Hi ha alguna explicació biològica perquè el PSOE o IU tinguin més suports entre el col·lectiu d’artistes que el PP, CiU o el PNB? Passa alguna cosa en els cervells de Pilar Bardem, Joaquín Sabina, Miguel Bosé o Ana Belén que expliqui el seu suport als progressistes? Pel que sembla, segons un estudi de la New York University, es poden establir algunes correlacions prou fortes com per entendre per què les persones creatives tendeixen a sentir-se identificades amb els partits d’esquerres.

El 2008, el professor de la NYU John Jost va presentar el seu estudi “Big Five Models of Personality”. Un treball que pretenia establir algunes diferències en la personalitat de les persones conservadores i progressistes a través de diversos aspectes, com ara la creativitat o l’ordre. Així, la majoria de les persones que es consideren creatives i que estan obertes a noves experiències es definien també com progressistes. Al costat contrari, la majoria de persones que s’avaluaven amb puntuacions altes com a persones ordenades, també ho feien com a conservadores.

Encara que els resultats no permetin establir una relació causal irrefutable -que l’hi ho diguin a artistes que han donat suport al PP obertament, com Julio Iglesias o Norma Duval i no per això són menys creatius o oberts a noves experiències-, aporten més llum a algunes investigacions que marquen aquesta relació del vot amb la pròpia biologia de l’individu. Estudis que han mostrat com les persones amb més aversió a la por solen definir-se com conservadores políticament. Així, el nerviosisme, la por, la tensió, etc. podrien tenir certa influència en la direcció del vot.

El més interessant de l’estudi de Jost no és la conclusió sobre si el que va dir, per exemple, Willy Toledo ho va fer per la seva condició d’artista, de creatiu, de ment oberta, o no. El rellevant és que dóna amb nous estudis que alimenten aquesta idea que el nostre cervell, la nostra naturalesa, condiciona en certa manera el vot. La decisió de quina papereta posem a l’urna no és un acte purament racional. Per això, els resultats de Jost donen pistes sobre la importància de tenir en compte les emocions que desplega la política.

En algun punt del camí es van unir els vestits de sastre i les belles noies de televisió. El algun punt, un valencià, un milanès i un txec van compartir el focus d’atenció de la opinió pública. En algun moment, el fil i les agulles es van barrejar amb el xampany i les madures ereccions. Aquell moment va unir les històries de Silvio Berlusconi i Francisco Camps, i per capricis del destí, tots dos van tenir el mateix resultat: salvats per les urnes.

Poc sembla importar als italians que el seu primer ministre organitzés festes plenes de joves belleses a la seva mansió de Sardenya. Tampoc va importar que els avions oficials servissin per transportar els convidats d’aquestes festes. Els valencians van respondre al plantejament del seu Molt Honorable president: o esteu amb mi o contra mi. La paraula d’un president que assegurava haver comprat sempre la seva roba contra la d’un sastre que denunciava el que més tard suposaria l’acusació de suborn del president de la Generalitat.

Les eleccions europees van servir per donar resposta a la gran pregunta que tots teníem en ment a Itàlia i aquí: mostraran les urnes un càstig a les conductes d’ambdós presidents? I les urnes van parlar amb una victòria aclaparadora dels partits dels dos presidents en unes eleccions en les que no figuraven en el cartell però a les que s’hi presentaven de facto.

Potser l’explicació més plausible a la conducta de l’electorat la trobem en una resposta de les nostres emocions, ja que no actuem de la mateixa manera quan ens sentim molt propers als líders a quan ens sentim allunyats. Per entendre’ns, les urnes no haguessin dit el que van dir si entre els electors no existís un ampli sentit de pertinença a aquesta opció política.

Tant el PP al País Valencià com el partit de Berlusconi han sabut teixir al llarg dels anys una relació molt propera vers el seu electorat, d’aquesta manera la majoria de la societat s’ha convertit en autèntics partidaris de les opcions polítiques que representen. I aquest és l’element clau: el grau de partidisme existent.

Per què? Perquè algunes investigacions han demostrat que la resposta dels partidaris polítics a qüestions com la corrupció o la contradicció és inversament proporcional a la raó. És a dir, donen una resposta emocional a aquesta qüestió.

Segons aquests estudis, quan un partidari (en aquest cas, un votant del PP valencià) és exposat a un suposat delicte de suborn del seu president, en comptes de castigar-lo electoralment ho justificarà i activarà parts del seu cervell que permetran una resposta positiva al recolzant al subjecte. Així es va demostrar en partidaris de Kerry i Bush simulant contradiccions greus en els seus discursos, i segurament seria una resposta plausible a la situació viscuda en les darreres eleccions.

El fet és que el magistrat que instrueix la causa contra Camps, Flors, ha observat suficients indicis racionals que poden ser constitutius d’un delicte de suborn. Per això, seurà a Camps una altra vegada a la banqueta dels acusats. Això tindrà lloc el proper 15 de juliol i podrem veure si la moral dels seus partidaris segueix intacta.

Perquè a jutjar per la resposta del PP en les últimes hores, aquesta batalla no es deixarà fins a tenir una sentència en ferm (una sentència que, d’altra banda no el duria a la presó, ja que el delicte està tipificat amb un màxim de 6 mesos de presó i davant l’absència d’antecedents es veuria eximit) o només quan la proximitat d’aquesta sentència afectés al partit.

Fa unes setmanes reflexionava sobre l’estat de forma de Rajoy respecte a la seva situació fa un any. Per això, els moviments que segueixin a aquesta qüestió seran essencials per veure si es manté o si li afecta aquest nou escenari. En tot cas, passi el que passi es posaran una altra vegada de manifest els errors del manual comesos en la comunicació d’aquesta crisi; per això us recomano aquest post del company Carlos Ruiz. Uns errors de manual que no han afectat els partidaris, però que potser hagin marcat el camí que, fa 35 anys, va dur a Nixon a pujar per última vegada al Marine One.

Sempre m’he preguntat per què en els nostres bars i restaurants la televisió que sol estar encesa no té subtítols: en llocs amb tant soroll ambient o amb l’aparell silenciat, és impossible seguir l’actualitat. Això sí, ens permet fer un excel·lent exercici de llenguatge no verbal.

Si alguna vegada us veieu en aquesta situaciño, observareu com l’expressió de polítics d’altres països acostuma a ser més agradable. La política americana és la degana de això, el recurs a l’humor com a forma de comunicació hi té molt a veure.

Sabem que l’humor és una forma de comunicació humana més. S’afirma que és una herència de l’evolució: riure és una cosa que ens separa de la resta d’animals, a excepció d’alguns homínids. Per què som diferents a la resta d’animals? Per què tenim sentit de l’humor? Sembla ser que és una resposta del nostre cos similar a les llàgrimes, té un punt catàrtic. I com ja sabeu, existeixen tipus d’humor diferents: no tots riem del mateix ni de la mateixa manera.

En tot cas, no és estrany observar clarament que els polítics americans estan, moltes vegades, de bon humor. L’ús recurrent a alguns acudits, a respostes que incloguin algun acudit o alguna autocrítica embolicada amb una gràcia; no només defensen a qui parla sinó que genera empatia.

Aquest darrer punt és especialment rellevant, ja que alguns estudis mostren com el nostre humor condiciona la percepció del nostre cervell. En altres paraules, si estem de millor humor, percebem més detalls, prestem més atenció a certes coses i el nostre cervell recull més informació. Per contra, si estem de pitjor humor, percebem menys informació.

Significa això que la política s’ha de comunicar de manera banal i còmica? No, ni molt menys. Però sí que observem la necessitat de tenir en compte aquesta situació. En multitud d’ocasions el missatge polític del dia ens arriba a través d’una tremenda bronca en una sessió parlamentària. Si l’emissor està en còlera, l’efectivitat del missatge no serà la mateixa que si ho fa generant un clima agradable.

Cal dir que aquesta situació no es pot donar sempre: el protocol, les ocasions, la realitat demanen al qui se asoma a una tribuna fer-ho amb el rigor que la situació mereix.

Però quedem-nos amb la idea: els rictus crispats no ajuden a que el nostre missatge arribi. Hem de tenir en compte l’humor en la comunicació, sense forçar tampoc el que no es té. Per exemple, no seria aconsellable deixar Montilla sol davant una audiència de corresponsals de premsa fent un discurs com el de Barack Obama aquest cap de setmana.

Encara que alguns podran assegurar que els límits entre humor i política no queden molt clars en països com Estats Units, és ben cert que l’humor pot (i ha de) ser més un aliat que una amenaça. Alguns ho veuran com l’ús de la frivolitat per captar l’atenció en un context molt competit, però la realitat és que ho necessitem. El rialler Berlusconi va vèncer el gris Veltroni. L’empatia d’Obama es va sobreposar a la convencional Hillary.

Encara que als bars no puguem llegir el que diuen, veure com diuen el que diuen, no passem per alt, tots, sense distinció, el poder de comunicar amb un somriure.

Si ahir ateníem al llenguatge no verbal i al tacte, avui veurem els gestos de les cimeres.

Cimeres plenes de gestos. Els gestos són una important font d’informació de l’estat d’ànim i es forma de manera espontània responent a un estímul. L’expressió facial, amb tres zones essencials per a la formació del gest (front i les celles, ulls i la resta del rostre) respon de forma fidedigna al que estem sentint en un moment determinat i sol ser una resposta del nostre cervell emocional. Potser per això, la resposta de la reina Isabel II al comportament de Berlusconi durant la foto de família a palau fou el que fou. Reacció que, per cert, s’ha valgut una resposta oficial de Palau.

Però els gestos també ens han comunicat la bona sintonia existent, com mostra la foto de Berlusconi, Obama i Medvedev que va obrir algunes edicions de premsa el divendres. La cara de felicitat del president Zapatero també és més que expressiva.

Encara que en les cimeres també hi va haver un altre tipus de gestos que comunicaven una cosa diametralment oposada …

I altres gestos que no són sensorials sinó polítics, com la plantada de Berlusconi durant la cimera de l’OTAN. O gestos curiosos, com el regal d‘Obama a la Reina Isabel, un iPod personalitzat amb fotos de la seva darrera visita a Estats Units.

Smile! Sense oblidar els somriures. Solen ser un complement inseparable del polític i de la seva imatge. Però com sempre, hi ha somriures que mostren sinceritat i altres que són forçades. Per forçada, la de Gordon Brown a la foto de família amb la seva Graciosa Majestat, o amb el mandatari xinès. Però en general, hem vist franques somriures.

I si atenem al fet que el somriure estimula la producció de beta-endorfines que actuen com neurotransmissors cerebrals que tenen un efecte analgèsic al dolor, ajuden a regular el sistema immunològic i a més a més, creen un cert benestar físic durant unes 24 hores, podem estar confiats que és millor que la crisi mundial s’enfronti amb una bona predisposició que amb un ambient negatiu.

No hi ha millor comunicació que la que es produeix en persona, l’un davant l’altre. Potser per esperada, després d’anys d’estancament amb el president Bush, aquestes han estat les cimeres de la reconciliació. Queden ferides obertes i enfrontaments importants, però atenent els elements de comunicació no verbal, alguna cosa ha canviat.

Les recents cimeres del G20 a Londres i de l’OTAN a Estrasburg han estat una font incommensurable d’elements de comunicació no verbal. Podríem dir que han estat una experiència per als sentits, i evidentment no em refereixo a les dots culinàries d’aquest tipus d’esdeveniments. Veurem en aquest i en un altre post els gestos de les cimeres.

La primera visita de Barack Obama a Europa com a president ha derivat en algunes curioses situacions que mostren com el canvi en política no se limita únicament a la direcció de les decisions, sinó en l’afectivitat mostrada en aquesta lluna de mel amb rang de Caps d’Estat . Alguna cosa ha canviat en les relacions entre Europa i els Estats Units, i no només ho mostren les conclusions de les dues cimeres.

El llenguatge no verbal ho ha corroborat. La postura corporal ens aporta molta informació i en aquesta ocasió hem vist com les postures obertes han predominat. Aquestes mostren una major voluntat de cooperació i són les que mostren que no hi ha separació entre interlocutors per braços o cames. Va passaramb Brown i va passar amb Sarkozy.

És clar que això no només val entre líders: Sarkozy es va mostrar més que carinyós amb la seva esposa durant la recepció a Obama a Estrasburg acariciant les seves natges.

Això no es toca. La pell és la superfície receptora més gran del cos humà i els receptors sensorials ens aporten molta informació, i la regió somatoestática de l’escorça cerebral pot associar-se a cada part del cos, tenint més pes aquelles que són més sensibles. Repartiment que, per cert, depèn de cada persona i del seu desenvolupament sensorial; com a mostra de la plasticitat del nostre cervell.

En aquestes cimeres, el tacte ha tingut un paper important. Michelle Obama va donar tot el seu afecte a la Reina d’Anglaterra amb una abraçada que, segons diuen els experts, va contradir el rígid protocol de Buckingham Palace. Encara que Isabel II va correspondre a aquest gest passant la mà sobre l’espatlla. Obama, al seu torn, ha evitat fer petons: durant la salutació a Carla Bruni no li va fer els dos petons de rigor a la galta … encara que va ser exhortat per Sarkozy a correspondre a una fan a Estrasburg.

Demà, els gestos de les cimeres.