Lliçons de l’A8
La declaració institucional que el President Benach va adreçar ahir als catalans va posar punt i final (almenys aquesta era la intenció) a la polèmica que va començar a deixar-nos minuts de ràdio i rius de tinta durant aquest cap de setmana.
S’ha escrit ja molt sobre el tema, però per als que no estiguin al corrent fem un petit resum: ABC va publicar la setmana passada una noticia on es feia constar que la renovació de la flota de cotxes oficials del Parlament de Catalunya incloïa algunes millores al cotxe del president de la cambra; bàsicament la instal·lació d’una taula, un suport per a reposar els peus i una televisió. En total, una despesa addicional de gaire bé 9.000 euros. Que si dividim entre els contribuents no arriben a representar un cèntim per persona.
Però en temps de crisi, la opinió publicada, i al seu torn la pública, s’han afanyat a indicar que aquesta despesa és superflua i que manca al respecte dels ciutadans i ciutadanes que estan notant el pes de la crisi.
La importància d’aquest moment polític que hem viscut aquests dies la trobem en les lliçons que podem extreure tot i que, permeteu-me que sigui directe: és una polèmica interessada. I podem establir lliçons, però l’origen propi de la crisi està viciat.
Lliçó 1: no deixar res per sabut o explicat.
No tothom segueix l’actualitat política 24/7. No tothom sap que el President del Parlament ve cada dia des de les terres de Tarragona a Barcelona per treballar. No tots sabem que la renovació del parc mòbil no es va aprobar en temps de crisi. Per tant, cal anticipar-se a les preocupacions bàsiques del ciutadà mitjà.
Les persones que seguim amb més interès l’actualitat política sabem com es treballa al Parlament. Sabem com treballa un representant públic. I si a sobre som politòlegs, podem arribar a entendre el poder de la legitimitat democràtica i el paper institucional de les personalitats polítiques.
Però el ciutadà no. I cal explicar-ho.
Lliçó 2: no obviar les fonts.
Si amb un context mediàtic advers una part dels mitjans no són responsables en el seu exercici de l’activitat periodística, caldrà sortir abans a l’atril. Com ahir explicava el President, amb les mesures pressupostàries empreses aquest any s’han estalviat 5 milions d’euros. La pregunta és, davant 5 milions d’euros estalviats –que són els que realment serveixes per fer escoles-, 9.000 euros no són irrisoris?
Lliçó 3: creure que qui ha pecat no tirarà la pedra.
El cotxe del President de la Generalitat té televisió. Segons alguns mitjans, Pujol ja la hi tenia. CiU es va fer construir un àtic a la seu d’un Departament, el govern balear en temps de Jaume Matas va pagar a prostitutes en un viatge oficial… que s’instal·li una eina de treball en un cotxe oficial –que no és d’ús personal- potser tindrà més beneficis per la població que pagar per sexe i alcohol a Rússia.
I els atacs dels diferents partits, ha estat prou rotund. Tot i que Montserrat Nebrera ha dit la seva acusant a membres del seu partit de ser fariseus al denunciar la censura a Benach quan, segons la diputada, hi ha membres del PPC que usen diners del partit.
Lliçó 4: no posar més llenya al foc de la desafecció.
Pel que hem vist, el ciutadà normal i corrent no pot sentir res més que desafecció. Mentre ell o ella té dificultats per arribar a final de mes, pateix uns transports públics deficients o cues a la sanitat pública, apareixen notícies com aquesta que, amb un enfocament prou sensacionalista, no fan res més que omplir les files dels desafectes.
Tot i que la resposta del President va ser més que digna i correcta, molts ciutadans no l’hauran vist així. De fet, molts ni se n’hauran assebentat.
Caldrà anar amb molta cura a l’hora de fer qualsevol despesa pública: l’accés a més informació i de forma més ràpida està accentuant l’accountability dels servidors públics. Això és, del cert, una molt bona notícia per a la salut de la nostra democràcia. Però per a que així ho sigui caldrà que els nostres polítics millorin tot el que puguin en la seva comunicació. Però també que aquells que han d’assenyalar els excessos ho facin amb responsabilitat. Perquè suposo que si 9.000 euros poden generar aquesta tensió, l’augment del pressupost de la Casa Reial també hauria de generar el mateix estat, no?
En tot cas, us recomano que llegiu les fonts originals de cada història. Benach ja explicava algunes coses que ahir va fer de forma oficial al seu bloc la setmana passada. Perquè si podem extreure una lliçó sobre totes és l’exemple de transparència del President en aquesta crisi. Suposo que molts de vosaltres no estareu d’acord amb la despesa del cotxe oficial, però no es pot negar que el President ha donat la cara. Cosa que molts representants públics no solen fer, i quan passa, potser que en fem reconeixement. Que de tant en tant, va bé. I més quan és objecte d’una violència verbal sense precedents, falsejant la seva biografia i sense tenir en compte la seva contribució al país en tant que President del Parlament.
Pobresa zero
Se’ns escapa una cosa molt important rere els grans titulars que aquestes setmanes omplen la premsa escrita i la digital.
Se’ns escapa una cosa molt important cada cop que veiem com la borsa sembla una muntanya russa.
Se’ns escapa una cosa molt important cada cop que els nostres governants ens donen titulars, un nou banc es declara en fallida, baixen els tipus d’interès o l’economia afecta a la carrera a la Casa Blanca.
Sí, se’ns escapa una cosa molt important. Darrere de tot això hi ha persones. Persones que estan veient com la crisi financera està afectant a les seves vides. Persones que han vist com en els darrers mesos les seves situacions econòmiques han empitjorat, no poden fer front a les seves despeses corrents, no poden fer front al pagament de les seves hipotèques, a les coses més bàsiques.
Darrere d’aquesta crisi s’amaga el fantasma d’un repuntament de la pobresa. I els efectes es comencen a notar: a Barcelona s’ha disparat l’assistència als menjadors de beneficiència, a tall d’exemple. També a Barcelona l’Ajuntament destinarà més fons a lluitar contra la pobresa el 2009, perquè es preveu un augment d’aquesta.
Però més enllà de la nostra realitat quotidiana la situació també empitjora. Arreu del món els efectes d’aquesta crisi es fan notar. Especialment en països del tercer món on les seves economies són especialment dependents. Es fa notar per la retracció del turisme, per l’augment dels preus de les matèries primeres… per l’especulació d’un sistema en fallida. Reaccions a la borratxera neoliberal. I ara toca la ressaca.
Però en realitat estem assistint al pagament per part de molts de la festassa d’uns pocs.
Que no se’ns escapi darrere de cada eslògan, darrere de cada ocasió per esgarrapar vots, darrere de cada estudi d’opinió, darrere de cada dada macroeconòmica preocupant, hi ha milions de famílies que ho passen malament.
Humanitzar el discurs i posar tot el que estigui al nostre abast per solucionar-ho és la millor estratègia. I complir-ho, la millor estratègia de comunicació.
No els perdem de vista, menys en un dia com el d’avui en què tota la blogosfera es posa en marxa per conversar sobre aquest tema. Tots units, tots a una. I tu, ja participes en aquest blog action day contra la pobresa?
Revista de premsa (12/10)
A part de trobar cròniques i cròniques sobre la desfilada militar de la diada nacional espanyola, les declaracions de Rajoy a micro obert i la cabra de la legió, la premsa avui ens duu altres informacions:
La reunió d’aquesta tarda per cal·librar la resposta europea a la crisi ocupa grans espais, com aquest a La Vanguardia.
Juan José Millás escriu aquest relat sobre el segrest d’Ingrid Betancourt per les Farc a El País.
El País també relata l’estat de l’esquerra al meu segon país, Itàlia. Cosa que em recorda un dels darrers posts de l’amic Vicent Martínez al seu espai socarrat.
A Estats Units la carrera presidencial segueix. Segons El Mundo, Obama aconsegueix la major distància de McCain en tota la cursa. El New York Times ens parla de les preocupacions creixents al Partit Republicà.
I La Vanguardia publica també avui una entrevista al líder d’UDC, Duran Lleida.
La paraula a l’ADN de la política
La contraposició de la paraula a la guerra és una de les màximes en la nostra cultura. Si la guerra, segons Clausewitz, és la continuació de la política per altres mitjans; la paraula substitueix les bombes.
Per tant, la paraula resideix a l’ADN de la política, però en realitat, en forma part de quasi tot. Trobo molt curiosa aquesta notícia que em fa arribar el Carlos. Mitjançant l’anàlisi de les paraules de les portades dels principals mitjans de comunicació, podem veure amb núvols de tags com s’ha cobert la crisi financera al món.
No obstant, el més curiós és veure com els propis mitjans han intentat autocensurar el llenguatge usat per descriure la crisi financera, l’objectiu era evitar que amb una cobertura informativa massa negativa s’arrossegués els mercats a pèrdues encara pitjors de les registrades.
I és que el poder de la paraula és molt gran. Si no, mireu les reflexions de Paul Auster quan ahir presentava el seu darrer llibre a Barcelona: els nord-americans viuen una nova guerra civil basada en les idees i les paraules.
Seguint amb anàlisis lingüístics, he trobat molt interessant aquest article que La Vanguardia publica avui. Si teniu la versió impressa, feu-hi un cop d’ull perquè s’acompanya d’una de les fotos més il·lustratives del caràcter del President Montilla (imatge que ja va analitzar en el seu dia en Xavier). L’article analitza les intervencions del debat de política general i extreu que Montilla ha marcat dues paraules al seu relat: treball i valors.
No deixa de ser curiós que a dia d’avui el govern de la Generalitat estigui més basat en paraules que fets, encara que la seva marca era “Fets i no paraules”. I per a mostra, l’anunci que les ajudes a la dependència estan aturades perquè no hi ha fons; o sigui, tenim la paraula política i la de la llei però no el fet. O la imatge històrica dels expresidents amb el President Montilla. Una foto amb un valor únic, però que no deixa de ser més paraula que fet.
Però com ja hem comentat més d’una vegada, si la política es basa només en la paraula no comunicarem el nostre objectiu, ja que la comunicació té en la paraula la seva base, però no el punt més important. Comunicar també involucra la imatge, els gestos, el llenguatge no verbal, el to… i els sentiments, les emocions.
La política no pot basar-se només en paraules i per això la fotografia dels expresidents amb Montilla comunica més pel gest, que pel fet o la paraula. I per això els mercats col·lapsen, tot i la paraula censurada.
Camaleonitzar
Molts polítics tendeixen a enviar missatges directes a les classes mitjanes, mostrant les seves preocupacions per la majoria dels problemes de la societat. Això es fa amb un doble objectiu:
1. Mostrar proximitat
2. Aportar solucions als problemes de la majoria
Si tenim en compte que la nostra societat està conformada majoritàriament per persones de classe mitjana, conquerir aquest espai resulta vital per guanyar eleccions.
Però, què passa quan el missatge sembla que el posem amb calçador? Que la nostra credibilitat es pot veure afectada. Mireu aquest vídeo:
Com pot ser que una persona que cobra 8.000 euros al mes estigui preocupat per la factura de l’escola dels seus fills?
En aquest sentit, resulta més creïble que el president del govern no conegui el preu d’un cafè a que una persona que cobra molt més que qualsevol persona de les classes mitjanes no pugui pagar la factura de l’escola dels fills.
Clar que aquesta no ha estat l’única relliscada dels conservadors, recordeu quan Aguirre no arribava a final de mes? Clar que jutjant els resultats del PP a Madrid, sembla que massa no pesa…
Això de camaleonitzar, dir el que la gent espera sentir, pot tenir el seu sentit, però cal tenir compte a l’hora de triar els arguments. Perquè si amb 8.000 euros al mes no es pot pagar l’escola dels fills, com ho estaran passant les famílies normals?
Et creus a Rajoy quan diu això? S’aproxima a les teves preocupacions?
Revista de premsa (5/10)
Després del debat entre els candidats a vicepresident, Sarah Palin torna a la càrrega acusant a Barack Obama de mantenir contactes amb terroristes que atacarien el propi país. La Vanguardia i El País es fan ressò d’aquest article del New York Times.
Sense abandonar encara la campanya americana, és interessant aquest article d’ABC sobre la figura de Joe Biden. Com a darrera recomanació, aquest interessant gràfic de USA Today per veure quants diners han recaptat els candidats i d’on provenen aquests fons.
A casa nostra, trobem aquest article de l’Avui que informa que 650.000 catalans han fixat la seva residència en segones residència. També hi trobem una entrevista a Raimon Obiols on parla de la capacitat negociadora del PSC. La Vanguardia recull també una nota sobre el canvi de tendència en els ciutadans, de dur la carmanyola amb dinar de casa i no anar al restaurant, símptoma de la crisi econòmica.
El poder de l’oratòria
Encara que la nostra no sigui una societat massa donada als discursos, els efectes d’adreçar-se al públic poden tenir efectes insospitats. Dic que no som una societat massa donada als discursos perquè en la nostra vida quotidiana no tenen espai: costa trobar algú que digui unes paraules en un sopar d’aniversari. No pensem trobar-lo en un casament, una inauguració i molt menys en un funeral. Ens costa fer discursos, no hi estem acostumats.
No és estrany, doncs, que avui el país no s’hagi paralitzat pel debat de política general que comença aquest 30 de setembre al Parlament de Catalunya, el segon de José Montilla com a 128è President de la Generalitat. Tampoc ens ha d’estranyar que el comentari més escoltat a les llars espanyoles cada estiu, quan el Debate sobre el estado de la Nación pren el Congrés, sigui “i ara han de fer això?”. No parlem tampoc dels debats d’investidura. O les sessions setmanals.
No ens agraden els discursos. O almenys, no ens agraden aquests discursos.
La nostra història ens ha donat grans oradors. Precisament, tres dels millors oradors de la història recent estaven ahir al Bages: Jordi Pujol, Miquel Roca i Felipe González. Però sembla que avui l’oratòria no està de moda.
Estic d’acord amb Manuel Campo Vidal quan al seu llibre afirma que els espanyols no saben comunicar: des de petits ens desincentiven a millorar. L’escola i la universitat no són espais per desenvolupar quelcom tan essencial com l’oratòria, les eines per expressar-se bé en públic. I això a la llarga el país ho nota.
Faig aquesta reflexió perquè ahir alguns analistes atribuïen al discurs de Nancy Pelosi, la presidenta demòcrata de la Cambra de Representants nord-americana, la causa de la pèrdua de 700 punts al Dow Jones i l’establiment del crack del 2008.
No crec en absolut que la presidenta Pelosi hagi tingut tal privilegi: el to dur de la seva intervenció no en té la culpa de que ahir molts congressistes (la majoria republicans) decidissin posar el seu escó per davant de la crisi. Com tampoc es pot atribuir al discurs que el President Bush ha fet aquest matí el fet que el Dow Jones hagi obert amb lleugeres pujades.
Però el fet que algú els hi atorgui tal importància ja és símptoma que l’oratòria i el poder d’un bon discurs són quelcom a tenir en compte, i sobretot, una habilitat que el bon líder hauria de tenir.
I tu, saps parlar en públic?
A la recerca del relat perdut
Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.
Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.
Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.
No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.
Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?
En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:
- La crisi no existeix
- La crisi està però no és crisi
- Sí que és crisi, però durarà poc
- És la pitjor crisi de la història
- El sistema financer espanyol és envejable
- Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials
Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.
En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.
I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.
En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.
El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.
La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.
I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.
Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?
Altres reaccions: César Calderón
Un debat amb empat
Les expectatives d’aquest debat han estat el seu principal enemic. La situació no era per menys: el context de crisi financera és realment important, i el moviment de McCain havia aportat al primer acte d’aquesta obra un to massa trascendent.
D’aquesta manera, les 9 persones que esperèvem amb impaciència el cara a cara en un pis de l’Eixample barceloní vam veure com les primeres respostes van ser una desinflada directa de la tensió que les darreres hores havien acumulat.
El debat de política exterior va començar girant en termes econòmics i financers: els dos candidats van intentar exposar les seves teories sobre el què necessita el país per superar la pitjor crisi des de la Gran Depressió, tal i com Obama va mencionar. Però malauradament cap dels dos candidats va saber aprofitar el moment per enviar un missatge clar, concís, directe i creïble als ciutadans. Al contrari, van mostrar la seva visió tan diferent del problema.
Obama va intentar fer l’enllaç a la relació existent entre el president Bush i el senador d’Arizona, mentre que McCain va intentar buscar l’element patriòtic que demana el moment per superar la crisi. En fi, la crisi financera segurament necessita menys pàtria i més fets.
La segona part del debat es va centrar per fi en política exterior, però el marc d’interpretació ja estava fixat. De fet, el primer bloc és el més important del debat, els 20 primers minuts són els important. Retinguem això perquè així podrem entendre qui ha guanyat o qui no ha perdut. I la primera part va ser en general una desinflada d’expectatives amb cap visió concreta de solució de crisi. Per tant, davant d’un empat, suma zero, treu avantatge qui la duïa de casa. O sigui, Obama.
El bloc de política exterior, en canvi, va suposar l’aparició d’un McCain molt superior, essencialment perquè té una experiència que Obama no pot reclamar (encara que citi a Joe Biden). Vam poder veure dues visions en política exterior, alguns retrets creuats sense gaire fonament i algun error, com quan McCain va equivocar-se en el nom del nou president de Pakistan anomenant-lo Qadari.
Obama va resistir, però no va guanyar aquesta part. Va ser hàbil en posar els missatges claus al final del debat, cosa que també va fer McCain. Els líders hostils amb qui es vol reunir Obama van aparèixer al debat, i va rematar el bloc qüestionant al republicà perquè no es reuniria amb Zapatero. Podem imaginar el goig del president al saber de la seva aparició al debat.
La paraula del bloc va ser Petraeus. McCain la va citar fins a l’exhasperació per donar-li cara i ulls a la seva política a Iraq. Molt hàbil, baixar-la a una imatge familiar i heroica per milions d’americans. I això va ser un gran encert, perquè va saber personificar la seva visió, davant d’una messiànica proposta d’Obama. Tot i això, el resultat hagués pogut ser pitjor pel senador d’Illinois, que va saber aguantar el tipus i va articular un discurs creïble entre l’electorat, el seu electorat. I els independents/indecisos.
O sigui, que no hi hagué novetat, continuació de la campanya que fa mesos que està en marxa.
Si em pregunten per un resultat els diré: un empat, amb lleuger avantatge de McCain. Primera part un Obama amb avantatge i segona part McCain vencedor. Que és el què imaginàvem i sabíem, demòcrates més forts en economia i republicans més forts en política exterior.
Esperarem al següent, amb un break entre ells amb el debat entre Palin i Biden. Compte amb aquest debat, existeix la percepció que Palin arrassarà amb Biden i si aquest és àgil, sabrà desinflar la gobernadora d’Alaska. Però això, serà la setmana que ve.
Però, per vosaltres, qui va guanyar el debat d’ahir?
Cròniques del debat:
But… is he ready to lead?
Els principals mitjans de comunicació del món cremen bytes (que no tinta) amb la notícia que tots esperàvem: John McCain finalment assistirà al primer dels tres debats programats i organitzats per la Comissió de Debats Presidencials. D’aquesta manera, el senador d’Arizona s’enfrontarà al candidat demòcrata aquesta nit.
Es tanca d’aquesta manera el capítol de suspens més llarg d’aquesta campanya i el mal de cap de molts de nosaltres que ja vèiem com aquesta nit ens l’hauríem de passar veient capítols de West Wing.
Però no, McCain ha fet el que havia de fer si es vol mantenir en vida en aquesta cursa a la Casa Blanca. Perquè els esdeveniments de les darreres hores no poden ser res més que un suicidi, segurament provocat per un error de càlcul. Tot i que parlant dels republicans un ja no sap què creure, i menys quan les enquestes encara no mostren un enlairament clar de Barack Obama a les enquestes (com avui ens ha fet notar la nostra connexió andorrana).
Però per què podem creure –que no afirmar- que McCain ha fet un error de càlcul en el moment de suspendre la campanya?
Primer cal mirar els antecedents.
- La crisi financera, amb Lehman Brothers, Freddie Mac, Fannie Mae, AIG com a teloners, ha fet molt mal a la campanya republicana. Especialment perquè el dia de col·lapse total del sistema (almenys anímicament), el senador d’Arizona ens va sorprendre a tots afirmant que els fonament de l’economia nord-americana són forts. Al més pur estil Zapatero.
- Problemes econòmics, confia en els demòcrates. És simple i fins i tot irracional, però avui al país hi ha tota una generació de classes populars i mitjanes que recorda els anys de prosperitat de la presidència de Clinton i veu com estan les coses avui. Fa molts mesos a un bar del Raval comentàvem “si és l’economia, Obama té opcions”. I l’economia ha entrat en campanya… i de quina manera!
Però també cal mirar els seus efectes.
- La fi de l’efecte Palin. Així, d’una plomada, el ticket demòcrata va repuntar en les enquestes, superant a McCain i posant l’interès de l’agenda en un altre tema. Per entendre’ns hem passat de la barra de llavis a pagar la hipoteca.
- L’economia, issue principal. Només els recordaré un eslògan “It’s the economy, stupid”
Ara bé, cap dels dos candidats ha brillat per tenir una gran experiència econòmica. Però només un d’ells ha comès un enorme error. I això en campanya es paga.
La reacció de McCain és lògica: quan la campanya es malmet tant, cal fer una acció que sigui un autèntic cop d’efecte. Per aquest motiu McCain va suspendre la campanya i va amagar amb la suspensió del debat. El càlcul sembla perfecte: si l’economia és el tema, preocupa als americans i el sistema s’enfonsa, fem una cosa ben forta. Suspenem la campanya.
Però, si la gent no confia en tu per solucionar el problema, no milloraràs per fer una pausa. I menys per mostrar interès en unes negociacions a una casa (el Senat) on fa mesos que no és actiu. Realment, no ajuda a millorar la seva credibilitat.
Però en tot, planeja una qüestió. Una qüestió que segurament molts americans s’han començat a fer, però respecte a McCain: is he ready to lead?
Demostra amb aquesta acció que està preparat per liderar?
