Ja són massa mesos enrere a les enquestes. Mes rere l’altre, enquesta rere enquesta del mitjà que sigui, de l’empresa que la faci, baròmetre rere baròmetre, una realitat s’assenta entre l’electorat: el govern de Zapatero està molt tocat. No només per la barrera psicològica de veure’s superat en les enquestes, sinó per veure com la desconfiança de l’electorat en el president és cada vegada més gran i que pocs són els ministres que treuen el cap per sobre de l’aigua del naufragi.

L’últim baròmetre de clima social que va publicar ahir El País és molt significatiu: el PP avantatja els socialistes en un 3,5% en l’estimació de resultat electoral. Potser aquesta dada per si sola no implica res, hauríem de veure com es tradueix això en escons, en participació, etc. Però sí que és important observar la resta de preguntes del qüestionari. El 52% dels enquestats desaprova la gestió del president, el 73% creu que el seu Govern improvisa (amb un 59% electorat socialista que així ho opina) i amb un 68% dels enquestats a qui Zapatero els inspira poca o cap confiança .

L’escenari és gris fosc gairebé negre. Així, no és estrany que el 66% dels enquestats creguin que aquests cants de sirena que apuntaven a un relleu en el candidat o candidata socialista a les properes eleccions generals s’hagin d’escoltar. Sorprenentment, gairebé la meitat de l’electorat socialista enquestat -49% – creu que ha de ser així. I aquí vénen les alternatives plantejades per El País: Chacón o Rubalcaba?

Cap d’ells, tot i ser dos dels quatre ministres que aproven en el baròmetre, aconseguiria batre virtualment a Rajoy. Líder que, al seu torn, compta amb un 68% de desaprovació de la seva gestió i genera en un 82% dels casos poca o cap confiança. O sigui, que tot i tenir totes les dades en negatiu, tot i Gürtel, la seva manca aparent de carisma, el seu poc domini intern del partit, etc. Rajoy encarna avui una alternativa real i plausible al PSOE.

La lluita per la successió al PSOE dependrà única i exclusivament de Zapatero. De les pressions que rebi, de les enquestes i de la realitat política també, però sobretot del que ell decideixi. Algunes veus apunten a les primàries. Altres a la substitució de Maria Teresa Fernández de la Vega després de la presidència espanyola del Consell de la Unió. La seva substitució i el posicionament del que pugui ser el dofí del president.

La llista de candidats ha estat, en certa manera, inaugurada per aquest tipus d’enquestes. Rubalcaba compta amb una imatge forta gràcies a la seva personalitat, el seu carisma i el fet de ser un dels grans comunicadors en la política espanyola. Però juguen en contra seva edat, la seva dilatada carrera i un cert halo de cansament que sembla transmetre… encara que a dia d’avui té una gran fulla de serveis. I els resultats a la política antiterrorista.

Chacón representa el canvi, la dona moderna del segle XXI. Compta amb un gran actiu: ser la primera dona ministra de Defensa i la imatge que crema en les retines de tots, una embarassada passant revista a les tropes o que viatja a l’Afganistan. I compta, al seu torn, amb un marit que és un mag de la comunicació política. No tindria massa problemes per formar un equip solvent. Però en la seva contra juguen la inexperiència, la seva imatge controvertida i una certa sensació de ser una generadora de fum. Així com la seva criticada actuació en casos com el de l’Alakrana.

No obstant això, potser ens oblidem d’un tercer nom que a dia d’avui trepitja amb força. La quarta ministra aprovada ha demostrat estar a l’altura de les circumstàncies en la crisi de la Grip A i encarna la defensa dels drets dels no fumadors. Ha enarborat la bandera d’una Espanya lliure de fums i això agrada. Els polítics amb determinació agraden. I si tenen la virtut de tenir un somriure sempre a la cara, més. La pregunta és si aconseguirà fer-se un lloc… com ha aconseguit fer-ho al capdavant d’un ministeri gairebé sense competències.

Sembla que arriba l’hora d’apostar a un cavall. Encara que jo aposto el cavall del partit, que és el que sempre guanya. I aquest, de moment, està silenciat en les corrents internes dels que es decideixen a donar el pas: liquidar a Zapatero i començar a qüestionar-lo o creure-hi a ulls clucs. Temps al temps.

A la plaça de la Madeleine de París es troba l’església homònima que  no deixa a ningú indiferent. Per les seves dimensions i la seva clara inspiració grega, però sobretot per observar com aquesta impressionant església fou acabara pels governs republicans del segle XIX. De fet, es va acabar la construcció del temple sense tenir clar per a què serviria: seria la seu de l’Assemblea Nacional? La Borsa? Finalment, va ser consagrada com a temple catòlic. Un espai on, per cert, la coronació de Napoleó està representada a l’absis.

La separació entre Església i Estat no ha estat mai fàcil. Ni a l’atea França. Tot i que allà sembla que hi ha una separació -almenys oficial- més intensa i marcada que a Espanya. Potser perquè és un país més plural -no només hi ha una església, sinó que conviuen moltes més religions des de fa més temps- i menys religiosament oficial, el president Sarkozy ha trigat bastant en parlar sobre la polèmica dels minarets a Suïssa. Potser també per aquesta dependència històrica, hi ha debats superats. Com el dels crucifixos a les escoles o les lliçons de religió.

En els darrers dies la consellera de treball de la Generalitat de Catalunya, Mar Serna, ha plantejat la necessitat de canviar la festivitat del 8 de desembre per una que no sigui religiosa. Fa unes setmanes, el conseller d’educació català plantejava la possibilitat d’esborrar qualsevol connotació religiosa amb les vacances escolars. Però també en els darrers dies ERC i PSOE han explorat al Congrés dels Diputats què fer amb els crucifixos a les escoles.

L’Església catòlica, per la seva banda, no ha parat d’intervenir en el debat públic arran dels avenços en la coneguda com a Llei de l’Avortament (tot i que abasta un camp molt més ampli), arribant a amenaçar amb excomunió a tot polític que pequi per donar suport a aquest tipus de lleis que no es dirigeixen a un sector religiós determinat de la societat, sinó a la seva globalitat.

El cas sembla ben clar: la fe és un afer espinós per a Zapatero. A la catòlica Espanya, enarborar la bandera del laïcisme té un cost i els seus beneficis no semblen molt clars. Encara que cada vegada siguin menys els catòlics de missa dominical, culturalment l’afecció a l’església segueix sent un bastió. Fins i tot en les files socialistes.

Carles Castro, un dels millors analistes polítics del país, assenyalava fa uns mesos que els baròmetres del CIS marquen una tendència molt clara que explicaria l’estira i arronsa del Govern. O sigui, liderar la reforma dels supòsits per permetre l’avortament, però alhora fer marxa enrere en d’altres. O llançar el globus sonda dels crucifixos per després nedar i guardar la roba. I és que a la llum dels números, el Govern no sap del cert què pot generar en el seu electorat les seves decisions.

Despenalitzar l’avortament, retirar les creus de les aules, evitar mencions a festes religioses catòliques en un país religiosament plural, etc. poden semblar propostes en la línia d’una visió laica de la vida i la societat. No obstant això, el suport a la despenalització de l’avortament és major entre l’electorat de CiU -de base més catòlica i conservadora- que entre el del PSOE. Així, només un 28,9% dels votants socialistes està a favor d’una despenalització total de l’avortament, enfront del 32% dels de CiU. De fet, el 60% de l’electorat de CiU està a favor de la despenalització amb pocs límits davant el 45,5% dels socialistes.

Encara que el tema dels crucifixos a les aules o les festes religioses no es vegi en les enquestes, hi ha certes dades generals sobre els símbols religiosos. Per exemple, els votants d’esquerres, tot i ser en teoria més proclius a la laïcització de l’Estat, són més tolerants amb el vel musulmà a les aules que els votants de dretes i independentistes catalans (per sobre del 50% en les esquerres contra un 60% en el PP i ERC i un 70% en el cas de CiU).

Tal com mostra Castro, les diferències respecte a aquest tipus de temes mostra en realitat un interessant debat al voltant de la religiositat. Però sobretot, les contradiccions pròpies d’un país de profunda tradició catòlica oficial i que va viure 40 anys sota una dictadura nacionalcatòlica. El laïcisme no triomfa. Per això, apoderar-se d’aquest espai és perillós. Per a molts ciutadans, fins i tot del seu partit, Zapatero és un radical ateu que posa en perill les bases religioses del país. Encara que només vagin a missa pels casaments. Potser per això, podem entendre aquesta marxa enrere constant en tot el que tingui a veure amb la fe. Globus sonda que sembla que vulguin fer conbregar amb rodes de molí.

Avui és l’últim dia en què els mitjans de comunicació espanyols poden publicar enquestes sobre intenció de vot per a les eleccions del proper 7 de juny. Així, la majoria de rotatius encapçalen les seves edicions dominicals amb grans titulars que mostren els resultats de les enquestes que s’han fet en els darrers dies.

Per què no es poden publicar més enquestes a partir d’avui? La LOREG -la llei que regula el règim electoral- ho prohibeix expressament. L’objectiu d’aquesta prohibició, que no té cap mena de sentit en l’era d’Internet, és evitar que els resultats d’aquestes enquestes afectin a la decisió de vot. Aquesta particularitat del nostre sistema electoral es contraposa a la tradició en altres països, com Estats Units, on es fa campanya fins a l’últim segon i on hi ha pràcticament enquestes en tot moment.

Dels titulars que avui ens brinda la premsa, observem com segons tots ells el PP es perfila com el guanyador d’aquestes eleccions europees. Segons els estudis, els populars superarien al PSOE entre 2 i 4 punts percentuals en intenció de vot; el que es traduiria en una victòria en vots i escons dels populars. Les enquestes també mostrarien una tendència a l’alça del PSOE i es contraposen als resultats mostrats pel CIS fa només unes setmanes. PNB i CiU repetirien els resultats de 2004, IU perdria un escó i entraria en el repartiment el partit de Rosa Diez, UPyD.

Però, per què són importants les enquestes? En primer lloc, perquè els partits necessiten informació per ajustar les seves estratègies, però en aquest cas, perquè poden generar moviments en l’electorat. Per exemple, amb aquest panorama el PSOE només té l’opció d’assenyalar una possible victòria de la dreta per mobilitzar el seu electorat. O el PP a cridar a la mobilització per la retallada de la diferència entre tots dos en les últimes setmanes.

Les diferències entre les enquestes que avui podem veure responen als diferents dissenys, diferents mostres, diferents moments de fer les trucades, etc. Per això, l’important és identificar la tendència que mostren.

Per fer una bona enquesta hem de tenir clar què és el que volem analitzar, quins objectius tenim. Després d’això, s’ha de dissenyar el qüestionari (que ha de respondre a aquests objectius) i seleccionar la mostra. Al qüestionari és important atendre a:

• Ordre de les preguntes: és important començar suaument i si el nostre objectiu és saber la intenció de vot, preguntar aviat i deixar les altres preguntes més contextuals per al final.
• Tipus de preguntes i opcions de resposta: no deixar massa espai a la resposta lliure, vigilar amb les gradacions i les opcions mitjanes o imprecises, etc.

La mostra és clau per a aquest tipus d’enquestes, ja que solen realitzar-se per telèfon. Hem de buscar una representació de la realitat el més ajustada possible, ben distribuïda i amb un nombre suficient d’enquestes.

L’enquesta no pot durar més de 15 minuts: ens desesperem tant de temps a casa amb una enquesta telefònica tan llarga. Això pot afectar també a les respostes, d’aquí la importància de preguntar el més important al principi.

El que està clar és que els enquestats no solen mentir, però si enganyar, amagar informació, etc. No hi ha millor veredicte que el que marquen les urnes, però sí que ens mostren l’estat d’opinió a dia d’avui. I aquest estat és que Juan Fernando López Aguilar no està posant a un PP afectat per greus casos de corrupció i amb un candidat amb afirmacions alarmants, contra les cordes.

La Vanguardia
El País
El Mundo
ABC
Público

Com dèiem aquesta setmana, el Debat de l’estat de la Nació té importància perquè de les seves valoracions se’n ressent el lideratge polític i la capacitat d’impuls. Se’n ressent positiva i negativament: pot salvar una carrera a la presidència o la pot enfonsar.

Després del debat, desenes d’enquestes es van posar en marxa en diversos mitjans digitals, però també es va posar en marxa l’ens demoscòpic per excel lència a Espanya, el CIS. Segons el que es desprèn dels resultats, Zapatero va guanyar el debat, encara que amb la menor diferència en els seus quatre debats d’aquestes característiques amb Rajoy.

Però, realment Zapatero va guanyar el debat? Si neutralitzem l’avantatge que dóna en aquests debats el fet de ser president i tenir més exposició a l’opinió pública que l’oposició, ens queda una dada essencial en aquesta enquesta: els ciutadans creuen que Zapatero sap comunicar, però que Rajoy coneix els problemes reals dels ciutadans.

En un context normal això podria no tenir importància, però no en un context de greu crisi com l’actual. Aquesta dada ens mostra que cada vegada són més les persones que poden veure en el PP una alternativa plausible. Són les llavors que poden alimentar una victòria electoral del PP el proper 7 de juny i les que podrien créixer si la situació econòmica empitjora i el Govern només ofereix accions reactives.

Perquè no hem d’oblidar una cosa, Zapatero va guanyar perquè Rajoy va perdre els papers. Rajoy va confondre duresa amb menyspreu. Pressió al president amb insult. Un candidat a president deu, no només atacar, sinó oferir una alternativa. Vam veure al Rajoy menys presidencial dels últims temps i aquest va ser el gran error del líder de l’oposició.

No crec que les propostes del president el salvin: vénen tard. La majoria d’espanyols ja entenen en el seu subconscient que la situació política i econòmica és greu, que l’han negat i que les seves propostes vénen tard. Si Rajoy hagués “llegit” millor aquesta realitat (en lloc d’afirmar que els socialistes que representen a més de 10 milions d’espanyols no saben llegir) segurament hagués donat una estocada mortal al Govern de Zapatero.

Però no va passar. Per això, més gent creu que el debat no el va guanyar ningú que creure que el va guanyar Rajoy. L’important, en ambdós partits, ha de ser passar de l’eufòria després del debat i centrar les prioritats per superar la crisi, encara que segurament ara està tot concentrat en la campanya de les eleccions europees. Vénen temps, sens dubte, emocionants.

Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.

Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.

Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.

No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.

Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?

En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:

• La crisi no existeix
• La crisi està però no és crisi
• Sí que és crisi, però durarà poc
• És la pitjor crisi de la història
• El sistema financer espanyol és envejable
• Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials

Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.

En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.

I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.

En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.

El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.

La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.

I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.

Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?

Altres reaccions: César Calderón

Que prenguin cereals, que prenguin cereals.

Més enllà que la rumorologia popular pugui estar sembrant més dubtes sobre Barack Obama a un país on els indecisos són tants i tenen tant poder, l’autèntic artífex del salt de John McCain a les enquestes és Sarah Palin. O l’estratega que va recomanar al senador d’Arizona apostar per la governadora d’Alaska.

Tot i que anem a pams i fem un avís per a navegants:

1. Barack Obama no ho té gens guanyat, per molt que la premsa, especialment la de casa nostra, s’entesti en donar-nos aquesta imatge. Desigual la cobertura de les dues convencions i desigual l’interès en mostrar una imatge tant superficial de Palin.
2. És normal que després de les convencions es produeixin augments a la intenció de vot, com va passar amb Obama la setmana passada. Clar que el què no és normal és que Obama en pugés 3 i McCain 11.
3. Ara comença el joc de veritat i ara és quan més convé estar atents al què passa: queden els debats que crec seran més decisius que mai. I no ho oblidem, en 2 mesos poden passar moltes coses.

Per tant, que Gallup donés per primer cop una intenció de vot del 48% pels republicans i 45% pels demòcrates ens mostra que McCain ha elegit una bona candidata, perquè li ha sabut donar els suports que no podria aconseguir amb el seu perfil moderat. Ha apuntalat una base sòlida que va donar victòries a Bush i que necessita per guanyar. Dubto que això tingui efectes en aconseguir més vots entre les dones, però sí el suport que necessitava de la base conservadora.

Perquè en realitat l’elecció de Palin fa que McCain pugui fer campanya sense haver de parlar d’aspectes morals: el gest diu més que 10 rallies. I de pas, aquests dies no s’ha parlat del tema amb el què Obama podria ser més fort: economia.

Fa poc més d’una setmana plantejava en aquest bloc els meus dubtes sobre l’eficàcia de Palin. No diré que estava equivocat o que ara abraço les evidències: només el 4 de novembre ens ho dirà.

Però a priori sembla és bastant evident que Palin ha aportat més a McCain que Biden a Obama. De fet, com no podia ser d’altra forma. El republicà per si sol no podia fer més per agafar a Obama, així que la seva tria ha estat encertada: un revulsiu. El protagonista Barack no podia triar a un contrapès tant potent com Hillary ni algú tan radicalment oposat, com en certa manera ho és Palin a McCain.

Només el temps, la penetració de les estratègies i els missatges ens diran qui va ser més encertat. Només amb el temps podrem saber si els republicans, tan experts en tècniques de comunicació com la triangulació, han pogut fer-se amb el terreny del canvi contra el canvi. Només sabrem llavors si el canvi d’Obama és més fort que l’economia. O si molts americans creuen que en aquestes eleccions el què importa és el “Country first”.

La diferència de 1,5 punts entre govern i oposició -la menor des de l’atemptat a la T4- demostra que l’enfrontament total que ha dut a terme el PP durant tota la legislatura ha tingut els seus fruits: una gran part de l’electorat que va donar la victòria al PSOE al 2004 està desmobilitzat i ells segueixen mantenint els seus votants. Si ja tens assegurat la majoria del quòrum de la festa i amb ells ja t’ho passes bé, perquè convidar a més gent que s’acabaran la teca i t’embrutaran la casa?

Per tant, tots aquells que afirmaven (inclòs jo en moltes ocasions) que l’estràtegia del PP era equivocada, que els calia buscar la moderació i renovar les seves cares, estaven (estava) equivocats. El PP està fort, viu i està jugant el partit. Però compte: que no es confiïn.

No es poden confiar perquè el PSOE arriba a les eleccions tocat, però amb la poció màgica amagada i preparada per a ser usada. El PSOE ha comès alguns errors greus, a nivell comunicatiu, durant la legislatura. No han sabut explicar el seu relat i no han tingut el do de fer eleccions correctes en moltes ocasions. La política comunicativa ha respòs més a una muntanya russa que a una campanya russa de resistència a qualsevol setge de ciutat bèl·lic. I això es nota ara. Es van equivocar quan van canviar el secretari de comunicació per Moraleda. Crec que s’han equivocat a l’hora de contractar a Sra. Rushmore i crec que s’han equivocat a l’hora de triar el to de la campanya. L’optimisme en temps de precrisi no dóna respostes als ciutadans.

A més, els temes han canviat. Si semblava que els populars pivotarien la seva campanya en el terrorisme i en el debat nacional; i els socialistes parlarien d’economia… ara les tornes s’han bescanviat. El PP parla d’economia tot el dia. Amb la diferència que ara (i no fa 3 mesos) la situació de pre-crisi preocupa. Gabriel Colomé tenia raó i les eleccions haurien d’haver estat a la tardor…

El PSOE sembla estar perdut. Però jo crec que aquest escenari l’afavoreix. Ara té la millor justificació per:
Mobilitzar a molt vot que tenia pensat quedar-se a casa.
Activar el vot tàctic o estratègic.

Són molts els interrogants que queden oberts, però estic convençut que aquesta campanya serà una d’aquelles dures i treballades; que faran homenatge al seu nom i realment seran dues setmanes per moure vots.

I l’últim apunt: en les últimes tres eleccions l’enquesta del CIS no ha encertat de ple els resultats. Recordeu la majoria absoluta que donava al PP el 2004? O que no hi arribava el 2000?

No em crec aquest punt i mig. Temps al temps.