O el que és el mateix, la crisi. Espanya ha tingut aquest any dues persones al capdavant del Ministeri d’Economia i Hisenda … i sembla que no ha servit per a molt. Solbes va morir demanant públicament que el matessin. Deixarà per a la posteritat una de les millors respostes d’un ministre. Després de la dimissió-destitució de Bermejo, Solbes va afirmar que l’envejava perquè era ja “exministre”. Poc temps passaria fins que Zapatero es desfés d’ell.

En el canvi de l’executiu va arribar Salgado, que va passar de ministra d’Administracions Públiques a ser la ministra que finalment va acordar el finançament autonòmic i va aprovar els pressupostos. Salgado segueix sembrant dubtes i fins que els espanyols no vegin signes de recuperació, seguiran desconfiant. De moment, ens quedem amb la història: serem l’última economia europea a sortir del pou.

El finançament ha arribat. Amb quasi un any de retard, però ha arribat. Amb l’incompliment dels terminis que estableix l’Estatut, però ha arribat. Després d’un cap de setmana en què tothom donava per fet el què avui ha escenificat la vicepresidenta Salgado i, sorprenentment, Joan Puigcercós; el finançament ha arribat.

Comença ara el joc de les diferents lectures. El got mig ple o mig buit. La permanència de l’expoli fiscal o la manca de solidaritat entre les comunitats autònomes. En tot cas, tindrem clars qui són els pares: Solbes, Salgado i Castells, perquè a diferència d’altres acords, aquest no és un que aixequi especial alegria entre alguns partits del govern català, com Esquerra.

I és evident que tampoc la oposició, CiU i PP, voldràn reclamar cap mena de protagonisme d’aquest nou model: els primers perquè consideren que incompleix l’Estatut (encara que alguns afirmin que el nou acord és 19 vegades millor que el que van assolir el seu dia amb el PP al govern) i el veuen insuficient. Els segons, al·legant a la manca de solidaritat entre regions i, a mesura que avancin els dies, potser comencem a sentir la cantarella del trencament de la pàtria.

En tot cas, a falta de veure imatges on corri el cava, el què si s’ha desfermat aquest cap de setmana és la dopamina, un neurotransmissor que ens fa gaudir de la sensació de benestar, de plaer, i que dóna una bona empenta a la nostra motivació. La dopamina s’activa especialment quan aconseguim una fita, una cosa que esperàvem amb molt d’interès. Quan això succeeix, el cervell n’allibera en grans quantitats.

Avui, part de la classe política i dels ciutadans de Catalunya –i d’altres parts de l’Estat també- segur que han sentit aquesta dosi extra de dopamina per l’acord aconseguit. Perquè encara que sempre podria ser millor, és la xifra més alta mai aconseguida.

Segurament, el còctel químic s’haurà acompanyat d’oxitocina, que ens indueix al benestar, a la calma, a la felicitat. Però compte, els líders que l’hagin sentit hauran de posar-se alerta en res: encara que Jimenez Losantos hagi deixat la COPE, digerir aquest acord no serà fàcil per gran part de la opinió pública. Tampoc ho serà a Esquerra, que encara que hagi donat el sí al nou model, és conscient de la oposició interna a aquesta fita.

Sembla que el govern tripartit resisteix un cop més als rumors del seu desmembrament. Encara que ens deixa fets clau que donaran sentit als propers mesos de la vida política catalana: la comèdia de Ridao arriba al final del seu primer capítol, tot i que n’aventuro uns quants més. I segurament, aquests no duran ni l’oxitocina ni la dopamina del finançament.

Passaven vint minuts de la una del migdia quan el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero es situava darrere del faristol instal·lat a la sala de premsa del palau de La Moncloa. Vestit fosc, camisa blanca i corbata fosca a ratlles. Cara llarga, encara que va fer l’esforç d’esbossar somriures per rebaixar la tensió del moment.

I no era per menys. Almenys tres fonts diferents havien filtrat a la premsa el que ell venia a explicar: una remodelació profunda del seu Govern. Filtracions que entelava el que estava cridat a ser un dels moments més importants de l’any (la seva foto amb Barack Obama il·lustrant una nova etapa en les relacions bilaterals) i que posava al descobert el seu cop d’efecte per noquejar el PP en plena setmana de vacances. De fet, el president volia fer ús de la tècnica ja utilitzada per a la legalització del PCE, en una Setmana Santa del ja llunyà 1977.

Com ha dit avui el president, els periodistes van fer la seva feina i van descobrir el que es coïa a Moncloa. El que no va dir és que s’ha perdut més que guanyat amb aquesta escenificació d’una profunda crisi:

1. El curs dels esdeveniments han evitat recollir l’estela d’èxit de la participació d’Espanya en les cimeres del G-20, OTAN i Aliança de Civilitzacions. La crisi de govern ha menjat espai i temps a la principal notícia dels darrers mesos.

2. S’ha escenificat una crisi i no una oportunitat de millora. Mantenir incògnites sobre el futur del país durant 48 hores ha mostrat la cara més fosca d’un govern amb limitacions per dur la davantera en l’impuls polític.

3. S’ha perdut l’oportunitat de sorprendre, disminuir els efectes de la crisi i convertir la reforma d’un govern en quelcom positiu. Els tints dramàtics d’aquestes hores haguessin estat perfectament evitables.

Ens trobem davant d’una mala gestió de la comunicació. És un fet innegable. Una crisi que ha tret més que aportat al balanç d’actius del govern i que mostra la debilitat per controlar el que diuen els seus propis integrants. O el que és el mateix, que posa al foc amic en una posició més mortal que l’enemic.
No és la meva intenció analitzar la vàlua o no dels nous ministres i ministres (per això us recomano alguns dels enllaços d’aquest post) però vull deixar per a la reflexió alguns punts importants dels canvis en el Govern.

1. Tinc la sensació que el Govern ha perdut una oportunitat d’or per mitigar els efectes de la crisi en els seus suports. No sé si optar per un ministre o ministra d’Economia independent, nou, etc. hagués estat millor. M’explico: Salgado ha format part de tots els executius de Zapatero i en absolut es pot dir que sigui impuls o un canvi radical. Em pregunto què hagués passat si una nova figura hagués emergit, i què hagués fet l’oposició amb els necessaris 100 dies de gràcia que coincidirien amb una vital campanya electoral. Si algú s’aventura a comentar, benvingut serà.

2. Catalunya, tot i haver donat 25 decisius diputats que van fer a Zapatero President, té un poder diluït en aquest executiu. Chacón segueix en Defensa i Corbacho serà el ministre dels 5 milions d’aturats, mentre Galícia segueix amb els seus 3 ministres (amb una vicepresidenta) i un pes pesat com Chaves va encarregar-se de quelcom anomenat Cooperació Territorial, que no deixarà de ser d’Administracions Públiques.

3. A més, Catalunya no pot rebre amb molta il·lusió el canvi: si amb la nova vicepresidenta no es van assolir acords sobre competències que estan recollides en l’Estatut (i amb qui s’haurà de pactar ara el finançament), no hi ha fets massa objectius per creure que sí s’assolissin amb Chaves (amb un marcat perfil polític en la matèria). Tot sembla indicar que no hi haurà finançament aquest any, amb la qual cosa el paper d’ERC al tripartit comença a grinyolar. Estarà Zapatero desitjant la ruptura del tripartit i unes eleccions anticipades que portin a CiU a la Generalitat i un aliat per aprovar pressupostos a la tardor?

4. I el PSOE? Està apostant tot a una sola carta en una situació desesperada? Les tres figures claus del Partit estan en el Govern, amb el que això suposa. Busca reforçar-lo, però el risc d’una derrota electoral d’aquí a 2012 avança una futura crisi en el partit que tindrà als seus pesos pesants en responsabilitats governamentals.

Zapatero se la juga per escenificar un canvi de ritme. Sembla ser que aquest últim any ha tingut un govern amb el pas canviat i vol agafar ritme en vistes a la presidència europea de 2010. I per fer front a la famosa crisi, és clar. Haurem d’esperar, almenys, a aquests 100 primers dies i a unes decisives eleccions europees el 7 de juny.

Més informació

César Calderón

Enrique Dans

Ignacio Escolar

Pablo Urbiola

Pau Canaleta

El País

La Vanguardia

El Mundo

ABC

La Moncloa