i d’accions que alimenten aquest sentiment de no voler formar part d’Espanya. Una cosa que no s’entén més enllà de les fronteres catalanes. De la mateixa manera que no s’entén que a Arenys de Munt s’organitzés ahir una consulta sobre la independència, tampoc s’entén des d’aquí l’assetjament de les institucions de l’Estat o que el seu advocat sigui un ex-candidat de la Falange. Potser sigui l’anècdota, però aquest tipus de percepcions augmenten la llegenda negra que les accions de l’estat les segueix movent una profunda concepció franquista del que és Espanya.

El cert és que els punts d’entesa són difícils. Mentre uns no poden comprendre com es cremen banderes espanyoles o fotos dels reis a Catalunya, els altres no poden entendre declaracions com les del Rei o que a dia d’avui el Senat encara no sigui una autèntica cambra de representació territorial, que al Congrés no es permeti l’ús de les llengües cooficials o que es trigués gairebé 20 anys a incloure-les als DNIs i als segells. O que encara no ho siguin a Europa. No obstant això, el punt interessant de la qüestió és que cada vegada hi ha més catalans que ja no volen això: simplement volen la independència.

Que el Tribunal Constitucional pugui declarar nuls alguns articles de l’Estatut, començant per l’ús del terme nació per part de Catalunya -encara que algú haurà d’explicar-me algun dia per què si en la Constitució es parla de nacionalitats, en plural, només hi ha una nació, en singular-, és una perfecta explicació de per què durant aquesta primera dècada del segle XXI els esforços d’Espanya per arribar a un nou pacte polític amb Catalunya arriben tard. I si la crisi institucional per la sentència arriba, a més de tard, ho farà malament.

En realitat, el problema és d’una profunda incomunicació per les dues parts. Com si, des de fa molt de temps, ja haguessin perdut el mutu interès. Només així es pot entendre l’abandonament que l’estat va donar a Catalunya -i especialment a Barcelona- en temes com les infraestructures. Per exemple, també s’ha d’entendre el creixement de l’independentisme en veure el passotisme en temes com el de Rodalies. Ni molts catalans volen saber d’Espanya, ni molts espanyols de Catalunya. I si no, vegin “Alto y claro” a Telemadrid, els cartells de molts salmantins en les manifestacions pels papers de Salamanca o la mítica resposta dels qui firmaven contra l’Estatut: “no, vam signar contra Catalunya”.

Quan el cansament arriba a les dues parts, no hi ha manera possible de comunicar el que de vegades realment és. No hi ha manera de mostrar que els catalans no són ni garrepes ni insolidaris. No hi ha manera d’explicar què són les balances fiscals ni per què es necessitava un nou finançament. No hi ha manera d’explicar per què els catalans estimem la nostra llengua-sense amenaçar al català, que gaudeix d’una excel lent salut a Catalunya-. I tampoc hi ha manera de desbaratar els clixés de l’altre bàndol.

Davant d’aquest greuge necessitem líders, més que mai. L’independentisme català necessita líders que donin seny al seu projecte i que no sigui una amalgama de preconcepcions, lemes usats i buits de contingut. Si els catalans volen un estat propi, que sigui un estat decent i responsable. També els que no ho vulguin necessitessin líders que entenguin el valor del diàleg, la comprensió i l’esforç per tendir ponts. Líders que no col·loquin una manifestació de la Falange el mateix dia d’una consulta o un ex candidat d’aquesta formació a defensar el inalterable de l’estat. Líders que entenguin que és la suma i no la resta.

Només així es poden entendre tots els vots afirmatius de la consulta d’ahir a Arenys. Només així es poden entendre totes les consultes que vindran a partir d’ara. Només així es pot entendre? Què opineu?

Rodiezmo sempre ens deixa alguna imatge de comentar. Si l’any passat va ser l’excessiva gesticulació de Zapatero, que mostrava el seu enuig i el seu avorriment, com si la situació li sobrepassés, aquest any ha estat la foto del puny en alt.

No per mèrits propis de la plana major dels socialistes, sinó per l’ús del photoshop d’El Mundo. Com sol dir Toni Aira, amb una portada es pot fer molta política i només cal veure la intenció del rotatiu amb aquesta foto en portada: el PSOE puja els impostos i s’aferra als seus símbols.

Deixo per un altre dia l’anàlisi de la pujada d’impostos i les mentides de Zapatero (tant el misteri dels clicks de la web del PP com les contradiccions del Govern), però no puc deixar de penjar aquesta foto. Si l’estratègia socialista passa per seduir l’esquerra, han trobat en Pedro J. a un aliat. Encara em pregunto si és lícit manipular una foto per aconseguir aquest efecte. Encara que clar, també manipulen amb el photoshop les portades de Men’s Health o Interviú, no?

En tot cas, la foto entra en el debat polític. Rajoy s’ha expressat en aquests termes en la trobada amb els lectors del diari que va publicar la foto:

“Em sembla antic i em sembla trist que persones que a penes superen els 30 anys siguin amb el puny en alt. Què passaria si aparegués algun amb la mà estesa? Li diré que mai he tingut un parent franquista, encara que si ho hagués tingut l’hagués volgut igual. S’ha de mirar al futur i deixar-se d’aixecar el puny “.

Per Aguirre, la salutació d’ideologies totalitàries.

Què opineu? Tenen raó Aguirre i Rajoy? Hauria de deixar el PSOE el puny en alt? Per què els presidents socialistes ja no l’aixequen?

Sabíem que la comunicació no verbal era important, però no imaginàvem que el curs polític el mouria un sol gest…

Acusar al teu adversari polític d’improvisar, i que la gent tingui la mateixa percepció que tu, és un dels millors escenaris que puguis desitjar. La improvisació és a la política el que els núvols són a un dia de platja.

Improvisar en política suposa posar de relleu la manca d’estratègia, de reflexió en les decisions que es prenen i, per tant, de totes les dades que han de recopilar abans de prendre una decisió. És a dir, fallar en la principal tasca d’un govern, gestionar els problemes i aportar solucions.

Per això, quan l’oposició fa servir de manera intensiva aquesta idea, si la realitat acompanya, els resultats poden ser molt clars. Perquè a vegades les polítiques poden sortir millor o pitjor, però si els ciutadans creuen que s’ha fet el que s’ha pogut no cauran en la idea que els resultats negatius són per culpa del treball, sinó del context.

El poder de la paraula és la seva capacitat d’evocar-nos experiències pròpies. Qui no s’ha presentat a un examen sense gairebé haver estudiat i ha confiat en la seva capacitat d’improvisar davant un full en blanc? I aquella presentació en una classe, al teu cap o davant d’un client a l’espera que algun recurs funcioni? I sí, tots sabem quins resultats sol tenir una improvisació.

Per això, no és estrany que el PSOE ho tingui tan negre davant la gestió de la crisi econòmica. Per a molts ciutadans, aquesta és la legislatura de la improvisació, des de l’anunci de la retirada de Kosovo al propi Plan E. No dic que sigui cert, però aquesta és la concepció per a molts. I l’últim cavall de Troia per als socialistes ha estat l’ajuda dels 420 € a aturats, una acció que no pot rebre les crítiques frontals de l’oposició (en aquest context, és difícil defensar que no s’ajudi a qui ho necessita), però que està essent percebuda com un gran pegat.

Quan no es poden rendibilitzar les accions d’una decisió política, el problema és gran. I si aquesta victòria dels teus adversaris es fa a través d’una paraula que funciona, l’efecte pot ser demolidor.

Amb aquesta paraula, inauguro una nova categoria d’aquest bloc, amb les paraules que funcionen, inspirat en el llibre de Frank Lutz “Words that Work. It’s not what you say it’s what people hear “. Properament, més paraules que funcionen.