Un 2009 electoral
En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.
Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral. Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.
Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.
Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors: Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.
Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.
El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.
Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.
L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.
D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!
Nom propi #2: la crisi
La omnipresent crisi econòmica és, després de molts anys, protagonista un altre cop d’un any que es tanca. La crisi, però, ha tingut dos grans moments d’importància: quan no n’hi havia (o crèiem que no hi era) i quan ella mateixa va fer acte de presència amb una força inusitada.
I com que política i economia van tan de bracet com les olives i les escopinyes o el sol i l’ombra, durant la campanya a les eleccions generals de març vam veure l’intent desesperat del PP de fer entrar el tema en l’agenda d’aquelles eleccions. No vull dir que els faltés raó o no, senzillament que la ciutadania no percebia la crisi com una cosa plausible.
Després vam ser testimonis del negacionisme del Govern davant dels efectes primerencs de la crisi, fins que la bombolla va petar després de les vacances, el dia que Lehman Brothers va caure i McCain va dir que l’economia americana era forta.
A partir d’aquell moment es van decidir unes eleccions presidencials americanes, el món es va posar a fer rescats financers multimilionaris, reunions multilaterals, fotos, paraules i efectes devastadors per a l’economia a escala mundial.
Ja sé que esteu cansats de sentir la paraula crisi, però què hi farem… és un dels noms propis de l’any!
Luis Arroyo ens parla de comunicació de crisi
Aquesta dècada que anem camí de tancar serà recordada per la seva convulsió política, per la importància dels canvis que s’han dut a terme i per una confrontació partidística i social que ens ha dut a extrems que feia dècades no es vivien a la pell de brau.
La dècada en què la política (i sobretot la seva comunicació) canvià a Espanya es va iniciar amb una majoria absoluta d’un govern conservador i, si fem cas al que estableixen les lleis, acabarà amb una majoria simple socialista.
La majoria popular arribà després de gestionar bé una crisi econòmica (no dic si les polítiques liberals i privatitzadores empreses van ser un encert o no, em refereixo a com gestionar comunicativament una crisi econòmica per aixecar l’ànim del país amb “España va bien”), i marxà després de gestionar de forma pèssima el major atemptat terrorista de la història d’Espanya. La derrota deixà pas a un govern socialista que hagué de fer front a infinitat de crisis comunicatives en poc temps, des d’incendis a nevades, passant per trens que no avancen i arribant a una crisi econòmica d’ordre mundial que es van afanyar a negar.
Una de les persones que més en pot parlar d’aquesta evolució, d’aquest pas, és Luis Arroyo. Ell és, de fet, un dels actors protagonistes d’aquesta època en tant que ha ocupat diversos càrrecs: des del gabinet de la Secretaria d’Estat de Comunicació a dirigir els gabinets de Carme Chacón com a ministra d’habitatge o de la vicepresidenta De la Vega.
Avui, l’autor del famós llibre “Los 100 errores de comunicación de las organizaciones” ha estat a Barcelona i ha adreçat una conferència sobre comunicació de crisi al bell mig de l’Eixample, a l’ESIC. A partir dels 7 síndromes que es donen en la comunicació d’una crisi, Arroyo ha dibuixat els principals escenaris a tenir en compte quan la nostra empresa, partit, institució o candidat s’enfronta a una crisi. Que, recordem, poden esclatar en qualsevol moment. Em quedo especialment amb el síndrome de l’enginyer: recorden allò els fils de plastilina del Prestige? Sí, allò que digué Mariano Rajoy quan estava al capdavant de la crisi. Bé, realment ell va llegir el què li van dir els experts, però sempre cal buscar l’emoció del que es diu i no limitar-se a llegir coses com aquesta, que en un context determinat tenen sentit però no davant de l’opinió pública.
Coses com aquestes ens han servit per reflexionar aquesta tarda. De fet en aquest bloc hem reflexionat sobre la comunicació de crisi en moltes ocasions i de fet, si hi afegim les limitades habilitats comunicatives de molts líders polítics i empresarials, el resultat pot ser negatiu. La reflexió sobre aquesta àrea de la comunicació sempre és benvinguda.
Clar que de la xerrada d’avui m’he quedat amb les ganes de parlar de moltes coses: sobretot de la darrere crisi-tensió-tema del govern; assistirà Zapatero a la famosa cimera per reformular el capitalisme?
En parlarem un altre dia…
A la recerca del relat perdut
Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.
Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.
Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.
No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.
Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?
En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:
- La crisi no existeix
- La crisi està però no és crisi
- Sí que és crisi, però durarà poc
- És la pitjor crisi de la història
- El sistema financer espanyol és envejable
- Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials
Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.
En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.
I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.
En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.
El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.
La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.
I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.
Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?
Altres reaccions: César Calderón
Un debat amb empat
Les expectatives d’aquest debat han estat el seu principal enemic. La situació no era per menys: el context de crisi financera és realment important, i el moviment de McCain havia aportat al primer acte d’aquesta obra un to massa trascendent.
D’aquesta manera, les 9 persones que esperèvem amb impaciència el cara a cara en un pis de l’Eixample barceloní vam veure com les primeres respostes van ser una desinflada directa de la tensió que les darreres hores havien acumulat.
El debat de política exterior va començar girant en termes econòmics i financers: els dos candidats van intentar exposar les seves teories sobre el què necessita el país per superar la pitjor crisi des de la Gran Depressió, tal i com Obama va mencionar. Però malauradament cap dels dos candidats va saber aprofitar el moment per enviar un missatge clar, concís, directe i creïble als ciutadans. Al contrari, van mostrar la seva visió tan diferent del problema.
Obama va intentar fer l’enllaç a la relació existent entre el president Bush i el senador d’Arizona, mentre que McCain va intentar buscar l’element patriòtic que demana el moment per superar la crisi. En fi, la crisi financera segurament necessita menys pàtria i més fets.
La segona part del debat es va centrar per fi en política exterior, però el marc d’interpretació ja estava fixat. De fet, el primer bloc és el més important del debat, els 20 primers minuts són els important. Retinguem això perquè així podrem entendre qui ha guanyat o qui no ha perdut. I la primera part va ser en general una desinflada d’expectatives amb cap visió concreta de solució de crisi. Per tant, davant d’un empat, suma zero, treu avantatge qui la duïa de casa. O sigui, Obama.
El bloc de política exterior, en canvi, va suposar l’aparició d’un McCain molt superior, essencialment perquè té una experiència que Obama no pot reclamar (encara que citi a Joe Biden). Vam poder veure dues visions en política exterior, alguns retrets creuats sense gaire fonament i algun error, com quan McCain va equivocar-se en el nom del nou president de Pakistan anomenant-lo Qadari.
Obama va resistir, però no va guanyar aquesta part. Va ser hàbil en posar els missatges claus al final del debat, cosa que també va fer McCain. Els líders hostils amb qui es vol reunir Obama van aparèixer al debat, i va rematar el bloc qüestionant al republicà perquè no es reuniria amb Zapatero. Podem imaginar el goig del president al saber de la seva aparició al debat.
La paraula del bloc va ser Petraeus. McCain la va citar fins a l’exhasperació per donar-li cara i ulls a la seva política a Iraq. Molt hàbil, baixar-la a una imatge familiar i heroica per milions d’americans. I això va ser un gran encert, perquè va saber personificar la seva visió, davant d’una messiànica proposta d’Obama. Tot i això, el resultat hagués pogut ser pitjor pel senador d’Illinois, que va saber aguantar el tipus i va articular un discurs creïble entre l’electorat, el seu electorat. I els independents/indecisos.
O sigui, que no hi hagué novetat, continuació de la campanya que fa mesos que està en marxa.
Si em pregunten per un resultat els diré: un empat, amb lleuger avantatge de McCain. Primera part un Obama amb avantatge i segona part McCain vencedor. Que és el què imaginàvem i sabíem, demòcrates més forts en economia i republicans més forts en política exterior.
Esperarem al següent, amb un break entre ells amb el debat entre Palin i Biden. Compte amb aquest debat, existeix la percepció que Palin arrassarà amb Biden i si aquest és àgil, sabrà desinflar la gobernadora d’Alaska. Però això, serà la setmana que ve.
Però, per vosaltres, qui va guanyar el debat d’ahir?
Cròniques del debat:
La crisi de la comunicació en temps de crisi
L’economia és avui EL tema de la política espanyola. I no importa si altres temes com la Memòria Històrica o l’avortament entren en escena. L’economia és el tema i intentar mirar cap a una altra banda no millora la situació.
L’índex de confiança dels consumidors no ha fet res més que baixar als inferns en els darrers mesos, encara que avui hem sabut que potser l’optimisme vacacional ha fet pujar una mica l’índex. Com també han baixat les dades del PIB. L’IPC i l’atur, en canvi, feia temps que no tenien unes vistes des de pisos tan alts com ara.
Davant del tema, les estratègies han de ser clares. Encara que hi ha alguns que ho tenen més clar que altres. Perquè alguna cosa passa quan el vicesecretari general del PSOE afirma que els espanyols i espanyoles viuen millor que mai i el mateix dia es faciliten les pitjors dades d’atur des de 1988.
I alguna cosa passa quan el mateix dia el cap de la oposició compareix davant la premsa sobre un ròtol ben clar al seu atril “Soluciones para la crisis”.
Una bona política, mal comunicada, és com si no es fes. I si la política no és bona i està mal comunicada, els resultats poden ser desastrosos. Només així s’explica la davallada del PSOE en la intenció de vot. Però compte: no es tracta només de baixades demoscòpiques, sinó que en realitat els efectes d’una aparent inoperància l’estem vivint tots.
Davant d’una crisi internacional com la que estem vivint (i viurem), no actuar és irresponsable pel país. Però també ho és pel seu propi partit i pels interessos propis de ZP. És un acte kamikaze que té precedents: Aznar va fer el mateix amb Iraq.
El marc conceptual dels conservadors és, com veurem demà amb el cas dels republicans, ben clar: menys impostos.
I el dels socialistes? Què està fent el govern per pal·liar la crisi a part d’endarrerir compareixences del president al Congrés uns dies per presentar-se a petició pròpia? Regalar bombetes i contaminar altres debats com el del canvi climàtic? Augmentar drets socials -que ens hem de felicitar- i no atacar el problema econòmic?
I si realment ho està fent, que quasi el 60% de la població considerés al juliol que la situació econòmica era dolenta significa que no s’està comunicant res.
Els ciutadans necessiten sentir que el seu president sap de què parla i que està amb la camisa arremangada per treballar el problema. La visió naïve de Zapatero s’estén paulatinament, i els indicadors de confiança ho mostraran.
I el PP farà referència al seu marc i als seus resultats amb la remuntada econòmica de finals dels 90. De fet, els populars, més coneixedors dels símbols econòmics en temps de crisi, saben generar confiança en aquests temes. Cosa que el PSOE no podrà fer mai segueix deixant a Blanco dir coses com les que va dir. Així no es recupera la confiança del consumidor.
Congrés PPC: Nebrera contra tots
Els barons territorials del PP van donar a Rajoy l’oxígen necessari per anar a València, perfilar una nova executiva i ser reelegit president del partit. Suposadament, arribava una nova etapa menys radical, més centrada i més moderada.
El resultat es va viure ahir al Congrés del PPC. Ana Mato fou escridassada per alguns compromissaris i a l’escenari es visqué un duel dialèctic entre Nebrera i Sánchez-Camacho, la candidata elegida per la direcció nacional i la majoria dels compromissaris existents.
Anem a la part comunicativa. Com es pot fixar un missatge de renovació, moderació, diferència vers una altra etapa… si es fa servir la mateixa tècnica d’elecció de càrrecs que la que féu Aznar amb Rajoy? El missatge no s’acompanya amb fets.
És molt important donar coherència al missatge i al discurs. Practicar amb l’exemple. És obvi, però no es pot oblidar.
Imagineu aquest vídeo sense la coordinació dels seus membres? El mateix li passa a un partit si falla a l’hora de coordinar missatge i acció.
Seguim analitzant el congrés popular. Si teniu oportunitat de veure el ball de discursos entre Nebrera i Sánchez-Camacho, podreu copsar la càrrega dialectal entre les dues candidates i veureu l’ús de Nebrera del referent del somni. Cal dir que de forma maldestra si ho comparem amb el Dr. King, però veureu l’ús del referent típic del somni. Suposo que no era ni el lloc ni el moment.
Ara bé, considero que Nebrera ha estat prou hàbil d’ocupar un espai mediàtic que els mitjans estaven prou àvids de voler omplir. No sóc militant del PPC, així que les meves opinions només es poden referir a aquesta part.
Pels malalts de la cosa, un cap de setmana ben mogudet.
L’últim, que tanqui la porta…
La crisi interna del PP té molt d’èpic, a mig camí entre la supervivència a tot preu i l’encarnació de les virtuts o veritats sagrades. Si un basa el seu relat en què és infalible, quasi místic, quan aquest falla, falla tot. I aquesta és la història recent del partit. Una història que té un líder que quasi té contactes amb les divinitats, que era totpoderós i que en tot moment ha estat una ombra omnipresent. Un líder que va elegir a dit a un altre líder, que va rebre una estructura compacta, hermètica, sense fisures. Una base que estava “a pies juntillas” al costat del líder.
Perquè aquest líder havia de guanyar unes eleccions el 2004… que una conspiració fictícia va evitar i que els va dur a la oposició. I no n’estaven preparats. I les eleccions de 2008 eren vitals: a vida o mort.
La derrota va ser la mort, i aquesta fase fins al congrés està essent la descomposició del cadàver. L’anàlisi del CSI post-mortem ja va mostrar les causes del decès; però com la descomposició segueixi a cop de nous cadàvers polítics, al final (no vull dir juliol, és evident) hi haurà un cadàver molt gran que no tornarà a ser cap de cartell. Temps al temps.
El què està clar, és que quan hi ha cadàvers, sempre hi ha boltors. Ja ho sabeu, cría cuervos que te sacarán los ojos.
Però, ei, amb la calma. Mentre ens fixem només amb aquestes coses, els 100 dies de govern van passant, sense accions concretes i amb una batalla interna que és més, molt més, important que la del PP. Al cap i a la fi, el PP no té responsabilitats de govern; els altres sí.
Diumenge de guerres internes
La premsa dominical ens ha deixat grans sorpreses, articles densos i molta lletra per passar el matí de diumenge. En el meu cas, acompanyat d’unes típiques cookies americanes que he fornejat aquest matí. Pas indispensable per analitzar els articles sobre la cursa de les primàries de Pensylvania on Obama ha cremat la seva estela d’èxit. Ja queda menys pel veredicte final de les primàries, que cada dia semblen més obra de Sorkin o Benet i Jornet.
Però l’autèntica novela està a les files del PP. El que té d’espectacle la guerra interna que hi ha al partit ha tingut un moment de màxim històric a l’arenga que ahir Rajoy va llençar des d’Elx. Recolzats pels barons medtierranis, ha llençat missatges clau contra Esperanza Aguirre, l’enemiga a l’ombra que encara està observant si té els recolzament necessaris per plantar cara a Rajoy i no morir a l’intent.
Els missatges de Rajoy són clars: a qui no li agradi això, que marxi. I la brunete mediàtica, que calli. El què passa és que Rajoy no té autoritat moral per fer això: fa poc més d’un mes defensava la gestió d’Aguirre com el millor exemple del que pot fer el PP. Davant de Zapatero, als debats cara a cara i amb quasi tot el país mirant-ho. I fa poc més de dos mesos va fer un suposat cop de puny a la taula per quadrar a Gallardón i, llavors deien, a Aguirre. Però el cert era que tal cop de puny no va ser res més que una cessió a l’entorn Aguirrista al que ara pretén doblegar. El monstre l’ha alimentat ell, i està en plena forma. Li caldrà molta energia per matar-lo, energia que no està gastant on caldria gastar-la: Zapatero va fent. I de fet, si el PP durant el debat d’investidura estava més pendent de les portes endins del què deia ZP, el senyal és més que clar…
escolta aquest post aquí
La guerra del francès
El missatge és clar. Les imatges el reforcen. El nou superman de la política europea ha hagut d’anar en ajuda de la pobre diplomàcia espanyola. I aquestes imatges fan mal. Fan mal perquè la majoria dels espanyols no són conscients de com és de dèbil la diplomàcia espanyola. Fan mal perquè els espanyols que es preocupen en arribar a finals de mes no saben que la diplomàcia espanyola no té la mateixa capacitat i influència que la francesa.
No saben que Espanya no és França o Regne Unit. No saben que a escala mundial no és el mateix el MAE que el Foreign Affairs Office. No saben que no és el mateix que els francesos aconsegueixin contractes per l’alta velocitat al Marroc i que nosaltres tinguem una retirada de l’ambaixador marroquí. No saben com som de febles.
I en l’imaginari col·lectiu tenim a un Aznar que es passejava per Texas o Washington com qui està a casa seva. I en la memòria tenim a un Aznar amb Blair i Bush. I sí, tots sabem que allò ens va dur a una guerra il·legal, tots sabem que va acabar amb un Iraq en crisi i sense fe ni destí. I quan Arístegui del PP surt als mitjans i posa el dit en la llaga, els que no sàpiguen de què va això de la política exterior se’l creuran. És inútil explicar al ciutadà normal que Aznar i el PP es van carregar la política exterior espanyola i que ens van enemistar amb els nostres aliats. O que la crisi de Perejil va ser tant o més greu que la visita dels reis.
Se’l creuran perquè les imatges són clares. Un president de França anant al rescar de compatriotes.
I la persona que la setmana que ve viatjarà a Singapur, a Beijing, a Managua o a Dakar pot pensar que si a ell li passés alguna cosa el seu govern no l’ajudarà.
Tant fa que en realitat els tractats comunitaris suposin el dret a l’assistència diplomàtica mútua. Tant fa. El missatge és el què és.
A cinc mesos de les eleccions, ZP no és el superheroi que retirava tropes d’Iraq. Ara el superheroi és el veí que se’n va al llit amb la teva parella. Ara el superheroi és un home conservador que no té pèls a la llengua. La guerra del francès.
