Lliçons de l’A8
La declaració institucional que el President Benach va adreçar ahir als catalans va posar punt i final (almenys aquesta era la intenció) a la polèmica que va començar a deixar-nos minuts de ràdio i rius de tinta durant aquest cap de setmana.
S’ha escrit ja molt sobre el tema, però per als que no estiguin al corrent fem un petit resum: ABC va publicar la setmana passada una noticia on es feia constar que la renovació de la flota de cotxes oficials del Parlament de Catalunya incloïa algunes millores al cotxe del president de la cambra; bàsicament la instal·lació d’una taula, un suport per a reposar els peus i una televisió. En total, una despesa addicional de gaire bé 9.000 euros. Que si dividim entre els contribuents no arriben a representar un cèntim per persona.
Però en temps de crisi, la opinió publicada, i al seu torn la pública, s’han afanyat a indicar que aquesta despesa és superflua i que manca al respecte dels ciutadans i ciutadanes que estan notant el pes de la crisi.
La importància d’aquest moment polític que hem viscut aquests dies la trobem en les lliçons que podem extreure tot i que, permeteu-me que sigui directe: és una polèmica interessada. I podem establir lliçons, però l’origen propi de la crisi està viciat.
Lliçó 1: no deixar res per sabut o explicat.
No tothom segueix l’actualitat política 24/7. No tothom sap que el President del Parlament ve cada dia des de les terres de Tarragona a Barcelona per treballar. No tots sabem que la renovació del parc mòbil no es va aprobar en temps de crisi. Per tant, cal anticipar-se a les preocupacions bàsiques del ciutadà mitjà.
Les persones que seguim amb més interès l’actualitat política sabem com es treballa al Parlament. Sabem com treballa un representant públic. I si a sobre som politòlegs, podem arribar a entendre el poder de la legitimitat democràtica i el paper institucional de les personalitats polítiques.
Però el ciutadà no. I cal explicar-ho.
Lliçó 2: no obviar les fonts.
Si amb un context mediàtic advers una part dels mitjans no són responsables en el seu exercici de l’activitat periodística, caldrà sortir abans a l’atril. Com ahir explicava el President, amb les mesures pressupostàries empreses aquest any s’han estalviat 5 milions d’euros. La pregunta és, davant 5 milions d’euros estalviats –que són els que realment serveixes per fer escoles-, 9.000 euros no són irrisoris?
Lliçó 3: creure que qui ha pecat no tirarà la pedra.
El cotxe del President de la Generalitat té televisió. Segons alguns mitjans, Pujol ja la hi tenia. CiU es va fer construir un àtic a la seu d’un Departament, el govern balear en temps de Jaume Matas va pagar a prostitutes en un viatge oficial… que s’instal·li una eina de treball en un cotxe oficial –que no és d’ús personal- potser tindrà més beneficis per la població que pagar per sexe i alcohol a Rússia.
I els atacs dels diferents partits, ha estat prou rotund. Tot i que Montserrat Nebrera ha dit la seva acusant a membres del seu partit de ser fariseus al denunciar la censura a Benach quan, segons la diputada, hi ha membres del PPC que usen diners del partit.
Lliçó 4: no posar més llenya al foc de la desafecció.
Pel que hem vist, el ciutadà normal i corrent no pot sentir res més que desafecció. Mentre ell o ella té dificultats per arribar a final de mes, pateix uns transports públics deficients o cues a la sanitat pública, apareixen notícies com aquesta que, amb un enfocament prou sensacionalista, no fan res més que omplir les files dels desafectes.
Tot i que la resposta del President va ser més que digna i correcta, molts ciutadans no l’hauran vist així. De fet, molts ni se n’hauran assebentat.
Caldrà anar amb molta cura a l’hora de fer qualsevol despesa pública: l’accés a més informació i de forma més ràpida està accentuant l’accountability dels servidors públics. Això és, del cert, una molt bona notícia per a la salut de la nostra democràcia. Però per a que així ho sigui caldrà que els nostres polítics millorin tot el que puguin en la seva comunicació. Però també que aquells que han d’assenyalar els excessos ho facin amb responsabilitat. Perquè suposo que si 9.000 euros poden generar aquesta tensió, l’augment del pressupost de la Casa Reial també hauria de generar el mateix estat, no?
En tot cas, us recomano que llegiu les fonts originals de cada història. Benach ja explicava algunes coses que ahir va fer de forma oficial al seu bloc la setmana passada. Perquè si podem extreure una lliçó sobre totes és l’exemple de transparència del President en aquesta crisi. Suposo que molts de vosaltres no estareu d’acord amb la despesa del cotxe oficial, però no es pot negar que el President ha donat la cara. Cosa que molts representants públics no solen fer, i quan passa, potser que en fem reconeixement. Que de tant en tant, va bé. I més quan és objecte d’una violència verbal sense precedents, falsejant la seva biografia i sense tenir en compte la seva contribució al país en tant que President del Parlament.
La paraula a l’ADN de la política
La contraposició de la paraula a la guerra és una de les màximes en la nostra cultura. Si la guerra, segons Clausewitz, és la continuació de la política per altres mitjans; la paraula substitueix les bombes.
Per tant, la paraula resideix a l’ADN de la política, però en realitat, en forma part de quasi tot. Trobo molt curiosa aquesta notícia que em fa arribar el Carlos. Mitjançant l’anàlisi de les paraules de les portades dels principals mitjans de comunicació, podem veure amb núvols de tags com s’ha cobert la crisi financera al món.
No obstant, el més curiós és veure com els propis mitjans han intentat autocensurar el llenguatge usat per descriure la crisi financera, l’objectiu era evitar que amb una cobertura informativa massa negativa s’arrossegués els mercats a pèrdues encara pitjors de les registrades.
I és que el poder de la paraula és molt gran. Si no, mireu les reflexions de Paul Auster quan ahir presentava el seu darrer llibre a Barcelona: els nord-americans viuen una nova guerra civil basada en les idees i les paraules.
Seguint amb anàlisis lingüístics, he trobat molt interessant aquest article que La Vanguardia publica avui. Si teniu la versió impressa, feu-hi un cop d’ull perquè s’acompanya d’una de les fotos més il·lustratives del caràcter del President Montilla (imatge que ja va analitzar en el seu dia en Xavier). L’article analitza les intervencions del debat de política general i extreu que Montilla ha marcat dues paraules al seu relat: treball i valors.
No deixa de ser curiós que a dia d’avui el govern de la Generalitat estigui més basat en paraules que fets, encara que la seva marca era “Fets i no paraules”. I per a mostra, l’anunci que les ajudes a la dependència estan aturades perquè no hi ha fons; o sigui, tenim la paraula política i la de la llei però no el fet. O la imatge històrica dels expresidents amb el President Montilla. Una foto amb un valor únic, però que no deixa de ser més paraula que fet.
Però com ja hem comentat més d’una vegada, si la política es basa només en la paraula no comunicarem el nostre objectiu, ja que la comunicació té en la paraula la seva base, però no el punt més important. Comunicar també involucra la imatge, els gestos, el llenguatge no verbal, el to… i els sentiments, les emocions.
La política no pot basar-se només en paraules i per això la fotografia dels expresidents amb Montilla comunica més pel gest, que pel fet o la paraula. I per això els mercats col·lapsen, tot i la paraula censurada.
A la recerca del relat perdut
Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.
Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.
Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.
No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.
Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?
En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:
- La crisi no existeix
- La crisi està però no és crisi
- Sí que és crisi, però durarà poc
- És la pitjor crisi de la història
- El sistema financer espanyol és envejable
- Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials
Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.
En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.
I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.
En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.
El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.
La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.
I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.
Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?
Altres reaccions: César Calderón
Un dinar amb Rajoy…
L’ascens del PP a les enquestes no és només gràcies a l’empitjorament de la situació econòmica: el partit conservador està comunicant molt millor que els seus adversaris socialistes.
No han canviat en el fons de les seves idees i els seus missatges, però estan aconseguint embolcallar-ho d’una manera molt diferent. Per començar, i és evident que té una importància capital, amb les noves cares que dia a dia dinen i sopen amb milions d’espanyols. L’ombra d’un passat fosc d’Acebes i Zaplana ha donat pas a dues dones joves, preparades i que no responen al perfil típic del PP.
Però a més, Esteban González Pons ha passat a encarregar-se de la comunicació i José Luis Ayllón está deixant empremta en la seva gestió com a secretari general a l’òrgan més important del PP avui dia: el seu grup parlamentari.
En temps de crisi, estan aprofitant les immenses errades comunicatives del govern en matèria econòmica. De forma planera, senzilla. Amb missatges clars i exemples concrets que entén la mare que treballa i el pagès que llaura la terra.
Però això no és tot: són conscients que han de semblar més propers a molta gent que, en un moment determinat, pot deixar de votar al PSOE per votar-los a ells. El camí cap al centre o la recuperació del centre perdut.
Això també ens mostra una cosa ben clara: els estrategues populars es van equivocar en voler posar un tema a l’agenda, l’economia, quan la majoria de la població no el percebia com a problema. I allà van cremar molts cartutxos.
Per tant, saben que cal aproximar-se a aquest tema d’una manera diferent. I l’han presentada. Demanen a la ciutadania vídeos de no més d’un minut parlant sobre la situació econòmica. Els 10 millors vídeos els veurà la direcció popular i el guanyador dinarà amb Rajoy. Una manera d’aproximar-se a la ciutadania i aconseguir un gran ressò. I ho estaran aconseguint quan la campanya ja té contracampanyes, tal i com ens mostra en César…
És una còpia de la campanya de Barack Obama de sortejar un sopar amb qualsevol dels contribuents que havien donat fons pel senador d’Illinois. De fet, la campanya americana ha influenciat molt als conservadors, com ho demostra l’ús de cançons per presentar els ponents al darrer congrés del PP de Madrid.
Les millores comunicatives no es queden aquí. Estan perfilant missatges clars i propers, innovant en certes àrees i potenciant un perfil moderat. L’objectiu es veu clar: guanyar les eleccions europees del proper any i començar així el retorn a la Moncloa. I és que en aquest context, les eleccions al Parlament Europeu es llegiran en una clau més nacional que mai.
Política, qüestió d’imatge
Llegeixo el Magazine del diari El Mundo del passat cap de setmana. En una entrevista que, a jutjar per les fotografies i el to, seria més digne de Hola; acaba essent en realitat un tresor polític, amb un Rajoy de llengua fàcil, algun que altre retret i missatges polítics en tota regla. Lectura més que recomanable.
Em resulta curiós especialment un punt que copio a continuació:
“Dice, sin complejos: «Yo creo que lo de la imagen es irrelevante a efectos del voto de la gente. Absolutamente irrelevante». Le contradigo: «Si es lo primero que se suele comentar, yo estaba con los compañeros de redacción…». «Sí, sí, ya sé lo que se dice en El Mundo y otras muchas redacciones. Insisto: lo que yo me ponga o como me peine es irrelevante desde el punto de vista de los votos».”
I és que al llegir-ho m’ha vingut al cap una conversa d’aquest migdia tot dinant, al voltant de la imatge, els assessors, els consultors… I precisament parlàvem de Rajoy i de la seva “imponent” posada en escena als debats electorals de la passada campanya electoral.
El meu interlocutor comentava que la feina dels assessors torna al candidat en un robot i que això és una manera de manipulació, de no deixar veure l’autenticitat de qui demana el vot.
Bé, ni poc ni massa. Però pel que comenta Rajoy potser així podem entendre el perquè de les reaccions de molta gent després dels debats. I tot i que no podem explicar per això la seva derrota, sí que m’atreviré a dir alguna cosa al respecte.
L’electorat no és tonto. Ni imbècil. Cal respectar-lo, i una manera de fer-ho és aparèixer sempre de forma correcta. Amb una imatge correcta. Per imatge entenem no només la roba, sinó el “porte”, la “pose”, la manera de parlar, de mirar, d’actuar… Si una persona sembla que exercint el seu càrrec està passant una de les estones més avorrides de la seva vida, que plegui, perquè ens falta al respecte.
A vegades coses com aquestes passen, encara que el polític en qüestió ho estigui passant genial. El nostre cos és un misteri i a vegades per molt que ho intentem, no exterioritzem bé el què sentim. I això afecta a la nostra imatge.
I en política, on les percepcions són tan importants, això compta.
Rajoy no va perdre per anar amb un vestit petit. Però potser si hagués escoltat a algún assessor, aquest li hagués dit que el seu ull augmentat pel zoom el feia semblar monstruós i que això feia que molts no el percebessin com un home assenyat, preparat. Potser algú li hagués dit que l’agressivitat i la babeta li donaven un aire histriònic. I això a l’altra banda de la pantalla es percep.
I sí, si Richard Nixon hagués fet servir maquillatge i camises per televisió, potser el curs de la història hagués estat diferent.
Tinc una pregunta per Gallardón
Seré sincer: no tenia gaire interès en seguir el programa, però una conversa valenciana per un conegut programa de missatgeria instantània em va incitar a veure a l’alcalde en acció. I no va defraudar. Rebre un sms des d’Andorra encara va refermar més l’interès. I sobretot, observar amb deteniment al defenestrat madrileny, va ser la darrera raó per seguir veient el programa.
Gallardón va demostrar ser un mestre de la comunicació política. Tot ell comunicava en un mateix sentit: tant el que deia com la manera en què ho deia (podeu fer una lectura del post
d’ahir per acabar d’entendre). Els missatges estaven ben elaborats, les tècniques de transició ben usades; això pel que fa al missatge. I pel que fa al missatger, va estar encertat en els gestos (tot i el tic), el vestuari, el to de veu i la forma d’adreçar-se als ciutadans.Va saber donar titulars –tant necessari quan un polític s’enfronta als mitjans- i no va deixar que preguntes difícils i situacions difícils l’intimidessin. Més quan uns Jocs Olímpics estan en joc i posar-se al costat d’algun dels dos candidats a la presidència dels Estats Units pot posar-los en risc.
Una cosa és no estar d’acord amb el contingut de les seves respostes, però és evident que cal reconèixer quan una persona sap estar a l’alçada de les circumstàncies.
Una altra cosa serà la reflexió al voltant de si les respostes preparades amb qüestionari Q&A que es preparen per aquests esdeveniments sacien l’interès de ciutadans normals que no busquen un titular: busquen una resposta.
Perquè del programa d’ahir i dels anteriors cal extreure una conclusió clara: el nostre món accelerat, tèrbol, complex; etc. cada cop genera més i més preguntes al voltant de més i més temes. Tenim accés a tanta informació que no la sabem o no la podem (o no la volem) interpretar. Això es nota molt en aquests programes quan, amb la possibilitat de tenir a un polític cara a cara, se li qüestiona sobre qualsevol cosa. I l’individu no troba resposta en una discurs ple de recursos de comunicació aptes per a mitjans però no per a ciutadans… Reforçant la idea d’allunyament entre polítics i ciutadans.
El proper pas haurà de ser aprendre de la comunicació interpersonal, d’entendre què ens esta dient una persona quan ens pregunta quelcom. Clar que el fet de tenir càmeres al davant i saber que l’audiència és de tal magnitud ens fa jugar a la carta vencedora i usar les tècniques de comunicació que tant sabem. Però intentem buscar l’equilibri, per convèncer primer als del plató, i després als del sofà.
No oblidis el què dius sense parlar.
Sé que és una cosa lògica, però cal parar una mica i reflexionar. Sabíeu que alguns autors creuen que un 93% del què comuniquem no ho fem amb la paraula?
Ho dic perquè l’estona que passo al gimnàs gairebé cada dia laboral em permet exercitar una dimensió important de la comunicació: el que transmet la comunicació no verbal. Normalment he d’esperar alguns minuts a que algú deixi lliure alguna zona de la sala de peses. Allà hi ha una gran pantalla on el 3/24 no s’atura mai. Sense veu, això sí. És més agradable escoltar la música que prové del canal temàtic que hi ha a la televisió del costat. Aquest fet em permet veure com diuen les coses els nostres polítics. I creieu-me, moltes vegades el missatge és dissonant.
Aquest exercici ja el recomanava Roger Ailes al seu gran llibre “You are the message: getting what you want by being who you are”. I si el fessin més sovint els nostres líders, veurien quines coses han de canviar, perquè els gestos comuniquen més que el propi missatge que tenen escrit a la quartilla.
Qui té un gran problema és Zapatero. Proveu de baixar la veu del televisor quan el president parli. Veureu com el seu rostre s’ha instal·lat en un gest de crispació continuada, les celles més encorbades que mai, com si estigués renyant a tothom des de fa mesos.
No se’ns escapa que el president no passa una bona època: crisi econòmica mal dissimulada, enquestes negatives, uns pressupostos generals sense concretar i un front a Catalunya pel finançament… però no es pot demanar diàleg, pretendre encendre l’espurna de l’optimisme o remuntar unes enquestes si es fa anclat en un rostre tan apàtic. El missatge arriba dissonant, no és creïble i la confiança s’esfuma.
Parlo de Zapatero perquè és l’exemple més flagrant de com la poca cura per aquests detalls duu tota la tasca d’anàlisi, argumentació i comunicació en orris. Convindria que algú li passés els vídeos i el fes reflexionar sobre el rumb que està prenent la seva pròpia comunicació.
Feu la prova:
I compareu amb aquest, que tot i que apareix amb un semblant seriós pel tipus d’acte que fa, veureu com està més relaxat:
Que comuniquem més per com diem les coses que pel que diem és ben sabut. I hem tingut exemples ben recents, com la corbata del ministre Sebastián. O la manera d’expressar-se de Carod Rovira, la cara que posa Ibarretxe quan parla. O Joan Herrera, que pateix el mateix problema que Zapatero ja que el seu to de veu i l’expressió de la seva cara impacten contra el missatge que envia el seu cos, la seva roba i les seves sigles.
Perquè el que importa és el què arriba, no allò que volia dir.
Tot un món, això de la comunicació no verbal…
La crisi de la comunicació en temps de crisi
L’economia és avui EL tema de la política espanyola. I no importa si altres temes com la Memòria Històrica o l’avortament entren en escena. L’economia és el tema i intentar mirar cap a una altra banda no millora la situació.
L’índex de confiança dels consumidors no ha fet res més que baixar als inferns en els darrers mesos, encara que avui hem sabut que potser l’optimisme vacacional ha fet pujar una mica l’índex. Com també han baixat les dades del PIB. L’IPC i l’atur, en canvi, feia temps que no tenien unes vistes des de pisos tan alts com ara.
Davant del tema, les estratègies han de ser clares. Encara que hi ha alguns que ho tenen més clar que altres. Perquè alguna cosa passa quan el vicesecretari general del PSOE afirma que els espanyols i espanyoles viuen millor que mai i el mateix dia es faciliten les pitjors dades d’atur des de 1988.
I alguna cosa passa quan el mateix dia el cap de la oposició compareix davant la premsa sobre un ròtol ben clar al seu atril “Soluciones para la crisis”.
Una bona política, mal comunicada, és com si no es fes. I si la política no és bona i està mal comunicada, els resultats poden ser desastrosos. Només així s’explica la davallada del PSOE en la intenció de vot. Però compte: no es tracta només de baixades demoscòpiques, sinó que en realitat els efectes d’una aparent inoperància l’estem vivint tots.
Davant d’una crisi internacional com la que estem vivint (i viurem), no actuar és irresponsable pel país. Però també ho és pel seu propi partit i pels interessos propis de ZP. És un acte kamikaze que té precedents: Aznar va fer el mateix amb Iraq.
El marc conceptual dels conservadors és, com veurem demà amb el cas dels republicans, ben clar: menys impostos.
I el dels socialistes? Què està fent el govern per pal·liar la crisi a part d’endarrerir compareixences del president al Congrés uns dies per presentar-se a petició pròpia? Regalar bombetes i contaminar altres debats com el del canvi climàtic? Augmentar drets socials -que ens hem de felicitar- i no atacar el problema econòmic?
I si realment ho està fent, que quasi el 60% de la població considerés al juliol que la situació econòmica era dolenta significa que no s’està comunicant res.
Els ciutadans necessiten sentir que el seu president sap de què parla i que està amb la camisa arremangada per treballar el problema. La visió naïve de Zapatero s’estén paulatinament, i els indicadors de confiança ho mostraran.
I el PP farà referència al seu marc i als seus resultats amb la remuntada econòmica de finals dels 90. De fet, els populars, més coneixedors dels símbols econòmics en temps de crisi, saben generar confiança en aquests temes. Cosa que el PSOE no podrà fer mai segueix deixant a Blanco dir coses com les que va dir. Així no es recupera la confiança del consumidor.
Absent per vacances
Els polítics estiuegen, però també ho fan els bloggers. I ha arribat el meu torn, per primer cop en uns quants anys tindré el privilegi de fer vacances durant tres setmanes que, només si l’actualitat o la incontinència ho demanen, serà el temps en què aquest bloc estarà calladet. Convé agafar forces per una tardor que serà ben moguda, plena de projectes i amb una cita electoral que serà apoteòsica.
En tot cas, us faig la següent reflexió: si l’estiu és el temps procliu per engolir llibres i llibres, perquè no fem també una mica de temps als bons articles penjats a blocs de la xarxa?
Sí, no tothom pot endur-se l’ordinador a la platja. Ni llegir-los des del telèfon, però per si algú decideix fer una lectura estiuenca de posts, aquí us adjunto una petita selecció.
Bones vacances i ens llegim ben aviat!
Pd: senyors i senyores polítics i polítiques, facin bondat i no m’obliguin a intervenir!
L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens parla en aquest article del poder de la iconografia d’Obama. Ell sap que jo la pateixo: vaig assistir a una presentació de Políticas amb una samarreta del candidat. Molt bon article amb una aproximació encertada al poder de les imatges, la plasticitat, les icones, en política. I no us perdeu la presentació Slideshare!
M’ha agradat molt aquesta guia per a comunicació online per a periodistes analògics. Em recorda al que apuntava en aquest post i a la necessitat d’adaptar-se a les noves tendències i a les noves necessitats comunicatives de la societat. Un molt bon treball d’Ivan Pino.
En Guillem és un expert en NIMBY, us recomano una visita al seu bloc per a descobrir-ho, però vaig trobar especialment interessant aquest post sobre Esquerra.
Via Xavier Peytibí vaig llegir aquest article d’estratègies d’entrada a la web que és la mar d’interessant. En Xavier, a hores d’ara, està de vacances, però val la pena donar un cop d’ull al seu pou de saviesa. Especialment aquesta reflexió sobre la credibilitat a la web del PSOE.
De César Calderón, aquesta reflexió dels governs 2.0 per l’estiu.
La tardor ens durà sorpreses demoscòpiques per la política espanyola. Serà la tardor de 2008 el primer pas per davant del PP a les enquestes des de 2004? Per veure com estaven les coses fa només uns mesos, un gran article de Pablo Barberà
Fets i no paraules del finançament
Portarà cua i generarà ferides. Ferides que una bona política de comunicació no podrà curar, però sí que podria millorar. I pel moment, només podem apuntar una tendència observable: el deliri del president Zapatero.
Mentre el govern de la Generalitat es posiciona amb
aliances que van més enllà del seu territori (amb la Generalitat Valenciana, per exemple), i més enllà del seu govern (amb CiU, sindicats i patronal catalans, o fins i tot el President Pujol se’n fa ressò en aquest article a La Vanguardia); el govern espanyol envia missatges contradictoris a la ciutadania que, a falta d’apagades i rodalies que desviïn l’atenció, comença a veure una situació que no agrada.I és que quan Montilla parlava del
risc de desafecció de la ciutadania amb la política es referia precisament a això: evitar que els moviments tàctics de la política evitin executar una estratègia política, seriosa i de país.Què passa quan la classe política, econòmica i social de Catalunya es torna a unir per forçar una negociació del finançament i el president del govern espanyol envia missatges enigmàtics? Què passa quan els missatges enigmàtics es veuen contradits pel seu ministre d’economia?
Que si les expectatives no es compleixen, el país perd credibilitat. Perquè si perdem la confiança en la política, què ens queda?
Zapatero porta massa temps parlant un
llenguatge estrany que necessita un traductor. El president va guanyar les eleccions perquè, no ho oblidem, va saber donar coherència al missatge socialista que feia anys que no tenia nord. Va saber construir un relat (una Espanya millor, progressista i sense mentides) i ara sembla que el seu monstre amenaça amb menjar-se’l, com el monstre d’Aznar es menjà al mateix Aznar.Si el govern Zapatero havia de ser un executiu amb tarannà, comprensiu amb les comunitats autònomes i que havia de fer del pluralisme el seu principal valor, no s’entén que els fets contradiguin tant les paraules. No s’entén un Estatut retallat, no s’entén un desplegament tan lent del mateix. No s’entenen ni
les negatives a complir amb aquest ni la reforma del Tribunal Constitucional primant el paper del PP…Quan el què es diu i el què es fa van per camins diferents, la insatisfacció està servida. Les
balances fiscals, per fi publicades, en són exemple d’això. A solucionar aquesta divergència, la comunicació política sí que pot ajudar. Clar que si el què ha de fer és fer que es combregui amb rodes de molí, potser deixem que segueixin amb el seu joc de paraules.
