Article

In Grindr we trust

grindrcolor

“Què busques? El teu vot. I el que sorgeixi”. Aquesta conversa, una mica estranya, podria passar a Grindr. L’aplicació fa un pas més i no es queda en ser l’espai de contacte per a gais: vol tenir un paper molt actiu en les eleccions nord-americanes. Més de 1,5 milions d’usuaris als Estats Units seran temptats a actuar i votar en conseqüència el proper novembre.

El matrimoni igualitari és a l’agenda d’aquestes eleccions. Obama va anunciar un canvi en la seva visió sobre aquest tema i els Republicans, amb Romney al capdavant, segueixen lluitant per evitar-ho. Una bona mostra, l’intercanvi d’opinions entre el candidat a president i un veterà de la Guerra del Vietnam:

Amb “Grindr for Equality”, l’aplicació vol mobilitzar als seus usuaris per defensar els drets LGTB i canviar la realitat a través de l’acció de milers de persones. Per a la seva CEO, Joel Simkhai, “totes les eleccions es guanyen o es perden a nivell local. No hi ha elecció o poble massa petit per tenir una veu gai. Farem servir Grindr per unir els gais de tot el país, fer que aquesta veu creixi i tingui un impacte nacional.”

Què farà Grindr? Usarà l’aplicació per generar visibilitat i coneixement sobre la igualtat LGTB en els temes que es votin al novembre. A més, promourà el registre electoral amb informació sobre els llocs on registrar -per alguna cosa és una aplicació amb geolocalització- i els avisarà dels terminis. A més, i aquí hi ha la clau, informarà dels candidats (a nivell presidencial, estatal o local) que donin suport a iniciatives LGTB.

In Grindr we trust.

Article

Canvi, esperança i els conceptes clàssics de la campanya en positiu

empiezacambio

“Comença el canvi”. Així inicia el Partit Popular la campanya electoral per assaltar la Moncloa el proper 20 de novembre. L’eslògan de pre-campanya, copiat del usat per Convergència i Unió a les passades eleccions catalanes, busca un clàssic en les campanyes electorals: construir i projectar elements positius. Moure el marc i fixar-lo en una idea essencial: alguna cosa canviarà. No són els pimers. Ni seran els últims.

Clausewitz, l’estrateg militar prussià que és un dels autors més citats i estudiats des del món castrense a Wall Street, defensava que a la guerra és més difícil construir que destruir. Defensar que atacar. El millor atac és, per al prussià, la pròpia defensa. Per això, tot i que la política de la por sigui potser més fàcil d’enarborar -una cosa ben diferent és valorar la seva efectivitat segons els casos- la política en positiu necessita més elements per al seu èxit: l’entorn, el missatge i el candidat.

Abans de plantejar una campanya electoral en to positiu cal atendre al context polític, social i econòmic en el qual es desenvoluparà la campanya. En moments de crisi, amb un corrent de pessimisme, s’han de calibrar molt bé els passos a donar per no ser percebut com un projecte frívol o allunyat de la realitat. Les enquestes ens aporten informació sobre el sentiment de la societat: són optimistes sobre el seu futur? Creuen que el país necessita un canvi? Creuen que algú pot solucionar els seus problemes? La campanya del PP o abans la de CiU mostren aquesta reflexió.

Atenent a aquest context, el missatge ha de ser prou encoratjador com per sintonitzar amb ell. En general, la política en positiu sol construir al voltant de conceptes com el canvi, el progrés, la prosperitat o l’esperança. Les apel·lacions al futur també tenen un espai molt considerable.

De fet, 7 dels 24 eslògans usats pels candidats a la presidència dels Estats Units de tots dos partits han apel·lat a aquests valors des de 1952 (com mostra Luntz a “Words that work: It ‘s not what you say, it’ s what people hear”). Del “A Leader, for a Change” de Jimmy Carter al “America needs a Change” de Mondale. Sense oblidar el famós “Hope for the change we need” de Barack Obama. Obama va saber donar significat a la paraula “Change” i la conjugar amb un aliat inseparable “Hope”. Aquests conceptes semblen ser talismans, catalitzadors de la voluntat existent, per això és tan necessari saber llegir bé el sentir general de la ciutadania.

A Espanya, ha estat tradicionalment el PSOE qui ha fet ús d’aquest tipus de conceptes, fins i tot en plantejar campanyes de reelecció. Si el 1982 González va arribar a la presidència amb un breu, però ple de significat “Pel canvi”, el 1989 va arribar a defensar “El canvi del canvi”. “L’Espanya en positiu” de 1996 o “Pel bon camí” de 1986 són altres exemples de l’ús d’eslògans en positiu que marquen aquesta concepció de la manera de fer campanyes dels socialistes espanyols.

La personalitat del candidat i les percepcions que generi són també essencials per entendre una política en positiu. Hi ha líders que, bé per la seva experiència personal i política o per la seva pròpia personalitat, tendeixen a evocar emocions negatives. Rajoy, amb les seves dades de baixa valoració n’és l’exemple. En canvi, alguns semblen dotats per desplegar al màxim aquesta política en positiu. No és estrany que a la vista d’això, els presidents nord-americans més recordats i admirats del segle XX siguin líders que van saber inspirar la seva generació ia les futures amb una barreja gairebé perfecta de fermesa i esperança. Teddy Roosevelt, Franklin Delano Roosevelt, John Fritzgerald Kennedy, Ronald Reagan o Bill Clinton van saber trobar un missatge de canvi i esperança en moments difícils, emocionant l’electorat i amb discursos positius.

La idea de futur, progrés i prosperitat és encarnada per aquests líders és el revulsiu del seu missatge. Franklin D. Roosevelt va aconseguir superar la pitjor crisi financera del segle XX amb el seu New Deal carregat d’esperança -tal i com hem vist, va encunyar la famosa frase de “a l’únic que hem de témer és a la por” -. JFK va posar una nova frontera cap al futur. Reagan i Clinton van saber donar una empenta a la rica societat civil per renéixer després d’anys de crisi en el lideratge americà a nivell polític i econòmic. Però tots ells van saber construir un pont al futur. La política en positiu pensa en el futur, no en el passat, i supera les pors i reticències del present. Felipe González va ser un d’aquests líders, encarnant el canvi durant la seva presidència i amb constants apel.lacions al futur. Així, durant la campanya de 1982 no va dubtar a tancar d’aquesta manera:

“Si hi ha un passat que va ser d’ells, el futur és nostre, de la nostra llibertat conscient. El futur és de la majoria que vol el canvi. Endavant. Conquerir el futur en pau. Conquerir-lo en llibertat. Deixem als nostres fills una Espanya millor, amb l’esforç solidari de tots. Endavant i a guanyar. Espanya i el futur és nostre “.

A Génova saben que tenen el camí aplanat per a aquest assalt a la presidència del Govern. Precisament per això, el back to the basics és una aposta segura. Poc arriscada. No innova en els conceptes ni molt menys en l’eslògan, però aquesta aposta segura mostra el desig de no voler fer de la campanya un element de risc. La nena de Rajoy va costar disgustos en el seu moment. El canvi comença per no caure en errors passats.

 

Molt recomanable el post de Xavier Peytibí “Empieza el cambio, el eslogan”

Article

El 20% dels candidats no participa a Twitter després de les eleccions

twitterfail

 

Era el gran dubte. Seguirien participant en les xarxes socials els polítics després de les eleccions? A Twitter sembla que sí. De fet, 8 de cada 10 candidats autonòmics segueix conversant a Twitter. La resta, es va plantar fins i tot abans del veredicte de les urnes.

Tal com observàvem en l’informe “Twitter a les eleccions autonòmiques del 22 de maig”, publicat setmanes abans de l’inici de la campanya, en aquests comicis el 57% dels candidats a la presidència de les diferents comunitats, participava a Twitter. Després de les eleccions, la gran majoria segueixen al canal.

 

Els derrotats, en silenci

Tots els candidats que han deixat de conversar a Twitter han perdut les seves eleccions. Gregorio Gordo, candidat d’IU a la Comunitat de Madrid, no s’actualitza des del 11 de maig. José María Barreda (Castella-la Manxa), Francisco Martínez-Aldama (La Rioja), Óscar López Águeda (Castella i Lleó) i Eva Almunia (Aragó) són els quatre candidats del PSOE que han abandonat el canal.

A excepció d’Óscar López Águeda, que va obrir el seu compte el 26 de febrer de 2011, la resta de candidats participa a Twitter des de fa temps. Dos candidats (Gros i Barreda) ho fan des de 2009. Martínez-Aldama i Almunia des de 2010. Significa aquest recorregut a Twitter que l’aturada és només temporal?

 

La jornada de reflexió, el moment clau

D’entre els candidats que ja han abandonat Twitter, la majoria van piular per última vegada hores abans de l’inici de la jornada de reflexió. Óscar López Águeda i Eva Almunia van actualitzar per darrera vegada la nit de les eleccions i el dia posterior als comicis, respectivament, agraint el suport en ambdós casos.

 

La participació segueix

El punt positiu és observar com la majoria dels candidats que ha usat Twitter durant aquesta campanya, segueix participant. De fet, nou candidats van actualitzar durant el dia d’ahir el seu perfil de Twitter.

El repte ara està en mans de M ª Dolores de Cospedal, José Antonio Monago -o Guillermo Fernández Vara si aconsegueix mantenir-se en el càrrec-, Ignacio Diego, Soria o Rivero, Luisa Fernanda Rudi, Esperanza Aguirre, Francisco Álvarez Cascos i José Ramón Bauzà. Els guanyadors de les eleccions. Les persones que, encara que no ho recollissin els seus programes electorals, poden traspassar el llindar de la participació en les xarxes per fer de la xarxa un espai per obrir les institucions.

Article

De veritat ha guanyat Rubalcaba?

_zapatero2_d2adc48c

 

El dissabte passat Borja Ventura publicava aquest article a Lainformacion.com centrant-se en Alfredo Pérez-Rubalcaba, qui segurament sigui el candidat del PSOE a la presidència del Govern. A l’article, Ventura em va entrevistar amb Xavier Peytibi, Rafa Rubio i Jordi Rodríguez Virgili. Aquest és l’article:

 

¿De verdad ha ganado Rubalcaba?

Rubalcaba es Rasputín, la mano que mece la cuna, el hombre que urde todas las estrategias del socialismo español, el estratega, el cerebro. El que más poder concentra en el Gobierno después del propio presidente. Quizá incluso por encima del presidente. Es vicepresidente primero y, como ministro del Interior, la voz al frente de los servicios de inteligencia. Es, despejada la incógnita Chacón, el candidato in pectore del PSOE para batirse con Rajoy. Es el ‘top dog’, el candidato mejor colocado en el idioma de los politólogos ¿Seguro?

La renuncia de Chacón elimina a la que se postulaba como su principal rival en unas eventuales primarias, pero no parece haber calmado las aguas del socialismo. Las redes sociales eran este jueves un hervidero de comentarios criticando la supuesta ‘mano negra’ que habría obligado a la ministra de Defensa a renunciar a una candidatura para evitar la división interna del partido, como antes se especulaba con la ‘mano negra’ de Rubalcaba tras la petición de Patxi López de celebrar un Congreso Extraordinario.

En el PSOE el debate ya no era entre partidarios de Chacón y partidarios de Rubalcaba, sino directamente entre quienes pedían primarias para intentar cerrar la crisis rápidamente y quienes pedían un Congreso Extraordinario, es decir, la cabeza de Zapatero.

El vicepresidente “sale reforzado, más que beneficiado”, cree Albert Medrán, consultor de comunicación política. “Llega al comité sin la adversaria que podía hacerle más sombra y con una necesidad imperiosa de cerrar este capítulo cuanto antes”. Por su parte Xavier Peytibi, consultor político, considera que sale beneficiado sólo en parte porque “termina la guera interna en el PSOE” y “probablemente será el candidato”, pero advierte que el beneficio será “a corto plazo, pero no sé si lo será a medio plazo”.

También Jordi Rodríguez-Virgili, subdirector del máster en Comunicación Política de la Universidad de Navarra, incide en la cuestión de los plazos: “A corto plazo le beneficia”, dice, porque “le despeja el camino como candidato sin el desgaste de una primarias competidas, desgaste de tiempo, de esfuerzos, de divisiones… pero se siembran dudas, sospechas y desconfianzas sobre Rubalcaba, lo que podrá afectarle más a largo plazo”.

Ataque al vicepresidente

El discurso de Chacón fue, en su opinión, “un ataque muy duro” porque, aunque no lo citase, “cuando habló de movimientos internos que han amenazado la estabilidad del Gobierno y la autoridad de su presidente, la mayoría ha pensado en él”. En opinión de Rodríguez-Virgili, el movimiento de la ministra de Defensa “no solo refuerza la imagen de Rubalcaba como un político maquivélico, que maneja los hilos entre bambalinas, sino que proyecta la idea de un candidato capaz de amenazar la estabilidad del Gobierno y el partido en beneficio propio”.

Rafa Rubio, profesor de Ciencias Políticas de la Universidad Complutense, es más pesimista con las consecuencias de la retirada de Chacón en la imagen de Rubalcaba: “Le ha posicionado al lado de la estructura, le ha cerrado cualquier posibilidad de presentarse como renovador, como un agente del cambio”.

Y ahí es donde entra Chacón. Pocos hablaban ayer de él, porque la ministra de Defensa centró los flashes. Los barones y cargos del partido hablan de su “generosidad”, de una renuncia que ayuda al PSOE en un momento difícil. Las redes sociales vivieron lo que los analistas llaman ‘efecto underdog’, es decir, un arrebato de simpatía por el candidato perdedor. Rubalcaba es ahora el ‘top dog’, el mejor situado, pero tiene un reto según Medrán: “Debe tener la capacidad de superar las brechas que esta situación haya causado” en el partido. Si no, Chacón aguarda agazapada en el futuro.

Un discurso cargado de intenciones

“Chacón gana enteros como futura líder, vista como una persona de partido después de su movimiento estratégico de un paso atrás y por su edad. Además, no se verá salpicada por lo que suceda el año próximo”, comenta Peytibi. “A partir de marzo de 2012, en caso de que el PSOE pierda las elecciones, estará en primera línea como la potencial salvadora y nueva líder”.

El “paso atrás” de Chacón deja solo al frente a Rubalcaba, pero si no tiene oponente no tendrá el refrendo de unas primarias para aglutinar a las federaciones a su alrededor. Hasta este jueves era un candidato sólido que aportaba experiencia y peso político, y ahora es un candidato impuesto, el nombre que el aparato del partido ha escrito en las papeletas de las primarias buscando una aclamación poco creíble.

¿Es posible que alguien dé el paso y quiera competir con el vicepresidente en las primarias? “Siempre hay la opción de que aparezca alguien, pero sería una verdadera sorpresa. Sería ir contra Rubalcaba y arriesgarse a terminar su carrera política como candidato de futuro”, advierte Peytibi. Pero sacrificar a un ‘hombre de paja’ podría devolver el lustre a la hipotética candidatura de Rubalcaba, tocada por el discurso de Chacón, lleno de cosas que “quería” hacer y que dio la imagen de que no le dejaban llevar a cabo.

Algún barón socialista hablaba de posibles “sorpresas” en el Comité Federal. Toda conspiración es poca para quienes ven en Rubalcaba a un Maquiavelo moviendo los hilos.

 

Article

La solitud socialista

304446619

Mentre a Génova milers de militants i simpatitzants convertien la nit electoral en una festa sense pal·liatius, la seu federal del PSOE estava deserta. El PSOE va patir ahir una derrota rotunda. En una posició més que feble a menys d’un any de les eleccions generals. Els socialistes van retrocedir i van regalar, un gran error de comunicació, la imatge de la debacle socialista.

La victòria té molts pares. La derrota és òrfena. Diuen que JFK va usar aquesta frase després del fiasco de Badia de Cochinos i la foto que ahir va permetre el PSOE de la seva seu federal és la imatge d’aquest concepte. Es va equivocar el partit en demanar als seus militants i simpatitzants que no anessin a la seu. I en fer-ho, van deixar que, amb cruesa, les dues cares de la moneda poguessin veure’s de forma clara.

Aquesta imatge és la metàfora del que aquestes eleccions municipals i autonòmiques han suposat per al PSOE. 9,75 punts separen els dos grans partits. El PP va obtenir 2.197.646 vots més que els socialistes. El mapa del poder a Espanya és blau. Una marea blava que aclamava i ballava a Génova.

No ens agrada estar sols. Tenim por a la solitud. Per això, aquesta imatge és desoladora. La imatge humana d’un partit és, avui més que mai, important. Ens quedarem amb la sensació que el PSOE no és només un partit derrotat, sinó aïllat. Una cosa que no es pot permetre a les portes d’unes eleccions que seran crucials per al seu futur.

El PP ha escombrat el PSOE del mapa municipal i autonòmic. Castella-la Manxa, Sevilla i altres capitals de província andaluses, Extremadura, Barcelona i la seva diputació … i ha augmentat la seva diferència a Madrid, el País Valencià i a les seves capitals. La imatge de soledat socialista és l’últim que necessitava. L’error és majúscul. Però no perdem el focus: més errors s’han produït al llarg dels últims anys. La derrota no és òrfena. La derrota és filla d’aquests errors.

La gran pregunta és saber quin rumb prendrà el PSOE en els pròxims mesos. Amb un secretari general que ha fet un gest honrós en donar la cara després de la derrota, però que és, més que mai, un ànec coix. Un líder solitari -com la imatge del partit- al capdavant d’un govern amb moltes incògnites.

La coherència és bàsica en comunicació. La imatge de Ferraz no pot ser més coherent amb el temps que li toca viure al PSOE: estan més sols que fa quatre anys. Tenen molta feina per davant si volen salvar els mobles. De moment, administrar una derrota que, a diferència d’altres, poc té de dolç i molt d’humiliació.

Article

Guia per seguir la nit electoral

Aguirre-Gallardón-Rajoy

Quedeu-vos amb aquesta hora: les vuit del vespre. En aquest moment, tota la maquinària de la nit electoral comença a treballar com un engranatge perfecte. En aquest post marquem algunes de les claus imprescindibles per seguir-la.

Les enquestes

A les vuit del vespre, els principals mitjans de comunicació donaran a conèixer el resultat de les enquestes a peu d’urna que s’han dut a terme al llarg de la jornada. Aquestes enquestes són importants perquè fixen el marc de la jornada, ja que les compareixences dels líders dels partits es veuen influenciades pel resultat que mostren.

Les entrevistes

Entre la publicació de les enquestes i els primers discursos dels líders, el desplegament dels mitjans de comunicació sol donar-nos l’oportunitat de veure a càrrecs dels diferents partits contestant a preguntes sobre la jornada. La manera com responen, els missatges que trien, etc. són bona mostra de les dades internes que puguin tenir i anticipa el que vindrà.

Els discursos

Quan el resultat estigui avançat, els líders dels partits polítics sortiran a valorar la jornada electoral. Aquest discurs és clau per entendre l’anàlisi dels resultats que faran els mitjans i opinadors a partir d’aquest moment. En unes eleccions amb tants punts d’interès repartits, els discursos que es facin a nivell nacional des dels dos grans partits tindran una especial raó: la lectura en clau nacional de les eleccions locals i autonòmiques. A aquestes hores, el PSOE encara no té clar qui serà el responsable de fer aquesta lectura.

La participació

És una altra de les claus de la nit. Especialment després de les dades obtingudes al llarg de la jornada i el clima electoral que el moviment 15M ha aconseguit generar. I amb la dada, les múltiples interpretacions: on augmenta més la participació? A quins partits ajuda? A quins partits penalitza?

La incògnita UPyD

Les primeres eleccions autonòmiques i municipals amb UPyD poden saldar amb uns bons resultats per a la formació de Rosa Díez. Haurem d’estar atents a la materialització d’això.

Els punts d’interès

8.116 alcaldies en joc. La presidència de 13 comunitats autònomes pendents dels resultats d’aquesta nit. I entre totes elles, algunes places que cobren especial rellevància. Quins punts d’interès té aquesta jornada electoral?

  • Esperanza Aguirre, malgrat la Gürtel, a punt de revalidar la seva majoria absoluta.
  • Alberto Ruiz-Gallardón opta a escombrar electoralment a Madrid.
  • CiU a punt de fer història i aconseguir l’alcaldia de Barcelona. Els dos grans centres de poder catalans tornarien a tenir el mateix color.
  • El PP opta a desallotjar del poder, per primera vegada en la història, el PSOE a Extremadura i Castella-la Manxa.
  • Aconseguirà Álvarez-Cascos la presidència d’Astúries?
  • Comença a Sevilla la victòria popular a les eleccions autonòmiques de 2012?
  • Quin recolzament tindrà Bildu?

El seguiment online

Twitter serà un canal clau per conèixer tant els resultats globals com per anar coneixent els resultats de diverses taules. Cada vegada són més els presidents i vocals de taula, apoderats i interventors que narren les jornades electorals. Anirem coneixent resultats, així com anècdotes i incidents en directe.

Veurem també si l’abandonament dels canals online oberts pels líders comença des d’aquesta nit. Donaran la seva valoració de resultats també des de Twitter i altres canals online?

Article

És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament…

1305926336_672959_1305926671_grande

En una societat tan acostumada a l’amnèsia, recordar algunes dades és una necessitat. Alguns fa dies que es pregunten què està passant en més de 160 places espanyoles. El segon/tercer problema per a la societat espanyola, els polítics, és el tema. Potser aquesta amnèsia, el tacticisme dels mitjans o el verb fàcil de tants tertulians els facin creure que això no ve d’enlloc. Però ve. I les seves arrels són fortes.

Les arrels de les concentracions, del moviment 15-M, de Democracia Real Ya… anomeneu-lo com volgueu, estan en aquest problema. Només quan la percepció sobre un problema és tan clara, té protagonistes tan definits i es dóna en un marc tan concret, pot portar al que estem vivint. Només quan el descontentament s’ha filtrat cap avall podem veure el que es veu a les places: vermells, grocs, verds i blaus. Pares, mares, avis, fills i néts. Treballadors de coll blanc… i de coll blau. Estudiants, aturats, esvalotadors, somiadors, pessimistes, provocadors i conformistes.

És fàcil desacreditar un moviment. Més quan ni es tenen clars els orígens ni les reivindicacions. És fàcil caure en el parany de mirar cap a un altre costat. És massa fàcil creure que en 160 places espanyoles i altres tantes pel món el que passa és una cosa naïf. És fàcil caure en aquest error. Tan fàcil com la possibilitat que el moviment es desinfli. Però si caiem en aquest parany, perdrem de vista l’essencial.

Fer sortir la gent al carrer no és fàcil. Ho saben els milers de persones que dediquen grans esforços a defensar posicions cíviques i polítiques. Ho saben els partits que han vist com no omplien els poliesportius i places de bous en aquesta campanya. Ho saben les persones que defensen causes i ho tenen difícil per aconseguir suports. Per això, la força de les acampades és una realitat.

Entrar a Sol té un magnetisme especial aquests dies. Una cosa extraordinàriament complexa. La barreja respectuosa de reivindicacions. La convivència d’idees, visions i desitjos. Una estranya àgora moderna on les decisions es prenen en assemblees, on l’organització dóna mostres d’una professionalitat increïble i on els càntics es decideixen a base de sumar goles.

Aquest magnetisme, més enllà de les necessàries preguntes sobre el qui i el cap a on, el marca el per què. Les raons que han estat latents en incomptables baròmetres del CIS. En repetides converses de cafè i en milers de tweets. Les raons han estat en aquí tot el temps. Però els seus protagonistes no les han volgut tenir en compte. Les raons estan en llistes electorals plenes d’imputats. Les raons estan en casos gravíssims de corrupció que no han tingut una resposta contundent des dels seus partits. I encara es pregunten d’on ve això?

Poden seguir mirant cap a un altre costat. Els polítics que aboquen totes les seves forces a desacreditar una cosa que està passant i aquests tertulians d’argumentari, verb fàcil i amnèsia perenne. Poden fer-ho les trinxeres de la TDT que enyoren temps d’ordre i bé. Poden fer-ho. Però el problema seguirà estant aquí.

Segurament, les solucions, heterogènies, contradictòries i, en molts casos, incompletes, que vénen dels moviments i assemblees no siguin la única manera de solucionar-lo. Però tenen el valor immens d’haver posat sobre la taula el problema amb tota la seva cruesa i aportar indicis de solució.

Sembla que despertem. Que a poc a poc, desentel·lem els ulls i ens acostem a les places. Ens barregem amb iguals i diferents. Ens aferrem sense complexos a la utopia… per apropar-nos demà a les urnes. Contestem els tics antiquats d’un sistema que ens ha donat la major llibertat i el major creixement de la nostra història. Però, com cantava Llach, doncs sí, és clar, volem massa, més, tot, àvidament. Despertem.

 

Foto de Jacobo Méndez Díez a El País

Article

El pasdoble d’Esperanza Aguirre

DSC_0433

Que San Isidro caigui sempre en campanya electoral és un accident d’aquells que donen situacions de fossat de l’orquestra, com diria Daniel Ureña. Com a mostra, les notícies que ha omplert la jornada. La praderia de l’ermita del sant és el lloc clau en què els líders polítics havien de ser un dia com ahir. Deixar-se veure, deixar-se tocar. Tomás Gómez i Esperanza Aguirre i els candidats d’IU ho van fer, i vaig poder acompanyar la presidenta de la Comunitat de Madrid.

Amb sortida prevista a Chamberí, la comitiva de quatre autobusos esperava a la presidenta. Gairebé una quinzena de chulapas -regidores i futures regidores- assagen una versió del pasdoble “Los nardos”. Serà la banda sonora de la jornada. La lletra exalça Aguirre i carrega contra Gómez i Zapatero.

“Váyase, de aquí señor Gómez, nadie le quiere ni ver, dijo que en Madrid haría lo que por España hizo ZP. Vote a Esperanza Aguirre si es que quiere mejorar. Si le da su confianza salir de la crisis no va costar na”. Al fil de la cançó, arriba la presidenta carregada amb dues safates de les tradicionals rosquilles. Les ofereix a la premsa abans de ser preguntada pels cartells que el PP de Madrid està fent servir, centrats en publicitat negativa cap al PSM i que no signava el partit. En línia amb el pasdoble. No explica res de nou: després de la resolució de la Junta Electoral, el partit els signarà.

Saluda les chulapas i no les pot escoltar cantar. Arribem tard a la praderia. Hi ha temps perquè la presidenta saludi a la seva mare i pugin juntes a l’autobús. La comitiva surt. Amb retard, però surt. Madrid Río està a vessar. Algun comentari de la gent de comunicació del partit cap a l’obra se sent a l’autobús, que a penes avança.

La prada és a vessar. Són més de la una del migdia i la comitiva aparca com pot. En res, desenes de curiosos i mitjans de comunicació envolten la porta de l’autobús. La presidenta surt entre crits de “¡guapa!”, “Presidenta!” I càntics a favor del partit que Aguirre intenta fer callar per poder atendre els mitjans. Una mare amb els seus dos fills a costa li exigeix ​​que pagui el torn d’ofici. No serà la primera ni l’última veu discordant durant la jornada.

L’avançament cap a l’ermita és lent i pesat. És un autèntic bany de masses. Aguirre es deixa fotografiar, tocar, besar… L’envolten voluntaris que reparteixen xapes, piruletes blaves i fotografies. Tot funciona com un calculat engranatge, només demorat pels seguidors que s’acosten. La cap de premsa pateix per poder ordenar el treball dels mitjans davant les protestes de senyores vestides de chulapa que exigeixen el seu moment amb la presidenta.

A l’ermita la comitiva recobra una mica de forces, sense la pressió de la marea de curiosos. Aguirre refusa la invitació d’anar a visitar el sant sense fer la pertinent cua i només pren aigua de la font a la sagristia. Les chulapas l’esperen al pati i saluda els mitjans des de la estada. Tornen, per enèsima vegada, a entonar el pasdoble.

“I Esperanza Aguirre no ha vingut aquest any?” Pregunta una senyora que avança amb prou feines amb el seu bastó. No s’ha adonat està davant de la melé en què es troba la presidenta. M’acomiado de l’equip de comunicació del PP de Madrid i surt la senyora, orgullosa, a la nostra trobada. “Ja l’he saludat. I li he fet una foto amb el mòbil”. Segueix el pas doble. Marcant el ritme cap a les urnes.

Article

Un debat amb Rajoy

“Senyor Rajoy, l’emplaço a debatre en un cara a cara les seves propostes per a Espanya”. El candidat o candidata que triïn els militants del PSOE hauria de pronunciar una frase semblant a aquesta, sinó en la nit electoral, en la primera setmana de campanya. Rubalcaba o Chacón podrien treure avantatge en un eventual cara a cara amb el líder de l’oposició. I per a això, haurien d’aconseguir un compromís abans que les enquestes puguin desaconsellar, especialment a Génova 13.

Rajoy va acceptar debatre amb el president del Govern en dues ocasions durant els dies previs a les eleccions de 2008. No es produïa un debat d’aquestes característiques des de 1993. En un país on els debats electorals són l’excepció i no la norma, el component estratègic del cara a cara té molta rellevància. I aquí, a priori, el PSOE sortiria amb avantatge.

L’estratègia de debats del PP el 2008 no va tenir l’efecte desitjat. Ni el debat de Pizarro amb Solbes ni els dos de Rajoy amb Zapatero ajudar a convèncer el acotat sector de l’electorat que decideix el vot gràcies a aquest tipus de cara a cara. De tots ells, només Rajoy repetirà com a candidat.

Si el candidat o candidata socialista demana debatre i el PP es nega, tindran en això un argument de campanya per atacar el candidat que va al capdavant. Si Rajoy accepta debatre i segueix l’estela de 2008, podran atestat un cop important. El PSOE ho necessita.

Dos debats interessants

Si prenem als dos candidats que es creu poden guanyar les primàries, Rubalcaba i Chacón, els debats amb el líder de l’oposició mostrarien matisos molt interessants. Un debat amb Rubalcaba donaria peu a un enfrontament intens. El socialista és un dels millors oradors de la política espanyola i ho demostra en les seves intervencions a les Corts.
Chacón, però, podria donar pas a una imatge molt semblant a la del debat de Ségolène Royal amb Sarkozy el 2007. La diferència principal és que Sarkozy va ser molt millor en aquest debat que Rajoy en els cara a cara amb Zapatero el 2008. En tot cas, els dos debats mostrarien dos tipus de candidats molt diferents i, a priori, superiors al candidat del Partit Popular.

La decisió de Rajoy

Si el candidat o candidata socialista li demana un debat, què ha de fer Rajoy? Declinar la invitació pot ser arriscat, però més pot ser-ho exposar-se als pobres resultats del 2008. Si no té la seguretat de poder millorar, anunciar la seva decisió sense embuts i tornar a centrar la campanya en els seus temes és el més aconsellable.

No obstant, Rajoy pot fer de la necessitat, virtut. Qualsevol anàlisi de debilitats constata les seves dificultats en un cara a cara. Per això, una bona preparació i una bona estratègia de debat podria tenir bons resultats. En el seu partit té precedents: el primer cara a cara d’Aznar amb González va mostrar com un bon joc d’expectatives i una preparació intensa decantar la balança cap al conservador. Estarà preparat per a això?

Els debats com a tema de campanya

La campanya de les eleccions catalanes de 2010 és un clar exemple de com els debats es poden convertir en un tema de campanya. PSC i CiU no van arribar a un acord per a la celebració de debats cara a cara entre José Montilla i Artur Mas. L’oferta del PSC incloïa un debat en castellà i en una televisió privada. L’acord no va ser possible. Durant el debat a sis celebrat a TV3, Montilla ha retret a Mas que no s’hagués celebrat el cara a cara i, en el seu tancament del debat, va emplaçar Mas a celebrar-ho. El moderador del debat, Josep Cuní, es va oferir a celebrar en aquest mateix moment i la discussió entre els candidats després del debat va deixar una imatge per al record.

Els dies posteriors al debat a sis, el cara a cara estava en l’aire. Les anàlisis sobre aquest tema desviar l’atenció del que realment havia passat en el debat celebrat -res afavoridor per a Montilla- i va deixar que aquest tema dominés l’agenda de dos dies sencers de campanya.

Els debats, com els clàssics de futbol entre Barça i Madrid es comencen a jugar molt abans del xiulet de l’àrbitre. Rajoy ho sap. I el futur candidat o candidata del PSOE també. Un debat amb Rajoy pot ser el tema.

Article

S’ha preparat Rajoy per ser president?

Caminante no hay camino, se hace camino al andar. Citar aquest vers de Machado no pot ser més ocurrent en parlar de Mariano Rajoy. Després de la renúncia de Zapatero i les veus que assenyalen que l’estratègia popular podria veure’s danyada, cal preguntar-se alguna cosa. Ha fet camí Rajoy? S’ha preparat per ser president? Potser la resposta sorprengui.

Rajoy no ha preparat bé la seva carrera presidencial. Potser la guanyi, però no ho farà a causa d’una gran preparació per part seva. Quan el 78,8% de la població confia poc o gens en tu, tens un problema. I Rajoy el té. L’alternativa al Govern no agrada als espanyols. No els dóna confiança. De fet, segons les mateixes dades del baròmetre de gener del CIS, el 62,3% creu que si Rajoy fos president, ho faria igual o pitjor que Zapatero.

Aquestes dades mostren que el Partit Popular té un candidat feble per a les eleccions de 2012. I la interpretació d’aquestes dades ens permet observar perquè Rajoy ni és proactiu, ni propositiu … ni protagonista. La debilitat és tal, que el millor és no arriscar-se. No assistir a la manifestació de les víctimes del terrorisme d’aquest dissabte, és una mostra més.

Rajoy, a veure-les venir

No han estat anys fàcils al Partit Popular. La derrota electoral de 2004, però especialment la del 2008, van generar tensions internes. Moviments lògics en un partit polític que no haguéssin tingut més importància si no fos pels greus casos de corrupció que han esquitxat al partit.

Les trames Gürtel, Brugal i els casos d’espionatge a la Comunitat de Madrid, entre altres, han estat un autèntic vodevil. Rajoy no ha pogut o volgut aplicar mà dura i és còmplice dels efectes de l’obra que dóna lloc a moments tan esperpèntics com la signatura de Camps d’un compromís contra la corrupció sense que Rajoy tingui les agalles per aturar-ho. Rajoy ha acceptat una llista amb 11 implicats per casos de corrupció a la Comunitat Valenciana i no ha sabut o volgut ser proactiu.

La premsa ha portat la batuta i el líder popular s’ha amagat sota les rodes de premsa sense preguntes i deixant en altres portaveus la lluita contra aquests temes més espinosos. És un líder feble que no ha sabut o volgut donar un cop de puny a la taula.

Les propostes de Rajoy

Rajoy ha viscut una tempesta perfecta de la que es pot beneficiar. La crisi econòmica és tal, que els mateixos indicadors macroeconòmics, units al record de la gestió econòmica d’Aznar, el duen cap a la Moncloa. Així ho marquen les enquestes. Però a diferència d’altres líders com Cameron o Obama, el detall de les seves propostes és una gran incògnita.

Rajoy no té un govern a l’ombra. Ni un programa clar. La diferència amb Artur Mas, que commemora els seus 100 primers dies al govern català, és abismal. Els dos líders comparteixen moltes coses: optar al mandat per tercera vegada, competint amb líders socialistes molt mal valorats i amb un context de crisi. El català va preparar a consciència la seva campanya durant 4 anys. Va proposar i va explicar, per exemple, amb les DOC Sessions, el que volia fer a Catalunya. Rajoy, no.

Molts líders amb gran carisma no necessiten la part més racional o propositiva per arrossegar vots. Però amb un 78,8% de desconfiança, Rajoy necessita explicar què farà i per què. Saber per què, com diu el seu eslògan, podem confiar.

Molts galls al corral

La situació està molt més controlada que en altres moments recents. Però en alguns moments, a Rajoy li han fet ombra des del partit. L’enfrontament amb Esperanza Aguirre o el paper protagonista de Camps al congrés de València són el peatge que Rajoy està pagant.

La debilitat interna de Rajoy és evident i l’equilibri que ha aconseguit necessita la victòria electoral de 2012 com a aigua de maig. Aquesta realitat explica decisions rellevants que el partit ha pres, com en les llistes electorals, així com per entendre el propi paper mediàtic de Rajoy i la necessitat de confiar en el paper d’Alberto Núñez Feijoo i Alicia Sánchez-Camacho perquè el partit no posi en dubte la seva gestió.

Rajoy fa anys sense preparar-se. Camina, no corre seus quilòmetres diaris per preparar la marató de les eleccions de 2012. Fa unes setmanes analitzava en aquest post el vídeo de presentació de Mariano Rajoy a la Convenció de Sevilla. La metàfora del camí i del caminar. Una gran peça de comunicació que mostrava el nivell de preparació de la maquinària de comunicació dels populars. Una peça en la qual Rajoy afirmava estar preparat. Sembla que més de caminar, segueix des del 15 març 2004 assegut al seu despatx, fumant-se un cigar, esperant que caigui Zapatero.