El ministre de Foment, José Blanco, no volia parlar de Rajoy. Ho va dir dissabte passat a Saragossa: “Vinc amb la intenció de no parlar de Mariano Rajoy, que diu que parlo massa d’ell, i no ho faré per no donar-li ni una excusa perquè no participi en l’acord”. Però ho va fer, vaja si ho va fer.

Blanco va tornar sobre una tesi bastant estesa entre les files socialistes: tant de bo Rajoy sigui el candidat del PP a les pròximes eleccions generals. És més, volen que ni Gürtel, ni Losantos ni Aznar acabin amb el líder del PP. Creuen que Rajoy és un rival que es pot derrotar, tot i estar sumits en la major crisi econòmica. Que les debilitats de Rajoy són tan profundes que es poden esborrar de cop els números vermells de la gestió socialista.

Però aquest argument no és nou. A Ferraz es mostraven contents el passat 7 de juny malgrat haver estat derrotats en les eleccions europees. Un dels efectes de la primera victòria popular en anys era mantenir Rajoy en el seu càrrec. I això era motiu de celebració. Però les enquestes que mes després de mesos arriben als despatxos de Gènova i Ferraz no són motiu per a la celebració en aquesta última.

Per això, segueix sorprenent la tesi socialista. Tot i que el que més sorprèn és que Blanco ho expliqui davant els mitjans sense cap tipus de rubor. No sé que diria Rosa Díez d’aquest atac de sinceritat … En tot cas, potser en Ferraz hagin de fer més cas a un dels principis que el publicista Joaquín Lorente recull en el seu llibre “Piensa, es gratis”.

Per a Lorente, “a la competència sempre cal odiar-la, però mai menysprear-la”. Al PSOE fa ja molt temps que menyspreant l’ex vicepresident i, encara que molts aspectes puguin induir-los a fer-ho, mostren una vulnerabilitat per als socialistes.

Potser per l’electorat més mobilitzat i convençut, el poc valor atribuït a Rajoy, fins i tot amb sorna o sarcasme, els reafirmi en el que creuen. Però per al votant que ho té menys clar, aquesta postura dels socialistes fins i tot pot ser dolenta per a la seva imatge. A ningú li agrada percebre la falsa modèstia, la supèrbia. Els que miren per sobre l’espatlla no agraden. I en això, moltes opinions socialistes van en aquesta direcció.

Només el temps i les urnes posaran a tots en el seu lloc, però hi ha una realitat sobre la taula: encara que Rajoy no agradi, avui guanyaria unes eleccions. Encara que a Ferraz s’alegrin que segueixi al front, si tot segueix a aquest ritme, podria ser el pròxim president. Com diria Laporta, ¡al loro!

Si, tal com afirmava McLuhan, el mitjà és el missatge, el de Laporta no deixa de ser un missatge tan indefinit com el seu nou mitjà. De fet, un missatge tan indefinit com la seva pròpia postura. Perquè després de mesos de marejar (i seguir marejant) la perdiu, el mitjà ha tornat a ser el missatge, encara que segurament no el desitjat.

La web personal de Joan Laporta va iniciar el seu camí amb una caiguda del servidor. Sense dubte, fruit de l’interès despertat per una intel·ligent campanya d’expectatives que fa mesos que gestiona amb la seva estranya ambigüitat: clar per dir certes coses, però no prou per anar amb tota la veritat de cara. El servidor va patir d’aquesta fam que semblen tenir milers de persones fora i dins de Catalunya per conèixer els plans exactes de Laporta. És a dir, escoltar d’una vegada per totes que sí, es presenta a les eleccions i de la mà de qui.

El servidor de la nova web de Laporta -un error tècnic el pot patir qualsevol, però no pots fer que tots els teus deixebles vagin a la muntanya i després no obris el miracle dels pans i els peixos- s’ha convertit en la imatge més clara de el seu propi missatge: falla. No està a l’altura quan se’l necessita. El missatge enviat avui per Laporta no deixa de ser la mateixa retòrica de sempre amb la mateixa finalitat de sempre. El president del Barça demana unir esforços per a la independència de Catalunya, però sense explicar ni el com ni amb qui. Un missatge que produeix el mateix efecte que aquesta caiguda del servidor: després de l’espera, el gerro d’aigua freda. El coitus interruptus.

En molts cercles de la política catalana el fantasma de la irrupció de Laporta al Parlament aquesta tardor es veu en un sentit i en un altre. Per a molts, la carrera de Laporta en política s’assemblarà a la de l’PI, el partit que als 90 va acabar políticament amb Rahola i Colom (encara que aquest últim, després de passar per ERC i el PI ha trobat recer a CiU). Per a altres, serà un huracà polític que els situarà com a tercera força al Parlament. Però si Laporta acaba fent tot igual, potser la seva participació electoral ens acabi deixant freds.

De moment, Laporta ens deixa una declaració d’intencions. Vol la independència i vol actuar, encara que no especifica com. Vol parlar amb la gent, però en la seva web només ens demana el correu (que serà un puntal, segurament, de no campanya). Vol començar una nova via, però ho fa amb gairebé tant obscurantisme com els polítics tradicionals. Diu voler el bé del país, però per a molts això fa olor  d’oportunisme i egoisme. Això no ha fet més que començar, però el mitjà és el missatge i el missatge enviat avui és més un acte de fe que una proposta seriosa.

La britànica Emmeline Pankhurst va ser una de les fundadores del moviment de les sufragistes britàniques. Va dedicar la seva vida a fer real una cosa que avui és normal en els països democràtics: la igualtat de drets d’homes i dones en el vot.

El 1914 es va dirigir un dels seus discursos més famosos a Hartford, Connecticut, Estats Units. En aquest discurs, del que reproduïm una part a continuació, Pankhurst es presentava com un soldat i un presoner que havia abandonat temporalment el camp de batalla.

Gràcies a persones com Pankhurst, a la seva devoció, el seu lideratge, la seva visió i els seus sacrificis, moltes desigualtats es van superar. Una inspiració, sense dubte, per a tantes altres barreres que s’erigeixen en el nostre món actual.

“No tinc massa aspecte de soldat ni de presoner, però sóc les dues coses”

No he vingut aquí com a advocada defensora, perquè sigui quina sigui la posició que ocupi el moviment pel sufragi als Estats Units d’Amèrica, a Anglaterra no es tracta ja de defensar-lo, el moviment és ja part de la vida política. S’ha convertit en el tema de la revolució i la guerra civil, i així  aquesta nit no estic aquí per defensar el sufragi femení. Les sufragistes nord-americans poden fer això perfectament. Estic aquí en qualitat de soldat que ha abandonat temporalment el camp de batalla per tal d’explicar -sembla estrany que hagi de ser explicat- què és la guerra civil quan aquesta la lliuren les dones. No només estic aquí com un soldat temporalment absent del camp a la batalla; sóc aquí -i això, crec, és el més estrany de la meva presència- estic aquí com una persona que, d’acord al que han decidit els tribunals de justícia de meu país, no té cap valor per a la comunitat, a causa del meu estil de vida s’ha jutjat que sóc una persona perillosa, sota pena de treballs forçats en una presó. Per tant, algun interès ha de tenir escoltar a una persona tan peculiar com jo. Segur que molts de vosaltres penseu que no tinc massa aspecte de soldat ni de presoner, però sóc les dues coses. [...]

Vull dir a les persones que no creuen que les dones puguem tenir èxit, que hem portat al govern d’Anglaterra a la seva situació actual i per tant ha de enfrontar-se a aquesta alternativa: o les dones moren o obtenen el dret a vot. Els pregunto als homes nord-americans que estan en aquesta reunió, què pensarien si visquessin una situació semblant en el seu Estat; mataríeu a aquestes dones o els donaríeu la ciutadania, dones a les quals respecteu, dones que sabeu que han viscut vides útils, dones a les que coneixeu, encara que no sigui personalment? Dones que busquen la llibertat i el poder per exercir un útil servei públic. Bé, només hi ha una resposta a aquesta alternativa, només hi ha una sortida, a menys que estigueu disposats a retardar l’avanç de la civilització dues o tres generacions, cal atorgar el dret de vot a aquestes dones. Aquest és el resultat de la nostra guerra civil.

Discurs complet (en anglès)

Fragment extret de “Palabras que cambiaron el mundo. 50 discursos que han hecho historia”

Les enquestes de partida davant un escenari electoral ens permeten entreveure com ha de ser l’estratègia a tenir en compte per aconseguir el nostre objectiu. Enquestes, història electoral del territori, aspectes de la llei electoral … totes les dades que ens permetin concebre correctament cap a on volem dur el nostre cotxe per fer-lo creuar la meta en primer lloc.

Més o menys com un pilot de rally, que ha de conèixer bé el terreny sobre el què trepitjaran les rodes del cotxe i tractar d’avançar-se als sots i corbes extremes. Avançar-se als problemes que puguin evitar que el vehicle arribi en primera posició. O que es pari a 700 metres de la meta, com li va passar a Carlos Sainz. Tots recordem la mala sort del pilot que en més d’una ocasió, veia com la victòria se li escapava per problemes en l’últim minut. Sempre recordarem el seu copilot amb el seu “Trata de arrancarlo”.

Aquest efecte existeix en política. És l’efecte contrari al bandwagon, quan un excés d’optimisme davant les expectatives electorals, l’electorat es desmobilitza i no aconsegueix els seus objectius primordials: guanyar. En resum, en lloc de sumar gent al carro, com passa en el bandwagon, quedar-se a les portes per un problema en el motor.

El PSC ha entès molt bé l’escenari en què es mou. Sap que és necessari arrencar el cotxe per intentar mantenir-se a la presidència de la Generalitat. És conscient que estan molt per darrere en les enquestes i que als seus rivals, el motor els pot fallar. Per això, un vídeo -llarg- del partit repassa en una mica més de quatre minuts històries esportives de fracàs del líder en el darrer minut. Si el missatge cala en el partit, fins i tot pot haver una mica de partit.

A CiU són conscients que l’ombra de Sainz pot fer acte de presència. Durant l’aperitiu de Nadal de CDC, on vam ser convidats alguns bloggers com Xavier Peytibí, Artur Mas va explicar la faula del gos i el tros de carn. Un gos creuava un petit llac amb un tros de carn a la boca. Sota les seves potes, veia un munt de peixos passar, més grans que el seu tros de carn. El va deixar anar i els peixos es van escapar, quedant-se sense carn ni peix. Mas és conscient que necessita mobilitzar a tots el que sigui possible. Per això, a Internet fa temps que es preparen i faran una campanya en positiu, tot i que el discurs de proclamació s’ha sortit del missatge.

Mas es va dirigir al partit apel·lant a aconseguir una “gran majoria”, el missatge clau dels incumbent, els que opten a la reelecció. Perquè en el fons, sembla que CiU mai ha deixat de creure’s incumbent, i aquest és un espai d’oportunitat per al PSC. Els challenger parlen de canvi, i Mas ho va fer de puntetes.

Per això, la por a un efecte Carlos Sainz existeix. Els socialistes esperen que el cotxe de CiU s’aturi en l’últim minut. El suficient per poder reeditar un tripartit -amb el permís de Reagrupament i Laporta-. I a CiU esperen que l’efecte del pilot s’assembli a la recent victòria al Dakar. La resposta, en uns mesos.

Encara que en la nostra família encara ens estranyem, la meva germana és tremendament presumida i pot trigar hores a pentinar-se, maquillar-se, vestir-se … Dic que ens estranyem perquè durant tota la seva infància va ser una defensora a ultrança del cabell ben curt, la roba esportiva i el futbol. Avui, els talons i els vestits copen el seu armari. Potser no ha llegit cap estudi, però coneix a la perfecció la importància de causar una bona primera impressió.

La meva germana tracta diàriament amb moltes persones. Sap que el seu somriure o la manera de mirar a un nou client són tan claus com el producte que té entre mans. Encara que no hagi llegit res que ho corrobori, ho sap. I no va desencaminada: l’escola de Palo Alto va xifrar en el seu mític 80% la contribució d’aspectes no verbals en la formació d’un missatge. I en aquest 80%, la cara té molt a veure.

La cara és el mirall de l’ànima. Només amb veure l’expressió d’algú podem intuir que alguna cosa li passa (indisposició o algun estat emocional com la ira, la ràbia o la sorpresa). La informació que ens aporta és valuosa i té un paper més rellevant del que creiem en la presa de decisions.

Influeix la cara dels candidats a nivell polític? Podem arribar a preveure la victòria d’un candidat per la seva cara? Diverses teories apunten a això. Segons Mark van Vugt, els electors tendeixen a buscar a la cara d’una persona gran el seu candidat a les eleccions en períodes d’estabilitat. En canvi, els candidats amb un rostre jove, els seus trets i les seves característiques facials, tendeixen a aglutinar més suports en èpoques de canvi. Potser aquesta sigui una de les explicacions del resultat de les eleccions presidencials nord-americanes de 2008. Però també seria la base per explicar l’ascens meteòric del llavors líder de l’oposició a Espanya, Rodríguez Zapatero. O del paper de Cameron al Regne Unit avui.

El que apunta Van Vugt té molt a veure amb les atribucions del propi lideratge que mostren les característiques personals (i per tant, les facials) dels candidats. En la mateixa línia va un interessant estudi de la Universitat de Princeton. Segons aquest, hi ha una forta correlació entre aquests elements i els resultats electorals. Els investigadors d’aquesta prestigiosa universitat van dur a terme un estudi amb els guanyadors i perdedors a les eleccions a la Cambra de Representants i Senat dels Estats Units durant les eleccions de 2000, 2002 i 2004. Es van mostrar només fotografies, per parelles de guanyador i perdedor, de circumscripcions desconegudes pels subjectes de l’estudi. Se’ls demanava que puntuessin a cada candidat segons la competència, credibilitat, honestedat, etc. que els proferia cada imatge. Només visualitzant una foto -no coneixien el nom, partit o resultat de cadascún d’ells- els resultats van mostrar que podien preveure en un 70% dels casos els resultats reals de les diferents eleccions. La cara és, sens dubte, el gran aparador dels signes visuals.

No és només una qüestió de bellesa -quelcom realment subjectiu-, sinó del que transmet la cara d’un polític. Dels atributs que és capaç de generar. O el que és el mateix, no val amb fer un càsting per buscar el polític més guapo. Però tinguem en compte que, a nivell general, no només valen els arguments en un cara a cara. Mai millor dit.

Enllaços interessants

The New Yorker publica un interessant article interactiu sobre les fotos que va fer Platon a la darrera Assemblea General de Nacions Unides. Aquestes fotos del poder, a més d’al·lucinants, s’acompanyen de comentarios del fotògraf. Els rostres del poder en un clic.

Angela Merkel ha aconseguit en 4 anys de ser un referent per als conservadors europeus. Respectada i admirada més enllà de les seves fronteres, avui aclarirà algunes incògnites bàsiques per entendre el seu futur polític. Si no hi ha sorpreses -i res les presagia- la cancellera alemanya repetirà en el càrrec encara que segurament ho farà amb nous companys de viatge.

Després de les dificultats de la CDU i l’SPD per formar govern per separat el 2005, es va formar la gran coalició amb aquests dos partits. Un moviment polític necessari per assegurar la governabilitat del país, però tremendament incòmode per als dos partits. Així, com sol passar en el món de les coalicions, saber repartir els èxits i fracassos no sempre és fàcil.

Tot apunta que aquesta gran coalició no serà necessària. El seu rival, i fins ara vicecanceller federal, el socialdemòcrata Frank Walter Steinmeier, no ha aconseguit sobreposar-se a l’onada de suports que Merkel ha aconseguit, tal com indicava Gutiérrez-Rubí aquesta setmana al Público. Steinmeier no només va organitzar un govern a l’ombra al propi govern en què estava, abans de l’estiu, sinó que ha hagut de fer front a l’oposició de sectors tradicionalment afins, com els sindicats.

Davant d’aquest context, els liberals poden ser el suport de Merkel en l’etapa que començarà demà.

Merkel és la dirigent polític més influent del món, tot i tenir un perfil comunicatiu baix i reservat i fer gala d’una timidesa poc habitual en un món polític tan centrat en els impactes mediàtics. Tot i això, segurament els alemanys i alemanyes vegin amb bon ulls la seva resolució, determinació i eficiència. Tot i que, tal com correspon amb la seva ideologia, això signifiqui posar en dubte les cobertures socials d’un país com Alemanya.

Una altra de les qüestions interessants del que passi avui serà observar la participació electoral en un context de crisi econòmica i amb dos candidats que no són, precisament, un exemple de connexió amb l’electorat. Berlín va viure un moment històric amb el discurs d’Obama que difícilment podrien protagonitzar Merkel o Steinmeier.

Europa observa atenta al que passi a Alemanya, no és per menys.

Us pot interessar:

Com es trien els diputats alemanys?

La campanya de Merkel

Si a Alemanya demà decidiran si la dreta governa amb els liberals o no, encara que segurament segueixi governant la dreta, a Portugal la qüestió és molt diferent: el terreny de joc està a l’esquerra.

Les eleccions portugueses -per cert, les primeres en menys d’un mes, ja que l’11 d’octubre es celebraran les municipals- tenen nom i cognoms, els de l’actual primer ministre José Sócrates. Aquest socialista, europeista i dotat per a la comunicació, es presenta a una reelecció que la majoria d’enquestes donen per feta. Enarborar la bandera de l’antiespanyolisme no li ha servit de molt a la candidata dels conservadors del Partit Socialdemòcrata, Manuela Ferreira Leite.

De fet, Espanya ha estat un issue de la campanya electoral i sembla que a Ferreira li va fallar l’estratègia electoral: tot i que el temor de molts portuguesos de veure com la influència espanyola es multiplica al seu país, són conscients de la necessitat d’estendre ponts entre els dos països per al seu propi progrés econòmic. I sembla que negar-se a la connexió de Lisboa i Madrid per AVE no sigui una gran mesura …

La crisi econòmica, com a Alemanya i en qualsevol cita electoral que es doni a partir ara, ha copat part dels missatges i qui sigui elegit tindrà el deure de dur a terme les polítiques necessàries.

Són interessants alguns passos donats a Internet en aquesta campanya. Sòcrates s’ha inspirat enormement en la campanya d’Obama -fins i tot té la seva pròpia xarxa social-i els colors i tipografia ens recorden el vaixell insígnia del llavors senador d’Illinois. Ferreira té un web més modesta, tot i que al igual que el seu contrincant, són presents -que no participant activament, és diferent- en nombrosos canals com Xarxes Socials, UGCs, etc.

Amb AVE o sense, Portugal decideix demà el seu futur.

Japó vota i sembla que poden ser els comicis més interessants des de la Segona Guerra Mundial. Per primera vegada durant aquest llarg període, s’espera que hi hagi un canvi en el partit del govern.

Els darrers anys han estat especialment convulsos a l’illa: des del seguidisme d’antics primers ministres (Koizumi) a la política nord-americana a l’Iraq, a altres episodis més propers amb l’alcohol com a protagonista. El fet és que el Partit Liberal Demòcrata pot perdre avui de forma dura.

Yukio Hatoyama, del partit Democràtic, parteix amb avantatge segons alguns sondejos. Haurem d’estar atents al resultat: si es consumeix el canvi, serà un moment històric per al Japó.

Més a La Vanguardia

“La política és l’únic lloc on els morts ressusciten”. Aquesta frase ens va acompanyar durant tota la carrera. El seu autor, el professor Pich, d’història. I sembla que la història torna a complir-se: quan es celebra un any del congrés que el PP va celebrar a València, Rajoy està més viu que mai.

Crec que s’equivoquen a Ferraz quan afirmen sense pudor que la victòria del PP a les europees i la recuperació de la figura de Rajoy els beneficia en vista a les properes eleccions generals. La política és de tot menys estable, i suposar certes coses a futurs creient que quan les aigües es calmin tot serà com abans és, si més no, agosarat.

Rajoy ha ressuscitat. No té, almenys formalment, contestació a les seves files. L’allargada ombra d’Esperanza Aguirre és allà, però Gürtel també. Sí, les urnes l’han absolt, però el fet que en els moments més durs del temporal Aguirre i Rajoy estiguessin units ens dóna algunes pistes del que s’acosta: una lluita de debò per la presidència el 2012 (si no és abans).

Rajoy no només sembla haver posat pau al seu partit, sinó que té un as guardat a la màniga: potser els espanyols absolguin a les urnes el que els tribunals puguin arribar a jutjar. Però no crec que absoldran al Govern si la situació econòmica no millora. Aquesta és la carta a la que jugarà Rajoy, i a dia d’avui té totes les de guanyar. Sempre que aconsegueixi revertir certes percepcions que encara afavoreixen Zapatero, tal com assenyalava l’informe de Solá que El País va publicar durant la campanya.

Encara que aquesta naturalesa política de no morir mai també podria aplicar-se a Zapatero, donar per fet que amb Rajoy al capdavant del PP això ja està guanyat és una temeritat.

El primer ministre britànic, però, sembla seguir amb un peu a l’altre barri. Situació que també vivia l’any passat a aquestes alçades. Això sí, ell ja va protagonitzar el seu propi diumenge de resurrecció al liderar la resposta a la crisi financera quan un ànec coix presidia encara Estats Units.

L’ànec coix, ara, sembla ser ell. El seu govern es dissol com sucre en un cafè. Un amarg cafè ple d’escàndols de corrupció i alarmants despeses a càrrec de l’erari públic. Brown ho té molt difícil per ressuscitar una altra vegada, bàsicament perquè li falta la determinació que Rajoy sí que va mostrar en presentar-se al congrés de València.

El laborista ja ha expressat que si d’ell depengués “ho deixaria demà mateix”. El seu rostre i expressió només confirmen el que declara. La pregunta és quan i com. I la resposta serà quan es donin les condicions perquè la derrota laborista sigui menys vergonyosa.

Pich tenia raó: només es pot ressuscitar en política. Potser la resurrecció no suposi tornar a gaudir del que abans es tenia. Pot ser que aquesta tornada a la vida sigui d’una manera no desitjada. Fins i tot pot ser que sigui per mal, però la resurrecció existeix.

Aquest diumenge estem cridats a les urnes: la configuració del nou Parlament Europeu depèn dels nostres vots.

Per als que encara no sàpiguen si votar o no votar, si votar a uns o als altres, he convidat als caps de cartell dels principals partits polítics per a que ens diguin en 140 caràcters (més o menys) per què hem d’anar a votar aquest diumenge.

Aquest és el resultat. Agraeixo sincerament als cap de cartell i als seus gabinets per la paciència i pel “twitter” que van enviar, així com a aquells equips que, malgrat no poder enviar el comentari, van fer tot el que poden.

Per evitar problemes, aquest post es publica un dia abans de la jornada de reflexió … i ara al tema que ens ocupa; per què hem de votar el proper diumenge?

Juan Fernando López Aguilar – PSOE

“L’Eurocambra legisla el 70% de las normes que afecten a la nostra vida: seguretat alimentària i energètica, hipoteca… T’importa, i et toca decidir el teu futur, el nostre, l’Europa que ve”

Maria Badía – PSC

“S’ha d’anar a votar per aconseguir una majoria progressista al PE que garanteixi unes polítiques socials front les polítiques de mercat”

Ramon Tremosa – CiU

“El proper 7 de juny cal votar CiU per defensar la identitat de Catalunya i els nostres interessos a Europa. Si no defensem Catalunya, ningú la defensarà per nosaltres.”

Raül Romeva – ICV

“El 7-J votem per sortir d’aquesta crisi de dretes amb solucions d’esquerres. Votem per una nova Europa: social, ecològica i de les persones.”

Oriol Junqueras – ERC

“Junts farem història a Europa. El futur del nostre treball, l’economia, les festes, l’agricultura… es decideix a Europa. Decidim-lo nosaltres. Decidim decidir.”

No obstant, un dels esculls d’aquestes eleccions serà l’abstenció. Segur. I especialment la dels joves. Per això, representants de les joventuts dels partits responen a la pregunta “Per què els joves hem d’anar a votar diumenge?”. I aquí estan les respostes:

Marta Albes – JSC

“Perquè Europa pot canviar el món. La UE és el major projecte transformador de la història i la unió ens fa més lliures i més iguals”

Arseni Armengou – JERC

“Deia Joan Fuster que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Avançar cap a una Europa Social i dels Pobles, depèn de nosaltres!”

Marc Pallarès – JNC

“El 7 de juny decidim el nostre futur, el dels joves i el de Catalunya. Europa és futur. Recorda més Europa és menys Espanya.”

Gonzalo Ortiz Lázaro – NNGG

“El 7J és el moment de canviar les coses que van malament i reprendre el camí de la prosperitat. Espanya necessita solucions també a Europa, i qui les pot defendre és el PP. Per això, vota PP”.