No és país per a debats. Per molt que s’entestin alguns, Espanya no és un país donat als debats. La història democràtica espanyola ens mostra els quatre debats a les eleccions generals com una anècdota més que una norma. Així, no és estrany que en alguna cosa  sí que s’han posat d’acord els dos grans partits espanyols és, precisament, en no regular aquest punt. Seguirem a mercè de la voluntat dels candidats. Millor, de les necessitats de l’estratègia de cada partit.

Així, mentre Espanya segueix sense dotar-se d’un consell que els organitzi, d’un acord majoritari per promoure’ls; observem amb atenció -i per què no, certa enveja- les experiències en d’altres països que fan del debat electoral una oportunitat d’or per conèixer com raonen, com reaccionen, què pensen i què proposen els líders polítics.

I en aquest nou mapa dels debats electorals, Internet és ja una part destacada del nou escenari. Si els debats són bàsics en una democràcia, que aquests recorrin a la Xarxa per fer-los més oberts és una excel·lent notícia. Ho vam veure als Estats Units durant la campanya presidencial, però l’última experiència al Brasil és, senzillament, impressionant.

Si durant la campanya als Estats Units YouTube va facilitar a molts ciutadans posar preguntes sobre la taula, el recent debat a la xarxa entre els candidats a succeir Lula da Silva va arribar a registrar més d’un milió de connexions, sense tenir en compte el soroll generat en altres espais. I la cosa té el seu què, perquè el mercat potencial de seguidors al Brasil arriba als 66 milions d’usuaris.

El debat es va retransmetre en directe per la xarxa -una cosa semblant al que el viceprimer ministre britànic va fer aquesta setmana- durant una hora i mitja, i va poder seguir a la pàgina de Folha -el mitjà organitzador-, Twitter i Facebook. Va tenir sis blocs diferenciats. Al final de l’acte, diversos usuaris van poder posar les seves preguntes en el centre del debat. I els comentaris de periodistes enriquir l’anàlisi.

L’experiència no és simple i té un punt interessant. No ja per la novetat que resulta que, una cosa tan important com un debat electoral en unes eleccions transcendentals, es doni en un mitjà que no és el tradicional, sinó també per la possibilitat que aquest debat es faci més ric, més plural i més perllongat en el temps gràcies a la pròpia conversa.

Cada vegada són més aquest tipus d’experiències, la capacitat d’arribar a noves audiències a la xarxa i fer que aquestes mateixes persones puguin participar, no ja amb les preguntes als candidats, sinó en els debats paral·lels que augmenten l’impacte desitjat. Però sobretot, augmenten la participació ciutadana en els assumptes públics.

Arribarem a debats similars a les properes conteses electorals a casa?

La vida té aquestes coses: un dia estàs a dalt i l’altre a baix. És una muntanya russa, i tantes altres imatges que constitueixen llocs comuns quan parlem d’aquesta inestabilitat de les coses. D’aquesta velocitat del canvi. De l’èxit al fracàs en qüestió de segons. De l’eufòria a la trista realitat en menys del que canta un gall. Espanya no és diferent. La celebració per l’èxit de la Roja ha donat pas a la constatació del lideratge absent del país.

Ni Zapatero va convèncer ni Rajoy va arrasar. Tots dos van desaprofitar les seves oportunitats. El president podria haver fet de la seva intervenció un acte de sinceritat, de desgranar el perquè de tantes decisions, errors i improvisacions. No ho va fer. Al contrari, el seu discurs no va acabar d’entusiasmar encara que el va estructurar, preparar i fins i tot es va permetre el luxe de donar-se a la poesia i a la motivació. Però no va convèncer (serà que el problema és el missatger?).

Rajoy va calcular malament el discurs. No va saber gestionar les expectatives i es va enfonsar amb la seva errònia estratègia. El seu discurs va ser duríssim. Fins i tot convincent, especialment entre totes aquelles persones que creuen que Zapatero és un llast per al país. Però no va golejar com avui titula La Razón. Va pecar d’ingenu. Potser a Génova creien que Zapatero seria el líder gris i abatut que ha aparegut a la tribuna del Congrés en els últims i transcendentals debats. I segurament van anar a dinar amb aquesta idea després de veure el president. Però el cara a cara entre Rajoy i Zapatero, d’una extrema duresa, va mostrar que l’envit -que no el debat- el va guanyar el president. No es poden demanar eleccions sense postular-se com a alternativa. Rajoy no la va presentar i Zapatero el va posar contra les cordes.

Però això no compta. A hores d’ara del partit la societat espanyola no està per l’enèsima baralla infantil entre el president i el líder de l’oposició. La societat demanda lideratge i cap d’ells està en condicions d’oferir-lo. Ahir només es excitar les bancades. I per això, va perdre Espanya. Es va constatar una vegada més que ni PSOE ni PP tenen una visió clara de què fer. El president es va comprometre a prendre totes les decisions que siguin necessàries, encara que siguin difícils. I el líder de l’oposició a no recolzar-les, encara que siguin les que teòricament defensa. Tot en mans d’una convocatòria d’eleccions anticipada o una moció de censura que no arribarà. Aquesta és la trista realitat del debat.

Però com això és una muntanya russa, la realitat és que tampoc és per tant. La situació política evidenciada al Congrés deixa pas a una societat espanyola que encara està de ressaca -Forges ho broda amb la vinyeta que il·lustra aquest post-, de vacances … i fins i tot de festival de música -curiós que El País doni més rellevància al FIB que al debat-. I per això, les conseqüències d’aquesta no victòria de cap d’ells tampoc és tan rellevant. Perquè aquest debat és el més semblant a un debat electoral a l’ús: molts ho veuen -prendrem el molts per un sensible augment d’audiència respecte als debats ordinaris-, però molts són ja convençuts. Els populars van veure molt bé a Rajoy i els socialistes, la resurrecció del seu líder. Però poques percepcions s’hauran mogut entre els indecisos.

Ahir es va complir amb un tràmit. Aquesta és la sensació. Ni es va guanyar ni es va golejar. Rajoy no és Iniesta. Ni Zapatero, Casillas. La fúria de la Roja va deixar pas a la trista realitat d’una política espanyola sense rumb, per molt que els dos capitans diguin ser al timó. Si no van saber portar el seu propi discurs al seu port, com pretenen dur el país a bon port?

No, la causa del suïcidi polític de Zapatero no és la trucada d’Obama. Si més no, no d’aquesta. La retallada plantejada no es concep en una tarda -encara que ja sabem que per al president, això de l’economia són dues tardes- i és fruit d’una major planificació. Però per a la majoria dels ciutadans, la idea és aquesta. Zapatero es replega als postulats de l’oposició i ho fa per la trucada del líder del món lliure.

Aquesta és una situació que tots podem comprendre: tots hem estat alumnes. I tots hem arribat a un examen sense la suficient preparació. Sabem el que se sent quan el mestre et crida l’atenció. Quan no has fet els deures. Quan acabes assumint que això de “t’ho vaig dir”, és una realitat. I això és el que ha passat aquest matí al Congrés dels Diputats.

No sóc economista i desconec si la retallada del dèficit a costa de nivells de protecció social serà o no efectiu. El seu suïcidi polític ve per haver perdut la batalla de les percepcions. D’aquesta percepció en particular d’alumne díscol. Però no ho oblidem, són altres les idees sobre el president que nodreixen el rebuig a la seva gestió del 75% dels espanyols. Com per pensar si cal seguir o no.

Aquestes idees s’han anat alimentant al llarg dels dos últims anys amb paraules i fets. Però sobretot, per no complir la paraula donada. Del “Zapatero no ens fallis” a la pujada d’impostos indirectes com l’IVA. De prometre la plena ocupació i negar la crisi, al 20% d’atur.

Però sobretot, aquesta idea d’improvisació que tot ho cobreix. I fins i tot de la ganduleria de l’exemple de l’alumne que esmentàvem abans. Per què aquestes mesures avui i no fa uns mesos? Per què la retallada ara i no quan el món prenia mesures? Aquesta és la gran pregunta que ha de respondre Zapatero. I les seves paraules no han donat respostes a això.

Fa un any, el PSOE parlava de brots verds. Fa unes hores, Zapatero ha acceptat que la crisi va seguir el seu curs i són el motiu de les mesures preses avui. Uns brots verds semblants a la sensació d’eufòria que es va viure només unes hores enrere en les files socialistes a compte de l’empat en intenció de vot. Potser aquests brots tornin a enterrar-se a compte de l’harakiri de Zapatero i d’un Rajoy que, tot i no oferir sortides a la crisi, ha actuat com el mestre rondinaire i, com Obama, li ha dit “t’ho vaig dir”.

Les mesures afecten a bases electorals del PSOE: funcionaris, pensionistes i soccer mums. Però sobretot, decep el seu electorat per abraçar el programa de l’oposició. Encara que alguns dels seus seguidors vegin en el gest valentia i sentit d’Estat.

La clau, com sempre, en els que s’allunyen dels fanatismes. En els del mig, els del centre. Els que decideixen eleccions. Els que segurament estan farts de Zapatero i de Rajoy, però que, vist el què hi ha, potser es plantegin un canvi.

Encara que la política és l’únic lloc des d’on els morts ressusciten, no pinta un bon panorama per al president. El líder que, per a molts ha actuat tard i malament. La persona que va prometre no mentir i va acabar caient en el parany.

Nick Clegg és el líder dels liberaldemòcrates britànics i aquest dijous, quan caigui la nit, veurà si en despertar, el somni s’ha convertit en una realitat o només ha estat això, un somni. I és que si aquestes eleccions britàniques tenen un nom propi és el seu. De fet, el presumible vencedor de les eleccions, David Cameron, ha tingut en aquest candidat un seriós competidor. No ja per l’aritmètica parlamentària, sinó un seriós competidor en termes de comunicació i popularitat.

A això ha contribuït el seu rol en els tres debats celebrats. Per primera vegada, el Regne Unit ha assistit a un debat entre els seus líders i el nombre clau ha estat el tres. Tres debats, tres candidats. Tres ocasions per confrontar idees, però sobretot, tres ocasions ben aprofitades per Clegg per mostrar als britànics que hi ha una altra via.

I ha funcionat. El convidat que només podia guanyar, va guanyar en la batalla dels mitjans. La guerra de les percepcions. Ara només queda esperar a veure si també aconsegueix la batalla dels vots. Perquè el sistema britànic és bastant peculiar. I aquí la gran pregunta és si Clegg pot arrossegar vots en circumscripcions en què els candidats del seu partit són o desconeguts o amateur. En definitiva, veure si el discurs de Clegg serveix per trencar amb la cultura política tradicional del Regne Unit.

I per què Clegg? Quina és la clau del seu secret? Per què és el nom propi d’aquestes eleccions? La resposta, en aquest vídeo.

Per primera vegada en la història del Regne Unit, els líders dels principals partits es van enfrontar a un debat electoral televisat. Mai abans s’havia celebrat, ja fos per la negativa d’algun dels candidats o pel poder de la tradició i la constatació que en un sistema parlamentari amb circumscripcions tan petites, on els candidats lluiten un a un, un debat així no tenia molt sentit.

En tot cas, Brown (primer ministre del partit Laborista), David Cameron (líder dels Conservadors) i Nick Clegg (líder dels liberal demòcrates) es van enfrontar a un vigorós debat durant 90 minuts. Corrupció, sanitat, política exterior … temes proposats per ciutadans i infinitat de detalls que mercè ser analitzats. De moment, us deixo amb el vídeo del debat.

La nena de Rajoy, Artur Mas fent la gallina, González i Aznar. Dels reporters de CQC a Salvados. El Ala Oeste de la Casa Blanca i la televisió en la cultura política americana. Nixon i Kennedy … la figura del debat. I en tot això, el paper de la televisió. Interessant programa de TV3 sobre el paper de la televisió en la política. Us el recomano.

I després de veure el reportatge … Quin és el vostre programa relacionat amb la política favorit?

“I la següent pregunta és per al senyor Rajoy. Senyor Rajoy, si el seu fill deixés embarassada la seva nòvia amb 16 anys, acceptaria que ella avortés? “

Imaginem que en un debat electoral el 2012 el moderador o moderadora preguntés a boca de canó aquesta pregunta a Mariano Rajoy. Encara que les seves postures hagin estat fermes al llarg de la legislatura, fins i tot al llarg de la seva vida, si no aconsegueix articular una resposta emocional, sincera, que pogués fer qualsevol pare o mare, no serviria de res tanta fermesa.

Tot i que potser, tal com es plantegen els debats electorals al nostre país, aquesta pregunta podria aparèixer a “Tengo una pregunta para usted”. En aquest programa ja vam veure una cosa semblant a aquesta incapacitat de connectar en algunes de les preguntes més complexes… Però sempre és un risc enfrontar-se a preguntes tan directes.

Potser l’exemple més clar és el de Michael Dukakis, el candidat demòcrata que va perdre les eleccions davant George Bush el 1988. Dukakis era governador de Massachusetts i havia defensat sempre una posició molt concreta davant la pena de mort.

Contrari a la pena capital, la seva campanya electoral es va veure entelada per un atac de Bush amb el famós vídeo sobre la història de Willie Horton, un fosc episodi de la seva etapa com a governador. Willie Horton, un convicte afroamericà per assassinat, va gaudir d’un permís penitenciari en el qual va violar i va atacar una parella. El vídeo, mostrava la que van anomenar “política d’Dukakis sobre el crim”.

Així, en el debat presidencial, amb el crim sobre la taula, el moderador va preguntar:

“Governor, if Kitty Dukakis [la seva dona] were Raped and murderer, would you favor an irrevocable death penalty for the killer?“

Dukakis va respondre:

“No, I Your say, Bernard. And I think you know that I’ve opposed the death penalty during all of my life. I Your say see any evidence that it’s deterrent and I think there are better and more effective formes de deal with violent crime “

A partir d’aquí, Dukakis va desplegar una resposta detallada de les seves raons, amb una absència total de apel.lacions emocionals. Per a molts americans, la manca d’emoció en una cosa que s’estremeix a qualsevol va ser suficient per retirar el suport. Les enquestes van mostrar com el seu suport sota del 49% al 42%. Havia començat les eleccions amb 20 punts d’avantatge sobre Bush.

De vegades una sola resposta pot fer trontollar tota una carrera política. Diuen que Ted Kennedy no va arribar a president-entre altres coses-perquè no va saber respondre a la pregunta de per què volia ser president.

Potser per això, els polítics tenen tanta por de ser preguntats. Però a vegades, parlar des del cor pot ser la millor resposta.

Si a Alemanya demà decidiran si la dreta governa amb els liberals o no, encara que segurament segueixi governant la dreta, a Portugal la qüestió és molt diferent: el terreny de joc està a l’esquerra.

Les eleccions portugueses -per cert, les primeres en menys d’un mes, ja que l’11 d’octubre es celebraran les municipals- tenen nom i cognoms, els de l’actual primer ministre José Sócrates. Aquest socialista, europeista i dotat per a la comunicació, es presenta a una reelecció que la majoria d’enquestes donen per feta. Enarborar la bandera de l’antiespanyolisme no li ha servit de molt a la candidata dels conservadors del Partit Socialdemòcrata, Manuela Ferreira Leite.

De fet, Espanya ha estat un issue de la campanya electoral i sembla que a Ferreira li va fallar l’estratègia electoral: tot i que el temor de molts portuguesos de veure com la influència espanyola es multiplica al seu país, són conscients de la necessitat d’estendre ponts entre els dos països per al seu propi progrés econòmic. I sembla que negar-se a la connexió de Lisboa i Madrid per AVE no sigui una gran mesura …

La crisi econòmica, com a Alemanya i en qualsevol cita electoral que es doni a partir ara, ha copat part dels missatges i qui sigui elegit tindrà el deure de dur a terme les polítiques necessàries.

Són interessants alguns passos donats a Internet en aquesta campanya. Sòcrates s’ha inspirat enormement en la campanya d’Obama -fins i tot té la seva pròpia xarxa social-i els colors i tipografia ens recorden el vaixell insígnia del llavors senador d’Illinois. Ferreira té un web més modesta, tot i que al igual que el seu contrincant, són presents -que no participant activament, és diferent- en nombrosos canals com Xarxes Socials, UGCs, etc.

Amb AVE o sense, Portugal decideix demà el seu futur.

I el guanyador del debat ha estat l’abstenció. Com ho serà el proper 7 de juny si les coses no canvien sorprenentment d’un dia per l’altre. Quan en un debat sobre les eleccions europees es parla més d’Espanya que d’una altra cosa, és símptoma que alguna cosa passa.

El que passa té una explicació senzilla: l’estratègia dels partits polítics és fer passar aquestes eleccions per una revàlida en clau de política interna, quan a Europa ens hi juguem molt. Què ens hi juguem? Tot el que no s’ha vist en el debat.

Té sentit en l’Europa de les llengües creure que a Espanya a algú se li prohibeix parlar en castellà? Té sentit parlar de les gestions populars del 11M o del Yak-42 en un debat sobre Europa? I Obama, què pinta en tot això?

Europa és un cúmul de conceptes complexos. Aquest tipus de debats encara ho fan més incomprensible per a la majoria de ciutadans. Algú hauria d’haver dit que els Fons de Cohesió no els negocia Espanya de forma unilateral. Algú hauria d’haver dit que d’Europa pot dependre que s’apliquin polítiques socials d’una manera o altra. Algú hauria d’haver explicat als ciutadans que Europa ha de jugar un paper fonamental en la crisi econòmica, i no el poc marge que tenen els països avui en dia.

És incomprensible demanar més Espanya en el si d’un organisme supranacional: és un contrasentit. A López Aguilar li ha faltat valentia per posar fre a algunes apreciacions del candidat popular, més que res perquè ell té un registre de vot del que ha defensat a Europa. I a Mayor Oreja li han sobrat els atacs personals a les aficions del candidat socialista. Però sobretot, ha sobrat una estructura de debat encotillada que no permet el debat i que té a moderadors que només controlen el temps. Algun dia els partits seran valents per a permetre un debat real?

Per a molts, aquest debat passarà a la història pel diàleg sord de dues persones que parlaven sobre Espanya quan havien de parlar d’Europa. D’un diàleg que va sonar a provincià, quan hauríem d’haver discutit què fem amb aquest gran monstre que ha de ser un líder mundial.

Per a molts, aquest debat va ser la confirmació que el 7 de juny és millor anar a la platja. La confirmació que la política està lluny de la gent, i que ni el millor entrenament amb entrada per a cada bloc pot moure un vot.

A mi no m’han convençut … I a tu?

Atenció al minut 4:56

El sector dels fruits secs (amb les crispetes al capdavant), refrescs, cerveses i derivats s’està fregant les mans i a la seva retina apareix el símbol de l’euro, com si parléssim del Tío Gilito. Aquesta setmana es preveu apassionant, de saló, sofà i televisió. Per la Champions, evidentment, perquè per la cita d’aquesta nit a TVE1 no crec que sigui…

Si arribats a aquest punt encara no saps de què parlo, tranquil, és normal. Formes part de la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país que, ja sigui per la seva fatiga europea, pel seu descontentament polític o perquè no entenen de què va la cosa, passen olímpicament de les eleccions europees.

Aquesta nit presenciem el primer debat electoral d’aquesta campanya electoral entre els candidats dels dos partits majoritaris, PSOE i PP. Juan Fernando López Aguilar i Jaime Mayor Oreja es veuran les cares a partir de les 10 del vespre. En uns dies se les tornaran a veure amb els altres candidats i, segurament, ho faran una tercera vegada a Antena 3.

De què debatran? Esperem que dels seus projectes per a Europa. De la seva visió sobre la Unió, de com les seves veus i els seus vots poden influir en el procés de presa de decisió que més ens afecta. Però a vistes de l’estratègia electoral d’uns i altres, dubto molt que vegem això.

La realitat dels debats, de fet, aconsellaria parlar de tot menys d’Europa. Si pocs són ja els interessats per aquesta cursa electoral, debatre sobre conceptes massa allunyats semblaria ser la pitjor manera possible d’esgarrapar vots. Encara que aquest sigui precisament un dels mals que més acucia la idea d’Europa. Però és més: si poc es convenç en un debat, si poc vot es mou en un debat, per a què aventurar-se a perdre’l en debats intel·ligibles?

Al sector dels fruits secs, els refrescos i les cerveses més els val esperar que dimecres siguin molts els llars que posin la televisió per seguir un esdeveniment que deixarà els carrers desertes, perquè avui potser el que quedi desert siguin els menjadors de mig país.

Clar que si el debat fos amb aquest personatge, potser batriem rècords d’audiència. Com amb en Chiquiliquatre…