Els successors de Zapatero i el repartiment de l’herència
Ja són massa mesos enrere a les enquestes. Mes rere l’altre, enquesta rere enquesta del mitjà que sigui, de l’empresa que la faci, baròmetre rere baròmetre, una realitat s’assenta entre l’electorat: el govern de Zapatero està molt tocat. No només per la barrera psicològica de veure’s superat en les enquestes, sinó per veure com la desconfiança de l’electorat en el president és cada vegada més gran i que pocs són els ministres que treuen el cap per sobre de l’aigua del naufragi.
L’últim baròmetre de clima social que va publicar ahir El País és molt significatiu: el PP avantatja els socialistes en un 3,5% en l’estimació de resultat electoral. Potser aquesta dada per si sola no implica res, hauríem de veure com es tradueix això en escons, en participació, etc. Però sí que és important observar la resta de preguntes del qüestionari. El 52% dels enquestats desaprova la gestió del president, el 73% creu que el seu Govern improvisa (amb un 59% electorat socialista que així ho opina) i amb un 68% dels enquestats a qui Zapatero els inspira poca o cap confiança .
L’escenari és gris fosc gairebé negre. Així, no és estrany que el 66% dels enquestats creguin que aquests cants de sirena que apuntaven a un relleu en el candidat o candidata socialista a les properes eleccions generals s’hagin d’escoltar. Sorprenentment, gairebé la meitat de l’electorat socialista enquestat -49% – creu que ha de ser així. I aquí vénen les alternatives plantejades per El País: Chacón o Rubalcaba?
Cap d’ells, tot i ser dos dels quatre ministres que aproven en el baròmetre, aconseguiria batre virtualment a Rajoy. Líder que, al seu torn, compta amb un 68% de desaprovació de la seva gestió i genera en un 82% dels casos poca o cap confiança. O sigui, que tot i tenir totes les dades en negatiu, tot i Gürtel, la seva manca aparent de carisma, el seu poc domini intern del partit, etc. Rajoy encarna avui una alternativa real i plausible al PSOE.
La lluita per la successió al PSOE dependrà única i exclusivament de Zapatero. De les pressions que rebi, de les enquestes i de la realitat política també, però sobretot del que ell decideixi. Algunes veus apunten a les primàries. Altres a la substitució de Maria Teresa Fernández de la Vega després de la presidència espanyola del Consell de la Unió. La seva substitució i el posicionament del que pugui ser el dofí del president.
La llista de candidats ha estat, en certa manera, inaugurada per aquest tipus d’enquestes. Rubalcaba compta amb una imatge forta gràcies a la seva personalitat, el seu carisma i el fet de ser un dels grans comunicadors en la política espanyola. Però juguen en contra seva edat, la seva dilatada carrera i un cert halo de cansament que sembla transmetre… encara que a dia d’avui té una gran fulla de serveis. I els resultats a la política antiterrorista.
Chacón representa el canvi, la dona moderna del segle XXI. Compta amb un gran actiu: ser la primera dona ministra de Defensa i la imatge que crema en les retines de tots, una embarassada passant revista a les tropes o que viatja a l’Afganistan. I compta, al seu torn, amb un marit que és un mag de la comunicació política. No tindria massa problemes per formar un equip solvent. Però en la seva contra juguen la inexperiència, la seva imatge controvertida i una certa sensació de ser una generadora de fum. Així com la seva criticada actuació en casos com el de l’Alakrana.
No obstant això, potser ens oblidem d’un tercer nom que a dia d’avui trepitja amb força. La quarta ministra aprovada ha demostrat estar a l’altura de les circumstàncies en la crisi de la Grip A i encarna la defensa dels drets dels no fumadors. Ha enarborat la bandera d’una Espanya lliure de fums i això agrada. Els polítics amb determinació agraden. I si tenen la virtut de tenir un somriure sempre a la cara, més. La pregunta és si aconseguirà fer-se un lloc… com ha aconseguit fer-ho al capdavant d’un ministeri gairebé sense competències.
Sembla que arriba l’hora d’apostar a un cavall. Encara que jo aposto el cavall del partit, que és el que sempre guanya. I aquest, de moment, està silenciat en les corrents internes dels que es decideixen a donar el pas: liquidar a Zapatero i començar a qüestionar-lo o creure-hi a ulls clucs. Temps al temps.







