Manuel Bustos i Paco Bustos són germans. Al seu torn, són alcalde i regidor a Sabadell. Josep-Lluís Carod Rovira és el vicepresident de la Generalitat i el seu germà Apel·les és el delegat de la Generalitat a França. Pasqual Maragall va ser president de la Generalitat mentre el seu germà Ernest, avui conseller d’educació, era el secretari del govern. Lech i JarosÅ‚aw KaczyÅ„ski van ser al mateix temps president i primer ministre de Polònia. Germans bessons. Només és nepotisme o venim marcats genèticament per tenir els mateixos valors polítics que els nostres germans?

La resposta a aquesta pregunta és complexa, amb un germà podem compartir moltes coses però no estem predestinats a compartir també la visió política del món. Això sí, el fet de compartir el mateix entorn familiar, escolar i social són determinants en el procés de socialització política. Així ho mostra nombrosa literatura i així es constata en l’experiència: més o menys es comparteixen certs valors polítics en el si de les nostres famílies. Des de la família de Leire Pajín a la dels Oreja. Passant per autèntiques dinasties polítiques com els Kennedy, els Bush o els Clinton.

No obstant això, què passa amb els bessons? En el primer paràgraf citàvem el cas dels germans KaczyÅ„ski, que amb ferri control i amb la seva visió conservadora de la vida i la política, es van fer famosos més enllà de les seves fronteres. Segons han revelat recents estudis de genètica, s’ha demostrat que hi ha actituds polítiques que s’hereten genèticament i que en el cas dels bessons, el 32% d’aquestes actituds es poden atribuir a l’herència. La dada pot ser sorprenent ja que part de la visió tradicional de la ciència política es referia al context en què un creix i es forma, no tant al propi funcionament del nostre cervell davant segons quines coses.

En el fons d’aquesta concepció hi ha la d’entendre que les nostres emocions juguen un paper més destacat en política del que creiem. Així, els nivells genètics de oxiticina o dopamina, que són molt importants per entendre les nostres decisions i reaccions, serien determinants per entendre perquè els KaczyÅ„ski no només comparteixen partit, sinó que també comparteixen ambicions.

Si bé els valors comparteixen, doncs, una explicació una mica més profunda del que s’esperava, el nepotisme també seguiria el mateix patró? Són els nostres gens els que ens porten a triar un germà abans que a una altra persona per un càrrec? Encara que no hi ha estudis sobre això, segurament algun tipus d’influència hi hagi. Potser no en la genètica, sinó en la gestió de certs components de la intel·ligència emocional, aspectes clau com l’empatia o la confiança d’algú proper per a un càrrec d’especial importància. Llegint la biografia de Pasqual Maragall podem entendre la seva relació amb Ernest, per exemple.

No obstant, no es prenguin això com a dogma. Segurament Leire Pajín hagués desitjat no compartir gens amb la seva mare aquesta setmana després que va passar a Benidorm. I els cosins Trinidad Jiménez i Alberto Ruiz-Gallardón comparteixen poc més que el fet d’haver estat rivals en unes eleccions per l’alcaldia de Madrid. Els gens són importants, encara que no estem davant d’una ciència exacta…

El finançament ha arribat. Amb quasi un any de retard, però ha arribat. Amb l’incompliment dels terminis que estableix l’Estatut, però ha arribat. Després d’un cap de setmana en què tothom donava per fet el què avui ha escenificat la vicepresidenta Salgado i, sorprenentment, Joan Puigcercós; el finançament ha arribat.

Comença ara el joc de les diferents lectures. El got mig ple o mig buit. La permanència de l’expoli fiscal o la manca de solidaritat entre les comunitats autònomes. En tot cas, tindrem clars qui són els pares: Solbes, Salgado i Castells, perquè a diferència d’altres acords, aquest no és un que aixequi especial alegria entre alguns partits del govern català, com Esquerra.

I és evident que tampoc la oposició, CiU i PP, voldràn reclamar cap mena de protagonisme d’aquest nou model: els primers perquè consideren que incompleix l’Estatut (encara que alguns afirmin que el nou acord és 19 vegades millor que el que van assolir el seu dia amb el PP al govern) i el veuen insuficient. Els segons, al·legant a la manca de solidaritat entre regions i, a mesura que avancin els dies, potser comencem a sentir la cantarella del trencament de la pàtria.

En tot cas, a falta de veure imatges on corri el cava, el què si s’ha desfermat aquest cap de setmana és la dopamina, un neurotransmissor que ens fa gaudir de la sensació de benestar, de plaer, i que dóna una bona empenta a la nostra motivació. La dopamina s’activa especialment quan aconseguim una fita, una cosa que esperàvem amb molt d’interès. Quan això succeeix, el cervell n’allibera en grans quantitats.

Avui, part de la classe política i dels ciutadans de Catalunya –i d’altres parts de l’Estat també- segur que han sentit aquesta dosi extra de dopamina per l’acord aconseguit. Perquè encara que sempre podria ser millor, és la xifra més alta mai aconseguida.

Segurament, el còctel químic s’haurà acompanyat d’oxitocina, que ens indueix al benestar, a la calma, a la felicitat. Però compte, els líders que l’hagin sentit hauran de posar-se alerta en res: encara que Jimenez Losantos hagi deixat la COPE, digerir aquest acord no serà fàcil per gran part de la opinió pública. Tampoc ho serà a Esquerra, que encara que hagi donat el sí al nou model, és conscient de la oposició interna a aquesta fita.

Sembla que el govern tripartit resisteix un cop més als rumors del seu desmembrament. Encara que ens deixa fets clau que donaran sentit als propers mesos de la vida política catalana: la comèdia de Ridao arriba al final del seu primer capítol, tot i que n’aventuro uns quants més. I segurament, aquests no duran ni l’oxitocina ni la dopamina del finançament.