E-Campanya

En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el  lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.

Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral.  Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.

Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.

Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors:  Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.

Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.

El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.

Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.

L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.

D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!

Què poden tenir en comú Mas, Laporta, els groenlandesos i el Nobel Al Gore? Avui, publico aquest article a La Vanguardia.

Yes, we can… copiar

Si alguien hubiera afirmado en enero de 2007, cuando Barack Obama anunció su candidatura a la Casa Blanca desde el capitolio de su estado, Illinois -el mismo estado cuyo gobernador está siendo investigado por corrupción al intentar vender al mejor postor el escaño del presidente-electo-, que su nombre estaría ligado de un modo u otro a los autonomistas groenlandeses, a los convergentes catalanes, al Barça de Joan Laporta o a acciones de marketing de guerrilla, lo hubiéramos tomado por loco.

Dice el refrán que quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija, así que la lógica nos llevaría a pensar que si a Barack Obama toda la esfera de acciones y mensajes le fue bien, ¿Por qué no hará lo mismo en las campañas particulares que cada político debe afrontar? Si lo de Obama no es flor de mayo y resulta un cambio de paradigma en la comunicación política y electoral, no es de extrañar que los partidos se atrevan con sus técnicas.

La inspiración de la magnífica campaña de Obama ya ha calado en una clase política ávida del mismo reconocimiento y de la misma capacidad de inspiración en la sociedad. En cada lugar de un modo distinto, pero las ruedas hacia un cambio ya están en marcha. La pregunta, no obstante, es saber hacia dónde nos llevará ese cambio. De este modo, a día de hoy, vemos dos campos de influencia de la campaña de Obama (y de la carrera presidencial en general) en los políticos de varias zonas del mundo.

El primero se refiere al uso de Internet. Ha dejado de ser percibido como algo superfluo a algo necesario, pero sin la necesaria transición en los esquemas mentales de muchos dirigentes. No entienden el medio ni el mensaje que hay en él implícito (ya saben, el medio es el mensaje), sólo entienden que deben estar. Que la prensa, los analistas y casi la opinión pública mundial al completo haya indicado que Internet ha sido clave en la victoria del presidente-electo, ha encendido las luces de alarma en los partidos y gobiernos de medio globo.

Pero esas alarmas en muchos casos pondrán de manifiesto la necesidad acuciante de “estar” a cualquier precio. O lo que es lo mismo, estar por estar y sin escuchar. Aunque no todo va a ser culpa de políticos cortoplacistas que vean en la red algo más táctico que estratégico, ni mucho menos. También tendrá mucho que ver la naturaleza de los sistemas sociales y políticos de cada nación. De este modo, que Obama haga de Internet la columna de su campaña se entiende por dos factores clave: en Estados Unidos para una campaña electoral debes movilizar gente y recaudar fondos. En España, por ejemplo, los fondos son públicos y los movilizados suelen tener el carné de un partido o simpatías por él.

El segundo campo tiene mucho que ver con las anécdotas, los eslóganes, el espíritu… Lo podríamos llamar “yeswecanitis”, o lo que es lo mismo, la intención de conseguir los mismos resultados que Obama blandiendo sus banderas al viento. A estas alturas ya lo han hecho en Groenlandia, donde los partidarios de mayor autonomía de Dinamarca hicieron campaña con el “Yes, we can!”. Laporta terminó así recientemente un discurso en Naciones Unidas en Nueva York. Y Artur Mas hizo lo propio con el eslogan de su formación tras la conferencia del ecuador de esta legislatura, “Si sumem, podem“. Acción que, por cierto, provocó un toque de alerta de su socio Duran i Lleida, que le pidió no copiar a Obama con un “somos diferentes y la ciudadanía también es diferente”. Aunque también el exvicepresidente más Nobel, Al Gore, es acuñador de la frase, como se ha visto este fin de semana en Poznan (Polonia) en la conferencia del COP14 de Naciones Unidas sobre el medio ambiente.

¿Asistiremos durante mucho tiempo más a una mimetización tan clara de la campaña del senador del estado de Lincoln? ¿Acentúa Obama la americanización de la política que ya vivimos en nuestro país? ¿Es un globo que se deshinchará o será un revulsivo para cambiar de una vez por todas, el modo en que los políticos se comunican y se relacionan con sus votantes y ciudadanos?

El tiempo lo dirá. Por lo pronto, los asesores que hicieron posible esa campaña están haciendo un auténtico tour por Europa para explicar su acción y buscar nuevos clientes. En nuestro país hemos podido ver a un buen nutrido grupo de representantes de ambos partidos que nos han explicado cómo ganó Obama. Esperemos que ellos sepan ayudar a nuestros políticos a darnos el mismo nivel de inspiración que Obama ha conseguido para con su electorado.

El Govern de la Generalitat fa front a un problema comunicatiu des de la tardor de 2003: explicar l’acció de govern d’una coalició. Després de 23 anys de govern de Jordi Pujol, i alguns més de governs d’un sol partit a La Moncloa, ens enfrontàvem amb un escenari nou per a la majoria de ciutadans, un govern en coalició que naixia d’una majoria parlamentària que no feia president del país al partit amb més escons. Catalunya perdia la virginitat amb el món de les coalicions; per molt que CiU sigui la coalició per excel·lència.

Un aspecte essencial en tot govern de coalició és saber qui serà la cara i la veu d’aquest. La política de comunicació és un cavall de batalla entre els partits i Catalunya no és una excepció d’aquesta norma: està en joc saber qui capitalitzarà l’acció de govern. I més enllà de la història de la primera i la segona etapa dels governs tripartits, amb tots els seus alts i baixos i episodis més o menys coneguts; la tensió per saber qui ha de capitalitzar els actius d’aquests governs és la pròpia història del tripartit.

Només així es pot entendre l’absència d’un portaveu del Govern amb més protagonisme que el que té l’Aurora Massip. Només així es poden arribar a comprendre les diferències de velocitat entre els tres partits i la seva desigual acció davant dels mitjans. Només així es pot entendre que escoltem un missatge a Barcelona i un de molt diferent a Madrid.

De fet, l’absència d’una millor política de comunicació té la seva part de responsabilitat en els resultats de l’enquesta que La Vanguardia publicava aquest diumenge. És cert: una política de comunicació no substitueix la política en sí mateixa. Però una bona política de comunicació sí que serveix per neutralitzar els elements que amenacen el govern, maximitzar els punts forts i aprofitar totes aquelles oportunitats que es presentin. Això no és responsabilitat de Massip o Ribas, sinó del difícil equilibri d’aquesta situació política concreta.

Llegeixo al bloc d’en Saül Gordillo que ens recomana l’article de Miquel Martín al Singular Digital. Martín fou director de comunicació del grup parlamentari d’ERC a Madrid i apunta a l’absència d’una política de comunicació més forta i proactiva com a origen de molts mals del govern tripartit.

Però tornem a l’enquesta. És destacable que amb un any de diferència veiem un canvi de tendència tan important: el tripartit ja no sumaria. Montilla té més confiança dels ciutadans que el cap de la oposició, però els mateixos ciutadans prefereixen a Mas com a president de la Generalitat. El què cal fer notar és que entre els electors d’Esquerra, la majoria preferirien a Montilla sobre Mas, per si algú comença a pensar en escenaris post-electorals o si després del vídeo dels dos anys de govern que va presentar CiU, encara hi ha ganes de fer altres Confidencial.cat…

Però no tot són males notícies per al president Montilla: rep més aprovació que desaprovació; són alguns més els que pensen que la tasca del president és bona o molt bona. Però si més que mirar la foto veiem el conjunt, el president ha perdut 6 punts d’aprovació durant el darrer any. Si preguntem per l’acció del Govern, els resultats són encara pitjors: hi ha més desaprovació que recolzaments.

Aquesta enquesta marca, no un canvi de tendència, sinó l’aprofundiment d’aquesta: el Govern té un problema greu per a ser aprovat pels ciutadans i ciutadanes. Té un problema greu per justificar una reelecció i el context econòmic no ajuda. Amb absència de crisi econòmica el debat pot ser clarament de valors (un govern d’esquerra contra un govern de dretes, un govern catalanista o la Casa Gran del catalanisme; per exemple), però amb els greus problemes que afronta el país no seria d’estranyar que les opcions que reclamen un govern més fort siguin cada cop més plausibles.

Per Montilla comença ja un compte enrere; li queden dos anys per demostrar que s’ha guanyat la confiança del país. Té dificultats més que observables i la manca d’elements com el carisma, un discurs emocional i una reeixida política de comunicació. Però clar, en un govern de coalició el marge de maniobra ja s’ha vist que és més limitat.

L’experiència la sabrem valorar amb el temps, n’estic segur. Les coalicions enforteixen la nostra salut democràtica, per molt que ens hagi semblat que la creixent desafecció hagi malmès el nostre sistema. No és fàcil governar en coalició. Gens. Però a diferència d’altres països o territoris, conèixer l’experiència ha obert ments de molts ciutadans i ens ha empès a un exercici important per al sistema: tenir consciència que el nostre és un sistema parlamentari, i que per molt que al capdavall parlem de dos candidats, la pluralitat s’expressa als escons del nostre Parlament.

Diuen que la política té molt a veure amb el teatre. Alguns ho diuen perquè els sembla que la classe política tenen més d’actors que de governants. Altres, perquè creuen que tot plegat no deixa de ser la representació d’un rol. I altres, els més crítics, perquè pensen que això de la política no és res més que una ficció. Cadascú amb les seves idees…

Però agafo la idea del teatre per parlar de l’escenari. I no en l’estricte significat polític que evoca aquella situació que es pot donar. Em refereixo a l’escenari dels llatins, l’scaenarium, el lloc on es desenvolupa l’acció dramàtica. On s’hi col·loquen les decoracions, ja sabeu. Per cert, que deriva del llatí però en la nostra llengua ho agafem de l’italià.

Posem per cas dues persones que ocupen un càrrec molt important. De fet, són les persones que ostenten els càrrecs de responsabilitat més elevats dels seus respectius països. Tots dos són de partits polítics que tenen les seves arrels en el progressisme, per molt que siguin de països i tradicions polítiques ben diferents. Posem que els dos han trencat la mateixa barrera: ser el primer president que trenca l’hegemonia existent en les característiques que havien tingut els seus predecesors. I posem també, cal dir-ho, que els momentums de les seves presidències no són ben bé iguals: un porta ja dos anys al càrrec i l’altre encara no l’ha jurat.

Ara reprenguem l’escenari com el lloc on passen coses i hi representem quelcom. Tots dos presidents estan representant el seu propi relat, la seva pròpia història. Utilitzen l’escenari per a projectar la imatge que volen que es tingui de la seva presidència, la veritat, ho fan de manera molt diferent. Mireu aquestes dues fotos:

Són del mateix dia. Obama, presentava el seu equip econòmic. Montilla, feia balanç dels dos primers anys del seu govern. Sé que la comparació pot ser odiosa, que hi ha mil coses que els separen, però no deixa de ser curiosa la concepció tan diferent que tenen de l’ús de l’escenari.

Analitzem-lo. Obama apareix en cada compareixença des que és president-electe en un cuidat entorn blau (color presidencial per excel·lència, el color del seu estandàrd personal i, a més, el color que identifica al Partit Demòcrata) que, com diuen els entesos, dóna molt bé a televisió. Banderes americanes omplen el fons i en primer terme trobem un atril que evoca a l’usat pel President, amb el logotip de l’oficina del president-electe Obama. Obama apareix sempre dret. És la manera que té el seu cos de comunicar-nos que és el president. Encara que sigui electe. Comparèixer dret permet que pugui comunicar millor verbalment, a més de dominar la situació –cosa que no sempre es pot fer assegut-.

Montilla, va aparèixer en l’esperada conferència assegut, en un ambient excessivament fosc i amb una simple projecció on es llegia el títol de la conferència “Enfortir Catalunya”. La premsa podia agafar imatges des de ben a prop, cosa sempre molesta i que acaba sortint en algun tall de televisió. A la pantalla, ens dóna la sensació d’anxovisme, de lloc petit –tot el contrari del cas Obama- i els colors foscos no capten l’atenció de l’espectador.

Realment, tots dos escenaris parlen per sí sols. Parlen molt de la persona que es disposa a parlar.

Obro parèntesi: podeu mirar aquí el vídeo que ha preparat CiU per contraatacar el discurs del President. Mireu-li. I ara llenço algunes preguntes a l’aire que espero que algú pugui respondre. Qui mirarà els 3 minuts de vídeo amb aquest “ritme trepidant”? On està l’alternativa a la darrera part del vídeo? On està la part propositiva? Si a CiU volen fer anuncis negatius, que aprenguin de vídeos com aquest.Recordeu, hem d’explicar històries…Tanco parèntesi.

Els americans són experts en tenir en compte aquest tipus d’elements i els efectes que tenen en la comunicació dels líders. El president Reagan és recordat per haver fet un ús excel·lent dels escenaris, saber donar imatges que a televisió donaven una imatge de conjunt molt positiva. Obama, com els Bush o Clinton, ha seguit practicant amb l’exemple. De fet, una de les primeres coses que Obama i Axelrod van fer junts va ser contractar un escenògraf. La diferència amb el nostre president, més que evident.

No és una qüestió menor: el marc on fem les coses diu molt de les coses. El marc des d’on parlem, parla per nosaltres. No prestar-hi tota l’atenció (és injust dir que no s’han fet les coses bé a la Generalitat, però sí que es podrien fer millor) a aquest tipus de detalls forma part d’aquesta pluja fina que ens ajuda a projectar una imatge que ajudi a donar solidesa al nostre lideratge. I d’això, Obama en sap.

La política i l’amor tenen tants punts en comú que només així podem entendre perquè la passió política deixa una empremta tan profunda a les nostres vides. La política, com l’amor, és plena de promeses que es fan amb el cor i no amb el cap, plena de passió que a voltes és més irracional que no pas una altra cosa. Com en l’amor, la seducció juga un paper central per a sumar voluntats. I com en l’amor, també ens enfrontem a tota mena d’enganys, d’atacs de banyes, infidelitats…

Aquestes passions moltes vegades s’intueixen, i altres no són observables als ulls del ciutadà mitjà. De fet, la política està tan intrínsecament lligada al comportament de les persones, que moltes vegades podem detectar els instints més primigenis dels nostres líders polítics. Però, com dic, no són moltes les vegades que podem diseccionar aquests comportaments. Divendres en vam veure un: Montilla, De Madre i Iceta van fer una visita a Duran i Lleida que no serà oblidada ràpidament.

La reunió entre les direccions del PSC i d’Unió el passat divendres a la seu d’aquests darrers és un d’aquells moments que marquen un abans i un després. Hem assistit com a autèntics espectadors de luxe a un moviment desestabilitzador de la pròpia Unió a la seva coalició amb Convergència, i és difícil restar impassible davant d’un exercici de càlcul polític tan dubtós. Sí, és un moment Ducruet: tots hem estat testimonis d’un indici d’infidelitat manifest. Encara que es vulgui dir el contrari.

Pels convergents, han picat l’ham socialista? Unió ha marcat perfil? El PSC aconseguirà rèdits? Preguntes que el temps respondrà. Però una cosa és clara: aquest és el què els americans dirien “a defining moment”. No farà trontollar ni el govern ni l’oposició, però és una ferida més que debilita una relació difícil. I el més important, canvia les percepcions entre les bases dels dos partits i dificulta la situació de l’oposició.

De la reunió es dibuixen molts escenaris, que seria especular sobre ells. Però no els perdem de vista. Aquesta reunió, encara que normal entre partits, apareix en un moment molt concret i, sobretot, d’una forma molt concreta. Així s’entén la reacció de Convergència i el “resultat” de la no-trobada d’ahir entre els dos líders de la coalició.

Els socialistes han posat en pràctica allò del “divide et impera”. I els ha sortit bé: la crisi està a casa de l’altre partit. No sabem com es traduirà en vots, que és el què importa, però és clar que no ajuda a que CiU s’enlairi; no ajuda a retornar la idea de que, com diria McCain, estan preparats per liderar.

És important, a l’hora de presentar una opció de govern, presentar un programa, un equip i unitat. Manquen coses. I sense una tan bàsica com la unitat guanyar eleccions és difícil. I fer coalicions, més.

Si ahir repàssavem les cròniques del debat entre Obama i McCain, avui la premsa presenta altres informacions que de ben segur són del vostre interès.

Estats Units segueix ocupant gran espai als mitjans, ja sigui pels darrers moviments del rescat del president Bush a la crisi financera o pel repàs del canvi de la imatge en les campanyes nord-americanes. Així com en la nova aplicació de Twitter.

A Euskadi la precampanya de les eleccions de març ja es fa notar: Ibarretxe anuncia la seva candidatura a la reelecció, encara que sigui en boca d’Urkullu. A Catalunya, l’Avui publica una interessant entrevista al president de CiU, Artur Mas. I al País Valencià, els socialistes ja tenen nou líder.

Zapatero, segons El Mundo, convidarà a Rajoy a La Moncloa en els propers dies per parlar sobre la seva visió de la crisi econòmica. Potser a part de parlar caldria fer alguna cosa al respecte, no?

Article de capçalera per entendre què es mou actualment al món, amb exemples clars rotunds. Una xpressió d’aquest activisme a la xarxa també el vivim a la blogosfera. No pretenc fer una reflexió sobre el mitjà en aquests post: s’escriu molt i molt i més d’una vegada ja m’hi he expressat. Però un dels elements que ens mostra que alguna cosa està canviat és precisament el fet d’estar avui aquí, com a blogger, al Congrés del PSC.

Altres partits, com CiU i el PPC, em van fer saber la disposició a assistir als seus congressos. Cosa que hagués fet encantat si no fos perquè un cap de setmana de preparació de viatge i un casament ho van impedir. El fet és que han obert les seves portes als bloggers, que aporten una visió diferent del què passa i són un fet incontestable de transparència.

Trobo molt interessant la contribució d’aquest tipus d’actes a generar una imatge amable dels partits. Obrir actes com els congressos a un conjunt de gent que, tot i que tenen un poder d’infuència limitat, poden arribar a generar petites accions que al cap del temps confluiran (estic segur) en un reposicionament d’imatge important.

Els partits són tancats, hermètics, carques, vells, inoperants, farragosos… o aquesta és la imatge que tots en tenim d’ells. Amb més o menys encert, però és la que tenim. Que un bon dia el partit A, B o C convidi a una sèrie de gent que no és ni periodista, ni militant, ni afiliat, ni simpatitzant és una acció que:

1. Generarà una imatge amable en qui escriu
2. La sensació acabarà veient-se als seus escrits
3. Els lectors viuran de prop la iniciativa
4. Es conseguirà inserir elements de transperència, obertura i frescor a la imatge dels partits

Parlo amb en Xavi Peytibí de les seves sensacions al Congrés de CiU. I en parlem del fet d’estar aquí.

En el món de la comunicació de les grans marques, es sol generar canals informals de comunicació amb periodistes. No amb l’objectiu de que publiqui un o altre article, sinó que quan el periodista rebi una informació de la companyia se la miri amb uns altres ulls.

Una eina d’influència maquiavèlica? No tant, però si l’ús d’una bona tècnica de comunicació que dóna resultats.

Influir en la independència del blogger? No ho crec. En cap moment existeix una censura sobre x o y comentari. Ni una mala cara sobre això. De fet, quina prova més gran de confiança vers algú pot ser obrir-li les portes de casa seva?

L’accés a totes les comissions, a tots els membres dels partit i a les converses d’uns i altres n’és la prova.

Ciberactivisme dins dels partits, com diu l’Antoni, importantíssim, mot de canvi pels partits del futur. Però també una reacció ràpida vers la comunicació externa del partit. Els partits, tan lents en canviar sembla que comencen a entendre que això va ràpid. Convergència ja ha donat el pas. El PP i el PSOE no. El PSC, ho veurem avui.

En aquesta ocasió el portaveu del PSOE, Diego López-Garrido, va rebre el premi “càstig per la premsa” per les seves llargues intervencions, a ritme de bolero:

Labordeta, que s’acomiadava del Congrés després de 8 anys com a parlamentari de la CHA, va replicar al socialista que havia abordat el seu terreny, la música, i es va arrencar amb una jota dedicada als presents:

La ministra Magdalena Álvarez va tenir els seus moments de glòria quan va rebre el premi al “azote” de la oposició. Diu que despertar passions als seus anys té molt mèrit; en la aseva línia estratègica.

Duran va rebre el premi al millor orador de l’any i Zaplana va rebre el premi al diputat més actiu. Anasagasti va ser el senador guardonat amb el senador de l’any. Jo li donaria el premi al senador blocaire de l’any (ja que no n’hi ha gaires i el seu és prou actiu…)

Els diputats i senadors del PP no van poder assistir al sopar perquè estaven celebrant el seu sopar de nadal. Sopars tradicionals que per la gent d’Iniciativa a Sabadell rep el nom de celebració civico-festiva del solstici d’hivern, laica i sostenible.

El sopar va deixar algunes imatges pel record, com sol passar en el sopar de corresponsals de la Casa Blanca. Clar que en aquell sopar el President agafa un protagonisme important amb discursos humorístics que solen ser un mal de cap pels seus assessors. I és que jo voldria veure a Montilla o Zapatero fent broma. O a David Madí ballant un rap vestit de Platoon?