Article

La campanya catalana en 72 fotos

Han lluitat per elles durant 15 dies. Imatges que transmetessin el missatge. Fotos que sabessin comunicar la capacitat d’un o altre candidat per liderar el país. Estampes que havien de mostrar el suport, la capacitat, el poder… La il·lusió, la unió. La força de les seves ofertes polítiques.

Aquestes són 72 imatges de la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya. Encara que si m’hagués de quedar amb una, seria la que es mostra sobre aquestes línies. Mas i la seva dona són la imatge d’aquesta campanya. La foto d’aquestes eleccions. Et convido a conèixer les fotos restants.

Article

6 idees per la jornada de reflexió

La jornada de reflexió de les eleccions catalanes de 2006 va ser atípica. El fet que caigués en dia laboral -dimarts, 31 d’octubre-, li va donar un caràcter molt diferent.  Fins i tot la tradicional foto dels candidats de La Vanguardia va ser diferent: vam poder veure als candidats dels cinc partits amb representació parlamentària -Artur Mas, José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué i Joan Saura- posant junts en les obres del tren d’alta velocitat.

Els cinc, dalt d’una biga, posaven somrients i confiats. Fins i tot relaxats. Emulant la famosa foto dels obrers menjant en la construcció del Empire State Building a Nova York, els homes -cap dona aleshores- cridats a definir el futur de Catalunya miraven als objectius amb les cames penjant.

Aquesta jornada de reflexió va ser atípica i va donar un contingut informatiu comú. Però … què fan els nostres polítics quan l’espectacle de la campanya acaba? La resposta més comuna: descansar. Relaxar-se amb les seves famílies i gaudir d’un dia sense presses, flaixos i declaracions. Fan bé? Haurien de fer alguna cosa més?

Una forma de comunicar atributs del candidat sense fer un acte de campanya. Sense violar la llei, la jornada de reflexió pot ser un moment comunicatiu rellevant. Una altra cosa és que la pesada llosa de la tradició ens impedeixi arrossegar al candidat del menjador de casa i les sabatilles a una acció que comuniqui quin tipus de president vol ser.

Sarkozy no va dubtar a fer-ho el mateix dia de les eleccions. Quin millor president podia tenir França que un home a cavall? Això devien pensar els seus assessors, que no van dubtar a aprofitar el descans del futur president en la campanya francesa per aconseguir una photo-op del candidat muntat a cavall. De cop, el candidat a president s’atribuïa tota la imatge de poder, de direcció i lideratge que se li pot demanar a un president de la República. Reclamant la tradició centenària de monarques, dictadors i generals en posició de gesta, Sarkozy va voler despertar en els francesos la imatge de Napoleó.

En un context molt diferent, Barack Obama va passar les hores prèvies a la seva presa de possessió ajudant a una organització benèfica. Es va apropar a uns habitatges en construcció i no va dubtar a agafar el rodet per pintar les parets. Aquesta sola acció envoltava el seu propi missatge d’ajuda, cooperació i desenvolupament. La idea d’inclusió d’altres temes en la seva agenda política.

I avui? Quines coses podrien fer avui els candidats dels partits amb representació parlamentària? A aquesta pregunta vaig resposta a la II Marató de Comunicació i us recordo a continuació les meves sis idees per als candidats.

La bicicletada d’Artur Mas

Artur Mas podria haver aprofitat aquesta jornada electoral per fer esport. Ell i José Montilla són els candidats amb més edat, i encara que l’experiència és un grau incalculable, ens agrada veure en els nostres líders amb vitalitat. Mas podria agafar la bici en algun poble del cor de Catalunya, a Osona, el Bages o el Ripollès. Envoltat de verd i acompanyat. Reforçar dos dels seus flancs: la percepció que ell i CiU no es preocupen pel medi ambient i aquesta idea de líder solitari, sense equip. Una cosa falsa que podria visualitzar practicant un esport que tant necessita d’un equip com el ciclisme.

La visita social de José Montilla

Molt s’ha parlat de l’escola dels fills de Montilla, un centre privat i alemany. I si José Montilla deixés el despatx per un dia i donés una valuosa lliçó als seus fills? El president podria visitar a títol personal i sense càmeres una organització amb vocació i acció social i ensenyar als seus fills la importància de la cooperació, el desenvolupament i l’ajuda als que pitjor ho passen. Conèixer d’aquesta faceta del president reforçaria el seu flanc esquerre i humanitzaria la imatge freda del candidat.

Les galetes de Joan Puigcercós

El candidat d’ERC té una imatge molt tosca. Dura. Violenta. Ja sigui per la seva expressió facial, la duresa de la seva barba o la imatge que ha construït (o destruït) Polònia, no és percebut per les seves bondats. Les declaracions sobre els impostos a Andalusia no l’han ajudat molt. No obstant això, Puigcercós és un gran pare de família. Per què no aprofitar aquesta realitat? Potser Puigcercós podria passar el dia a la seva terra natal, Ripoll, i acostar-se a un poble proper com Camprodon. Aquest meravellós poble català té, a més d’un fantàstic centre històric, a una empresa extraordinària. Les galetes Birba, artesanes i delicioses, es fabriquen al poble. I si Puigcercós visités un centre econòmic per al poble com aquest, a títol personal, i deixés els seus fills jugar a fer galetes? Una foto d’aquest moment comunicaria molt de Joan Puigcercós.

El Facebook d’Alicia Sánchez-Camacho

La candidata del PPC actualitza personalment el seu Facebook. Compte coses personals, es relaciona amb el seu electorat. Per vèncer la imatge negativa que la seva lluita contra a immigració ha generat, podria fer de la xarxa l’espai per semblar més humana. Sánchez-Camacho podria passar aquest dissabte al Raval. Comprar a la Boqueria alguna cosa per sopar, entrar pel carrer Església i prendre alguna cosa en alguna terrassa. Compartir xerrada amb els propietaris dels negocis i acabar anant cap al mar per la Rambla del Raval.

El passeig fins al Fòrum de Joan Herrera

Joan Herrera, el candidat d’ICV-EUiA, podria passar-te a aquest dissabte passejant amb bicicleta pel litoral de Barcelona, sempre que el temps ho permeti. Podria fer-ho amb Lluc, si fill. D’aquesta manera podria simbolitzar en el més petit dels Herrera el futur i els motius pels quals el candidat ecosocialista es presenta a les eleccions. La foto perfecta la tindria descansant una mica sota les plaques solars del Fòrum i mentre li ensenya a Lluc per a què serveix aquesta gran estructura.

Albert Rivera va al cinema

Després de parlar sobre llengua, llengua i més llengua al llarg de la campanya, Albert Rivera podria anar al cinema aquest dissabte amb la seva parella. Un bon moment per descansar. L’important en aquest cas és l’elecció de la cinta… i l’idioma. Rivera podria fer d’això un missatge. L’elecció no és fàcil ja que encara que ell renegui de la llei del cinema aprovada pel Parlament de Catalunya, el tindria prou difícil per veure cinema en català. Com la majoria de pel·lícules comercials no està doblada a aquesta llengua, Rivera hauria d’anar a veure una que ja fa diverses setmanes en cartellera: Herois. Una bonica història el títol ja és de per si un missatge. En català, és clar.

Article

Mas, Puigcercós i Rivera demanen el vot en 140 caràcters

Quan queden poques, molt poques, hores per al final de la campanya electoral, recull els tweets finals de campanya dels candidats. Artur Mas, Joan Puigcercós i Albert Rivera ens demanen el vot.

Artur Mas (CiU)

Catalunya ha de canviar. Treballaré cada dia amb rigor, il·lusió, entusiasme i humilitat per aixecar el país i aconseguir una Catalunya millor

Joan Puigcercós (ERC)

2 raons: després del TC i el 10J cal avançar nacionalment amb un referèndum d’independència i perquè cal no retrocedir en polítiques socials

Albert Rivera (Ciutadans)

Si vols, llibertat, convivència iq la política estigui al servei dels ciutadans, Rebela’t, Vota Ciutadans (C’s)

Com en el cas de les entrevistes de campanya, tots els partits amb representació parlamentària van ser convidats a participar. Recollim en aquest post els rebuts. Aprofito aquest post per agrair la paciència i la col·laboració dels equips dels candidats.

Article

Microentrevistes de campanya: Joan Puigcercós

No eliminarem l’Impost de Successions per les rendes més altes com plantegen CiU i PP

Les enquestes alerten des de fa mesos del càstig electoral que els votants d’ERC podrien infligir al partit de Macià i Companys. Esquerra planteja aquestes eleccions com un moment vital en el que pugui seguir sent una força decisiva en la política catalana. La qüestió no és menor: el PPC podria tornar a ser la tercera força amb més escons i prendre-li a Esquerra el fet de ser frontissa en la pròxima legislatura.

Potser per l’important del moment, el partit que lidera Joan Puigcercós ha optat per despertar a les seves bases amb una campanya centrada en històries personals, en la gent valenta. Donar rellevància a la gent. Molt té a veure amb aquesta necessitat de no amagar el vot o les simpaties cap a ERC, especialment quan en l’àmbit independentista han aparegut noves ofertes electorals com Solidaritat Catalana, amb Joan Laporta al capdavant, i Reagrupament, amb un ex conseller d’Esquerra com a líder , Joan Carretero. I és especialment important perquè reclama la valentia de la gent d’Esquerra davant la temptació d’optar per les altres ofertes.

Puigcercós té el repte d’esmorteir la caiguda i jugar en una campanya bipartidista. Així, va aconseguir el seu buit amb unes polèmiques declaracions sobre les inspeccions fiscals, que a Catalunya eren, segons ell, molt superiors a la resta d’Espanya. I aquí va deixar anar la seva famosa frase que a Andalusia no pagava impostos ni Déu. Li va seguir una actuació positiva en el debat a sis que ja gairebé ningú recorda i va reptar Mas a un compromís preelectoral.

Però … què pensa Puigcercós d’altres temes? Li preguntem. Si fos president…?

Quina serà la primera mesura que posarà en marxar per acabar amb la crisi?

No tinc un remei miraculós contra la crisi, i sóc conscient de les limitacions de la Generalitat. Ara bé, hem de saber esprémer els recursos dels que disposem. Tenim la necessitat d’enfortir el teixit productiu d’aquest país que és una de les seves fortaleses, d’incentivar els emprenedors, de seguir potenciant la recerca i la innovació, d’incentivar el crèdit a la petita i mitjana empresa… i puc dir que no faria: eliminar l’Impost de Successions per les rendes més altes com plantegen CiU i PP.

Quina solució proposa per acabar amb l’atur?

Les grans decisions en política econòmica es prenen a Espanya. I allí no tenen la clau per acabar amb l’atur. En aquest cas, ens cal millorar i incentivar la formació, millorar els programes d’inserció laboral i crear millors condicions per a la proliferació d’empreses a casa nostra fent més atractiva l’obertura de seus d’altres empreses a Catalunya. Això demana una política fiscal pròpia, més i millors recursos que passa per gestionar i administrar des de Catalunya tots els tributs que s’hi generen.

S’han de multar a les persones que no rotulen els seus negocis en català?

La gent té dret a poder ser atesa i informada en català a Catalunya. I per això s’han de fer lleis i totes les lleis, totes, preveuen una sanció davant el seu incompliment. D’altra banda, hi ha centenars de disposicions que multen per no retolar en espanyol, centenars!!!

…Independència?

Sens dubte, si disposem d’una majoria al parlament seria el pas natural i necessari i, posteriorment, ratificar-ho en un referèndum.

Utilitzarà internet per comunicar-se directament amb els ciutadans durant el seu mandat?

Ja ho estic fent. Però tampoc no voldria enganyar a ningú. Tinc unes limitacions per respondre i parlar amb els ciutadans, a tothom individualment no puc arribar. Però fins allí on sóc capaç ho faig.

Article

El zoom, Iniesta i un cara a cara. Crònica d’un debat

Va ser en l’últim minut, com Iniesta a Stanford Bridge. En els últims sospirs del debat. Aquí es va jugar tot i es va decidir el resultat. Un últim minut -si us plau, no s’ho prenguin al peu de la lletra- d’infart que va començar amb la tensió per veure si Montilla era capaç de despertar d’una vegada per totes després d’un debat gris. El president es va posar el barret sureny  i va reptar al seu contrincant. Ni blanques ni a l’alba, va deixar l’elecció dels detalls del duel en mans d’Artur Mas.

Va seguir aquest minut final d’infart. Aquest minut de més de seixanta segons. Mas va parlar als catalans i el realitzador de TV3 va començar un lent zoom que ens apropava a la seva mirada. Semblava parlar directe a tots. No necessitava el zoom durant la seva última intervenció en el debat electoral per guanyar. Però no li va venir malament. Tracte de favor? Potser, però el dramatisme del moment serà recordat durant anys. I just aquí, Mas va triar armes, lloc i hora. Va acceptar el repte i es va treure un altre as de la màniga. Debatre aquí, en aquest moment. El presentador estava atònit. Com ho estaven els espectadors a casa seva.

Aquesta és l’escena clau del debat. Guanyar el post-debat des d’ell. La pobra presència de Montilla es veu eclipsada pel seu repte. La gran actuació de Mas, l’avantsala d’un cara a cara que es produirà demà. Diuen avui alguns que els debats ni es guanyen ni es perden. Mas el va guanyar ahir no hi ha dubte d’això. Però Montilla va marcar un gol valuós pel partit de tornada. D’aquests en camp contrari.

Més endavant tornarem al cara a cara. Seguim amb el debat coral a sis en què tots van fer moltes coses que potser no haurien d’haver estat en la seva actuació, però aquí quedaran. Albert Rivera va començar bé, sabent que podia ser el Nick Clegg de la política catalana. Però no va entendre l’etiqueta de la festa. Agressiu i desmesurat, va interrompre sense miraments. En un debat així, perdre les formes no és el més adequat. Tindrà sort d’una societat tan fastiguejada de polítics que fins i tot veuran amb gràcia que falti al respecte a un contrincant.

Sánchez-Camacho va fer bé en dur un objecte al debat. Mai oblidarem com un carnet del PSC va poder servir per embastar una resposta -maldestre, d’altra banda- a la qüestió lingüística. Ni el mateix Pedro J. podria haver imaginat una història millor que la del militant socialista que es dóna de baixa del partit perquè la seva filla li diu que han de parlar en català perquè el castellà està prohibit. Un objecte que no ha aconseguit eclipsar debilitats en el seu discurs. En el terreny econòmic la va guanyar Mas. En el lingüístic, Rivera. Joan Herrera ho va resumir gràficament en la seva resposta a Sánchez-Camacho: “Per què em parles en castellà si sempre ho fas en català?”.

Herrera va dirigir el missatge a una bossa de vots molt determinada. Es va notar en les argumentacions i en els atacs que va dirigir. Va tenir els seus debats paral·lels amb Mas i Sánchez-Camacho i va anar a alternant l’atac i el suport a un Montilla desaparegut. Joan Puigcercós va donar la primera estocada a Artur Mas a compte de l’oferiment d’un pacte per anar junts a pel concert … i el compromís que si això fallava, Mas recolzaria un referèndum d’independència. Mas va titubejar. No va ser l’únic pacte ofert a Mas.

Mas va fer un pas més per poder ser el nou Molt Honorable. El partit d’anada va ser rotund. Montilla va marcar aquest gol important i demà a la tornada veurem si tot forma part d’una estratègia o si el resultat pot ser encara pitjor per al president. Qüestió d’expectatives que allunyen o acosten a un o altre a Palau com aquest zoom al candidat de CiU, en l’últim minut.

Article

50 enllaços per 1 setmana de campanya

El més rellevant de la primera setmana de campanya, en 50 enllaços:

Situacions atípiques

  • Un Montilla en tejanos toma una caña tras un mitin relámpago en Cerdanyola (ABC)
  • ‘Espe’ tiene miedo, pero habla catalán (El País)

Merchandising i elements de campanya

Els candidats per dins

El més freak

  • Carmen de Mairena: “Montilla, te vamos a hacer papilla” (La Vanguardia)

Mítings

Promeses, actes… campanya al cap i a la fi

  • El PP promet desgravar 600 euros anuals als que portin els fills a l’escola concertada (El Periódico de Catalunya)
  • Mas quiere seducir al votante del PSC con el concierto económico (El País)
  • El PP monta una Galeusca en la cuna del tripartito (El Periódico de Catalunya)
  • Los programas electorales del 28-N (Sandra Bravo)
  • ERC apoyará a Mas si no recula en políticas sociales y en la normalización del catalán (La Vanguardia)

Vídeos en campanya

  • Votar és un plaer (Youtube)
  • El vídeo porno de Montse Nebrera (Youtube)
  • Un dia amb Artur Mas (CiU)
  • Montilla y el mensajero (YouTube)
  • Spot electoral de la CORI (Youtube)

Parlem de pactes

  • Jordi Pujol: “La señora Camacho se autoexcluye con algunas de las cosas que dice” (La Vanguardia)
  • El PP advierte a Mas de que su apoyo no será “gratis total” (El País)
  • Mas pide un apoyo ‘masivo’ para no tener que gobernar con ‘muletas’ (El Mundo)

Enquestes i prediccions

  • CiU mantiene su amplia ventaja aunque algo más lejos de la mayoría absoluta (La Vanguardia)
  • El CIS prevé la victoria clara de Mas, pero lejos de la mayoría absoluta (La Voz de Galicia)
  • CiU guanya per la caiguda d’ERC (El Periódico de Catalunya)
  • Convergència i Unió manté les distàncies a menys de dues per les eleccions segons l’últim Racòmetre (RAC 1)

Lae polèmiques

  • El PP sigue ‘cazando’ a independentistas (El País)
  • Puigcercós: ‘Madrid es una fiesta fiscal y en Andalucía no paga ni Dios’ (El Mundo)
  • Todos contra la “deriva xenófoba” del PP (Público)
  • El vídeo del orgasmo no gusta ni en el PSOE (El Mundo)

Seguiment de la campanya

Recolzaments

  • Sala i Martín cambia de opinión (E-Noticies)
  • Rajoy vuelve mañana a Cataluña para volcarse en la segunda parte de campaña (ABC)
  • Mas: “El PSOE es el primo de Zumosol del PSC, ‘tot i que’ el zumo está caducado”(La Vanguardia)
Article

Aquí no paga ni Déu… serà català. Vots i tòpics en campanya

En arribar a Madrid vaig descobrir dues coses. La primera, que tenia -o millor dit, tinc- accent català. La segona, que a més de polaco, era un gafapasta catalán. I jo sense conèixer aquesta genial forma de definir als moderns de Barcelona que campen per Madrid! Potser pel fet de compartir taula amb una gallega -maloserá- i amb una autèntica gata amb arrels a Navalcarnero. O el fet que més d’un valencià campi per l’oficina. Discutir sobre nació, sobirania i independència amb un granadí té el seu què. Això sí, amb una canya a la mà. Tòpics? Uns quants. I què?

Hi ha dues maneres de tenir en compte aquests tòpics quan els farem servir en comunicació. És arriscat fer-ho. Amb ells, s’esquinça alguna cosa dels sentiments de molts. Serà per això d’haver nascut en una família xarnega i de botiguers (quina barreja més bona) que sempre he cregut que el seu ús no és el més recomanat per fer arribar un missatge. Qui els usa acaba generant l’efecte contrari. Sí, els adeptes ho aplaudiran, però la resta ho veurà amb menyspreu.

“Tenim l’Agència Tributària instal·lada a Catalunya. I mentrestant, Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga ni Déu”. Amb aquesta frase, el candidat d’Esquerra Joan Puigcercós treia la pols al mite de l’andalús gandul i subvencionat. És la màgia de l’ús del llenguatge: per molt que la matisació a les declaracions del míting a la Seu d’Urgell vingui acompanyada de dades que puguin, en certa manera, justificar el que s’ha dit; la part emocional del missatge ja ha fet la seva feina.

El risc ve, precisament, en les conseqüències incontrolables de llançar un missatge que depèn del gruix de la pell de qui ho rep. Part del seu electorat donarà suport les seves declaracions. Una altra el reprovarà. Però una altra gran part de l’electorat, el que pot donar suport al seu soci de govern, pot mobilitzar-se. Per un excés verbal. Encara que també per un excés verbal, Puigcercós deu haver pujat alguns punts en el seu nivell de coneixement per part dels ciutadans. Si el 15,5% dels catalans no el coneixia fa uns dies, segur que ara ho fa. Per bé o per mal.

Encara que per ser justos, hauríem de tirar d’hemeroteca i observar com el despertar dels tòpics no és un cas únic de Puigcercós o del nacionalisme català -com alguns intenten fer-. Sense anar més lluny, l’ex president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra va deixar anar perles sobre això que els catalans som uns garrepes. Va arribar a acusar Maragall de no voler pagar una invitació i va demanar al seu col·lega de partit que, respecte al finançament autonòmic, es fiqués “los cuartos donde le quepa” o “Quizá Maragall está acostumbrado a negociar siempre pidiendo la peseta y ha pensado que él le pediría al ministro pantanos, presas y encauzamientos y al tiempo le pediría algo más”. Sense oblidar que en la campanya electoral de 2003 va parlar de catalans de primera i de segona… a compte del seu origen.

Encara que potser el més sonat va venir d’un regidor d’ICV a Torredembarra publicar en el seu bloc un muntatge en què demanava als catalans que apadrinéssin un nen extremeny per denunciar el dèficit fiscal que les balances, publicades en el seu moment pel Ministeri d’Economia i Hisenda, posaven de manifest.

El risc existeix, però es pot construir alguna cosa potent a compte dels tòpics. Gadis, una cadena gallega de supermercats, ha sabut construir la seva imatge de marca a través de tot el que envolta el fet de ser gallec. Les bones, i les dolentes. Els seus anuncis són més que coneguts a Galícia i acaben de presentar l’espot d’aquest any. Qui no vol ser supergalego?

Encara que no vagi de mites, sinó de sensacions, Cruzcampo i Damm són l’exemple de com dues cerveseres busquen la identificació amb el territori. La màgia d’Andalusia i la càlida naturalitat de la Mediterrània.

L’extrem de la declaració incendiària al publireportatge amb tots els elements positius d’un territori, el camí del mig està en l’humor i en el tractament dels tòpics sense complexos. Els asturians de Litoral es van atrevir amb catalans, bascos i madrilenys. Alta tensió. I la seva campanya publicitària no els va quedar gens malament. Posar a un catalans a Montserrat a tallar troncs o a uns bascos a ballar xotis només podia superar-se amb uns madrilenys fent castells.

Article

Esgarrapar vots amb un spot electoral

Amb l’inici de la campanya electoral a Catalunya, arriben a les televisions públiques els anuncis electorals de les diferents formacions polítiques. Enrere han quedat els llargs anuncis i els blocs amb cortineta que anunciaven el suport. Era, ja fa uns anys, un moment òptim per acostar-se al bany. Ara, camuflats entre la resta d’anuncis de marques i productes, els partits tenen el repte de sorprendre, convèncer i generar confiança. Com ho estan fent els partits catalans?

CiU

En un minut, Artur Mas busca la complicitat que mai ha tingut dels catalans. Ha guanyat dues vegades les eleccions, com ell mateix comenta, és respectat, però no estimat. A això, molt han contribuït les seves caricatures, la seva imatge de pijo i de superioritat. Per això, aquest anunci és íntim i personal. Apropa el candidat a la gent.

Mas sedueix. Ens explica perquè els anys en l’oposició mereixien la pena. Basa el seu relat personal en l’èpica del sacrifici. I arriba al punt clau del missatge: ha de guanyar perquè s’ho mereix. Ha esperat molt.

Després de la intimitat, Mas es rodeja de gent. Molta gent. La majoria que ell vol per al seu partit. Comencen els càntics de “Mas president”. Eleva el to. Li posa força al seu discurs i promet “Una Catalunya millor”.

Senyeres, un piano que puja la intensitat i moviments curts i àgils de la càmera acompanyen el candidat.

El segon vídeo de campanya, més curt (32 segons) recicla el vídeo de presentació de Cativistes i canvia el discurs. Demana la unitat dels nacionalistes i una gran majoria. Cerca la centralitat de CiU com a força vertebradora d’aquest espai.

Veu en off, centenars de banderes i absència del candidat.

PSC

El van presentar fa unes setmanes sota el títol de “La vida de Monti”. Ara, substitueixen la caràtula i ho centren en el PSC. Adaptació de la mítica escena de la pel lícula “La vida de Bryan” on es reivindica l’acció de govern del PSC.

L’anunci és curt (32 segons), divertit, amè i informatiu. Una manera d’arribar a molts ciutadans als quals no interessa la política. És, potser, l’aposta més arriscada dels grans partits: aquesta barreja de política, humor i un cinema que no és precisament mainstream pot ser una debilitat en la seva eficàcia. En tot cas, és diferent, innovador i arriscat, cosa que no es porta massa en comunicació política.

L’absència del candidat és notòria. Ni apareix ni demana el vot. El PSC segueix l’estratègia de sorprendre i centrar el discurs en èxits, abans de personalitzar la campanya.

ERC

Esquerra segueix provant amb el poder del relat, l’emoció i donar el protagonisme de la seva campanya a la gent. Sota el missatge de “Gent Valenta”, els independentistes encarnen la seva proposta en la història de la Núria, una catalana a punt de votar. Abans d’emetre el seu vot, la veu en off -femenina- ens explica la seva història. Una història normal, com la de tanta gent valenta que cada dia treballa, s’esforça i assumeix reptes.

Es repassen moments de qualsevol persona: el creixement personal i professional. Es reivindica també, de forma subtil, les grans obres col·lectives de país -Jocs Olímpics de Barcelona- i la pròpia democràcia, en centrar l’espot en una taula electoral el dia de les eleccions.

Imatges seleccionades que donen ritme a l’anunci. Un ritme canviant, no és embafador. Només al final apareix Joan Puigcercós fent una defensa del vot pel seu partit.

PPC

L’espot del PP de Catalunya és l’exemple paradigmàtic de política de les emocions. En aquest cas, de la por. Tons foscos, música lenta, greu. Genera tensió, nervis. L’empatia amb el protagonista és total: es comparteix la seva ràbia.

Els conservadors rescaten una altra tècnica habitual en els espots electorals: dibuixar situacions hipotètiques. L’anunci mostra el 28 de novembre de 2011, amb Mas com a president recolzat per Esquerra. Anuncien la celebració d’un referèndum d’independència. Les reflexions del protagonista deixen anar alguns dels arguments típics que poden sentir-se en tertúlies i espais de la TDT -la trinxera- com la contraposició de nació als problemes econòmics, etc.

Després del negre panorama, arriba el color i la música optimista i l’al·legat final de Sánchez-Camacho, de blanc i envoltada d’altres candidats del seu partit.

La versió curta de l’anunci prescindeix de la música i escurça el relat, amb menor efecte emocional.

ICV

Iniciativa juga amb les imatges, que exemplifiquen del que parla la veu en off, i la música. Una elecció musical diferent i fins a cert punt sorprenent ja que juga amb el cervell del votant. D’una banda, rep una càrrega de missatges negatius … de l’altra, una música esperançadora, alegre.

Al final de l’espot apareix el candidat Joan Herrera que recorda que “El futur no està escrit”, tancant l’anunci i lligant tota la idea del mateix: les utopies poden ser realitats que canviïn la situació negativa del dia a dia.

Ciutadans-Ciudadanos

Ho van presentar fa setmanes. Música enganxosa i ballable. Dibuixa diverses de les situacions que el partit critica i ho contraposa amb les propostes/idees del partit contra això. A mesura que es van presentant, els protagonistes es despullen.

La idea central és la crida a “rebel·lar-se” a mesura que l’anunci puja d’intensitat i cada vegada més persones acompanyen Rivera, nues, després del candidat.

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (7 de novembre)

A falta de la visita d’Artur Mas a Polònia, aquest dijous va ser el torn del president Montilla. El gag del president va tenir el morbo necessari per salvar el share del programa, que amb la invitació dels personatges reals a participar en el programa estan caldejant la campanya. Per cert, l’equip de Montilla ja compta amb un Twitter oficial.

Artur Mas es juga el coll. De fet, ha demanat que l’hi tallin si sota la seva presidència es produeix corrupció a la Generalitat. La frase va ser efectiva, clara i meridiana. Tot i això, el president Montilla segueix esperant una declaració solemne del cap de l’oposició sobre els suposats llaços de CiU amb el cas Palau. La corrupció entra més que mai en campanya.

El Barça-Madrid que es disputarà el cap de setmana de les eleccions segueix sense data fixa. I això desperta opinions diferents entre els líders polítics… i és que aquesta campanya tindrà molt a veure amb el que passi o deixi de passar en aquest partit. O això creuen alguns…

“Verd esperança, solucions d’esquerres” és el lema de campanya triat per Iniciativa. El van presentar aquesta setmana i en el cartell abandonen el color negre dominant en les passades eleccions.

Les principals forces polítiques catalanes ja tenen el seu programa electoral disponible a la xarxa: PSC, CiU, ERC, PPC, ICV, Ciutadans.

Article

Els spots electorals a les eleccions catalanes de 2006

Fa quatre anys, Catalunya votava en les primeres eleccions després de l’aprovació de l’Estatut. El primer govern tripartit havia acabat amb l’expulsió d’Esquerra de l’executiu pel seu vot negatiu al text estatutàri dut a referèndum. La culminació d’una sèrie de tensions internes.

CiU va començar aquesta campanya atípica -va caure en un dimecres festiu, que va remoure en certa manera la litúrgia de campanya- amb un sorprenent dvd: Confidencial.cat. El PSC no va presentar el president en el càrrec a la reelecció i va optar pel ministre José Montilla. Esquerra repetir candidat, Carod-Rovira, igual que ICV, Joan Saura i el PPC, Josep Piqué. La sorpresa d’aquests comicis va ser Ciutadans, que va aconseguir entrar al Parlament amb tres escons.

Amb quatre anys a les nostres esquenes i a les portes d’una nova cita electoral, us ve de gust recordar els espots electorals d’aquesta campanya?

CiU

PSC

Esquerra

PPC

No disponibles

ICV

Ciutadans-Ciudadanos