Els espanyols estan molt enfadats. Tan enfadats que no aproven a cap dels dos líders que poden fer alguna cosa amb la crisi: el president Zapatero i el líder de l’oposició Mariano Rajoy. Els espanyols estan tan enfadats, que estan disposats a que un dels dos pagui els desperfectes… i pel que sembla pensen que ha de fer-ho el president.

Així ho han mostrat les enquestes de Metroscopia per a El País i Noxa per a La Vanguardia, realitzades després de l’anunci de pujada d’impostos i en plena tardor calenta per al president. Segons aquestes enquestes, el 61% dels espanyols no aprova la gestió de Zapatero i el PP li trauria un avantatge al PSOE de gairebé 4 punts si ahir s’haguessin celebrat eleccions. Malgrat les dades favorables per als conservadors, el 69% també suspèn Rajoy.

Arribats a aquest punt, els espanyols potser estan molt enfadats per la situació del país. Tant per la crisi com pel núvol que té el PP just a sobre i que respon al nom de Gürtel. Benjamin Franklin afirmava que “sempre hi ha raons per estar enfadats, però aquestes poques vegades són bones”. Pel que sigui, l’enuig augmenta. Tot i que potser, en el fons, els espanyols estiguin molt enfadats perquè no troben cap líder que els pugui salvar.

L’enuig és una emoció molt particular. Apunten diversos experts que és un estat d’ànim molt persistent, difícil de controlar. En el nostre interior es produeix una mena de monòleg interior que fa que l’enuig es faci cada vegada més gran. A tots ens ha passat, començar cabrejats per alguna cosa, donar-li voltes i fer la pilota cada vegada més gran…

A diferència d’emocions com la por, l’enuig apareix quan ens sentim amenaçats de forma simbòlica. Com podria ser la pujada d’impostos, per exemple. A partir d’aquí, el nostre cervell experimenta unes autèntiques explosions d’activitat que acaben generant accions. Com no votar el partit del govern.

La política de l’enuig és més important del que sembla. Mostra més corrents de fons del que ens podria semblar a primera vista. Us sona això de la venjança es serveix en plat fred? Doncs això, la venjança és una de les múltiples expressions de l’enuig i el que ens mostren les enquestes en què s’està tramant alguna cosa.

La singularitat d’aquesta política de l’enuig és que no la dirigeixen els partits. Ni els que governen ni l’oposició. Passa. Són percepcions de l’electorat -alimentades, és clar, per mitjans i partits- però que couen en el subconscient de l’elector a foc lent. Fins que passa una cosa molt greu -com, per exemple, els atemptats del 11M- o arriba el dia de les eleccions. Llavors el corrent es fa realitat en un tomb electoral o en un càstig contundent. Encara que sembla que encara queda un llarg tros per a això.

L’enuig dels espanyols creix i creix. I sembla que va per llarg.

Avui és l’últim dia en què els mitjans de comunicació espanyols poden publicar enquestes sobre intenció de vot per a les eleccions del proper 7 de juny. Així, la majoria de rotatius encapçalen les seves edicions dominicals amb grans titulars que mostren els resultats de les enquestes que s’han fet en els darrers dies.

Per què no es poden publicar més enquestes a partir d’avui? La LOREG -la llei que regula el règim electoral- ho prohibeix expressament. L’objectiu d’aquesta prohibició, que no té cap mena de sentit en l’era d’Internet, és evitar que els resultats d’aquestes enquestes afectin a la decisió de vot. Aquesta particularitat del nostre sistema electoral es contraposa a la tradició en altres països, com Estats Units, on es fa campanya fins a l’últim segon i on hi ha pràcticament enquestes en tot moment.

Dels titulars que avui ens brinda la premsa, observem com segons tots ells el PP es perfila com el guanyador d’aquestes eleccions europees. Segons els estudis, els populars superarien al PSOE entre 2 i 4 punts percentuals en intenció de vot; el que es traduiria en una victòria en vots i escons dels populars. Les enquestes també mostrarien una tendència a l’alça del PSOE i es contraposen als resultats mostrats pel CIS fa només unes setmanes. PNB i CiU repetirien els resultats de 2004, IU perdria un escó i entraria en el repartiment el partit de Rosa Diez, UPyD.

Però, per què són importants les enquestes? En primer lloc, perquè els partits necessiten informació per ajustar les seves estratègies, però en aquest cas, perquè poden generar moviments en l’electorat. Per exemple, amb aquest panorama el PSOE només té l’opció d’assenyalar una possible victòria de la dreta per mobilitzar el seu electorat. O el PP a cridar a la mobilització per la retallada de la diferència entre tots dos en les últimes setmanes.

Les diferències entre les enquestes que avui podem veure responen als diferents dissenys, diferents mostres, diferents moments de fer les trucades, etc. Per això, l’important és identificar la tendència que mostren.

Per fer una bona enquesta hem de tenir clar què és el que volem analitzar, quins objectius tenim. Després d’això, s’ha de dissenyar el qüestionari (que ha de respondre a aquests objectius) i seleccionar la mostra. Al qüestionari és important atendre a:

• Ordre de les preguntes: és important començar suaument i si el nostre objectiu és saber la intenció de vot, preguntar aviat i deixar les altres preguntes més contextuals per al final.
• Tipus de preguntes i opcions de resposta: no deixar massa espai a la resposta lliure, vigilar amb les gradacions i les opcions mitjanes o imprecises, etc.

La mostra és clau per a aquest tipus d’enquestes, ja que solen realitzar-se per telèfon. Hem de buscar una representació de la realitat el més ajustada possible, ben distribuïda i amb un nombre suficient d’enquestes.

L’enquesta no pot durar més de 15 minuts: ens desesperem tant de temps a casa amb una enquesta telefònica tan llarga. Això pot afectar també a les respostes, d’aquí la importància de preguntar el més important al principi.

El que està clar és que els enquestats no solen mentir, però si enganyar, amagar informació, etc. No hi ha millor veredicte que el que marquen les urnes, però sí que ens mostren l’estat d’opinió a dia d’avui. I aquest estat és que Juan Fernando López Aguilar no està posant a un PP afectat per greus casos de corrupció i amb un candidat amb afirmacions alarmants, contra les cordes.

La Vanguardia
El País
El Mundo
ABC
Público