Els vídeos del petó d’Iker Casillas a Sara Carbonero han estat el més vist a YouTube a Espanya en les últimes hores. Les visualitzacions no fan més que augmentar -tot i que Telecinco ja hagi reclamat els drets- i, encara que sembli mentida, no havia passat ni una hora des d’aquest moment que a la xarxa ja s’hi trobaven diverses versions d’aquesta seqüència. Internet mou masses i un contingut que ja no es perd en el directe: roman. Com pot un partit polític o un candidat aspirar a tenir un èxit semblant?

La realitat és que ho tenen difícil. No és qüestió de demanar als candidats que incloguin boniques històries d’amor que puguin despertar l’interès en les seves candidatures de manera perifèrica. Té més a veure amb la capacitat de despertar interès i ser recordats. Tots recordarem aquell petó de conte de fades durant anys, encara que veiem milers d’imatges de la parella o similars.

I aquí és on entren en joc les emocions. Ens crida l’atenció el petó de Casillas per l’empatia que desprenen… i perquè fins i tot arriba a causar alguna llàgrima de felicitat. Aquest és el repte: commoure. Emocionar. Ser recordats.

No és intranscendent aquest repte. No és fàcil aconseguir-ho. Cada dia s’afegeixen milers de nous vídeos a YouTube o espais similars. Cada dia desenes de partits polítics afegeixen nous arxius que competeixen entre si per arribar a un públic que no està molt per la tasca. Dedicar part del meu temps lliure, endur-me un clatellot del meu cap o deixar de jugar amb els meus fills, per veure un avorrit vídeo d’un polític? No, si us plau.

Per això, els primers exemples de vídeos dels partits que ens ha donat la precampanya de les eleccions catalanes ens mostra un diferent enfocament per intentar pal·liar aquesta dificultat de la pròpia naturalesa dels vídeos. Les propostes dels tres grans partits (CiU, PSC i ERC) tenen una base en aquesta necessitat de despertar emocions.

En els tres casos es intenten explicar històries que es vinculen amb la seva oferta a la ciutadania i que intentin despertar aquest interès pels partits. Per què és important? Perquè aquesta història, aquest relat, és la clau per despertar l’estímul necessari perquè percebem la importància d’aquest vídeo. Al costat d’aquesta història no s’han d’oblidar els estímuls que l’envolten: música, missatge, la veu del locutor-si hi ha-, imatges, colors, velocitat, ritme, acord entre el que es diu i el que es veu … La percepció d’aquesta petita història dependrà d’això. I precisament perquè la nostra percepció és selectiva tot això té una gran importància.

D’una banda tenim aquesta part de despertar l’interès, d’estimular, però de l’altra, la necessitat de crear un vídeo memorable. Quin tipus de missatges es graven millor en la ment de qui ho veu? Aquells que siguin coherents amb les nostres actituds prèvies, tal com defensa Belén López Vázquez en el seu llibre “Publicidad emocional. Estrategias creativas”. Així, aquestes actituds són necessàries per observar l’efecte de la publicitat emocional.

La conclusió a què arriba López vindria a demostrar la voluntat dels vídeos presentats pels tres partits en aquesta precampanya: dirigir-se als propis amb un missatge coherent i centrat en les actituds prèvies cap a ells. Respon als anhels de l’audiència. I sembla que a hores d’ara, l’important és respondre a les expectatives dels propis amb aquests relats que aconsegueixin alguna cosa essencial: mobilitzar. Podran aconseguir més vots amb les emocions?

CiU

PSC

ERC

Duran i Lleida és un home exquisit. Elegant, educat, cortès i responsable. Cultiva la seva imatge i coneix a la perfecció què comunica quan no diu res. Sap que és el fill que totes les mares pensionistes voldrien tenir. Vesteix bé. De fet, és un dels polítics que millor vesteix. Una cosa que agrada molt al elector: esperem veure en els nostres polítics pulcritud. Tant en el vestit com en les formes. I el líder d’Unió les cuida. Encara que sembla que en alguns temes, el portaveu de CiU al Congrés les perd. Com si no hagués entès res.

Les perd a Twitter cada vegada que participa. Quan vaig donar una classe en el màster de l’ICPS-UAB vaig classificar en Duran i Lleida com aquests polítics que encara no han entès res. Només així es pot entendre com el polític més ben valorat d’Espanya considera que la Xarxa és un espai secundari, sense importància. Només així es pot entendre la seva manera d’utilitzar Twitter -sense mencions, sense paraules, enllaços, en bateria …-. Només així es pot entendre que s’atreveixi amb el seu atac homòfob en un post i no davant d’un micròfon.

Perquè per molt que Duran i Lleida sigui un home exquisit, guardi les formes i sigui admirat i respectat, el del seu post no deixa de ser sorprenent. No s’entén com un animal polític, forjat en mil batalles, baixa a l’arena de la xarxa per treure’s la careta. Algú que coneix de sobres el valor d’abstenir-se en una votació clau, d’oferir suport al Govern o  mantenir-se en l’ambigüitat quan es requereix no comet errors de principiant així com així.

El de Duran sona a molt a això de “jo no sóc racista, però”. “Jo no sóc homòfob, però crec que si algú es vol curar, ha de poder curar-se”. Algú que defensa, encara que sigui per la porta del darrere, que l’homosexualitat sigui una malaltia mostra la seva autèntica postura sobre el tema. Ni moderada ni mesurad.

I aquí precisament rau el problema. Els líders polítics han de liderar. Són models de conducta, i quan algú tan exquisit com Duran i Lleida assumeix que el que feien els psiquiatres de Barcelona és normal, demana que algú pugui curar-se de l’homosexualitat o defensa que no cal aprofundir en la igualtat de drets, el seu efecte no és positiu. En aquests moments de la història en que la lluita per la igualtat ha aconseguit tant, opinions com aquestes estan fora de to. Com els seus tweets. Perquè no ha entès res.

La responsabilitat política es mesura en els moments en què una abstenció salva un país. Però també quan una opinió no arma d’arguments fal·laços a l’odi. Duran ni es retracta ni corregeix. Segueix creient en això, que els mariques es curen com qui es cura un refredat. El que ja he dit. No ha entès res.

Arribar els primers és important. Arribar sencers, encaara més. I la veritat, sembla que a CiU arribaran els primers i ben sencers a les eleccions de la pròxima tardor. Si més no, a nivell online. El camí cap al Palau de la Generalitat pot ser encara una mica, només una mica, tortuós encara que si atenem a les enquestes, el camí pot ser en aquest cas, bastant pla. Però això no és motiu per abaixar la guàrdia. I menys en el món de les xarxes.

Tot i que em segueixin sense agradar els anuncis a la ràdio -i a Spotify- i no m’agradés l’aire naïf del tret de sortida de la campanya, a nivell online estan fent els deures i compleixen amb nota. Cativistes és ja una eina engreixada i els activistes de CiU es coneixen i s’organitzen sota el paraigües del partit. Ja han demostrat la seva eficàcia en moments puntuals i a mesura que avanci la campanya, segurament es veurà encara més.

Però els seus esforços no es queden aquí, que no és poc, sinó que avancen cap a noves eines i espais. CiU ha estat el primer partit polític català i espanyol a disposar d’una aplicació en iPhone i iPad que permet a l’usuari seguir l’actualitat de la formació, llegir les notícies, tenir accés a fotos i vídeos i, si ets de Cativistes, poder actuar des del teu mòbil. Un avenç significatiu que acosta la campanya i dóna instruments per al seu seguiment. En les primeres setmanes, més de 200 persones se l’han descarregada.

Apostar per aquests suports és estratègic. Cada vegada naveguem més per dispositius mòbils i tenir accés al elector des d’aquí és un element a tenir en compte, més quan sabem que qui el descarrega és un votant convençut i motivat que pot arrossegar més vots. És aquesta capacitat d’acció la que resulta especialment atractiva.

Un altre dels elements que permeten interacció i sentir-se part del procés és la iniciativa presentada per la formació per preguntar a Artur Mas. “Artur Mas respon” es basa en Google Moderator i busca que els usuaris facin arribar la seva pregunta al candidat de CiU. La iniciativa va tenir més de 6.000 “m’agrada” a Facebook i es va materialitzar amb la resposta de Mas a les tres preguntes més votades en l’última DOC Sessions -un format molt nou del qual parlarem en un altre post-.

Poder formular les teves preguntes des del teu ordinador o el teu telèfon a qui pretén governar Catalunya és una altra manera de buscar aquesta participació amb el ciutadà. És evident que s’acostaran amb això als votants ja convençuts, i que el mateix sistema de vots evitarà una pregunta incòmoda, però no deixa de tenir valor la capacitat de traspassar el llindar tradicional amb només un clic.

Al final, el dubte serà saber fins a quin punt tots aquests esforços seran més o menys decisius per al resultat de CiU. Però el que ningú podrà negar és l’esforç per plantejar novetats amb esforç i prenent-lo seriosament. Estarem molt atents al seu desenvolupament.

Han passat només cinc anys. Només cinc. Aquest és el temps des del llançament de YouTube fins al dia d’avui en què difícilment podem entendre Internet sense el major arxiu de vídeos de la història. Sense aquest espai global de vídeos que ha fet del nostre un món més petit. A YouTube l’han expressat d’aquesta manera amb un vídeo commemoratiu:

YouTube ha fet més petit el món de la política. Ha aproximat a polítics i ciutadans, per bé i per mal. En cinc anys hem vist com aquest espai podia servir per introduir temes en l’agenda política, com en les preguntes que van arribar als candidats a les eleccions presidencials de 2008 als Estats Units.

Dirigents d’avui que ahir van obrir les portes de casa seva per donar-se a conèixer, com David Cameron, que des de fa només uns anys, ha establert contacte amb els britànics a través dels seus vídeos.

Mas i Rajoy no han dubtat a pujar al carro a aquesta tendència.

Les càmeres digitals i la possibilitat d’accés a tots ens han convertit en autors en potència, encara que els creadors siguin només una part molt petita de tots els usuaris a YouTube. Així, ens van arribar les imatges d’un Aznar enfadat quan és sorprès en un avió.

YouTube ha estat l’aliat de la viralitat i de la fi del control de molts equips de comunicació de gafes, com “el conyàs de la desfilada” de Rajoy o les suposades copes de més de Sarkozy després d’una reunió amb una delegació russa en una cimera. O el president Montilla signant un llibre d’honor amb una “xuleta”. Fins i tot ha servit per donar a conèixer la tasca dels diputats que vénen en pack en una llista i valorar la seva idoneïtat per al càrrec, com el cas de la diputada aragonesa més famosa a la Xarxa.

El vídeo del “Yes, we can!” d’Obama va batre tots els rècords i polvoritzar el poder dels circuits comercials convencionals a la televisió. I la campanya americana va ser, en essència, una campanya de vídeos.

La burla a Mayor Oreja a través d’una sèrie a YouTube va ser un èxit, encara que no va aconseguir batre’l en les eleccions europees de l’any passat. I l’efecte del “Confidencial.cat” de CiU a les eleccions de 2006 es va amplificar a la Xarxa quan això gairebé anava en bolquers.

Gràcies a YouTube, els vídeos dels mítings arriben a qualsevol usuari. Si el míting mor, YouTube li dóna aire.

Cinc anys que, en definitiva, han servit per donar més visibilitat a la política, fer-la més propera i, per què no, més transparent.

Els que em coneixen saben que alt, el que es diu alt, no ho sóc. De fet, quan el 1995 es va inaugurar el parc temàtic Port Aventura, no vaig poder pujar a la seva atracció estrella, el Dragon Khan. Potser per això, quan vaig aconseguir superar la barrera del metro i quaranta centímetres, vaig gaudir dels seus vuit voltes de campana com ningú. Poc podia imaginar que, la primera vegada que vaig sobreviure a la muntanya russa, el nom d’aquesta atracció acabaria tenint alguna cosa a veure amb la comunicació política.

De vegades, mirant enrere, te’n adones que en realitat això teu és vocacional. Que conserves en la memòria una imatge molt preuada de la comunicació política a Catalunya. I conversant amb un amic, aquesta imatge explota en algun ressort de la memòria: la inauguració de l’atracció per part de Jordi Pujol. El president no va dubtar a pujar i patir els loopings l’1 de maig de 1995. Ho va fer amb la seva dona i el ministre de comerç i TV3 conserva en els seus arxius al moment.

Aquestes imatges són una gran lliçó, tant de les qualitats que ha de projectar un bon líder com de les dificultats de gestionar una situació així. Crec que puc imaginar les discussions en el gabinet del president sobre la idoneïtat de pujar a la muntanya russa. I la qüestió no era per menys: i si el president esmarejava? I si algú vomitava i deslluïa la inauguració? I si una mala experiència arruïnava l’atracció? El moment va ser un èxit i Pujol va mostrar una cosa tan pròpia en el seu caràcter: proximitat i valentia. De fet, no tots els polítics s’han atrevit amb ella…

Després de 15 anys, aquesta muntanya russa és un referent: 30 milions de visitants, dels quals molts catalans, han sentit l’adrenalina des dels seus vagons. És un referent del lleure. Una experiència viscuda per molts i comprensible per a molts. Per això, quan el primer govern tripartit va mostrar la seva inestabilitat, la comparació amb l’atracció va ser un èxit de comunicació.

Un èxit perquè era capaç de descriure la realitat política amb una experiència palpable. No era necessari entrar en valoracions, matisos o detalls si el govern o la política era eren bones. La comparació ja denotava per si sola un munt d’atributs. Era un Dragon Khan. Una paraula, o millor, una combinació de paraules, que funciona.

Foto de tico24.

Durant la presentació del seu llibre “Democràcia a sang freda“, David Madí va donar uns suggerents titulars a la premsa. Recordo especialment un en què afirmava que ell no havia “matat a Kennedy“. Aquella ment freda, calculadora i agressiva, que en donar aquest titular volia treure’s la pols d’aquesta imatge negativa després del famós DVD de CiU a les últimes eleccions al Parlament; de la que volia revoltar-se.

I el seu torn va arribar ahir. Al cinema. CiU va convocar a les seves principals figures -a excepció del candidat de la coalició, Artur Mas-, periodistes i blocaires a l’acte de presentació de la seva nova imatge a Cinesa Diagonal. David Madí i Joana Ortega (la responsable de comunicació d’Unió i diputada al Parlament) van presentar la imatge més soft per a aquestes eleccions.

Qualsevol diria que David Madí, el cap pensant del DVD que va dibuixar el caos al país fa una mica més de tres anys, lideraria la presentació del look més tou i amable de CiU. Però així va ser. La coalició ha entès que l’únic que ha de fer per guanyar les eleccions és no ficar-se en embolics i per a això es disposa a ser l’opció amable. Tot i que corren el risc de buidar-se de contingut si es queden en el naïf. La superficialitat.

En tot cas, mantenint la tipografia, han optat per la puresa del blanc i el poder d’un somriure per evolucionar el seu logotip a un símbol. Una CiU que somriu a tots per acollir a tots. Fins i tot al dissenyador del logotip d’Obama, ja que el cercle amb la bandera catalana recorda sospitosament a les barres de la bandera americana que el president incloïa en el seu símbol.

Però caldria reflexionar sobre un punt essencial. La política de les emocions no s’aconsegueix només amb l’ús d’un símbol. No s’aconsegueix amb somriures tipogràfics o cors amb la senyera com ja vam veure en les darreres eleccions. La política de les emocions és alguna cosa més complexa i per molt que es repeteixi, aquesta no és una opció emocional. Almenys de moment.

Per CiU, aquesta precampanya de la precampanya s’assembla a començar l’escola, el curs. Perquè “Començar il·lusiona”, i amb això vol enviar un missatge optimista a la societat, encara que el contingut brilli per la seva absència. Però prenen posicions molt sòlides com el que pretenen ser: un nou estil de catch-all party que no es tanca a pactes amb ningú. Tot i que el missatge s’assembli a aquest:

Durant la jornada d’ahir també es va presentar la gran arma de la coalició a la Xarxa CiU s’avança a tots a Catalunya i és el primer partit polític català amb una Xarxa Social pròpia. Cativistes.cat és el punt de referència per a tots aquells nacionalistes que volen fer alguna cosa pel seu país des de la Xarxa La plataforma, elaborada per Cink, suposarà un abans i un després en la política catalana i potser per això, a CiU no han dubtat en donar-li a la seva presentació aires èpics al Braveheart.

La campanya està ja en marxa i CiU s’apropia dels millors llocs. Els propers mesos seran els clau, tant per CiU com per veure si la versió amable, soft i amb un cert aire naïf triomfen. Si ajuden a vertebrar aquesta alternativa política o si per contra, la manca de missatge pot alimentar l’efecte Carlos Sainz.

Les enquestes de partida davant un escenari electoral ens permeten entreveure com ha de ser l’estratègia a tenir en compte per aconseguir el nostre objectiu. Enquestes, història electoral del territori, aspectes de la llei electoral … totes les dades que ens permetin concebre correctament cap a on volem dur el nostre cotxe per fer-lo creuar la meta en primer lloc.

Més o menys com un pilot de rally, que ha de conèixer bé el terreny sobre el què trepitjaran les rodes del cotxe i tractar d’avançar-se als sots i corbes extremes. Avançar-se als problemes que puguin evitar que el vehicle arribi en primera posició. O que es pari a 700 metres de la meta, com li va passar a Carlos Sainz. Tots recordem la mala sort del pilot que en més d’una ocasió, veia com la victòria se li escapava per problemes en l’últim minut. Sempre recordarem el seu copilot amb el seu “Trata de arrancarlo”.

Aquest efecte existeix en política. És l’efecte contrari al bandwagon, quan un excés d’optimisme davant les expectatives electorals, l’electorat es desmobilitza i no aconsegueix els seus objectius primordials: guanyar. En resum, en lloc de sumar gent al carro, com passa en el bandwagon, quedar-se a les portes per un problema en el motor.

El PSC ha entès molt bé l’escenari en què es mou. Sap que és necessari arrencar el cotxe per intentar mantenir-se a la presidència de la Generalitat. És conscient que estan molt per darrere en les enquestes i que als seus rivals, el motor els pot fallar. Per això, un vídeo -llarg- del partit repassa en una mica més de quatre minuts històries esportives de fracàs del líder en el darrer minut. Si el missatge cala en el partit, fins i tot pot haver una mica de partit.

A CiU són conscients que l’ombra de Sainz pot fer acte de presència. Durant l’aperitiu de Nadal de CDC, on vam ser convidats alguns bloggers com Xavier Peytibí, Artur Mas va explicar la faula del gos i el tros de carn. Un gos creuava un petit llac amb un tros de carn a la boca. Sota les seves potes, veia un munt de peixos passar, més grans que el seu tros de carn. El va deixar anar i els peixos es van escapar, quedant-se sense carn ni peix. Mas és conscient que necessita mobilitzar a tots el que sigui possible. Per això, a Internet fa temps que es preparen i faran una campanya en positiu, tot i que el discurs de proclamació s’ha sortit del missatge.

Mas es va dirigir al partit apel·lant a aconseguir una “gran majoria”, el missatge clau dels incumbent, els que opten a la reelecció. Perquè en el fons, sembla que CiU mai ha deixat de creure’s incumbent, i aquest és un espai d’oportunitat per al PSC. Els challenger parlen de canvi, i Mas ho va fer de puntetes.

Per això, la por a un efecte Carlos Sainz existeix. Els socialistes esperen que el cotxe de CiU s’aturi en l’últim minut. El suficient per poder reeditar un tripartit -amb el permís de Reagrupament i Laporta-. I a CiU esperen que l’efecte del pilot s’assembli a la recent victòria al Dakar. La resposta, en uns mesos.

A la plaça de la Madeleine de París es troba l’església homònima que  no deixa a ningú indiferent. Per les seves dimensions i la seva clara inspiració grega, però sobretot per observar com aquesta impressionant església fou acabara pels governs republicans del segle XIX. De fet, es va acabar la construcció del temple sense tenir clar per a què serviria: seria la seu de l’Assemblea Nacional? La Borsa? Finalment, va ser consagrada com a temple catòlic. Un espai on, per cert, la coronació de Napoleó està representada a l’absis.

La separació entre Església i Estat no ha estat mai fàcil. Ni a l’atea França. Tot i que allà sembla que hi ha una separació -almenys oficial- més intensa i marcada que a Espanya. Potser perquè és un país més plural -no només hi ha una església, sinó que conviuen moltes més religions des de fa més temps- i menys religiosament oficial, el president Sarkozy ha trigat bastant en parlar sobre la polèmica dels minarets a Suïssa. Potser també per aquesta dependència històrica, hi ha debats superats. Com el dels crucifixos a les escoles o les lliçons de religió.

En els darrers dies la consellera de treball de la Generalitat de Catalunya, Mar Serna, ha plantejat la necessitat de canviar la festivitat del 8 de desembre per una que no sigui religiosa. Fa unes setmanes, el conseller d’educació català plantejava la possibilitat d’esborrar qualsevol connotació religiosa amb les vacances escolars. Però també en els darrers dies ERC i PSOE han explorat al Congrés dels Diputats què fer amb els crucifixos a les escoles.

L’Església catòlica, per la seva banda, no ha parat d’intervenir en el debat públic arran dels avenços en la coneguda com a Llei de l’Avortament (tot i que abasta un camp molt més ampli), arribant a amenaçar amb excomunió a tot polític que pequi per donar suport a aquest tipus de lleis que no es dirigeixen a un sector religiós determinat de la societat, sinó a la seva globalitat.

El cas sembla ben clar: la fe és un afer espinós per a Zapatero. A la catòlica Espanya, enarborar la bandera del laïcisme té un cost i els seus beneficis no semblen molt clars. Encara que cada vegada siguin menys els catòlics de missa dominical, culturalment l’afecció a l’església segueix sent un bastió. Fins i tot en les files socialistes.

Carles Castro, un dels millors analistes polítics del país, assenyalava fa uns mesos que els baròmetres del CIS marquen una tendència molt clara que explicaria l’estira i arronsa del Govern. O sigui, liderar la reforma dels supòsits per permetre l’avortament, però alhora fer marxa enrere en d’altres. O llançar el globus sonda dels crucifixos per després nedar i guardar la roba. I és que a la llum dels números, el Govern no sap del cert què pot generar en el seu electorat les seves decisions.

Despenalitzar l’avortament, retirar les creus de les aules, evitar mencions a festes religioses catòliques en un país religiosament plural, etc. poden semblar propostes en la línia d’una visió laica de la vida i la societat. No obstant això, el suport a la despenalització de l’avortament és major entre l’electorat de CiU -de base més catòlica i conservadora- que entre el del PSOE. Així, només un 28,9% dels votants socialistes està a favor d’una despenalització total de l’avortament, enfront del 32% dels de CiU. De fet, el 60% de l’electorat de CiU està a favor de la despenalització amb pocs límits davant el 45,5% dels socialistes.

Encara que el tema dels crucifixos a les aules o les festes religioses no es vegi en les enquestes, hi ha certes dades generals sobre els símbols religiosos. Per exemple, els votants d’esquerres, tot i ser en teoria més proclius a la laïcització de l’Estat, són més tolerants amb el vel musulmà a les aules que els votants de dretes i independentistes catalans (per sobre del 50% en les esquerres contra un 60% en el PP i ERC i un 70% en el cas de CiU).

Tal com mostra Castro, les diferències respecte a aquest tipus de temes mostra en realitat un interessant debat al voltant de la religiositat. Però sobretot, les contradiccions pròpies d’un país de profunda tradició catòlica oficial i que va viure 40 anys sota una dictadura nacionalcatòlica. El laïcisme no triomfa. Per això, apoderar-se d’aquest espai és perillós. Per a molts ciutadans, fins i tot del seu partit, Zapatero és un radical ateu que posa en perill les bases religioses del país. Encara que només vagin a missa pels casaments. Potser per això, podem entendre aquesta marxa enrere constant en tot el que tingui a veure amb la fe. Globus sonda que sembla que vulguin fer conbregar amb rodes de molí.

La corrupció s’ha convertit en un bumerang per al PSC. Potser per allò del “digues de què presumeixes i et diré el que et manca”, quan va saltar la notícia de la detenció de l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, tots teníem a Nicaragua en el punt de mira. Però sens dubte, el fet que Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, antics alts càrrecs de governs de Jordi Pujol -el primer secretari del govern i el segon conseller de diverses carteres en diversos executius de CiU- hagin estat també detinguts en la mateixa operació, ha canviat molt les tornes i la manera de respondre dels dos partits polítics.

Estem a la recta final de la legislatura. Si no passa res estrany, a la tardor de 2010 es convocaran eleccions. Uns comicis sobre els que planegen molts dubtes: podrà revalidar la confiança el tripartit? Podrà formar govern CiU? A la llum d’aquestes disjuntives, es comprenen les estratègies empreses per ambdós partits en les darreres setmanes.

I la principal línia ha estat la corrupció. L’escàndol del cas Millet va derivar en una batussa entre els dos partits a propòsit de les ajudes que el Palau de la Música havia atorgat a la fundació de CiU, la Ramon Trias Fargas. El PSC va apuntar a un possible escàndol de finançament il·legal i els nacionalistes ho van negar. Encara que el president Pujol va dir hores abans de la detenció de Prenafeta, Alavedra i l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet sobre aquesta qüestió que si “entrem tots aquí, prendrem molt de mal”.

El fet és que aquest context ha pesat molt en les reaccions dels partits.

Per la seva banda, el PSC necessita aclarir tot dubte sobre el cas. Per això, la resposta ha estat ràpida i efectiva: si el jutge pren mesures, s’exigirà la dimissió i es suspendrà la militància als imputats. I es començarà la recerca d’un nou alcalde a Santa Coloma. Potser perquè en les últimes setmanes van posar en marxa l’anomenat ventilador per sembrar dubtes en el principal partit de l’oposició, la resposta socialista ha estat tan ràpida i ferma.

CiU va respondre hores més tard amb una roda de premsa oferta per Felip Puig. Tot i que va deixar clar que ni Alavedra ni Prenafeta formen part de la direcció i que es prendran decisions sobre la seva militància a la llum del que mostrin els jutges, Puig va fer servir la roda de premsa per rescabalar-se dels atacs socialistes a compte de Millet i la Trias Fargas i va demanar celeritat al poder judicial per aclarir l’assumpte.

Sens dubte, les coses haguessin estat molt diferents si Lluís Prenafeta i Macià Alavedra no fossin dos dels imputats en el cas de corrupció que ahir el jutge Garzón va revelar. Les coses serien molt diferents si el cas de corrupció que tenim sobre la taula només portés un color polític -encara que només siguin polítics en actiu els d’un color-. I sí, les coses serien molt diferents si el PSC no hagués enarborat la bandera de la transparència en les últimes setmanes. Perquè si tot això no hagués passat les respostes polítiques tindrien un aspecte molt diferent.

Però en realitat, molt em temo que en això només hi haurà una clara guanyadora: l’apatia. Apatia manifestada en termes de cansament, desafecció o abstenció. L’apatia que portarà a menys gent a les urnes i que, qui sap, potser tingui pocs efectes electorals.

Tal com reflexionàvem fa uns mesos a propòsit de Camps, aquest tipus d’escàndols de corrupció reforcen diverses conductes dels seguidors dels partits polítics. Es posen en marxa mecanismes de defensa i justificació que són dignes de menció. Quines conseqüències pràctiques pot tenir aquest cas en un municipi com Santa Coloma de Gramenet, on el PSC gairebé sempre obté més del 50% dels vots? Segurament, poques. Encara que les eleccions autonòmiques són sempre la cita a la que tenen menys suports.

Resulta que Catalunya no era un oasi. Que aquí també arriba la corrupció urbanística i els grans escàndols de grans senyors de Barcelona. Resulta que no podem mirar per sobre l’espatlla a ningú i que ningú està lliure de sospita. Resulta que aquest paràsit que amenaça el sistema fa el mateix mal. I ja veurem si, igual que en altres llocs, al final la societat en conjunt acabarà baixant altra vegada el cap, mirarà cap a un altre costat i el dia que toqui demanar responsabilitats a les urnes, optarà per anar-se’n de cap de setmana.

CiU no aconseguirà suprimir l’impost de successions fins que governi … o fins que aconsegueixi canviar el marc conceptual de molts ciutadans que expressin majoritàriament el seu desig d’acabar amb aquest impost. I potser el dia que es doti d’una estratègia una mica menys contradictòria.

És evident que hi ha una qüestió ideològica de fons que no es pot aturar només amb una estratègia de comunicació, però l’experiència americana és molt clara al respecte. La població a favor d’eliminar l’impost de successions no era el mateix que qui volia acabar amb l’impost de la mort. Més del 70% estaven a favor d’aquest últim, molts més que en opcions semblants a la primera. Per què hi ha un canvi tan gran respecte al mateix concepte?

L’explicació es troba en els conceptes que evoca una paraula. El marc en el qual es desferma. I això és bàsic. Quan parlem de mort, pensem en alguna experiència personal dolorosa, en l’enterrament, el funeral, els tràmits. En el dolor, el desconsol. El negre del dol. Qui no vol suprimir un impost que s’associa a una cosa tan dolorós?

El terme deixa de ser neutral i, de cop, desapareix la imatge de senyors del tipus Millet celebrant la supressió d’un impost per a tots els patrimonis, inclòs el dels súper rics.

El debat al Parlament d’ahir -un dels més vibrants dels últims esdevinguts-, CiU no va usar una aproximació d’aquest tipus. El concepte comença a aparèixer en alguns comentaris en mitjans i blocs, però el missatge polític segueix fixat en termes clàssics. I les forces d’esquerra les rebaten d’una manera més propera i emocional, amb una apel·lació directa: si suprimim l’impost, d’on traiem els 800 milions d’euros que faltaran al pressupost? Com deixem de construir hospitals i escoles perquè uns senyors amb milions deixin de pagar un impost? És simplificat, ho sé, però és el que molts ciutadans poden creure.

El llenguatge és fonamental, cal escollir bé cada paraula. Sobretot si després s’inclouen estratègies distorsionadores. Si l’impost és una competència autonòmica, per què CiU va portar el tema al Congrés? No ha introduït soroll en un debat que, vulguem o no, és bàsicament emocional? A part d’econòmic, és clar…