E-Campanya

Una campanya sense errors? La intimitat a Facebook? Fer-se fotos amb una Hillary de mentida? Avui publico aquest article a La Vanguardia.

Cuando Facebook es la amenaza

Los errores en una campaña electoral son fatales, por muy nimios que nos puedan parecer. Pero tienen esa característica, pueden arrebatar un triunfo electoral de la noche a la mañana. La historia nos ha dejado ejemplos muy válidos, desde el tenso cruce de acusaciones de Ségolène Royal con Sarkozy en el debate televisado de las elecciones de 2007 a la decisión de John McCain de suspender su campaña para hacer frente a la crisis horas antes del primer debate electoral.

Una cosa está clara: los errores se pagan. De alguna u otra manera, pero se pagan. De algún modo Bono rendirá cuentas por su improperio a su propia bancada de diputados a raíz de la santa polémica sobre la placa. También lo hará Rajoy por su “coñazo” de desfile -aunque en esa ocasión, bastante tuvo con aguantar el tipo en pleno desfile-. Y así podríamos seguir hasta el albor de los tiempos.

Barack Obama, más que llevar una campaña excesivamente buena, fuera de lo común o con una estrategia oportuna, ha destacado por hacer de su campaña un remanso de paz. Al menos en lo que a errores se refiere. Ya hemos visto como McCain protagonizó algunos errores (y otros corrieron a cuenta de Palin) que tocaron su campaña, pero recuerden que Hillary, su gran rival en las primarias, también cometió algunos en momentos decisivos de la encarnizada lucha por la nominación.

Precisamente, el primer gran error de la administración en ciernes de Obama viene protagonizado por una pieza importante de su equipo y tiene, en cierto modo, a Hillary como protagonista. El speechwriter del presidente-electo, el joven Jon Favreau, tenía un par de fotos comprometedoras en su perfil de Facebook. Al anunciarse su nombramiento como Director de Discursos del Presidente, procedió a borrarlas, pero se mantuvieron en línea el tiempo suficiente como para que la foto haya dado ya la vuelta al mundo.

Favreau aparecía en una fiesta reciente bailando con una reproducción de Clinton a tamaño real, y en otra imagen le tocaba ostentosamente un seno a la senadora y futura Secretaria de Estado; mientras un amigo saciaba la sed de la misma con su cerveza.

A parte de las oportunas disculpas a la senadora y a su equipo, la polémica nos muestra que en esta época que nos ha tocado vivir los gazapos y demás vendrán cada vez más por la red. Muestran la necesidad de nuestros políticos de ser su personaje las 24 horas del día. Con lo que hoy más que nunca la receta para ellos y ellas será: sed auténticos.

Facebook y otras redes sociales abren un frente en nuestra intimidad. Nos hacen más vulnerables, siempre y cuando entendamos los riesgos que corremos y pongamos la suficiente cautela. Favreau, por su posición en el gabinete, debería haberse mostrado más sensible a lo que una foto como esa podía generar.

Favreau recibió por parte del portavoz de Clinton una curiosa reprimenda: afirmó que la senadora está revisando su solicitud, visto el repentino interés del speechwriter en el Departamento de Estado… Más allá de las bromas (o lo que es lo mismo, recurrir al humor para clavar un puñal político), Favreau se enfrenta ahora a uno de los mayores retos de su vida profesional: el discurso de inauguración de Barack Obama.

Los discursos de los presidentes americanos en la toma de posesión tienen un enorme peso político. En primer lugar porque, como pasa en nuestros sistemas parlamentarios, contiene las principales líneas políticas que el ejecutivo seguirá durante los próximos 4 años. Lo que diferencia enormemente a los discursos en ese país y en el nuestro, es la capacidad de inspiración y guía para el país entero.

Es precisamente con motivo de la investidura que el país escucha con atención lo que su nuevo líder tiene que decir. Marca las líneas estratégicas, el objetivo. Marca el destino de una nación. Y eso, si va acompañado de un buen discurso y una buena oratoria, puede tener efectos muy buenos para la sociedad.

Sabemos que Obama es un maestro en el arte de los discursos. También sabemos que la pluma de Favreau, que trabaja con Obama desde la convención de 2004 en que se conocieron para preparar el famoso discurso del entonces candidato a senador, es una de las mejores plumas que actualmente escriben discursos políticos. Las expectativas del discurso del próximo 20 de enero son, pues, elevadas.

Si no aparecen más fotos de Favreau bailando con Hillary, Palin o Bill Richardson, el poeta al servicio del presidente podrá dar lo mejor de sí en una alocución seguida de desfiles y bailes que será recordada. Será recordada por lo crucial del momento, de un histórico presidente y de un líder excepcional.  No lo será por unas fotos con cartones, por muy embarazoso que  haya sido el momento.

Ho hem dit moltes vegades en aquest bloc. Ho hem comparat massa vegades. Però avui us vull recomanar un article de El País de Pablo Ximénez de Sandoval titulat “Yo quiero un Obama para mi telediario” on parla de retòrica, comunicació i actuació davant de qualsevol tipus de públics. De com ho fan els polítics a banda i banda de l’oceà. Molt recomanable.

I per il·lustrar-lo, que els americans donen molta importància a l’oratòria és ben evident. I si no, que li diguin a Michelle Obama…

Avui publico a “In votes we trust” de La Vanguardia aquest article sobre el sopar de gala dels Democrats Abroad a Barcelona. Podeu consultar l’article en el seu web original i en castellà aquí.

La nit del dimarts va ser el dia escollit perquè els demòcrates barcelonins organitzessin un acte de campanya que prometia ja des del mateix moment de la inscripció: un sopar de gala amb subhasta de recaptació de fons a favor de Barack Obama, el seu candidat a la presidència . Un restaurant de l’Eixample, amb el seu toc chic i un menú d’inspiració mediterrània, va ser l’escenari per a l’esdeveniment de catarsi col·lectiva dels americans residents a Barcelona que creuen en un canvi possible en la direcció del seu país. I per tant, del món.

Barack Obama no va aparèixer, per més que mig centenar de persones gaudiren d’un agradable sopar amb xapes del candidat demòcrata a les solapes de les seves camises i americanes. Hauria estat el punt perfecte pel sopar de gala de la secció al estranger del Partit Demòcrata, aquest braç associatiu anomenat Democrats Abroad que té veu i vot en la Convenció, com es va poder comprovar el passat mes d’agost a Denver.

Però, en què consisteix un sopar-subhasta de campanya? Per què unes persones a milers de quilòmetres dels Estats Units segueixen tan a prop i tan intensament aquesta recta final de la campanya? La resposta la trobem en el discurs de benvinguda: estan embarcats en l’última de les etapes d’un llarg viatge de recuperació de la Casa Blanca.

Però anem per parts. El sopar s’inscriu dins els actes de campanya que tenen per objectiu recaptar fons, ja que el sistema americà basa el finançament de les campanyes en el que els partits puguin recaptar. No existeix ajuda pública (a no ser que el candidat decideixi optar per ella i no vagi al sector privat) i l’elevat cost logístic i publicitari duen als candidats a cercar finançament. De fet, els que estem inscrits a les llistes de distribució dels candidats observem com a mesura que la campanya avança, cada vegada ens suggereixen contribuir amb més assiduïtat.

Les formes de fundraising, com s’anomena en el sector, són innumerables: des de les donacions directes (amb un límit legal per persona), a la venda d’infinits elements de marxandatge electoral (xapes, tasses, samarreta, enganxines, cartells per al jardí, pòsters …), passant per sopar amb el candidat o actors que es presten a cercar fons per a ell. O les activitats com l’organitzada a Barcelona, on per qüestions legals només els ciutadans nord-americans van poder pujar pels objectes donats: des d’un llibre d’Al Gore signat a un cap de setmana en una masia empordanesa, passant per una rajola modernista restaurada i un iPod tan senzill d’utilitzar que fins i tot John McCain el posaria en marxa (amb l’ajuda de la seva esposa i el seu staff, segons els demòcrates).

El format del sopar també ens va deixar entreveure les grans diferències entre la nostra manera de ser i el dels americans. No només pel que fa a cultura política, sinó de la seva manera de crear relacions i comunitat. Abans d’atacar l’amanida de pollastre amb pesto i tomàquet, cinc veus femenines van ser l’alè del candidat absent. Les veus per Obama demostrar l’enorme capacitat comunicativa dels americans, amb cinc històries personals que van posar emoció a la vetllada. Des de la seguidora de Hillary que sent la necessitat d’instal·lar Obama a l’avinguda Pennsilvània, a la republicana conversa que va arribar a votar per Bush, passant per una representant catalana i una jove d’Illinois que va conèixer Obama en diverses ocasions. Perquè més enllà de l’ús indiscriminat de missatges enllaunats de campanya, van saber arribar amb el seu missatge als assistents, encara que en la majoria ja fossin convençuts.

Les referències despectives a McCain i (sobretot) a Palin, l’ús de bons discursos, humor i un ambient agradable van ser el punt de la festa. Encara que no aparegués Obama. A Biden ningú l’esperava, sabem que està preparant el debat amb la hoquei mum d’Alaska. Però repeteixo, no va aparèixer Obama. I és que aquesta és una altra de les grans diferències amb les nostres eleccions, si no tenim un candidat a qui tocar és com si no hi creguessis. En canvi a Barcelona, tot i no comptar amb el senador, la seva presència i el seu missatge estaven amb nosaltres més del que imaginàvem.

Encara que la nostra no sigui una societat massa donada als discursos, els efectes d’adreçar-se al públic poden tenir efectes insospitats. Dic que no som una societat massa donada als discursos perquè en la nostra vida quotidiana no tenen espai: costa trobar algú que digui unes paraules en un sopar d’aniversari. No pensem trobar-lo en un casament, una inauguració i molt menys en un funeral. Ens costa fer discursos, no hi estem acostumats.

No és estrany, doncs, que avui el país no s’hagi paralitzat pel debat de política general que comença aquest 30 de setembre al Parlament de Catalunya, el segon de José Montilla com a 128è President de la Generalitat. Tampoc ens ha d’estranyar que el comentari més escoltat a les llars espanyoles cada estiu, quan el Debate sobre el estado de la Nación pren el Congrés, sigui “i ara han de fer això?”. No parlem tampoc dels debats d’investidura. O les sessions setmanals.

No ens agraden els discursos.  O almenys, no ens agraden aquests discursos.

La nostra història ens ha donat grans oradors. Precisament, tres dels millors oradors de la història recent estaven ahir al Bages: Jordi Pujol, Miquel Roca i Felipe González. Però sembla que avui l’oratòria no està de moda.

Estic d’acord amb Manuel Campo Vidal quan al seu llibre afirma que els espanyols no saben comunicar: des de petits ens desincentiven a millorar. L’escola i la universitat no són espais per desenvolupar quelcom tan essencial com l’oratòria, les eines per expressar-se bé en públic. I això a la llarga el país ho nota.

Faig aquesta reflexió perquè ahir alguns analistes atribuïen al discurs de Nancy Pelosi, la presidenta demòcrata de la Cambra de Representants nord-americana, la causa de la pèrdua de 700 punts al Dow Jones i l’establiment del crack del 2008.

No crec en absolut que la presidenta Pelosi hagi tingut tal privilegi: el to dur de la seva intervenció no en té la culpa de que ahir molts congressistes (la majoria republicans) decidissin posar el seu escó per davant de la crisi. Com tampoc es pot atribuir al discurs que el President Bush ha fet aquest matí el fet que el Dow Jones hagi obert amb lleugeres pujades.

Però el fet que algú els hi atorgui tal importància ja és símptoma que l’oratòria i el poder d’un bon discurs són quelcom a tenir en compte, i sobretot, una habilitat que el bon líder hauria de tenir.

I tu, saps parlar en públic?

Obama ha demostrat en aquest discurs que no és només retòrica. Ha aconseguit baixar el seu “Change we can believe in” a propostes concretes per revertir la situació de crisi en la que es troba el país. Retinguem això de la crisi, perquè si bé en Pau Canaleta no s’equivoca en aquest post, cal tenir en compte el context. I el context ara és de crisi.

Obama s’ha postul·lat en aquest discurs com un digne candidat a president. El punt culminant a uns dies de reconstrucció de l’esperit i la força del Partit Demòcrata. L’empenta que molts necessitaven per encarar el tram final de les eleccions presidencials.

Obama pinta escenaris amb la seva veu. Històries que formen el seu relat. Juga a la contraposició, sap crear visions que exemplifiquen el contrast brutal entre Obama i McCain. I arriba a un punt essencial: Amèrica necessita un president amb idees del futur i no del passat; curiosa manera de dir-li vell a McCain.

I el discurs és una autèntica ametralladora contra McCain. Si pot ser, acompanyat de l’etiqueta McCain-Bush. Mentre ho fa, deixa ben clar que ell es presenta per ser comandant en cap, per si algú en tenia dubtes. I desgrana les seves propostes en política exterior.

El seu joc discursiu arriba al clímax i a la sofisticació màxima quan es presenta com el president que pot reconstruir ponts entre els demòcrates i els republicans. Amb frases al estil “no ens posarem d’acord amb la segona esmena, però si que escombrarem junts el país de delinqüents”. Es posa a una alçada moral difícil d’igualar. Arriba al centre de la qüestió: els efectes de la política i l’odi bipartidista.

Triga en intentar-ho amb un altre dels missatges clau: aquesta elecció no és sobre Obama, encara que la majoria dels votants creuen que sí. S’ha demorat en el temps, quan segurament ja hi ha menys espectadors seguint aquest complet discurs.

Les imatges d’un estadi ple a vessar són impressionants. Les cares d’orgasme dels espectadors són impagables. Podrà un home de 70 anys generar la mateixa il·lusió entre els seus? Arriba la cita a Martin Luther King, que arrenca amb passió aplaudiments.

El missatge final és clar: America, we cannot turn back. Apoteòsic final, mentre el públic esclata en aplaudiments, plors i balls. Una barreja orgàsmica mentre el candidat aplaudeix i saluda. Les imatges impressionen. Michelle i les dues filles abraen al pare i marit al so de la música, mentre als espectadors els hi brillen els ulls.

Són la imatge clara d’una nova Amèrica. La pregunta és si Amèrica, en la seva majoria, voldrà canviar.

Biden s’acosta a Obama, confetti, banderes i cintes amb els colors de la bandera. El ticket s’abraça i saluda. I la música amb tocs patriòtics ens deixa enrere U2 per transportar-nos a l’èpica de Hollywood. Són ja quasi cinc minuts d’aplaudiments. I la pirotècnia es fa present.

I amb això, cal tornar al llit. En Vicent em pregunta si la vetlla ha valgut la pena. Molt. Molt.