Un 2009 electoral
En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.
Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral. Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.
Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.
Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors: Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.
Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.
El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.
Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.
L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.
D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!
En recaptació, Obama. I en economia també.
I és que no estem parlant d’una particularitat: és l’eix central. Als Estats Units les campanyes se les paga el candidat (també existeix el finançament públic, però llavors el candidat no pot recaptar fons addicionals). I si les campanyes se les paguen els candidats, això els duu a fer de tot per aconseguir fons. O sigui, que no se sap si va ser abans l’ou o la gallina. Si l’espectacle és perquè cal agafar diners o si com que hi ha diners hi ha espectacle.
El fet és que potser la fórmula americana és més eficient que el nostre sistema de finançar eleccions. Això empeny també a la creativitat, a la recerca del vot i a estratègies més efectives de fundraising. Clar que també fa que els grans poders econòmics truquin a la porta dels candidats i esperin favors a canvi, tot i la legislació que en principi ha d’evitar aquest tipus de coses. Feta la llei, feta la trampa, també allà.
Però posats a fer trampa, el sistema dels americans és més transparent que el nostre. I molt més just: que la capacitat pròpia de les campanyes sigui la que els empenyi a aconseguir els seus fons i no el sector públic. Almenys oficialment, que tots hem vist sèries, pel·lícules i hem llegit llibres on el “lado oscuro” existeix.
En tot cas, només ressenyar el rècord de recaptació de Barack Obama el mes d’agost. 66 milions de dòlars pel candidat demòcrata, i ja són 2.5 milions d’americans els que han fet una donació. Si bé les enquestes el posen en hores baixes, pel que fa a finançament Obama guanya per golejada.
Enquestes que, per cert, tornen a remuntar els demòcrates. Pel que sembla, cada cop que l’economia es posiciona com a tema central de campanya, Obama s’enforteix…
Sortim a La Vanguardia
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080225/53440117424.html
Hervidero de consejos virtuales para interpretar un cara a cara histórico
Voluntarios socialistas y populares preparan votaciones masivas a favor de sus candidatos en los sites de encuestas y sondeos
Enric Bruguera | 25/02/2008 | Actualizada a las 20:17h
Internet no ha conseguido arrebatar a la televisión el testigo histórico de los cara a cara que el canal catódico congeló hace quince años. Pero la red no renuncia a jugar un papel protagonista antes, durante y después de la ceremonia como agente determinante de cómo y por qué puede el ciudadano interpretar lo que suceda en la pantalla del televisor.
Compitiendo con los ríos de tinta convencional, desde el blog Becario en Moncloa se propone, por ejemplo, un análisis notablemente documentado del último debate televisivo González-Aznar, emitido en 1993. La referencia es remota, pero sus reflexiones sobre la imagen de los candidatos, la movilización del electorado y la volatilidad del voto, abren sugerentes puntos de vista a la hora de analizar las réplicas y contraréplicas de ahora mismo.
Para el autor del blog e-Campany@, del consultor político Albert Medrán, el espectador y futuro votante debe estar atento a “la buena postura de los candidatos, que no parezca que están en el sofá de su casa y que muevan en exceso las manos.(…) Deben acompañar el mensaje con gestos correctos. Sin contradicciones entre lo que dicen y lo que hacen. (…) Zapatero deberá estar muy atento a su gesticulación, ya que suele ser mucho más agresivo que Rajoy. Las sonrisas y el humor són aliados nada despreciables”.
Y desde Estratega, Pau Canaleta sugiere que nos fijemos en que “el comportamiento de Zapatero debe sintonizar perfectamente con los mensajes de oprimismo, ilusión talante y futuro. (…) Si lo consigue, tiene garantizado el empate. (…) Rajoy debe mostrar claridad, seguridad, sentido común y solvencia”.
Junto a estas claves para enriquecer el análisis personal desde el sofá, la convicción generalmente aceptada de que serán las posteriores interpretaciones de los medios de comunicación las que acabarán determinando victorias y derrotas ya ha desatado también la acción de los que no piensan quedarse sólo a mirar y reflexionar.
Desde Voluntarios Ciberprogresistas, la plataforma bloguera pro-socialista creada recientemente en la red social NetVibes, presenta enlaces a todo tipo de encuestas y sondeos para que sus activistas den el empuje necesario a su líder preferido. Una iniciativa correspondida simétricamente por los Voluntarios Populares, dispuestos a anticipar a golpe de click la victoria que desean para su líder ante la opinión pública y las urnas.
Contando que Gaspar Llamazares e IU ya han anticipado su requerimiento para que el cara a cara Zapatero-Rajoy sea computado a efectos de propaganda electoral, el debate podrá haber quedado finalmente restringido a las superfícies televisivas más convencionales y encorsetadas, pero lo que es seguro es que sus secuelas van a tener una sombra notablemente alargada en la red.
La Unió es fa forta
Les eleccions només es celebren en un únic col·legi electoral que està situat al Comú (ajuntament) de la parròquia; on s’hi troben dues meses electorals. Tots els ciutadans i ciutadanes amb dret a vot són cridats a les urnes després d’una campanya electoral peculiar.
Parlem de parròquies petites, la més gran és Andorra la Vella amb 5.983 electors i la més petita és Canillo amb 708. Escaldes-Engordany, l’elecció que hem seguit amb més interès, en té 4.104 electors.És difícil aplicar les eines més conegudes del màrqueting i comunicació polítiques. La reduida mida de la base electoral i, de forma proporcional, el gran grau de coneixement i familiaritat entre els electors no propicia que poguem creure massa en les enquestes: hi ha molt vot ocult i respostes difícilment predictibles. A més, en algunes parròquies encara es conserva la tradició del vot en bloc segon el que marqui el cap de la família.
La campanya es fa porta a porta. Els electors conviden als candidats a passar a casa seva, seuen i els hi solen oferir alguna cosa per prendre. I els candidats exposen el seu programa. Les sensacions governen. La sensació de com ha anat l’entrevista. De com han saludat al candidat al Comú. De com en parlen… I això suposa un gran element que no es pot controlar.
La jornada electoral comença a les 9 del matí i acaba a les 7 de la tarda. Durant tot el dia al Comú hi ha menjar i begudes pels electors. Els electors pujaran a la sala de votació on presenten el passaport, reben un sobre, passen a una cabina i trien la papereta. I voten. Després a la majoria de parròquies, saludaran als candidats que han d’estat tota la jornada al Comú.
A Escaldes per primer cop els candidats no hi han estat presents per no intimidar als votants.
A les 7 de la tarda, es farà una comprovació que que s’hagin repartit tants sobres com electors. Si no és així, podria haver-hi frau. Llavors es procedirà a escrutat tots els vots.
La llista que guanya obté 6 dels 12 escons. Els altres 6 es reparteixen amb la Llei d’Hondt.
A Escaldes-Engordany, per primer cop es presentava una nova força política que heretava la tasca de govern del Cònsol sortint, Antoni Martí. Suposava una escissió del Partit Lliberal i prenia forma en el nom d’Unió del poble. Els responsables de la campanya estaven preocupats per saber si la nova formació rebria un vot de càstig pel mal moment que el liberals estan vivint en clau nacional.
Els socialistes presentaven a Francesc Casals, antic secretari general del PS. Casals va iniciar la campanya electoral hospitalitzat i es va presentar sota la marca que aplegava als socialistes, al partit Renovació Democràtica i independents. Els Verds presentaves a Jael Pozo.
Tornant del Principat hem començat a rebre els resultats que han mostrat una contundent victòria i reelecció de Martí amb 70% dels vots; 40 punts de diferència amb l’Alternativa. Els Verds han obtingut el 4% dels vots. La Unió s’ha fet forta.
Escaldes decideix
En concret ens desplaçarem a la parròquia d’Escaldes-Engordany on, l’amic Ferran, ha dirigit la campanya d’Unió del Poble; una escissió del Partit Liberal que presenta a Antoni Martí com a candidat a Cònsol Major de la Parròquia.
Les eleccions comunals són l’equivalent a les nostres municipals i demà les 7 parròquies del principat renovaran les seves institucions de govern municipal.
Tindrem temps per veure com es vota al Principat i no podrem veure una tradició andorrana: que els candidats estiguin tota la votació al col·legi electoral. Per primer cop a Escaldes els candidats han decidit no ser-hi presents per no coaccionar el vot dels ciutadans i les ciutadanes.
Seran hores de cotxe amb l’Estratega Canaleta, el Cento, el Carlos i l’amic argentí Gerez. Segur que en Pau ens posarà al corrent del seminari a Mas Consulting d’aquesta setmana!
Salut i vots!
faZebook
El grup de suport a Zapatero creat a Facebook sorgeix, pel què sembla, ha sorgit de la iniciativa d’alguns joves que pretenen mostrar el recolzament al president del Govern. El País avui se’n fa ressò d’aquesta presència i ja he contactat amb l’Administrador del grup per a conèixer més d’aquesta acció. Us mantindré informat.
En tot cas, primer candidat a la presidència amb presència a aquesta xarxa social que tant important està essent als Estats Units. Veurem com evoluciona aquesta presència dels candidats allà on hi ha tants joves que no tenen (reben) motivacions per anar a les urnes. Observarem amb delit si els partits se la juguen i s’acosten a aquest sac de vots verges i inexplorats…
viralidaZ
La majoria de partits polítics espanyols ja disposen de canals a YouTube, televisions digitals pròpies i poc a poc han anat introduint el vídeo a les seves webs. La manca d’una legislació electoral que prohibeixi els vídeos per internet està generant aquest augment perquè els partits són conscients del relatiu poc cost que tenen els vídeos que estan realitzant, saben que no han de pagar espais per a que es publiqui (els partits són un usuari més de YouTube) i que gràcies al correu electrònic és possible fer ressò a través de les esferes que tots els partits estan creant a la xarxa.
Amb les eleccions municipals aquests vídeos en format més reduït van aparèixer i durant la campanya vam poder observar experiències novedoses com els vídeos del candidat socialista a Cartagena, Ignacio Segado, [...]
A cinc mesos de les eleccions sembla que els dos grans partits estan començant a caldejar l’ambient i esperem, per tal de poder saciar el nostre interès i morbositat en campanya, que això duri. En poc més d’un mes hem assistit al ressò viral del vídeo de les Joventuts Socialistes a favor de l’assignatura de l’Educació per la Ciutadania, la rèplica de mitjans de la dreta, el vídeo reial de Rajoy en motiu del 12 d’octubre i, per últim, el llanZament de la campanya del PSOE “Con Z de Zapatero”. I esperem que duri.
És d’especial interès la dialèctica que s’ha constituït al voltant d’aquests dos darrers vídeos. S’observen les estratègies dels partits, el fons i la forma que volen donar a les seves respectives campanyes. S’observen els targets de cadascún d’ells i el missatge.
M’atreviria a dir que el PP s’ha fixat en el ressò que s’aconsegueix al penjar vídeos a internet, com ja féu el candidat a l’alcaldia de Badalona. Pel PP l’objectiu és que se’n parli, encara que l’edició, la durada o les formes del vídeo deixi molt a desitjat. Encara que el vídeo pugui ser considerat una atribució desmesurada de funcions, està clar que fer sortir a una persona que no se li dóna bé la càmera tants minuts pot ser un suicidi, però si se’n parla ja han aconseguit el seu objectiu. A més, és un missatge que només busca reforçar els ja creient, que només té com a objectiu projectar una imatge de reforç a aquells que creuen “a pies juntillas” en Rajoy.
El de Zapatero, en canvi, és l’orígen de la seva campanya de resurecció en la recerca del vot d’aquells que el van dur a la Moncloa fa quatre anys i dels que, de moment, no estan massa per la tasca de donar-li la confiança un altre cop. La nova campanya de l’Espanya en Z és un remake del “Fets, no paraules” però en versió adornada i amb un protagonisma que té carisma, que somriu quan parla i que la càmera l’estima. Un home que sap guanyar-se a l’audiència i que ha fet del seu “talante” l’esperit d’aquest vídeo.
Amb la zeta de Zapatero els socialistes han presentat un vídeo emmarcat en un context, en una campanya, que difereix molt del missatge reial de Rajoy, una flor d’estiu. Si aquest vídeo de Zapatero suposa l’inici d’una campanya que s’allargarà en el temps fins la campanya electora, suposarà la primera campanya estudiada que farà del mitjà un suport necessari.
Romandrem a l’espera.
