La còpia d’espots electorals, de vegades perquè estan fets pel mateix assessor en diversos països o simplement perquè es creu que un bon anunci al Regne Unit pot adaptar-se a Grècia, és bastant comú en màrqueting polític. De fet, en l’exposició d’espots electorals celebrada a Barcelona fa un parell d’anys fins i tot es va dedicar una secció a aquest tipus de casos.

Però potser t’interessi saber que no sempre és possible copiar o adaptar un anunci electoral. Precisament per la importància de la cultura i la idiosincràsia de cada cos electoral, intentar adaptar coses massa pròpies d’aquests llocs pot resultar en un estrepitós fracàs.

La cultura, política o no, té un pes determinant en la manera en què fem les coses. Amb ella també mesurem les nostres expectatives, el que podem esperar d’un candidat. I si intents amb alguna cosa que no estigui dins d’aquest camp, correm el risc de fer de la sorpresa i la innovació-o potser la ganduleria de la rapidesa per agafar una cosa que ja va funcionar-un estrepitós fracàs.

Per això, et deixo tres vídeos que hauries evitar en la teva campanya per raons òbvies: no tots els països han tingut la mateixa situació que Islàndia, ni tots som republicans d’Alabama. Ni tots els candidats saben moure’s com el candidat mexicà…

El Barça és més que un Club. Alguns lectors merengues ho posaran potser en dubte, però és més que un Club. Potser per això, les eleccions a la presidència del Club què tindran lloc aquest diumenge són alguna cosa més que unes eleccions a un club esportiu.

Alguna cosa més que unes eleccions. Més semblants a la política però amb menys bones formes que en la política. Deu ser l’efecte del cos a cos dels esportistes que defensen la samarreta al terreny de joc.

Però què han donat de si aquestes setmanes de campanya? Què quedarà d’aquests quatre candidats?

Sandro Rosell, el canvi tranquil

Sandro Rosell duu anys preparant aquesta campanya. I es nota. Potser per això, la campanya no es presenta com un individu sinó com un equip. El lema “Tots som el Barça” és l’exemple de l’objectiu: unir el barcelonisme després d’uns anys esportivament excel·lents i institucionalment turbulents. Per això, en els cartells el centre és el Club i no el candidat.

Un altre dels detalls importants: el seu número de soci. La manera de dir als socis i sòcies que ell és un més i que la seva presidència vol ser un primus inter pares. Coherent amb el discurs realitzat i les propostes presentades, com el Barça 2.0 que vol democratitzar el Club.

Amb un to positiu i propositiu ha fet front als atacs dels seus contrincants. S’han sembrat dubtes, però la seva serenitat i la seva coherència en el missatge han estat els seus grans aliats. A més d’un gran equip.

Jaume Ferrer, l’obsessió pel crèdit

Jaume Ferrer és l’únic candidat que ha estat amb Laporta al llarg del seu mandat, i encara que recentment va ser objecte de l’espionatge per part de la seva pròpia junta, ha estat un ferm defensor de la gestió de la junta sortint. En aquest sentit, ha fet de la continuïtat la seva obsessió.

És gairebé l’únic missatge de campanya -encertat, sens dubte, és el principal valor- però en això ha quedat: l’únic. I en un marc d’elevada competició en les proposicions, no deixa de ser paradigmàtic.

El seu lema, “Per seguir guanyant” és la materialització d’aquesta obsessió. I el punt simpàtic, els seus vídeos. Tot i que altres que semblaven procedir del seu entorn, amb talls descontextualitzats, deixaven la simpatia de banda.

Marc Ingla, un llop amb pell de xai

Marc Ingla ha intentat posar en valor el seu equip. No l’equip, el seu equip. Un tàndem atractiu format per altres membres de la junta de Laporta com Godall o Soriano, però centrat en Ingla. Menys conegut que altres candidats, però que la seva imatge afable li va fer guanyar sencers.

El problema va arribar en la campanya. I especialment en els debats. La suposada candidesa es va tornar en un to violent, especialment contra Rosell, que va restar suports -almenys de l’opinió pública i publicada … el resultat, el diumenge-.

Ha corregut el risc de deixar aquesta impressió en l’electorat blaugrana. Per això la va intentar solucionar al llarg dels debats, però la pregunta és, li haurà costat això desconnectar del culer?

Agustí Benedito, en diuen Obama però s’assembla a Clegg

Va ser la sorpresa de les eleccions al aconseguir les signatures i entrar en la lluita final. I això li ha conferit totes les coses bones de ser l’outsider. I ho ha sabut aprofitar.

En els últims dies s’ha estès la idea que Benedito és diferent. Fins al punt que hi ha qui no ha dubtat a anomenar l’Obama culé. Però segons les enquestes, també sembla que pot acabar emulant Clegg i no el president americà.

A Clegg perquè com el viceprimer ministre britànic, va sorprendre en els debats. I ho va aprofitar. Però els resultats reals li van tornar a la realitat.

La resposta, diumenge.

A la vista dels resultats, tot sembla que són incògnites. Cameron ha guanyat. Els Laboristes han viscut una de les derrotes més dures de la seva història. I l’efecte Clegg sembla que no ha estat tal efecte. Això sí, els partits minoritaris tenen la clau.

I a aquesta hora, la pregunta és si Cameron, guanyador de les eleccions, formarà govern o no. O si Brown, seguint amb el que estipula la tradició en casos com el que vivim, intentarà formar govern per ser el Primer Ministre en el càrrec. Això sí, sense perdre de vista l’opció de, si no s’aconsegueix una majoria, convocar unes noves eleccions.

Amb aquest context… Repetirem la imatge d’aquest vídeo en les properes hores?

Nick Clegg és el líder dels liberaldemòcrates britànics i aquest dijous, quan caigui la nit, veurà si en despertar, el somni s’ha convertit en una realitat o només ha estat això, un somni. I és que si aquestes eleccions britàniques tenen un nom propi és el seu. De fet, el presumible vencedor de les eleccions, David Cameron, ha tingut en aquest candidat un seriós competidor. No ja per l’aritmètica parlamentària, sinó un seriós competidor en termes de comunicació i popularitat.

A això ha contribuït el seu rol en els tres debats celebrats. Per primera vegada, el Regne Unit ha assistit a un debat entre els seus líders i el nombre clau ha estat el tres. Tres debats, tres candidats. Tres ocasions per confrontar idees, però sobretot, tres ocasions ben aprofitades per Clegg per mostrar als britànics que hi ha una altra via.

I ha funcionat. El convidat que només podia guanyar, va guanyar en la batalla dels mitjans. La guerra de les percepcions. Ara només queda esperar a veure si també aconsegueix la batalla dels vots. Perquè el sistema britànic és bastant peculiar. I aquí la gran pregunta és si Clegg pot arrossegar vots en circumscripcions en què els candidats del seu partit són o desconeguts o amateur. En definitiva, veure si el discurs de Clegg serveix per trencar amb la cultura política tradicional del Regne Unit.

I per què Clegg? Quina és la clau del seu secret? Per què és el nom propi d’aquestes eleccions? La resposta, en aquest vídeo.

Per primera vegada en la història del Regne Unit, els líders dels principals partits es van enfrontar a un debat electoral televisat. Mai abans s’havia celebrat, ja fos per la negativa d’algun dels candidats o pel poder de la tradició i la constatació que en un sistema parlamentari amb circumscripcions tan petites, on els candidats lluiten un a un, un debat així no tenia molt sentit.

En tot cas, Brown (primer ministre del partit Laborista), David Cameron (líder dels Conservadors) i Nick Clegg (líder dels liberal demòcrates) es van enfrontar a un vigorós debat durant 90 minuts. Corrupció, sanitat, política exterior … temes proposats per ciutadans i infinitat de detalls que mercè ser analitzats. De moment, us deixo amb el vídeo del debat.

El ministre de Foment, José Blanco, no volia parlar de Rajoy. Ho va dir dissabte passat a Saragossa: “Vinc amb la intenció de no parlar de Mariano Rajoy, que diu que parlo massa d’ell, i no ho faré per no donar-li ni una excusa perquè no participi en l’acord”. Però ho va fer, vaja si ho va fer.

Blanco va tornar sobre una tesi bastant estesa entre les files socialistes: tant de bo Rajoy sigui el candidat del PP a les pròximes eleccions generals. És més, volen que ni Gürtel, ni Losantos ni Aznar acabin amb el líder del PP. Creuen que Rajoy és un rival que es pot derrotar, tot i estar sumits en la major crisi econòmica. Que les debilitats de Rajoy són tan profundes que es poden esborrar de cop els números vermells de la gestió socialista.

Però aquest argument no és nou. A Ferraz es mostraven contents el passat 7 de juny malgrat haver estat derrotats en les eleccions europees. Un dels efectes de la primera victòria popular en anys era mantenir Rajoy en el seu càrrec. I això era motiu de celebració. Però les enquestes que mes després de mesos arriben als despatxos de Gènova i Ferraz no són motiu per a la celebració en aquesta última.

Per això, segueix sorprenent la tesi socialista. Tot i que el que més sorprèn és que Blanco ho expliqui davant els mitjans sense cap tipus de rubor. No sé que diria Rosa Díez d’aquest atac de sinceritat … En tot cas, potser en Ferraz hagin de fer més cas a un dels principis que el publicista Joaquín Lorente recull en el seu llibre “Piensa, es gratis”.

Per a Lorente, “a la competència sempre cal odiar-la, però mai menysprear-la”. Al PSOE fa ja molt temps que menyspreant l’ex vicepresident i, encara que molts aspectes puguin induir-los a fer-ho, mostren una vulnerabilitat per als socialistes.

Potser per l’electorat més mobilitzat i convençut, el poc valor atribuït a Rajoy, fins i tot amb sorna o sarcasme, els reafirmi en el que creuen. Però per al votant que ho té menys clar, aquesta postura dels socialistes fins i tot pot ser dolenta per a la seva imatge. A ningú li agrada percebre la falsa modèstia, la supèrbia. Els que miren per sobre l’espatlla no agraden. I en això, moltes opinions socialistes van en aquesta direcció.

Només el temps i les urnes posaran a tots en el seu lloc, però hi ha una realitat sobre la taula: encara que Rajoy no agradi, avui guanyaria unes eleccions. Encara que a Ferraz s’alegrin que segueixi al front, si tot segueix a aquest ritme, podria ser el pròxim president. Com diria Laporta, ¡al loro!

Si, tal com afirmava McLuhan, el mitjà és el missatge, el de Laporta no deixa de ser un missatge tan indefinit com el seu nou mitjà. De fet, un missatge tan indefinit com la seva pròpia postura. Perquè després de mesos de marejar (i seguir marejant) la perdiu, el mitjà ha tornat a ser el missatge, encara que segurament no el desitjat.

La web personal de Joan Laporta va iniciar el seu camí amb una caiguda del servidor. Sense dubte, fruit de l’interès despertat per una intel·ligent campanya d’expectatives que fa mesos que gestiona amb la seva estranya ambigüitat: clar per dir certes coses, però no prou per anar amb tota la veritat de cara. El servidor va patir d’aquesta fam que semblen tenir milers de persones fora i dins de Catalunya per conèixer els plans exactes de Laporta. És a dir, escoltar d’una vegada per totes que sí, es presenta a les eleccions i de la mà de qui.

El servidor de la nova web de Laporta -un error tècnic el pot patir qualsevol, però no pots fer que tots els teus deixebles vagin a la muntanya i després no obris el miracle dels pans i els peixos- s’ha convertit en la imatge més clara de el seu propi missatge: falla. No està a l’altura quan se’l necessita. El missatge enviat avui per Laporta no deixa de ser la mateixa retòrica de sempre amb la mateixa finalitat de sempre. El president del Barça demana unir esforços per a la independència de Catalunya, però sense explicar ni el com ni amb qui. Un missatge que produeix el mateix efecte que aquesta caiguda del servidor: després de l’espera, el gerro d’aigua freda. El coitus interruptus.

En molts cercles de la política catalana el fantasma de la irrupció de Laporta al Parlament aquesta tardor es veu en un sentit i en un altre. Per a molts, la carrera de Laporta en política s’assemblarà a la de l’PI, el partit que als 90 va acabar políticament amb Rahola i Colom (encara que aquest últim, després de passar per ERC i el PI ha trobat recer a CiU). Per a altres, serà un huracà polític que els situarà com a tercera força al Parlament. Però si Laporta acaba fent tot igual, potser la seva participació electoral ens acabi deixant freds.

De moment, Laporta ens deixa una declaració d’intencions. Vol la independència i vol actuar, encara que no especifica com. Vol parlar amb la gent, però en la seva web només ens demana el correu (que serà un puntal, segurament, de no campanya). Vol començar una nova via, però ho fa amb gairebé tant obscurantisme com els polítics tradicionals. Diu voler el bé del país, però per a molts això fa olor  d’oportunisme i egoisme. Això no ha fet més que començar, però el mitjà és el missatge i el missatge enviat avui és més un acte de fe que una proposta seriosa.

La britànica Emmeline Pankhurst va ser una de les fundadores del moviment de les sufragistes britàniques. Va dedicar la seva vida a fer real una cosa que avui és normal en els països democràtics: la igualtat de drets d’homes i dones en el vot.

El 1914 es va dirigir un dels seus discursos més famosos a Hartford, Connecticut, Estats Units. En aquest discurs, del que reproduïm una part a continuació, Pankhurst es presentava com un soldat i un presoner que havia abandonat temporalment el camp de batalla.

Gràcies a persones com Pankhurst, a la seva devoció, el seu lideratge, la seva visió i els seus sacrificis, moltes desigualtats es van superar. Una inspiració, sense dubte, per a tantes altres barreres que s’erigeixen en el nostre món actual.

“No tinc massa aspecte de soldat ni de presoner, però sóc les dues coses”

No he vingut aquí com a advocada defensora, perquè sigui quina sigui la posició que ocupi el moviment pel sufragi als Estats Units d’Amèrica, a Anglaterra no es tracta ja de defensar-lo, el moviment és ja part de la vida política. S’ha convertit en el tema de la revolució i la guerra civil, i així  aquesta nit no estic aquí per defensar el sufragi femení. Les sufragistes nord-americans poden fer això perfectament. Estic aquí en qualitat de soldat que ha abandonat temporalment el camp de batalla per tal d’explicar -sembla estrany que hagi de ser explicat- què és la guerra civil quan aquesta la lliuren les dones. No només estic aquí com un soldat temporalment absent del camp a la batalla; sóc aquí -i això, crec, és el més estrany de la meva presència- estic aquí com una persona que, d’acord al que han decidit els tribunals de justícia de meu país, no té cap valor per a la comunitat, a causa del meu estil de vida s’ha jutjat que sóc una persona perillosa, sota pena de treballs forçats en una presó. Per tant, algun interès ha de tenir escoltar a una persona tan peculiar com jo. Segur que molts de vosaltres penseu que no tinc massa aspecte de soldat ni de presoner, però sóc les dues coses. [...]

Vull dir a les persones que no creuen que les dones puguem tenir èxit, que hem portat al govern d’Anglaterra a la seva situació actual i per tant ha de enfrontar-se a aquesta alternativa: o les dones moren o obtenen el dret a vot. Els pregunto als homes nord-americans que estan en aquesta reunió, què pensarien si visquessin una situació semblant en el seu Estat; mataríeu a aquestes dones o els donaríeu la ciutadania, dones a les quals respecteu, dones que sabeu que han viscut vides útils, dones a les que coneixeu, encara que no sigui personalment? Dones que busquen la llibertat i el poder per exercir un útil servei públic. Bé, només hi ha una resposta a aquesta alternativa, només hi ha una sortida, a menys que estigueu disposats a retardar l’avanç de la civilització dues o tres generacions, cal atorgar el dret de vot a aquestes dones. Aquest és el resultat de la nostra guerra civil.

Discurs complet (en anglès)

Fragment extret de “Palabras que cambiaron el mundo. 50 discursos que han hecho historia”

Les enquestes de partida davant un escenari electoral ens permeten entreveure com ha de ser l’estratègia a tenir en compte per aconseguir el nostre objectiu. Enquestes, història electoral del territori, aspectes de la llei electoral … totes les dades que ens permetin concebre correctament cap a on volem dur el nostre cotxe per fer-lo creuar la meta en primer lloc.

Més o menys com un pilot de rally, que ha de conèixer bé el terreny sobre el què trepitjaran les rodes del cotxe i tractar d’avançar-se als sots i corbes extremes. Avançar-se als problemes que puguin evitar que el vehicle arribi en primera posició. O que es pari a 700 metres de la meta, com li va passar a Carlos Sainz. Tots recordem la mala sort del pilot que en més d’una ocasió, veia com la victòria se li escapava per problemes en l’últim minut. Sempre recordarem el seu copilot amb el seu “Trata de arrancarlo”.

Aquest efecte existeix en política. És l’efecte contrari al bandwagon, quan un excés d’optimisme davant les expectatives electorals, l’electorat es desmobilitza i no aconsegueix els seus objectius primordials: guanyar. En resum, en lloc de sumar gent al carro, com passa en el bandwagon, quedar-se a les portes per un problema en el motor.

El PSC ha entès molt bé l’escenari en què es mou. Sap que és necessari arrencar el cotxe per intentar mantenir-se a la presidència de la Generalitat. És conscient que estan molt per darrere en les enquestes i que als seus rivals, el motor els pot fallar. Per això, un vídeo -llarg- del partit repassa en una mica més de quatre minuts històries esportives de fracàs del líder en el darrer minut. Si el missatge cala en el partit, fins i tot pot haver una mica de partit.

A CiU són conscients que l’ombra de Sainz pot fer acte de presència. Durant l’aperitiu de Nadal de CDC, on vam ser convidats alguns bloggers com Xavier Peytibí, Artur Mas va explicar la faula del gos i el tros de carn. Un gos creuava un petit llac amb un tros de carn a la boca. Sota les seves potes, veia un munt de peixos passar, més grans que el seu tros de carn. El va deixar anar i els peixos es van escapar, quedant-se sense carn ni peix. Mas és conscient que necessita mobilitzar a tots el que sigui possible. Per això, a Internet fa temps que es preparen i faran una campanya en positiu, tot i que el discurs de proclamació s’ha sortit del missatge.

Mas es va dirigir al partit apel·lant a aconseguir una “gran majoria”, el missatge clau dels incumbent, els que opten a la reelecció. Perquè en el fons, sembla que CiU mai ha deixat de creure’s incumbent, i aquest és un espai d’oportunitat per al PSC. Els challenger parlen de canvi, i Mas ho va fer de puntetes.

Per això, la por a un efecte Carlos Sainz existeix. Els socialistes esperen que el cotxe de CiU s’aturi en l’últim minut. El suficient per poder reeditar un tripartit -amb el permís de Reagrupament i Laporta-. I a CiU esperen que l’efecte del pilot s’assembli a la recent victòria al Dakar. La resposta, en uns mesos.

Encara que en la nostra família encara ens estranyem, la meva germana és tremendament presumida i pot trigar hores a pentinar-se, maquillar-se, vestir-se … Dic que ens estranyem perquè durant tota la seva infància va ser una defensora a ultrança del cabell ben curt, la roba esportiva i el futbol. Avui, els talons i els vestits copen el seu armari. Potser no ha llegit cap estudi, però coneix a la perfecció la importància de causar una bona primera impressió.

La meva germana tracta diàriament amb moltes persones. Sap que el seu somriure o la manera de mirar a un nou client són tan claus com el producte que té entre mans. Encara que no hagi llegit res que ho corrobori, ho sap. I no va desencaminada: l’escola de Palo Alto va xifrar en el seu mític 80% la contribució d’aspectes no verbals en la formació d’un missatge. I en aquest 80%, la cara té molt a veure.

La cara és el mirall de l’ànima. Només amb veure l’expressió d’algú podem intuir que alguna cosa li passa (indisposició o algun estat emocional com la ira, la ràbia o la sorpresa). La informació que ens aporta és valuosa i té un paper més rellevant del que creiem en la presa de decisions.

Influeix la cara dels candidats a nivell polític? Podem arribar a preveure la victòria d’un candidat per la seva cara? Diverses teories apunten a això. Segons Mark van Vugt, els electors tendeixen a buscar a la cara d’una persona gran el seu candidat a les eleccions en períodes d’estabilitat. En canvi, els candidats amb un rostre jove, els seus trets i les seves característiques facials, tendeixen a aglutinar més suports en èpoques de canvi. Potser aquesta sigui una de les explicacions del resultat de les eleccions presidencials nord-americanes de 2008. Però també seria la base per explicar l’ascens meteòric del llavors líder de l’oposició a Espanya, Rodríguez Zapatero. O del paper de Cameron al Regne Unit avui.

El que apunta Van Vugt té molt a veure amb les atribucions del propi lideratge que mostren les característiques personals (i per tant, les facials) dels candidats. En la mateixa línia va un interessant estudi de la Universitat de Princeton. Segons aquest, hi ha una forta correlació entre aquests elements i els resultats electorals. Els investigadors d’aquesta prestigiosa universitat van dur a terme un estudi amb els guanyadors i perdedors a les eleccions a la Cambra de Representants i Senat dels Estats Units durant les eleccions de 2000, 2002 i 2004. Es van mostrar només fotografies, per parelles de guanyador i perdedor, de circumscripcions desconegudes pels subjectes de l’estudi. Se’ls demanava que puntuessin a cada candidat segons la competència, credibilitat, honestedat, etc. que els proferia cada imatge. Només visualitzant una foto -no coneixien el nom, partit o resultat de cadascún d’ells- els resultats van mostrar que podien preveure en un 70% dels casos els resultats reals de les diferents eleccions. La cara és, sens dubte, el gran aparador dels signes visuals.

No és només una qüestió de bellesa -quelcom realment subjectiu-, sinó del que transmet la cara d’un polític. Dels atributs que és capaç de generar. O el que és el mateix, no val amb fer un càsting per buscar el polític més guapo. Però tinguem en compte que, a nivell general, no només valen els arguments en un cara a cara. Mai millor dit.

Enllaços interessants

The New Yorker publica un interessant article interactiu sobre les fotos que va fer Platon a la darrera Assemblea General de Nacions Unides. Aquestes fotos del poder, a més d’al·lucinants, s’acompanyen de comentarios del fotògraf. Els rostres del poder en un clic.