Waterloo – I was defeated, you won the war
Waterloo – Promise to love you for ever more
Waterloo – Couldn’t escape if I wanted to
Waterloo – Knowing my fate is to be with you
Waterloo – Finally facing my Waterloo

David Cameron va demanar als seus, durant la celebració de l’última convenció, que no celebressin el seu excel·lent moment amb xampany, ostres o caviar. Que no es deixessin enredar pel luxe i que, sobretot, l’eufòria no es plasmés en fotos comprometedores. Després va ser el mateix Cameron el que va ser caçat amb xampany …

Les formes són molt importants. A vegades, gairebé més que el fons. Especialment en aquesta tirania de la immediatesa que moltes vegades és el nostre marc d’atenció. Especialment quan tota una proposta política s’encapsula en dos minuts en un informatiu o quan una imatge pot valer més que centenars d’informes sobre una llei que s’anuncia.

Imaginem la situació a la casa de qualsevol família que té, almenys, a un dels seus membres a l’atur. No parlem ja de les que tenen a més d’un. Atur, precarietat econòmica per arribar a final de mes. Inestabilitat. Preocupació. Imaginem que avui, en ser diumenge, potser quan el sol s’ha amagat han decidit repassar factures i ja han vist que no saben com arribaran a final de mes en els 8 dies que resten per matar novembre. Imaginem una situació que és cada vegada més comuna.

I imaginem també que aquesta família, aquesta mateixa nit, sopen veient els informatius i es troben amb un espectacle de ministres entrant en una sala al ritme d’una orquestra. Saludant a tots, llançant petons a l’aire. Imaginem que aquesta família que a mitja tarda s’angoixava amb els seus comptes, observa com el Govern gairebé en ple passa el matí d’un diumenge en un festa. La llei d’economia sostenible és l’últim en el que reparen.

El missatge enviat ahir pel govern és totalment contradictori. Si, cal obrir portes a l’esperança, per descomptat. Però no a costa d’un espectacle digne d’un programa televisiu. El format és nou, és arriscat. Fins i tot és valent sortir amb això amb el que està passant, però és molt desafortunat. I no entendre-ho és un risc difícil d’assumir.

A moltes persones se li haurà fet estrany veure a tant ministre sortir al ritme del saxofon. Observar com en els moments més durs de la crisi, la nova direcció del país neix d’un míting amb diversos presentadors i enllaunat en un format que era fàcilment associable al Club de la Comèdia.

Cameron era conscient del que es jugava. Sembla que a Ferraz no són conscients de la imatge que han enviat avui a milers de ciutadans. La comunicació és la gestió de percepcions, i la d’avui se suma a tantes i tantes que són les autèntiques causes de l’enfonsament del PSOE en les enquestes. El que alimenta aquest mar de fons que és més potent que Gürtel.

Encara que clar, per a fons i forma … Quin missatge amaga que la cançó escollida per a l’entrada d’Elena Salgado sigui el Waterloo d’Abba? El del fracàs de les mesures econòmiques o el fet que avui tots els mitjans, blocs i opinadors dediquin més temps a parlar de la big band, els presentadors, les entrevistes i el moment “Jonas Brothers” viscut a l’acte a comentar la proposta legislativa del Govern?

Ricardo Costa ha posat en evidència a Mariano Rajoy com poques persones han fet en els darrers anys. Ahir el castellonenc va ser el director d’una estranya posada en escena que manté en suspens a gran part del país.

Costa va jugar molt bé les seves cartes i va demostrar això que la venjança és un plat que se serveix fred. El seu retir pel Camí de Sant Jaume li ha permès ser el narrador d’una gran història que tindrà efectes greus el Partit Popular.

De moment, molts ciutadans, especialment els que seran decisius per guanyar les eleccions, s’han preguntat “Qui mana al PP?”, Perquè la quantitat de missatges contradictoris que s’estan rebent ens duen sense dubte a aquesta reflexió. I Costa va ser el màxim instigador d’aquests missatges, amb un Francisco Camps que no sap ben bé què fer.

A nivell comunicatiu, l’envit de Costa va fregar la perfecció. Va fer valer com poques vegades s’ha vist la màxima de Clausewitz: la millor defensa, és la defensa mateixa. I va ordir la trama que tots més o menys coneixem.

Però em semblen especialment interessants alguns elements del relat que ens va presentar el ja ex-secretari general del PPCV:

El tempo

Ricardo Costa va gestionar a la seva voluntat el temps informatiu dels mitjans i l’opinió online. El comunicat que va llegir abans de la reunió que havia de certificar la seva defunció política va augmentar la temperatura política. Un d’aquests girs inesperats quan tothom donava per fet que la seva sortida era ja un mer tràmit. Però no, va alimentar la tensió i revalorar la seva pròpia persona en vistes a la reunió. Ell no se n’anava, sinó que el feien fora. I no estava disposat a fer-ho sense portar-se a algú per davant.

Després de la reunió, va mantenir el tempo. No només va fer una gran maniobra de distracció per evitar que la premsa assetgés al president Camps, sinó que després de la reunió va comparèixer per informar que ell no marxava. I si ho feia, era amb diverses condicions.

La pilota a la teulada de Camps i Rajoy. Camps no ha fet els deures i Génova ha de confirmar que Costa ja no és secretari general dels populars valencians …

El llenguatge no verbal

Costa ha comunicat perfectament el que volia fer sense necessitat de dir res. La seva entrada a la seu del PP era tota una declaració d’intencions. Pas ferm, somriure d’orella a orella. Apareix sense corbata, relaxat. Una cosa que fa pensar que no serà una presa fàcil.

El seu posat, ja amb corbata, mentre llegeix el comunicat és un altre llibre obert. De front, amb fermesa, en la primera línia de foc. I després d’això, les fotos que transcendeixen de la reunió popular, amb francs somriures, rostre relaxat i una altra sense corbata. Una contradicció enorme entre la història oficial i el que comunicava la seva persona.

El missatge

El missatge de Costa ha estat molt clar. No se’n va, el fan fora. I no només això, sinó que amenaça de facto amb tirar de la manta. La comissió d’investigació que ha proposat va per aquest camí, i el tortuositats relatades després de la reunió sobre aquesta comissió i la seva suspensió només si aquesta es forma, és una forma única d’enviar un missatge clar: ell té la paella pel mànec.

Però també és un missatge de la pròpia situació del PP, en què Camps anuncia la seva destitució a Gènova, però Costa nega que això hagi passat. Un missatge en tota regla de què la nau popular no sap qui la governa. Encara que el PPCV s’esforci a mostrar a la home de la seva web un missatge com “El PPCV surt més unit i reforçat després de la celebració del CER”, amb una foto de Camps i Costa somrients.

Després d’analitzar aquests elements, l’embolic Gürtel s’embolica més del que es podia esperar. No només s’evita una acció contundent que doni aire a Rajoy i Camps, sinó que l’acció té els efectes contraris: sembrar més dubtes. Per què Camps segueix donant suport a Costa mentre anuncia a Rajoy que tot ha acabat?

L’efecte més immediat és la demostració pública de la fortalesa de Costa. Ha sabut jugar molt bé les seves cartes i ha demostrat una sang freda que espanta. Si algú és capaç d’escenificar així la seva mort política de què no serà capaç?

S’ha parlat molt en els darrers dies de la crisi oberta entre el Grup Prisa i el PSOE. Anàlisis per a tots els gustos i colors que estan deixant algunes imatges curioses, com observar els tertulians de García Campoy defensant el mateix malgrat estar a esquerra i dreta. Però poc s’ha parlat dels conceptes que s’estan movent.

El llenguatge, com sol passar en aquests casos, és tremendament bèl·lic i masculí. Sembla com si l’artífex dels governs paritaris calgui combatre’l amb un brot de testosterona política. O mediàtica, en aquest cas. Analitzem el que han titulat els mitjans i a la xarxa a propòsit d’aquest episodi que marcarà de manera significativa les relacions entre ambdues parts.

El País caracteritzava Zapatero com el Gran Timoner (com si fos el de Master & Commander) que té problemes per a dirigir, que es va embrancar en estratègia que no té èxit i que improvisa com un militar que només veu el que li arriba a la vista en el camp de batalla.

S’ha parlat de guerra oberta, alguns blocaires no han dubtat a titular seus posts com “parte de guerra”. I com a tal guerra, les parts s’han mobilitzat. Encara que, segons indiquen alguns, tot va començar pel tret d’una de les parts com si l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran es tractés …

La “escalation” del fragor de la guerra, com dirien els anglosaxons, ha portat a les parts al rearmament: uns, ideològic i els altres d’intensificació dels atacs, maniobrant per aconseguir l’objectiu. A degollament, si cal. Fins acorralar l’adversari.

Clausewitz estaria content en veure com el lèxic de la guerra està més en vigor que mai. I la guerra, com totes, deixarà víctimes al seu pas. Alguns esperarien que aquestes fossin polítiques, però la realitat financera de Prisa és la que és i potser aquestes víctimes siguin treballadors i treballadores que no són els que empunyen els titulars.

Però el mateix Clausewitz es preguntaria que, si el millor atac és la defensa, perquè una part ha emprès aquest atac sense protegir les seves posicions. Perquè com el prussià indica, sempre és més fàcil destruir que construir, com si en Prisa ja haguessin desistit de seguir construint. Complicat, sanguinari i bèl·lic tot plegat…

Acusar al teu adversari polític d’improvisar, i que la gent tingui la mateixa percepció que tu, és un dels millors escenaris que puguis desitjar. La improvisació és a la política el que els núvols són a un dia de platja.

Improvisar en política suposa posar de relleu la manca d’estratègia, de reflexió en les decisions que es prenen i, per tant, de totes les dades que han de recopilar abans de prendre una decisió. És a dir, fallar en la principal tasca d’un govern, gestionar els problemes i aportar solucions.

Per això, quan l’oposició fa servir de manera intensiva aquesta idea, si la realitat acompanya, els resultats poden ser molt clars. Perquè a vegades les polítiques poden sortir millor o pitjor, però si els ciutadans creuen que s’ha fet el que s’ha pogut no cauran en la idea que els resultats negatius són per culpa del treball, sinó del context.

El poder de la paraula és la seva capacitat d’evocar-nos experiències pròpies. Qui no s’ha presentat a un examen sense gairebé haver estudiat i ha confiat en la seva capacitat d’improvisar davant un full en blanc? I aquella presentació en una classe, al teu cap o davant d’un client a l’espera que algun recurs funcioni? I sí, tots sabem quins resultats sol tenir una improvisació.

Per això, no és estrany que el PSOE ho tingui tan negre davant la gestió de la crisi econòmica. Per a molts ciutadans, aquesta és la legislatura de la improvisació, des de l’anunci de la retirada de Kosovo al propi Plan E. No dic que sigui cert, però aquesta és la concepció per a molts. I l’últim cavall de Troia per als socialistes ha estat l’ajuda dels 420 € a aturats, una acció que no pot rebre les crítiques frontals de l’oposició (en aquest context, és difícil defensar que no s’ajudi a qui ho necessita), però que està essent percebuda com un gran pegat.

Quan no es poden rendibilitzar les accions d’una decisió política, el problema és gran. I si aquesta victòria dels teus adversaris es fa a través d’una paraula que funciona, l’efecte pot ser demolidor.

Amb aquesta paraula, inauguro una nova categoria d’aquest bloc, amb les paraules que funcionen, inspirat en el llibre de Frank Lutz “Words that Work. It’s not what you say it’s what people hear “. Properament, més paraules que funcionen.

Passaven vint minuts de la una del migdia quan el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero es situava darrere del faristol instal·lat a la sala de premsa del palau de La Moncloa. Vestit fosc, camisa blanca i corbata fosca a ratlles. Cara llarga, encara que va fer l’esforç d’esbossar somriures per rebaixar la tensió del moment.

I no era per menys. Almenys tres fonts diferents havien filtrat a la premsa el que ell venia a explicar: una remodelació profunda del seu Govern. Filtracions que entelava el que estava cridat a ser un dels moments més importants de l’any (la seva foto amb Barack Obama il·lustrant una nova etapa en les relacions bilaterals) i que posava al descobert el seu cop d’efecte per noquejar el PP en plena setmana de vacances. De fet, el president volia fer ús de la tècnica ja utilitzada per a la legalització del PCE, en una Setmana Santa del ja llunyà 1977.

Com ha dit avui el president, els periodistes van fer la seva feina i van descobrir el que es coïa a Moncloa. El que no va dir és que s’ha perdut més que guanyat amb aquesta escenificació d’una profunda crisi:

1. El curs dels esdeveniments han evitat recollir l’estela d’èxit de la participació d’Espanya en les cimeres del G-20, OTAN i Aliança de Civilitzacions. La crisi de govern ha menjat espai i temps a la principal notícia dels darrers mesos.

2. S’ha escenificat una crisi i no una oportunitat de millora. Mantenir incògnites sobre el futur del país durant 48 hores ha mostrat la cara més fosca d’un govern amb limitacions per dur la davantera en l’impuls polític.

3. S’ha perdut l’oportunitat de sorprendre, disminuir els efectes de la crisi i convertir la reforma d’un govern en quelcom positiu. Els tints dramàtics d’aquestes hores haguessin estat perfectament evitables.

Ens trobem davant d’una mala gestió de la comunicació. És un fet innegable. Una crisi que ha tret més que aportat al balanç d’actius del govern i que mostra la debilitat per controlar el que diuen els seus propis integrants. O el que és el mateix, que posa al foc amic en una posició més mortal que l’enemic.
No és la meva intenció analitzar la vàlua o no dels nous ministres i ministres (per això us recomano alguns dels enllaços d’aquest post) però vull deixar per a la reflexió alguns punts importants dels canvis en el Govern.

1. Tinc la sensació que el Govern ha perdut una oportunitat d’or per mitigar els efectes de la crisi en els seus suports. No sé si optar per un ministre o ministra d’Economia independent, nou, etc. hagués estat millor. M’explico: Salgado ha format part de tots els executius de Zapatero i en absolut es pot dir que sigui impuls o un canvi radical. Em pregunto què hagués passat si una nova figura hagués emergit, i què hagués fet l’oposició amb els necessaris 100 dies de gràcia que coincidirien amb una vital campanya electoral. Si algú s’aventura a comentar, benvingut serà.

2. Catalunya, tot i haver donat 25 decisius diputats que van fer a Zapatero President, té un poder diluït en aquest executiu. Chacón segueix en Defensa i Corbacho serà el ministre dels 5 milions d’aturats, mentre Galícia segueix amb els seus 3 ministres (amb una vicepresidenta) i un pes pesat com Chaves va encarregar-se de quelcom anomenat Cooperació Territorial, que no deixarà de ser d’Administracions Públiques.

3. A més, Catalunya no pot rebre amb molta il·lusió el canvi: si amb la nova vicepresidenta no es van assolir acords sobre competències que estan recollides en l’Estatut (i amb qui s’haurà de pactar ara el finançament), no hi ha fets massa objectius per creure que sí s’assolissin amb Chaves (amb un marcat perfil polític en la matèria). Tot sembla indicar que no hi haurà finançament aquest any, amb la qual cosa el paper d’ERC al tripartit comença a grinyolar. Estarà Zapatero desitjant la ruptura del tripartit i unes eleccions anticipades que portin a CiU a la Generalitat i un aliat per aprovar pressupostos a la tardor?

4. I el PSOE? Està apostant tot a una sola carta en una situació desesperada? Les tres figures claus del Partit estan en el Govern, amb el que això suposa. Busca reforçar-lo, però el risc d’una derrota electoral d’aquí a 2012 avança una futura crisi en el partit que tindrà als seus pesos pesants en responsabilitats governamentals.

Zapatero se la juga per escenificar un canvi de ritme. Sembla ser que aquest últim any ha tingut un govern amb el pas canviat i vol agafar ritme en vistes a la presidència europea de 2010. I per fer front a la famosa crisi, és clar. Haurem d’esperar, almenys, a aquests 100 primers dies i a unes decisives eleccions europees el 7 de juny.

Més informació

César Calderón

Enrique Dans

Ignacio Escolar

Pablo Urbiola

Pau Canaleta

El País

La Vanguardia

El Mundo

ABC

La Moncloa

L’equador de la legislatura sembla encara llunyà, malgrat que l’esgotament es percep. No sabem si és un esgotament real o no, però la percepció (que és el que compta en comunicació) és que el govern que presideix José Luis Rodríguez Zapatero arriba molt tocat a la celebració del primer aniversari de la seva victòria electoral.

Veiem perquè…
El pecat original
El mateix resultat electoral va ser un senyal d’alarma que no es va saber interpretar. La seva victòria va estar marcada per la confiança dipositada en el seu projecte en dues zones molt concretes del territori: Euskadi i Catalunya. Una falsa eufòria pels resultats marcà les negociacions post-electorals, i per primera vegada en la història de la democràcia, el president va ser elegit per majoria simple en la segona volta.

Heus ací els dos grans esculls d’aquest primer any després de la victòria: la dependència del que passa en els territoris i la solitud parlamentària d’un govern en minoria.

Un fals optimisme
Zapatero ha estat afortunat durant els primers 6 mesos després de la seva victòria. Mentre els senyals d’alarma per la crisi econòmica se sentien a tot el món, el clima social i econòmic espanyol no les percebia. I a més, el defensor d’aquest missatge, l’oposició popular, es trobava immers en un caos intern de batalles pel lideratge.

Una reacció tardana
Els darrers 6 mesos han estat menys feliços. La crisi econòmica ha colpejat seriosament al país i els indicadors macroeconòmics es barregen amb els relats personals de tants espanyols que pateixen en les seves carns el que el Govern va atribuir només als desajustos del sistema internacional i de la corrupció als Estats Units.

La reacció del Govern, amb l’aprovació del Pla E ha arribat tard i no ha estat prou clara per a molts, tal com es va veure en el programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”. Ha faltat un discurs convincent contra la crisi, no s’ha articulat un missatge que sumi suports i aquesta debilitat l’acabarà pagant Zapatero.

Aquest discurs integrador o de front comú davant un gran problema tampoc s’ha vist a les Corts. Avui el Govern està més sol que mai i el desenllaç a Euskadi preveu una major debilitat per tirar endavant les grans reformes necessàries. Com la de la Justícia, que després dels moments viscuts amb Fernández Bermejo, han portat els aires de canvi al calaix sota clau.

El problema de la lenta reacció del Govern és que els èxits del Govern han passat a un segon pla. Avui Francisco Polo cita el recolzament d’Obama a l’Aliança de Civilitzacions promoguda per Zapatero, però les xifres de l’atur són, a dia d’avui, el gran focus d’atenció.

Què fer?
Són moltes les alarmes enceses en els darrers mesos: el suspens de Zapatero en la valoració del CIS, l’aparició en mitjans d’un líder cada vegada més crispat -com marca el seu llenguatge no verbal-i més allunyat dels ciutadans normals i corrents, la victòria del PP a Galícia, les mostres públiques de membres del seu gabinet sobre el seu desig de ser ex ministres … Què cal fer per contenir aquesta deriva?

Tornem a les percepcions. No poden estar en un moment pitjor: la crisi de confiança en l’economia afecta a la ja minvada confiança en la política i en el Govern. Malgrat que Zapatero es resisteix a avançar la reforma de l’Executiu prevista per al 2010 després de la presidència espanyola de la UE, ha d’enviar un missatge de fortalesa que avui no pot fer. I ha de passar per reforçar l’executiu.

Amb les eleccions europees a tocar, la pressió dels populars es preveu elevada. Si aquesta debilitat es manté i el PSOE perd les europees, les campanes a mort podrien començar a sonar.

Fortalesa, claredat en el missatge i la tornada a un forçós tarannà conciliador han de ser les claus que mantinguin en vida a un govern que a dia d’avui no ofereix garanties d’esgotar la legislatura. I la clau tornarà a estar en els territoris, on els partits frontissa tradicionals han deixat de tenir interès en acostar-se a qui els pot cremar.

Rita Barberà ha estat l’artífex d’una fotografia i una posada en escena que ha aconseguit captar l’atenció de tots els mitjans avui: una atípica compareixença en dimecres de Mariano Rajoy rodejat de la plana major del partit com a resposta a les dues trames de delictes pressumptament comesos per membres del partit conservador.

Poc podia imaginar, quan he passat per la porta de Gènova 13 aquest matí, que el PP aconseguiria marcar l’agenda mediàtica del dia. És just reconèixer que la imatge acompanya a les acusacions més o menys encobertes de Rajoy sobre la jornada de caça del ministre Bermejo i el jutge instructor d’una de les dues trames, Baltasar Garzón. També és just reconèixer que Rajoy reforça el ritme que Esperanza Aguirre havia marcat: davant els atacs, contraatac.

Com a imatge i com a momentum comunicatiu, és impecable. Ara bé, no estic convençut dels efectes a llarg termini d’aquesta acció. Si les investigacions judicials són certes i els encausats acaben amb una condemna sobre les seves espatlles; la defensa a ultrança de la honorabilitat que la plana major del PP està fent es podria veure tocada. I el què és més important posarà de manifest que una posada en escena impressionant no amaga el què diuen unes investigacions en curs: més de 30 persones acusades de delictes greus, més un cas de suposats espionatges que atenten contra les llibertats fonamentals.

L’acció del PP cal entendre-la com una sortida endavant per reflotar un vaixell que amenaça amb esfondrar-se just quan hi ha dues eleccions a tocar: per molt que es puguin fer elocubracions sobre el moment en què la causa es fa pública, els suposats delictes no deixen de ser delictes greus. El culpable no podrà ser mai un jutge instructor: ho serà qui ha comès delictes.

Aquesta és una variable que em falta, no obstant, de la impecable acció comunicativa de la plana major del partit. Els ciutadans tenen criteri i saben veure quan un partit és amenaçat injustament i quan no. En un context de crisi, la corrupció esdevé més criticable que mai. I la sensibilitat social és més punyent que mai.

A río revuelto, ganancia de pescadores. O el què és mateix com aconseguir desviar l’atenció de l’opinió pública sobre els temes que afebleixen al teu adversari protagonitzant absurdes polèmiques. Així es podria definir la darrera setmana del PP si atenem a les dues fites comunicatives que han protagonitzat en només 7 dies: la fotografia i entrevista de la portaveu popular al Congrés, Soraya Sáenz de Santamaría a El Mundo i l’escàndol de la xarxa d’espionatge il·legal que, presumptament, la Comunitat de Madrid ha posat en marxa.

El govern està contra les cordes (o poc li queda per resistir amb el xàfec que cau): cada dia apareixen noves dades que assenyalen el què tots sabem respecte a la delicada -per usar un llenguatge soft- situació de l’economia. És una pluja constant de males notícies, amb previsions de creixement contestades per la pròpia Comissió Europea, amb una amenaça de sanció a Espanya pel seu endeutament excessiu i amb la intenció de S&P de rebaixar la valoració del país en la seva escala. Els inputs negatius al debat són de prou entitat com per entendre que, per si sola, la crisi podria fer caure el govern.

Aquesta premissa encara pren més força si atenem al mal funcionament de la comunicació del govern: cada portaveu diu una cosa diferent. L’optimisme del president Zapatero xoca amb Solbes, que afirma no tenir més instruments per acabar amb la crisi. Mentrestant, Leire Pajín li dóna un altre angle a l’afer o Miguel Sebastián s’atreveix a parafrasejar a Kennedy i demanar als espanyols consumir productes del país. Rocambolesc tot plegat: quan més unió necessites al missatge, més el disgregues.

Però no. El govern no cau ni sent, de moment, l’alè del segon classificat al seu clatell més enllà de les periòdiques enquestes que anuncien una possible victòria del PP però que també assenyalen la debilitat de l’ex-vicepresident d’Aznar. Per evitar que l’alè els posi nerviosos, el propi PP sap jugar les seves cartes… erròniament.

Comencem amb la famosa foto de Soraya Sáenz de Santamaría (SSS). Alguns afirmen que és el retorn de SSS a la primera línia de la política, després de veure com no podia fer-se un forat informatiu. Però aquesta premissa s’oblida d’un aspecte: encara que la resurrecció en política és una màxima, hom no pot fer-ho de qualsevol manera. Sobretot si aquesta acció s’interpreta com a desesperada i inadequada. Desesperada perquè manifesta molt poc anàlisi del context i de les conseqüències i inadequada perquè atempta de ple contra el missatge del PP. Per entendre’ns, la foto fa el mateix favor a l’estratègia i el missatge dels populars que si aparegués el botiguer de confiança de Rajoy manifestant que cada dia de la setmana el cap de cartell popular es menja dues llaunes de caviar iranià per sopar. Quina contradicció s’esdevindria amb el missatge d’austeritat, no creuen?

Per què la foto de SSS és una contradicció? Perquè la imatge sofisticada i pseudo eròtica que transmet s’allunya de la que ella mateixa ha volgut generar sempre: la de la dona JASP (Jove, tot i que sobradament preparada) que treballa sense descans pels espanyols. Significa que ja no ho és? No, però resulta frívola. Més quan des de les bancades populars es fa tot el possible per afirmar que es treballa sense descans mentre el govern no ho fa. Significa que SSS no té un cantó eròtic, que no té intimitat per fer-se fotos així? En absolut, pot fer-les i posar-les al menjador de casa seva. Però ha d’entendre que quan apareixen a la portada del segon diari més llegit d’Espanya, tenen un efecte directe en molts ciutadans que es pregunten moltes coses.

Hi ha, també, una qüestió de discriminació de gènere en tot aquest afer i que només el temps sabrà valorar. D’una dona política s’espera, tradicionalment, que respongui a un patró masculí d’autoritat. L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens mostrava a “Políticas” que no ha estat així en moltes d’elles, líders que han sabut imprimir la seva pròpia estela de lideratge. Potser SSS creu que aquesta és la via, però sense cap mena de dubte no té res a veure amb altres dones que han estat el centre de la crítica dels sectors més conservadors com Carme Chacón.

En definitiva, aquestes interferències en el missatge són estalviables. Sobretot si es posen en el mateix camp que tant criticà el PP en ple. Recorden unes fotos de les ministres socialistes del primer govern de Zapatero per a la revista Vogue?

L’espionatge a la Comunitat de Madrid és un altre tema. Ens mostra com una filtració sobre un tema tan delicat com aquest es posa en primera pàgina sí o sí. És un cas de corrupció política greu i encara que el lideratge d’Aguirre no està en perill, suposarà algun que altre problema a la presidenta. Més que res perquè les persones que han estat objecte de les investigacions d’ex-policíes i ex-guàrdies civils són càrrecs d’altres faccions populars contràries a la d’Esperanza Aguirre.

Aquest issue tindrà dos efectes: un intern, en les relacions de poder entre les faccions i un extern, quan se’n depurin responsabilitats a mesura que les investigacions vagin endavant. Sempre i quan els jutges i les vagues ho permetin.

En tot cas SSS i la xarxa d’espionatge d’Esperanza fan un favor dels grans al govern de Zapatero. Les maniobres de distracció les porta el PP de casa, com si convides a algú a sopar i no només duu el vi, sinó tot l’àpat. Si el govern usés aquest avantatge competitiu ja seria d’escàndol, però són conscients que per enriquir el debat cal posar una nota dissonant de tant en tant.

Potser la marca Loctite hauria de pensar en una nova campanya de màrqueting per aquest 2009. Loctite: ho fixem tot. Fins i tot el missatge del govern. I el missatge del PP.

En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el  lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.

Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral.  Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.

Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.

Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors:  Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.

Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.

El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.

Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.

L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.

D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!

La omnipresent crisi econòmica és, després de molts anys, protagonista un altre cop d’un any que es tanca. La crisi, però, ha tingut dos grans moments d’importància: quan no n’hi havia (o crèiem que no hi era) i quan ella mateixa va fer acte de presència amb una força inusitada.

I com que política i economia van tan de bracet com les olives i les escopinyes o el sol i l’ombra, durant la campanya a les eleccions generals de març vam veure l’intent desesperat del PP de fer entrar el tema en l’agenda d’aquelles eleccions. No vull dir que els faltés raó o no, senzillament que la ciutadania no percebia la crisi com una cosa plausible.

Després vam ser testimonis del negacionisme del Govern davant dels efectes primerencs de la crisi, fins que la bombolla va petar després de les vacances, el dia que Lehman Brothers va caure i McCain va dir que l’economia americana era forta.

A partir d’aquell moment es van decidir unes eleccions presidencials americanes, el món es va posar a fer rescats financers multimilionaris, reunions multilaterals, fotos, paraules i efectes devastadors per a l’economia a escala mundial.

Ja sé que esteu cansats de sentir la paraula crisi, però què hi farem… és un dels noms propis de l’any!