Partim de la base de l’anàlisi d’ahir, en clau estrictament europea; que és del que es tractaven aquestes eleccions. Però de la mateixa manera que els comicis es van llegir en clau interna per la majoria dels partits, els resultats van a afectar -i molt- a l’escenari polític.
Us proposo una manera diferent d’analitzar aquestes conseqüències. Evidentment, no amb gran concreció i sobre alguns dels següents escenaris podríem discutir molt, però analitzem els efectes de les europees en la política local d’una manera una mica diferent…
Recordeu els típics llibres de pistes? O el mode de lectura de Rayuela de Cortázar? Doncs aquesta anàlisi és més o menys el mateix, seguiu les indicacions i arribareu a l’anàlisi.
Després de les eleccions europees de diumenge, podem afirmar que…
1. El PP ha guanyat les eleccions i s’obre un nou cicle electoral … passa a a
2. El PP ha guanyat les eleccions però no s’obre un nou cicle electoral … passa a b
3. El PP ha guanyat les eleccions, però no importa … passa a c
4. El PP ha guanyat les eleccions i les conseqüències seran grans … passa a d
5. El PSOE ha perdut les eleccions … passa a e
6. El PSOE ha perdut per poc les eleccions … passa a f
7. El PP ha arrasat a Madrid i València … passa a g
8. La derrota electoral posa a Zapatero en un difícil escenari … passa a a
9. Els resultats d’Iniciativa Internacionalista a Euskadi mostren una part de la realitat política … passa a h
10. A Catalunya alguns entreveuen un canvi per l’augment en vots de CiU … passa a i
a. … Del que Rajoy surt reforçat … si ve d’1, passa a iv. Si ve de 8, passa a v
b. … Perquè el PSOE he perdut per menys del que s’esperava i … passa a i.
c. … Perquè la baixa participació i la naturalesa d’aquestes eleccions no marquen un estadi que es pugui projectar a futurs.
d. … Perquè el Govern està sense suports, amb una derrota i una terrible crisi econòmica … passa a ii
e. … El que posa en dubte el lideratge de Leire Pajín i augmenta els problemes interns al PSOE … passa a iii
f. … Perquè el Govern no ho està fent tan malament i … passa a i
g. … Perquè és immune a la corrupció.
h. … Que es va obviar en les últimes autonòmiques a la comunitat … passa a vi
i. … Tot i que les forces del tripartit tenen el 51% dels vots … passa a vii o a viii o a ix
i. … Si els brots verds es converteixen en plantes, Zapatero tornarà a tenir la confiança de la gent.
ii. … Que acabarà amb una moció de censura, o de confiança. O amb un avançament electoral.
iii. … Que s’agreugen amb la debilitat dels socialistes a València i Madrid … passa a I
iv. … Però Zapatero tampoc es veu greument amenaçat … passa a II
v. … I que si el Govern no reacciona li podria costar la reelecció.
vi. … Amb una victòria del PNB i sense consolidar al PSE, que perd vots respecte a les europees de 2004.
vii. … Encara que mostra un desgast electoral d’aquestes mateixes amb un missatge per a Zapatero … passa a I
viii. … Que aguanten el tipus. Aguanten malgrat el finançament, els problemes amb els Mossos, l’Estatut, etc.
ix. … I el PSC segueix sent el partit més votat.
I. … I amb una amenaça clara a perdre el graner de vots de Catalunya.
II. … Ja que ha deixat a altres a primera línia de foc.
Malgrat que avui (gairebé) tots els líders, partits, mitjans i bloggers només fan la lectura local de les eleccions europees, aquest bloc no farà aquesta anàlisi. Ahir vam triar a 50 diputats i diputades que han de defensar alguna cosa més que un interès nacional al Parlament Europeu: han de procurar que la nostra vida, com a europeus, prosperi. I això és una cosa que no s’ha entès o no s’ha volgut fer entendre…
No per ser una cosa esperada és menys greu: la majoria dels europeus passa de les seves institucions. No és una novetat, està en la línia de separació de la ciutadania d’unes institucions que percep com a molt llunyanes. Lectures sobre aquesta abstenció n’hi ha i de tots els colors, des de les més elaborades a autèntiques excuses per no veure la realitat d’un somni europeu que en moments així està més a prop del malson.
El que sí que és un malson, que ratlla la obscenitat, és la lectura interna de les eleccions. Tampoc es podia esperar altra cosa després d’una campanya electoral centrada en temes de política interna. Suposo que potser per això ningú s’esquinça les vestidures pels resultats de l’extrema dreta i els euroescèptics a les eleccions al Parlament Europeu. Perquè el què és obscè és veure com el resultat d’unes eleccions europees és la demanda de dimissions, mocions de censures o cessaments del govern.
Les valoracions sobre aquest mal europeu es van limitar a la cortesia per passar a digerir els resultats en clau interna. Tots ho van fer: partits i mitjans de comunicació. Tots van perdre en res el sentit de les eleccions per passar a veure “que hay de lo mío”.
Per mi, el més rellevant d’aquestes eleccions és aquesta abstenció. Com també ho és que el Parlament Europeu giri més a la dreta i al euroescepticisme. I no em sembla una cosa banal: si el Tractat de Lisboa entra en vigor, aquest Parlament decidirà sobre temes crucials que ens afectaran a tots d’una manera que encara no podem ni imaginar. Però aquesta ha estat la decisió sobirana de més de 161 milions d’europeus.
L’abstenció ha estat, doncs, la guanyadora d’aquests comicis. I després d’ella, la complaença dels polítics (però també la de molts ciutadans) va camí de ser la guanyadora real. Jo no estic satisfet, no tinc res a celebrar i no penso en imminents victòries electorals. Com a ciutadà, em sento dolgut i només penso que puc fer jo per evitar-ho.
Pensar què puc fer jo perquè, almenys, tornem a una participació com la de 1979. I només se m’acut pensar que la Unió necessita urgentment una nova estratègia de comunicació que sedueixi als ciutadans i ciutadanes. No amb l’encisament, sinó amb arguments sòlids, amb un bon relat i demostrant dia a dia que Europa està més a prop del que creiem i que Europa no és una unió de parcel les, sinó que ha de ser una unió també en l’intangible.
Deixem per demà les discussions de pati de col·legi entre partits. L’augment d’uns i el descens d’altres. El suport electoral a suposats corruptes aquí i allà. El canvi o no de l’escenari. Per un dia, almenys per un dia, deixem que Europa sigui el centre d’atenció.
El 54% dels espanyols va decidir no trepitjar el col legi electoral ahir, els catalans encara més: el 55%. Els seus motius tindran. Potser aquests motius siguin el que més comparteixin els ciutadans i ciutadanes europees, que en un 57% dels casos s’han abstingut. El que més ens uneix és la nostra indiferència cap a Europa. Haurem de reflexionar molt…
Desafecció, cansament, desil·lusió, incomprensió dificultat … sigui el que sigui, la imatge que millor simbolitza el desànim després d’aquests comicis la vaig trobar a l’agost a Berlin:
Aquell mati, Europa i les donzelles eren a la platja jugant quan de sobte va aparèixer del no res un toro blanc. El que no sabia ningú era que aquell animal aparentment inofensiu era una altra metamorfosis del pare i rector dels déus, Zeus, i que el seu objectiu era el de seduïr Europa per després raptar-la.
La filla d’Agènor, rei de Fenícia, encuriosida per l’arribada de l’animal s’hi va acostar, i al veure que aquest no feia cap gest d’atac i que no era gens amenaçador, va decidir tocar-lo.
Al veure com n’era de dòcil, va col·locar-li al voltant del coll una corona de flors i va continuar acariciant-lo. Finalment, el toro va inclinar-se cap a ella i la princesa, ignorant que qui tenia a sota era el déu Zeus, va seure damunt la seva esquena. Aleshores l’animal va començar a caminar fins a ficar-se a l’aigua i va endur-se a Europa mar endins.
Qui segrestarà avui a Europa? Serà l’abstenció? Serà la desafecció i el desinterès? Ho farà el sorgiment de més partits extremistes al Parlament Europeu?
Els col·legis electorals ja estan oberts i els ciutadans tenim avui una enorme responsabilitat de la que molts encara no s’han adonat després d’una campanya no només allunyada d’Europa, sinó allunyada dels problemes de la gent. Els propis partits han estat els primers a segrestar Europa, però no només en aquesta campanya; aquest segrest ve ja de molt lluny.
El mite grec que evoca al nostre continent, que va ser representat a les moneda gregues de la nostra divisa comuna, corre el risc de tornar-se a repetir. Reflexionem un minut (o dos, o tres o quinze) i pensem per què hem d’anar avui a citar-nos amb les urnes.
Per si encara dubtes, fes una ullada a la xarxa. No només en les webs dels partits (que demà moriran), també pots informarte en aquest espai de la web d’Antoni Gutiérrez-Rubí, en tants bons blocaires que estan enllaçats aquí mateix o en els darrers articles dedicats a aquestes eleccions en aquest bloc:
Pot afectar la comparació amb la campanya d’Obama a l’abstenció a les europees? L’absència d’un candidat com Obama evita un vot massiu a les eleccions del diumenge? Avui publico aquest article a La Vanguardia
Buscando al Obama europeo
Es bastante frecuente que ante una cita electoral los politólogos recibamos algunas preguntas de amigos y conocidos sobre ella. Las dudas varían, desde los que esperan que acertemos el resultado, como si fuéramos astrólogos, a las preguntas sobre el porqué de la elección. Otros directamente esperan de ti una recomendación de voto. Aunque ya saben que eso del voto es algo personal e intransferible…
En los últimos días, alguna amistad me ha comentado el desapego con los comicios que tendrán lugar el próximo domingo –a hilo de esto, les recomiendo el artículo de Dídac Gutiérrez-Peris en esta misma casa-. Un desapego formado por una mezcla de desconocimiento, hastío e indeterminación. Me sorprendió, no obstante, una observación que me hicieron: de entre el elenco de candidatos de las distintas formaciones políticas no hay ningún Obama. No hay nadie que levante la ilusión por un voto masivo en estas elecciones europeas.
La realidad es que todo juega en contra de la búsqueda de ese Obama europeo. En estas elecciones votamos a los miembros del Parlamento Europeo que tienen por misión desarrollar la actividad legislativa de la Unión… pero a diferencia de nuestros sistemas políticos nacionales, no habrá una elección de un jefe de Gobierno posterior. Tampoco es un plebiscito directo para elegir a algún tipo de líder, lo que dificulta el surgimiento de ese Obama europeo.
La identificación con las personas es un hecho cada vez más relevante en política. Las técnicas de comunicación y el interés de los medios así lo han acentuado. Es lo que se ha venido a llamar la “americanización” de la política, por lo que no es extraño que las comparaciones con nuestros procesos nacionales o con el espectáculo democrático vivido en Estados Unidos el pasado noviembre estén a la orden del día. Esa identificación con los candidatos tiene particularmente en España un escollo difícil de salvar: la circunscripción única. La identificación con los diputados que nos representarán se dificulta con estos distritos electorales tan grandes.
Pero, ¿un Obama europeo puede ser posible? Parece improbable que en una organización como la Unión Europea, construida sobre acuerdos y consensos, a veces más débiles, a veces más fuertes, tal cosa florezca. Y para muestra, la presidencia de la Comisión Europea. Si de antemano sabemos que el Partido Popular Europeo y el Partido Socialista Europeo votarán al mismo candidato y a la misma Comisión, ¿de dónde saldría el necesario componente de chispa política para despertar el interés ciudadano?
No encontraremos esa chispa en este artículo. Ni seguramente en las elecciones del domingo. La chispa la vivirá cada partido que gane en cada Estado miembro. Especialmente en aquellos en que la lectura nacional prevalga sobre la europea, como en el nuestro.
Pero deberíamos buscar esa chispa. La misma que hace que el 78% de los europeos apruebe la gestión de Obama. Por mucho que a los europeos no les afecte la nominación de la primera magistrada hispana del Tribunal Supremo, por decir alguna de las últimas decisiones del presidente norteamericano, su aprobación no se ve resentida.
Según esta encuesta de Harris Interactive, la aprobación del presidente es incluso mayor en España (82%) que la media de los seis países europeos encuestados. Los españoles también rompemos la media en la valoración del propio presidente: mientras que Obama, Brown o Sarkozy obtienen mejor valoración en el extranjero que en casa, Zapatero sí es profeta en su tierra. Me temo que seguiremos buscando la chispa, sin pausa pero sin prisa y mientras, por el camino, seguiremos viendo y aprobando desde la distancia al presidente del cambio.
El sector dels fruits secs (amb les crispetes al capdavant), refrescs, cerveses i derivats s’està fregant les mans i a la seva retina apareix el símbol de l’euro, com si parléssim del Tío Gilito. Aquesta setmana es preveu apassionant, de saló, sofà i televisió. Per la Champions, evidentment, perquè per la cita d’aquesta nit a TVE1 no crec que sigui…
Si arribats a aquest punt encara no saps de què parlo, tranquil, és normal. Formes part de la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país que, ja sigui per la seva fatiga europea, pel seu descontentament polític o perquè no entenen de què va la cosa, passen olímpicament de les eleccions europees.
De què debatran? Esperem que dels seus projectes per a Europa. De la seva visió sobre la Unió, de com les seves veus i els seus vots poden influir en el procés de presa de decisió que més ens afecta. Però a vistes de l’estratègia electoral d’uns i altres, dubto molt que vegem això.
La realitat dels debats, de fet, aconsellaria parlar de tot menys d’Europa. Si pocs són ja els interessats per aquesta cursa electoral, debatre sobre conceptes massa allunyats semblaria ser la pitjor manera possible d’esgarrapar vots. Encara que aquest sigui precisament un dels mals que més acucia la idea d’Europa. Però és més: si poc es convenç en un debat, si poc vot es mou en un debat, per a què aventurar-se a perdre’l en debats intel·ligibles?
Al sector dels fruits secs, els refrescos i les cerveses més els val esperar que dimecres siguin molts els llars que posin la televisió per seguir un esdeveniment que deixarà els carrers desertes, perquè avui potser el que quedi desert siguin els menjadors de mig país.
Clar que si el debat fos amb aquest personatge, potser batriem rècords d’audiència. Com amb en Chiquiliquatre…
La pitjor xifra sobre l’atur arriba en el moment en què aquesta imatge ha tornat a tenir vigor. El primer govern Aznar, aquell que es vanagloriar de ser qui va dur a Espanya a la via del creixement econòmic, ha reclamat el seu protagonisme a les portes de la campanya electoral de les eleccions europees.
Formalment, Aznar -en qualitat de president de la FAES- va organitzar aquesta photo op per donar suport a qui fos el seu ministre d’Interior i actual candidat del PP a les eleccions europees del proper 7 de juny, Jaime Mayor Oreja. Per a això, es va convocar als ministres del seu primer govern a un dinar amb un posat.
L’acte de suport, no obstant, amaga alguns elements a tenir en compte. Un d’ells és tornar a introduir en l’imaginari col·lectiu aquesta història guanyadora d’un govern que va obtenir bons resultats econòmics. Aquest acte revesteix de vital importància, ja que si tenen èxit podran fixar l’agenda en els temes que més beneficiïn el PP: els econòmics.
O el que és el mateix: el primer govern Aznar no és el govern de la guerra de l’Iraq. Ni el del Prestige. Ni el del Yak-42, el de la vaga general o el del rodet de la majoria absoluta.
No obstant això, l’aposta és arriscada. Si més no per a Rajoy, ja que torna a posar en evidència que qui segueix teixint el relat en l’ombra és el mateix Aznar. I si no ho és, és el que s’entén …
La idea és clara, passar del PP en blanc i negre al color, de l’esperança, cada vegada més palpable, d’un canvi, i per això sembla que els conservadors s’apunten al vintage: reclamar de nou al passat de moda.
En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.
Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral. Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.
Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.
Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors: Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.
Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.
El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.
Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.
L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.
D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!
Podria començar apuntant diversos temes… però la notícia del dia és una: el 2-0 del Barça-Madrid d’ahir al vespre. Partit que, com alguns vau veure, vam seguir també al Twitter.
L’anunci dels 33.000 milions d’euros que el Govern espanyol invertirà el proper any, està ampliament cobert a El País,La Vanguardia i El Mundo, entre d’altres.
Si parem a Estats Units, trobem una interessant entrevista a Doris Kearns Goodwin, autora del llibre “Team of Rivales” i a El País Semanal un reportatge amb unes fotografies molt curioses sobre George G. Bush. A El País, analitzen l’escàndol per la venda de l’escó de senador del president-electe Obama al seu estat.
ERC té el seu paper avui a El País, així com la decisió del candidat del PP a les elecciones europees, a La Vanguardia.
Us recomano també un article a l’Avui del cap de setmana passada sobre l’icona Obama. Així com l’article que Expansión va publicar aquest dijous passat parlant de l’informe del posiconament de les 35 empreses del Ibex a internet que l’empresa on treballo, LLORENTE & CUENCA ha presentat darrerament. Podeu ampliar-ne la informació al bloc del director sènior de comunicació on-line, l’Adolfo Corujo.
