“I la següent pregunta és per al senyor Rajoy. Senyor Rajoy, si el seu fill deixés embarassada la seva nòvia amb 16 anys, acceptaria que ella avortés? “

Imaginem que en un debat electoral el 2012 el moderador o moderadora preguntés a boca de canó aquesta pregunta a Mariano Rajoy. Encara que les seves postures hagin estat fermes al llarg de la legislatura, fins i tot al llarg de la seva vida, si no aconsegueix articular una resposta emocional, sincera, que pogués fer qualsevol pare o mare, no serviria de res tanta fermesa.

Tot i que potser, tal com es plantegen els debats electorals al nostre país, aquesta pregunta podria aparèixer a “Tengo una pregunta para usted”. En aquest programa ja vam veure una cosa semblant a aquesta incapacitat de connectar en algunes de les preguntes més complexes… Però sempre és un risc enfrontar-se a preguntes tan directes.

Potser l’exemple més clar és el de Michael Dukakis, el candidat demòcrata que va perdre les eleccions davant George Bush el 1988. Dukakis era governador de Massachusetts i havia defensat sempre una posició molt concreta davant la pena de mort.

Contrari a la pena capital, la seva campanya electoral es va veure entelada per un atac de Bush amb el famós vídeo sobre la història de Willie Horton, un fosc episodi de la seva etapa com a governador. Willie Horton, un convicte afroamericà per assassinat, va gaudir d’un permís penitenciari en el qual va violar i va atacar una parella. El vídeo, mostrava la que van anomenar “política d’Dukakis sobre el crim”.

Així, en el debat presidencial, amb el crim sobre la taula, el moderador va preguntar:

“Governor, if Kitty Dukakis [la seva dona] were Raped and murderer, would you favor an irrevocable death penalty for the killer?“

Dukakis va respondre:

“No, I Your say, Bernard. And I think you know that I’ve opposed the death penalty during all of my life. I Your say see any evidence that it’s deterrent and I think there are better and more effective formes de deal with violent crime “

A partir d’aquí, Dukakis va desplegar una resposta detallada de les seves raons, amb una absència total de apel.lacions emocionals. Per a molts americans, la manca d’emoció en una cosa que s’estremeix a qualsevol va ser suficient per retirar el suport. Les enquestes van mostrar com el seu suport sota del 49% al 42%. Havia començat les eleccions amb 20 punts d’avantatge sobre Bush.

De vegades una sola resposta pot fer trontollar tota una carrera política. Diuen que Ted Kennedy no va arribar a president-entre altres coses-perquè no va saber respondre a la pregunta de per què volia ser president.

Potser per això, els polítics tenen tanta por de ser preguntats. Però a vegades, parlar des del cor pot ser la millor resposta.

Si a Alemanya demà decidiran si la dreta governa amb els liberals o no, encara que segurament segueixi governant la dreta, a Portugal la qüestió és molt diferent: el terreny de joc està a l’esquerra.

Les eleccions portugueses -per cert, les primeres en menys d’un mes, ja que l’11 d’octubre es celebraran les municipals- tenen nom i cognoms, els de l’actual primer ministre José Sócrates. Aquest socialista, europeista i dotat per a la comunicació, es presenta a una reelecció que la majoria d’enquestes donen per feta. Enarborar la bandera de l’antiespanyolisme no li ha servit de molt a la candidata dels conservadors del Partit Socialdemòcrata, Manuela Ferreira Leite.

De fet, Espanya ha estat un issue de la campanya electoral i sembla que a Ferreira li va fallar l’estratègia electoral: tot i que el temor de molts portuguesos de veure com la influència espanyola es multiplica al seu país, són conscients de la necessitat d’estendre ponts entre els dos països per al seu propi progrés econòmic. I sembla que negar-se a la connexió de Lisboa i Madrid per AVE no sigui una gran mesura …

La crisi econòmica, com a Alemanya i en qualsevol cita electoral que es doni a partir ara, ha copat part dels missatges i qui sigui elegit tindrà el deure de dur a terme les polítiques necessàries.

Són interessants alguns passos donats a Internet en aquesta campanya. Sòcrates s’ha inspirat enormement en la campanya d’Obama -fins i tot té la seva pròpia xarxa social-i els colors i tipografia ens recorden el vaixell insígnia del llavors senador d’Illinois. Ferreira té un web més modesta, tot i que al igual que el seu contrincant, són presents -que no participant activament, és diferent- en nombrosos canals com Xarxes Socials, UGCs, etc.

Amb AVE o sense, Portugal decideix demà el seu futur.

I el guanyador del debat ha estat l’abstenció. Com ho serà el proper 7 de juny si les coses no canvien sorprenentment d’un dia per l’altre. Quan en un debat sobre les eleccions europees es parla més d’Espanya que d’una altra cosa, és símptoma que alguna cosa passa.

El que passa té una explicació senzilla: l’estratègia dels partits polítics és fer passar aquestes eleccions per una revàlida en clau de política interna, quan a Europa ens hi juguem molt. Què ens hi juguem? Tot el que no s’ha vist en el debat.

Té sentit en l’Europa de les llengües creure que a Espanya a algú se li prohibeix parlar en castellà? Té sentit parlar de les gestions populars del 11M o del Yak-42 en un debat sobre Europa? I Obama, què pinta en tot això?

Europa és un cúmul de conceptes complexos. Aquest tipus de debats encara ho fan més incomprensible per a la majoria de ciutadans. Algú hauria d’haver dit que els Fons de Cohesió no els negocia Espanya de forma unilateral. Algú hauria d’haver dit que d’Europa pot dependre que s’apliquin polítiques socials d’una manera o altra. Algú hauria d’haver explicat als ciutadans que Europa ha de jugar un paper fonamental en la crisi econòmica, i no el poc marge que tenen els països avui en dia.

És incomprensible demanar més Espanya en el si d’un organisme supranacional: és un contrasentit. A López Aguilar li ha faltat valentia per posar fre a algunes apreciacions del candidat popular, més que res perquè ell té un registre de vot del que ha defensat a Europa. I a Mayor Oreja li han sobrat els atacs personals a les aficions del candidat socialista. Però sobretot, ha sobrat una estructura de debat encotillada que no permet el debat i que té a moderadors que només controlen el temps. Algun dia els partits seran valents per a permetre un debat real?

Per a molts, aquest debat passarà a la història pel diàleg sord de dues persones que parlaven sobre Espanya quan havien de parlar d’Europa. D’un diàleg que va sonar a provincià, quan hauríem d’haver discutit què fem amb aquest gran monstre que ha de ser un líder mundial.

Per a molts, aquest debat va ser la confirmació que el 7 de juny és millor anar a la platja. La confirmació que la política està lluny de la gent, i que ni el millor entrenament amb entrada per a cada bloc pot moure un vot.

A mi no m’han convençut … I a tu?

Atenció al minut 4:56

El sector dels fruits secs (amb les crispetes al capdavant), refrescs, cerveses i derivats s’està fregant les mans i a la seva retina apareix el símbol de l’euro, com si parléssim del Tío Gilito. Aquesta setmana es preveu apassionant, de saló, sofà i televisió. Per la Champions, evidentment, perquè per la cita d’aquesta nit a TVE1 no crec que sigui…

Si arribats a aquest punt encara no saps de què parlo, tranquil, és normal. Formes part de la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país que, ja sigui per la seva fatiga europea, pel seu descontentament polític o perquè no entenen de què va la cosa, passen olímpicament de les eleccions europees.

Aquesta nit presenciem el primer debat electoral d’aquesta campanya electoral entre els candidats dels dos partits majoritaris, PSOE i PP. Juan Fernando López Aguilar i Jaime Mayor Oreja es veuran les cares a partir de les 10 del vespre. En uns dies se les tornaran a veure amb els altres candidats i, segurament, ho faran una tercera vegada a Antena 3.

De què debatran? Esperem que dels seus projectes per a Europa. De la seva visió sobre la Unió, de com les seves veus i els seus vots poden influir en el procés de presa de decisió que més ens afecta. Però a vistes de l’estratègia electoral d’uns i altres, dubto molt que vegem això.

La realitat dels debats, de fet, aconsellaria parlar de tot menys d’Europa. Si pocs són ja els interessats per aquesta cursa electoral, debatre sobre conceptes massa allunyats semblaria ser la pitjor manera possible d’esgarrapar vots. Encara que aquest sigui precisament un dels mals que més acucia la idea d’Europa. Però és més: si poc es convenç en un debat, si poc vot es mou en un debat, per a què aventurar-se a perdre’l en debats intel·ligibles?

Al sector dels fruits secs, els refrescos i les cerveses més els val esperar que dimecres siguin molts els llars que posin la televisió per seguir un esdeveniment que deixarà els carrers desertes, perquè avui potser el que quedi desert siguin els menjadors de mig país.

Clar que si el debat fos amb aquest personatge, potser batriem rècords d’audiència. Com amb en Chiquiliquatre…

Avui comença al Congrés dels Diputats el Debat sobre l’estat de la Nació, que tindrà lloc durant dos dies. El debat és un dels moments clau a nivell polític i comunicatiu de l’any, per això tota l’atenció dels mitjans i, també de les xarxes, es concentra en el que passi a la Carrera de San Jerónimo.

Donem resposta a aquest post a cinc preguntes que tots i totes ens hem fet en algun moment sobre el debat parlamentari més mediàtic de l’any:

1. Per què se celebra? Des que el president González el va instaurar el 1983, s’ha vingut celebrant anualment. És el debat en què el president del Govern repassa tot allò realitzat durant l’any i és un moment crucial per prendre el pols a l’actualitat. En d’altres països, com Estats Units, hi ha una obligació constitucional de l’executiu a retre comptes un cop l’any davant el legislatiu, encara que en el nostre marc constitucional només es contempla el control ordinari del Govern per part de les Corts.
2. Per què és interessant? Durant dues jornades es pot veure un cara a cara del president amb l’oposició. Evidentment, el moment àlgid estarà protagonitzat per Zapatero i Rajoy. Després, ses senyories abandonaran en massa l’hemicicle i prosseguirà el debat amb la resta de grups parlamentaris.
3. Per què és important? Per l’exposició del debat i l’atenció de ciutadans i ciutadanes que normalment no segueixen l’actualitat política; és una oportunitat per comunicar idees clau que sustenten el suport a una formació política.
4. Hi ha vencedors? Després del debat, els mitjans i el CIS duen a terme enquestes de valoració. De la barreja entre les enquestes i la reacció dels partits, els ciutadans poden entendre que un o altre n’ha estat vencedor. Serveix per alguna cosa aquesta valoració? A priori no, i menys en el segon any de la legislatura (encara que és el primer debat d’aquest període), però sí que influeix en la valoració general dels líders i, per tant, en la seva capacitat per realitzar unes coses o altres.
5. Per què ho he de seguir? Solem afirmar que la política està lluny dels ciutadans i que desconeixem què es fa des del Govern o des del Parlament. Aquesta és una bona oportunitat per veure les diferents posicions en temes tan importants com la crisi.

Aquestes són les cinc preguntes del Debat sobre l’estat de la nació que mai t’atreveixes a preguntar. Però si en tens més, no et tallis …

Els debats electorals són una anomalia al nostre sistema, per molt que avui existeixin cadenes privades, públiques, ràdios i internet. Encara que disposem del millor entorn mediàtic per a permetre que el ciutadà pugui contrastar els diferents models, els debats no deixen de ser un rara avis. El cas de les eleccions d’Euskadi del proper 1 de març no podia ser menys: no hi haurà cara a cara entre Ibarretxe i López.

El punt clau que evita els cara a cara és el tema de la representativitat: en sistemes parlamentaris tothom vol tenir el dret a participar en un debat amb tothom. Si bé és cert que a la pràctica qualsevol cap de llista pot ser lehendakari, les probabilitats reals es limiten a dos. I els ciutadans haurien de tenir el dret a poder comprovar les diferències en les prioritats dels dos candidats cridats a ocupar Ajuria Enea. Possiblement EiTB acabi tenint un debat entre tots els caps de llista de les diferents formacions, ja estan programats aquests enfrontaments a 6.

Per superar problemes com el de la representativitat existeixen cadenes privades on no cal atendre’l, però aquesta no és la qüestió principal. És la voluntat a debatre i com els debats afecten a l’estratègia electoral.

L’aposta del PNB era clara: o no debatre o debatre amb López i Basagoiti. No volen debat perquè si fem un debat cara a cara li donem al contrincant el caràcter d’alternativa; si no volem que això passi, farem un debat coral. A més, si PSE i PP van contra Ibarretxe en un debat, es reforça la idea d’atac al nacionalisme basc per part del bloc constitucionalista. Per la mateixa raó, l’aposta del PSE era un debat només amb el lehendakari. Igualar-se a ell i escenificar la possibilitat d’alternativa.

El debat a 6 és un debat coral, on Ibarretxe només rebrà atacs dels 5 candidats restants. Continuarà enviant una imatge de líder que està per sobre de tots i això no ajudarà a López.

Es reafirma un cop més que les estratègies són fonamentalment mediàtiques, estem en una democràcia d’opinadors. Ens dirigim constantment a l’opinió pública a través dels mitjans i per això convé controlar un aspecte tan crucial com el debat electoral.

No només per la capacitat de decisió que poguem generar, sinó pels efectes en la mobilització. Un cara a cara entre Ibarretxe i López podria mobilitzar tant a l’electorat nacionalista per evitar que el PSE governi (si López es mostrés molt superior) o l’efecte contrari si Ibarretxe sortís molt tocat del cara a cara. Per això els debats, des del govern, es concedeixen quan no hi ha sortida a la reelecció. Ibarretxe encara la té i prefereix mantenir-la.

Però tot i l’explicació lògica i estratègica de les decisions, com a ciutadans ens hem de preguntar si una democràcia on el debat (i no el monòleg de míting a míting i bloc dels informatius) és la base, la seva absència no la malmet.

Benvolgut amics, no ho veig clar.

No, no és que no vegi clar que Obama té avantatge en la cursa a la Casa Blanca. Tampoc em refereixo a que no vegi clar que això de la crisi acabarà com el rosari de l’aurora.

Ni molt menys em refereixo al fet que per un cop que creuo l’Atlàntic i vaig a Washington, veure la Casa Blanca de color rosa.

No vull dir que no vegi clar que aquest divendres estaré a Girona, perquè sóc finalista dels primers Premis Blocs Catalunya.

Tampoc em refereixo a que no vegi clar que si et saltes la zona tarifària has de pagar 20€ de multa als catalans…

El que no veig clar és que després d’anar al oftalmòleg no pugui escriure un post en condicions perquè ho veig tot borrós i he de posar el nas a la pantalla…

… així que a relaxar-se mirant el debat d’ahir!

Em pregunteu, qui va guanyar? Palin o Biden? La meva resposta és: tan important és saber això?

Al post posterior al debat entre els dos candidats a president ja us comentava que el debat en sí no és el què realment importa, sinó la concepció que en tenen els votants. Que els debats es guanyen, normalment, un cop acaben.

Aquest cop hi havia, però, alguns aspectes a tenir en compte. El fet que sigui un debat vicepresidencial; no és el mateix un debat entre els candiats a comandant en cap que entre les persones que completen el ticket. El poder dels vicepresidents en campanya cal interpretar-lo amb prudència. Ajuda, però no és decisiu. I per a mostra, el desinflament de Palin i el poc efecte de les errades i la llengua fluixa de Biden. I això té efectes en les expectatives, els resultats i els efectes.

No vaig poder veure el debat en directe, així que he decidit fer un tipus d’anàlisi diferent a l’enfrontament entre els dos polítics; he decidit llegir el debat. Podeu consultar la transcripció del debat a la web de la CNN.

Perquè, com sabem, el què importa són les percepcions. JFK va ser el guanyador del debat electoral per a aquells que el van veure per televisió. Els que l’escoltaren, afirmaven que l’havia guanyat Nixon. Entre ahir i avui els mitjans ens mostren com les enquestes ens donen a Biden com a guanyador, mentre alguns experts afirmen que qui en traurà més rèdits serà Palin. Però si el llegim, qui és el vencedor?

Aquesta pregunta és especialment important, en tant que estem limitant molt el poder comunicatiu: ens centrem només en la paraula. La paraula parlada i recollida en una transcripció. Sense veu, sense entonació, sense imatge. O sigui, fixant-nos en la part que té un pes menor en la comunicació. Per tant, la percepció hauria de ser per força diferent.

Després de la feixuga lectura del debat, podem afirmar que Biden va guanyar per golejada el debat. En quant a missatges, ordre de les respostes, dur la resposta al camp propi, arguments, exemples, vocabulari, etc. Biden va ser molt més superior que Palin. Va ser especialment interessant el canvi d’opinions en economia, parlant del famós rescat de Wall Street (que ha estat finalment aprovat), la Guerra d’Iraq (que, per cert, Biden també ha acomiadat al seu fill que hi està destinat), i la igual resposta en referència als matrimonis homosexuals. També ressenyable el retret de Biden a Palin sobre la negativa de McCain de voler reunir-se amb Zapatero; curiós el protagonisme del president de govern en aquesta campanya. La lectura ens mostra com Biden va ser decisiu en varis moments del debat, però especialment en l’inici i el final del debat.

És especialment curiosa la diferència d’estil en l’alegat final. Com sabeu, Palin va ser Miss, reina de la bellesa, durant la seva joventut. L’alegat de la Governadora va mostrar un allau de fórmules comunes, sense conclusions clares i quasi demanant el vot a John McCain perquè és més guapo.

No estic d’acord amb les afirmacions que el llenguatge planer de Palin l’apropa a molts sectors de l’electorat. No, ja que l’electorat percep aquestes eleccions com la tria del lideratge del país. I aquest lideratge és la tria del millor, del més capacitat… no d’un veí de Main Street. I potser parlaran el mateix idioma (l’al·lusió directa a les hockey mums a la primera intervenció és quasi un insult a la intel·ligència) però en política no es busca el mateix que en el president o presidenta de la comunitat de veïns.

A nivell de paraula parlada la superioritat de Biden es manifesta en això, en la contraposició d’una gran experiència, d’un gran record de vot, d’una figura que podem saber què pensa i què ha fet, contra una visió simplista de les coses, amb argumentacions dèbils.

Una altra cosa és el marc simbòlic que els republicans han aconseguit crear al voltant de Palin. El seu relat personal i la protecció de la seva figura. I com poden ser contradictoris: presentar a una política propera que no vol parlar amb la premsa (i per tant, amb la gent). Perquè aquest anàlisi de la lletra pura i dura canvia quan hi inserim la idea de Sarah Palin, el què la gent esperava d’ella.

Però fins i tot així, la imatge es desinfla. On estava la pitbull en el debat de dijous? Si l’elecció de Palin és crear una dona preparada i agressiva, si les seves primeres declaracions es basen en declarar la guerra a Rússia; on estava aquesta figura dijous?

Algunes cròniques del debat:

El Mundo

New York Time

Lo dudo mucho

Les expectatives d’aquest debat han estat el seu principal enemic. La situació no era per menys: el context de crisi financera és realment important, i el moviment de McCain havia aportat al primer acte d’aquesta obra un to massa trascendent.

D’aquesta manera, les 9 persones que esperèvem amb impaciència el cara a cara en un pis de l’Eixample barceloní vam veure com les primeres respostes van ser una desinflada directa de la tensió que les darreres hores havien acumulat.

El debat de política exterior va començar girant en termes econòmics i financers: els dos candidats van intentar exposar les seves teories sobre el què necessita el país per superar la pitjor crisi des de la Gran Depressió, tal i com Obama va mencionar. Però malauradament cap dels dos candidats va saber aprofitar el moment per enviar un missatge clar, concís, directe i creïble als ciutadans. Al contrari, van mostrar la seva visió tan diferent del problema.

Obama va intentar fer l’enllaç a la relació existent entre el president Bush i el senador d’Arizona, mentre que McCain va intentar buscar l’element patriòtic que demana el moment per superar la crisi. En fi, la crisi financera segurament necessita menys pàtria i més fets.

La segona part del debat es va centrar per fi en política exterior, però el marc d’interpretació ja estava fixat. De fet, el primer bloc és el més important del debat, els 20 primers minuts són els important. Retinguem això perquè així podrem entendre qui ha guanyat o qui no ha perdut. I la primera part va ser en general una desinflada d’expectatives amb cap visió concreta de solució de crisi. Per tant, davant d’un empat, suma zero, treu avantatge qui la duïa de casa. O sigui, Obama.

El bloc de política exterior, en canvi, va suposar l’aparició d’un McCain molt superior, essencialment perquè té una experiència que Obama no pot reclamar (encara que citi a Joe Biden). Vam poder veure dues visions en política exterior, alguns retrets creuats sense gaire fonament i algun error, com quan McCain va equivocar-se en el nom del nou president de Pakistan anomenant-lo Qadari.

Obama va resistir, però no va guanyar aquesta part. Va ser hàbil en posar els missatges claus al final del debat, cosa que també va fer McCain. Els líders hostils amb qui es vol reunir Obama van aparèixer al debat, i va rematar el bloc qüestionant al republicà perquè no es reuniria amb Zapatero. Podem imaginar el goig del president al saber de la seva aparició al debat.

La paraula del bloc va ser Petraeus. McCain la va citar fins a l’exhasperació per donar-li cara i ulls a la seva política a Iraq. Molt hàbil, baixar-la a una imatge familiar i heroica per milions d’americans. I això va ser un gran encert, perquè va saber personificar la seva visió, davant d’una messiànica proposta d’Obama. Tot i això, el resultat hagués pogut ser pitjor pel senador d’Illinois, que va saber aguantar el tipus i va articular un discurs creïble entre l’electorat, el seu electorat. I els independents/indecisos.

O sigui, que no hi hagué novetat, continuació de la campanya que fa mesos que està en marxa.

Si em pregunten per un resultat els diré: un empat, amb lleuger avantatge de McCain. Primera part un Obama amb avantatge i segona part McCain vencedor. Que és el què imaginàvem i sabíem, demòcrates més forts en economia i republicans més forts en política exterior.

Esperarem al següent, amb un break entre ells amb el debat entre Palin i Biden. Compte amb aquest debat, existeix la percepció que Palin arrassarà amb Biden i si aquest és àgil, sabrà desinflar la gobernadora d’Alaska. Però això, serà la setmana que ve.

Però, per vosaltres, qui va guanyar el debat d’ahir?

Cròniques del debat:

La Vanguardia

El País

New York Times

Washington Post

ABC

El Mundo

El Periódico de Catalunya

Le Monde

La Razón

Libertad Digital

Pau Canaleta

Lluís Bassets