Camaleonitzar
Molts polítics tendeixen a enviar missatges directes a les classes mitjanes, mostrant les seves preocupacions per la majoria dels problemes de la societat. Això es fa amb un doble objectiu:
1. Mostrar proximitat
2. Aportar solucions als problemes de la majoria
Si tenim en compte que la nostra societat està conformada majoritàriament per persones de classe mitjana, conquerir aquest espai resulta vital per guanyar eleccions.
Però, què passa quan el missatge sembla que el posem amb calçador? Que la nostra credibilitat es pot veure afectada. Mireu aquest vídeo:
Com pot ser que una persona que cobra 8.000 euros al mes estigui preocupat per la factura de l’escola dels seus fills?
En aquest sentit, resulta més creïble que el president del govern no conegui el preu d’un cafè a que una persona que cobra molt més que qualsevol persona de les classes mitjanes no pugui pagar la factura de l’escola dels fills.
Clar que aquesta no ha estat l’única relliscada dels conservadors, recordeu quan Aguirre no arribava a final de mes? Clar que jutjant els resultats del PP a Madrid, sembla que massa no pesa…
Això de camaleonitzar, dir el que la gent espera sentir, pot tenir el seu sentit, però cal tenir compte a l’hora de triar els arguments. Perquè si amb 8.000 euros al mes no es pot pagar l’escola dels fills, com ho estaran passant les famílies normals?
Et creus a Rajoy quan diu això? S’aproxima a les teves preocupacions?
But… is he ready to lead?
Els principals mitjans de comunicació del món cremen bytes (que no tinta) amb la notícia que tots esperàvem: John McCain finalment assistirà al primer dels tres debats programats i organitzats per la Comissió de Debats Presidencials. D’aquesta manera, el senador d’Arizona s’enfrontarà al candidat demòcrata aquesta nit.
Es tanca d’aquesta manera el capítol de suspens més llarg d’aquesta campanya i el mal de cap de molts de nosaltres que ja vèiem com aquesta nit ens l’hauríem de passar veient capítols de West Wing.
Però no, McCain ha fet el que havia de fer si es vol mantenir en vida en aquesta cursa a la Casa Blanca. Perquè els esdeveniments de les darreres hores no poden ser res més que un suicidi, segurament provocat per un error de càlcul. Tot i que parlant dels republicans un ja no sap què creure, i menys quan les enquestes encara no mostren un enlairament clar de Barack Obama a les enquestes (com avui ens ha fet notar la nostra connexió andorrana).
Però per què podem creure –que no afirmar- que McCain ha fet un error de càlcul en el moment de suspendre la campanya?
Primer cal mirar els antecedents.
- La crisi financera, amb Lehman Brothers, Freddie Mac, Fannie Mae, AIG com a teloners, ha fet molt mal a la campanya republicana. Especialment perquè el dia de col·lapse total del sistema (almenys anímicament), el senador d’Arizona ens va sorprendre a tots afirmant que els fonament de l’economia nord-americana són forts. Al més pur estil Zapatero.
- Problemes econòmics, confia en els demòcrates. És simple i fins i tot irracional, però avui al país hi ha tota una generació de classes populars i mitjanes que recorda els anys de prosperitat de la presidència de Clinton i veu com estan les coses avui. Fa molts mesos a un bar del Raval comentàvem “si és l’economia, Obama té opcions”. I l’economia ha entrat en campanya… i de quina manera!
Però també cal mirar els seus efectes.
- La fi de l’efecte Palin. Així, d’una plomada, el ticket demòcrata va repuntar en les enquestes, superant a McCain i posant l’interès de l’agenda en un altre tema. Per entendre’ns hem passat de la barra de llavis a pagar la hipoteca.
- L’economia, issue principal. Només els recordaré un eslògan “It’s the economy, stupid”
Ara bé, cap dels dos candidats ha brillat per tenir una gran experiència econòmica. Però només un d’ells ha comès un enorme error. I això en campanya es paga.
La reacció de McCain és lògica: quan la campanya es malmet tant, cal fer una acció que sigui un autèntic cop d’efecte. Per aquest motiu McCain va suspendre la campanya i va amagar amb la suspensió del debat. El càlcul sembla perfecte: si l’economia és el tema, preocupa als americans i el sistema s’enfonsa, fem una cosa ben forta. Suspenem la campanya.
Però, si la gent no confia en tu per solucionar el problema, no milloraràs per fer una pausa. I menys per mostrar interès en unes negociacions a una casa (el Senat) on fa mesos que no és actiu. Realment, no ajuda a millorar la seva credibilitat.
Però en tot, planeja una qüestió. Una qüestió que segurament molts americans s’han començat a fer, però respecte a McCain: is he ready to lead?
Demostra amb aquesta acció que està preparat per liderar?
En recaptació, Obama. I en economia també.
I és que no estem parlant d’una particularitat: és l’eix central. Als Estats Units les campanyes se les paga el candidat (també existeix el finançament públic, però llavors el candidat no pot recaptar fons addicionals). I si les campanyes se les paguen els candidats, això els duu a fer de tot per aconseguir fons. O sigui, que no se sap si va ser abans l’ou o la gallina. Si l’espectacle és perquè cal agafar diners o si com que hi ha diners hi ha espectacle.
El fet és que potser la fórmula americana és més eficient que el nostre sistema de finançar eleccions. Això empeny també a la creativitat, a la recerca del vot i a estratègies més efectives de fundraising. Clar que també fa que els grans poders econòmics truquin a la porta dels candidats i esperin favors a canvi, tot i la legislació que en principi ha d’evitar aquest tipus de coses. Feta la llei, feta la trampa, també allà.
Però posats a fer trampa, el sistema dels americans és més transparent que el nostre. I molt més just: que la capacitat pròpia de les campanyes sigui la que els empenyi a aconseguir els seus fons i no el sector públic. Almenys oficialment, que tots hem vist sèries, pel·lícules i hem llegit llibres on el “lado oscuro” existeix.
En tot cas, només ressenyar el rècord de recaptació de Barack Obama el mes d’agost. 66 milions de dòlars pel candidat demòcrata, i ja són 2.5 milions d’americans els que han fet una donació. Si bé les enquestes el posen en hores baixes, pel que fa a finançament Obama guanya per golejada.
Enquestes que, per cert, tornen a remuntar els demòcrates. Pel que sembla, cada cop que l’economia es posiciona com a tema central de campanya, Obama s’enforteix…
Per si acaba essent l’economia…
El 80% dels americans creuen que l’economia està en mala situació. I el 70% creu que la cosa pot empitjorar. No és una barbaritat pensar que l’economia pot convertir-se en el tema de les eleccions presidencials americanes.
I quan la campanya comença a pujar d’intensitat per la proximitat de la cita electoral, és normal que els electors comencin a deixar enrere els globus, el confeti, les banderes i els discursos de les convencions per centrar-se en el què els farà decidir el vot. I l’economia serà un d’aquests.
En economia, un cop més, els republicans juguen amb avantatge: han estat més hàbils que els seus contrincants polítics en fixar un marc conceptual clar i concís que es redueix a “menys impostos i menys govern”. No cal dir res més, perquè els americans ja saben què volen dir amb això. I si no, mireu aquest enllaç que em fa notar l’Adolfo.
Els demòcrates ho tenen més complicat. I tant fa que els anys de mandat de Clinton el país visqués uns gloriós període econòmic: no tenen la mateixa força ni la mateixa capacitat generadora de confiança.
Seria lògic pensar que davant les dades que veiem al principi d’aquest post, l’americà mitjà podria entendre que la millor manera per reactivar l’economia sigui amb un canvi, de partit al poder i de president. Però el cert és que Obama aixeca molts recels entre els sectors més populars dels Estats Units.
En primer lloc, perquè les polítiques econòmiques del senador d’Illinois són ben diferents de les de Clinton (i Bob Rubin), ja que primarà la reforma de l’impost de la renda per a que les famílies que guanyen més de 250.000 dòlars, paguin més. I baixar els impostos de la resta de contribuents. Amb els ingressos addicionals i l’estalvi en, per exemple, Iraq, invertir en les àrees socials que el candidat ha descrit, així ens ho explica Sebastián Royo.
I de fet, davant d’aquesta opció que pot semblar massa etèria per alguns, la proposta de McCain és clara i concisa: rebaixar impostos, tal i com ha fet Bush. A ulls europeus ràpidament diríem “però si les rebaixes de Bush els han dut a augmentar la desigualtat!”, però tots sabem que les percepcions a una banda i l’altra de l’Atlàntic no són les mateixes.
La crisi de la comunicació en temps de crisi
L’economia és avui EL tema de la política espanyola. I no importa si altres temes com la Memòria Històrica o l’avortament entren en escena. L’economia és el tema i intentar mirar cap a una altra banda no millora la situació.
L’índex de confiança dels consumidors no ha fet res més que baixar als inferns en els darrers mesos, encara que avui hem sabut que potser l’optimisme vacacional ha fet pujar una mica l’índex. Com també han baixat les dades del PIB. L’IPC i l’atur, en canvi, feia temps que no tenien unes vistes des de pisos tan alts com ara.
Davant del tema, les estratègies han de ser clares. Encara que hi ha alguns que ho tenen més clar que altres. Perquè alguna cosa passa quan el vicesecretari general del PSOE afirma que els espanyols i espanyoles viuen millor que mai i el mateix dia es faciliten les pitjors dades d’atur des de 1988.
I alguna cosa passa quan el mateix dia el cap de la oposició compareix davant la premsa sobre un ròtol ben clar al seu atril “Soluciones para la crisis”.
Una bona política, mal comunicada, és com si no es fes. I si la política no és bona i està mal comunicada, els resultats poden ser desastrosos. Només així s’explica la davallada del PSOE en la intenció de vot. Però compte: no es tracta només de baixades demoscòpiques, sinó que en realitat els efectes d’una aparent inoperància l’estem vivint tots.
Davant d’una crisi internacional com la que estem vivint (i viurem), no actuar és irresponsable pel país. Però també ho és pel seu propi partit i pels interessos propis de ZP. És un acte kamikaze que té precedents: Aznar va fer el mateix amb Iraq.
El marc conceptual dels conservadors és, com veurem demà amb el cas dels republicans, ben clar: menys impostos.
I el dels socialistes? Què està fent el govern per pal·liar la crisi a part d’endarrerir compareixences del president al Congrés uns dies per presentar-se a petició pròpia? Regalar bombetes i contaminar altres debats com el del canvi climàtic? Augmentar drets socials -que ens hem de felicitar- i no atacar el problema econòmic?
I si realment ho està fent, que quasi el 60% de la població considerés al juliol que la situació econòmica era dolenta significa que no s’està comunicant res.
Els ciutadans necessiten sentir que el seu president sap de què parla i que està amb la camisa arremangada per treballar el problema. La visió naïve de Zapatero s’estén paulatinament, i els indicadors de confiança ho mostraran.
I el PP farà referència al seu marc i als seus resultats amb la remuntada econòmica de finals dels 90. De fet, els populars, més coneixedors dels símbols econòmics en temps de crisi, saben generar confiança en aquests temes. Cosa que el PSOE no podrà fer mai segueix deixant a Blanco dir coses com les que va dir. Així no es recupera la confiança del consumidor.
Si Obama fos blanc, quants punts d’avantatge tindria a les enquestes?
Si Barack Obama fos blanc, “només” tindria un avantatge de 6 punts a les enquestes? Si Barack Obama fos blanc, quin seria el candidat republicà a la presidència dels Estats Units?
Us deixo aquestes preguntes sobre la taula, com avui les hem deixat a l’aire amb l’Adolfo Corujo, en Carlos Suárez i l’Alex Casanoves quan tornàvem de dinar…
Obama és un geni del simbolisme i de la imatge. El contrast entre els dos candidats és brutal i l’estratèga del candidat demòcrata sembla que, de moment, encerta en els moviments del seu candidat.
Plantegem tres elements de debat:
- El missatge
- La política exterior
- L’economia
Missatge
La clau serà el missatge, com sempre. I com molt bé deia en Pau en aquest post, serà la clau. Però, algú a dia d’avui sap quin és el missatge de McCain? El d’Obama, conegut arreu del món. Un missatge que corre el risc d’ofegar-se, és cert, però que ha penetrat i molt en àmplis sectors de la societat americana; especialment en la que crec serà una de les claus: els nous votants que pugui arrossegar a les urnes.
Entre tenir un missatge i no tenir-ne, millor tenir-lo encara que estigui a punt de gastar-se. Penseu en Obama… què us ve al cap? Canvi. Minipunto para el equipo de los azules.
La política exterior
D’Obama s’ha dit què és inexpert. Què no sap què farà amb la política exterior, que enfrontant-se amb un heroi de guerra les coses no van al seu favor. Que el seu segon nom, Hussein, fa que sigui un infiltrat d’Al-Qaeda. Que hi ha parts fosques del seu passat… Molts elements negatius que si no es té la vocació adequada es poden convertir en un atac mortal per la candidatura.
Quina ha estat la reacció d’Obama? Un tour internacional que l’ha dut a l’Afganistan, Iraq, Israel, Alemanya… Quina imatge! Un líder de 70 anys al que se li suposa tota l’experiència del món i un candidat que actúa com president. Les imatges amb els presidents d’aquests territoris és premonitòria. És brutal veure’l actuar com un president, amb la seva joventut i vigorositat… Impressionant posada en escena a Israel, i a Alemanya Angela Merkel ha evitat que s’adrecés a 200.000 persones (!!!!) des de la porta de Brandenburg. Ho ha fet des del monument a la Victòria.
Mentre McCain es queixa del tracte de la premsa, favorable a Obama, i que surt poc als mitjans (just quan sabem que el New York Times ha rebutjat un article seu sobre política exterior), Obama fa un cant a la unitat del món des de Berlín i prosegueix el seu tour presidencial…
La contraposició és esfreïdora.
Clar que no tothom creu que el viatge serveixi per alguna cosa.
L’economia
Segons les enquestes, l’economia serà EL tema. Tard o d’hora, però ho serà. I de moment Obama està millor situat a les enquestes. Agafa forma d’eleccions de 1992: crisi econòmica que necessita un nou rumb, una nova direcció. I la novetat és votar Demòcrata. Si les previsions segueixen, el fet que els electors vegin més preparat per afrontar els temes econòmics a Obama i que el seu missatge de canvi i esperança pugui recolzar-ho, és un paquet fort.
Però… Obama no és blanc. Quant pesarà aquest fet en molts electors?
Com afectarà això al vot latino?
Quan deixarà de queixar-se McCain per atacar de veritat?
Quan començarà la maquinària republicana?
Moltes preguntes sobre la taula… si algú s’anima a respondre…
