Article

Gangrena comunicativa

rajoycolor

Gangrena. Putrefacció. Del grec γάγγραινα. La mort de cèl · lules de la pell que porta a la pèrdua del teixit. Aquest és el procés que viu l’aparell de comunicació del govern de Mariano Rajoy. En les últimes hores, més carn ha mort per la seva falta de visió.

Cada vegada que Mariano Rajoy ha fugit, ha evitat respondre o s’ha amagat, la seva credibilitat s’ha minat. En un temps rècord, Rajoy sembla haver evitat la síndrome de la Moncloa per iniciar un procés cavernari -que no té res a veure amb la caverna mediàtica, que segueix llançant recolzaments incomprensibles davant el moment més dur de la recent història espanyola- cap l’absurd . Com si d’un personatge de Los Otros es tractés. No vol sortir a la llum del sol. Se sent segur a resguard. Frega el ridícul en fugir de la premsa.

Aquesta gangrena amenaça a la pròpia democràcia. Un president que es nega a respondre a la premsa és un president sense autoritat moral. És un president covard. Jorge Cachinero ho expressa a la perfecció: “els covards són gent perillosa”. Rajoy, acaba de donar la seva primera roda de premsa en solitari en sis mesos. Ho ha fet obligat per una pressió sense precedents. El president, en el moment més greu per a l’economia espanyola dels últims 30 anys volia amagar-se. Volia evitar donar explicacions als mitjans i als espanyols. Aquesta actitud condemna a la democràcia.

Ha comparegut. Ho ha fet tard i malament. Sumant més carn morta a aquesta putrefacció general. Alguna cosa fa olor de podrit a la Moncloa. Una pudor insuportable. La mateixa que no posa ordre a les contradiccions dels seus ministres. La mateixa pudor que se sent quan un ministre, Soria, és capaç de negar el rescat dues hores abans que De Guindos ho anunciï. La mateixa pudor que arriba quan no es baralla l’opció de deixar a De Guindos els detalls de la reunió de l’Eurogrup, que per alguna cosa era ell el que hi era, i programar clarament un missatge de força i optimisme per part del president del Govern. El patró de la nau.

En 25 minuts. To agressiu. Fins i tot superb. Amb una autèntica metàfora visual: una il·luminació que llanguia en avançar la compareixença. Una metàfora del que ha estat, una oportunitat per crear autèntica confiança. I dic autèntica perquè el relat que està estudiant el Govern té els seus reptes. El rescat -que no s’anomena així- és un triomf. Una cosa molt bo que no tindrà efectes per a ningú. Que no afectarà el dèficit. Que els bancs el tornaran religiosament. No trigaran a justificar retallades d’acord amb “el que va passar ahir”.

Ha anunciat que va al futbol -el partit de la selecció espanyola- perquè ha d’anar. És on ha d’estar. Encara que es perdi a Nadal. Molts creuen que on havia d’estar era donant explicacions ahir. El dia del rescat o digues-li x. Perquè el president no ha volgut entrar en debats nominalistes. La paraula ho és tot. Encara que Rajoy oblida que “it s not what you say, it ‘s what people hear”.

Ho tenia tot a favor. Una herència nefasta. La pitjor crisi financera de la història. Una majoria absolutísima. Fins i tot si parlem del rescat. Però ha dilapidat tot aquest capital. S’ha carregat tota la seva credibilitat. El que va començar com un degoteig d’errors comunicatius en iniciar el seu mandat s’ha convertit en gangrena comunicativa. I, després de veure la primera roda de premsa en sis mesos, obligat, no sembla que hagi de canviar.

Article

El què li espera a Rajoy

rajoycolor

La veritat és que no sóc molt amant de les etiquetes. L’1.0 contra el 2.0. O aquesta febre per afegir el segon sufix a qualsevol cosa. Com si ja amb l’etiqueta fos millor. Crec que ho hem patit. Les anomenades campanyes polítiques 2.0 no ens han deixat, en la major part dels casos, uns millors polítics. I els que vénen?

En unes hores, ens fixarem en detalls importants. Quin futur tindrà el Twitter de campanya de Mariano Rajoy? I el Facebook? I la transició dels canals oficials de l’Administració? Són, totes elles, preguntes interessants. Mostres dels nous temps. Però el què importa és el fons. El que queda després del guió clàssic i perfecte de la investidura que acabem de veure.

“La pregunta que hem de respondre és quin paper tindrem els ciutadans

Fa unes setmanes vaig passar unes hores molt interessants amb diversos alumnes de màster de l’IE. Em vaig acostar a reflexionar amb ells en una classe del seu curs sobre les diferències de la web 1.0 i la web 2.0 en la política. Una altra vegada les etiquetes. Va ser un exercici fantàstic. Perquè en el fons, per molt que ens fixem en les aplicacions, en el que es pot -i no es pot fer amb la web o amb els canals- el que importa és el motiu. L’objectiu. El per què.

Aquesta és la clau. Més enllà de si Rajoy mantindrà el seu Twitter o el seu Facebook, la pregunta que hem de respondre és quin paper tindrem els ciutadans. Ho comentava Francisco Polo a El País quan parlava dels “tecnoelectors”. I no es cansa de repetir Antoni Gutiérrez-Rubí en obres tan importants com “La política vigilada”. El què és revolucionari, al que no vull posar etiquetes, és a aquesta voluntat de no quedar-nos de braços creuats d’elecció en elecció.

La política segueix replegada en el seu llenguatge, en els seus cercles”

“Li diuen política 2.0 i no ho és”, titulava fa uns mesos en aquest article. I aquí tindrem molt a veure en els propers anys. M’encanta citar el concepte de conversa del cèlebre Cluetrain Manifesto. M’agrada perquè encara no hem arribat a aquesta conversa. Hi estem treballant. Depenem molt de la voluntat d’alguns exemples notables. Però la política segueix replegada en el seu llenguatge, en els seus cercles.

El que li espera a Rajoy és més que retallades en els comptes. Li espera una valoració més que baixa del que és la política per part dels ciutadans. Li espera desconfiança en la democràcia. No és tasca fàcil.

No sóc amant de les etiquetes. Per això, no m’atreveixo a demanar una legislatura en clau 2.0. Però sí m’atreveixo a demanar-li al nou president i els nous diputats i senadors que aprofitin una nova oportunitat -una altra més … o una altra menys, segons es miri- per entendre la política com una cosa que transcendeix als passadissos emmoquetats. Seria revolucionari. De veritat.

 

Foto d’Uly Martin a El País.

Article

Si vols el meu vot, ensenya els gràfics

rubalcaba

Tornarem a veure moments com aquest en el debat d’aquesta nit. Tornaran les dades, les pàgines de diari i els gràfics tornaran a ser els florets en aquest particular duel. Els gràfics en un debat són d’un gran valor: les dades, les idees i les abstraccions, de cop, es poden tocar. Però… D’on vénen aquestes dades?

L’ús de gràfics en un debat té un perquè. També ho té la manera de presentar-los. És fàcil que un debat com el que viurem aquesta nit es perdi en la immensitat de xifres que no arribem a comprendre o imaginar. Per això, la necessitat de representar-les i tocar-les exigeix ​​el seu ús. Però no només això: el seu ús ha de ser compatible amb la velocitat de la televisió i amb els plans de càmera. Algú des de casa ha d’identificar d’una ullada que el que el candidat defensa, es comprova en els gràfics.

Les opcions de frau o de no representar fidelment la realitat estan a l’abast dels equips de campanya. Un gràfic extremadament generós en l’escala, la generalització de les dades o l’empara del poc temps en què un document està en pantalla pot induir a creure a ulls clucs el que un candidat mostra. Especialment perquè creiem que aquests gràfics són una prova veraç. Però… I si no ho és? Per això, el repte que va crear Jesús Encinar a Actuable cobra una importància especial.

Encinar va demanar als candidats que es comprometessin a publicar a internet els gràfics que usessin en el debat. Pots llegir més sobre això en aquest post d’Actuable. I tots dos candidats van respondre afirmativament -i amb molta rapidesa- a la proposta del fundador de idealista.com. En els seus canals de Twitter van afirmar que publicarien els gràfics que avui faran servir en el debat (Rajoy i Rubalcaba).

És una cosa necessària. Sa. Vital. Els ciutadans i ciutadanes hem de poder comprovar les dades. Conèixer la font. Cercar les dades originals. Comparar. La nostra democràcia, que no està en els seus millors moments, necessita d’accions com aquesta. I aquí, el poder de la xarxa és clau. Ens permet arribar a més informació i contrastar -per molt que alguns polítics segueixin pensant que això no passa- i ens permet fer arribar les nostres inquietuds als nostres representants. El cas d’aquest victoriós repte, n’és una prova.

Article

La mida importa

videopp

Sembla que la mida importa. En els núvols de tags, sense anar més lluny, on la repetició d’un concepte fa créixer el seu cos. Si una idea té més o menys pes segons la seva grandària, les prioritats del Partit Popular queden clares: molta ocupació i poca educació.

La realitat és tan complexa que necessitem representar per entendre-la. Per això les infografies són tan útils. Representen temes complexos de manera que els puguem entendre observant, per exemple, un gràfic. La representació ens ajuda a comprendre. I no és un art fàcil. Com a mostra, el vídeo de la recent convenció del Partit Popular a Màlaga.

En tot just un minut, 15 persones -5 homes i 10 dones- sostenen 13 missatges en unes cartolines. Els 13 missatges del Partit Popular en aquesta precampanya. Ocupació, pensions, educació, administració, habitatge, la classe política… els temes se succeeixen mentre aquestes 15 persones aixequen els seus cartells.

Un vídeo d’aquestes característiques és el més semblant a una infografia en moviment. A voler posar carn i ossos als grups target als quals es dirigeix ​​una campanya. I a voler posar per escrit les propostes que han de fer la diferència amb els competidors.

I aquí és on tornem a la mida. Aquesta infografia en moviment no dóna a tots els missatges la mateixa importància segons la mida. Si identifiquem el gran com el més important, la prioritat del Partit Popular és l’ocupació -que té tres missatges amb cartells molt grans -i el menys important, l’educació o que els polítics no enganyin, tots dos amb cartells petits. Si la mida importa, queden clars els temes que importen-i els que no-per al Partit Popular.

Article

Guia per seguir la nit electoral

Aguirre-Gallardón-Rajoy

Quedeu-vos amb aquesta hora: les vuit del vespre. En aquest moment, tota la maquinària de la nit electoral comença a treballar com un engranatge perfecte. En aquest post marquem algunes de les claus imprescindibles per seguir-la.

Les enquestes

A les vuit del vespre, els principals mitjans de comunicació donaran a conèixer el resultat de les enquestes a peu d’urna que s’han dut a terme al llarg de la jornada. Aquestes enquestes són importants perquè fixen el marc de la jornada, ja que les compareixences dels líders dels partits es veuen influenciades pel resultat que mostren.

Les entrevistes

Entre la publicació de les enquestes i els primers discursos dels líders, el desplegament dels mitjans de comunicació sol donar-nos l’oportunitat de veure a càrrecs dels diferents partits contestant a preguntes sobre la jornada. La manera com responen, els missatges que trien, etc. són bona mostra de les dades internes que puguin tenir i anticipa el que vindrà.

Els discursos

Quan el resultat estigui avançat, els líders dels partits polítics sortiran a valorar la jornada electoral. Aquest discurs és clau per entendre l’anàlisi dels resultats que faran els mitjans i opinadors a partir d’aquest moment. En unes eleccions amb tants punts d’interès repartits, els discursos que es facin a nivell nacional des dels dos grans partits tindran una especial raó: la lectura en clau nacional de les eleccions locals i autonòmiques. A aquestes hores, el PSOE encara no té clar qui serà el responsable de fer aquesta lectura.

La participació

És una altra de les claus de la nit. Especialment després de les dades obtingudes al llarg de la jornada i el clima electoral que el moviment 15M ha aconseguit generar. I amb la dada, les múltiples interpretacions: on augmenta més la participació? A quins partits ajuda? A quins partits penalitza?

La incògnita UPyD

Les primeres eleccions autonòmiques i municipals amb UPyD poden saldar amb uns bons resultats per a la formació de Rosa Díez. Haurem d’estar atents a la materialització d’això.

Els punts d’interès

8.116 alcaldies en joc. La presidència de 13 comunitats autònomes pendents dels resultats d’aquesta nit. I entre totes elles, algunes places que cobren especial rellevància. Quins punts d’interès té aquesta jornada electoral?

  • Esperanza Aguirre, malgrat la Gürtel, a punt de revalidar la seva majoria absoluta.
  • Alberto Ruiz-Gallardón opta a escombrar electoralment a Madrid.
  • CiU a punt de fer història i aconseguir l’alcaldia de Barcelona. Els dos grans centres de poder catalans tornarien a tenir el mateix color.
  • El PP opta a desallotjar del poder, per primera vegada en la història, el PSOE a Extremadura i Castella-la Manxa.
  • Aconseguirà Álvarez-Cascos la presidència d’Astúries?
  • Comença a Sevilla la victòria popular a les eleccions autonòmiques de 2012?
  • Quin recolzament tindrà Bildu?

El seguiment online

Twitter serà un canal clau per conèixer tant els resultats globals com per anar coneixent els resultats de diverses taules. Cada vegada són més els presidents i vocals de taula, apoderats i interventors que narren les jornades electorals. Anirem coneixent resultats, així com anècdotes i incidents en directe.

Veurem també si l’abandonament dels canals online oberts pels líders comença des d’aquesta nit. Donaran la seva valoració de resultats també des de Twitter i altres canals online?

Article

Mor l’inventor del teleprompter

TeleprompterBushI

“Tonight, I can report to the American people and to the world, the United States has conducted an operation that killed Osama bin Laden”. El president Obama va dirigir aquestes paraules mirant als ulls dels teleespectadors. I ho va fer gràcies a un invent que va revolucionar la manera com les persones que es posaven davant d’una càmera comptaven les coses a l’audiència. Presentadors, actors, còmics i polítics van deixar de baixar la mirada cada vegada que parlaven. El teleprompter va arribar per quedar-se.

Hubert Schlafly, l’inventor d’aquest aparell, va morir fa unes setmanes. El diari El País li dedica un obituari molt interessant que mostra la seva evolució i la seva propagació al llarg de les últimes dècades. El també anomenat prompter o autocue, porta més de 60 anys lluitant per guanyar-se un lloc com aparell indispensable en la vida d’aquells que s’han d’adreçar al gran públic des de la televisió.

Aliat o enemic?

A Internet es poden trobar teleprompters per només 400 dòlars. En tot cas, és una inversió assumible per a aquells polítics que vulguin millorar la manera com es dirigeixen a grans audiències. Encara que el seu ús no està molt generalitzat a Espanya, polítics com Esperanza Aguirre, Iñigo Urkullu o José Montilla han usat el mirall màgic per millorar la seva comunicació.

En aquest post reflexionàvem fa uns mesos sobre les millores que suposa l’ús de prompters. Especialment parlàvem de:

  1. Millorar la naturalitat de l’orador i evitar distraccions o gestos bruscs en baixar la mirada, millorant l’atenció del receptor.
  2. Tenir opció a controlar i millorar el missatge verbal, ja que la concentració amb el text millora en no haver de desviar la mirada.
  3. Invertir temps i esforços en millorar aspectes de la comunicació no verbal, ja que no hem d’estar tan pendents de no perdre el fil del text apuntat en les notes.

Encara que aquests avantatges les han posat sistemàticament al Despatx Oval i als mítings de milers de candidats a tot el món, no sempre és tot de color de rosa. Problemes tècnics, un abús del prompter o la incapacitat d’adaptació de qui l’usa poden deixar el prompter en un segon pla.

Res és igual

Per bé o per mal, res és igual als temps sense teleprompter. L’obituari descriu situacions curioses durant la seva expansió, des dels problemes amb l’aparell durant un discurs del president Eisenhower a l’ús (o abús, segons alguns). Situacions que mostren el canvi en la forma de comunicar dels polítics i de dirigir-se als ciutadans.

Article

En tu fiesta me colé

Ja ho cantava Mecano, “No me invitó, pero yo fui”. I no es referien ni a Facebook ni a partits polítics. Però no puc deixar de cantar la cançó cada vegada que rebo una notificació d’aquesta xarxa social en el meu correu amb la invitació a un acte. O una petició d’amistat. Volen colar-se a la meva festa.

Facebook és una xarxa privada, on cada usuari accepta amb qui vol estar connectat i amb qui no. La lògica és la connexió personal amb aquells que coneixes o pots voler conèixer. Que aixequi la mà qui no hagi enviat petició d’amistat a algú que va conèixer en una festa. Persones a persones. Però quan entrem en el camp de les sigles dels partits, caminem sobre un terreny pantanós. Quan no es comprèn la lògica de l’espai. I intenten colar-se a la teva festa.

El meu Facebook és la meva festa. Si vull convidar-te, et demanaré amistat. I si ets una organització o una empresa, seguiré la teva pàgina. De fet, em sumaré la teva festa. Perquè els perfils personals i les pàgines són diferents. Cadascuna per al seu tipus d’usuari. Una cosa que molts partits, candidats o agrupacions no han entès. I ho haurien de fer.

Per a molts partits, agrupacions locals o candidats, Internet és un canal de difusió més de la seva activitat. Una mica com quan tenim un robot de cuina (en aquest cas, Internet), i el fem servir només per fer batuts (sense comprendre que pot ser una conversa o la via per incloure la participació ciutadana en la presa de decisions). I és sota aquesta lògica que l’ús del canal també segueix aquest vici de voler abastar a tots, en gran i a quants més millor. Però a Facebook s’imposa la proximitat, la utilitat i l’interès.

La configuració de la informació d’un perfil ens permet saber la localitat on resideix aquest usuari, els seus interessos, etc. Té sentit convidar a l’acte de presentació d’una candidatura a algú que viu a 600 quilòmetres? La segmentació és una utilitat a Facebook -i en d’altres espais d’Internet- i no aplicar-la és un risc per a la credibilitat. Pren temps, sí, però reporta més beneficis.

No intentis colar-te a la meva festa, perquè valoro la utilitat del que faig a Facebook. Els meus contactes són els meus contactes perquè em donen informació de coses que a mi em poden interessar. Perquè comparteixen enllaços, perquè puc saber què fa aquell amic de l’Erasmus … perquè m’és útil. Quina utilitat ofereixen aquests perfils? Només els que estiguin convençuts de poder oferir alguna cosa a l’usuari haurien d’atrevir-se a colar-se a la festa. Si no, l’usuari se sumarà a aquelles pàgines de les que percebi un benefici.

En definitiva: si no ens uneix una amistat, si no ens coneixem personalment -de fet, conèixer personalment a unes sigles és molt complicat- el millor és entendre la lògica de l’espai. Crear una pàgina amb contingut pertinent i despertar l’interès de qui ho rebi. L’enamorament no sempre és instantani. L’usuari no caurà sempre en els teus braços. Colar-se a les festes d’altres no és la solució.

Article

Per què són tan importants els 100 primers dies de govern?

Són els cent primers, com podrien ser dos-cents o deu. El què important és el concepte. La idea de tenir uns dies per dur a terme la transició des de l’oposició al govern. De la banqueta, a dur el dorsal titular. Mai tindrem una segona oportunitat de crear una bona primera impressió. I els cent primers dies són aquesta primera impressió. Vegem la seva importància.

L’origen

Franklin D. Roosevelt va ser el primer president nord-americà a encunyar el terme i en fer-lo servir amb fins comunicatius. Com en molts altres àmbits, som hereus dels usos de la política nord-americana. FDR va arribar al poder en el quart any d’una crisi econòmica d’abast mundial. Necessitava transmetre capacitat de reacció davant d’ella i mostrar resultats que canviessin la situació. Generar confiança i optimisme a la ciutadania i als mercats.

Els cent primers dies de FDR són, en certa manera, únics. Les circumstàncies i una manera de fer política molt diferent a l’actual permetre que el president pogués veure aprovades 15 lleis importants en el Congrés. Va asseure precedent i va inaugurar una nova manera de mesurar els temps en polític. Roosevelt no es va separar ja de l’onada del canvi que va saber crear.

Gestionar una transició

Els cent primers dies són importants perquè mostren si un líder està capacitat per gestionar una transició. O el que és el mateix, per calibrar si els electors van prendre la decisió correcta en apostar per un candidat. Per això, és important demostrar que es té capacitat per a això.

En aquesta tasca de gestió, el primer assalt és la pròpia formació de govern. L’elecció dels ministres ja és un missatge polític en tota regla. Encara que l’oposició no valori o critiqui els nomenaments, les seves experiències prèvies ho faran.

El segon assalt és el mateix pla d’acció política. Sol ser habitual que els presidents recentment elegits centrin la seva activitat en el problema que els ha fet guanyar les eleccions: economia, terrorisme, política exterior, polítiques socials. José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar la retirada de les tropes de l’Iraq en el seu primer acte com a president. Roosevelt, en canvi, es va centrar en l’economia.

Conquerir les percepcions

Tornem a la primera impressió. I convidem a l’atenció a aquest ball. Els polítics competeixen amb una infinitat d’actors per la nostra atenció. Que és un bé preuat i limitat. Per això, és important conquerir les percepcions dels ciutadans respecte al líder que recentment ha assumit el càrrec.

Molts electors el recordaran pel que faci durant l’inici del mandat. Si va aconseguir complir propostes electorals, millorar la situació, etc. serà percebut com algú eficient i fiable. Si incorre en errors o inestabilitat manifesta, els electors desconfiaran del nou govern. El primer govern tripartit, presidit per Pasqual Maragall, va donar bona mostra després de la reunió amb ETA del conseller en cap Carod-Rovira.

Les percepcions es fixen en la ment de l’elector i per això és important comprendre el valor dels primers cent dies de govern per poder aprofitar-los. Encara que no tots els nous presidents trien aquesta via: alguns prefereixen deixar els èxits per a més endavant.

Un producte de comunicació

El què importa és entendre el valor estratègic per a la comunicació i per als propis resultats. I, en conseqüència, comprendre que els cent primers dies són un producte de comunicació en si mateix. Què es vol aconseguir? Què es comunicarà? Qui ho farà? Quin paper tindrà el president o presidenta? Després de respondre a aquestes preguntes, també és important concebre la pròpia comunicació dels cent primers dies.

Aquesta comunicació pot fer-se amb la presentació d’informes, discursos o una sèrie d’actes per commemorar-ho. Concebre com una propi fita per reforçar els efectes.

 

En definitiva, cent oportunitats per comunicar en un moment clau per arribar als ciutadans.

 

 

Foto de MarcelGermain

Article

V Jornades de Comunicació Política a la Universidad de Valladolid

Les Jornades de Comunicació Política de la Universidad de Valladolid arriben a la seva cinquena edició. Sota el títol “Com guanyar eleccions?”, hem pogut veure a Segòvia diversos aspectes necessaris en una campanya electoral.

Les jornades, organitzades per Ignacio Martín Granados i Miguel Vicente, han comptat amb la participació de Javier del Rey Morató, Fermín Bouza, Josué González, Alfredo Arceo, Juan Luis Manfredi, Alfredo Matesanz, María Victoria Domínguez, Miguel Ángel López, Aurelio Martín i jo mateix.

Aquesta ha estat la meva presentació que ens va servir per reflexionar sobre el paper d’Internet per guanyar (o no) eleccions:

Article

Els polítics psicòpates

Article publicat a l’edició en espanyol de la revista Campaigns & Elections:

Son incapaces de ponerse en la piel de otros. No pueden llegar a sentir lo mismo que otras personas. Incapaces de ponerse, por un momento, en la piel del otro. Sin remordimientos, manipuladores, astutos. Capaces de engañar a otros en búsqueda de su propio interés. Vanidosos, megalómanos… Podría ser una definición de algunos de nuestros líderes. Pero no lo es. Así son los psicópatas, y algunos políticos, del modo en que actúan, parecen hacerlo como ellos.

Los tiempos de crisis que nos han tocado vivir son el escenario perfecto para mostrar la incapacidad de muchos líderes para ponerse en la piel de los que más sufren. Recortes, situaciones duras, decisiones inaplazables. Este ha sido y es el terreno de juego para muchos de los líderes que gobiernan países a lo largo y ancho del planeta. ¿Habían olvidado que gobernar era tomar decisiones que no siempre son las más agradecidas?

Líderes nacidos bajo el influjo de los años de vacas gordas. Políticos herederos de una era en expansión. Trabajo y resultados en medio de una de las peores crisis económicas de las últimas décadas. Es en ese momento en el que un líder debe serlo también en el mensaje.

¿Y todos han estado a la altura? Hemos visto como se han exigido esfuerzos y sacrificios, incluso apelando, sin pudor alguno, al célebre “Sangre, esfuerzo, lágrimas y sudor” de Winston Churchill. Ni recurrir a los que nos precedieron ha servido para salvar el obstáculo. Les han olvidado en el mensaje, han obviado lo más importante: las personas esperan de sus políticos algo más que frases para la historia.

“¿Puede pedir apoyos alguien que no comprende lo que suponen sus palabras para la mujer que no encuentra trabajo, el joven que dejó los estudios en la cresta de la ola y ahora no tiene futuro o para el funcionario al que le recortan sueldo y beneficios?”

Un trastorno… de comunicación

Franklin D. Roosevelt, Winston Churchill o incluso Kennedy han sido referentes para presidentes, primeros ministros y, por ende, sus escritores de discursos. El problema es cuando las llamadas al esfuerzo y al sacrificio, los anuncios de drásticas decisiones y la explicación de la política se han hecho de espaldas a los ciudadanos.

Así, muchos líderes políticos han caído en un trastorno… de comunicación. Como si sufrieran una psicopatía que les llevara a actuar como las personas que sufren un grave trastorno de la personalidad. Como si se volvieran antisociales, incapaces de sentir lo que siente un ciudadano de a pie. ¿Puede pedir apoyos alguien que no comprende lo que suponen sus palabras para la mujer que no encuentra trabajo, el joven que dejó los estudios en la cresta de la ola y ahora no tiene futuro o para el funcionario al que le recortan sueldo y beneficios?

En España, las encuestas y sondeos no han dejado de mostrar un desencanto creciente de la ciudadanía hacia la política. La confianza de la ciudadanía hacia los líderes políticos, tanto en el Gobierno como en la oposición, es escasa. Son varias las causas que nos han llevado hasta esa situación, desde el resultado de las políticas públicas emprendidas hasta la percepción de la gestión realizada por parte de la ciudadanía. En la base, sin embargo, está la que quizás es la piedra angular de toda relación: la constatación de que algo falla en el proceso de explicar las cosas.

Los sofistas nos dirían, seguramente, que la existencia de los políticos psicópatas no es posible. Si la verdad tiene su fundamento en la experiencia, ni el mejor de los discursos podría hacer cambiar esa verdad. Pero la realidad es que no hablamos solo de un trastorno de comunicación puntual. No es una piedra en el camino. El político psicópata lo es porque ha perdido ya la noción de a quién se debe: a los ciudadanos a los que representa.

El lema original de los Estados Unidos rezaba “E Pluribus Unum”, de muchos, uno. Refiriéndose a la formación del país, no ha dejado de ser un lema usado en infinidad de contextos y alocuciones presidenciales. Permítanme que me aventure a apuntar que ese trastorno de comunicación –y político a la vez- precisa de comprender que un líder es uno de muchos… que debe sentir y pensar como muchos y menos como uno. Entender el liderazgo político como un camino en una sola dirección hacia un destino, aleja a los políticos de la auténtica base de la comunicación y de la política: la empatía.

Empatía en la base de la comunicación

Según Drew Westen, el psicólogo norteamericano que ha reflexionado sobre la importancia de las emociones y el cerebro en la toma de decisiones políticas, la mayor parte del peso en las decisiones que tomamos, la tienen precisamente las emociones. De hecho, la capacidad de empatía hacia un líder, un partido o el caso particular que reine en la agenda política del momento, puede ser más determinante para justificar nuestra posición que elementos más racionales.

En el interior de lo que sufre. Del sufrimiento. El origen griego de la palabra nos pone en la pista de la base de lo que más necesita la comunicación política en estos difíciles momentos. Necesitamos más que nunca comprender los sentimientos de quiénes interpretarán nuestro mensaje. Ponernos en los zapatos de los que caminan, aunque nos queden pequeños.

La política contemporánea, tan acostumbrada al valor de la demoscopia centrada en la intención de voto, pierde el foco del valor de las personas. De las emociones que son las que, en muchas ocasiones, acaban afectando al apoyo a un líder. Emociones que se manifiestan en esa necesidad de entender que la empatía debe estar en la base del discurso, del mensaje y de la propia política.

Algo que pasa desapercibido en los tediosos cuestionarios telefónicos. “¿Cómo se siente…?” Nunca aparecerá en el mismo nivel de los índices de popularidad. Pero nos dice tanto la respuesta a esa pregunta. Quizás porque en esto las neuronas espejo sean más potentes que una proyección. Al fin y al cabo precisamos ponernos en la piel del otro antes de dirigirnos a él.

No es que los políticos se vuelvan, de golpe, unos psicópatas en el mensaje. Berlusconi no incurrió en un error de forma fortuito cuando, tras los terribles temblores en L’Aquila, afirmó que los ciudadanos que habían perdido sus casas y estaban siendo atendidos en tiendas de campaña, debían tomarse la experiencia como si fuera “Un día en el camping”. Una expresión que dio la vuelta al mundo y puede pasar por fortuita. Pero cuando no hemos considerado nunca lo que provoca en los corazones de los ciudadanos nuestro mensaje, no podemos esperar comprender lo que sienten en situaciones extremas. Los políticos que nunca tuvieron a los ciudadanos en el centro de su acción, no pueden comprenderlos.

¿Líderes empáticos?

Beethoven recomendaba no romper el silencio si no era para mejorarlo. Muchas veces lo rompemos para anunciar medias, políticas o acciones que pueden mejorar, no el silencio, sino la vida de los ciudadanos. Pese a ello, al romper el silencio con un discurso anclado en el yo, nos enfrentamos no ya a un riesgo, sino a la constatación de esa brecha entre quién habla y quién siente.

“Los líderes políticos, por su exposición en los medios y por la importancia de la política en la gestión de los temas públicos, son incitadores sociales.”

Por ello, es más importante que nunca preguntarnos si estas épocas difíciles precisan de líderes empáticos. Líderes que comprendan lo que sienten la mayoría de los ciudadanos. Sentir, emocionarse… sin prejuicio de las capacidades para gobernar, dirigir y crear.

Los líderes políticos, por su exposición en los medios y por la importancia de la política en la gestión de los temas públicos, son incitadores sociales. Modelos a seguir para muchos ciudadanos, quizás no para imitar sus vidas, pero sí para seguir lo que dicen, lo que piensan. Esta condición de incitar emociones en muchos ciudadanos nos describe también la importancia de contar con alguien que pueda encender esa chispa en grandes sectores de la sociedad.

El candidato o candidata debe tener, además de esa capacidad de gestionar emociones, la empatía suficiente para comprender, no sólo a los miembros de su equipo –un presidente de gobierno que comprenda a sus ministros siempre pondrá más de su parte para la coordinación de la acción política que uno que no lo haga- sino para con los ciudadanos. Sólo con una gran capacidad de empatía puede aparecer cercana una persona que vivirá recluida durante años en un cubículo de trabajo y seguridad y que hará campaña movido de un lado a otro con una apretada agenda.

La empatía debe ser la base del nuevo carisma del liderazgo emocional. Un carisma basado no en la dureza, la resolución o la fortaleza de quién aspira a gobernar un país, sino en aquella persona que comprende a los ciudadanos de ese país. El carisma de personas próximas y sinceras, que no tienen miedo a conversar con la gente –en persona o a través de la Red-, que no tienen miedo a preguntar la opinión y que dejan en sus manos también la creatividad de sus apoyos.

Para el líder emocional la mentira no existe, ya que la verdad es su salvaguarda política. Sólo puede establecerse una relación de confianza con el electorado si se acepta esta premisa, con todos los efectos que tienen en varios aspectos comunicativos, como en la comunicación ante una crisis y en la propia asunción de responsabilidades.

Precisamos, en definitiva, una concepción emocional y empática de la política. Necesarios para recobrar la confianza en la política y la participación de la ciudadanía en los asuntos que le incumben. Necesitamos entender que nuestros líderes sienten tanto como nosotros. Y nuestros políticos deben entender qué sentimos para dirigirse mejor, de forma más eficiente, a la ciudadanía.

Estos liderazgos deberán ser la norma en el siglo XXI. Sólo así podrá superarse la desafección creciente que pone en riesgo al propio sistema democrático. Sólo así podrá devolverse a la política su auténtico significado de gestión de los temas públicos, en beneficio de todos y para asegurar la convivencia.

La comunicación política emocional está llamada a suplir las limitaciones de la concepción clásica de las campañas. Alimentar los vínculos emocionales que la propia política crea es la base para la fidelización pero también la base para entablar una relación más responsable. A suplir la relación poco sostenible con políticos psicópatas que ni sienten ni dejan sentir.

Ser un político psicópata sale caro a largo plazo. No tener a la ciudadanía en el centro de la acción y del mensaje acaba saliendo muy caro. No ponerse en la piel del otro acaba siendo una temeridad. Lo saben bien todos aquellos líderes que acabaron viendo como lo que antes fue apoyo, se tornó el más rotundo de los rechazos. Los que no saben sentir, los que no quieren sentir… los que no quieren sentir lo que otros sienten; lo pagan en las urnas.

Los políticos psicópatas