Amb ells, els usuaris han arribat a crear esbojarrats títols de pel·lícules. Han atribuït a polítics com Esperanza Aguirre poders sobrenaturals o inversemblants responsabilitats de fets històrics. Han repassat les tres paraules que es repeteixen en moltes llits després de fer l’amor. O les tres últimes paraules abans de la mort. Són els hashtag de Twitter, les etiquetes que, per activa o per passiva, hem acabat introduint en la nostra manera de participar. Però, què passa quan l’etiqueta passa a ser una eina més de campanya?

Aquest camp de proves per a la comunicació política online que són les eleccions catalanes de la propera tardor, estan posant de manifest com els partits i els seus activistes no dubten a utilitzar totes les escletxes i espais al seu abast per promoure els seus missatges. Hashtags inclosos. Com els estan utilitzant?

Anem per parts. Per als profans en la plataforma de microblogging, el hashtag és una etiqueta que escriu l’usuari quan emet un missatge. S’escriu després aquest símbol # i sol resumir el contingut. Per exemple, si estem comentant un debat, usaríem #debat. Aquesta és la seva principal funció. Però no l’única.

De fet, potser aquest sentit d’ordenació d’una conversa sigui el que es vegi amb menys assiduïtat: apareix en moments puntuals, com en els actes de partit. Mítings, conferències, etc. solen tenir associada una etiqueta i els assistents el fan servir. És especialment útil per seguir en temps real i pel que comenten els usuaris un acte en un moment determinat. El gran exemple d’això en la política del dia a dia la trobem en l’ús del hashtag #parlament durant les sessions de la cambra catalana.

Un altre dels usos, cada vegada més estesos i que poden generar certa extenuació en els usuaris, és la utilització del hashtag com un eslògan polític més. Cada frase, cada reflexió, s’acompanya de l’etiqueta. Aquesta, pot ser igual que el lema de la pròpia campanya. Així, l’etiqueta passa de ser un complement a ser una part essencial del missatge. Exemples d’aquest ús el tenim a #segueixocreient #elcanvireal o #elcanvi

Arribats a aquest punt, la reflexió és sobre l’efectivitat d’aquest tipus de pràctiques. Sens dubte, els seguidors d’un usuari poden conèixer de primera mà el lema… però si, com sol ser habitual, un usuari comparteix a més d’un seguidor d’entre aquests activistes, la saturació a la qual se li exposa pot arribar a expulsar de l’objectiu primordial: que conegui la nostra oferta i el puguem convèncer.

Sens dubte, el hashtag és més que una etiqueta quan es barreja amb política. De fet, pot ser un punt de lluita entre partits. Socialistes i convergents s’han vist imbuïts en més d’una ocasió en la lluita per omplir el fil de comentaris d’un hashtag amb missatges contraris al partit en qüestió.

I quin d’aquests usos és millor? Quin és pitjor? La resposta la tindrem en l’autèntic objectiu, no ja del hashtag, sinó de la presència online. Com que aquestes etiquetes solen aparèixer perquè algun dels líders en la Xarxa dels partits o fins i tot dels propis perfils dels partits; saber si amb això estem responent a l’objectiu de la participació és essencial. Si el que busquem és més seguidors, afins o no, a qui convèncer; segurament no sigui el camí. Si el que volem, en el fons, és mantenir una tropa amb l’orgull ben alt, segurament sí. Però si el que busquem és convertir tot això en vots, potser necessitem reflexionar-hi. Del que no hi ha dubte és que, a Twitter, el propi hashtag és política.

Moltes persones, especialment aquells que s’asseuen diàriament en una tertúlia de les que no escassegen a la ràdio i a la televisió, no van acabar de pair això de veure un ministre sense estudis universitaris al capdavant d’una cartera tan important com la de Foment. Les infraestructures del país en mans d’un batxiller al qual, per més inri, l’anomenaven bruixot, o Bruxo de Palas de Rei. No ho acabaven de veure. Tot i que al cap de molt poc temps, la seva opinió va canviar. Va ser cosa de la màgia?

En realitat, l’única màgia que ha aplicat el gallec ha estat entendre el que suposa ser ministre. I actuar com a tal. Des del primer dia, es va posar el vestit de membre del Consell de Ministres i no ha cessat en el seu afany per ser el més semblant a la imatge que els espanyols esperen d’un ministre. Com bé apuntava Pau Canaleta a les poques setmanes del seu nomenament, Blanco va canviar la seva manera de vestir. Però també des d’aquest moment va començar a teixir la seva pròpia història personal.

Però potser la part que alguns podrien considerar de màgia negra -encara que només és entendre el valor estratègic de la comunicació- és el seu domini del relat. Un relat amb un protagonista -el ministre- i un antagonista -els controladors aeris-. Un relat amb episodis -el gener ja va tenir la seva gran enfrontament, quan els va acusar de ser una casta laboral-, una història que avança i que ara arriba al seu moment clau: la suposada vaga encoberta en plenes vacances.

I just en aquesta situació apareix la màgia de la comunicació en estat pur. El farol -o no, ja veurem si arriba a complir-se- de la mobilització de l’exèrcit per cobrir els llocs d’aquests controladors que estan faltant al seu lloc de treball i estan fastiguejant els pocs dies de descans de molts espanyols en un any especialment gris per la situació econòmica. Aquí, just aquí, la gran metàfora del sacrifici del ministre en nom del bé dels ciutadans que només volen arribar al seu destí.

Així es forja un mite. Potser el gallec s’hagi inspirat en el president Reagan, que l’agost de l’any 1981 va arribar a acomiadar de forma fulminant als gairebé 11.400 controladors aeris que havien declarat una vaga il·legal.

Blanco s’aplica a més el que tan bé resumeix Luntz: no és el que dius, és el que la gent sent. O en aquest cas, no és el que fas, és el que la gent veu que fas. I davant d’una vaga encoberta quan tots desitgem anar de viatge durant les nostres vacances, ens és molt fàcil posar-nos en la pell del ministre i donar-li suport. Encara que els controladors diguin que la seva proposta no és viable.

És curiós perquè Blanco comparteix aquest do pel relat personal amb una altra de les personalitats que millor dominen l’escena política i de la comunicació, Esperanza Aguirre. La presidenta també va patir una vaga, encara que la seva reacció no està en la mateixa divisió que la del ministre. Aguirre té la sort de tenir una oposició feble i el domini de l’opinió pública que va tapar alguns dels aspectes més polèmics de la vaga del Metro de Madrid, com la manca de previsió davant l’aturada general o la trista realitat que la vaga ha costat més diners que la retallada que la presidenta proposava.

Potser el relat tingui un final feliç per Blanco. Com en els contes, potser aconsegueixi ser l’inquilí de la Moncloa-o almenys això creuen molts-. Però més enllà del resultat, la realitat és que Blanco demostra tenir una cosa que no tots els ministres i polítics amb carreres universitàries tenen: olfacte polític i intel·ligència emocional. L’ex ministre Boyer deia fa unes setmanes que a aquest ritme només arribarien al poder ministres analfabets. Blanco no serà universitari però demostra estar més que alfabetitzat en la gestió de situacions tenses i difícils. Una cosa que no s’aprèn en moltes aules. Potser per això, avui ja ningú qüestiona l’heroi de la història.

“Pues la Esperanza los tiene muy bien puestos” deia una dona que deu gaudir de la seva jubilació des de fa no més de dos o tres anys. “Yo, la verdad, no voté a Mariano en las pasadas elecciones porque quería que le echaran. A ver si subía ésta.” Afegia una altra. La tercera dona que esperava al hall d’un hotel madrileny fa unes setmanes va saltar amb un interessant anàlisi, “A mí me dicen: esto lo ha dicho el PP. Y luego escucho a Aguirre y dice otra distinta. Y mira que a mi ella no me gustaba. Pero habla claro. Cada día me gusta más, oye”.

La mostra és petitíssima, sens dubte, però és una mostra del que es comenta en moltes tertúlies de Madrid: ningú al PSOE o el PSM sembla estar en disposició de tossir a la Lideresa. La Presidenta. Ningú li fa ombra a l’altre costat i ni els greus casos de corrupció com la trama Gürtel -de la qual s’ha autodenominat descobridora- o la polèmica dels espies han aconseguit despentinar-la. I molt menys ho aconseguirà la vaga dels treballadors de Metro de Madrid.

Perquè el que ha passat aquesta setmana a Madrid és prou greu com per qüestionar a fons la gestió d’Esperanza Aguirre i el seu Govern. Sí, la vaga ha estat salvatge. Sí, els treballadors s’han passat els serveis mínims per on tots sabem i han fet la vida molt difícil a milions de madrilenys, jo inclòs. Però precisament aquest halo de la presidenta, aquest carisma i aquest control ferri de la seva imatge, les seves accions i les seves declaracions fan que els únics culpables siguin els treballadors i ningú repari en la causa de la vaga: l’incompliment del Govern de la Comunitat de Madrid del conveni col·lectiu, fent una cosa il·legal.

No, els treballadors del metro no són funcionaris. Això ve per una decisió política d’un Govern que és tan responsable d’això com els treballadors que es salten els serveis mínims i fan la vida molt difícil a la gent.

Però sembla que això no l’afectarà. El debat en els mitjans no és aquest. El debat al carrer tampoc: els culpables només són els que no han conduït els trens. Poc importa que la vaga estigués convocada des de fa setmanes i Madrid s’hagi col·lapsat, sense transport alternatiu o operatius perceptibles per al ciutadà. Ningú acusa la responsabilitat del govern perquè Tomás Gómez sembla estar de vaga.

En el fragor de la crisi, un no pot trobar ni una declaració del líder de l’oposició a la web del seu partit. Quan dos milions de madrilenys veuen directament afectada la seva vida diària, el PSM de Gómez segueix parlant de l’espionatge a la Comunitat. La cerca per aparicions en mitjans ens dóna algun resultat aïllat i amb una posició difícil. Això sí, el PP no ha escatimat esforços en fixar bé el marc cap a Gómez: “s’ha erigit en piquet de la vaga salvatge”. Mentrestant, la presidenta ha fixat el seu missatge en línia al que perceben tots els que ens hem quedat sense mitjà de transport: “Los representantes de 7.000 trabajadores no pueden poner en jaque a los madrileños”.

Aquesta és la clau de l’èxit d’Aguirre. Connecta. Està. Per això, les enquestes com la que El País va publicar amb motiu del dia de la Comunitat no deixen de mostrar com a poc menys d’un any de les eleccions, l’alternativa socialista no s’enlaira.

Els nervis es van notar quan la gelosia del candidat del PSM a batre’s en duel amb Aguirre van sorgir a compte de la relació entre el Govern central i el de la Comunitat. Una crisi entre Ferraz i Callao -és a dir, entre l’executiva federal del PSOE i el PSM- per la posició del ministre de Foment. Segons es deia, l’entorn de Gómez veia com la inversió de l’Estat a la Comunitat de Madrid i l’aparició amb Esperanza Aguirre a la foto amb el ministre, minaven les possibilitats electorals del PSM.

Però realment Gómez i el PSM no s’enlairen per aquest tipus de coses? O és la seva postura i la seva actuació la que falla? El lideratge i la visió d’una alternativa es forgen en moments com la monumental crisi que ha viscut Madrid aquesta setmana. Les eleccions es guanyen a costa de les percepcions que es generen. I tant l’emesa per Gómez en aquesta crisi com en la pueril lluita per això del ministre no són gens favorables per als socialistes. Les eleccions no poden guanyar-se quan el candidat està de vaga.

Foto de El País.

La reialesa s’ha donat cita aquest cap de setmana a Estocolm per assistir al casament de la darrera princesa hereva del món que encara estava soltera. Les cases reials han enviat els seus representants i han gaudit dels fastos dedicats a l’hereva del tron suec. I no, ni el menú ni les taules del convit van ser obra i gràcia d’Ikea. La Casa de Sa Majestat va enviar, a més dels Prínceps d’Astúries i les Infantes a la nova DirCom de Zarzuela: la Reina.

El Rei no va assistir. Generalment no assisteix als enllaços de prínceps hereus -tal com fa la seva cosina, la Reina d’Anglaterra- però en aquest cas concret, encara pesa l’operació a la què va ser sotmès. Després del seu pas pel quiròfan i un postoperatori a Barcelona, el Cap de l’Estat va tornar fa ja diverses setmanes al Palau de la Zarzuela i ja s’ha anat incorporant, a poc a poc, al seu treball.

Tot i la incorporació, el Rei encara està allunyat de certs actes públics, com el casament de l’hereva sueca. De fet, diversos membres de la família reial han representat el monarca durant aquest temps. Per exemple, la Infanta Elena ha assistit en el seu nom a la Feria de San Isidro i el Príncep Felip va ser l’amfitrió de la recent cimera celebrada a Madrid.

Encara que si una figura va destacar en el seu moment va ser la de la Reina. De fet, mesos després de la bomba informativa que va suposar la seva intervenció, una cosa queda clara: la Reina Sofia és l’autèntica DirCom de la Casa Reial.

El paper que va jugar en les hores posteriors a l’operació del Rei va ser determinant per donar credibilitat al que deien els metges. No és que els doctors que van tenir la vida del Rei a les seves mans no sabessin fer bé la seva feina, és que en un país tan donat a les conspiracions, les opcions rocambolesques i les remotes possibilitats davant el més probable, la comunicació asèptica dels professionals no calma les ànsies dels rumors.

Per això, quan la Reina va trencar el protocol per acostar-se a la premsa i donar tranquil·litat sobre l’estat del seu marit, els que semblaven preocupats per la salut del monarca o per una suposada manipulació a gran escala, van respirar tranquils. Si la Reina era capaç de fer allò, segur que ho feia per alguna cosa.

Així, els temps dels mitjans i la rumorologia va canviar a partir d’aquest moment. Després d’això, va ajudar molt que els fills del Rei fossin arribant escalonadament al Clínic i no en poc temps o de manera precipitada. És cert que dos dels seus fills arribaven de vols internacionals, però la seva tranquil·litat només reforçava aquesta idea que, en el fons, la intervenció no revestia de major transcendència.

Quan el Rei va abandonar l’hospital i durant les seves breus declaracions a la premsa, no va dubtar a treure pit per la sanitat pública del país. Una cosa que els sectors que més admiren el monarca ho han vist amb bons ulls i ho han comentat de forma abundant. Una altra cosa és la sensació que ha deixat en altres, que són molts i que ho passen malament en aquests moments, en veure en les declaracions del Rei un punt de frivolitat. Podria ser considerat, potser per alguns com un error.

Però els humans, errem. Tant, com que encara que la Reina sigui l’autèntica DirCom de la Casa Reial, les seves declaracions no sempre ha ajudat a la institució que representa. El que li va dir a la periodista Pilar Urbano a compte del matrimoni entre persones del mateix sexe o els petits problemes amb el Photoshop han estat mals de cap per als responsables de comunicació de Sarsuela. Però aquest dissabte, la Reina el va brodar. Com diu el Rei, la seva dona és una professional. En una cosa que se’ns escapa al conjunt dels ciutadans que no sabem dels secrets de Palau, però aquest dissabte va demostrar tenir una gran intel·ligència emocional per calmar 44 milions d’súbdits.

Els banquers han fugit dels seus alts pedestals en el temple de la nostra civilització. Ara podem restaurar aquest temple amb les veritats que coneixíem abans de la crisi.

La mesura de la restauració està en la mesura amb què apliquem els valors socials més nobles que el simple benefici monetari.

La felicitat no rau en la mera possessió de diners, es troba en la joia de l’assoliment, en l’emoció de l’esforç creatiu.

La recuperació demana, però, no només canvis en l’ètica. Aquesta nació demana acció, i la demana ara.

La nostra tasca principal és posar a la gent a treballar. Això no és un problema insoluble si l’enfrontem amb saviesa i valentia.

La recuperació pot acompanyar-se, en part, mitjançant la contractació directa pel propi govern, el tractament d’això com si fos una emergència de guerra, però al mateix temps, a través d’aquest treball, el compliment de projectes molt necessaris per estimular i reorganitzar l’ús dels nostres recursos.

Pot acompanyar-se amb l’actuació sense demora de tots els governs, el nacional, els autonòmics i els locals. L’exigència que retallem els seus costos considerablement.

Pot acompanyar-se amb la unitat d’acció en les mesures de recuperació, sovint disperses, antieconòmiques i desiguals.

Hi ha moltes maneres en què es pot ajudar, però mai es pot acabar amb la crisi només parlant d’això.

Cal actuar, i actuar amb rapidesa.

Zapatero no ha anunciat la reforma laboral amb paraules semblants a aquestes. Tampoc ho va fer quan va anunciar les mesures: les seves paraules van ser fredes. El seu discurs va semblar el d’un metge que anuncia un funest diagnòstic. Guardant les distàncies, com si la cosa no anés amb ell.

Aquestes paraules són del discurs d’investidura de Franklin D. Roosevelt, quan havia d’enfrontar la duríssima crisi econòmica després del crack del 29, adaptades -molt adaptades, permeteu-me el joc- i retallades. Però mostren la importància d’un líder a l’hora de triar bé les paraules.

George Lakoff, que assisteix a la trobada internacional d’ACOP que comença avui a Bilbao, afirmava ahir en un acte de la Fundación Ideas que “el relat, la narrativa, té enllaços directes amb l’emoció. L’emoció es construeix amb ella“. I aquest és el punt clau. Perquè sense entendre el poder de les paraules, del discurs i del relat en una situació política, econòmica i comunicacional difícil com aquesta, no es pot plantejar un escenari de millora.

Perquè la realitat és, a qui parla Zapatero? Ho fa als ciutadans? Als seus votants? Només als mercats financers? Aquesta és la pregunta clau, a nivell de comunicació. Amb tota la incertesa que envolta la situació econòmica actual és necessari que els líders parlin clar. Per això, a qui parla Zapatero?

Aquesta resposta, no la tinc. El que és, si cap, més preocupant. Si el llenguatge, les paraules, activen circuits i emocions en el nostre cervell -que condueixen al vot, però també ens poden conduir a la fallida del sistema-, triar-les bé ha de ser una prioritat. Tant com saber a qui i per què els hi parlem.

No és d’estranyar que el mateix Zapatero acceptés ahir al Congrés que el seu propi Govern és el que menys ha ajudat a la credibilitat del país. Recorden quan, deliberadament s’optava per no dir la paraula crisi?

Les paraules no canvien la realitat. Però si la percepció del que passa. Sí afecten a la confiança en el líder, en la recuperació i al país. I aquesta batalla, Zapatero l’ha perdut. No ha estat conscient del que desperta el llenguatge. El que generen les paraules. I es va quedar sense.

Si la política pogués menjar-se, hauria de ser de xocolata. I no és qüestió d’imaginar l’exercici del poder com si de la fàbrica de Charlie es tractés: la política hauria de ser de xocolata perquè necessitem una cosa que ens agradi, ens exciti i que ens salvi de la depressió. Especialment en un moment com aquest.

Les propietats de la xocolata (del cacau, vaja) són molt conegudes. De fet, els seus beneficis han estat descoberts en nombrosos estudis i per nutricionistes, experts i metges de tot el món que coneixen el que una mica de xocolata pot aportar.

Sabem que és un antioxidant més que provat: dues cullerades de cacau tenen una dosi d’antioxidants més gran que el que es troba en altres aliments com el te verd o el vi. De fet, el punt clau, és que el cacau té com el seu antioxidant principal els flavonoides que ajuden a augmentar el reg sanguini cap al cervell. Així que si volem ajudar a comunicar la nostra opció política, per què no fer-ho amb xocolata que ens ajudi a pensar? Negre, és clar.

La política, de ser un aliment, hauria de ser xocolata. No només perquè agrada a grans i petits, pel plaer que ens produeix menjar-lo o per ser un aliment prohibit per als que es posen a dieta. La política hauria de ser xocolata perquè…

… és afrodisíaca. El cacau millora l’estat d’ànim gràcies a la serotonina, que produeix plaer en el cervell. Per això se sol dir que la segregació d’aquesta substància en la ingesta de la xocolata la fa afrodisíaca i agradable. La política hauria de produir això també i la bona comunicació política hauria d’ajudar a això. Construir una societat millor, ajudar els ciutadans, etc. hauria de ser una font de serotonina. Tant per al polític que vota una llei com per al ciutadà que introdueix la papereta a l’urna.

… és antidepressiva. La xocolata té diverses substàncies que produeixen substàncies en el cervell que són un potent antidepressiu, com la serotonina -que ja hem vist els seus efectes- o la dopamina. Neurotransmissors que tenen molta implicació en els estats d’ànim. La política hauria d’actuar en el mateix sentit, més en un moment de crisi i desafecció com l’actual. Curar-nos aquesta depressió i il·lusionar. Per a això, necessitem líders que ens produeixin aquestes substàncies amb  il·lusió i esperança, i una bona comunicació política que posi en valor aquestes qualitats.

… protegeix. Els antioxidants del cacau i altres nutrients i propietats protegeixen la nostra salut. Tot i haver estat condemnat per dentistes i nutricionistes durant èpoques, els seus beneficis són cada vegada més coneguts. Més o menys com la política. Tot i ser injuriada, criticada i considerada un mal per a la nostra societat, la veritat és que l’exercici de la política i la democràcia ens protegeixen. Són la via per resoldre pacíficament els conflictes i per això la comunicació ha de posar en valor aquest servei a la societat.

La política hauria de tenir gust a xocolata. Hauríem de sentir plaer en cadascuna de les intervencions dels nostres líders. Ens hauria d’ajudar a reposar de la crisi ja protegir el nostre sistema democràtic com si fos el nostre sistema immunològic. Sí, la política hauria de ser xocolata. Però segur que, a dia d’avui, us recorda a un altre aliment. A quina?

Foto de eisenrah

Si alguna cosa podem afirmar amb rotunditat en això d’internet, és que canvia a la velocitat del llamp. Està en constant evolució i cada dia pot ser, en si mateix, un nou repte. És, de fet, la rapidesa en la seva evolució la que ens posa de cara a noves situacions a les que donar una sortida. I l’últim exemple ens arriba de la identitat digital del govern britànic.

Ho vam veure amb Obama: com havia de mostrar el canvi d’administració en la xarxa? Com havia de materialitzar aquest canvi en la identitat digital de la Casa Blanca? La seva manera de fer-ho va ser, en si mateix, notícia. Mentre jurava el càrrec, la web de la Casa Blanca es va renovar completament i es van afegir noves seccions, com el bloc de la mansió més famosa del món. Des del minut 1 de la presidència, Obama comptava amb totes les seves eines 2.0 en perfecte estat de revista.

En això, el temps va jugar un paper essencial. No és el mateix tenir gairebé tres mesos per preparar la transició a canviar l’inquilí del 10 de Downing Street en menys d’una setmana. Així, l’administració Brown va seguir actualitzant alguns dels seus canals, com Twitter, fins al mateix dia 11 de maig. Ja amb Cameron com a Primer Ministre, es van començar a produir canvis, encara que es va produir un silenci (permeteu-me la broma, administratiu) fins al 19 de maig a alguns espais com el mateix Twitter.

El web del número 10 va canviar entre el dia 11 i 12 de maig, així com els perfils a YouTube i Flickr -que han passat a tenir el mateix nom per facilitar les coses a l’usuari-. Decisions que han desconcertat a alguns usuaris -el mateix Twitter ha mantingut usuaris però també ha canviat el nom-, però que semblen necessàries per mostrar una nova era.

En aquesta nova era també hi haurà espai per als vídeos que han fet famós a David Cameron. Webcameron, com és conegut, està determinat a mantenir el contacte amb els ciutadans a través dels vídeos online. Un petit gran canvi com el introduït per Obama amb els seus discrusos setmanals, que van passar de ser radiats a aparèixer també a la xarxa

Aquests exemples no són frivolitats: al Regne Unit tenen sort de comptar amb un equip onlinw format per cinc funcionaris que no canvien tot i el nou govern. I és una sort perquè, a aquestes altures del partit, no són poques les administracions que han obert els seus espais a la Xarxa i estan configurant la seva identitat digital. Espais que, per la seva facilitat d’ús, neixen com bolets… però que no sempre compten amb un procediment clar per al dia que un altre arribi al despatx per conversar.

Estan preparades les administracions per a això? Què passarà amb @desdelamoncloa després de les eleccions? Els canals de la Generalitat de Catalunya a Twitter, seran cedits amablement al nou govern? Estan previstos aquests canvis en les nostres normes? Potser, en els propers mesos sentirem molt això de “Colega, on és el meu Twitter?”

Podem dissenyar estratègies de comunicació eficients. Trobar bons missatges. Explicar bé les coses. O podem fer el contrari i convertir l’hemicicle en un circ i deixar que els ciutadans segueixen creient que la política no serveix per res.

No. No els paguem per això.

Avui és un dia revolucionari: els llibres prenen els carrers i planten les seves barricades en forma de paradeta. La cultura pren els carrers i, almenys a Catalunya, tot fa olor de roses. Sant Jordi és un dels dies més bonics de l’any, tot i que amb ell també arriben aquestes típiques preguntes de “Què llibre regal?” “Què llibre em compro?”…

Per donar algunes idees, presentem avui una llista col·laborativa dels llibres imprescindibles en comunicació política i en línia. Polítics, assessors i consultors ens recomanen les seves particulars obres imprescindibles:

• “Micropolítica” d’Antoni Gutierrez-Rubi. “Converteix quelcom tan àsper com la comunicació pública en un exercici de defensa de la bellesa. Comunicar en política també pot ser senzill, breu i bell.” César Calderón, assessor de comunicació.
• “Comunicación y poder” de Manuel Castells. “El professor Castells, eminència mundial i catedràtic de sociologia a la UOC, explora en aquest llibre les noves relacions entre el poder i la comunicació, posant atenció al canvis del nou entorn comunicatiu sorgit amb Internet i els dispositius mòbils i analitzant processos polítics i moviments socials que han marcat el món contemporani. Un bon llibre per entendre el món-xarxa on vivim.” Ernest Benach,President del Parlament.
• “Comunicación y poder” de Manuel Castells. “Un únic i sintètic però vital motiu és el què fa d’aquest llibre una lectura obligada per tots aquells que visquin a, de o per a la Xarxa. Amb les mateixes paraules de l’autor… “si no conocemos las formas de poder en la sociedad red, no podremos neutralizar el ejercicio injusto de dicho poder; y si no sabemos exactamente quienes tienen el poder y dónde encontrarlos, no podremos desafiar su oculta pero decisiva dominación”” Guillem López-Bonafont, assessor de comunicació.
• “El arte de la prudencia” de Baltasar Gracián. “Malgrat la seva antiguitat, un bon tractat pel seu enfocament pràctic de plena vigència sobre com triomfar en un món competitiu i hostil. Són tres-cents aforismes comentats de normes, instruccions i explicacions de la conducta humana que tot candidat o polític hauria de tenir present en la seva acció política”. Ignacio Martín Granados, director del Gabinet d’Alcaldia de l’Ajuntament de Segòvia.
• “L’immagine del leader. Quanto conta per gli elettori?”, de Mauro Barisione. “És necessari ser un candidat carismàtic i bon comunicador per guanyar unes eleccions? La imatge fa veritablement la diferència? Aquest interessant llibre recorre, a través de grans polítics d’ahir i d’avui, les qualitats personals i estratègies de comunicació que converteixen una bona projecció de la imatge pública a la clau per a una victòria a les urnes.” Yuri Morejón, assessor de comunicació.
• “El sol, el genoma e internet. Las tres cosas que revolucionarán el siglo XXI: la energía solar, la ingeniería genética y la comunicación mundial.” de Freeman J. Dyson. “El llibre planteja quins són els reptes i oportunitats més importants que tindrem com a societat durant l’actual segle. Dyson tracta el fenòmen de la comunicació global (el llibre és de l’any 2000 i parla només de la Wolrd Wide Web i no de xarxes socials) com a fenòmen que alterarà la nostra forma de relacionar-nos, de treballar i de crear, i ho fa amb el seu estil amè i, algun cop, desordenat. El llibre també explica la importància que ell creu tindran les energies renovables, la mapització del genoma humà, l’exploració de l’espai i la intel·ligència artificial. Més que un llibre és un recull de conferències i articles divulgats per Dyson a finals dels anys 90 del segle passat, però que segueixen tenint una vigència pròpia d’un home del seu talent.” Ignasi Llorente, secretari d’imatge i comunicació d’ERC.
• “El nuevo príncipe” de Dick Morris. “Campanya electoral permanent, formes d’idealisme, nova agenda política… Morris prova d’explicar com ha de comportar-se el nou princep de Maquiavel, actualitzat al segle XXI”. Xavier Peytibí, assessor de comunicació.
• “Señales honestas: el lenguaje que gobierna el mundo” de Alex Pentland. “La comunicació passa per acostar-se al individu i mirar als ulls, en aquest llibre el professor Pentland torna al bàsic, la persona, a les emocions i al que ens motiva per fer les coses … per apropar-nos la intel·ligència en xarxa més genuïna, a la ciència de les xarxes.” Millán Berzosa, DirCom i Community Manager de Ideas4All.
• “Lo real” de Belén Gopegui. “Tracta de com la gestió de la informació i de la comunicació genera poder. I de com de perillós pot ser i el camí que porta fins a ell.” Juan Pedro Molina Cañabate, professor de la Universidad Carlos III de Madrid.
• “White House Ghosts” de Robert Schlesinger. “Ara que encara tenim en cartellera la interessantíssim The Ghost Writer, última pel·lícula de Roman Polanski, amb Pierce Brosnan fent d’ex primer ministre britànic (molt Blair) i amb Ewan McGregor fent de “negre”, recomano que recupereu aquest llibre publicat fa cosa d’un any, que és un retrat molt atractiu del naixement, consolidació i explosió de la figura dels speechwriters (escriptors de discursos) de la Casa Blanca. Habitants de l’Ala Oest abans i tot que aquest existís!”. Toni Aira, professor de la UOC.
• “The Art of Community. Building the New Age of Participation” de Jono Bacon. “El Community Manager d’Ubuntu, la major distribuidora del sistema operatiu Linux, ens ofereix les claus sobre com construir una comunitat exitosa usant els exemples d’una de les comunitats més grans de la xarxa: la dels desenvolupadors, traductors, testejadors i altres participants del projecte Ubuntu. La veritat és que aquest llibre ens ha encantat no només perquè el seu enfocament és eminentment pràctic (i, per cert, està molt ben escrit) sinó perquè els casos usats són força divertits i realment s’aprèn molt sobre comunitats online gràcies a ell. Per cert, per complementar la part teòrica d’aquest tema ens ha agradat molt Conectados de Nicholas A. Christakis, sociòleg i mèdic, i James H. Fowler, professor de Ciències Polítiques, publicat per Taurus.” Alberto Vicente i Silvano Gozzer, autors d’ Anatomía de la Edición, un dels blogs més influents en el món de l’edició espanyola.
• “Moon Shoots for Management” de Gary Hamel. “La meva proposta ve en forma d’article extens. Ho va escriure el 2008 un dels professors que va ajudar a orientar el management del segle XX, i que en aquest parla de la Gestió 2.0 i les seves implicacions. No té desperdici”. Adolfo Corujo, director senior de comunicació online a LLORENTE & CUENCA.
• “Ser Digital” de Nicholas Negroponte. “Tot i tenir més de 10 anys (1995), continua estant de plena actualitat. L’evolució de la digitalització a través dels temps, la predicció del futur i la transició d’un món d’àtoms (material) cap a un món de bits (informació), fan de “Ser Digital” un llibre essencial per a qualsevol persona interessada en la Web 2.0″. Cristina Cifuentes, vicepresidenta de l’Asamblea de Madrid.
• “Divertim-nos fins a morir” de Neil Postman. “Una anàlisi imprescindible per entendre la societat de l’entreteniment i el llenguatge que ha d’utilitzar la política en aquesta societat mediàtica.” Pau Canaleta, assessor de comunicació i director del CCAII.
• “Los discursos del poder, palabras que cambiaron el curso der la historia” con introducción de Sabino Fernandez Campo. “No és un llibre de o sobre comunicacio política, es comunicacio politica en estat pur… i contrastada. Els millors assessors son els classics.” Marc Rius, director general de Participació Ciudadana de la Generalitat de Catalunya.
• “La herencia del olvido” de Reyes Mate. “No és un llibre de comunicació… parla de la raó compassiva, de la raó comprensiva del patiment… però ho trobo pertinent, molt per abordar els reptes de la comunicació actual. Em fa pensar -i treballo- en la idea d’una comunicació que no només busqui la relació o la seducció (el convenciment), sinó la comprensió de l’altre. Una comunicació basada no només en el diàleg, sinó en l’escolta comprensiva, en l’escolta que ens fa posar en la pell dels altres, en la comunicació que comprèn.” Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor de comunicació.
• “La política y el arte de actuar” de Arthur Miller. “Perquè segueixo creient en la política!” Jaume Collboni, cap de campanya del PSC.
• “Palabras que cambiaron el mundo. 50 discursos que han hecho historia”, de varis autors. “El pròleg del llibre que recomano comença amb la següent frase: “Un gran discurs no només reflecteix la veritat d’una època; també pot reflectir una gran mentida”. I aquesta és la grandesa d’aquest llibre. En ell no només es recullen els grans discursos de la història per tots coneguts sinó també les paraules de líders miserables, mentiders i perversos. Un llibre per comprovar que la retòrica no té res a veure amb els valors i per tant conèixer de la retòrica seu valor.” Francisco Polo, emprenedor social.
• “1984″ de George Orwell. “Un clàssic. Però d’un extraordinari valor. La ciència-ficció es barreja amb la política. Amb la teoria política i amb la pràctica també. Amb el llenguatge, amb la comunicació. El món que dibuixa Orwell ens porta a la reflexió sobre el valor de la llibertat i l’amenaça de la por. Ens alerta de la importància del llenguatge i del control del relat. Una peça imprescindible en la taula de tota persona preocupada per la comunicació.” Albert Medrán.

Foto

La comunicació és gestió d’expectatives. En tots els sentits. En tots els àmbits. Des de les expectatives generades per l’elecció d’Obama i la dificultat d’acontentar a tots, al que passa a la Champions. Donar una sortida efectiva a aquestes expectatives, no és fàcil. No és fàcil trobar el to, la forma adequada de generar optimisme, seny i seguretat al mateix temps. Encara que l’experiència de Guardiola pugui donar-nos algunes claus.

No ho han tingut fàcil. No ho tenen fàcil. Obama va prometre un canvi als Estats Units i va arribar a fer el que ningú creia possible: guanyar les eleccions. Guardiola no va prometre res, però va aconseguir el que ningú esperava: guanyar sis de les sis competicions en les que participava el Barça l’any passat. Però després d’això, entren en joc les expectatives.

Al president nord-americà se li ha exigit molt i està patint en les seves carns la dificultat de fer realitat les seves promeses. Malgrat això -i encara que la visió general de la premsa sigui negativa- segueix tenint més suports que detractors. Segurament per l’absència d’un lideratge opositor, però té molt a veure la seva proximitat, el canvi de llenguatge i formes i el balanç en positiu de la seva gestió de les emocions.

Guardiola tampoc ho té fàcil. Després dels èxits de la temporada passada, gairebé se l’obliga a repetir els èxits aconseguits. De moment, l’eliminació a la Copa del Rei no ho farà possible, però a la Champions i a la Lliga es treballa en la bona direcció. I aquí la clau de Guardiola és la seva constància i la gestió d’aquestes expectatives. Ni les grolleres acusacions de la trinxera digital terrestre i altres mitjans esportius sobre el Villarato ni les pressions dels àrbitres poden amb la seva comesa: centrar l’equip. Gestionar a persones. Motivar un equip que no acaba en el camp.

Tinc els meus dubtes de si una eliminació a la Champions podria provocar l’abrupta resposta dels mitjans més merengues a l’eliminació del Reial Madrid de Florentino i Cristiano Ronaldo la setmana passada. En aquest sentit, la gestió de les expectatives marca la diferència. Mentre que els del Bernabéu van fer gala de la prepotència característica de l’època Florentino, a Barcelona, Guardiola posava a tothom al seu lloc. L’important era el partit. Amb concentració i humilitat. Una cosa molt catalana: no dir blat fins que és al sac i ben lligat. No s’equivocava l’anunci que Damm va dedicar al tècnic: la clau de Guardiola és la feina ben feta. Aquest és el seu secret

L’èxit ja és per a Guardiola. Passi el que passi. Mai a Can Barça els culés ens havíem sentits tan orgullosos de l’equip. Encara que no guanyi. La feina ben feta es recompensa. L’esforç es premia. I aquesta fórmula és la clau de l’èxit, siguis Obama, Guardiola o tu mateix en el teu dia a dia.