El punt G, aquest espai gairebé sacrosant de l’excitació sexual, pot ser que existeixi. O potser no. El que sí que existeix és el punt G de la política. I en aquest, el ginecòleg Ernst Gräfenberg té poc a dir.

El punt G de la política és el que ens excita per votar. És el que ens empeny a les urnes, el que desperta el nostre interès pel que diuen els candidats. És el que ens pot dur a acalorades discussions en una taula, a militar en un partit o assistir a un míting. El punt G de la política està localitzar a l’amígdala. Perquè el punt G de la política està vestit d’emocions.

Per trobar-lo, hem d’anar fins al sistema límbic, ja que en ell resideixen les emocions. Tant el sistema emocional com el valoratiu estan ubicats a la mateixa part del cervell i juguen un paper bàsic en la presa de decisions. Des de saltar o no a l’aigua en una piscina a evitar l’ofegament d’un nen a anar o no a votar. Per exemple, el sistema valoratiu és el resultat de la relació que existeix entre els lòbuls pre-frontals i les amígdales cerebrals en l’anomenat hipocamp.

L’element clau del sistema límbic és l’amígdala. Aquesta zona, que pren el nom per la seva semblança amb una ametlla, correspon al conjunt de nuclis de neurones localitzades en la profunditat dels lòbuls temporals. Entre les seves funcions està la de regular molts processos emocionals: identificar i respondre expressions emocionals d’altres, crear intensitat d’una experiència emocional, generar i enllaçar sentiments a experiències que ens espanten, etc. Clau en la intel·ligència social i emocional. Juga un paper essencial en enllaçar pensament i emoció, particularment a usar reaccions emocionals per guiar el procés de presa de decisions. No sorprèn que estigui situada en una zona neuronal densa, en els circuits emocionals frontals.

L’amígdala no sempre respon de forma conscient als estímuls que es reben. És el cas dels impactes subliminals, ja sigui perquè percebem la imatge d’una cosa que ens recorda a una serp sense adonar-nos i el nostre record evolutiu ens fa posar-nos en guàrdia a realitzar accions sota els efectes de la publicitat subliminal.

De fet, tal com assenyala Goleman, l’autor d’intel·ligència emocional, aquesta és una rèmora de la nostra evolució: el nostre cervell emocional processa de forma més ràpida la informació que ens arriba per l’hipocamp i predisposa el nostre cos a una resposta molt més ràpida que la qual donarà el nostre “cervell pensant”.

Moltes de les decisions que prenem en la nostra vida estan capitanejades per les nostres emocions. Pel que passa en aquesta ametlla, a l’amígdala. Per això, si volem guanyar -que això sí que comença per ge- hem d’entendre que cal excitar aquest punt G del nostre electorat a través de les emocions.

Per això, és necessari invertir temps en entendre com funciona el nostre cervell, sobretot entendre quines emocions desplega el nostre candidat o candidata, el nostre missatge. La nostra política. La política de les emocions necessita tenir un relat que ens dugui a l’estat emocional desitjat i que tingui ressò en aquest cervell polític que explica moltes de les accions que duem a terme en política. Després de tot, el punt G ja no és tan mite. Si més no, en política, sabem on és. Una altra cosa ben diferent és saber si els el excitar…

“No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure. Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat.” Deuteronomi 24, 14-15

Aquest va ser el versicle elegit pel president Zapatero per dirigir-se a les més de 3.000 persones que es concentraren al Hilton de Washington DC per pregar a l’Esmorzar Nacional de l’Oració. I no ho va fer malament. Un bon discurs, sense apel·lacions a la terra o al vent, ple de potents analogies en línia amb el seu pensament polític.

Resulta curiós que sigui Zapatero el que s’aproximi a la religió, a l’altra banda de l’oceà, i sigui a Espanya el màxim defensor del laïcisme. Encara que, qui sap, potser al president el vam veure còmode per diversos motius. No només perquè encertés amb la tècnica discursiva, sinó perquè els partits polítics guarden molta relació amb el sentit religiós.

La relació emocional dels seguidors d’un partit amb aquesta organització guarda moltes semblances amb una religió. I les religions, al seu torn, guarden moltes similituds amb les marques que, en un context com l’actual, evoquen a l’emoció i no a la raó per aconseguir nous clients. Segons Martin Lindstrom, autor d’un dels grans llibres sobre neuromarketing “Buyology, truth and lies about why we buy what we buy”, les particularitats que compartirien les marques, la religió i, podem afegir, els partits són:

• Un sentit de pertinença: formar part d’un grup predisposa l’individu a donar resposta a moltes coses. Unir-se a un grup cohesiona la resposta, però també l’acció. A més, com passa amb les religions, formar part d’una comunitat és més que estar presents, inclou una retrospecció interior sobre els motius.
• Una visió: una idea o idees sobre el món. Uns objectius, principis i valors que són la marca d’identitat del col·lectiu i el seu objectiu últim. Ja sigui l’amor de les religions o dur a terme polítiques socialdemòcrates. La missió que és capaç de merèixer tota mena de sacrificis.
• Poder sobre els enemics: no pot existir projecte sense algú a qui oposar-se. Unes idees que es contraposen a la dels altres i que són la munició d’una batalla ideològica per sumar més voluntats. La concepció nosaltres contra vosaltres atrau fans, incita a la controvèrsia, crea lleialtats i ens condueix a un debat i discussió que, vulguem o no, augmenta la participació (no sempre, és clar).
• Evoca als sentits: colors, música, olors, paraules, abraçades … a la política són, com hem vist en alguna ocasió, claus per entendre la comunicació. Les marques i les religions també ho fan, des dels espais sagrats a la música de les misses o l’encens.
• Relat: des del Nou Testament a Apple, passant per Nicolas Sarkozy, tots tenen un relat. Una història que els identifica, els diferencia i que transmet uns valors amb els que un pot sentir-se proper.
• Grandeur: igual que el Vaticà, la política o el poder també tenen aquest halo de grandesa que no només es refereix als elements físics -seus centrals impressionants, mítings amb milers de persones …- sinó a la capacitat de reflectir aquesta grandesa amb la presència en totes les circumscripcions, actes en el territori, etc.
• Evangelització: la política i la comunicació guarden moltes similituds amb aquest concepte, sortir al carrer per convèncer a nous seguidors. El fenomen NIMBY o grassroots s’articulen moltes campanyes d’aquest tipus, especialment als Estats Units.
• Símbols: el logotip, el puny en alt, els himnes, les cançons, els mites fundacionals, els líders històrics, són els símbols que identifiquen a un partit.
• Misteri i rituals: els congressos dels partits, la manera d’escollir els seus líders, les seves preses de decisions, són elements que comparteixen política, religió i marques.

Aquests aspectes, doncs, ajuden a forjar la relació emocional amb l’elector. Al costat d’això, els partits han de ser capaços d’involucrar-hi els votants fent-los sentir i còmplices del relat emocional que es triï. Perquè una cosa ben diferent és el que passa amb els electors, si no els fem còmplices. Especialment quan assistim a exercicis de cinisme com el viscut ahir al Esmorzar Nacional de l’Oració a Washington DC.

Els votants són vulnerables a tot tipus d’impactes irracionals i sembla que són més proclius a mostrar el seu suport a alguna cosa pel sentit del deure que per saber què i a qui estan votant. Potser per això, la participació del president Zapatero en l’Esmorzar de l’Oració no tingui efectes en la seva ja malmesa situació. Però tampoc no l’ajudarà. Segurament acabi d’incórrer en una de les grans contradiccions: estar disposat a participar en un acte dels conservadors religiosos nord-americans a l’altre costat del oceà i defensar una visió laïcista dels poders públics a Espanya. Per molt que vestís el seu discurs, bo i raonable, d’un humanisme anul·lat pel to religiós de l’esdeveniment.

La visita responia a motius d’Estat, a complir amb el protocol. Fins i tot a la representació de la UE. Podem fins i tot esgrimir l’oportunitat de defensar l’economia del país davant potencials inversors. Sí, justificacions haberlas, hayalas. Però, no ha estat el rés de Zapatero un exercici de perillós cinisme? Un exemple més de la frivolitat del president?

Tindrà sort: potser aquest episodi no serà en excés recordat. La situació real de milions d’espanyols és tan dura, que molts ni sabran del viatge de l’inquilí de la Moncloa a la capital nord-americana per resar al costat d’Obama. I tindrà sort perquè Zapatero ha incorregut en una greu contradicció de la seva pròpia manera d’entendre les coses. Com reaccionarà la dreta religiosa a Espanya al viscut a Washington?

A finals de mes s’estrenarà a Espanya una de les pel·lícules de l’any: Invictus. Dirigida per Clint Eastwood i amb un cartell de luxe. Morgan Freeman -només ell podia fer-ho- dóna vida a Nelson Mandela en una pel·lícula inspirada en el cèlebre llibre de John Carlin “El factor humà”.

Millor no us explico l’argument, per això teniu el llibre o el trailer, prefereixo centrar-me en un element que està tractat amb genialitat al trailer: inspirar esperança. No és fàcil fer-ho i per la història, pel personatge -i perquè, en el fons, estem parlant de cinema- en res ens identifiquem amb el què ens explica. Potser la producció d’oxitocina quan ens expliquen una història d’aquestes característiques tingui molt a veure…

Espero poder comentar alguna cosa més sobre aquesta pel·lícula quan l’estrenin (si algú em regala entrades per la première, l’acompanyaré encantat), però tot apunta que serà una gran lliçó de lideratge. Però no d’aquest estricte, tradicional, masculí. No. Serà una lliçó de lideratge emocional, on les persones i els seus sentiments són el centre. Encara que es parli de rugbi. Serà una història de com un lideratge basat en l’empatia, l’esperança i les emocions són la clau dels impossibles. Com la pròpia història recent de Sud-àfrica, la victòria del candidat alternatiu com Obama o el Barça de les sis copes i el lideratge emocional de Pep Guardiola.

Que vagin preparant les crispetes…

Pinochet no només no va expiar els seus crims abans de morir, sinó que va crear una macabra tendència que sembla que Fèlix Millet està aprenent amb rapidesa. Quan el jutge Baltasar Garzón va ordenar l’arrest de l’expresident xilè el 1998, des del cercle proper al dictador es van començar a enviar missatges que buscaven l’empatia de la comunitat internacional cap a un malalt i senil militar que havia anat a Londres a operar-se.

Des de la tardor d’aquell 1998 fins el març de l’any 2000, els missatges incessants sobre el deteriorament de la salut del dictador es van fer imparables. Després de més de 500 dies d’arrest, Pinochet tornava a Xile i apareixia a la pista de l’aeroport il·lusionat i caminant pel seu propi peu. Per a molts, aquella demostració de força va ser una autèntica decepció per la impossibilitat de la justícia de retre comptes amb el líder d’un règim opressor.

Fèlix Millet està oferint una lliçó del tipus Pinochet. Són molts els detalls sobre la vida que duu l’exdirigent del Palau de la Música que busquen aquesta empatia que també reclamava el dictador. La persona que ha confessat un dels fraus més grans en la història de Catalunya, ha aparegut sistemàticament davant els mitjans amb la mateixa americana de quadrets. Els bons vestits de sastre s’han quedat a l’armari. També està a resguard el luxós Mercedes que va protagonitzar les imatges de la seva sortida del Palau després dels registres dels Mossos d’Esquadra. Des de llavors, a Millet se’l pot veure passejant prop de casa i algunes gravacions han recollit aquests moments. Però sens dubte, l’últim element d’aquesta curiosa estratègia de comunicació és la barba.

Millet i la seva mà dreta, Montull, van comparèixer aquesta setmana al jutjat. Ho faran cada primer dia laborable de mes per demostrar que no hi ha risc de fuga. Una de les mesures adoptades pel jutge que no ha estimat oportú empresonar a tots dos criminals confessos. En aquesta primera compareixença de l’any, Millet lluïa una barba que cerca endolcir el seu rostre, aportar calor i trencar amb la imatge tradicional de l’exdirector del Palau. Semblar entranyable.

Observem aquesta sorprenent manera de voler reescriure amb les percepcions una trista història que ha tacat a una de les institucions més importants de Catalunya. Perquè és precisament aquí, en les percepcions que generem, a les emocions que despertem, on es guanya la autèntica batalla de la comunicació. Sembla que Millet està ben assessorat. Potser millor que Montull, que no dubta en passar aquest retir d’or a l’espera d’un judici que, qui sap, potser no arribi en el curt termini, jugant al tennis.

Però pel que Millet va explicar en aquesta carta i pel que han descobert jutges, fiscals i policia, després de la barba, els vestits de quadres i el Mercedes al garatge s’amaga un criminal confés. Com rere les súpliques humanitàries s’amagava un cruel dictador que no va dubtar en aixecar-se de la cadira de rodes. D’això en fa ja gairebé una dècada.

Si no fos pel seu caràcter histriònic, els seus excessos i el caràcter gairebé autoritari de la seva manera de fer política, Berlusconi seria el polític italià més gran dels últims temps. Encarna com pocs una relació molt íntima amb el seu electorat i ha estat capaç de canviar completament la sociologia política del seu país. I el sistema de partits, el sistema electoral … Per això, l’aberrant atac que va patir diumenge passat a Milà cobra una dimensió molt rellevant. Tant pel que políticament podria passar després d’aquest atac, com pel que ha comunicat a Itàlia i al món l’impacte d’un souvenir del Duomo milanès.

Ruesh i Kees, el psiquiatre i el fotògraf que van encunyar el terme de comunicació no verbal, haguessin presenciat un espectacle dantesc d’aquest tipus de comunicació. Perquè Berlusconi sempre ho ha fet: com a bon italià coneix el poder d’un gest, una expressió o un determinat vestuari. Instintivament, Berlusconi va buscar la millor sortida al xoc que estava vivint. La seva postura, la seva mirada i la seva expressió facial donen bon compte d’això.

A nivell postural, ningú no podrà oblidar mai la sensació d’observar l’home més poderós d’Itàlia dut en volandes fins al seu cotxe oficial. La imatge d’abatiment i derrota es va contraposar a la seva sortida del cotxe buscant la mirada de l’agressor. Una altra lliçó de fortalesa de l’home a qui ni els jutges gosen tocar. Durant l’atac observem, de fet, tres postures clau: l’abatiment inicial, el resorgiment posterior i una derrota final que produeixen una estranya barreja de sensacions en el receptor.

A aquesta barreja contribueix l’estrany joc de mirades del primer ministre. Ràbia, desconcert, indignació i orgull se succeeixen en la seqüència de fotos que ha arribat al món. Però sens dubte, la fotografia més potent és la d’un Berlusconi mirant a l’infinit, com si no entengués què ha passat. O potser precisament perquè ho entenia, buscava en el buit respostes que trigarà a tenir. Els ulls poden proporcionar les senyals més clares i exactes de tota la comunicació humana perquè són un punt focal del cos i les pupil·les treballen de forma independent. En les mateixes condicions lumíniques, les pupil·les d’una persona es dilaten o es contrauen segons  una actitud positiva o negativa. Quan algú s’entusiasma, les seves pupil·les poden adquirir una dimensió quatre vegades superior al normal. Si està trist, es contreuen i apareixen els ulls vidriosos. La mirada és més que rellevant en un joc de pòquer que la seva força es desassociats del missatge verbal, el jugador té un problema. Berlusconi va mirar als ulls dels italians, i li van tornar la mirada.

No obstant això, a aquest joc de mirades hem d’afegir-hi el poder de les expressions facials, la prova més fefaent del que no pot censurar. Després de l’atac al Duomo no hi havia manera de censurar, com tantes vegades ha fet Mediaset o Rai, el que sentia el líder, perquè la seva expressió és un acte primari, inconscient. I aquestes expressions són les que recordaran molts italians.

Fins a quin punt Berlusconi surt reforçat després d’aquest atac? A més del dolor físic, li farà tant mal que li costarà la presidència del Consell? És el toc que relaxarà el seu desafiament a tots, contra tots i contra el propi Estat? Els seguidors del “Cavaliere” avui li donen més suport que mai. Fins i tot aquells dissidents primerencs que començaven a veure que l’atac institucional del primer ministre no era bo per al país. La unió amb un líder carismàtic és fins i tot major després d’un incident tan trist com aquest. Una altra cosa és la retòrica política enarborada en les últimes hores, que deixem per a una altra ocasió.

Encara que en la nostra família encara ens estranyem, la meva germana és tremendament presumida i pot trigar hores a pentinar-se, maquillar-se, vestir-se … Dic que ens estranyem perquè durant tota la seva infància va ser una defensora a ultrança del cabell ben curt, la roba esportiva i el futbol. Avui, els talons i els vestits copen el seu armari. Potser no ha llegit cap estudi, però coneix a la perfecció la importància de causar una bona primera impressió.

La meva germana tracta diàriament amb moltes persones. Sap que el seu somriure o la manera de mirar a un nou client són tan claus com el producte que té entre mans. Encara que no hagi llegit res que ho corrobori, ho sap. I no va desencaminada: l’escola de Palo Alto va xifrar en el seu mític 80% la contribució d’aspectes no verbals en la formació d’un missatge. I en aquest 80%, la cara té molt a veure.

La cara és el mirall de l’ànima. Només amb veure l’expressió d’algú podem intuir que alguna cosa li passa (indisposició o algun estat emocional com la ira, la ràbia o la sorpresa). La informació que ens aporta és valuosa i té un paper més rellevant del que creiem en la presa de decisions.

Influeix la cara dels candidats a nivell polític? Podem arribar a preveure la victòria d’un candidat per la seva cara? Diverses teories apunten a això. Segons Mark van Vugt, els electors tendeixen a buscar a la cara d’una persona gran el seu candidat a les eleccions en períodes d’estabilitat. En canvi, els candidats amb un rostre jove, els seus trets i les seves característiques facials, tendeixen a aglutinar més suports en èpoques de canvi. Potser aquesta sigui una de les explicacions del resultat de les eleccions presidencials nord-americanes de 2008. Però també seria la base per explicar l’ascens meteòric del llavors líder de l’oposició a Espanya, Rodríguez Zapatero. O del paper de Cameron al Regne Unit avui.

El que apunta Van Vugt té molt a veure amb les atribucions del propi lideratge que mostren les característiques personals (i per tant, les facials) dels candidats. En la mateixa línia va un interessant estudi de la Universitat de Princeton. Segons aquest, hi ha una forta correlació entre aquests elements i els resultats electorals. Els investigadors d’aquesta prestigiosa universitat van dur a terme un estudi amb els guanyadors i perdedors a les eleccions a la Cambra de Representants i Senat dels Estats Units durant les eleccions de 2000, 2002 i 2004. Es van mostrar només fotografies, per parelles de guanyador i perdedor, de circumscripcions desconegudes pels subjectes de l’estudi. Se’ls demanava que puntuessin a cada candidat segons la competència, credibilitat, honestedat, etc. que els proferia cada imatge. Només visualitzant una foto -no coneixien el nom, partit o resultat de cadascún d’ells- els resultats van mostrar que podien preveure en un 70% dels casos els resultats reals de les diferents eleccions. La cara és, sens dubte, el gran aparador dels signes visuals.

No és només una qüestió de bellesa -quelcom realment subjectiu-, sinó del que transmet la cara d’un polític. Dels atributs que és capaç de generar. O el que és el mateix, no val amb fer un càsting per buscar el polític més guapo. Però tinguem en compte que, a nivell general, no només valen els arguments en un cara a cara. Mai millor dit.

Enllaços interessants

The New Yorker publica un interessant article interactiu sobre les fotos que va fer Platon a la darrera Assemblea General de Nacions Unides. Aquestes fotos del poder, a més d’al·lucinants, s’acompanyen de comentarios del fotògraf. Els rostres del poder en un clic.

Si en alguna ocasió la teva parella et deixa anar un “Reiet, et juro que entre nosaltres no ha passat res”, potser és el moment de demanar-li als nostres sentits que prestin més atenció de l’habitual a recopilar tota la informació no verbal que puguem per detectar si hem de començar a desconfiar de la paraula donada. Potser en això, les relacions de parella i la política s’assemblen més del que puguem creure.

En ambdós casos s’estableix una relació d’un enorme vincle emocional que pot portar-nos a canvis molt importants en la nostra percepció. Com ja comentàvem en aquest post, quan una persona és simpatitzant d’un partit polític, tendeix a buscar la manera de justificar qualsevol cosa,  mentides incloses. Una cosa molt semblant a la síndrome d’Estocolm que podem sentir quan imaginem que ens han estat infidels però no volem creure-ho.

Estem, com deia en Sebastià Serrano, sense cap dubte, en un dels grans moments de la comunicació: l’art de la mentida, l’engany, la dissimulació … per a alguns la política és l’art d’aquestes males pràctiques. Potser perquè és tan antic com l’ésser humà, mentir és pecat en diverses religions i l’honestedat una virtut en tantes altres cultures. I potser per això també, tal com assenyala Eduard Punset, estem més preparats per descobrir un mentider que per trobar la veritat.

De fet, aquesta virtut que, segons Punset, tenim els humans, no és una mena de radar o sisè sentit, sinó la capacitat de detectar canvis en els estats emotius en el discurs verbal de la persona que menteix. Una cosa així com el que fan els detectors de mentides tan explotats a la televisió: observar els canvis fisiològics que les nostres emocions generen.

Encara que la distància física amb els nostres polítics sol ser insalvable i només la televisió o internet ens obren una finestra a aquests líders, moltes vegades les seves reaccions ens donen una informació molt valuosa. Encara que per si alguna vegada -especialment en campanya electoral- algun polític et dóna la mà i conversa amb tu, et suggereixo que prestis atenció a aquests canvis fisiològics:

• Quan una persona menteix, el seu to de veu canvia. Alguns experts assenyalen que el pugem una octava, més o menys.
• El ritme de respiració s’accelera.
• En algunes ocasions, el color de la cara pot canviar. És mostra de vergonya i por per la possibilitat de ser descobert, així com una reacció al major ritme de respiració.
• La mirada sol delatar, ja que es sol donar un canvi en ella, en el moviment dels ulls.
• Disminueixen els gestos, ja que el nostre cervell està més ocupat en donar consistència al missatge verbal i dedica menys atenció a la nostra gesticulació.

A més d’aquests senyals d’alerta, la cara sol ser un reflex molt clar del que estem fent. Potser per por, vergonya o culpa, la nostra cara sol canviar i aquestes emocions poden generar una contradicció aparent entre el que diem i el que creiem.

Parlant del poder dels gestos, per a molts el que va fer Richard Nixon durant les entrevistes amb el periodista britànci Frost el 1977 fou tan revelador com un propi procés d’impeachment. Al minut 1:27 del següent vídeo podeu veure el gest que per a molts va mostrar la seva culpabilitat mai jutjada:

Potser, la propera vegada que escoltem un polític afirmar que “jo només vaig dir la veritat” haurem d’atendre a aquestes pistes. O a les hemeroteques, que mai fallen -potser per això, el règim del Big Brother d’Orwell tenia tant d’interès a corregir les notícies per a que mai es mostréssin els errors. I així finalment, no saber què era cert i que no-. Per si de cas, aquests consells.

Manuel Bustos i Paco Bustos són germans. Al seu torn, són alcalde i regidor a Sabadell. Josep-Lluís Carod Rovira és el vicepresident de la Generalitat i el seu germà Apel·les és el delegat de la Generalitat a França. Pasqual Maragall va ser president de la Generalitat mentre el seu germà Ernest, avui conseller d’educació, era el secretari del govern. Lech i JarosÅ‚aw KaczyÅ„ski van ser al mateix temps president i primer ministre de Polònia. Germans bessons. Només és nepotisme o venim marcats genèticament per tenir els mateixos valors polítics que els nostres germans?

La resposta a aquesta pregunta és complexa, amb un germà podem compartir moltes coses però no estem predestinats a compartir també la visió política del món. Això sí, el fet de compartir el mateix entorn familiar, escolar i social són determinants en el procés de socialització política. Així ho mostra nombrosa literatura i així es constata en l’experiència: més o menys es comparteixen certs valors polítics en el si de les nostres famílies. Des de la família de Leire Pajín a la dels Oreja. Passant per autèntiques dinasties polítiques com els Kennedy, els Bush o els Clinton.

No obstant això, què passa amb els bessons? En el primer paràgraf citàvem el cas dels germans KaczyÅ„ski, que amb ferri control i amb la seva visió conservadora de la vida i la política, es van fer famosos més enllà de les seves fronteres. Segons han revelat recents estudis de genètica, s’ha demostrat que hi ha actituds polítiques que s’hereten genèticament i que en el cas dels bessons, el 32% d’aquestes actituds es poden atribuir a l’herència. La dada pot ser sorprenent ja que part de la visió tradicional de la ciència política es referia al context en què un creix i es forma, no tant al propi funcionament del nostre cervell davant segons quines coses.

En el fons d’aquesta concepció hi ha la d’entendre que les nostres emocions juguen un paper més destacat en política del que creiem. Així, els nivells genètics de oxiticina o dopamina, que són molt importants per entendre les nostres decisions i reaccions, serien determinants per entendre perquè els KaczyÅ„ski no només comparteixen partit, sinó que també comparteixen ambicions.

Si bé els valors comparteixen, doncs, una explicació una mica més profunda del que s’esperava, el nepotisme també seguiria el mateix patró? Són els nostres gens els que ens porten a triar un germà abans que a una altra persona per un càrrec? Encara que no hi ha estudis sobre això, segurament algun tipus d’influència hi hagi. Potser no en la genètica, sinó en la gestió de certs components de la intel·ligència emocional, aspectes clau com l’empatia o la confiança d’algú proper per a un càrrec d’especial importància. Llegint la biografia de Pasqual Maragall podem entendre la seva relació amb Ernest, per exemple.

No obstant, no es prenguin això com a dogma. Segurament Leire Pajín hagués desitjat no compartir gens amb la seva mare aquesta setmana després que va passar a Benidorm. I els cosins Trinidad Jiménez i Alberto Ruiz-Gallardón comparteixen poc més que el fet d’haver estat rivals en unes eleccions per l’alcaldia de Madrid. Els gens són importants, encara que no estem davant d’una ciència exacta…

Un dels records més vius de la meva infantesa són els contes que la meva mare ens explicava cada nit. La majoria de les vegades no era la lectura d’algun dels contes més famosos de la nostra cultura, sinó que se’ls inventava ella mateixa per donar-nos alguna moralina sobre, segurament, l’enèsima baralla del dia amb la meva germana.

Quan em tocava dormir a casala dels meus avis, un oncle de la meva mare solia explicar contes també, gairebé sempre els grans clàssics: els tres porquets, caputxeta … Clàssics que hem compartit generació rere generació i que, vulguem o no, són uns grans transmissors de valors.

El que s’hi explica, vulguem o no, ha ajudat a forjar el nostre sistema de valors. Sabem que hem de dir sempre la veritat i ser creïbles, perquè no ens deixin sols amb el llop quan finalment aparegui. Tenim consciència de la necessitat de treballar dur durant l’estiu, com la formiga o ser incansables treballadors com el porquet de la casa robusta. Els contes han fet molt per nosaltres, encara que no en siguem conscients.

Segons el psicòleg Drew Westen, apel·lar als mateixos valors que hem heretat dels nostres pares a través dels contes, ha de ser una prioritat en el discurs polític. En primer lloc, perquè al tenir-los interioritzats ens és més fàcil apel·lar al centre d’aquests valors. En segon lloc, perquè facilita la comprensió, en ser quelcom ja après i familiar i, en tercer lloc, per les virtuts narratives que tenen aquest tipus d’històries.

No és que els polítics hagin d’explicar contes com si fóssim nens a punt d’anar a dormir, sinó que hem d’adaptar-los sempre que sigui possible.

No sé si coneixeu la narrativa americana, però un dels grans contes infantils és una bonica història anomenada “The little engine that could”. Aquest estiu vaig poder donar-li un cop d’ull en una llibreria americana a Amsterdam que em va treure el sentit, i vaig estar a punt de comprar-lo. El conte, amb molts dibuixos i poca lletra, ve a explicar la història d’un petit tren de mercaderies que transporta joguines, ninots, caramels, etc. per fer feliços als nens i nenes d’una vall propera. El tren, carregat de somnis i il·lusió es disposa a arribar a allà, però mentre puja la muntanya, la màquina es trenca.

Aquesta càrrega tan especial veu passar a un gran tren de passatgers (l’equivalent a un AVE, per entendre’ns) i li demanen que els portin, que els nens estan en espera que totes aquestes coses. El tren els diu que no, que és massa important per a portar-los. Després d’ell, passa un enorme i fort tren de mercaderies, que en ser requerit a fer el mateix, els rebutja apel·lant que és una màquina massa bona per a això, i que a més, ja està cansada. Finalment, apareix una locomotora blava, petita, insignificant … La càrrega és massa gran per a ella, però accepta a dur-los a la vall.

La petita locomotora blava es repeteix tot el camí “I think I can” -crec que puc- i ho va dient tot el temps, fent gala de confiança i fe en el que està fent. “I think I can, I think I can, I think I can, I think I can, I think I can …” repeteix sense parar, fins que creua la muntanya i arriba a la vall on els nens esperen la recompensa.

En poques pàgines, tota una història de superació de dificultats, de creure en un mateix, de fer el bé, d’ajudar als altres, d’orgull, de superar les divisions, de combatre els que miren per sobre l’espatlla … Un gran conjunt de missatges a transmetre.

I aquesta història del petit tren blau que podia, no us recorda molt a una campanya que deia “Yes, we can” tot el temps? No us recorda a un candidat que era el pitjor posicionat per guanyar unes eleccions presidencials? No us recorda a un missatge polític que deia que calia fer un esforç pel bé comú? La petita locomotora no és Barack Obama?

I els nostres polítics, representen a algun dels nostres personatges dels contes?

Sempre m’he preguntat per què en els nostres bars i restaurants la televisió que sol estar encesa no té subtítols: en llocs amb tant soroll ambient o amb l’aparell silenciat, és impossible seguir l’actualitat. Això sí, ens permet fer un excel·lent exercici de llenguatge no verbal.

Si alguna vegada us veieu en aquesta situaciño, observareu com l’expressió de polítics d’altres països acostuma a ser més agradable. La política americana és la degana de això, el recurs a l’humor com a forma de comunicació hi té molt a veure.

Sabem que l’humor és una forma de comunicació humana més. S’afirma que és una herència de l’evolució: riure és una cosa que ens separa de la resta d’animals, a excepció d’alguns homínids. Per què som diferents a la resta d’animals? Per què tenim sentit de l’humor? Sembla ser que és una resposta del nostre cos similar a les llàgrimes, té un punt catàrtic. I com ja sabeu, existeixen tipus d’humor diferents: no tots riem del mateix ni de la mateixa manera.

En tot cas, no és estrany observar clarament que els polítics americans estan, moltes vegades, de bon humor. L’ús recurrent a alguns acudits, a respostes que incloguin algun acudit o alguna autocrítica embolicada amb una gràcia; no només defensen a qui parla sinó que genera empatia.

Aquest darrer punt és especialment rellevant, ja que alguns estudis mostren com el nostre humor condiciona la percepció del nostre cervell. En altres paraules, si estem de millor humor, percebem més detalls, prestem més atenció a certes coses i el nostre cervell recull més informació. Per contra, si estem de pitjor humor, percebem menys informació.

Significa això que la política s’ha de comunicar de manera banal i còmica? No, ni molt menys. Però sí que observem la necessitat de tenir en compte aquesta situació. En multitud d’ocasions el missatge polític del dia ens arriba a través d’una tremenda bronca en una sessió parlamentària. Si l’emissor està en còlera, l’efectivitat del missatge no serà la mateixa que si ho fa generant un clima agradable.

Cal dir que aquesta situació no es pot donar sempre: el protocol, les ocasions, la realitat demanen al qui se asoma a una tribuna fer-ho amb el rigor que la situació mereix.

Però quedem-nos amb la idea: els rictus crispats no ajuden a que el nostre missatge arribi. Hem de tenir en compte l’humor en la comunicació, sense forçar tampoc el que no es té. Per exemple, no seria aconsellable deixar Montilla sol davant una audiència de corresponsals de premsa fent un discurs com el de Barack Obama aquest cap de setmana.

Encara que alguns podran assegurar que els límits entre humor i política no queden molt clars en països com Estats Units, és ben cert que l’humor pot (i ha de) ser més un aliat que una amenaça. Alguns ho veuran com l’ús de la frivolitat per captar l’atenció en un context molt competit, però la realitat és que ho necessitem. El rialler Berlusconi va vèncer el gris Veltroni. L’empatia d’Obama es va sobreposar a la convencional Hillary.

Encara que als bars no puguem llegir el que diuen, veure com diuen el que diuen, no passem per alt, tots, sense distinció, el poder de comunicar amb un somriure.