Un dels grafits que apareixen a la cèlebre pel·lícula Amélie diu una frase ben certa: quan un dit apunta al cel, el tonto mira al dit. En política això també passa molt sovint. En moltes ocasions, un petit detall incontrolat es converteix en notícia i pot arribar a eclipsar el que volíem explicar.
De fet, des de l’òptica d’un consultor, el membre d’un gabinet o el d’un assessor, intentar tenir tots els detalls sota control és essencial. Especialment quan organitzem un acte, com podria ser, per exemple, un discurs o una roda de premsa. Concebre com es veurà aquest acte a la televisió o a YouTube. Què captaran les fotografies que sortiran en premsa. Controlar fins al més mínim detall. Encara que un ensopegada acabi acaparant els flaixos.
Un exemple d’aquest control dels detalls el trobem en nombrosos equips que han sabut entendre el que es juguen. Ronald Reagan, per exemple, concebia tots els seus actes en aquesta òptica; oferir bons marcs, bones imatges. Però aquest control pot arribar a ser més polèmic.
Quan el 2003 el Consell de Seguretat va haver de decidir si les proves presentades pels Estats Units per atacar l’Iraq eren suficients o no, es va viure un d’aquests moments. Durant aquesta ronda de reunions, el típic espai per a les rodes de premsa a les portes del Consell de Seguretat es va quedar petit. El més habitual a les Nacions Unides, quan hi ha més mitjans i més atenció, és passar-se al lloc que ocupa un immens tapís del Gernika de Picasso.
Aquest tapís, donat per Nelson Rockefeller, és molt famós: l’hem vist en nombroses ocasions a la televisió amb mandataris que s’han anat succeint. Però el 2003 i durant aquells dies, el tapís va ser cobert per una tela blava amb el logotip de l’organització. Encara que no es conegui amb exactitud, sembla que des de la Casa Blanca no es desitjava veure Colin Powell o a d’altres membres de la delegació defensant la necessitat d’envair l’Iraq davant l’obra que millor representa els horrors de la guerra.
Hugo Chávez no va precisar que li tapessin res per patir els mals d’un mal fons. El 2008, durant una visita al Brasil, un fons va convertir el seu bolivariana efígie en un dels símbols de la cultura americana per excel·lència: Mickey Mouse.
Potser per evitar-ho, Joaquín Almunia, que va ser candidat del PSOE en les eleccions generals de 2000, solia mirar cap enrere quan els periodistes li esperaven al carrer per fer-li els cèlebres canutazos. Tal com va arribar a afirmar, els seus assessors li van alertar que abans de parlar, mirés que tenia darrere.
El vídeo que acabeu de veure és l’anunci de Google que es va emetre durant la Superbowl, el gran moment televisiu de la societat americana. I sembla que ha sorprès, i molt. Especialment a casa nostra.
La veritat és que motius no li falten: explica una petita gran història sense grans ostentacions, sense voler fer ombra al que realment importa en aquest anunci, la història d’amor. I en aquesta meravellosa història, el producte -Google- és el gran aliat. Una manera perfecta de vendre un producte sense vendre, el que importa és el benefici en si mateix. “Com canvia la meva vida si confio en tu?” Sembla ser la pregunta. I això li dóna valor. No et parlo de les coses bones que sóc, sinó de com de bona pot ser la teva vida amb mi.
Això mateix va fer Obama en la seva campanya. Va canviar el focus del missatge. Aquest era el poder del we. “Aquestes eleccions no són sobre mi, sinó sobre vosaltres”. O el que és el mateix, no es tracta del que jo et puc oferir, sinó del que la teva vida pot millorar si confies en mi.
El risc és evident. Si el producte no satisfà les expectatives, abonarem el camp a la competència. Potser per això ni Google ni Obama deixen de comunicar tot i ser líders dels seus mercats.
La comparació entre el màrqueting i la comunicació convencional amb la política sempre és odiosa. No és el mateix vendre galetes o detergent que promocionar i comunicar una proposta política. Però precisament perquè el màrqueting de producte s’enfronta a l’escrutini continu dels consumidors, de la decisió de compra i l’experiència directa a casa, alguna cosa ens pot ensenyar. No hem de menystenir-la tan ràpidament.
Un partit, un candidat, un model per a una societat no és el mateix que parlar d’un cercador com Google. Però si féssim com ells i poséssim al ciutadà en el centre de la comunicació i no al candidat, potser un altre gall cantaria.
Crec que molts dels lectors d’aquest bloc tenen una vocació secreta que no volen sempre acceptar … els agradaria ser C.J. Cregg. Bé, ens agradaria. Saber què se sent en estar davant la premsa més important dels Estats Units dia a dia com a secretari o secretària de premsa de la Casa Blanca. Tractar diàriament amb aquesta elit del periodisme i fer front a la difícil tasca de lliurar el missatge adequat davant les esmolades preguntes i investigacions d’un selecte grup de professionals.
Però sobretot, crec que ens agradaria ser-ho per la interessant part de jugar amb el temps, de saber el que importa en el llarg termini, però defensar-ho alhora en el dia a dia. Tractar amb el president. Centralitzar el missatge. Protegir el Govern sense caure en la manipulació o la mentida. Qui no ha somniat amb ser rere aquell atril …
En moltes ocasions, ja sigui aquí o en xerrades amb bons amics, ens hem qüestionat per què a Moncloa no hi ha una C.J. Sí, hi ha la vicepresidenta que fa una una tasca extraordinària, però De la Vega no és C.J. Tampoc ho és Nieves Goicoechea. I tampoc La Moncloa és l’Ala Oest.
Sempre he cregut que eren múltiples factors els que evitaven tenir un/a secretari/a de premsa al Govern. D’una banda, la impossibilitat d’una persona amb aquest rang d’assistir al Consell de Ministres. De l’altra, la relació bastant diferent amb els mitjans a banda i banda de l’Atlàntic, seguit d’una tradició democràtica molt diferent … i així, totes les variables que puguem arribar a imaginar. Encara que en el seu temps, Aznar va tenir una cosa semblant a C.J., encara que amb barba: Miguel Ángel Rodríguez.
Però en el fons, més enllà d’aquestes qüestions estructurals, la realitat és que Zapatero no té una C.J. perquè li hagués durat dos dies. Aquest és el govern dels gafes comunicatius. L’executiu de la marxa enrere. No crec que una professional com C.J. pogués aguantar molt de temps uns errors que mostren la descoordinació en el missatge. La pèrdua del nord en l’acció política. Quan no se sap ni el que es vol fer, com es pot comunicar alguna cosa? L’últim cas ha estat el de la base de cotització de les pensions, però han estat tants d’altres…
C.J. hagués dimitit a les primeres de canvi, no tinc dubte. Però el que comença a ser preocupant és que el Govern no encerta a fer res bé (comunicativament parlant) i ningú no plantegi una necessitat òbvia: el país necessita una nova direcció per no caure en el desastre. Però sobretot, necessita confiança en allò que li expliquen. I amb globus sonda en les pensions, no s’aconsegueix. Ni s’aconseguirà. Encara que avui Zapatero demani per això en el seu Esmorzar de l’Oració.
Aquest govern de la marxa enrere té seriosos problemes comunicatius que s’afegeixen a la ja malmesa situació política i econòmica. El govern de la marxa enrere s’aixeca pensant una cosa, al migdia creu una altra i a la nit en diu una diferent. Inconsistència en les idees i inconsistència en el missatge. I per si fos poc, contradiccions obertes entre els seus ministres … No, definitivament no, C.J. Cregg mai podria ser portaveu a la Moncloa.
Torrons, dècims de Nadal i felicitacions. Electròniques o per correu postal, a gust del consumidor. Cues en gairebé totes les botigues, centres urbans a vessar. Fred i una cosa així com a bon rotllo generalitzat encara que el teu horitzó més proper siguin interminables àpats familiars. Un darrere l’altre. I els resums de l’any. Sí, estem a Nadal. I a punt de tancar aquest 2009.
Per seguir amb les tradicions, aquí van els 10 noms propis del món de la comunicació online, comunicació política i. .. la política en si mateixa. Cada dia, un de nou.
Fa poc més d’un mes, passejant per València, vaig veure com un adolescent es tornava boig, donant voltes a la bústia verd de carters amb un sobre a la mà. Buscava una escletxa on llençar la seva carta, però no la trobava. No ho havia fet mai. No havia enviat mai una carta postal. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.
Fa uns dies, el govern presentava el seu avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible (LES). De sobte, milers de ciutadans comencen a mostrar el seu descontentament a la xarxa per una de les disposicions que planteja una retallada de drets preocupant. En poques hores, un manifest aplega milers de voluntats (més de 78.000) a una velocitat sorprenent. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.
Fa unes hores, un rumor es fa cert a la xarxa. Diversos líders d’opinió molt significatius que desenvolupen la seva activitat a internet són convidats a una reunió amb la ministra de Cultura per a debatre sobre aquesta qüestió. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.
Fa encara menys hores, mentre corres al gimnàs, veus que alguns informatius obren la seva edició amb la notícia d’aquesta reunió i observes com uns quants blocaires són el centre de l’actualitat informativa. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.
Llavors, reflexiones sobre els fets i observes com hi ha contradiccions entre el Govern i el seu partit. Entre el president del Govern i la seva ministra. Llegeixes rumors sobre una marxa enrere del Govern en aquest punt i penses que, en realitat, res ha canviat. Que per al Govern i el ministeri res ha canviat perquè se segueix percebent a internet com una cosa residual. Si no, no entenc com permeten a tal error polític.
Només sense entendre res pot el Ministeri accedir a reunir-se amb persones que generen autèntics corrents d’opinió. Persones que, a més, no han tingut cap embuts per explicar què passava en aquesta sala i transmetre-ho en directe. No perquè siguin millors o pitjors que altres, sinó perquè entenen que la comunicació amb Internet és diferent. Només sense entendre res es pot deixar en mans d’aquests blocaires la creació d’un issue en l’agenda política. Només sense entendre de què va això d’internet pot el Govern aventurar-se a fer més gran la bola de neu que les seves propostes a la LES han generat.
Segueixen sense entendre res quan es dóna peu a rumors de marxa enrere en un projecte després de la confusa reunió mantinguda. I sobretot, sembla que no han calibrat l’efecte que ha tingut en els mitjans tradicionals la reunió al Ministeri: anem camí de les 24 hores amb les imatges de la reunió a informatius, premsa i comentaris a les ràdios. Perquè no es tracta d’internautes contra la resta, com ha volgut el Govern, sinó de ciutadans que es neguen a veure els seus drets retallats. Com tots ens aixecaríem si s’imposés avui la censura a ràdio, televisió o premsa. Ciutadans, no internautes.
Perquè en el fons, tot això va d’assegurar que el noi de València té els seus drets garantits, enviant una carta postal o a internet. Segueixen sense adonar-se que la zarxa no és un espai alternatiu per a gent estranya: és un espai natural de comunicació. La seva neutralitat ha de ser defensada. Els drets han de ser garantits. Perquè no hi pot haver diferència entre el mail i el correu. Perquè va sent hora que es donin compte que tot això ha canviat i ho ha fet de veritat.
Foto de la reunió al Ministeri del Flickr de Jesús Encinar.
“La música desperta en nosaltres diverses emocions, però no les més terribles, sinó més aviat els sentiments dolços de tendresa i amor.” Charles Darwin
L’art de les muses, la música, ens acompanya al llarg de la vida. Una melodia pot activar la nostra memòria per recordar un moment feliç, un episodi memorable de la nostra vida. La cançó del primer amor, la cançó de bressol que ens cantava la nostra mare o la solemnitat del “Gaudeamus Igitur” el dia de la graduació. Com deia una campanya publicitària dels 90, és impossible viure sense música.
Però sobretot la música és un enorme generador d’emocions. La melodia, la lletra, l’harmonia o el ritme saben esgarrapar a la nostra fibra sentiments que guien les nostres accions. Ens predisposen a estats emocionals que tenen molta importància en la nostra conducta. La música calma les feres, se sol dir.
La relació entre música i política ha tingut nombrosos episodis i té diverses dimensions que cal tenir en compte. Aquesta relació fins i tot està caricaturitzada en la famosa frase del cineasta Woody Allen “quan sento Wagner, m’entren ganes d’envair Polònia”, quan es refería als gustos musicals d’Adolf Hitler i del Tercer Reich. Tal com indica Antoni Gutiérrez-Rubí“La utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda a la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d’un partit, d’un candidat … de manera molt efectiva. “. Des dels sentiments que un himne nacional pot generar (al costat de la bandera, símbols que promouen una gran quantitat de sentiments i amb una càrrega emotiva molt important), a l’ús polític de la música, hi ha un gran espai per a aquestes relacions.
Des de la comunicació política hi ha nombrosos exemples de l’ús de la música per aconseguir convèncer i mobilitzar l’electorat. Tal com indica Ted Braden, la música “ni completa o substitueix el missatge verbal, però esmola la seva efectivitat alterant com es rep el missatge” (Brader, T. Campaigning for hearts and minds. How emotional appeals in political ads work. The University of Chicago Press, Chicago 2006.).
Els anuncis electorals han estat un dels camps en què la música ha desplegat tota la seva efectivitat. Els anuncis que han apel•lat a la por, han usat notes discordants, sintonies que han pujat en intensitat buscant la tensió en el receptor i no han dubtat a utilitzar sirenes, plors o crits. En la campanya electoral de les eleccions generals de 1996, el PSOE va emetre el que a dia d’avui és l’espot electoral més famós de la democràcia espanyola: l’anunci del dóberman. En un típic anunci de contraposició, l’Espanya en positiu, acolorida i positiva del president González s’oposava al projecte conservador del PP. Les imatges associades a aquest últim, a més de mostrar als homes en gavardina com si fossin policies de l’antiga brigada politicosocial del franquisme, també mostraven un dòberman bordant, a punt d’atacar. Però sobretot, era l’ús d’aquests sons lúgubres els que aconseguien una sensació de por i tensió en el receptor.
La música també té importància per generar les emocions adverses. Optimisme, alegria o il·lusió li deuen molt a l’ús de les melodies. Als Estats Units, spots com els de Ronald Reagan en la seva campanya de reelecció el 1984, titulats “It’s morning again in America”, combinaven a la perfecció llenguatge verbal, l’ús d’imatges i colors i, sobretot, el recurs musical. Les fanfàrries, amb tocs militars, són una manera molt eficient de donar solemnitat i importància a un missatge, especialment quan el que ho fa és el comandant en cap. Però no només hi ha aquesta relació en els espots, les campanyes electorals nord-americanes solen tenir una cançó de campanya que va més enllà de crear una relació emocional, sinó que adquireix un autèntic significat.
Barack Obama va recórrer als irlandesos U2 per fer del seu “City of blinding lights” el seu tema de campanya. La cançó, composta en homenatge a la ciutat de Nova York després dels atemptats de l’11 de setembre, era una autèntica declaració d’intencions de l’ara president l’hora de triar una cançó que volia marcar la reconstrucció, el rearmament del país d’optimisme per encarar el futur després un negre passat. El mateix que ell va defensar per al país sencer després dels 8 anys de presidència republicana. Clinton va recórrer el 1992 del tema “Don’t stop” de Fletwood Mac, una declaració d’intencions per deixar enrere 12 anys de governs republicans. Ronald Reagan no va dubtar a fer del hit de 1984“Born in the USA” de Bruce Springsteen el seu himne, tot i que el mític artista potser no hagués volgut tenir aquest honor, ja que ha estat un dels artistes més bel·ligerants amb l’establishment republicà al llarg dels anys. Obama i Kerry també van inspirar-se amb el Boss durant les seves campanyes, tant en els concerts per al canvi com en l’ús d’una de les cançons més polítiques de Springsteen: The Rising.
Atenent al que ens diu una cançó quan la emmarquem en un context polític, quin missatge manaven a Ferraz l’hora de triar les cançons del costós -200.000 euros-acte polític de diumenge passat? La big band que va estar present va tocar diversos temes que van servir de marc per a les aparicions dels ministres. Entre elles sorprenen especialment dues: Waterloo d’ABBA per la vicepresidenta econòmica Salgado i Mack the knife per a un bon nodrit grup de ministres.
Si Waterloo, la cançó amb la qual els suecs van guanyar Eurovisió i es van llançar a la fama mundial, evoca la mítica derrota de Napoleó que va suposar l’inici del seu final, Mack the knife ens parla de les vicissituds d’un assassí. La derrota, el col•lapse i la violència com a elements referencials. No sé si és fruit de l’atzar o de l’oblit -que ve a ser el mateix en política-, però les casualitats han donat peu a una certa ironia. Si més no, a més d’un se li deuria ennuegar l’aperitiu en veure Salgado entrar amb una referència a un emperador que el va tenir tot i ho va perdre tot.
Eren allà per haver estat elegits. Estava escrit que havien de ser ells els que decidissin qui prendria el comandament, qui seria el cap visible. Resguardats de tots, en una sala tancada per preservar el transcendent moment, finalment es va arribar a un acord. Tots, provinents dels països més diversos, parlant diverses llengües però compartint una visió de la vida, van elegir el que havia de ser un nou líder. Només faltava anunciar-ho, que tothom ho sabés.
Podria estar parlant d’un conclave papal. Però no, em refereixo a l’elecció del nou president de la UE. Per si no ho saben. Més que res, perquè sembla que en el moment de la història en que tenim més accés a informació, alguns àmbits segueixen estant allunyats de la gent. No és una autèntica paradoxa?
Ahir, el Consell de la Unió Europea va decidir el nom de les dues figures que han de prendre un major protagonisme en aquesta Europa a pedaços que ha creat el Tractat de Lisboa. Herman Van Rompuy és el nou president electe de la Unió Europea. Elegit pels Estats membres, ostentarà un paper que anirà creixent i que pretén donar a Europa una major estabilitat institucional per millorar el seu paper en el món. Catherine Ashton, fins ara Comissària de Comerç, passa a ser la superministre d’Afers Exteriors. També escollida pels Estats i serà la vicepresidenta d’una altra institució no elegida pels ciutadans, la Comissió Europea.
Però, no és una paradoxa que en aquest gran espai de democràcia i llibertat que és Europa, el càrrec més elevat no sigui d’elecció popular? No és una paradoxa que el sistema d’elecció sigui més semblant al del Papa que en d’Obama?
El pitjor és que els Estats han triat a una Europa de baix perfil. En un moment transcendent, opten pel gris. De la llista han caigut noms com Blair o González -tot i que he de reconèixer que la idea de tenir a Blair com a president no em resultava molt còmoda-, a favor de dues persones que han de demostrar ara què és el que poden aportar al procés europeu.
Sense dubte, això no ajuda a apropar Europa als ciutadans. No ajuda que el president sigui un total desconegut, que no hagi estat escollit i del qual tots ens avisen ja que és un gran gestor però sense empatia. Tampoc ens serveix que a Ashton li diguin superministre: un gran eufemisme per referir-se a qui està amb els altres ministres, no per sobre de.
Europa té un gran problema per apropar-se als ciutadans. L’ha tingut sempre i el continua tenint ara. Potser la presidència ens doni estabilitat al món, però dubto que els danesos, els lituans, els catalans, els alemanys o els mateixos belgues puguin veure a Van Rompuy una figura que encarni el que és Europa.
En el fons, tenim un problema de simbolisme. Ja sé que les comparacions amb els Estats Units són, a més d’odioses, fora de lloc perquè no són comparables. Però sembla que molts aspiren a això. Independentment del model, envejo profundament el simbolisme dels nord-americans. No sorgeix el mateix efecte en el visitant estar a Brussel·les que a Washington. Encara que els valors siguin molt semblants, les icones americans són molt més fortes. De fet, una Unió que el 9 de maig no és festiu, com pot aspirar a que tots sentim Van Rompuy com el nostre president?
Ni Van Rompuy és Obama ni Ashton, Clinton. Ni Europa, Estats Units. Però si volem aspirar a tenir un paper més rellevant en el món, a liderar la conquesta de drets humans, la lluita contra el canvi climàtic o posar el nostre granet per a l’estabilitat econòmica mundial, necessitem perfils més semblants a ells que els que ens han escollit . Just el contrari del què es aquesta guia de consells per passar desapercebut que és el Tractat de Lisboa.
Podem estar satisfets en veure que, per fi, Europa té un president. Sí, per mi ja és el meu president, encara que cregui que hauria de poder exercir el meu dret a votar-lo. Encara que cregui que una Europa democràtica no pot contradir el seu missatge amb càrrecs elegits a l’estil Vaticà. Serà el president de la nostra Unió Europea. Però m’agradaria veure en un futur no molt llunyà una autèntica campanya electoral, amb idees, amb propostes, amb postures sobre Europa. Amb diversos candidats a presidir la nostra Unió.
Fa 76 anys, les dones votaven per primera vegada a Espanya. Llavors, una utopia. Avui, desitjar poder triar als alts càrrecs de la UE també ho és … Ens queda molt?
Si en alguna ocasió la teva parella et deixa anar un “Reiet, et juro que entre nosaltres no ha passat res”, potser és el moment de demanar-li als nostres sentits que prestin més atenció de l’habitual a recopilar tota la informació no verbal que puguem per detectar si hem de començar a desconfiar de la paraula donada. Potser en això, les relacions de parella i la política s’assemblen més del que puguem creure.
En ambdós casos s’estableix una relació d’un enorme vincle emocional que pot portar-nos a canvis molt importants en la nostra percepció. Com ja comentàvem en aquest post, quan una persona és simpatitzant d’un partit polític, tendeix a buscar la manera de justificar qualsevol cosa, mentides incloses. Una cosa molt semblant a la síndrome d’Estocolm que podem sentir quan imaginem que ens han estat infidels però no volem creure-ho.
Estem, com deia en Sebastià Serrano, sense cap dubte, en un dels grans moments de la comunicació: l’art de la mentida, l’engany, la dissimulació … per a alguns la política és l’art d’aquestes males pràctiques. Potser perquè és tan antic com l’ésser humà, mentir és pecat en diverses religions i l’honestedat una virtut en tantes altres cultures. I potser per això també, tal com assenyala Eduard Punset, estem més preparats per descobrir un mentider que per trobar la veritat.
De fet, aquesta virtut que, segons Punset, tenim els humans, no és una mena de radar o sisè sentit, sinó la capacitat de detectar canvis en els estats emotius en el discurs verbal de la persona que menteix. Una cosa així com el que fan els detectors de mentides tan explotats a la televisió: observar els canvis fisiològics que les nostres emocions generen.
Encara que la distància física amb els nostres polítics sol ser insalvable i només la televisió o internet ens obren una finestra a aquests líders, moltes vegades les seves reaccions ens donen una informació molt valuosa. Encara que per si alguna vegada -especialment en campanya electoral- algun polític et dóna la mà i conversa amb tu, et suggereixo que prestis atenció a aquests canvis fisiològics:
Quan una persona menteix, el seu to de veu canvia. Alguns experts assenyalen que el pugem una octava, més o menys.
El ritme de respiració s’accelera.
En algunes ocasions, el color de la cara pot canviar. És mostra de vergonya i por per la possibilitat de ser descobert, així com una reacció al major ritme de respiració.
La mirada sol delatar, ja que es sol donar un canvi en ella, en el moviment dels ulls.
Disminueixen els gestos, ja que el nostre cervell està més ocupat en donar consistència al missatge verbal i dedica menys atenció a la nostra gesticulació.
A més d’aquests senyals d’alerta, la cara sol ser un reflex molt clar del que estem fent. Potser per por, vergonya o culpa, la nostra cara sol canviar i aquestes emocions poden generar una contradicció aparent entre el que diem i el que creiem.
Parlant del poder dels gestos, per a molts el que va fer Richard Nixon durant les entrevistes amb el periodista britànci Frost el 1977 fou tan revelador com un propi procés d’impeachment. Al minut 1:27 del següent vídeo podeu veure el gest que per a molts va mostrar la seva culpabilitat mai jutjada:
Potser, la propera vegada que escoltem un polític afirmar que “jo només vaig dir la veritat” haurem d’atendre a aquestes pistes. O a les hemeroteques, que mai fallen -potser per això, el règim del Big Brother d’Orwell tenia tant d’interès a corregir les notícies per a que mai es mostréssin els errors. I així finalment, no saber què era cert i que no-. Per si de cas, aquests consells.
Un ministre és, en essència, un relacions públiques. Una figura que ha de mantenir un equilibri en diverses esferes, cosa que no és sempre fàcil. Però bàsicament, un responsable ministerial té tres funcions:
1. Ser el relacions públiques del ministeri, donar credibilitat i plausabilitat al que fan els funcionaris.
2. És l’home o dona al parlament, el que sap el que es diu i el que es farà a la cambra.
3. L’encarregat de lluitar pel pressupost del seu ministeri al consell de ministres.
No ho dic jo, és una de les lliçons de Sir Humphrey, l’eficaç secretari permanent del ministeri d’Administracions Públiques del Govern de Sa Majestat a la popular sèrie de televisió dels vuitanta “Yes, Minister!“. Una fina comèdia -la favorita de la Dama de Ferro-, exponent del pur humor britànic que fa gala d’una ironia deliciosa, on es narra el dia a dia del ministre i els seus assessors que, de fet, són funcionaris.
Encara que aquesta imatge sigui simplificada i portada a l’extrem, la sèrie dóna en el clau: la necessitat de respondre a diverses audiències des d’un càrrec polític. Des de la gestió dels equips a retre comptes directament amb els ciutadans. Diverses audiències que, sempre, busquen el propi interès. Sir Humphrey mostra en la definició del que és un ministre allò que més desitja: tenir llibertat per poder fixar ell mateix els temes del dia a dia i la seva execució. Però això no és el mateix que espera un ciutadà. Ni molt menys el que vol un periodista.
I Internet, quin paper pot jugar a conciliar aquestes necessitats? Un paper molt important. Des de la contribució que pot fer a la comunicació interna en ministeris i departaments amb eines útils com wikis, blocs interns o l’aplicació de qualsevol instrument que ataqui llurs debilitats. Però també és evident que es pot fer més visible l’acció que es realitzi. Blogs, Twitter o Facebook poden mostrar-ho. Actualment, tres ministres del Govern -Bibiana Aído, Moratinos i José Blanco-tenen i actualitzen amb certa regularitat els seus blocs.
Però fins i tot prenent la descripció del secretari permanent, podríem entendre que des d’una òptica ciutadana internet permetria als ciutadans considerar el ministre seu propi relacions públiques. La persona que encarna els seus interessos perquè el mateix ministre els coneix -gràcies a la participació-, ser l’home o la dona al parlament -perquè explica el que passa, el que es fa o el que es farà- i, ja que és l’encarregat de lluitar pel pressupost; explicar a què es destinaran. També amb la seva participació.
Potser només d’aquesta manera podríem començar a veure com més gent coneix ministres i ministres que semblen invisibles i ser testimonis d’una major puntuació en els rànquing que les mateixes enquestes mostren.
No puc començar aquest post evocant el que vaig fer aquell 9 de novembre de 1989 perquè la meva memòria no arriba per a tant. D’aquella època, només guardo en els plecs del meu cervell algunes imatges aïllades d’un avi executat -que anys més tard vaig comprendre que era Ceaucescu, el tirà romanès-, uns senyors trencant una paret pintada i molts focs artificials. Durant aquella època, amb poc més de cinc anys d’edat, creia que el cop d’Estat que va patir Gorbatxov va ser el causant de la taca al seu front…
Jo formo part d’una generació d’europeus que ha consumit el relat de la caiguda del Mur de Berlín. Perquè la seva caiguda -o el seu enfonsament o com se li vulgui dir- té tots els elements per ser un gran relat, un gran transmissor de valors per a tota una generació d’europeus. Una història emocionant de superació i de defensa de la llibertat.
És una gran història europea. Del conflicte a la pacificació, de les ferides profundes a curar -potser tard- però superar-les al cap ia la fi. Aquesta idea que a Europa avui és possible un espai de pau i llibertat sense precedents. Aquest aniversari ha de servir per reflexionar sobre això i defensar aquest relat que, al final, va tenir un final feliç.
A l’altre costat de la balança hi ha els anys de divisió, patiment i desolació. Les històries de les famílies separades i els cadàvers que el mur va deixar a banda i banda. Per això, la visita al museu que es troba a l’antic Checkpoint Charlie és extremadament enriquidora i il·lustrativa. I sobretot, el testimoni més fidel d’un món dividit per un teló d’acer que havia començat a enfonsar-se anys abans d’aquest dia de la tardor berlinesa, però que va accelerar la seva caiguda al pas dels berlinesos d’ambdós costats dels passos fronterers.
Aquesta història europea té també la seva història de comunicació. O de com a vegades un procediment establert no té altra alternativa que no aplicar-se. No vull abundar sobre la història d’aquest moment, avui pràcticament tots els mitjans dediquen grans espais a aquesta efemèride, però em sembla especialment interessant la manera com la frontera va cedir i es va obrir de bat a bat.
Aquell dia de novembre, el govern de la RDA va anunciar el canvi en la política de viatges a l’exterior, que va ser el tema que va derivar de forma immediata en la caiguda del mur. Aquesta política, que entrava en vigor a les 4 am del 10 de novembre, va ser anunciada en una roda de premsa per Günter Schabowski que va ser retransmesa en directe per la televisió de la RDA. Totes les restriccions de circulació havien estat eliminades:
“Els viatges privats a l’estranger es poden autoritzar sense la presentació d’un justificant – motiu de viatge o lloc de residència. Les autoritzacions seran emeses sense demora. S’ha difós una circular en aquest sentit. Els departaments de la Policia Popular responsables dels visats i del registre del domicili han estat instruïts per autoritzar sense retard els permisos permanents de viatge, sense que les condicions actualment en vigor s’hagin de complir. Els viatges de durada permanent poden fer-se en tot lloc fronterer amb la RFA. “
Tot i que el projecte encara era a aquelles hores pendent de l’anàlisi del Comitè Central, a les 18:57 va acabar la roda de premsa en la qual un periodista italià havia preguntat sobre el moment en que entraria en vigor aquesta transcendental decisió. Schabowski consultar les seves notes i va afirmar que l’havia fet de forma immediata.
Des d’aquest moment, els berlinesos es van amuntegar a banda i banda del mur. Els policies encara no havien rebut instrucció, ja que la mesura entraria en vigor l’endemà i, de fet la decisió del Consell de Ministres encara no era definitiva.
Però l’anunci per un mitjà com la televisió, en directe, va desplegar tal expectació que les fronteres es van obrir de bat a bat -a les 23 hores d’aquesta nit s’obria el primer lloc fronterer- i els ciutadans, sense la por de ser tirotejats , van començar a enderrocar aquest mur amb tot el que tenien a mà.
L’obertura de les fronteres va tancar una fosca etapa de la història europea al mateix temps que queia el mur. Inaugurava una etapa diferent, per a un món diferent. Un món en que el mur va passar a ser el símbol de la divisió, la por i la manca de llibertat a ser el baluard dels aires del canvi. Un nou món en que aquest mur passaria a ser un souvenir que avui està repartit pel món. Inclosa la meva habitació.
