Va convertir Esperanza Aguirre a Paco Clavel en Rouco Varela? La presidenta va salvar Rajoy en l’accident d’helicòpter? Va posar ella de moda els mitjons blancs? Va parir a Chuck Norris? Aquesta ha estat la reacció a la xarxa a les declaracions d’Aguirre sobre el seu suposat paper en destapar la trama de Gürtel. El hashtag #AguirreFacts ha desencadenat la bogeria i milers d’usuaris han creat curioses frases seguint el model de la presidenta.

Hem rigut molt amb aquests comentaris. Alguns realment enginyosos, altres més incisius. Però ha arribat a tal punt que fins i tot el Twitter de la presidenta ha reproduït alguns d’ells. La política necessita humor i Aguirre mostra la seva disposició a riure’s d’ella mateixa. Però no tots els ciutadans són usuaris de Twitter i el cas Gürtel no és, precisament, per prendre-s’ho a broma.

Més enllà de les anècdotes, la realitat és que els antics diputats del Partit Popular, avui al grup mixt, de l’Assemblea de Madrid, no han renunciat a les seves actes de diputats. La realitat és que Bárcenas segueix ostentant el càrrec de senador. I el que mostren els sumaris del cas és l’estreta relació de la Comunitat de Madrid amb la trama de corrupció.

Sembla que ens segueix interessant més l’anècdota que la lluita contra la corrupció. La ironia dels #AguirreFacts mostra la intenció d’incidir en una trista realitat i denunciar, encara que sembla que Aguirre li ha donat un embolcall ben diferent. I els retweets, divertits i sorprenents, de la mateixa Aguirre són una anècdota. Si la presidenta diu que té tanta responsabilitat en l’aclariment del cas, hauria de fer alguna cosa més que donar titulars.

Les hemeroteques estan plenes de declaracions i fets. Del que realment ha passat d’un any a ençà, quan Gürtel va començar a colpejar el PP. També el PP de Madrid i també al Govern d’Esperanza Aguirre. No estem per bromes, per molt divertides que siguin. Correm el risc d’augmentar encara més la desafecció i el desencant. Els polítics responsables lluiten contra això, no ho alimenten. No ho retweetegen. No, això no és política 2.0.

Pinochet no només no va expiar els seus crims abans de morir, sinó que va crear una macabra tendència que sembla que Fèlix Millet està aprenent amb rapidesa. Quan el jutge Baltasar Garzón va ordenar l’arrest de l’expresident xilè el 1998, des del cercle proper al dictador es van començar a enviar missatges que buscaven l’empatia de la comunitat internacional cap a un malalt i senil militar que havia anat a Londres a operar-se.

Des de la tardor d’aquell 1998 fins el març de l’any 2000, els missatges incessants sobre el deteriorament de la salut del dictador es van fer imparables. Després de més de 500 dies d’arrest, Pinochet tornava a Xile i apareixia a la pista de l’aeroport il·lusionat i caminant pel seu propi peu. Per a molts, aquella demostració de força va ser una autèntica decepció per la impossibilitat de la justícia de retre comptes amb el líder d’un règim opressor.

Fèlix Millet està oferint una lliçó del tipus Pinochet. Són molts els detalls sobre la vida que duu l’exdirigent del Palau de la Música que busquen aquesta empatia que també reclamava el dictador. La persona que ha confessat un dels fraus més grans en la història de Catalunya, ha aparegut sistemàticament davant els mitjans amb la mateixa americana de quadrets. Els bons vestits de sastre s’han quedat a l’armari. També està a resguard el luxós Mercedes que va protagonitzar les imatges de la seva sortida del Palau després dels registres dels Mossos d’Esquadra. Des de llavors, a Millet se’l pot veure passejant prop de casa i algunes gravacions han recollit aquests moments. Però sens dubte, l’últim element d’aquesta curiosa estratègia de comunicació és la barba.

Millet i la seva mà dreta, Montull, van comparèixer aquesta setmana al jutjat. Ho faran cada primer dia laborable de mes per demostrar que no hi ha risc de fuga. Una de les mesures adoptades pel jutge que no ha estimat oportú empresonar a tots dos criminals confessos. En aquesta primera compareixença de l’any, Millet lluïa una barba que cerca endolcir el seu rostre, aportar calor i trencar amb la imatge tradicional de l’exdirector del Palau. Semblar entranyable.

Observem aquesta sorprenent manera de voler reescriure amb les percepcions una trista història que ha tacat a una de les institucions més importants de Catalunya. Perquè és precisament aquí, en les percepcions que generem, a les emocions que despertem, on es guanya la autèntica batalla de la comunicació. Sembla que Millet està ben assessorat. Potser millor que Montull, que no dubta en passar aquest retir d’or a l’espera d’un judici que, qui sap, potser no arribi en el curt termini, jugant al tennis.

Però pel que Millet va explicar en aquesta carta i pel que han descobert jutges, fiscals i policia, després de la barba, els vestits de quadres i el Mercedes al garatge s’amaga un criminal confés. Com rere les súpliques humanitàries s’amagava un cruel dictador que no va dubtar en aixecar-se de la cadira de rodes. D’això en fa ja gairebé una dècada.

Flickr i les filles de Zapatero: una lliçó per a Moncloa

La Gaceta marca un gol a Laporta

El lideratge emocional de Pep Guardiola

Com detectar quan un polític menteix?

Els cinc errors d’un polític a Twitter

La corrupció s’ha personificat aquest any en sis lletres que evoquen a una salsitxa alemanya: Gürtel. Però no hem d’oblidar Faisán, a Félix Millet, al cas Pretoria, al Palma Arena, a les imputacions de la presidenta del Parlament balear, els dubtosos pagaments del palauet de l’ex-ministre Matas … Però ha estat la trama que ha esquitxat el PP, i especialment a Francisco Camps, la que més opinions ha desencadenat en les xarxes i als mitjans.

Tots els casos de corrupció són un atac de cor de la democràcia. Una cosa irreparable que es paga amb el descontentament i el descrèdit dels ciutadans. Però també posa de manifest les estranyes reaccions del cervell humà: el suport als qui tenen una enorme tela de judici en la seva gestió. Així, tant per això com per la necessitat política, Rajoy no va poder separar-se de Camps quan la tempesta queia a compte dels vestits. I sobretot per la debilitat del president popular, Rajoy va haver de presenciar atònit l’espectacle del secretari general del PPCV, Ricardo Costa, quan va dimitir però no va dimitir. Reaccions que els ciutadans no entenen. Com el fet que l’exalcalde de Santa Coloma de Gramenet aconsegueixi que els veïns paguin en poques hores la seva fiança (de mig milió d’euros). O que els senyors Millet i Montull no hagin passat ni un dia a la presó tot i haver confessat el seu crim. I segurament no ho facin. Mentrestant, esperen el judici jugant a tennis. I a València, els ciutadans esperen saber alguna cosa del futur de Camps i Gürtel mentre tot segueix igual…

Aquesta és avui una de les grans preocupacions de la societat en conjunt i un dels grans motius pels quals els ciutadans estan cada vegada més descontents amb la política. Cada vegada ens costa més indignar i sorprendre perquè ens estem instal·lant en una estranya situació en què sembla que tot està podrit.

Aquesta és la gran assignatura pendent de la política. Superar-lo, evitar-ho i lluitar contra això.

T’interessarà:

• Si ets partidari de Camps, el teu cervell t’ordenarà que el votis
• Anxoves a la biblioteca presidencial
• El dia que Camps no va ser Nixon
• El PP comparteix assessor amb Belén Esteban?
• El gest contundent de Camps
• La factura pendent de Rajoy
• Qui mana al PP?
• I a Catalunya -presumptament- també hi havia xoriços
• Turisme polític: la València de Gürtel

La corrupció s’ha convertit en un bumerang per al PSC. Potser per allò del “digues de què presumeixes i et diré el que et manca”, quan va saltar la notícia de la detenció de l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, tots teníem a Nicaragua en el punt de mira. Però sens dubte, el fet que Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, antics alts càrrecs de governs de Jordi Pujol -el primer secretari del govern i el segon conseller de diverses carteres en diversos executius de CiU- hagin estat també detinguts en la mateixa operació, ha canviat molt les tornes i la manera de respondre dels dos partits polítics.

Estem a la recta final de la legislatura. Si no passa res estrany, a la tardor de 2010 es convocaran eleccions. Uns comicis sobre els que planegen molts dubtes: podrà revalidar la confiança el tripartit? Podrà formar govern CiU? A la llum d’aquestes disjuntives, es comprenen les estratègies empreses per ambdós partits en les darreres setmanes.

I la principal línia ha estat la corrupció. L’escàndol del cas Millet va derivar en una batussa entre els dos partits a propòsit de les ajudes que el Palau de la Música havia atorgat a la fundació de CiU, la Ramon Trias Fargas. El PSC va apuntar a un possible escàndol de finançament il·legal i els nacionalistes ho van negar. Encara que el president Pujol va dir hores abans de la detenció de Prenafeta, Alavedra i l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet sobre aquesta qüestió que si “entrem tots aquí, prendrem molt de mal”.

El fet és que aquest context ha pesat molt en les reaccions dels partits.

Per la seva banda, el PSC necessita aclarir tot dubte sobre el cas. Per això, la resposta ha estat ràpida i efectiva: si el jutge pren mesures, s’exigirà la dimissió i es suspendrà la militància als imputats. I es començarà la recerca d’un nou alcalde a Santa Coloma. Potser perquè en les últimes setmanes van posar en marxa l’anomenat ventilador per sembrar dubtes en el principal partit de l’oposició, la resposta socialista ha estat tan ràpida i ferma.

CiU va respondre hores més tard amb una roda de premsa oferta per Felip Puig. Tot i que va deixar clar que ni Alavedra ni Prenafeta formen part de la direcció i que es prendran decisions sobre la seva militància a la llum del que mostrin els jutges, Puig va fer servir la roda de premsa per rescabalar-se dels atacs socialistes a compte de Millet i la Trias Fargas i va demanar celeritat al poder judicial per aclarir l’assumpte.

Sens dubte, les coses haguessin estat molt diferents si Lluís Prenafeta i Macià Alavedra no fossin dos dels imputats en el cas de corrupció que ahir el jutge Garzón va revelar. Les coses serien molt diferents si el cas de corrupció que tenim sobre la taula només portés un color polític -encara que només siguin polítics en actiu els d’un color-. I sí, les coses serien molt diferents si el PSC no hagués enarborat la bandera de la transparència en les últimes setmanes. Perquè si tot això no hagués passat les respostes polítiques tindrien un aspecte molt diferent.

Però en realitat, molt em temo que en això només hi haurà una clara guanyadora: l’apatia. Apatia manifestada en termes de cansament, desafecció o abstenció. L’apatia que portarà a menys gent a les urnes i que, qui sap, potser tingui pocs efectes electorals.

Tal com reflexionàvem fa uns mesos a propòsit de Camps, aquest tipus d’escàndols de corrupció reforcen diverses conductes dels seguidors dels partits polítics. Es posen en marxa mecanismes de defensa i justificació que són dignes de menció. Quines conseqüències pràctiques pot tenir aquest cas en un municipi com Santa Coloma de Gramenet, on el PSC gairebé sempre obté més del 50% dels vots? Segurament, poques. Encara que les eleccions autonòmiques són sempre la cita a la que tenen menys suports.

Resulta que Catalunya no era un oasi. Que aquí també arriba la corrupció urbanística i els grans escàndols de grans senyors de Barcelona. Resulta que no podem mirar per sobre l’espatlla a ningú i que ningú està lliure de sospita. Resulta que aquest paràsit que amenaça el sistema fa el mateix mal. I ja veurem si, igual que en altres llocs, al final la societat en conjunt acabarà baixant altra vegada el cap, mirarà cap a un altre costat i el dia que toqui demanar responsabilitats a les urnes, optarà per anar-se’n de cap de setmana.

Era difícil saber on acabava la política i començava la faràndula

Els polítics, com els bons actors, han d’enfrontar-se a grans audiències. Els polítics, com els bons actors, interpreten un paper que vol ser el més que convincent. Mentre que uns volen el sentit homenatge del seu públic amb un gran aplaudiment, els altres busquen el suport necessari per guanyar unes eleccions i convertir-se en governants. Potser per les seves similituds, un personatge de l’obra que recorda les entrevistes entre David Frost i Richard Nixon s’expressa de la manera que inicia aquest post.

Al cap ia la fi, els polítics que són sotmesos a l’escrutini i al focus de la opinió pública de forma contínua estan representant un paper, el seu paper. Tenen tots els atributs d’un personatge i es desenvolupen com en una obra de ficció. Encara que aquesta és real.

De vegades, la realitat política arriba a superar el talent de grans autors com Shakespeare: la trama Gürtel ha arribat a barrejar elements de Hamlet amb Romeu i Julieta. Això de Camps i Costa s’assembla molt a la història dels joves Capuleto i Montesco, encara que només un d’ells va morir a València. Encara que la reacció de les últimes hores a Génova sigui més semblant a Fuenteovejuna. Per Cospedal, potser quedaria allò de la “Vida es sueño” a compte de la suposada persecució al partit que, després de l’aixecament del sumari Gürtel, es va tornar més una somni que una via discursiva efectiva.

Si fa unes setmanes afirmàvem que els polítics tenen molt “cuentu” -o haurien de tenir-, ara és el torn de la necessitat dels polítics de representar el paper de la seva vida. Aquest que t’arriba gairebé sense avisar, quan un director t’ofereix ser el protagonista en una obra a les taules d’un gran teatre de Madrid, al TNC a Barcelona o en qualsevol gran temple de Londres o Nova York. De vegades, després de papers menors, algú veu en tu les qualitats per ser el protagonista d’una obra que té per objectiu conquerir el poder.

Un d’aquests granes actors va ser Richard Nixon. L’únic president dimissionari dels Estats Units va entendre el que suposava representar el seu paper fins al final, però com tots els grans personatges, tenia un gir dramàtic final per no deixar a cap espectador indiferent. Això mateix recull Àlex Rigola en el seu últim treball al Teatre Lliure de Barcelona.

Rigola adapta l’obra de Peter Morgan que plasma la sèrie d’entrevistes que el periodista britànic David Frost va realitzar al president anys després de deixar el Despatx Oval. Com a novetat, Rigola presenta dues versions de la mateixa obra: una amb escenografia clàssica i una altra anomenada “unplugged”, on una sòbria posada en escena es conjuga amb l’ús d’elements audiovisuals, que li donen a l’obra un aire més televisiu.

Precisament la reflexió sobre el poder de la televisió sobre la política és una de les constants en l’obra que presenta una de les primeres víctimes d’aquest mitjà: tots recordem el debat electoral entre Nixon i JFK el 1960 que va guanyar el president assassinat per donar millor a la televisió. Encara que la televisió també ens va donar el que no va mostrar cap tribunal, el gest delator de la culpabilitat de Nixon, tot i el perdó presidencial de Ford.

El Lliure mostra una gran obra. La supèrbia actuació dels actors, especialment de Lluís Marco que dóna vida a Nixon, la perfecta conjugació de la interpretació amb els recursos audiovisuals, un muntatge excel lent i una història apassionant són els elements que fan de “Nixon-Frost” un dels èxits de la temporada teatral barcelonina.

Perquè en el fons queda aquesta idea que Richard Milhous Nixon va ser presoner del mateix paper que va voler o li va tocar interpretar. El del dolent … però perquè ho era. Potser per això, va resultar tan creïble. Ja sabeu, teatro, lo tuyo es puro teatro…

Ricardo Costa ha posat en evidència a Mariano Rajoy com poques persones han fet en els darrers anys. Ahir el castellonenc va ser el director d’una estranya posada en escena que manté en suspens a gran part del país.

Costa va jugar molt bé les seves cartes i va demostrar això que la venjança és un plat que se serveix fred. El seu retir pel Camí de Sant Jaume li ha permès ser el narrador d’una gran història que tindrà efectes greus el Partit Popular.

De moment, molts ciutadans, especialment els que seran decisius per guanyar les eleccions, s’han preguntat “Qui mana al PP?”, Perquè la quantitat de missatges contradictoris que s’estan rebent ens duen sense dubte a aquesta reflexió. I Costa va ser el màxim instigador d’aquests missatges, amb un Francisco Camps que no sap ben bé què fer.

A nivell comunicatiu, l’envit de Costa va fregar la perfecció. Va fer valer com poques vegades s’ha vist la màxima de Clausewitz: la millor defensa, és la defensa mateixa. I va ordir la trama que tots més o menys coneixem.

Però em semblen especialment interessants alguns elements del relat que ens va presentar el ja ex-secretari general del PPCV:

El tempo

Ricardo Costa va gestionar a la seva voluntat el temps informatiu dels mitjans i l’opinió online. El comunicat que va llegir abans de la reunió que havia de certificar la seva defunció política va augmentar la temperatura política. Un d’aquests girs inesperats quan tothom donava per fet que la seva sortida era ja un mer tràmit. Però no, va alimentar la tensió i revalorar la seva pròpia persona en vistes a la reunió. Ell no se n’anava, sinó que el feien fora. I no estava disposat a fer-ho sense portar-se a algú per davant.

Després de la reunió, va mantenir el tempo. No només va fer una gran maniobra de distracció per evitar que la premsa assetgés al president Camps, sinó que després de la reunió va comparèixer per informar que ell no marxava. I si ho feia, era amb diverses condicions.

La pilota a la teulada de Camps i Rajoy. Camps no ha fet els deures i Génova ha de confirmar que Costa ja no és secretari general dels populars valencians …

El llenguatge no verbal

Costa ha comunicat perfectament el que volia fer sense necessitat de dir res. La seva entrada a la seu del PP era tota una declaració d’intencions. Pas ferm, somriure d’orella a orella. Apareix sense corbata, relaxat. Una cosa que fa pensar que no serà una presa fàcil.

El seu posat, ja amb corbata, mentre llegeix el comunicat és un altre llibre obert. De front, amb fermesa, en la primera línia de foc. I després d’això, les fotos que transcendeixen de la reunió popular, amb francs somriures, rostre relaxat i una altra sense corbata. Una contradicció enorme entre la història oficial i el que comunicava la seva persona.

El missatge

El missatge de Costa ha estat molt clar. No se’n va, el fan fora. I no només això, sinó que amenaça de facto amb tirar de la manta. La comissió d’investigació que ha proposat va per aquest camí, i el tortuositats relatades després de la reunió sobre aquesta comissió i la seva suspensió només si aquesta es forma, és una forma única d’enviar un missatge clar: ell té la paella pel mànec.

Però també és un missatge de la pròpia situació del PP, en què Camps anuncia la seva destitució a Gènova, però Costa nega que això hagi passat. Un missatge en tota regla de què la nau popular no sap qui la governa. Encara que el PPCV s’esforci a mostrar a la home de la seva web un missatge com “El PPCV surt més unit i reforçat després de la celebració del CER”, amb una foto de Camps i Costa somrients.

Després d’analitzar aquests elements, l’embolic Gürtel s’embolica més del que es podia esperar. No només s’evita una acció contundent que doni aire a Rajoy i Camps, sinó que l’acció té els efectes contraris: sembrar més dubtes. Per què Camps segueix donant suport a Costa mentre anuncia a Rajoy que tot ha acabat?

L’efecte més immediat és la demostració pública de la fortalesa de Costa. Ha sabut jugar molt bé les seves cartes i ha demostrat una sang freda que espanta. Si algú és capaç d’escenificar així la seva mort política de què no serà capaç?

Fa algun temps, quan la construcció encara vivia el seu moment àlgid i els anuncis a la ràdio els protagonitzaven empreses auxiliars d’aquest sector, una coneguda marca oferia les bondats dels seus sistemes d’aïllament de teulats. Sistemes per sota les teules per evitar filtracions, per aguantar el xàfec… Els haurà instal·lat el PP a la seva seu central a Génova 13?

La tempesta no ha esclatat, ja fa massa temps que plou sobre mullat encara que al PP no s’hagi mogut ningú. El que sí que ha canviat és la tàctica -que no estratègia, ja que segueix sent la mateixa: evitar que la tempesta s’endugui al patró per la borda-, va desaparèixer de cop i volta la mania persecutòria que aquest estiu va enarborar María Dolores de Cospedal -sense aportar ni una sola prova, ni una sola dimissió- però no va desaparèixer l’obscurantisme envers els ciutadans.

Si per alguna cosa es va caracteritzar el PP en arribar al Govern el 1996 va ser d’acabar amb la corrupció socialista que tant havia escandalitzat el país a mitjans dels 90. Van prometre regeneració i es van apropiar, no només del centre ideològic, sinó de la concepció de ser un partit net i honrat. Avui, les portades de tots els diaris, els titulars de tots els telenotíciesi els comentaris a totes les tertúlies mostren que l’ombra de dubte és ja una acusació vox populi que alguna cosa fa olor de podrit al PP.

Malgrat tot, l’estratègia de comunicació del PP està sent un èxit: després de més de 9 mesos de trama ningú s’ha mogut de la cadira. Els canvis en el discurs estan tan pensats que la societat encara no s’ha plantat. I això és greu:

• Primer va ser el missatge que els vestits de Camps no eren importants i que la justícia l’exculparía. Així va ser.
• Després va venir el tema de la conspiració que no ha estat, però per a molts ciutadans sempre quedarà la idea que tot això és caprici d’algun jutge…
• I la reunió secreta de Camps i Rajoy. Per “parlar de Madrid 2016″. Sense informar a Cospedal ni al partit.
• I ara la percepció que els Gürtel semblen els Dalton, gendre d’un president inclòs.

L’estratègia de salvar els mobles etapa per etapa sembla que funciona, però també és el motiu pel qual les enquestes no mostren una victòria per golejada en intenció de vot. Aquesta manera d’entendre la gestió d’una crisi és la que explica l’aclaparador suspens de Rajoy en els sondejos.

La pregunta és, fins quan podrà aguantar Rajoy sense exigir, com a mínim, una dimissió? Fins quan podrà romandre immòbil el PP quan les investigacions apunten a que la xarxa de finançament il·legal és més profunda del que sembla i més estesa per la geografia espanyola? Rajoy encara pot reaccionar. Encara pot apuntalar el seu lideratge amb un cop contundent sobre de la taula. Però, està disposat a fer-ho? Pot fer-ho? Té alguna factura pendent amb els Gürtel?

Encara que no ho tinguem present, el tacte té un paper important en política. No som conscients, ja que no solem tenir l’ocasió de parlar directament amb els nostres representants, cara a cara, donar la mà o observar si el discurs de preocupació per la crisi l’acompanya amb algun gest de recolliment i comprensió. Tot i això, el llenguatge polític està ple d’expressions que ens evoquen a aquest vital sentit.

Coincidim en la necessitat de tenir tacte en la direcció de la política exterior i la diplomàcia. Mà esquerra en la lluita contra el crim. Estendre la mà a l’adversari polític per als temes d’Estat. Abraçar una mesura que ajudi a les famílies a millorar el seu benestar … També el tacte s’evoca en demanar, amb tacte, mesures sobre alguna cosa concreta. Per exemple, un gest contundent a Camps.

Encara que la causa contra el president de la Generalitat valenciana es va arxivar fa uns mesos, el setge al seu entorn i al Partit Popular d’aquesta comunitat no ha acabat. Amb un gest de força, la direcció nacional del partit fixà el rumb cap a la negació de tot el que ha passat i l’afirmació, gairebé desesperada, d’una trama organitzada pel Govern per perseguir el seu partit als tribunals. Ja sigui per això, o perquè els cossos i forces de seguretat i la Justícia fan la seva feina, els nous informes apareguts apunten directament al exculpat Ricardo Costa i al mateix Camps. I els núvols d’un Filesa al PPCV amenacen pluja. No ho dic jo, ho diu El Mundo, ni més ni menys.

Davant d’un augment de la tensió en les últimes hores i amb el debat sobre l’estat de la regió en marxa, des de Gènova s’ha demanat un gest contundent. Una mostra inequívoca que el que es diu és fals, fins i tot la recerca d’una nova manera d’explicar les coses però … Com poden explicar millor les coses si les filtracions són tan crues? Es pot explicar millor un presumpte cas de finançament il·legal?

El tacte és un sentit que ens dóna una quantitat d’informació molt rica i que podem processar de manera eficient. La pressió de les mans al tocar-nos, una carícia … informació en temps real de l’estat d’ànim d’una persona. El gest que demana Rajoy, quina informació ens ha de donar?

Descendim d’uns primats que dedicaven el 15% del seu temps a tocar-se. Gràcies a això no podem entendre un món sense tacte. Potser ha arribat el moment que aquest gest contundent sigui real i clar per als valencians i valencianes, però també per a la política en general. Un gest que promogui la producció d’endorfines, que ens encengui les àrees sensibles de la pell i que ens faci creure una altra vegada en la política. D’una manera contundent ha de trobar una sortida a una qüestió que pot llastrar Rajoy … encara que amb una pujada d’impostos, dirimir el que passa amb Orange Market segurament passi a un segon pla.

Rajoy comparteix assessor amb Belén Esteban. N’estic convençut. Només així es pot entendre que tant el PP com l’Esteban hagin iniciat aquest estiu una estratègia d’allò més esperpèntica per captar l’atenció dels mitjans: i ho han aconseguit. Poc importa a costa de què, però ho han aconseguit.

No és casual ni fortuït que la rocambolesca teoria de la inquisició al principal partit de l’oposició aparegui a l’estiu, en ple agost. No és fruit d’un descuit que Maria Dolores de Cospedal faci unes de les declaracions més greus de la democràcia a la platja ia l’agost. No és un error. Sabien molt bé el que feien: assegurar-se el domini mediàtic en el moment de l’any en què la política té menor activitat.

No va ser casual, tampoc, que el tema Watergate esclatés a l’estiu de 1973 i no durant les eleccions: fer segons quines coses a l’estiu t’assegura mantenir viva la flama de la teva història. I així ha estat. Però, a costa de què?

El Partit Popular s’ha proposat dinamitar els ponts amb tots. Saben molt bé el que fan, ser un màrtir en política ven, i molt. Poc importa que hagin deslegitimat als cossos i forces de seguretat de l’Estat -sí, els mateixos als quals feliciten per desmantellar zulos d’ETA-, a jutges i fiscals -que estrany que no els deslegitimin amb tanta força davant tants errors o polèmiques judicials, com la del magistrat homòfob i algun dels masclistes, per dir alguna cosa- i a tot el qui s’atreveixi a apuntar amb el dit.

Saben molt bé el que fan en crear una enorme cortina de fum per tapar qui sap què a costa de molt. Això sí, quan es parla de la previsible sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs que ells mateixos van presentar contra l’Estatut, aleshores haurà d’acatar a ulls tancats la sentència. Quan va contra nosaltres, són dolents. Quan van amb nosaltres, són bons.

I dic que el PP em recorda la Esteban perquè s’ha passat l’estiu parlant del seu tema, del de sempre (el seu ex-nòvio, la dona del seu ex-nòvio, la seva filla), amb un ball d’acusacions sense proves, sense presentar-se en un jutjat. I és que sembla que acusar tots de contra tot és gratis en aquest país.

Sembla com si, com a societat, ens haguessin posat algun anestèsic a l’aigua de les platges i piscines per a que ningú s’aixequi i digui prou. No es pot ser una alternativa seriosa de govern a aquest país després d’haver deslegitimat sense una sola prova a la medul·la espinal de la nostra convivència. Ja no és una qüestió d’ideologia política, és una qüestió de decència: si el que ha denunciat el PP és cert, proveu-ho d’una vegada i jo seré el primer a demanar que dimiteixi en bloc el govern.

Però el PP tindrà sort. La nostra memòria col·lectiva és feble i quan arribin les eleccions ja no pensarem en això. Cospedal no hi haurà dimitit. Tampoc ho haurà fet Camps (els tribunals l’han absolt, de moment, però com a ciutadà em preocupa això de veure com els nostres polítics reben regals a canvi de Déu sap què), i ni tan sols ho haurà fet Rajoy.

Tampoc haurà desaparegut l’Esteban de la televisió. Com tants d’altres personatges de la televisió que també contribueixen al descrèdit de la justícia amb demandes amunt i avall. Però bé, potser l’anestèsic social ho està aplicant l’Esteban, que aconsellada pel mateix assessor popular, sap que el pa i circ minimitza la irresponsabilitat popular… i si ella per la seva filla ma-ta, què no està disposat a fer Rajoy per a ser president?

(Atenció al que diu la Esteban al minut 4:15…)