A la recerca del relat perdut
Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.
Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.
Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.
No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.
Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?
En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:
- La crisi no existeix
- La crisi està però no és crisi
- Sí que és crisi, però durarà poc
- És la pitjor crisi de la història
- El sistema financer espanyol és envejable
- Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials
Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.
En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.
I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.
En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.
El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.
La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.
I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.
Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?
Altres reaccions: César Calderón
Taste new Obama Frosted Flakes
En tot cas, només apunto que la clau seran els debats, és a dir, per recuper el tempo de la campanya. Gustav no va fer destrosses greus pels republicans, però el cicló Palin si ho està fent en camp demòcrata.
La campanya de McCain està atacant els fonaments i la incorporació a files avui del primogènit dels Palin és un acte comunicatiu tan potent… tant que només els debats podran fer tornar a Obama al centre d’atenció.
Clar que si el debat més vist és el de Biden-Palin, llavors podrem imaginar a qui veurem guanyar les eleccions quan estiguem a Washington…
Que prenguin cereals, que prenguin cereals.
48-45
Més enllà que la rumorologia popular pugui estar sembrant més dubtes sobre Barack Obama a un país on els indecisos són tants i tenen tant poder, l’autèntic artífex del salt de John McCain a les enquestes és Sarah Palin. O l’estratega que va recomanar al senador d’Arizona apostar per la governadora d’Alaska.
Tot i que anem a pams i fem un avís per a navegants:
- Barack Obama no ho té gens guanyat, per molt que la premsa, especialment la de casa nostra, s’entesti en donar-nos aquesta imatge. Desigual la cobertura de les dues convencions i desigual l’interès en mostrar una imatge tant superficial de Palin.
- És normal que després de les convencions es produeixin augments a la intenció de vot, com va passar amb Obama la setmana passada. Clar que el què no és normal és que Obama en pugés 3 i McCain 11.
- Ara comença el joc de veritat i ara és quan més convé estar atents al què passa: queden els debats que crec seran més decisius que mai. I no ho oblidem, en 2 mesos poden passar moltes coses.
Per tant, que Gallup donés per primer cop una intenció de vot del 48% pels republicans i 45% pels demòcrates ens mostra que McCain ha elegit una bona candidata, perquè li ha sabut donar els suports que no podria aconseguir amb el seu perfil moderat. Ha apuntalat una base sòlida que va donar victòries a Bush i que necessita per guanyar. Dubto que això tingui efectes en aconseguir més vots entre les dones, però sí el suport que necessitava de la base conservadora.
Perquè en realitat l’elecció de Palin fa que McCain pugui fer campanya sense haver de parlar d’aspectes morals: el gest diu més que 10 rallies. I de pas, aquests dies no s’ha parlat del tema amb el què Obama podria ser més fort: economia.
Fa poc més d’una setmana plantejava en aquest bloc els meus dubtes sobre l’eficàcia de Palin. No diré que estava equivocat o que ara abraço les evidències: només el 4 de novembre ens ho dirà.
Però a priori sembla és bastant evident que Palin ha aportat més a McCain que Biden a Obama. De fet, com no podia ser d’altra forma. El republicà per si sol no podia fer més per agafar a Obama, així que la seva tria ha estat encertada: un revulsiu. El protagonista Barack no podia triar a un contrapès tant potent com Hillary ni algú tan radicalment oposat, com en certa manera ho és Palin a McCain.
Només el temps, la penetració de les estratègies i els missatges ens diran qui va ser més encertat. Només amb el temps podrem saber si els republicans, tan experts en tècniques de comunicació com la triangulació, han pogut fer-se amb el terreny del canvi contra el canvi. Només sabrem llavors si el canvi d’Obama és més fort que l’economia. O si molts americans creuen que en aquestes eleccions el què importa és el “Country first”.
Empat tècnic PSOE-PP
Això no és fruit només de la crisi econòmica. Si la lectura que fa el govern és aquesta, que comenci a recollir els mobles perquè al 2012 marxen de la Moncloa. Això és la tendència que apunten les enquestes des de la meitat de la darrera legislatura.
Els ciutadans i ciutadanes no són tontos: perceben que el seu govern no està actuant. I això no vol dir que no actui, que les seves polítiques socials són o no encertades. El què significa és que la gent no sent l’acció del seu govern. O sigui, que no s’està comunicant bé la feina.
Ho hem comentat moltes vegades durnat el darrer any de vida del bloc. Van guanyar les eleccions amb una brillant estratègia d’apel·lar a la por… però ara no hi ha enemics: tornen a governar.
Que el PP, encara a mig gas, hagi experimentat aquest creixemenet demoscòpic és preocupant. I hauria d’empènyer al president a fer canvis al seu departament de comunicació i, sobretot, al seu discurs.
Deixar enrere les bajanades dels jocs lingüístics i encarar la crisi com cal fer-ho. Venen anys de tempesta de dades negatives, i aquest govern no està preparat per fer-hi front. De fet, no és casual que l’índex de confiança dels consumidors experimenti les baixades que experimenta i que les enquestes d’intenció de vot diguin el que diguin.
Zapatero, desperta i escolta. Escolta el carrer i sobretot, cuida als que poden ser els teus aliats. Prorrogar els primers pressupostos de la legislatura per quedar-se sense aliats pot ser el principi del final. Els nacionalistes no són apestats: no per intentar semblar més espanyol que el PP aconseguirà reflotar res.
El seu discurs era un, i el va perdre. O el recupera o en busca un de nou. Però ja. Ràpid.
Si la gestió de la crisi econòmica és tan dolenta com la comunicativa, potser que comencem a reduir totes els despeses supèrflues però ja…
Intenció de vot
Segons el darrer baròmetre d’opinió del CEO, acaba l’eufòria socialista post 9M i la crisi de la sequera genera els seus primers resultats negatius pels socialistes catalans: per primer cop des de l’octubre de 2007, CiU supera al PSC en intenció de vot directa.
CiU supera al PSC, que cau 5,9 punts des de l’abril. Així, CiU guanyaria les eleccions amb el 23,1% d’intenció de vot directa sobre el 22% dels socialistes.
Duran Lleida és el lider més valorat a Catalunya amb un 5,9, seguit de Carme Chacón (5,68) i Artur Mas (5,3), per davant de Montilla. Saura i Carod, suspenen.
És curiós que aquest retrocés socialista es doni quan creixen el número de persones que creuen que la solució a la relació entre Catalunya i Espanya és el federalisme.
Respecte als grans problemas que perceben els ciutadans, el catalans creuen que el principal problema de Catalunya és l’economia, tal i com passa a Espanya segons el CIS, que per primer cop en anys dóna al funcionament de l’economia el primer lloc en preocupació, per davant de l’atur.
1,5
La diferència de 1,5 punts entre govern i oposició -la menor des de l’atemptat a la T4- demostra que l’enfrontament total que ha dut a terme el PP durant tota la legislatura ha tingut els seus fruits: una gran part de l’electorat que va donar la victòria al PSOE al 2004 està desmobilitzat i ells segueixen mantenint els seus votants. Si ja tens assegurat la majoria del quòrum de la festa i amb ells ja t’ho passes bé, perquè convidar a més gent que s’acabaran la teca i t’embrutaran la casa?
Per tant, tots aquells que afirmaven (inclòs jo en moltes ocasions) que l’estràtegia del PP era equivocada, que els calia buscar la moderació i renovar les seves cares, estaven (estava) equivocats. El PP està fort, viu i està jugant el partit. Però compte: que no es confiïn.
No es poden confiar perquè el PSOE arriba a les eleccions tocat, però amb la poció màgica amagada i preparada per a ser usada. El PSOE ha comès alguns errors greus, a nivell comunicatiu, durant la legislatura. No han sabut explicar el seu relat i no han tingut el do de fer eleccions correctes en moltes ocasions. La política comunicativa ha respòs més a una muntanya russa que a una campanya russa de resistència a qualsevol setge de ciutat bèl·lic. I això es nota ara. Es van equivocar quan van canviar el secretari de comunicació per Moraleda. Crec que s’han equivocat a l’hora de contractar a Sra. Rushmore i crec que s’han equivocat a l’hora de triar el to de la campanya. L’optimisme en temps de precrisi no dóna respostes als ciutadans.
A més, els temes han canviat. Si semblava que els populars pivotarien la seva campanya en el terrorisme i en el debat nacional; i els socialistes parlarien d’economia… ara les tornes s’han bescanviat. El PP parla d’economia tot el dia. Amb la diferència que ara (i no fa 3 mesos) la situació de pre-crisi preocupa. Gabriel Colomé tenia raó i les eleccions haurien d’haver estat a la tardor…
El PSOE sembla estar perdut. Però jo crec que aquest escenari l’afavoreix. Ara té la millor justificació per:
Mobilitzar a molt vot que tenia pensat quedar-se a casa.
Activar el vot tàctic o estratègic.
Són molts els interrogants que queden oberts, però estic convençut que aquesta campanya serà una d’aquelles dures i treballades; que faran homenatge al seu nom i realment seran dues setmanes per moure vots.
I l’últim apunt: en les últimes tres eleccions l’enquesta del CIS no ha encertat de ple els resultats. Recordeu la majoria absoluta que donava al PP el 2004? O que no hi arribava el 2000?
No em crec aquest punt i mig. Temps al temps.
