Després de la de Rosa Díez, la crisi oberta pel conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Juan José Güemes, és la més greu pel que fa a reputació online en referència a un polític a Espanya. La publicació d’un post titulat “El progresí”, un diccionari de neologismes ple d’insults cap a diversos sectors socials -dones, homosexuals, etc.-, la seva posterior eliminació i el conjunt d’excuses ofertes per l’autor han posat de manifest que quan un polític decideix donar el primer pas en la xarxa, cal atendre a les conseqüències dels seus actes.

Però la pregunta que hem de fer-nos en aquest moment és, podem establir algunes lliçons del que ha passat aquesta setmana amb Güemes? Com podem evitar que una mala gestió de la presència online afecti a la nostra reputació personal?

1. Internet no va per lliure.

Abans de prendre la decisió d’obrir un bloc o un compte a Twitter hem de preguntar-nos: “Per a què?”. És una pregunta estratègica, ja que la nostra participació a la xarxa no segueix un camí diferent de l’habitual. Així, si dediquem un post ple d’insults amb un llenguatge sectari, no és estrany que això interfereixi en la pròpia imatge del polític. O el que és el mateix, no es pot dir blanc en televisió i negre a Internet. Güemes ho ha intentat i no li ha sortit bé.

2. La coherència és la pedra filosofal.

Encara que el contingut del post pot ser coherent amb la imatge que transmet el conseller, no ho és amb el càrrec de representació política que ocupa. Tampoc ho ha estat la seva resposta: ell no va escriure el post, es va actualitzar sol, no va filtrar els comentaris … la gestió de la crisi ha posat de manifest el seu problema de coherència, tant cap al propi mitjà -esborrant el post, per exemple- com en el terreny personal i polític.

3. Sense humilitat no hi pot haver una rectificació.

Si alguna cosa té el món online és que en política esborra les poltrones del poder gairebé de cop. Els usuaris estan acostumats a veure com presidents de Comunitats Autònomes, presidents de Parlaments, diputats i diputades, alcaldes i regidors; participen en pla d’igualtat en les converses de la xarxa. Aquestes converses són útils per ambdues parts i ajuden a desmuntar molts mites. Güemes, per exemple, segueix -majoritàriament- només a membres del PP a Twitter. Va posar restriccions en el seu compte de Twitter i ha manifestat el seu aïllament de la conversa amb la publicació del polèmic post. La majoria de polítics que usen les eines de la web social comparteixen una característica, són humils. Güemes no ho transmet i les seves explicacions -amb nota de premsa- són l’antítesi a altres companys del seu partit o d’altres partits.

4. Tirar la pedra i amagar la mà.

L’afer Güemes no és greu només pel contingut del post, també ho és per l’ús del mitjà. Escriure un post amb l’explosiu contingut del post per després reaccionar esborrant les proves -encara que la memòria caché de Google és com la resurrecció de Llàtzer-, acudint als mitjans tradicionals, bloquejant el seu compte de Twitter o aportant rocambolesques explicacions sobre uns comentaris filtrats no és la millor manera. Güemes podria haver donat la cara des del minut 1 en les pròpies converses a la xarxa. No crec que no ho fes per covard com s’ha comentat, potser és per desconeixement del que es cou a la xarxa. Amb el que tornem al primer punt d’aquestes lliçons …

5. La credibilitat no la dóna el càrrec.

Entroncant amb la tercera lliçó, a la xarxa no se li pressuposa a ningú la seva credibilitat pel càrrec que ocupi. I Güemes és el clar exemple: a esquerra i dreta, la seva manera d’usar la xarxa i la seva pròpia manera de reaccionar han posat de manifest la seva falta de credibilitat. A internet, no existeix aquella crònica de diari que suavitza la limitacions d’un polític en un discurs, per exemple. Són els usuaris els que perceben directament si un diputat, un conseller o un president són sincers, creïbles i si val la pena seguir-los. I aquí el càrrec només ajuda a donar-se a conèixer, però no a ser respectat i creïble per se.

Perquè, en el fons, la pregunta que ens hem fet tots és si el mateix conseller hagués dit el que va escriure en una entrevista en un programa de màxima audiència de televisió. La resposta, segurament, seria no.

Fotografía del bloc d’Antonio Cartier

Algú va dir alguna vegada que Felipe González es tenyia les patilles per semblar més gran  i donar una imatge de credibilitat durant els primers anys de democràcia. Algú va dir alguna vegada, no fa molt de temps d’això, que els ministres han d’anar amb corbata per semblar creïbles. Però sempre, és millor ser-ho que semblar-ho. També a Internet.

Quan ens enfrontem a la difícil tasca d’organitzar la presència online d’un polític o d’un partit polític hem d’atendre a moltes qüestions, des de dissenyar un lloc web o un bloc atractiu a que aquest funcioni bé en cercadors, sigui usable i accessible a aquelles persones amb alguna discapacitat. Però a vegades se’ns oblida que la nostra presència ha de ser, també, creïble.

I per ser creïble no val amb posar el logotip del partit, penjar una biografia personal del candidat o candidata i, com qui no vol la cosa, pretendre que l’usuari cregui ja per si mateix que amb la finestra oberta a la participació ja és suficient. No, hem de suar la samarreta.

Per suar la samarreta, ens hem de prendre seriosament la nostra presència a la xarxa. Entendre que si obrim una finestra a la participació, hem de fer-ho. Tant és que sigui un perfil a Facebook, un compte a Twitter o un correu electrònic a la teva web. La credibilitat te la guanyaràs participant, no només mostrant el teu logo o penjant un parell de vídeos que et va recomanar fer el teu equip de col·laboradors.

Com sabeu, en moltes ocasions obro aquest bloc a la participació de veus de diferents colors i idees. Ho vaig fer per les eleccions al Parlament Europeu i recentment amb motiu de la Diada nacional … i no sempre és fàcil aconseguir contactar amb qui voldries.

Per exemple, sempre he convidat als partits petits com UPyD o Ciutadans. En ambdós casos vaig fer servir una eina que tenen en els seus llocs web: el correu electrònic. L’equip de comunicació del partit de Rosa Díez i el mateix Albert Rivera van ser els destinataris de dos correus que mai van respondre. Si no has de respondre a la consulta dels ciutadans, per què demanes que et contactin?

Alicia Sánchez-Camacho, la flamant candidata del PP català, va fer el mateix amb el seu perfil a Facebook. Li vaig enviar un missatge que mai no va respondre. I podríem parlar també de les mencions i preguntes a Josep Antoni Duran i Lleida que sempre cauen en el buit….

Participar té la seva part de compromís i s’ha d’entendre quan un dóna el pas. Que sempre és benvingut, per descomptat, però no es pot abusar de la confiança de l’usuari. De què ens serveix inaugurar la millor botiga a la 5a Avinguda si tanquem les portes amb pany i clau?

No em cansaré de repetir-ho mai: en comunicació cal ser creible. Sempre. I tot allò que fem i diem ha d’anar en la mateixa direcció, ja que si deixem espai per a la controvèrsia, no tindrem èxit, no podrem guanyar-nos la confiança de les persones que ens han de votar.

Si a la necessitat de ser creibles hi afegim el contacte amb una de les essències de la vida política com és la nació/pàtria, impera més que mai la necessitat de tenir el currículum completament net. Bàsicament perquè la pàtria és l’intangible més gran mai fabricat i si un líder apel·la a ella, la confiança és la base, l’essència.

Ahir Rajoy va tacar el seu currículum. Que consti: és comprensible que una persona cregui que assisitir a un acte llarg, feixuc i monòton en un dia de festa sigui un “conyàs”, però quan una persona ostenta un càrrec públic i pretén ser el cap de l’executiu, aquesta opinió és millor que no la faci pública.

Rajoy va ser víctima del gran mal dels polítics: els micròfons oberts, les declaracions sotto voce dites per no ser escoltades i un món connectat, amb multiplicitat de mitjans i completament en real time gràcies a internet. Deixarem per un altre dia la reflexió al voltant dels micròfons oberts…

Aquesta relliscada ha aportat un altre color a una desfilada grisa i una diada nacional espanyola deslluïda, tant pel temps com per l’absència del president Zapatero a la recepció del Rei a les acaballes de la desfilada i la negativa de la Casa Reial a acreditar als periodistes a l’acte. I l’absència de la majoria de presidents de les comunitats autònomes a Madrid.

Perquè la diada, en general, ha seguit la tònica de la resta d’anys: desfilada dels cossos militars, homenatges als caiguts en acte de servei, manifestacions feixistes a Barcelona i Tarragona, contramanifestacions independentistes, xiulades a Zapatero…

No obstant, la relliscada de Rajoy i el primer 12 d’octubre de la Ministra Chacón han estat les notes de novetat d’enguany. Però deixeu-me que torni a la credibilitat. Rajoy en porta dues de greus en poc més de dues setmanes. Primer va ser amb la factura de l’escola dels seus fills i ara amb això.

És greu, perquè destrossa la imatge basada en els valors que el líder conservador havia forjat. És greu perquè trenca un lligam de confiança amb els seus electors i possibles electors, almenys pel que fa referència a la pàtria.

Què ha passat entre els dos vídeos?:
2007

2008

Per molt que el PP reaccionés amb comunicats ahir a la tarda, i que González Pons afirmi que prou ha tingut Rajoy anant avui a la desfilada, molts espanyols no podran deixar de creure que algú mentia. I Blanco, ha apuntat el que calia dir.

Fem apostes. Què dirà demà Jiménez Losantos?

Els principals mitjans de comunicació del món cremen bytes (que no tinta) amb la notícia que tots esperàvem: John McCain finalment assistirà al primer dels tres debats programats i organitzats per la Comissió de Debats Presidencials. D’aquesta manera, el senador d’Arizona s’enfrontarà al candidat demòcrata aquesta nit.

Es tanca d’aquesta manera el capítol de suspens més llarg d’aquesta campanya i el mal de cap de molts de nosaltres que ja vèiem com aquesta nit ens l’hauríem de passar veient capítols de West Wing.

Però no, McCain ha fet el que havia de fer si es vol mantenir en vida en aquesta cursa a la Casa Blanca. Perquè els esdeveniments de les darreres hores no poden ser res més que un suicidi, segurament provocat per un error de càlcul. Tot i que parlant dels republicans un ja no sap què creure, i menys quan les enquestes encara no mostren un enlairament clar de Barack Obama a les enquestes (com avui ens ha fet notar la nostra connexió andorrana).

Però per què podem creure –que no afirmar- que McCain ha fet un error de càlcul en el moment de suspendre la campanya?

Primer cal mirar els antecedents.

• La crisi financera, amb Lehman Brothers, Freddie Mac, Fannie Mae, AIG com a teloners, ha fet molt mal a la campanya republicana. Especialment perquè el dia de col·lapse total del sistema (almenys anímicament), el senador d’Arizona ens va sorprendre a tots afirmant que els fonament de l’economia nord-americana són forts. Al més pur estil Zapatero.

• Problemes econòmics, confia en els demòcrates. És simple i fins i tot irracional, però avui al país hi ha tota una generació de classes populars i mitjanes que recorda els anys de prosperitat de la presidència de Clinton i veu com estan les coses avui. Fa molts mesos a un bar del Raval comentàvem “si és l’economia, Obama té opcions”. I l’economia ha entrat en campanya… i de quina manera!

Però també cal mirar els seus efectes.

• La fi de l’efecte Palin. Així, d’una plomada, el ticket demòcrata va repuntar en les enquestes, superant a McCain i posant l’interès de l’agenda en un altre tema. Per entendre’ns hem passat de la barra de llavis a pagar la hipoteca.

• L’economia, issue principal. Només els recordaré un eslògan “It’s the economy, stupid”

Ara bé, cap dels dos candidats ha brillat per tenir una gran experiència econòmica. Però només un d’ells ha comès un enorme error. I això en campanya es paga.

La reacció de McCain és lògica: quan la campanya es malmet tant, cal fer una acció que sigui un autèntic cop d’efecte. Per aquest motiu McCain va suspendre la campanya i va amagar amb la suspensió del debat. El càlcul sembla perfecte: si l’economia és el tema, preocupa als americans i el sistema s’enfonsa, fem una cosa ben forta. Suspenem la campanya.

Però, si la gent no confia en tu per solucionar el problema, no milloraràs per fer una pausa. I menys per mostrar interès en unes negociacions a una casa (el Senat) on fa mesos que no és actiu. Realment, no ajuda a millorar la seva credibilitat.

Però en tot, planeja una qüestió. Una qüestió que segurament molts americans s’han començat a fer, però respecte a McCain: is he ready to lead?

Demostra amb aquesta acció que està preparat per liderar?