Quan Barack Obama va visitar Battle Creek, a Michigan, durant la campanya presidencial de les eleccions de 2008, el senador estatal Mark Schauer li va regalar una caixa de cereals en la qual apareixien ell i Biden costat del famós tigre Tony de Kellogg’s… companyia que és present a la ciutat. Encara que no va quedar molt clar si era un producte oficial de la companyia o no, el cert és que Obama va agrair el gest i ho va prendre amb humor. Una cosa semblant li ha passat a la ministra de Sanitat i precandidata en les primàries del PSM. Però per ella no hi ha cereals, sinó el suc de fruites.

Ha estat en el marc d’aquesta contesa en què un dissenyador ha vist a Trinidad Jiménez el nou sabor per Madrid. La similitud entre el nom pel qual és coneguda, Trini, i una coneguda marca de refrescos, ha portat al professional a crear una nova imatge que coincideix amb el mateix objectiu polític de Jiménez i la seva candidatura: donar un nou sabor, un nou aire , al PSM ia la Comunitat de Madrid. L’anècdota quedaria aquí si no fos pel gest que va tenir la ministra al rebre un davantal amb aquesta imatge en un acte aquest cap de setmana. Igual que Obama, no va dubtar a agrair el gest i posar amb ell, amb una franc somriure.

La imatge és d’aquelles que parlen soles. En campanya un candidat pot fer moltes coses, però les que surten de l’ànima són les que valen. I és que aquesta imatge és perfecta per il·lustrar un gran article d’Antoni Gutiérrez-Rubí: Els tristos no guanyen eleccions (ni lideren, ni sedueixen, ni convencen).

Segurament aquest sigui un dels punts que més fortalesa donen a la ministra: transmet simpatia i afabilitat. Una cosa que el ciutadà del carrer percep. Per això és una de les ministres més ben valorades de l’executiu de Zapatero. I potser pels núvols que li van plantar en la campanya municipal de 2003, Jiménez no va aconseguir fer-se valer davant el seu cosí i rival, Alberto Ruiz-Gallardón.

No és intranscendent aturar-nos en aquella anècdota, la famosa xupa de cuir que la va posar al centre d’atenció. Polèmica fotografia de campanya en què alguns van veure un excés d’erotisme. D’altres, la identificació de valors polítics masculins -agressivitat, duresa-. I entre un i altre, una polèmica desfermada per El Mundo quan el PSOE va procedir a retirar els cartells de la xupa. Xupa que, tal i com explica Juan Campmany a “El efecto ZP”, va escollir la pròpia Trini.

Amb davantal o amb xupa, Trini té la sort de transmetre elements molt necessaris en la comunicació política del futur que comença a teixir-se en el present que ens està tocant viure. Amb l’anècdota de la xupa de cuir va donar en el clau del què va passar realment: a una dona candidata se li exigeixen coses que a un home candidat ni se li plantegen. Va demostrar que el lideratge polític en femení és diferent i necessari en un món ple de líders testosterònics. Per cert, la base del lideratge d’Esperanza Aguirre, molt semblant al de la Dama de Ferro. Jiménez és oberta, afable i optimista. Somriure a la boca. Una comunicació emocional i empàtica.

Però en polític no tot es basa en aquestes capacitats. Gómez, el secretari general del PSM i el seu enemic en la lluita per la candidatura, és un home que ha treballat dur els últims tres anys recorrent els carrers de la Comunitat per explicar el projecte socialista i conèixer els problemes dels ciutadans. Una cosa de la que, per cert Jiménez també ha estat partícip com a membre de l’Executiva. Però Tomàs Gómez és un home que somriu poc i comunica menys. Potser aquí està part de l’explicació de les famoses enquestes que van dur a Zapatero a apuntar Trini com a candidata a batre’s en duel amb Aguirre.

La lliçó de tot això és clara. Carrer, projecte i somriure. Però somriure sincer, entenent que els que no són tristos, els que fan de l’alegria i l’optimisme part del seu ADN polític poden arribar més lluny. Tant com prestar-se a fer del disseny d’un atrevit dissenyador una curiosa anècdota. Un nou sabor per a la comunicació.

Foto de Trinidad Jiménez a Flickr.

Els vídeos del petó d’Iker Casillas a Sara Carbonero han estat el més vist a YouTube a Espanya en les últimes hores. Les visualitzacions no fan més que augmentar -tot i que Telecinco ja hagi reclamat els drets- i, encara que sembli mentida, no havia passat ni una hora des d’aquest moment que a la xarxa ja s’hi trobaven diverses versions d’aquesta seqüència. Internet mou masses i un contingut que ja no es perd en el directe: roman. Com pot un partit polític o un candidat aspirar a tenir un èxit semblant?

La realitat és que ho tenen difícil. No és qüestió de demanar als candidats que incloguin boniques històries d’amor que puguin despertar l’interès en les seves candidatures de manera perifèrica. Té més a veure amb la capacitat de despertar interès i ser recordats. Tots recordarem aquell petó de conte de fades durant anys, encara que veiem milers d’imatges de la parella o similars.

I aquí és on entren en joc les emocions. Ens crida l’atenció el petó de Casillas per l’empatia que desprenen… i perquè fins i tot arriba a causar alguna llàgrima de felicitat. Aquest és el repte: commoure. Emocionar. Ser recordats.

No és intranscendent aquest repte. No és fàcil aconseguir-ho. Cada dia s’afegeixen milers de nous vídeos a YouTube o espais similars. Cada dia desenes de partits polítics afegeixen nous arxius que competeixen entre si per arribar a un públic que no està molt per la tasca. Dedicar part del meu temps lliure, endur-me un clatellot del meu cap o deixar de jugar amb els meus fills, per veure un avorrit vídeo d’un polític? No, si us plau.

Per això, els primers exemples de vídeos dels partits que ens ha donat la precampanya de les eleccions catalanes ens mostra un diferent enfocament per intentar pal·liar aquesta dificultat de la pròpia naturalesa dels vídeos. Les propostes dels tres grans partits (CiU, PSC i ERC) tenen una base en aquesta necessitat de despertar emocions.

En els tres casos es intenten explicar històries que es vinculen amb la seva oferta a la ciutadania i que intentin despertar aquest interès pels partits. Per què és important? Perquè aquesta història, aquest relat, és la clau per despertar l’estímul necessari perquè percebem la importància d’aquest vídeo. Al costat d’aquesta història no s’han d’oblidar els estímuls que l’envolten: música, missatge, la veu del locutor-si hi ha-, imatges, colors, velocitat, ritme, acord entre el que es diu i el que es veu … La percepció d’aquesta petita història dependrà d’això. I precisament perquè la nostra percepció és selectiva tot això té una gran importància.

D’una banda tenim aquesta part de despertar l’interès, d’estimular, però de l’altra, la necessitat de crear un vídeo memorable. Quin tipus de missatges es graven millor en la ment de qui ho veu? Aquells que siguin coherents amb les nostres actituds prèvies, tal com defensa Belén López Vázquez en el seu llibre “Publicidad emocional. Estrategias creativas”. Així, aquestes actituds són necessàries per observar l’efecte de la publicitat emocional.

La conclusió a què arriba López vindria a demostrar la voluntat dels vídeos presentats pels tres partits en aquesta precampanya: dirigir-se als propis amb un missatge coherent i centrat en les actituds prèvies cap a ells. Respon als anhels de l’audiència. I sembla que a hores d’ara, l’important és respondre a les expectatives dels propis amb aquests relats que aconsegueixin alguna cosa essencial: mobilitzar. Podran aconseguir més vots amb les emocions?

CiU

PSC

ERC



Parole, parole, parole… en el debat parlamentari d’aquest matí, en què gràcies a l’abstenció de CiU evita que el decret del Govern es tramiti com a Projecte de Llei -que complicaria l’adopció de la tisorada-, s’han fet servir moltes paraules. Moltes. Frases, titulars. De retret d’uns i d’altres. Però els votants, ens quedem amb això?

Passem de les paraules als números. Segons l’escola de comunicació de Palo Alto (Califòrnia), el 80% d’un missatge depèn del nostre cos i la nostra veu. El 20% restant? Les paraules. Sí, parole, parole, parole. És més, alguns especialistes creuen que la contribució d’aquestes paraules al missatge és fins i tot inferior: un 7%. Encara que també hi ha qui creu que la influència de la nostra posat és del 55%. Però en ambdós casos, nombre amunt o nombre baix, és més important el com que el què. O potser, que el com acaba sent el què.

El País ens ofereix una imatge que és, en si mateixa, un cas pràctic del que hem vist. La fotografia de la bancada del Govern és més important que el què (el sí a les mesures per un vot) perquè escenifica la situació política del país d’una manera fidedigna. Supera el discurs. Supera el defensat a la tribuna d’oradors.

Si el llenguatge no verbal té la capacitat d’evocar reaccions emocionals, hauríem de preguntar-nos què evoca aquesta foto. Sense dubte, un exercici interessant. Perque observem cansament, esgotament, es veuen superats… en definitiva, genera emocions d’inseguretat. Si el que prèn les decisions es mostra així, com han d’estar les persones que pitjor ho passen en aquesta crisi? Aquest tipus de judicis són els que genera la fotografia.

Aquest perfecte cas d’estudi ens serveix per repassar els elements que juguen un paper essencial en aquest procés comunicatiu: postura, expressió facial, gestos i mirada:

• Postura: els ministres apareixen enfonsats en els seus escons, mostra de la inseguretat i la por que els produeix la situació. Aquestes postures comuniquen aquest temor. Just el contrari del que es vol comunicar als mercats i al conjunt de la ciutadania. Només el president està dret, encara que el seu aspecte és un poema. Mantenir una postura d’acord amb el missatge que un líder comunica és essencial per assegurar una correcta interpretació d’aquest. El missatge del Govern topa amb el que es desprèn de les seves postures.

• Expressió facial: ho acabem de comentar, la cara de Zapatero és un poema. Aspecte seriós, de circumstàncies… potents transmissors d’informació. Defensar les mesures per enfortir l’economia amb un gest arrufat o apagat transmet el contrari del que es pretén construir. Segons assenyala Sebastià Serrano “l’escenari més atractiu dels diferents paisatges corporals dibuixats per les emocions és el paisatge facial, de les cares”. El del Govern té poc atractiu.

• Gestos: Salgado i Chaves es toquen el mentó, representació de la preocupació. Moratinos es sosté el front amb la mà… gestos que en la majoria d’ocasions són produïts pel cos de manera inconscient i, d’aquesta manera, exterioritza les emocions. Difícils de controlar, aquí rau el poder de la imatge i l’autenticitat del moment.

• Mirada: Moratinos l’amaga. Zapatero i Caamaño tenen la seva mirada perduda en un horitzó complicat. Chaves sembla mirar amb por, com si no volgués veure el que està passant. Els ulls poden proporcionar les senyals més reveladores i exactes de tota la comunicació humana perquè són un punt focal del cos i les nines treballen de forma independent. Zapatero va estar a punt de demanar-nos el 2004 que li miréssim als ulls “Mira’m als ulls i digues que ets de dretes”, en un prototip de cartell electoral. Avui era ell el que no volia mirar als ulls als espanyols.

Aquest Govern té molta cara. Tanta, que la informació que desprèn és més reveladora que les seves mesures o els seus discursos. O, almenys, això és el que perceben la majoria de ciutadans. Per alguna cosa, abans del desgavell, el 75% dels ciutadans no confiava en el seu president. Veurem que diu el proper baròmetre del CIS…

Hi ha alguna explicació biològica perquè el PSOE o IU tinguin més suports entre el col·lectiu d’artistes que el PP, CiU o el PNB? Passa alguna cosa en els cervells de Pilar Bardem, Joaquín Sabina, Miguel Bosé o Ana Belén que expliqui el seu suport als progressistes? Pel que sembla, segons un estudi de la New York University, es poden establir algunes correlacions prou fortes com per entendre per què les persones creatives tendeixen a sentir-se identificades amb els partits d’esquerres.

El 2008, el professor de la NYU John Jost va presentar el seu estudi “Big Five Models of Personality”. Un treball que pretenia establir algunes diferències en la personalitat de les persones conservadores i progressistes a través de diversos aspectes, com ara la creativitat o l’ordre. Així, la majoria de les persones que es consideren creatives i que estan obertes a noves experiències es definien també com progressistes. Al costat contrari, la majoria de persones que s’avaluaven amb puntuacions altes com a persones ordenades, també ho feien com a conservadores.

Encara que els resultats no permetin establir una relació causal irrefutable -que l’hi ho diguin a artistes que han donat suport al PP obertament, com Julio Iglesias o Norma Duval i no per això són menys creatius o oberts a noves experiències-, aporten més llum a algunes investigacions que marquen aquesta relació del vot amb la pròpia biologia de l’individu. Estudis que han mostrat com les persones amb més aversió a la por solen definir-se com conservadores políticament. Així, el nerviosisme, la por, la tensió, etc. podrien tenir certa influència en la direcció del vot.

El més interessant de l’estudi de Jost no és la conclusió sobre si el que va dir, per exemple, Willy Toledo ho va fer per la seva condició d’artista, de creatiu, de ment oberta, o no. El rellevant és que dóna amb nous estudis que alimenten aquesta idea que el nostre cervell, la nostra naturalesa, condiciona en certa manera el vot. La decisió de quina papereta posem a l’urna no és un acte purament racional. Per això, els resultats de Jost donen pistes sobre la importància de tenir en compte les emocions que desplega la política.

El punt G, aquest espai gairebé sacrosant de l’excitació sexual, pot ser que existeixi. O potser no. El que sí que existeix és el punt G de la política. I en aquest, el ginecòleg Ernst Gräfenberg té poc a dir.

El punt G de la política és el que ens excita per votar. És el que ens empeny a les urnes, el que desperta el nostre interès pel que diuen els candidats. És el que ens pot dur a acalorades discussions en una taula, a militar en un partit o assistir a un míting. El punt G de la política està localitzar a l’amígdala. Perquè el punt G de la política està vestit d’emocions.

Per trobar-lo, hem d’anar fins al sistema límbic, ja que en ell resideixen les emocions. Tant el sistema emocional com el valoratiu estan ubicats a la mateixa part del cervell i juguen un paper bàsic en la presa de decisions. Des de saltar o no a l’aigua en una piscina a evitar l’ofegament d’un nen a anar o no a votar. Per exemple, el sistema valoratiu és el resultat de la relació que existeix entre els lòbuls pre-frontals i les amígdales cerebrals en l’anomenat hipocamp.

L’element clau del sistema límbic és l’amígdala. Aquesta zona, que pren el nom per la seva semblança amb una ametlla, correspon al conjunt de nuclis de neurones localitzades en la profunditat dels lòbuls temporals. Entre les seves funcions està la de regular molts processos emocionals: identificar i respondre expressions emocionals d’altres, crear intensitat d’una experiència emocional, generar i enllaçar sentiments a experiències que ens espanten, etc. Clau en la intel·ligència social i emocional. Juga un paper essencial en enllaçar pensament i emoció, particularment a usar reaccions emocionals per guiar el procés de presa de decisions. No sorprèn que estigui situada en una zona neuronal densa, en els circuits emocionals frontals.

L’amígdala no sempre respon de forma conscient als estímuls que es reben. És el cas dels impactes subliminals, ja sigui perquè percebem la imatge d’una cosa que ens recorda a una serp sense adonar-nos i el nostre record evolutiu ens fa posar-nos en guàrdia a realitzar accions sota els efectes de la publicitat subliminal.

De fet, tal com assenyala Goleman, l’autor d’intel·ligència emocional, aquesta és una rèmora de la nostra evolució: el nostre cervell emocional processa de forma més ràpida la informació que ens arriba per l’hipocamp i predisposa el nostre cos a una resposta molt més ràpida que la qual donarà el nostre “cervell pensant”.

Moltes de les decisions que prenem en la nostra vida estan capitanejades per les nostres emocions. Pel que passa en aquesta ametlla, a l’amígdala. Per això, si volem guanyar -que això sí que comença per ge- hem d’entendre que cal excitar aquest punt G del nostre electorat a través de les emocions.

Per això, és necessari invertir temps en entendre com funciona el nostre cervell, sobretot entendre quines emocions desplega el nostre candidat o candidata, el nostre missatge. La nostra política. La política de les emocions necessita tenir un relat que ens dugui a l’estat emocional desitjat i que tingui ressò en aquest cervell polític que explica moltes de les accions que duem a terme en política. Després de tot, el punt G ja no és tan mite. Si més no, en política, sabem on és. Una altra cosa ben diferent és saber si els el excitar…

“No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure. Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat.” Deuteronomi 24, 14-15

Aquest va ser el versicle elegit pel president Zapatero per dirigir-se a les més de 3.000 persones que es concentraren al Hilton de Washington DC per pregar a l’Esmorzar Nacional de l’Oració. I no ho va fer malament. Un bon discurs, sense apel·lacions a la terra o al vent, ple de potents analogies en línia amb el seu pensament polític.

Resulta curiós que sigui Zapatero el que s’aproximi a la religió, a l’altra banda de l’oceà, i sigui a Espanya el màxim defensor del laïcisme. Encara que, qui sap, potser al president el vam veure còmode per diversos motius. No només perquè encertés amb la tècnica discursiva, sinó perquè els partits polítics guarden molta relació amb el sentit religiós.

La relació emocional dels seguidors d’un partit amb aquesta organització guarda moltes semblances amb una religió. I les religions, al seu torn, guarden moltes similituds amb les marques que, en un context com l’actual, evoquen a l’emoció i no a la raó per aconseguir nous clients. Segons Martin Lindstrom, autor d’un dels grans llibres sobre neuromarketing “Buyology, truth and lies about why we buy what we buy”, les particularitats que compartirien les marques, la religió i, podem afegir, els partits són:

• Un sentit de pertinença: formar part d’un grup predisposa l’individu a donar resposta a moltes coses. Unir-se a un grup cohesiona la resposta, però també l’acció. A més, com passa amb les religions, formar part d’una comunitat és més que estar presents, inclou una retrospecció interior sobre els motius.
• Una visió: una idea o idees sobre el món. Uns objectius, principis i valors que són la marca d’identitat del col·lectiu i el seu objectiu últim. Ja sigui l’amor de les religions o dur a terme polítiques socialdemòcrates. La missió que és capaç de merèixer tota mena de sacrificis.
• Poder sobre els enemics: no pot existir projecte sense algú a qui oposar-se. Unes idees que es contraposen a la dels altres i que són la munició d’una batalla ideològica per sumar més voluntats. La concepció nosaltres contra vosaltres atrau fans, incita a la controvèrsia, crea lleialtats i ens condueix a un debat i discussió que, vulguem o no, augmenta la participació (no sempre, és clar).
• Evoca als sentits: colors, música, olors, paraules, abraçades … a la política són, com hem vist en alguna ocasió, claus per entendre la comunicació. Les marques i les religions també ho fan, des dels espais sagrats a la música de les misses o l’encens.
• Relat: des del Nou Testament a Apple, passant per Nicolas Sarkozy, tots tenen un relat. Una història que els identifica, els diferencia i que transmet uns valors amb els que un pot sentir-se proper.
• Grandeur: igual que el Vaticà, la política o el poder també tenen aquest halo de grandesa que no només es refereix als elements físics -seus centrals impressionants, mítings amb milers de persones …- sinó a la capacitat de reflectir aquesta grandesa amb la presència en totes les circumscripcions, actes en el territori, etc.
• Evangelització: la política i la comunicació guarden moltes similituds amb aquest concepte, sortir al carrer per convèncer a nous seguidors. El fenomen NIMBY o grassroots s’articulen moltes campanyes d’aquest tipus, especialment als Estats Units.
• Símbols: el logotip, el puny en alt, els himnes, les cançons, els mites fundacionals, els líders històrics, són els símbols que identifiquen a un partit.
• Misteri i rituals: els congressos dels partits, la manera d’escollir els seus líders, les seves preses de decisions, són elements que comparteixen política, religió i marques.

Aquests aspectes, doncs, ajuden a forjar la relació emocional amb l’elector. Al costat d’això, els partits han de ser capaços d’involucrar-hi els votants fent-los sentir i còmplices del relat emocional que es triï. Perquè una cosa ben diferent és el que passa amb els electors, si no els fem còmplices. Especialment quan assistim a exercicis de cinisme com el viscut ahir al Esmorzar Nacional de l’Oració a Washington DC.

Els votants són vulnerables a tot tipus d’impactes irracionals i sembla que són més proclius a mostrar el seu suport a alguna cosa pel sentit del deure que per saber què i a qui estan votant. Potser per això, la participació del president Zapatero en l’Esmorzar de l’Oració no tingui efectes en la seva ja malmesa situació. Però tampoc no l’ajudarà. Segurament acabi d’incórrer en una de les grans contradiccions: estar disposat a participar en un acte dels conservadors religiosos nord-americans a l’altre costat del oceà i defensar una visió laïcista dels poders públics a Espanya. Per molt que vestís el seu discurs, bo i raonable, d’un humanisme anul·lat pel to religiós de l’esdeveniment.

La visita responia a motius d’Estat, a complir amb el protocol. Fins i tot a la representació de la UE. Podem fins i tot esgrimir l’oportunitat de defensar l’economia del país davant potencials inversors. Sí, justificacions haberlas, hayalas. Però, no ha estat el rés de Zapatero un exercici de perillós cinisme? Un exemple més de la frivolitat del president?

Tindrà sort: potser aquest episodi no serà en excés recordat. La situació real de milions d’espanyols és tan dura, que molts ni sabran del viatge de l’inquilí de la Moncloa a la capital nord-americana per resar al costat d’Obama. I tindrà sort perquè Zapatero ha incorregut en una greu contradicció de la seva pròpia manera d’entendre les coses. Com reaccionarà la dreta religiosa a Espanya al viscut a Washington?

A finals de mes s’estrenarà a Espanya una de les pel·lícules de l’any: Invictus. Dirigida per Clint Eastwood i amb un cartell de luxe. Morgan Freeman -només ell podia fer-ho- dóna vida a Nelson Mandela en una pel·lícula inspirada en el cèlebre llibre de John Carlin “El factor humà”.

Millor no us explico l’argument, per això teniu el llibre o el trailer, prefereixo centrar-me en un element que està tractat amb genialitat al trailer: inspirar esperança. No és fàcil fer-ho i per la història, pel personatge -i perquè, en el fons, estem parlant de cinema- en res ens identifiquem amb el què ens explica. Potser la producció d’oxitocina quan ens expliquen una història d’aquestes característiques tingui molt a veure…

Espero poder comentar alguna cosa més sobre aquesta pel·lícula quan l’estrenin (si algú em regala entrades per la première, l’acompanyaré encantat), però tot apunta que serà una gran lliçó de lideratge. Però no d’aquest estricte, tradicional, masculí. No. Serà una lliçó de lideratge emocional, on les persones i els seus sentiments són el centre. Encara que es parli de rugbi. Serà una història de com un lideratge basat en l’empatia, l’esperança i les emocions són la clau dels impossibles. Com la pròpia història recent de Sud-àfrica, la victòria del candidat alternatiu com Obama o el Barça de les sis copes i el lideratge emocional de Pep Guardiola.

Que vagin preparant les crispetes…

Pinochet no només no va expiar els seus crims abans de morir, sinó que va crear una macabra tendència que sembla que Fèlix Millet està aprenent amb rapidesa. Quan el jutge Baltasar Garzón va ordenar l’arrest de l’expresident xilè el 1998, des del cercle proper al dictador es van començar a enviar missatges que buscaven l’empatia de la comunitat internacional cap a un malalt i senil militar que havia anat a Londres a operar-se.

Des de la tardor d’aquell 1998 fins el març de l’any 2000, els missatges incessants sobre el deteriorament de la salut del dictador es van fer imparables. Després de més de 500 dies d’arrest, Pinochet tornava a Xile i apareixia a la pista de l’aeroport il·lusionat i caminant pel seu propi peu. Per a molts, aquella demostració de força va ser una autèntica decepció per la impossibilitat de la justícia de retre comptes amb el líder d’un règim opressor.

Fèlix Millet està oferint una lliçó del tipus Pinochet. Són molts els detalls sobre la vida que duu l’exdirigent del Palau de la Música que busquen aquesta empatia que també reclamava el dictador. La persona que ha confessat un dels fraus més grans en la història de Catalunya, ha aparegut sistemàticament davant els mitjans amb la mateixa americana de quadrets. Els bons vestits de sastre s’han quedat a l’armari. També està a resguard el luxós Mercedes que va protagonitzar les imatges de la seva sortida del Palau després dels registres dels Mossos d’Esquadra. Des de llavors, a Millet se’l pot veure passejant prop de casa i algunes gravacions han recollit aquests moments. Però sens dubte, l’últim element d’aquesta curiosa estratègia de comunicació és la barba.

Millet i la seva mà dreta, Montull, van comparèixer aquesta setmana al jutjat. Ho faran cada primer dia laborable de mes per demostrar que no hi ha risc de fuga. Una de les mesures adoptades pel jutge que no ha estimat oportú empresonar a tots dos criminals confessos. En aquesta primera compareixença de l’any, Millet lluïa una barba que cerca endolcir el seu rostre, aportar calor i trencar amb la imatge tradicional de l’exdirector del Palau. Semblar entranyable.

Observem aquesta sorprenent manera de voler reescriure amb les percepcions una trista història que ha tacat a una de les institucions més importants de Catalunya. Perquè és precisament aquí, en les percepcions que generem, a les emocions que despertem, on es guanya la autèntica batalla de la comunicació. Sembla que Millet està ben assessorat. Potser millor que Montull, que no dubta en passar aquest retir d’or a l’espera d’un judici que, qui sap, potser no arribi en el curt termini, jugant al tennis.

Però pel que Millet va explicar en aquesta carta i pel que han descobert jutges, fiscals i policia, després de la barba, els vestits de quadres i el Mercedes al garatge s’amaga un criminal confés. Com rere les súpliques humanitàries s’amagava un cruel dictador que no va dubtar en aixecar-se de la cadira de rodes. D’això en fa ja gairebé una dècada.

Si no fos pel seu caràcter histriònic, els seus excessos i el caràcter gairebé autoritari de la seva manera de fer política, Berlusconi seria el polític italià més gran dels últims temps. Encarna com pocs una relació molt íntima amb el seu electorat i ha estat capaç de canviar completament la sociologia política del seu país. I el sistema de partits, el sistema electoral … Per això, l’aberrant atac que va patir diumenge passat a Milà cobra una dimensió molt rellevant. Tant pel que políticament podria passar després d’aquest atac, com pel que ha comunicat a Itàlia i al món l’impacte d’un souvenir del Duomo milanès.

Ruesh i Kees, el psiquiatre i el fotògraf que van encunyar el terme de comunicació no verbal, haguessin presenciat un espectacle dantesc d’aquest tipus de comunicació. Perquè Berlusconi sempre ho ha fet: com a bon italià coneix el poder d’un gest, una expressió o un determinat vestuari. Instintivament, Berlusconi va buscar la millor sortida al xoc que estava vivint. La seva postura, la seva mirada i la seva expressió facial donen bon compte d’això.

A nivell postural, ningú no podrà oblidar mai la sensació d’observar l’home més poderós d’Itàlia dut en volandes fins al seu cotxe oficial. La imatge d’abatiment i derrota es va contraposar a la seva sortida del cotxe buscant la mirada de l’agressor. Una altra lliçó de fortalesa de l’home a qui ni els jutges gosen tocar. Durant l’atac observem, de fet, tres postures clau: l’abatiment inicial, el resorgiment posterior i una derrota final que produeixen una estranya barreja de sensacions en el receptor.

A aquesta barreja contribueix l’estrany joc de mirades del primer ministre. Ràbia, desconcert, indignació i orgull se succeeixen en la seqüència de fotos que ha arribat al món. Però sens dubte, la fotografia més potent és la d’un Berlusconi mirant a l’infinit, com si no entengués què ha passat. O potser precisament perquè ho entenia, buscava en el buit respostes que trigarà a tenir. Els ulls poden proporcionar les senyals més clares i exactes de tota la comunicació humana perquè són un punt focal del cos i les pupil·les treballen de forma independent. En les mateixes condicions lumíniques, les pupil·les d’una persona es dilaten o es contrauen segons  una actitud positiva o negativa. Quan algú s’entusiasma, les seves pupil·les poden adquirir una dimensió quatre vegades superior al normal. Si està trist, es contreuen i apareixen els ulls vidriosos. La mirada és més que rellevant en un joc de pòquer que la seva força es desassociats del missatge verbal, el jugador té un problema. Berlusconi va mirar als ulls dels italians, i li van tornar la mirada.

No obstant això, a aquest joc de mirades hem d’afegir-hi el poder de les expressions facials, la prova més fefaent del que no pot censurar. Després de l’atac al Duomo no hi havia manera de censurar, com tantes vegades ha fet Mediaset o Rai, el que sentia el líder, perquè la seva expressió és un acte primari, inconscient. I aquestes expressions són les que recordaran molts italians.

Fins a quin punt Berlusconi surt reforçat després d’aquest atac? A més del dolor físic, li farà tant mal que li costarà la presidència del Consell? És el toc que relaxarà el seu desafiament a tots, contra tots i contra el propi Estat? Els seguidors del “Cavaliere” avui li donen més suport que mai. Fins i tot aquells dissidents primerencs que començaven a veure que l’atac institucional del primer ministre no era bo per al país. La unió amb un líder carismàtic és fins i tot major després d’un incident tan trist com aquest. Una altra cosa és la retòrica política enarborada en les últimes hores, que deixem per a una altra ocasió.

Encara que en la nostra família encara ens estranyem, la meva germana és tremendament presumida i pot trigar hores a pentinar-se, maquillar-se, vestir-se … Dic que ens estranyem perquè durant tota la seva infància va ser una defensora a ultrança del cabell ben curt, la roba esportiva i el futbol. Avui, els talons i els vestits copen el seu armari. Potser no ha llegit cap estudi, però coneix a la perfecció la importància de causar una bona primera impressió.

La meva germana tracta diàriament amb moltes persones. Sap que el seu somriure o la manera de mirar a un nou client són tan claus com el producte que té entre mans. Encara que no hagi llegit res que ho corrobori, ho sap. I no va desencaminada: l’escola de Palo Alto va xifrar en el seu mític 80% la contribució d’aspectes no verbals en la formació d’un missatge. I en aquest 80%, la cara té molt a veure.

La cara és el mirall de l’ànima. Només amb veure l’expressió d’algú podem intuir que alguna cosa li passa (indisposició o algun estat emocional com la ira, la ràbia o la sorpresa). La informació que ens aporta és valuosa i té un paper més rellevant del que creiem en la presa de decisions.

Influeix la cara dels candidats a nivell polític? Podem arribar a preveure la victòria d’un candidat per la seva cara? Diverses teories apunten a això. Segons Mark van Vugt, els electors tendeixen a buscar a la cara d’una persona gran el seu candidat a les eleccions en períodes d’estabilitat. En canvi, els candidats amb un rostre jove, els seus trets i les seves característiques facials, tendeixen a aglutinar més suports en èpoques de canvi. Potser aquesta sigui una de les explicacions del resultat de les eleccions presidencials nord-americanes de 2008. Però també seria la base per explicar l’ascens meteòric del llavors líder de l’oposició a Espanya, Rodríguez Zapatero. O del paper de Cameron al Regne Unit avui.

El que apunta Van Vugt té molt a veure amb les atribucions del propi lideratge que mostren les característiques personals (i per tant, les facials) dels candidats. En la mateixa línia va un interessant estudi de la Universitat de Princeton. Segons aquest, hi ha una forta correlació entre aquests elements i els resultats electorals. Els investigadors d’aquesta prestigiosa universitat van dur a terme un estudi amb els guanyadors i perdedors a les eleccions a la Cambra de Representants i Senat dels Estats Units durant les eleccions de 2000, 2002 i 2004. Es van mostrar només fotografies, per parelles de guanyador i perdedor, de circumscripcions desconegudes pels subjectes de l’estudi. Se’ls demanava que puntuessin a cada candidat segons la competència, credibilitat, honestedat, etc. que els proferia cada imatge. Només visualitzant una foto -no coneixien el nom, partit o resultat de cadascún d’ells- els resultats van mostrar que podien preveure en un 70% dels casos els resultats reals de les diferents eleccions. La cara és, sens dubte, el gran aparador dels signes visuals.

No és només una qüestió de bellesa -quelcom realment subjectiu-, sinó del que transmet la cara d’un polític. Dels atributs que és capaç de generar. O el que és el mateix, no val amb fer un càsting per buscar el polític més guapo. Però tinguem en compte que, a nivell general, no només valen els arguments en un cara a cara. Mai millor dit.

Enllaços interessants

The New Yorker publica un interessant article interactiu sobre les fotos que va fer Platon a la darrera Assemblea General de Nacions Unides. Aquestes fotos del poder, a més d’al·lucinants, s’acompanyen de comentarios del fotògraf. Els rostres del poder en un clic.