Article

Si vols el meu vot, ensenya els gràfics

rubalcaba

Tornarem a veure moments com aquest en el debat d’aquesta nit. Tornaran les dades, les pàgines de diari i els gràfics tornaran a ser els florets en aquest particular duel. Els gràfics en un debat són d’un gran valor: les dades, les idees i les abstraccions, de cop, es poden tocar. Però… D’on vénen aquestes dades?

L’ús de gràfics en un debat té un perquè. També ho té la manera de presentar-los. És fàcil que un debat com el que viurem aquesta nit es perdi en la immensitat de xifres que no arribem a comprendre o imaginar. Per això, la necessitat de representar-les i tocar-les exigeix ​​el seu ús. Però no només això: el seu ús ha de ser compatible amb la velocitat de la televisió i amb els plans de càmera. Algú des de casa ha d’identificar d’una ullada que el que el candidat defensa, es comprova en els gràfics.

Les opcions de frau o de no representar fidelment la realitat estan a l’abast dels equips de campanya. Un gràfic extremadament generós en l’escala, la generalització de les dades o l’empara del poc temps en què un document està en pantalla pot induir a creure a ulls clucs el que un candidat mostra. Especialment perquè creiem que aquests gràfics són una prova veraç. Però… I si no ho és? Per això, el repte que va crear Jesús Encinar a Actuable cobra una importància especial.

Encinar va demanar als candidats que es comprometessin a publicar a internet els gràfics que usessin en el debat. Pots llegir més sobre això en aquest post d’Actuable. I tots dos candidats van respondre afirmativament -i amb molta rapidesa- a la proposta del fundador de idealista.com. En els seus canals de Twitter van afirmar que publicarien els gràfics que avui faran servir en el debat (Rajoy i Rubalcaba).

És una cosa necessària. Sa. Vital. Els ciutadans i ciutadanes hem de poder comprovar les dades. Conèixer la font. Cercar les dades originals. Comparar. La nostra democràcia, que no està en els seus millors moments, necessita d’accions com aquesta. I aquí, el poder de la xarxa és clau. Ens permet arribar a més informació i contrastar -per molt que alguns polítics segueixin pensant que això no passa- i ens permet fer arribar les nostres inquietuds als nostres representants. El cas d’aquest victoriós repte, n’és una prova.

Article

Un debat amb Rajoy

“Senyor Rajoy, l’emplaço a debatre en un cara a cara les seves propostes per a Espanya”. El candidat o candidata que triïn els militants del PSOE hauria de pronunciar una frase semblant a aquesta, sinó en la nit electoral, en la primera setmana de campanya. Rubalcaba o Chacón podrien treure avantatge en un eventual cara a cara amb el líder de l’oposició. I per a això, haurien d’aconseguir un compromís abans que les enquestes puguin desaconsellar, especialment a Génova 13.

Rajoy va acceptar debatre amb el president del Govern en dues ocasions durant els dies previs a les eleccions de 2008. No es produïa un debat d’aquestes característiques des de 1993. En un país on els debats electorals són l’excepció i no la norma, el component estratègic del cara a cara té molta rellevància. I aquí, a priori, el PSOE sortiria amb avantatge.

L’estratègia de debats del PP el 2008 no va tenir l’efecte desitjat. Ni el debat de Pizarro amb Solbes ni els dos de Rajoy amb Zapatero ajudar a convèncer el acotat sector de l’electorat que decideix el vot gràcies a aquest tipus de cara a cara. De tots ells, només Rajoy repetirà com a candidat.

Si el candidat o candidata socialista demana debatre i el PP es nega, tindran en això un argument de campanya per atacar el candidat que va al capdavant. Si Rajoy accepta debatre i segueix l’estela de 2008, podran atestat un cop important. El PSOE ho necessita.

Dos debats interessants

Si prenem als dos candidats que es creu poden guanyar les primàries, Rubalcaba i Chacón, els debats amb el líder de l’oposició mostrarien matisos molt interessants. Un debat amb Rubalcaba donaria peu a un enfrontament intens. El socialista és un dels millors oradors de la política espanyola i ho demostra en les seves intervencions a les Corts.
Chacón, però, podria donar pas a una imatge molt semblant a la del debat de Ségolène Royal amb Sarkozy el 2007. La diferència principal és que Sarkozy va ser molt millor en aquest debat que Rajoy en els cara a cara amb Zapatero el 2008. En tot cas, els dos debats mostrarien dos tipus de candidats molt diferents i, a priori, superiors al candidat del Partit Popular.

La decisió de Rajoy

Si el candidat o candidata socialista li demana un debat, què ha de fer Rajoy? Declinar la invitació pot ser arriscat, però més pot ser-ho exposar-se als pobres resultats del 2008. Si no té la seguretat de poder millorar, anunciar la seva decisió sense embuts i tornar a centrar la campanya en els seus temes és el més aconsellable.

No obstant, Rajoy pot fer de la necessitat, virtut. Qualsevol anàlisi de debilitats constata les seves dificultats en un cara a cara. Per això, una bona preparació i una bona estratègia de debat podria tenir bons resultats. En el seu partit té precedents: el primer cara a cara d’Aznar amb González va mostrar com un bon joc d’expectatives i una preparació intensa decantar la balança cap al conservador. Estarà preparat per a això?

Els debats com a tema de campanya

La campanya de les eleccions catalanes de 2010 és un clar exemple de com els debats es poden convertir en un tema de campanya. PSC i CiU no van arribar a un acord per a la celebració de debats cara a cara entre José Montilla i Artur Mas. L’oferta del PSC incloïa un debat en castellà i en una televisió privada. L’acord no va ser possible. Durant el debat a sis celebrat a TV3, Montilla ha retret a Mas que no s’hagués celebrat el cara a cara i, en el seu tancament del debat, va emplaçar Mas a celebrar-ho. El moderador del debat, Josep Cuní, es va oferir a celebrar en aquest mateix moment i la discussió entre els candidats després del debat va deixar una imatge per al record.

Els dies posteriors al debat a sis, el cara a cara estava en l’aire. Les anàlisis sobre aquest tema desviar l’atenció del que realment havia passat en el debat celebrat -res afavoridor per a Montilla- i va deixar que aquest tema dominés l’agenda de dos dies sencers de campanya.

Els debats, com els clàssics de futbol entre Barça i Madrid es comencen a jugar molt abans del xiulet de l’àrbitre. Rajoy ho sap. I el futur candidat o candidata del PSOE també. Un debat amb Rajoy pot ser el tema.

Article

El penal més llarg del món

Això del cara a cara m’ha recordat a la pel·lícula “El penalti más largo del mundo”. Aquella en la que Fernando Tejero acaba sent el porter que ha de parar un penal d’un partit determinant que acaben suspenent. Al cap d’uns dies el partit es celebra i entre un partit i un altre es munta un sidral. Això del cara a cara entre Mas i Montilla, una cosa semblant.

No hi va haver debat. Diuen els altres partits de l’arc parlamentari que aquest debat atemptava contra la pluralitat. Diu la Junta que aquests debats s’han de demanar amb cinc dies d’antelació. Diu Montilla que ell porta demanant-los tota la campanya. I diu el Grup Godó que ells oferien les seves cadenes. Fins i tot la consellera Geli proposava fer-ho a Andorra. Sí, aquest oasi electoral que és una cosa així com les aigües internacionals de la política catalana. Només falta que els directors de pistes d’esquí casin pactes post-electorals.

Esperpèntica espera. Terrible xou. Dos dies de campanya perduts, diuen alguns. Perduts? Sí? Segur? Dos dies molt ben aprofitats pel PSC i CiU. Dos dies de protagonisme absolut dels grans. Al final resultarà que d’haver dit sí al debat i organitzar-lo com cal hagués estat el millor per als petits. S’han quedat amb menys aire que si s’hagués celebrat. Perquè a hores d’ara… qui recorda les bones actuacions dels tercers en discòrdia?

Aquestes hores passaran a la història com l’exemple paradigmàtic que els debats són, sobretot, l’abans i el després. La teoria i la pràctica del després, dels spin doctors “contaminant” l’opinió pública, del poder del que va guanyar… la coneixem de sobres. La del abans és més estranya. I aquest cas, un rara avis. Un debat que no es va celebrar que tindrà tant protagonisme (o fins i tot més) que els matamoros del segle XXI i les veus contra els oblidadissos en això de pagar impostos.

D’aquesta penal més llarg del món, en versió catalana i amb vots pel mig, em quedo amb la trucada que vaig tenir fa una estona de la meva mare. Debat en l’aire, menys d’una hora i mitja per a la seva virtual celebració. “De quin debat em parles?”. Aquí tenen la clau. Molt soroll per no res. Atents a l’abstenció de diumenge.

Article

Com guanyar el cara a cara?

Si la Junta Electoral Central no diu el contrari, aquesta nit Catalunya presenciarà el primer cara a cara entre els líders dels dos partits majoritaris. Mai s’ha celebrat un debat similar des que el 1980 van tenir lloc les primeres eleccions autonòmiques. Si el debat té lloc, estarem davant d’un fet històric.

Per què hem arribat a aquest punt? Com el 1993, quan es va donar el primer cara a cara entre Felipe González i José María Aznar, es donen les circumstàncies perquè els dos líders s’enfrontin en un debat a dos:

  • Arribem al cara a cara perquè Montilla ho vol. No és habitual que qui ostenta el càrrec cedeixi a debatre amb qui el vol, però la situació del PSC a les enquestes fa que Montilla només pugui guanyar en aquest debat.
  • Artur Mas és un bon orador. Encara que té més a perdre que Montilla, té la seguretat que pot sortir airos d’un cos a cos.
  • La més elemental: els dos volen. Les negociacions es van trencar davant la formula que proposava el PSC, però Montilla va posar a Mas en la tessitura d’acceptar el cara a cara … però si debaten és perquè volen fer-ho.

Davant el debat, són múltiples els aspectes que han de tenir cura. Sens dubte, el fet de repetir davant les càmeres en 48 hores permetrà que els dos líders tinguin encara en la memòria els consells dels seus assessors per fer un bon cara a cara. Però per si els falla en l’últim moment, proposem tres consells per a cada un dels candidats.

Tres consells per Artur Mas:

  1. Tenir cura del llenguatge no verbal: en el debat a sis va ser més fàcil cedir protagonisme a altres, però en un cara a cara les càmeres captaran tots els detalls. Mas ha de procurar no aparèixer altiu, ni sobrat ni confiat.
  2. Ser més directe en les respostes: Mas és un bon orador però quan li fan una pregunta complicada dóna voltes per argumentar-la. Ho vam veure en el dinar amb blocaires. Però a la televisió les frases curtes i memorables valen el seu preu en or. Hauria d’anar per aquest camí.
  3. Mostrar interès en tot moment: Mas no ha de deixar que un detall sigui usat per mostrar una imatge d’ell com una persona despreocupada o irrespectuosa amb el president. Ha de lluitar per no ser caçat distret.

El president Montilla, en canvi, hauria d’atendre a aquests tres consells:

  1. Més somriures: Montilla hauria de fer un esforç per comunicar amb el seu cos. Ha de posar tot el seu afany a acompanyar el seu missatge amb un llenguatge no verbal adequat.
  2. Sorprendre: les expectatives sobre la seva capacitat per guanyar el cara a cara són baixes. Per això, té camp per poder créixer i sorprendre el votant. Hi té molt a veure la gestió de les expectatives durant les hores prèvies.
  3. Deixar de banda les notes i ser més natural: Montilla guanya molt al natural. Quan no té una càmera davant, es deixa anar i diu les coses com les pensa. Si aquesta nit deixés les notes a banda i es comuniqués directament amb l’espectador, tindria molt de guanyat. Després de setmanes de campanya, els missatges estan més que interioritzats. No li seria massa difícil.

Aquests són els consells per als candidats. Encara que, si m’ho permeten, afegiria un per als dos: anar al debat amb corbates millors a les que van portar en l’anterior debat. Pot semblar una frivolitat, però la manera de vestir comunica molt de nosaltres. Ni la corbata d’un vermell estrany del president ni les estovalles de pícnic de Mas van estar a l’altura del que volien expressar. I si aquest consell no ho prenen els candidats, que algun membre de l’equip es plantegi fer el que va fer la Abigail Bartlet…

Foto d’Andreu Dalmau (EFE)

Article

El zoom, Iniesta i un cara a cara. Crònica d’un debat

Va ser en l’últim minut, com Iniesta a Stanford Bridge. En els últims sospirs del debat. Aquí es va jugar tot i es va decidir el resultat. Un últim minut -si us plau, no s’ho prenguin al peu de la lletra- d’infart que va començar amb la tensió per veure si Montilla era capaç de despertar d’una vegada per totes després d’un debat gris. El president es va posar el barret sureny  i va reptar al seu contrincant. Ni blanques ni a l’alba, va deixar l’elecció dels detalls del duel en mans d’Artur Mas.

Va seguir aquest minut final d’infart. Aquest minut de més de seixanta segons. Mas va parlar als catalans i el realitzador de TV3 va començar un lent zoom que ens apropava a la seva mirada. Semblava parlar directe a tots. No necessitava el zoom durant la seva última intervenció en el debat electoral per guanyar. Però no li va venir malament. Tracte de favor? Potser, però el dramatisme del moment serà recordat durant anys. I just aquí, Mas va triar armes, lloc i hora. Va acceptar el repte i es va treure un altre as de la màniga. Debatre aquí, en aquest moment. El presentador estava atònit. Com ho estaven els espectadors a casa seva.

Aquesta és l’escena clau del debat. Guanyar el post-debat des d’ell. La pobra presència de Montilla es veu eclipsada pel seu repte. La gran actuació de Mas, l’avantsala d’un cara a cara que es produirà demà. Diuen avui alguns que els debats ni es guanyen ni es perden. Mas el va guanyar ahir no hi ha dubte d’això. Però Montilla va marcar un gol valuós pel partit de tornada. D’aquests en camp contrari.

Més endavant tornarem al cara a cara. Seguim amb el debat coral a sis en què tots van fer moltes coses que potser no haurien d’haver estat en la seva actuació, però aquí quedaran. Albert Rivera va començar bé, sabent que podia ser el Nick Clegg de la política catalana. Però no va entendre l’etiqueta de la festa. Agressiu i desmesurat, va interrompre sense miraments. En un debat així, perdre les formes no és el més adequat. Tindrà sort d’una societat tan fastiguejada de polítics que fins i tot veuran amb gràcia que falti al respecte a un contrincant.

Sánchez-Camacho va fer bé en dur un objecte al debat. Mai oblidarem com un carnet del PSC va poder servir per embastar una resposta -maldestre, d’altra banda- a la qüestió lingüística. Ni el mateix Pedro J. podria haver imaginat una història millor que la del militant socialista que es dóna de baixa del partit perquè la seva filla li diu que han de parlar en català perquè el castellà està prohibit. Un objecte que no ha aconseguit eclipsar debilitats en el seu discurs. En el terreny econòmic la va guanyar Mas. En el lingüístic, Rivera. Joan Herrera ho va resumir gràficament en la seva resposta a Sánchez-Camacho: “Per què em parles en castellà si sempre ho fas en català?”.

Herrera va dirigir el missatge a una bossa de vots molt determinada. Es va notar en les argumentacions i en els atacs que va dirigir. Va tenir els seus debats paral·lels amb Mas i Sánchez-Camacho i va anar a alternant l’atac i el suport a un Montilla desaparegut. Joan Puigcercós va donar la primera estocada a Artur Mas a compte de l’oferiment d’un pacte per anar junts a pel concert … i el compromís que si això fallava, Mas recolzaria un referèndum d’independència. Mas va titubejar. No va ser l’únic pacte ofert a Mas.

Mas va fer un pas més per poder ser el nou Molt Honorable. El partit d’anada va ser rotund. Montilla va marcar aquest gol important i demà a la tornada veurem si tot forma part d’una estratègia o si el resultat pot ser encara pitjor per al president. Qüestió d’expectatives que allunyen o acosten a un o altre a Palau com aquest zoom al candidat de CiU, en l’últim minut.

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (16 d’octubre)

Molt bé, els polítics i els partits s’han llençat a la xarxa Alguns amb nota. D’altres ho intenten. Alguns des de fa molts mesos, altres just aterren. Sigui com sigui, la qüestió d’Internet i la campanya planeja com un dels punts d’anàlisi més interessants d’aquesta contesa electoral. La Vanguardia ho va analitzar el passat diumenge i va comptar amb les opinions d’Antoni Gutiérrez-Rubí, Xavier Peytibí i Edgar Rovira, entre d’altres. Conclusió? Estan, però suspenen en interacció.

El president Montilla s’ha convertit en un súper heroi. Però és un súper heroi diferent … és un súper home normal. Així ho han cregut en la Joventut Socialista de Catalunya, que no han dubtat a centrar la seva campanya en la figura del president com un líder normal. Una persona normal. La JSC ja va sortir en les passades eleccions amb un vídeo basat en les campanyes publicitàries d’una famosa crema de cacau, avellanes i sucre. La campanya ha estat molt comentada a la Xarxa i el hashtag usat, #homenormal es va omplir de comentaris a favor i en contra. Artur Mas, prefereix no comentar sobre “Superman”.

Que és necessari escenificar la ruptura entre els socis d’un govern en coalició és evident. És una cosa més que previsible a mesura que s’acosten les eleccions. I aquesta setmana hem vist un episodi més en el distanciament entre PSC i ERC. Si primer va ser el PSC qui va semblar descobrir que els seus socis d’Esquerra eren independentistes, ara Montilla desautoritza el conseller Ausàs pel seu suport a la consulta sobre la independència a Barcelona.

Les declaracions de Felip Puig, dures i a judici del PSC, insultants, va portar a aquest últim a trencar les negociacions sobre els debats electorals. El tema de la llengua d’un dels dos cara a cara proposats ha estat un tema de campanya. Arma entre els dos partits. Em quedo amb la reflexió de Pilar Rahola… i a l’espera de saber què passa amb els primers cara a cara que podrien donar-se entre els dos candidats dels partits més votats.

Dimecres vaig poder participar en la prova de l’eina twittervistic amb la qual Stic.cat realitzarà la twittervista als candidats dels 6 partits amb representació parlamentària. Us deixo enllaç a la crònica que va fer Pau Canaleta.

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (2 d’octubre)

Les coses segueixen més o menys tranquil·les a l’oasi català. A 56 dies per a les eleccions del 28 de novembre, el més destacat/curiós/interessant de la setmana en aquests cinc enllaços:

1. Esquerra va presentar aquesta setmana el seu nou vídeo de precampanya centrat en les persones valentes que formen la societat catalana i que aspiren a representar. Un bon vídeo, equilibri entre el polític i l’emocional. I el més important: reivindicació d’allò quotidià, l’habitual… el normal. Molt coherent amb el gir del propi partit i de l’independentisme que representen.

2. Rac1, la cadena de ràdio privada líder en català i que lidera les audiències matutanes, torna amb el seu particular seguiment demoscòpic de les eleccions. El Racòmetre, que el 2006 ja es va aproximar molt al resultat final de les eleccions, torna a oferir-nos des de fa dos dilluns fins a les eleccions el pols del que opinen els catalans. El segon mostra el que ens diuen moltes enquestes: CiU és a les portes de la majoria absoluta, el tripartit no suma i ERC es descalabra. Laporta i Ciutadans, presents en el Parlament.

3. El PSC vol dos debats cara a cara entre Mes i Montilla. Un en català i un altre en castellà. Aquesta ha estat la polèmica més encesa entre socialistes i convergents aquesta setmana. Els primers, esperen que la llengua no sigui una barrera per a la celebració d’aquest debat. Els segons, continuen preguntant-se perquè un debat entre dos candidats a la presidència de la Generalitat s’ha de fer en castellà i per a tot Espanya.

4. Potser a Iniciativa esperaven que la vaga general del 29 de setembre fos una ocasió única per treure pit davant del seu electorat més ideologitzat. Potser ho van aconseguir. El problema el van tenir amb els més moderats: la premsa i l’oposició no han dubtat d’apuntar al fet que el número dos de la conselleria d’Interior, que està a les mans dels ecosocialistes, estava manifestant-se per la vaga -i de vaga mentre a Barcelona els antisistema destrossaven el centre de la ciutat.

5. Antoni Gutiérrez-Rubí presentava aquesta setmana un widget amb tota la informació necessària per seguir la campanya i entendre qui forma, què fa i com funciona el Parlament de Catalunya. Una gran iniciativa

Article

Brasil duu el debat electoral a la xarxa

No és país per a debats. Per molt que s’entestin alguns, Espanya no és un país donat als debats. La història democràtica espanyola ens mostra els quatre debats a les eleccions generals com una anècdota més que una norma. Així, no és estrany que en alguna cosa  sí que s’han posat d’acord els dos grans partits espanyols és, precisament, en no regular aquest punt. Seguirem a mercè de la voluntat dels candidats. Millor, de les necessitats de l’estratègia de cada partit.

Així, mentre Espanya segueix sense dotar-se d’un consell que els organitzi, d’un acord majoritari per promoure’ls; observem amb atenció -i per què no, certa enveja- les experiències en d’altres països que fan del debat electoral una oportunitat d’or per conèixer com raonen, com reaccionen, què pensen i què proposen els líders polítics.

I en aquest nou mapa dels debats electorals, Internet és ja una part destacada del nou escenari. Si els debats són bàsics en una democràcia, que aquests recorrin a la Xarxa per fer-los més oberts és una excel·lent notícia. Ho vam veure als Estats Units durant la campanya presidencial, però l’última experiència al Brasil és, senzillament, impressionant.

Si durant la campanya als Estats Units YouTube va facilitar a molts ciutadans posar preguntes sobre la taula, el recent debat a la xarxa entre els candidats a succeir Lula da Silva va arribar a registrar més d’un milió de connexions, sense tenir en compte el soroll generat en altres espais. I la cosa té el seu què, perquè el mercat potencial de seguidors al Brasil arriba als 66 milions d’usuaris.

El debat es va retransmetre en directe per la xarxa -una cosa semblant al que el viceprimer ministre britànic va fer aquesta setmana- durant una hora i mitja, i va poder seguir a la pàgina de Folha -el mitjà organitzador-, Twitter i Facebook. Va tenir sis blocs diferenciats. Al final de l’acte, diversos usuaris van poder posar les seves preguntes en el centre del debat. I els comentaris de periodistes enriquir l’anàlisi.

L’experiència no és simple i té un punt interessant. No ja per la novetat que resulta que, una cosa tan important com un debat electoral en unes eleccions transcendentals, es doni en un mitjà que no és el tradicional, sinó també per la possibilitat que aquest debat es faci més ric, més plural i més perllongat en el temps gràcies a la pròpia conversa.

Cada vegada són més aquest tipus d’experiències, la capacitat d’arribar a noves audiències a la xarxa i fer que aquestes mateixes persones puguin participar, no ja amb les preguntes als candidats, sinó en els debats paral·lels que augmenten l’impacte desitjat. Però sobretot, augmenten la participació ciutadana en els assumptes públics.

Arribarem a debats similars a les properes conteses electorals a casa?

Article

Rajoy no és Iniesta. Ni Zapatero, Casillas

La vida té aquestes coses: un dia estàs a dalt i l’altre a baix. És una muntanya russa, i tantes altres imatges que constitueixen llocs comuns quan parlem d’aquesta inestabilitat de les coses. D’aquesta velocitat del canvi. De l’èxit al fracàs en qüestió de segons. De l’eufòria a la trista realitat en menys del que canta un gall. Espanya no és diferent. La celebració per l’èxit de la Roja ha donat pas a la constatació del lideratge absent del país.

Ni Zapatero va convèncer ni Rajoy va arrasar. Tots dos van desaprofitar les seves oportunitats. El president podria haver fet de la seva intervenció un acte de sinceritat, de desgranar el perquè de tantes decisions, errors i improvisacions. No ho va fer. Al contrari, el seu discurs no va acabar d’entusiasmar encara que el va estructurar, preparar i fins i tot es va permetre el luxe de donar-se a la poesia i a la motivació. Però no va convèncer (serà que el problema és el missatger?).

Rajoy va calcular malament el discurs. No va saber gestionar les expectatives i es va enfonsar amb la seva errònia estratègia. El seu discurs va ser duríssim. Fins i tot convincent, especialment entre totes aquelles persones que creuen que Zapatero és un llast per al país. Però no va golejar com avui titula La Razón. Va pecar d’ingenu. Potser a Génova creien que Zapatero seria el líder gris i abatut que ha aparegut a la tribuna del Congrés en els últims i transcendentals debats. I segurament van anar a dinar amb aquesta idea després de veure el president. Però el cara a cara entre Rajoy i Zapatero, d’una extrema duresa, va mostrar que l’envit -que no el debat- el va guanyar el president. No es poden demanar eleccions sense postular-se com a alternativa. Rajoy no la va presentar i Zapatero el va posar contra les cordes.

Però això no compta. A hores d’ara del partit la societat espanyola no està per l’enèsima baralla infantil entre el president i el líder de l’oposició. La societat demanda lideratge i cap d’ells està en condicions d’oferir-lo. Ahir només es excitar les bancades. I per això, va perdre Espanya. Es va constatar una vegada més que ni PSOE ni PP tenen una visió clara de què fer. El president es va comprometre a prendre totes les decisions que siguin necessàries, encara que siguin difícils. I el líder de l’oposició a no recolzar-les, encara que siguin les que teòricament defensa. Tot en mans d’una convocatòria d’eleccions anticipada o una moció de censura que no arribarà. Aquesta és la trista realitat del debat.

Però com això és una muntanya russa, la realitat és que tampoc és per tant. La situació política evidenciada al Congrés deixa pas a una societat espanyola que encara està de ressaca -Forges ho broda amb la vinyeta que il·lustra aquest post-, de vacances … i fins i tot de festival de música -curiós que El País doni més rellevància al FIB que al debat-. I per això, les conseqüències d’aquesta no victòria de cap d’ells tampoc és tan rellevant. Perquè aquest debat és el més semblant a un debat electoral a l’ús: molts ho veuen -prendrem el molts per un sensible augment d’audiència respecte als debats ordinaris-, però molts són ja convençuts. Els populars van veure molt bé a Rajoy i els socialistes, la resurrecció del seu líder. Però poques percepcions s’hauran mogut entre els indecisos.

Ahir es va complir amb un tràmit. Aquesta és la sensació. Ni es va guanyar ni es va golejar. Rajoy no és Iniesta. Ni Zapatero, Casillas. La fúria de la Roja va deixar pas a la trista realitat d’una política espanyola sense rumb, per molt que els dos capitans diguin ser al timó. Si no van saber portar el seu propi discurs al seu port, com pretenen dur el país a bon port?

Article

Retallada de credibilitat

No, la causa del suïcidi polític de Zapatero no és la trucada d’Obama. Si més no, no d’aquesta. La retallada plantejada no es concep en una tarda -encara que ja sabem que per al president, això de l’economia són dues tardes- i és fruit d’una major planificació. Però per a la majoria dels ciutadans, la idea és aquesta. Zapatero es replega als postulats de l’oposició i ho fa per la trucada del líder del món lliure.

Aquesta és una situació que tots podem comprendre: tots hem estat alumnes. I tots hem arribat a un examen sense la suficient preparació. Sabem el que se sent quan el mestre et crida l’atenció. Quan no has fet els deures. Quan acabes assumint que això de “t’ho vaig dir”, és una realitat. I això és el que ha passat aquest matí al Congrés dels Diputats.

No sóc economista i desconec si la retallada del dèficit a costa de nivells de protecció social serà o no efectiu. El seu suïcidi polític ve per haver perdut la batalla de les percepcions. D’aquesta percepció en particular d’alumne díscol. Però no ho oblidem, són altres les idees sobre el president que nodreixen el rebuig a la seva gestió del 75% dels espanyols. Com per pensar si cal seguir o no.

Aquestes idees s’han anat alimentant al llarg dels dos últims anys amb paraules i fets. Però sobretot, per no complir la paraula donada. Del “Zapatero no ens fallis” a la pujada d’impostos indirectes com l’IVA. De prometre la plena ocupació i negar la crisi, al 20% d’atur.

Però sobretot, aquesta idea d’improvisació que tot ho cobreix. I fins i tot de la ganduleria de l’exemple de l’alumne que esmentàvem abans. Per què aquestes mesures avui i no fa uns mesos? Per què la retallada ara i no quan el món prenia mesures? Aquesta és la gran pregunta que ha de respondre Zapatero. I les seves paraules no han donat respostes a això.

Fa un any, el PSOE parlava de brots verds. Fa unes hores, Zapatero ha acceptat que la crisi va seguir el seu curs i són el motiu de les mesures preses avui. Uns brots verds semblants a la sensació d’eufòria que es va viure només unes hores enrere en les files socialistes a compte de l’empat en intenció de vot. Potser aquests brots tornin a enterrar-se a compte de l’harakiri de Zapatero i d’un Rajoy que, tot i no oferir sortides a la crisi, ha actuat com el mestre rondinaire i, com Obama, li ha dit “t’ho vaig dir”.

Les mesures afecten a bases electorals del PSOE: funcionaris, pensionistes i soccer mums. Però sobretot, decep el seu electorat per abraçar el programa de l’oposició. Encara que alguns dels seus seguidors vegin en el gest valentia i sentit d’Estat.

La clau, com sempre, en els que s’allunyen dels fanatismes. En els del mig, els del centre. Els que decideixen eleccions. Els que segurament estan farts de Zapatero i de Rajoy, però que, vist el què hi ha, potser es plantegin un canvi.

Encara que la política és l’únic lloc des d’on els morts ressusciten, no pinta un bon panorama per al president. El líder que, per a molts ha actuat tard i malament. La persona que va prometre no mentir i va acabar caient en el parany.