Article

De Palomares a Florida: donar exemple en temps de crisi

Quan el malvat senyor Burns, l’home més ric de Springfield i propietari de la central nuclear de la ciutat inventada per Matt Groening, va decidir presentar-se a les eleccions a governador pel partit Republicà, no podia imaginar que un sol detall, una reacció personal, podria costar-li la victòria. Ni tots els diners invertits, la xerrameca i el reciclatge de la seva imatge van poder amb el tros de peix que va escopir en directe davant les televisions de tot l’estat.

Lisa i Marge Simpson, les demòcrates i ecologistes de la família, van ordir la trama per servir a Burns un peix de tres ulls mutat per la contaminació de la seva central. Burns ho va escopir amb fàstic. Una victòria electoral es pot treballar durant mesos amb esforç i diners, però es pot perdre per una reacció. Per això, un polític s’arrisca a perdre tota la seva credibilitat quan s’atreveix amb segons quines coses. Especialment quan tenen entre mans temes d’alarma social.

Els nostres líders donen exemple de forma constant. Estan sotmesos a l’escrutini de mitjans i ciutadans i saben que tot el que facin tindrà conseqüències. Per bé o per mal. Així, la seva actuació sembla necessària quan certs temes arriben al gran públic. Quan els poders públics asseguren una cosa però la immensa majoria de la ciutadania en creu la contrària.

Catàstrofes naturals, riscos sanitaris, alertes alimentàries, projectes percebuts per la ciutadania com pitjors que altres alternatives… aquest tipus de situacions necessiten un suport públic i notori dels responsables polítics per poder recuperar la confiança.

Per què necessitem veure un polític banyar-se en aigües contaminades o menjar un aliment que ha estat vetat per l’imaginari col·lectiu? Necessitem comprovar en les carns dels que prescriuen que el que recomanen, dicten o afirmen és cert. És una necessitat lògica de veure que el que diuen és cert. És, sens dubte, un dels moments més interessants de la comunicació pública ja que és la persona, amb els seus sentiments i les seves reaccions la que ha de reforçar el seu missatge. Escopir el menjar, com Burns, pot suposar l’enfonsament, no ja de la imatge del polític, sinó d’indústries, interessos o formes de vida que viuen al darrere d’aquestes situacions límit.

Per això, no és estrany veure el president Obama i la seva filla Sasha banyant-se a les aigües del Golf de Mèxic que s’han vist afectades pel desastre petroler de BP. Aquest cap de setmana el matrimoni presidencial i la seva filla van acudir a Panama City i van mostrar el seu suport a la zona, que està patint els efectes econòmics de l’abocament. La Casa Blanca ha circulat la imatge de pare i filla en les aigües, un missatge inequívoc de suport a la zona i de minimització dels efectes per a la salut pública.

Un altre bany molt semblant va tenir lloc a Espanya a Palomares. El protagonista, el ministre d’Informació i Turisme de la dictadura franquista, Manuel Fraga. El 17 gener 1966 un B52 de l’exèrcit nord-americà, carregat amb armes nuclears, va col·lisionar a la localitat almerienca amb un avió de reaprovisionament. Les bombes termonuclears que anaven a bord es van repartir entre terra i mar. Dues de les quatre bombes van quedar intactes però les altres dues van detonar escampant uns 20 kg de plutoni altament radioactiu pels voltants.

Així, el 9 de març d’aquell mateix any, Manuel Fraga es va banyar a Palomares costat del ambaixador nord-americà per mostrar al món que no existia cap risc. Tot i això, encara avui Palomares és la localitat més radioactiva d’Espanya i la contaminació a la zona va ser profusa. En tot cas, aquest bany va ser el suport necessari per a la zona i per la pau i la societat que mai va saber del cert el que ha passat, gràcia i obra de la dictadura franquista i de la informació ocultada de manera deliberada al govern espanyol per part de les autoritats nord-americanes.

A mig camí entre Florida i Palomares trobem el afartament de vedella que va patir el llavors ministre d’Agricultura del govern del PP, Miguel Arias Cañete. Quan el boví espanyol es va veure afectat, com el d’altres països europeus, per l’encefalopatia espongiforme bovina, coneguda com “el mal de les vaques boges”, el ministre va haver de sortir en defensa dels interessos del sector mostrant que era segur menjar aquest tipus de carn. I va resultar molt creïble. El recurs comunicatiu de veure a algú que s’introdueix en el seu organisme una cosa que és jutjat com nociu, té un gran efecte.

En aquest sentit, proper a l’exemple de Arias Cañete, trobem el president de la Generalitat de Catalunya i seu conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, que no van dubtar a beure un got d’aigua tractada a la dessalinitzadora que van inaugurar al Prat el 2008 davant les càmeres.

Donar exemple pot portar els responsables fins a engrandir el seu carnet de vacunació. La consellera de Salut, Marina Geli, va aparèixer davant els mitjans en plena tempesta per la Grip A -la pandèmia que recentment ha estat esborrada del mapa i el pànic va arribar a límits insospitats- sent vacunada. Un altre exemple de l’exposició als riscos com a via de contenció d’una alarma.

Sens dubte, aquest tipus de casos il·lustren les múltiples opcions de què disposen els polítics per fer front a una situació de crisi. La informació veraç, pertinent i a temps es dóna per descomptada -encara que no sigui així en la majoria dels casos-, però l’exemple s’estén. Potser perquè els fils de plastilina, prenent la frase prestada a Rajoy, no van estar presents en el faristol de la sala de premsa de la Casa Blanca, veure com el president es banya a l’oceà és encara més creïble.

Article

El discurs de Charles de Gaulle el 18 de juny de 1940

El 18 de juny de 1940, el jove i acabat d’ascendir a general, Charles de Gaulle, es va dirigir a França des del seu exili a Londres. Havia arribat un dia abans i gràcies a la intervenció de Churchill, primer ministre britànic, va poder dir al poble francès que França no estava encara derrotada, tot i l’armistici del govern col·laboracionista de Pétain. Les paraules que van canviar la història van prendre cos en un breu però intens discurs:

Els líders que, des de fa molts anys, estan al capdavant dels exèrcits francesos, han format un govern. Aquest govern al·legant la derrota dels nostres exèrcits, s’ha posat en contacte amb l’enemic per al cessament de les hostilitats.

És cert que hem estat i seguim estant submergits per la força mecànica terrestre i aèria a l’enemic. Infinitament més que el seu número, són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que ens fan retrocedir. Són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que han sorprès als nostres líders fins al punt de portar-los a on ara es troben.

Però s’ha dit l’última paraula? Ha de perdre l’esperança? És definitiva la derrota? No!

Creieu-me a mi que us parlo amb coneixement de causa i us dic que res està perdut per França. Els mateixos mitjans que ens han vençut ens poden portar un dia la victòria.

Perquè França no està sola! No està sola! No està sola! Té un vast imperi rere d’ella. Pot formar un bloc amb l’Imperi britànic que domina els mars i contínua la lluita. Pot, com Anglaterra, utilitzar il·limitadament la immensa indústria dels Estats Units.

Aquesta guerra no està limitada al desgraciat territori del nostre país. Aquesta guerra no ha quedat decidida per la batalla de França. Aquesta guerra és una guerra mundial. Totes les faltes, tots els retards, tots els patiments no impedeixen que existeixin, en l’univers, tots els mitjans per aixafar un dia als nostres enemics. Fulminats avui per la força mecànica, podem vèncer en el futur per una força mecànica superior: està en això el destí del món.

Jo, general De Gaulle, actualment a Londres, convido als oficials i soldats francesos que es trobin o entrin en territori britànic, amb les seves armes o sense elles, convido als enginyers i als obrers especialistes de les indústries d’armament que es trobin o entrin en territori britànic, a posar-se en contacte amb mi. Passi el que passi la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà.

Ni Zapatero és Roosevelt ni Sarkozy, De Gaulle. No obstant això, a l’Elisi han sabut trobar en la commemoració del 70 aniversari del famós discurs del general De Gaulle una oportunitat per fer front a la crisi econòmica … si més no a nivell discursiu.

Si el “Appel du 18 juin” del president va ser un moment culminant en la política francesa, si aquest discurs va donar entitat al que posteriorment seria president de la República i va donar cos al propi relat de França; no és intel·ligent prescindir del que, 70 anys més tard, pot aportar el General -el seu discurs- a l’ànim general del país.

Davant d’això, la pregunta sembla clara: a qui pot desempolsar Zapatero? A quin líder podem remetre’ns? A quin punt de resistència i unitat pot referir-se el Govern? Aquí la nostra història ens torna a posar al nostre lloc. Encara que sigui una exageració i no representi el que opinen realment els espanyols, no és estrany escoltar en airades converses això de “això amb Franco no passava”. O “tots els polítics són uns xoriços, necessitem un dictador”. En calent, pel moment, sens dubte. Però es comenta.

I la història ens torna al nostre lloc per l’absència d’aquestes figures que encarnin la lluita democràtica. Corregeixo, no és absència: perquè les tenim. És oblit, indiferència. Que recordem abans les frases lapidàries de Roosevelt -només hem de tenir por de la pròpia por-, Kennedy -no preguntis el que el teu país pot fer per tu: pregunta’t què pots fer tu pel teu país- o al mateix De Gaulle -la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà-.

Els grans líders transcendeixen al seu temps. Segueixen inspirant a generacions futures. El discurs inaugural d’Obama era un reconeixement a Lincoln, Roosevelt, Kennedy i Clinton. A qui reconeixia Aznar? A qui ho feia Zapatero? No ho faran de Companys, que té en una de les seves cites més famoses el cant a la resistència que aquesta crisi exigeix: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer”.

Article

La maledicció de Zapatero

La maledicció de Zapatero sembla que no tenir fi. Primer va ser una ceguesa per no veure el que tots veien. Després, la incomprensió quan va prendre les mesures que necessitava el país. L’oposició que demanava pa, quan va donar pa, es va posar a demanar circ. I cada vegada es va quedar més sol. La maledicció de Zapatero sembla que no remet. I tindrà un punt àlgid el proper 16 de juny.

El president vol tenir la seva reforma laboral sí o sí aquell dia. No és casualitat que sigui el dia en què Espanya jugarà el seu primer partit al Mundial de futbol, sens dubte. El president vol un acord, però si no el té, optarà per utilitzar un decret. I aquí pau i després glòria.

No he pogut evitar fer una mirada a Grècia. Sí, a Grècia. No em refereixo a la Grècia de la fallida, el rescat financer al país. No em refereixo a l’estat membre de la Unió Europea que ha encès les alarmes. No. No a aquesta G dels PIGS. A la Grècia clàssica. A el bressol de la democràcia, la filosofia i la saviesa. A aquesta em refereixo. I aquí, apareix Èsquil.

Èsquil i els seus coetanis, creien que els homes poderosos eren profundament envejats pels déus. Envejaven el seu èxit. Per això, aquests, àvids de venjança, enviaven a aquests homes poderosos una maledicció. La mala sort en forma de hibris que es dirigia a aquests homes d’èxit en el punt àlgid del seu poder.

Potser avui ja hem deixat de creure en déus. En malediccions. Però no ens deixa de sorprendre el misticisme que envolta la síndrome de la Moncloa. És aquesta hibris moderna que es dóna en els caps de l’executiu espanyol? És aquesta desmesura la que ens ha portat a la situació actual?

Més enllà de creences en allò mitològic, Zapatero té una hibris sobre la taula difícil de resoldre. Aquesta reforma laboral pot acabar en vaga general si no s’arriba a un acord amb sindicats i patronal. Una aturada que no tindria un resultat clar, són massa interrogants els que envolten aquesta convocatòria: i si els treballadors no la recolzen? I si la recolzen però no s’aconsegueix moure una coma de la reforma? I si, sigui com sigui, els sindicats perden?

El curiós del cas és que, si a Zapatero li convoquen, finalment, una vaga general, el tema d’Èsquil tornarà a tenir sentit. Potser l’inquilí de la Moncloa no viu només de la seva síndrome: seria el tercer president de la democràcia a patir una vaga general als sis anys d’iniciar el seu mandat. González la va viure el 1988, Aznar el 2002 i. .. ¿Zapatero el 2010?

Article

Un Waterloo socialista

Waterloo – I was defeated, you won the war
Waterloo – Promise to love you for ever more
Waterloo – Couldn’t escape if I wanted to
Waterloo – Knowing my fate is to be with you
Waterloo – Finally facing my Waterloo

David Cameron va demanar als seus, durant la celebració de l’última convenció, que no celebressin el seu excel·lent moment amb xampany, ostres o caviar. Que no es deixessin enredar pel luxe i que, sobretot, l’eufòria no es plasmés en fotos comprometedores. Després va ser el mateix Cameron el que va ser caçat amb xampany

Les formes són molt importants. A vegades, gairebé més que el fons. Especialment en aquesta tirania de la immediatesa que moltes vegades és el nostre marc d’atenció. Especialment quan tota una proposta política s’encapsula en dos minuts en un informatiu o quan una imatge pot valer més que centenars d’informes sobre una llei que s’anuncia.

Imaginem la situació a la casa de qualsevol família que té, almenys, a un dels seus membres a l’atur. No parlem ja de les que tenen a més d’un. Atur, precarietat econòmica per arribar a final de mes. Inestabilitat. Preocupació. Imaginem que avui, en ser diumenge, potser quan el sol s’ha amagat han decidit repassar factures i ja han vist que no saben com arribaran a final de mes en els 8 dies que resten per matar novembre. Imaginem una situació que és cada vegada més comuna.

I imaginem també que aquesta família, aquesta mateixa nit, sopen veient els informatius i es troben amb un espectacle de ministres entrant en una sala al ritme d’una orquestra. Saludant a tots, llançant petons a l’aire. Imaginem que aquesta família que a mitja tarda s’angoixava amb els seus comptes, observa com el Govern gairebé en ple passa el matí d’un diumenge en un festa. La llei d’economia sostenible és l’últim en el que reparen.

El missatge enviat ahir pel govern és totalment contradictori. Si, cal obrir portes a l’esperança, per descomptat. Però no a costa d’un espectacle digne d’un programa televisiu. El format és nou, és arriscat. Fins i tot és valent sortir amb això amb el que està passant, però és molt desafortunat. I no entendre-ho és un risc difícil d’assumir.

A moltes persones se li haurà fet estrany veure a tant ministre sortir al ritme del saxofon. Observar com en els moments més durs de la crisi, la nova direcció del país neix d’un míting amb diversos presentadors i enllaunat en un format que era fàcilment associable al Club de la Comèdia.

Cameron era conscient del que es jugava. Sembla que a Ferraz no són conscients de la imatge que han enviat avui a milers de ciutadans. La comunicació és la gestió de percepcions, i la d’avui se suma a tantes i tantes que són les autèntiques causes de l’enfonsament del PSOE en les enquestes. El que alimenta aquest mar de fons que és més potent que Gürtel.

Encara que clar, per a fons i forma … Quin missatge amaga que la cançó escollida per a l’entrada d’Elena Salgado sigui el Waterloo d’Abba? El del fracàs de les mesures econòmiques o el fet que avui tots els mitjans, blocs i opinadors dediquin més temps a parlar de la big band, els presentadors, les entrevistes i el moment “Jonas Brothers” viscut a l’acte a comentar la proposta legislativa del Govern?

Article

Qui mana al PP?

Ricardo Costa ha posat en evidència a Mariano Rajoy com poques persones han fet en els darrers anys. Ahir el castellonenc va ser el director d’una estranya posada en escena que manté en suspens a gran part del país.

Costa va jugar molt bé les seves cartes i va demostrar això que la venjança és un plat que se serveix fred. El seu retir pel Camí de Sant Jaume li ha permès ser el narrador d’una gran història que tindrà efectes greus el Partit Popular.

De moment, molts ciutadans, especialment els que seran decisius per guanyar les eleccions, s’han preguntat “Qui mana al PP?”, Perquè la quantitat de missatges contradictoris que s’estan rebent ens duen sense dubte a aquesta reflexió. I Costa va ser el màxim instigador d’aquests missatges, amb un Francisco Camps que no sap ben bé què fer.

A nivell comunicatiu, l’envit de Costa va fregar la perfecció. Va fer valer com poques vegades s’ha vist la màxima de Clausewitz: la millor defensa, és la defensa mateixa. I va ordir la trama que tots més o menys coneixem.

Però em semblen especialment interessants alguns elements del relat que ens va presentar el ja ex-secretari general del PPCV:

El tempo

Ricardo Costa va gestionar a la seva voluntat el temps informatiu dels mitjans i l’opinió online. El comunicat que va llegir abans de la reunió que havia de certificar la seva defunció política va augmentar la temperatura política. Un d’aquests girs inesperats quan tothom donava per fet que la seva sortida era ja un mer tràmit. Però no, va alimentar la tensió i revalorar la seva pròpia persona en vistes a la reunió. Ell no se n’anava, sinó que el feien fora. I no estava disposat a fer-ho sense portar-se a algú per davant.

Després de la reunió, va mantenir el tempo. No només va fer una gran maniobra de distracció per evitar que la premsa assetgés al president Camps, sinó que després de la reunió va comparèixer per informar que ell no marxava. I si ho feia, era amb diverses condicions.

La pilota a la teulada de Camps i Rajoy. Camps no ha fet els deures i Génova ha de confirmar que Costa ja no és secretari general dels populars valencians …

El llenguatge no verbal

Costa ha comunicat perfectament el que volia fer sense necessitat de dir res. La seva entrada a la seu del PP era tota una declaració d’intencions. Pas ferm, somriure d’orella a orella. Apareix sense corbata, relaxat. Una cosa que fa pensar que no serà una presa fàcil.

El seu posat, ja amb corbata, mentre llegeix el comunicat és un altre llibre obert. De front, amb fermesa, en la primera línia de foc. I després d’això, les fotos que transcendeixen de la reunió popular, amb francs somriures, rostre relaxat i una altra sense corbata. Una contradicció enorme entre la història oficial i el que comunicava la seva persona.

El missatge

El missatge de Costa ha estat molt clar. No se’n va, el fan fora. I no només això, sinó que amenaça de facto amb tirar de la manta. La comissió d’investigació que ha proposat va per aquest camí, i el tortuositats relatades després de la reunió sobre aquesta comissió i la seva suspensió només si aquesta es forma, és una forma única d’enviar un missatge clar: ell té la paella pel mànec.

Però també és un missatge de la pròpia situació del PP, en què Camps anuncia la seva destitució a Gènova, però Costa nega que això hagi passat. Un missatge en tota regla de què la nau popular no sap qui la governa. Encara que el PPCV s’esforci a mostrar a la home de la seva web un missatge com “El PPCV surt més unit i reforçat després de la celebració del CER”, amb una foto de Camps i Costa somrients.

Després d’analitzar aquests elements, l’embolic Gürtel s’embolica més del que es podia esperar. No només s’evita una acció contundent que doni aire a Rajoy i Camps, sinó que l’acció té els efectes contraris: sembrar més dubtes. Per què Camps segueix donant suport a Costa mentre anuncia a Rajoy que tot ha acabat?

L’efecte més immediat és la demostració pública de la fortalesa de Costa. Ha sabut jugar molt bé les seves cartes i ha demostrat una sang freda que espanta. Si algú és capaç d’escenificar així la seva mort política de què no serà capaç?

Article

PSOE-Prisa: el llenguatde d’una guerra

S’ha parlat molt en els darrers dies de la crisi oberta entre el Grup Prisa i el PSOE. Anàlisis per a tots els gustos i colors que estan deixant algunes imatges curioses, com observar els tertulians de García Campoy defensant el mateix malgrat estar a esquerra i dreta. Però poc s’ha parlat dels conceptes que s’estan movent.

El llenguatge, com sol passar en aquests casos, és tremendament bèl·lic i masculí. Sembla com si l’artífex dels governs paritaris calgui combatre’l amb un brot de testosterona política. O mediàtica, en aquest cas. Analitzem el que han titulat els mitjans i a la xarxa a propòsit d’aquest episodi que marcarà de manera significativa les relacions entre ambdues parts.

El País caracteritzava Zapatero com el Gran Timoner (com si fos el de Master & Commander) que té problemes per a dirigir, que es va embrancar en estratègia que no té èxit i que improvisa com un militar que només veu el que li arriba a la vista en el camp de batalla.

S’ha parlat de guerra oberta, alguns blocaires no han dubtat a titular seus posts com “parte de guerra”. I com a tal guerra, les parts s’han mobilitzat. Encara que, segons indiquen alguns, tot va començar pel tret d’una de les parts com si l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran es tractés …

La “escalation” del fragor de la guerra, com dirien els anglosaxons, ha portat a les parts al rearmament: uns, ideològic i els altres d’intensificació dels atacs, maniobrant per aconseguir l’objectiu. A degollament, si cal. Fins acorralar l’adversari.

Clausewitz estaria content en veure com el lèxic de la guerra està més en vigor que mai. I la guerra, com totes, deixarà víctimes al seu pas. Alguns esperarien que aquestes fossin polítiques, però la realitat financera de Prisa és la que és i potser aquestes víctimes siguin treballadors i treballadores que no són els que empunyen els titulars.

Però el mateix Clausewitz es preguntaria que, si el millor atac és la defensa, perquè una part ha emprès aquest atac sense protegir les seves posicions. Perquè com el prussià indica, sempre és més fàcil destruir que construir, com si en Prisa ja haguessin desistit de seguir construint. Complicat, sanguinari i bèl·lic tot plegat…

Article

Paraules que funcionen: improvisació

Acusar al teu adversari polític d’improvisar, i que la gent tingui la mateixa percepció que tu, és un dels millors escenaris que puguis desitjar. La improvisació és a la política el que els núvols són a un dia de platja.

Improvisar en política suposa posar de relleu la manca d’estratègia, de reflexió en les decisions que es prenen i, per tant, de totes les dades que han de recopilar abans de prendre una decisió. És a dir, fallar en la principal tasca d’un govern, gestionar els problemes i aportar solucions.

Per això, quan l’oposició fa servir de manera intensiva aquesta idea, si la realitat acompanya, els resultats poden ser molt clars. Perquè a vegades les polítiques poden sortir millor o pitjor, però si els ciutadans creuen que s’ha fet el que s’ha pogut no cauran en la idea que els resultats negatius són per culpa del treball, sinó del context.

El poder de la paraula és la seva capacitat d’evocar-nos experiències pròpies. Qui no s’ha presentat a un examen sense gairebé haver estudiat i ha confiat en la seva capacitat d’improvisar davant un full en blanc? I aquella presentació en una classe, al teu cap o davant d’un client a l’espera que algun recurs funcioni? I sí, tots sabem quins resultats sol tenir una improvisació.

Per això, no és estrany que el PSOE ho tingui tan negre davant la gestió de la crisi econòmica. Per a molts ciutadans, aquesta és la legislatura de la improvisació, des de l’anunci de la retirada de Kosovo al propi Plan E. No dic que sigui cert, però aquesta és la concepció per a molts. I l’últim cavall de Troia per als socialistes ha estat l’ajuda dels 420 € a aturats, una acció que no pot rebre les crítiques frontals de l’oposició (en aquest context, és difícil defensar que no s’ajudi a qui ho necessita), però que està essent percebuda com un gran pegat.

Quan no es poden rendibilitzar les accions d’una decisió política, el problema és gran. I si aquesta victòria dels teus adversaris es fa a través d’una paraula que funciona, l’efecte pot ser demolidor.

Amb aquesta paraula, inauguro una nova categoria d’aquest bloc, amb les paraules que funcionen, inspirat en el llibre de Frank Lutz “Words that Work. It’s not what you say it’s what people hear “. Properament, més paraules que funcionen.

Article

Zapatero canvia el ritme i s’ho juga a una carta

Passaven vint minuts de la una del migdia quan el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero es situava darrere del faristol instal·lat a la sala de premsa del palau de La Moncloa. Vestit fosc, camisa blanca i corbata fosca a ratlles. Cara llarga, encara que va fer l’esforç d’esbossar somriures per rebaixar la tensió del moment.

I no era per menys. Almenys tres fonts diferents havien filtrat a la premsa el que ell venia a explicar: una remodelació profunda del seu Govern. Filtracions que entelava el que estava cridat a ser un dels moments més importants de l’any (la seva foto amb Barack Obama il·lustrant una nova etapa en les relacions bilaterals) i que posava al descobert el seu cop d’efecte per noquejar el PP en plena setmana de vacances. De fet, el president volia fer ús de la tècnica ja utilitzada per a la legalització del PCE, en una Setmana Santa del ja llunyà 1977.

Com ha dit avui el president, els periodistes van fer la seva feina i van descobrir el que es coïa a Moncloa. El que no va dir és que s’ha perdut més que guanyat amb aquesta escenificació d’una profunda crisi:

1. El curs dels esdeveniments han evitat recollir l’estela d’èxit de la participació d’Espanya en les cimeres del G-20, OTAN i Aliança de Civilitzacions. La crisi de govern ha menjat espai i temps a la principal notícia dels darrers mesos.

2. S’ha escenificat una crisi i no una oportunitat de millora. Mantenir incògnites sobre el futur del país durant 48 hores ha mostrat la cara més fosca d’un govern amb limitacions per dur la davantera en l’impuls polític.

3. S’ha perdut l’oportunitat de sorprendre, disminuir els efectes de la crisi i convertir la reforma d’un govern en quelcom positiu. Els tints dramàtics d’aquestes hores haguessin estat perfectament evitables.

Ens trobem davant d’una mala gestió de la comunicació. És un fet innegable. Una crisi que ha tret més que aportat al balanç d’actius del govern i que mostra la debilitat per controlar el que diuen els seus propis integrants. O el que és el mateix, que posa al foc amic en una posició més mortal que l’enemic.
No és la meva intenció analitzar la vàlua o no dels nous ministres i ministres (per això us recomano alguns dels enllaços d’aquest post) però vull deixar per a la reflexió alguns punts importants dels canvis en el Govern.

1. Tinc la sensació que el Govern ha perdut una oportunitat d’or per mitigar els efectes de la crisi en els seus suports. No sé si optar per un ministre o ministra d’Economia independent, nou, etc. hagués estat millor. M’explico: Salgado ha format part de tots els executius de Zapatero i en absolut es pot dir que sigui impuls o un canvi radical. Em pregunto què hagués passat si una nova figura hagués emergit, i què hagués fet l’oposició amb els necessaris 100 dies de gràcia que coincidirien amb una vital campanya electoral. Si algú s’aventura a comentar, benvingut serà.

2. Catalunya, tot i haver donat 25 decisius diputats que van fer a Zapatero President, té un poder diluït en aquest executiu. Chacón segueix en Defensa i Corbacho serà el ministre dels 5 milions d’aturats, mentre Galícia segueix amb els seus 3 ministres (amb una vicepresidenta) i un pes pesat com Chaves va encarregar-se de quelcom anomenat Cooperació Territorial, que no deixarà de ser d’Administracions Públiques.

3. A més, Catalunya no pot rebre amb molta il·lusió el canvi: si amb la nova vicepresidenta no es van assolir acords sobre competències que estan recollides en l’Estatut (i amb qui s’haurà de pactar ara el finançament), no hi ha fets massa objectius per creure que sí s’assolissin amb Chaves (amb un marcat perfil polític en la matèria). Tot sembla indicar que no hi haurà finançament aquest any, amb la qual cosa el paper d’ERC al tripartit comença a grinyolar. Estarà Zapatero desitjant la ruptura del tripartit i unes eleccions anticipades que portin a CiU a la Generalitat i un aliat per aprovar pressupostos a la tardor?

4. I el PSOE? Està apostant tot a una sola carta en una situació desesperada? Les tres figures claus del Partit estan en el Govern, amb el que això suposa. Busca reforçar-lo, però el risc d’una derrota electoral d’aquí a 2012 avança una futura crisi en el partit que tindrà als seus pesos pesants en responsabilitats governamentals.

Zapatero se la juga per escenificar un canvi de ritme. Sembla ser que aquest últim any ha tingut un govern amb el pas canviat i vol agafar ritme en vistes a la presidència europea de 2010. I per fer front a la famosa crisi, és clar. Haurem d’esperar, almenys, a aquests 100 primers dies i a unes decisives eleccions europees el 7 de juny.

Més informació

César Calderón

Enrique Dans

Ignacio Escolar

Pablo Urbiola

Pau Canaleta

El País

La Vanguardia

El Mundo

ABC

La Moncloa

Article

Què fer?

L’equador de la legislatura sembla encara llunyà, malgrat que l’esgotament es percep. No sabem si és un esgotament real o no, però la percepció (que és el que compta en comunicació) és que el govern que presideix José Luis Rodríguez Zapatero arriba molt tocat a la celebració del primer aniversari de la seva victòria electoral.

Veiem perquè…
El pecat original
El mateix resultat electoral va ser un senyal d’alarma que no es va saber interpretar. La seva victòria va estar marcada per la confiança dipositada en el seu projecte en dues zones molt concretes del territori: Euskadi i Catalunya. Una falsa eufòria pels resultats marcà les negociacions post-electorals, i per primera vegada en la història de la democràcia, el president va ser elegit per majoria simple en la segona volta.

Heus ací els dos grans esculls d’aquest primer any després de la victòria: la dependència del que passa en els territoris i la solitud parlamentària d’un govern en minoria.

Un fals optimisme
Zapatero ha estat afortunat durant els primers 6 mesos després de la seva victòria. Mentre els senyals d’alarma per la crisi econòmica se sentien a tot el món, el clima social i econòmic espanyol no les percebia. I a més, el defensor d’aquest missatge, l’oposició popular, es trobava immers en un caos intern de batalles pel lideratge.

Una reacció tardana
Els darrers 6 mesos han estat menys feliços. La crisi econòmica ha colpejat seriosament al país i els indicadors macroeconòmics es barregen amb els relats personals de tants espanyols que pateixen en les seves carns el que el Govern va atribuir només als desajustos del sistema internacional i de la corrupció als Estats Units.

La reacció del Govern, amb l’aprovació del Pla E ha arribat tard i no ha estat prou clara per a molts, tal com es va veure en el programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”. Ha faltat un discurs convincent contra la crisi, no s’ha articulat un missatge que sumi suports i aquesta debilitat l’acabarà pagant Zapatero.

Aquest discurs integrador o de front comú davant un gran problema tampoc s’ha vist a les Corts. Avui el Govern està més sol que mai i el desenllaç a Euskadi preveu una major debilitat per tirar endavant les grans reformes necessàries. Com la de la Justícia, que després dels moments viscuts amb Fernández Bermejo, han portat els aires de canvi al calaix sota clau.

El problema de la lenta reacció del Govern és que els èxits del Govern han passat a un segon pla. Avui Francisco Polo cita el recolzament d’Obama a l’Aliança de Civilitzacions promoguda per Zapatero, però les xifres de l’atur són, a dia d’avui, el gran focus d’atenció.

Què fer?
Són moltes les alarmes enceses en els darrers mesos: el suspens de Zapatero en la valoració del CIS, l’aparició en mitjans d’un líder cada vegada més crispat -com marca el seu llenguatge no verbal-i més allunyat dels ciutadans normals i corrents, la victòria del PP a Galícia, les mostres públiques de membres del seu gabinet sobre el seu desig de ser ex ministres … Què cal fer per contenir aquesta deriva?

Tornem a les percepcions. No poden estar en un moment pitjor: la crisi de confiança en l’economia afecta a la ja minvada confiança en la política i en el Govern. Malgrat que Zapatero es resisteix a avançar la reforma de l’Executiu prevista per al 2010 després de la presidència espanyola de la UE, ha d’enviar un missatge de fortalesa que avui no pot fer. I ha de passar per reforçar l’executiu.

Amb les eleccions europees a tocar, la pressió dels populars es preveu elevada. Si aquesta debilitat es manté i el PSOE perd les europees, les campanes a mort podrien començar a sonar.

Fortalesa, claredat en el missatge i la tornada a un forçós tarannà conciliador han de ser les claus que mantinguin en vida a un govern que a dia d’avui no ofereix garanties d’esgotar la legislatura. I la clau tornarà a estar en els territoris, on els partits frontissa tradicionals han deixat de tenir interès en acostar-se a qui els pot cremar.

Article

Unitat

Rita Barberà ha estat l’artífex d’una fotografia i una posada en escena que ha aconseguit captar l’atenció de tots els mitjans avui: una atípica compareixença en dimecres de Mariano Rajoy rodejat de la plana major del partit com a resposta a les dues trames de delictes pressumptament comesos per membres del partit conservador.

Poc podia imaginar, quan he passat per la porta de Gènova 13 aquest matí, que el PP aconseguiria marcar l’agenda mediàtica del dia. És just reconèixer que la imatge acompanya a les acusacions més o menys encobertes de Rajoy sobre la jornada de caça del ministre Bermejo i el jutge instructor d’una de les dues trames, Baltasar Garzón. També és just reconèixer que Rajoy reforça el ritme que Esperanza Aguirre havia marcat: davant els atacs, contraatac.

Com a imatge i com a momentum comunicatiu, és impecable. Ara bé, no estic convençut dels efectes a llarg termini d’aquesta acció. Si les investigacions judicials són certes i els encausats acaben amb una condemna sobre les seves espatlles; la defensa a ultrança de la honorabilitat que la plana major del PP està fent es podria veure tocada. I el què és més important posarà de manifest que una posada en escena impressionant no amaga el què diuen unes investigacions en curs: més de 30 persones acusades de delictes greus, més un cas de suposats espionatges que atenten contra les llibertats fonamentals.

L’acció del PP cal entendre-la com una sortida endavant per reflotar un vaixell que amenaça amb esfondrar-se just quan hi ha dues eleccions a tocar: per molt que es puguin fer elocubracions sobre el moment en què la causa es fa pública, els suposats delictes no deixen de ser delictes greus. El culpable no podrà ser mai un jutge instructor: ho serà qui ha comès delictes.

Aquesta és una variable que em falta, no obstant, de la impecable acció comunicativa de la plana major del partit. Els ciutadans tenen criteri i saben veure quan un partit és amenaçat injustament i quan no. En un context de crisi, la corrupció esdevé més criticable que mai. I la sensibilitat social és més punyent que mai.