El discurs de dimissió de Richard Nixon


A les 21:01 del 8 d’agost de 1974, Richard Nixon entrava a les llars de milions de nord-americans. I el món sencer observava com tancava un capítol per obrir-ne un altre. Des del Despatx Oval, anunciava la seva dimissió. La primera d’un president en la història dels Estats Units en 198 anys d’història. I l’única fins als nostres dies. Demà es compliran 37 anys de l’inici del judici pel cas que va portar a Nixon a la seva particular caiguda de l’Olimp.

“Therefore, I shall resign the Presidency effective at noon tomorrow”

“Good evening.

This is the 37th time I have spoken to you from this office, where so many decisions have been made that shaped the history of this Nation. Each time I have done so to discuss with you some matter that I believe affected the national interest.

In all the decisions I have made in my public life, I have always tried to do what was best for the Nation. Throughout the long and difficult period of Watergate, I have felt it was my duty to persevere, to make every possible effort to complete the term of office to which you elected me.

In the past few days, however, it has become evident to me that I no longer have a strong enough political base in the Congress to justify continuing that effort. As long as there was such a base, I felt strongly that it was necessary to see the constitutional process through to its conclusion, that to do otherwise would be unfaithful to the spirit of that deliberately difficult process and a dangerously destabilizing precedent for the future.

But with the disappearance of that base, I now believe that the constitutional purpose has been served, and there is no longer a need for the process to be prolonged.

“I have never been a quitter”

I would have preferred to carry through to the finish whatever the personal agony it would have involved, and my family unanimously urged me to do so. But the interest of the Nation must always come before any personal considerations.

From the discussions I have had with Congressional and other leaders, I have concluded that because of the Watergate matter I might not have the support of the Congress that I would consider necessary to back the very difficult decisions and carry out the duties of this office in the way the interests of the Nation would require.

I have never been a quitter. To leave office before my term is completed is abhorrent to every instinct in my body. But as President, I must put the interest of America first. America needs a full-time President and a full-time Congress, particularly at this time with problems we face at home and abroad.

To continue to fight through the months ahead for my personal vindication would almost totally absorb the time and attention of both the President and the Congress in a period when our entire focus should be on the great issues of peace abroad and prosperity without inflation at home.

Therefore, I shall resign the Presidency effective at noon tomorrow. Vice President Ford will be sworn in as President at that hour in this office.

As I recall the high hopes for America with which we began this second term, I feel a great sadness that I will not be here in this office working on your behalf to achieve those hopes in the next 21/2 years. But in turning over direction of the Government to Vice President Ford, I know, as I told the Nation when I nominated him for that office 10 months ago, that the leadership of America will be in good hands.

In passing this office to the Vice President, I also do so with the profound sense of the weight of responsibility that will fall on his shoulders tomorrow and, therefore, of the understanding, the patience, the cooperation he will need from all Americans.

As he assumes that responsibility, he will deserve the help and the support of all of us. As we look to the future, the first essential is to begin healing the wounds of this Nation, to put the bitterness and divisions of the recent past behind us, and to rediscover those shared ideals that lie at the heart of our strength and unity as a great and as a free people.

By taking this action, I hope that I will have hastened the start of that process of healing which is so desperately needed in America.

I regret deeply any injuries that may have been done in the course of the events that led to this decision. I would say only that if some of my Judgments were wrong, and some were wrong, they were made in what I believed at the time to be the best interest of the Nation.

To those who have stood with me during these past difficult months, to my family, my friends, to many others who joined in supporting my cause because they believed it was right, I will be eternally grateful for your support.

“We have ended America’s longest war, but in the work of securing a lasting peace in the world, the goals ahead are even more far-reaching and more difficult.

And to those who have not felt able to give me your support, let me say I leave with no bitterness toward those who have opposed me, because all of us, in the final analysis, have been concerned with the good of the country, however our judgments might differ.

So, let us all now join together in affirming that common commitment and in helping our new President succeed for the benefit of all Americans.

I shall leave this office with regret at not completing my term, but with gratitude for the privilege of serving as your President for the past 51/2 years. These years have been a momentous time in the history of our Nation and the world. They have been a time of achievement in which we can all be proud, achievements that represent the shared efforts of the Administration, the Congress, and the people.

But the challenges ahead are equally great, and they, too, will require the support and the efforts of the Congress and the people working in cooperation with the new Administration.

We have ended America’s longest war, but in the work of securing a lasting peace in the world, the goals ahead are even more far-reaching and more difficult. We must complete a structure of peace so that it will be said of this generation, our generation of Americans, by the people of all nations, not only that we ended one war but that we prevented future wars.

We have unlocked the doors that for a quarter of a century stood between the United States and the People’s Republic of China.

We must now ensure that the one quarter of the world’s people who live in the People’s Republic of China will be and remain not our enemies but our friends.

In the Middle East, 100 million people in the Arab countries, many of whom have considered us their enemy for nearly 20 years, now look on us as their friends. We must continue to build on that friendship so that peace can settle at last over the Middle East and so that the cradle of civilization will not become its grave.

Together with the Soviet Union we have made the crucial breakthroughs that have begun the process of limiting nuclear arms. But we must set as our goal not just limiting but reducing and finally destroying these terrible weapons so that they cannot destroy civilization and so that the threat of nuclear war will no longer hang over the world and the people.

We have opened the new relation with the Soviet Union. We must continue to develop and expand that new relationship so that the two strongest nations of the world will live together in cooperation rather than confrontation.

Around the world, in Asia, in Africa, in Latin America, in the Middle East, there are millions of people who live in terrible poverty, even starvation. We must keep as our goal turning away from production for war and expanding production for peace so that people everywhere on this earth can at last look forward in their children’s time, if not in our own time, to having the necessities for a decent life.

Here in America, we are fortunate that most of our people have not only the blessings of liberty but also the means to live full and good and, by the world’s standards, even abundant lives. We must press on, however, toward a goal of not only more and better jobs but of full opportunity for every American and of what we are striving so hard right now to achieve, prosperity without inflation.

For more than a quarter of a century in public life I have shared in the turbulent history of this era. I have fought for what I believed in. I have tried to the best of my ability to discharge those duties and meet those responsibilities that were entrusted to me.

“There is one cause above all to which I have been devoted and to which I shall always be devoted for as long as I live.”

Sometimes I have succeeded and sometimes I have failed, but always I have taken heart from what Theodore Roosevelt once said about the man in the arena, “whose face is marred by dust and sweat and blood, who strives valiantly, who errs and comes short again and again because there is not effort without error and shortcoming, but who does actually strive to do the deed, who knows the great enthusiasms, the great devotions, who spends himself in a worthy cause, who at the best knows in the end the triumphs of high achievements and who at the worst, if he fails, at least fails while daring greatly.”

I pledge to you tonight that as long as I have a breath of life in my body, I shall continue in that spirit. I shall continue to work for the great causes to which I have been dedicated throughout my years as a Congressman, a Senator, a Vice President, and President, the cause of peace not just for America but among all nations, prosperity, justice, and opportunity for all of our people.

There is one cause above all to which I have been devoted and to which I shall always be devoted for as long as I live.

When I first took the oath of office as President 51/2 years ago, I made this sacred commitment, to “consecrate my office, my energies, and all the wisdom I can summon to the cause of peace among nations.”

I have done my very best in all the days since to be true to that pledge. As a result of these efforts, I am confident that the world is a safer place today, not only for the people of America but for the people of all nations, and that all of our children have a better chance than before of living in peace rather than dying in war.

This, more than anything, is what I hoped to achieve when I sought the Presidency. This, more than anything, is what I hope will be my legacy to you, to our country, as I leave the Presidency.

To have served in this office is to have felt a very personal sense of kinship with each and every American. In leaving it, I do so with this prayer: May God’s grace be with you in all the days ahead.”


L’emprempta de Nixon al discurs de dimissió de Francisco Camps


Més de 900 dies separen les primeres informacions sobre els vestits de Camps i la seva dimissió. Quasi 37 anys separen la dimissió de Richard Nixon de la de Francisco Camps. Dues figures marcades per la corrupció, la lluita per mantenir-se en el càrrec i la creació d’un univers d’enemics paral·lel. I no és l’únic que els uneix.

El 8 agost 1974 Richard Nixon es va dirigir a la nació des del Despatx Oval per anunciar la seva dimissió. En aquell discurs, el president va usar tres recursos discursius, com assenyala Jeffrey Feldman, per articular la seva intervenció i emmarcar el seu missatge: el canvi de direcció en el marc, vanar-se del que s’ha aconseguit i l’associació amb tercers. Aquestes tècniques també es van veure en el discurs que va dirigir Camps en la seva renúncia.


El canvi de direcció en el marc

Nixon va justificar la seva renúncia per un tema de dedicació.

“America needs a full-time president and a full-time Congress”.

La lògica d’evitar un procés per permetre el funcionament de les institucions. Per a Camps, aquest canvi en la direcció està en el servei al Partit Popular, a Rajoy i a Espanya. Tal i com expressa en aquesta frase del discurs:

“ofrezco este sacrificio personal para que Mariano Rajoy sea el próximo presidente del gobierno, para que el Partido Popular gobierne España y para que España sea esa gran nación que los españoles queremos.”

El tema del sacrifici és una constant en el discurs de Camps. Ho fa de forma expressa en tres ocasions: un sacrifici personal, de partit i per Espanya. El sacrifici de Nixon s’expressa de forma velada en aquesta lògica del funcionament de les institucions.


Vanar-se del que s’ha aconseguit

Nixon presentava, a les portes de l’esclat del cas Watergate, una bona fulla de serveis. Reelegit per al càrrec, havia posat fi a la Guerra del Vietnam i tenia índexs de popularitat semblants als de Kennedy. Aquests èxits van ser posats de manifest en el seu discurs. Aquesta tècnica busca posar sobre la taula el que s’ha aconseguit contra tot el desgast patit.

Camps també va usar aquesta tècnica:

“Paco Camps es un gran presidente, es el mejor presidente para nuestra tierra”
“Ser los mejores, los primeros, el mejor ejemplo de gobierno y de proyecto colectivo”
“Somos los mejores, eso es lo que quiero decirle a todos los valencianos. Somos los mejores, este es el mejor territorio, esta es la más grande comunidad de España y la mejor región de Europa y por eso han ocurrido las cosas que han ocurrido.”


Associació amb tercers

Nixon invoca Theodore Roosevelt en el seu discurs. Camps no ho fa. No cita a tercers que siguin referència per a ell. Però sí que associa el que ha passat amb tercers. És el que ell anomena “el sistema”. Aquest enemic a la seva figura i al Partit Popular que encarna el PSOE. Exemples d’això els trobem en frases com:

“Hemos luchado contra un sistema, un sistema duro y brutal.”
“Un sistema que ha traído paro, desconcierto, tensión y crispación a todo nuestro país.”


I algunes diferències …

Nixon i Camps són plenament conscients de la importància d’aquest discurs. Saben que fixarà el marc amb què molts interpretin les seves dimissions. Nixon, més centrat en el llegat, és plenament conscient de la fi de la seva carrera política. Camps, per contra, dedica gran part del discurs a defensar la seva honorabilitat. Amb aquest gest Camps assenyala que està disposat a tornar?

No és l’única diferència entre els dos. Nixon parla més de la nació que del partit. Camps, parla sobretot del partit i centra la seva dimissió en un sacrifici pel partit. Un sacrifici per Rajoy.


El discurs infogràfic de dimissió

Espanya, millor o projecte. Són les paraules més repetides per Camps. Comunitat Valenciana, Partit Popular … formen part també d’aquest rànquing. Detalls com aquest, així com els titulars o els moments en què Camps força la seva veu, es contenen en la infografia del discurs de dimissió que mostrem a continuació.

Discurso Infográfico de la dimisión de Francisco Camps


S’ha preparat Rajoy per ser president?

Caminante no hay camino, se hace camino al andar. Citar aquest vers de Machado no pot ser més ocurrent en parlar de Mariano Rajoy. Després de la renúncia de Zapatero i les veus que assenyalen que l’estratègia popular podria veure’s danyada, cal preguntar-se alguna cosa. Ha fet camí Rajoy? S’ha preparat per ser president? Potser la resposta sorprengui.

Rajoy no ha preparat bé la seva carrera presidencial. Potser la guanyi, però no ho farà a causa d’una gran preparació per part seva. Quan el 78,8% de la població confia poc o gens en tu, tens un problema. I Rajoy el té. L’alternativa al Govern no agrada als espanyols. No els dóna confiança. De fet, segons les mateixes dades del baròmetre de gener del CIS, el 62,3% creu que si Rajoy fos president, ho faria igual o pitjor que Zapatero.

Aquestes dades mostren que el Partit Popular té un candidat feble per a les eleccions de 2012. I la interpretació d’aquestes dades ens permet observar perquè Rajoy ni és proactiu, ni propositiu … ni protagonista. La debilitat és tal, que el millor és no arriscar-se. No assistir a la manifestació de les víctimes del terrorisme d’aquest dissabte, és una mostra més.

Rajoy, a veure-les venir

No han estat anys fàcils al Partit Popular. La derrota electoral de 2004, però especialment la del 2008, van generar tensions internes. Moviments lògics en un partit polític que no haguéssin tingut més importància si no fos pels greus casos de corrupció que han esquitxat al partit.

Les trames Gürtel, Brugal i els casos d’espionatge a la Comunitat de Madrid, entre altres, han estat un autèntic vodevil. Rajoy no ha pogut o volgut aplicar mà dura i és còmplice dels efectes de l’obra que dóna lloc a moments tan esperpèntics com la signatura de Camps d’un compromís contra la corrupció sense que Rajoy tingui les agalles per aturar-ho. Rajoy ha acceptat una llista amb 11 implicats per casos de corrupció a la Comunitat Valenciana i no ha sabut o volgut ser proactiu.

La premsa ha portat la batuta i el líder popular s’ha amagat sota les rodes de premsa sense preguntes i deixant en altres portaveus la lluita contra aquests temes més espinosos. És un líder feble que no ha sabut o volgut donar un cop de puny a la taula.

Les propostes de Rajoy

Rajoy ha viscut una tempesta perfecta de la que es pot beneficiar. La crisi econòmica és tal, que els mateixos indicadors macroeconòmics, units al record de la gestió econòmica d’Aznar, el duen cap a la Moncloa. Així ho marquen les enquestes. Però a diferència d’altres líders com Cameron o Obama, el detall de les seves propostes és una gran incògnita.

Rajoy no té un govern a l’ombra. Ni un programa clar. La diferència amb Artur Mas, que commemora els seus 100 primers dies al govern català, és abismal. Els dos líders comparteixen moltes coses: optar al mandat per tercera vegada, competint amb líders socialistes molt mal valorats i amb un context de crisi. El català va preparar a consciència la seva campanya durant 4 anys. Va proposar i va explicar, per exemple, amb les DOC Sessions, el que volia fer a Catalunya. Rajoy, no.

Molts líders amb gran carisma no necessiten la part més racional o propositiva per arrossegar vots. Però amb un 78,8% de desconfiança, Rajoy necessita explicar què farà i per què. Saber per què, com diu el seu eslògan, podem confiar.

Molts galls al corral

La situació està molt més controlada que en altres moments recents. Però en alguns moments, a Rajoy li han fet ombra des del partit. L’enfrontament amb Esperanza Aguirre o el paper protagonista de Camps al congrés de València són el peatge que Rajoy està pagant.

La debilitat interna de Rajoy és evident i l’equilibri que ha aconseguit necessita la victòria electoral de 2012 com a aigua de maig. Aquesta realitat explica decisions rellevants que el partit ha pres, com en les llistes electorals, així com per entendre el propi paper mediàtic de Rajoy i la necessitat de confiar en el paper d’Alberto Núñez Feijoo i Alicia Sánchez-Camacho perquè el partit no posi en dubte la seva gestió.

Rajoy fa anys sense preparar-se. Camina, no corre seus quilòmetres diaris per preparar la marató de les eleccions de 2012. Fa unes setmanes analitzava en aquest post el vídeo de presentació de Mariano Rajoy a la Convenció de Sevilla. La metàfora del camí i del caminar. Una gran peça de comunicació que mostrava el nivell de preparació de la maquinària de comunicació dels populars. Una peça en la qual Rajoy afirmava estar preparat. Sembla que més de caminar, segueix des del 15 març 2004 assegut al seu despatx, fumant-se un cigar, esperant que caigui Zapatero.


Francisco Camps i l’esquizofrènia popular

Crec que el màrqueting i la comunicació política tenen límits. Han de tenir-los. Si no, els professionals de la comunicació correm el risc de ser còmplices de l’engany i la burla a la societat. L’acte de signatura del manifest del PP per comprometre’s a una gestió austera, reformista i neta de pràctiques corruptes, és això. Més si qui el forma és un candidat i president d’una comunitat autònoma imputat per un delicte continuat de suborn.

La coherència és la base, no ja de la comunicació política, sinó d’una carrera política. Un líder ha de ser sempre coherent. Ahir Camps no ho va ser. Va signar un manifest en el qual es va comprometre a ser transparent. És transparent un president amb continuades absències en les sessions de control en les Corts Valencianes, amb un control i censura ferris de la televisió pública Canal 9 i líder que es nega sistemàticament a respondre les preguntes dels periodistes?

Camps es va comprometre amb un nou marc que permeti els enjudiciaments ràpids. Tot i això, no dubta a usar les martingales legals dels seus advocats o beneficiar-se d’un jutge amic que va demorar el seu procés.

El president de la Generalitat Valenciana i la resta de líders autonòmics del PP es van comprometre a lluitar contra totes aquestes pràctiques corruptes. Tot i això, es van negar a recollir les 75.000 signatures de Avaaz i Actuable que demanaven que les llistes electorals de tots els partits polítics estiguessin lliures de polítics corruptes i imputats per casos de corrupció. El president Camps es va comprometre a una cosa que no ha fet: renunciar a la seva candidatura.

Tot i això, els jocs de comunicació i d’estratègia apuntalen una pràctica nociva per a la nostra societat. Líders com el que té tots els números de ser el pròxim timoner d’Espanya, Mariano Rajoy, o la que pot ser presidenta de Castella-la Manxa, María Dolores de Cospedal, no han escatimat paraules sobre la “dignitat” de Francisco Camps. El mateix que signa el que hauria de condemnar a l’ostracisme polític. Pateixen una autèntica esquizofrènia popular.

Vots que absolen

Tot i això, Francisco Camps guanyarà les eleccions del pròxim 22 de maig si atenem a les enquestes. Algunes apunten que podria arribar als 60 diputats, passant dels 54 actuals -4 per sobre de la majoria absoluta-. D’aquesta manera, Camps obtindria gairebé una majoria qualificada. Absolen els vots la imputació de suborn per haver rebut vestits per valor de 14.000 euros de la trama de corrupció Gürtel?

En el pla legal, és evident que no. Però en el pla polític, Camps no està sentint la pressió ni la indignació ciutadana que hauria notar als carrers. Alguns diran que “només” són 14.000 euros. Quan un polític accepta regals així d’una trama que, a més, va regalar cotxes esportius a familiars de destacats líders populars, rellotges de luxe, etc. és per posar-se a tremolar. Sembla que els ciutadans de la Comunitat Valenciana, en el seu dret democràtic, no opinen el mateix.

Molts preferirien que Camps no fos el candidat, però el votaran igual. Com comentàvem al juliol de 2009, si ets partidari de Camps (o del PP) el teu cervell t’ordenarà que li votis. Per llogar-hi cadires.I la foto, pornogràfica.


Llistes netes de corruptes

“Èsquil i els seus contemporanis grecs creien que els déus envejaven l’èxit dels homes i enviaven una maledicció en forma d’hibris contra una persona en el punt àlgid del seu poder, una pèrdua de la raó que al final causaria la seva caiguda. Avui en dia, no donem tant crèdit als déus. Preferim anomenar autodestrucció.”

La corrupció política és intolerable. No hi ha mitges tintes. No té colors. Tant és d’on vingui: és perjudicial per a la nostra societat. És tan intolerable com els intents de amagar-la. No es pot ser permissiu amb els que s’extralimiten en l’exercici de la representació de tots. Tampoc amb els que intenten, a través de la comunicació, evitar que els culpables siguin responsables dels seus fets.

L’hemeroteca és rica per a aquestes coses: plena de casos, declaracions i tancaments en fals de casos de corrupció. Milers de frases i declaracions d’aquells polítics que cobreixen als seus companys. L’Espanya socialista dels 90 va donar exemples molt clars d’aquesta impunitat. Com la trama Gürtel, que posa de manifest obscenitats que a molts ens costa comprendre. Camps, sense anar més lluny, aquest “home honrat” que va negar haver rebut uns vestits de milers d’euros gratis, per després acceptar i ara estar imputat.

Jo no vull esperar a l’autodestrucció a la qual es refereix Reston, el personatge de l’obra de teatre de Peter Frost. M’agradaria veure com els partits expulsen a aquests polítics corruptes de les seves llistes. M’agradaria veure com cap professional de la comunicació es presta a encobrir. Per això, he donat suport a aquesta petició d’Actuable.

Ho van aconseguir a Brasil. Amb un 25% dels parlamentaris investigats per corrupció, la massiva campanya en línia va donar resultats. Es va aprovar una llei que prohibia que els polítics condemnats poguessin participar en les eleccions. Sense els més de 2.000.000 de signatures i les 500.000 accions en línia, un Congrés amb polítics corruptes als seus escons no ho hagués aprovat. Ficha Limpia, la major revolució política en línia del país, ho va aconseguir gràcies a Avaaz.

Ara, Actuable ha convençut Avaaz que li doni suport en aquesta urgent necessitat de la vida política espanyola: netejar les llistes electorals. La festa de la democràcia no es pot veure tacada per aquells que es lucren amb ella. Ja sigui amb vestits, cotxes de luxe, rellotges o bosses d’escombraries plens de bitllets. Per això, la petició exigeix als partits que els expulsin d’aquestes llistes i les mantinguin netes. Llistes lliures de corruptes. Lliures de la hibris dels déus. I jo la recolzo.


Les eleccions catalanes en 5 enllaços (7 de novembre)

A falta de la visita d’Artur Mas a Polònia, aquest dijous va ser el torn del president Montilla. El gag del president va tenir el morbo necessari per salvar el share del programa, que amb la invitació dels personatges reals a participar en el programa estan caldejant la campanya. Per cert, l’equip de Montilla ja compta amb un Twitter oficial.

Artur Mas es juga el coll. De fet, ha demanat que l’hi tallin si sota la seva presidència es produeix corrupció a la Generalitat. La frase va ser efectiva, clara i meridiana. Tot i això, el president Montilla segueix esperant una declaració solemne del cap de l’oposició sobre els suposats llaços de CiU amb el cas Palau. La corrupció entra més que mai en campanya.

El Barça-Madrid que es disputarà el cap de setmana de les eleccions segueix sense data fixa. I això desperta opinions diferents entre els líders polítics… i és que aquesta campanya tindrà molt a veure amb el que passi o deixi de passar en aquest partit. O això creuen alguns…

“Verd esperança, solucions d’esquerres” és el lema de campanya triat per Iniciativa. El van presentar aquesta setmana i en el cartell abandonen el color negre dominant en les passades eleccions.

Les principals forces polítiques catalanes ja tenen el seu programa electoral disponible a la xarxa: PSC, CiU, ERC, PPC, ICV, Ciutadans.


“Jo vaig destapar la trama Gürtel”

Va convertir Esperanza Aguirre a Paco Clavel en Rouco Varela? La presidenta va salvar Rajoy en l’accident d’helicòpter? Va posar ella de moda els mitjons blancs? Va parir a Chuck Norris? Aquesta ha estat la reacció a la xarxa a les declaracions d’Aguirre sobre el seu suposat paper en destapar la trama de Gürtel. El hashtag #AguirreFacts ha desencadenat la bogeria i milers d’usuaris han creat curioses frases seguint el model de la presidenta.

Hem rigut molt amb aquests comentaris. Alguns realment enginyosos, altres més incisius. Però ha arribat a tal punt que fins i tot el Twitter de la presidenta ha reproduït alguns d’ells. La política necessita humor i Aguirre mostra la seva disposició a riure’s d’ella mateixa. Però no tots els ciutadans són usuaris de Twitter i el cas Gürtel no és, precisament, per prendre-s’ho a broma.

Més enllà de les anècdotes, la realitat és que els antics diputats del Partit Popular, avui al grup mixt, de l’Assemblea de Madrid, no han renunciat a les seves actes de diputats. La realitat és que Bárcenas segueix ostentant el càrrec de senador. I el que mostren els sumaris del cas és l’estreta relació de la Comunitat de Madrid amb la trama de corrupció.

Sembla que ens segueix interessant més l’anècdota que la lluita contra la corrupció. La ironia dels #AguirreFacts mostra la intenció d’incidir en una trista realitat i denunciar, encara que sembla que Aguirre li ha donat un embolcall ben diferent. I els retweets, divertits i sorprenents, de la mateixa Aguirre són una anècdota. Si la presidenta diu que té tanta responsabilitat en l’aclariment del cas, hauria de fer alguna cosa més que donar titulars.

Les hemeroteques estan plenes de declaracions i fets. Del que realment ha passat d’un any a ençà, quan Gürtel va començar a colpejar el PP. També el PP de Madrid i també al Govern d’Esperanza Aguirre. No estem per bromes, per molt divertides que siguin. Correm el risc d’augmentar encara més la desafecció i el desencant. Els polítics responsables lluiten contra això, no ho alimenten. No ho retweetegen. No, això no és política 2.0.


Millet segueix l’exemple de Pinochet

Pinochet no només no va expiar els seus crims abans de morir, sinó que va crear una macabra tendència que sembla que Fèlix Millet està aprenent amb rapidesa. Quan el jutge Baltasar Garzón va ordenar l’arrest de l’expresident xilè el 1998, des del cercle proper al dictador es van començar a enviar missatges que buscaven l’empatia de la comunitat internacional cap a un malalt i senil militar que havia anat a Londres a operar-se.

Des de la tardor d’aquell 1998 fins el març de l’any 2000, els missatges incessants sobre el deteriorament de la salut del dictador es van fer imparables. Després de més de 500 dies d’arrest, Pinochet tornava a Xile i apareixia a la pista de l’aeroport il·lusionat i caminant pel seu propi peu. Per a molts, aquella demostració de força va ser una autèntica decepció per la impossibilitat de la justícia de retre comptes amb el líder d’un règim opressor.

Fèlix Millet està oferint una lliçó del tipus Pinochet. Són molts els detalls sobre la vida que duu l’exdirigent del Palau de la Música que busquen aquesta empatia que també reclamava el dictador. La persona que ha confessat un dels fraus més grans en la història de Catalunya, ha aparegut sistemàticament davant els mitjans amb la mateixa americana de quadrets. Els bons vestits de sastre s’han quedat a l’armari. També està a resguard el luxós Mercedes que va protagonitzar les imatges de la seva sortida del Palau després dels registres dels Mossos d’Esquadra. Des de llavors, a Millet se’l pot veure passejant prop de casa i algunes gravacions han recollit aquests moments. Però sens dubte, l’últim element d’aquesta curiosa estratègia de comunicació és la barba.

Millet i la seva mà dreta, Montull, van comparèixer aquesta setmana al jutjat. Ho faran cada primer dia laborable de mes per demostrar que no hi ha risc de fuga. Una de les mesures adoptades pel jutge que no ha estimat oportú empresonar a tots dos criminals confessos. En aquesta primera compareixença de l’any, Millet lluïa una barba que cerca endolcir el seu rostre, aportar calor i trencar amb la imatge tradicional de l’exdirector del Palau. Semblar entranyable.

Observem aquesta sorprenent manera de voler reescriure amb les percepcions una trista història que ha tacat a una de les institucions més importants de Catalunya. Perquè és precisament aquí, en les percepcions que generem, a les emocions que despertem, on es guanya la autèntica batalla de la comunicació. Sembla que Millet està ben assessorat. Potser millor que Montull, que no dubta en passar aquest retir d’or a l’espera d’un judici que, qui sap, potser no arribi en el curt termini, jugant al tennis.

Però pel que Millet va explicar en aquesta carta i pel que han descobert jutges, fiscals i policia, després de la barba, els vestits de quadres i el Mercedes al garatge s’amaga un criminal confés. Com rere les súpliques humanitàries s’amagava un cruel dictador que no va dubtar en aixecar-se de la cadira de rodes. D’això en fa ja gairebé una dècada.


Nom propi #4: Francisco Camps i la corrupció

La corrupció s’ha personificat aquest any en sis lletres que evoquen a una salsitxa alemanya: Gürtel. Però no hem d’oblidar Faisán, a Félix Millet, al cas Pretoria, al Palma Arena, a les imputacions de la presidenta del Parlament balear, els dubtosos pagaments del palauet de l’ex-ministre Matas … Però ha estat la trama que ha esquitxat el PP, i especialment a Francisco Camps, la que més opinions ha desencadenat en les xarxes i als mitjans.

Tots els casos de corrupció són un atac de cor de la democràcia. Una cosa irreparable que es paga amb el descontentament i el descrèdit dels ciutadans. Però també posa de manifest les estranyes reaccions del cervell humà: el suport als qui tenen una enorme tela de judici en la seva gestió. Així, tant per això com per la necessitat política, Rajoy no va poder separar-se de Camps quan la tempesta queia a compte dels vestits. I sobretot per la debilitat del president popular, Rajoy va haver de presenciar atònit l’espectacle del secretari general del PPCV, Ricardo Costa, quan va dimitir però no va dimitir. Reaccions que els ciutadans no entenen. Com el fet que l’exalcalde de Santa Coloma de Gramenet aconsegueixi que els veïns paguin en poques hores la seva fiança (de mig milió d’euros). O que els senyors Millet i Montull no hagin passat ni un dia a la presó tot i haver confessat el seu crim. I segurament no ho facin. Mentrestant, esperen el judici jugant a tennis. I a València, els ciutadans esperen saber alguna cosa del futur de Camps i Gürtel mentre tot segueix igual…

Aquesta és avui una de les grans preocupacions de la societat en conjunt i un dels grans motius pels quals els ciutadans estan cada vegada més descontents amb la política. Cada vegada ens costa més indignar i sorprendre perquè ens estem instal·lant en una estranya situació en què sembla que tot està podrit.

Aquesta és la gran assignatura pendent de la política. Superar-lo, evitar-ho i lluitar contra això.