E-Campanya

Només l’atzar podia deixar que un 22 de desembre fos la data en què coincidís en el temps informatiu la grossa de Nadal i la negociació del finançament. I dic que només l’atzar ho podia fer perquè la negociació sobre un tema tan crucial com aquest està prenent massa similituds amb un sorteig de Loteria.

Aquestes darreres jornades ens estan deixant grans conceptes amagats darrere les declaracions creuades. El què més m’agrada, el de la política en temps de descompte, no hi ha dubte. Per política de tems de descompte podríem entendre tota una concepció, no sé si dir estratègica, de la negociació política i sobretot de la comunicació política. Aquesta teoria entroncaria directament amb el curtplacisme de que fem gala massa sovint i el sí perquè sí. I és que tal i com li preguntaven avui a José Blanco a la roda de premsa, si Zapatero s’ha de reunir amb tots els presidents autonòmics, arribarem a temps el 31 de desembre?

La setmana passada em referia a aquest tema en termes nadalencs. Suposo que té molt d’il·lusori creure que es pot arribar a un acord en 9 dies, un acord satisfactori per totes les parts, s’entén. Però avui potser caldria canviar el to per l’atzar, la sort i la loteria.

Avui és el dia de la salut. I la feina. En el món de la loteria serveix, en el de la política no ens servirà amb la salut o la feina, de fet, aquí es on resideix la dificultat del moment polític que s’està dibuixant. Això no serà fàcil. Tothom ha posat les cartes sobre la taula i dubto que ens poguem confiar amb l’esperit nadalenc…

Avui també “competeixo” jo contra el temps informatiu de la loteria, en sentit figurat, és clar. A aquest link podeu llegir i veure l’entrevista que em van fer a La Vanguardia sobre l’efecte Obama.

El cinema i la televisió s’han encarregat de posar en evidència que Nadal és una època extremadament propicia per a la felicitat, l’amor, el perdó i la fraternitat. Una època donada a l’optimisme i on tot és possible, on regna la màgia i la il·lusió per a que tot el que desitgem es faci realitat.

Una època també per a la reflexió sobre la necessitat de ser més bondadosos, més comprensius i més generosos durant aquests dies. Curiosa la incidència de demanar-ho durant unes setmanes i no durant tot l’any, però vaja, és el què ens ha tocat viure.

La negociació del finançament que, per cert, fixa uns paràmetres a un Estatut d’autonomia que és llei orgànica i que el propi govern central es nega a aplicar; em recorda molt al sempitern “Conte de Nadal” de Dickens on, el binomi Zapatero-Solbes interpreta a la perfecció el paper de Scroogge.

Amb altres referències nadalenques, Montilla és més que mai el protagonista de “¡Qué bello es vivir!” (It’s a wonderful life en anglès pels més puristes), on ell i el PSC s’estan repensant la seva relació amb el PSOE si no hi ha un acord sobre finançament abans del 31 de desembre. De moment, els pressupostos ja van passar el darrer tràmit parlamentari després del veto al Senat protagonitzat per l’estranya aliança ERC-PP, amb el vot afirmatiu dels diputats socialistes catalans.

Clar que no sé jo si en la versió moderna de la pel·lícula de Capra, Montilla i el PSC entendran que la seva posició és tan delicada que poden estar generant la darrera de les més grans desil·lusions de tot un país: no tenim massa marge de maniobra més.

Tinc la sensació que a CiU estan esperant que el tió i els reis mags els portin un trencament del Govern. A la Plaça Sant Jaume (bé, més aviat a la seu nacional d’ERC) saben que si el 31 de desembre no hi ha acord i aquest tema es perllonga massa més, el pacte de govern començarà a no tenir sentit i podria generar un desencís encara major entre el ja crític electorat dels republicans.

Seran unes setmanes dures que caldrà prendre amb tota la calma i la prudència possible. I jo encara afegiria, amb l’esperit nadalenc que les postals de Nadal que aquests dies s’estan enviant,  desitgen. Sí, és cert, aquest any les administracions públiques repartiran menys il·lusió que altres anys: la crisi ha obligat a reduir-ne el número total de felicitacions enviades i promoure’n l’enviament de les versions digitals.

Les cases reials també han retallat la seva despesa, com la britànica. A Espanya, els néts dels reis feliciten les festes a totes les persones que rebran una postal reial. Tot i que per postal original, millor la dels diputats socialistes que han fet de les caricatures al president del Congrés, José Bono, el leitmotiv d’enguany.

Les festes seguiran, amb Scroogge o sense. Amb personatges de Capra o sense. Amb la loteria per la televisió o amb vaga de RTVE. Amb sopar d’empresa (o de l’Associació de Periodistes Parlamentaris) o sense. Però això seguirà endavant. Fins i tot, amb pessebres als jutjats o pessebres sense nen Jesús al centre de la ciutat. Amb avets a pedals o amb llums de baix consum.

Això sí: el primer regal ens ha arribat amb la votació de dimecres al Parlament Europeu que va tallar les ales a la proposta d’augmentar a 65 les hores laborals setmanals a Europa. Un triomf pel drets socials.

Si escolteu la ràdio al matí us adonareu que la majoria dels oients són homes per la naturalesa dels productes que s’hi anuncien. Tallers mecànics, canvis de rodes, assegurances de cotxes… i clíniques pel tractament de problemes d’impotència i insatisfacció sexual.
El nostre país, però, té un problema d’insatisfacció molt gran. No sé si sexual o no, però un problema d’insatisfacció al capdavall. Però a diferència dels espais publicitaris de les cadenes de ràdio que acompanyen a molts catalans i catalanes a la feina o a dur a la mainada a escola, el nostre país sembla no disposar d’una clínica que ens faci recobrar la satisfacció. En la política.
Les dades del CEO no poden ser més decebedores: el 72% dels catalans enquestats afirmen estar insatisfets amb la política que es fa a casa nostra. Sí, ho torno a repetir, el 72%.
Què significa que el 72% dels catalans no estigui satisfet amb la política? Que el nostre sistema és cada cop més dèbil, cada cop camina cap a una abstenció major i cap a una sensació de passotisme que no és gens recomanable pel país.
El Govern ja es va encarregar d’estudiar aquest fenomen, proposar accions de millora i dur a terme algunes, com la campanya del “Som-hi!”, que ja fa mesos que sosté totes les comunicacions del Govern.
Però per què hem arribat a aquesta situació? Us recomanaria que féssiu un cop d’ull a l’informe. Però com que sé que no ho fareu i com que jo no tinc ni el coneixement ni el temps per a estudiar-ho com ho féu el Govern, us presento els tres punts que des de la comunicació ens ajuden a entendre-ho:
1.    El paper dels mitjans de comunicació
El nostre país pateix el que pateixen molts països (segmentació d’audiències, aparició de nous mitjans, auge de la premsa a internet, desaparició o crisi de diaris…), però amb la diferència que ho pateix per partida doble: mitjans en català i en castellà. Els mitjans que informen més abastament de l’actualitat catalana no són els més seguits. I els que són més seguits mostren una realitat esbiaixada del país. A més, és evident que la concentració de notícies en el què avui passa a moltes famílies catalanes té molt a veure: quan el vocabulari públic el formen els ERO, manifestacions, reestructuracions i acomiadaments, és normal que la gent no pensi que la situació és idíl·lica. I si a sobre alguns mitjans intenten fer veure que la classe política catalana és pitjor que les altres a base de reposapeus als cotxes oficials, el resultat pot ser nefast. El què ja us comentava, mentre la Família Reial té més partida pressupostària, aquí parlem del tunning d’un Audi.
2.    La política de comunicació
Ja us ho comentava en aquest post. Però no està tot dit: el Govern no està explicant tot el que fa. Per exemple, aquest dimarts passat Dolors Camats explicava amb una claredat meridiana el què s’està fent des del Govern en polítiques socials. També ho féu Anna Simó. No creuen que no s’entén com aquestes dues diputades quan estan a un programa de televisió s’expressen la mar de bé i quan el Govern obre boca no se’l compren? Explicacions, mil i una. Però potser que tinguem fets i no paraules a aquest aspecte.
3.    Aïllament
Ja sigui per l’efecte dels mitjans o per la poca destresa comunicativa del President o del Govern, una cosa està clara: ningú parla als ciutadans. Ni qui mana ni qui està a l’oposició. Exemple: el vídeo de CiU de 2 minuts i uns 50 segons llargs on es posen talls de telenotícies per il·lustrar el Govern Montilla. Una comunicació unidireccional que no explica ni relat, ni proposta ni espera resposta. I aquí està el problema, ningú parla amb els ciutadans. Els pocs mobilitzats cada cop tenen més en ment que actuen cada 4 anys i que només llavors algú els voldrà escoltar. Tant costa parlar directament a la gent? Tant cosa avui amb tots els mitjans que tenim? No voldria polemitzar, però observin el recolzament a Benach provinent des de la xarxa després de la polèmica. Perquè és millor que els altres? No ho crec: senzillament perquè una persona reacciona diferent davant de qui escolta que de qui passa de tot.
I sobre tots ells planeja la crisi. Sí, és de manual: quan la gent té problemes econòmics sol creure que estan provocats per la política, disminueix el recolzament a les institucions i augmenta la insatisfacció. Això és de manual. Però si ho és podem fer dues coses: esperar que passi la tempesta o mullar-nos i intentar guanyar recolzaments. Això en un moment com el què vivim no és gratuït: convertim la perplexitat en accions. Som-hi!

El Govern de la Generalitat fa front a un problema comunicatiu des de la tardor de 2003: explicar l’acció de govern d’una coalició. Després de 23 anys de govern de Jordi Pujol, i alguns més de governs d’un sol partit a La Moncloa, ens enfrontàvem amb un escenari nou per a la majoria de ciutadans, un govern en coalició que naixia d’una majoria parlamentària que no feia president del país al partit amb més escons. Catalunya perdia la virginitat amb el món de les coalicions; per molt que CiU sigui la coalició per excel·lència.

Un aspecte essencial en tot govern de coalició és saber qui serà la cara i la veu d’aquest. La política de comunicació és un cavall de batalla entre els partits i Catalunya no és una excepció d’aquesta norma: està en joc saber qui capitalitzarà l’acció de govern. I més enllà de la història de la primera i la segona etapa dels governs tripartits, amb tots els seus alts i baixos i episodis més o menys coneguts; la tensió per saber qui ha de capitalitzar els actius d’aquests governs és la pròpia història del tripartit.

Només així es pot entendre l’absència d’un portaveu del Govern amb més protagonisme que el que té l’Aurora Massip. Només així es poden arribar a comprendre les diferències de velocitat entre els tres partits i la seva desigual acció davant dels mitjans. Només així es pot entendre que escoltem un missatge a Barcelona i un de molt diferent a Madrid.

De fet, l’absència d’una millor política de comunicació té la seva part de responsabilitat en els resultats de l’enquesta que La Vanguardia publicava aquest diumenge. És cert: una política de comunicació no substitueix la política en sí mateixa. Però una bona política de comunicació sí que serveix per neutralitzar els elements que amenacen el govern, maximitzar els punts forts i aprofitar totes aquelles oportunitats que es presentin. Això no és responsabilitat de Massip o Ribas, sinó del difícil equilibri d’aquesta situació política concreta.

Llegeixo al bloc d’en Saül Gordillo que ens recomana l’article de Miquel Martín al Singular Digital. Martín fou director de comunicació del grup parlamentari d’ERC a Madrid i apunta a l’absència d’una política de comunicació més forta i proactiva com a origen de molts mals del govern tripartit.

Però tornem a l’enquesta. És destacable que amb un any de diferència veiem un canvi de tendència tan important: el tripartit ja no sumaria. Montilla té més confiança dels ciutadans que el cap de la oposició, però els mateixos ciutadans prefereixen a Mas com a president de la Generalitat. El què cal fer notar és que entre els electors d’Esquerra, la majoria preferirien a Montilla sobre Mas, per si algú comença a pensar en escenaris post-electorals o si després del vídeo dels dos anys de govern que va presentar CiU, encara hi ha ganes de fer altres Confidencial.cat…

Però no tot són males notícies per al president Montilla: rep més aprovació que desaprovació; són alguns més els que pensen que la tasca del president és bona o molt bona. Però si més que mirar la foto veiem el conjunt, el president ha perdut 6 punts d’aprovació durant el darrer any. Si preguntem per l’acció del Govern, els resultats són encara pitjors: hi ha més desaprovació que recolzaments.

Aquesta enquesta marca, no un canvi de tendència, sinó l’aprofundiment d’aquesta: el Govern té un problema greu per a ser aprovat pels ciutadans i ciutadanes. Té un problema greu per justificar una reelecció i el context econòmic no ajuda. Amb absència de crisi econòmica el debat pot ser clarament de valors (un govern d’esquerra contra un govern de dretes, un govern catalanista o la Casa Gran del catalanisme; per exemple), però amb els greus problemes que afronta el país no seria d’estranyar que les opcions que reclamen un govern més fort siguin cada cop més plausibles.

Per Montilla comença ja un compte enrere; li queden dos anys per demostrar que s’ha guanyat la confiança del país. Té dificultats més que observables i la manca d’elements com el carisma, un discurs emocional i una reeixida política de comunicació. Però clar, en un govern de coalició el marge de maniobra ja s’ha vist que és més limitat.

L’experiència la sabrem valorar amb el temps, n’estic segur. Les coalicions enforteixen la nostra salut democràtica, per molt que ens hagi semblat que la creixent desafecció hagi malmès el nostre sistema. No és fàcil governar en coalició. Gens. Però a diferència d’altres països o territoris, conèixer l’experiència ha obert ments de molts ciutadans i ens ha empès a un exercici important per al sistema: tenir consciència que el nostre és un sistema parlamentari, i que per molt que al capdavall parlem de dos candidats, la pluralitat s’expressa als escons del nostre Parlament.

La política i l’amor tenen tants punts en comú que només així podem entendre perquè la passió política deixa una empremta tan profunda a les nostres vides. La política, com l’amor, és plena de promeses que es fan amb el cor i no amb el cap, plena de passió que a voltes és més irracional que no pas una altra cosa. Com en l’amor, la seducció juga un paper central per a sumar voluntats. I com en l’amor, també ens enfrontem a tota mena d’enganys, d’atacs de banyes, infidelitats…

Aquestes passions moltes vegades s’intueixen, i altres no són observables als ulls del ciutadà mitjà. De fet, la política està tan intrínsecament lligada al comportament de les persones, que moltes vegades podem detectar els instints més primigenis dels nostres líders polítics. Però, com dic, no són moltes les vegades que podem diseccionar aquests comportaments. Divendres en vam veure un: Montilla, De Madre i Iceta van fer una visita a Duran i Lleida que no serà oblidada ràpidament.

La reunió entre les direccions del PSC i d’Unió el passat divendres a la seu d’aquests darrers és un d’aquells moments que marquen un abans i un després. Hem assistit com a autèntics espectadors de luxe a un moviment desestabilitzador de la pròpia Unió a la seva coalició amb Convergència, i és difícil restar impassible davant d’un exercici de càlcul polític tan dubtós. Sí, és un moment Ducruet: tots hem estat testimonis d’un indici d’infidelitat manifest. Encara que es vulgui dir el contrari.

Pels convergents, han picat l’ham socialista? Unió ha marcat perfil? El PSC aconseguirà rèdits? Preguntes que el temps respondrà. Però una cosa és clara: aquest és el què els americans dirien “a defining moment”. No farà trontollar ni el govern ni l’oposició, però és una ferida més que debilita una relació difícil. I el més important, canvia les percepcions entre les bases dels dos partits i dificulta la situació de l’oposició.

De la reunió es dibuixen molts escenaris, que seria especular sobre ells. Però no els perdem de vista. Aquesta reunió, encara que normal entre partits, apareix en un moment molt concret i, sobretot, d’una forma molt concreta. Així s’entén la reacció de Convergència i el “resultat” de la no-trobada d’ahir entre els dos líders de la coalició.

Els socialistes han posat en pràctica allò del “divide et impera”. I els ha sortit bé: la crisi està a casa de l’altre partit. No sabem com es traduirà en vots, que és el què importa, però és clar que no ajuda a que CiU s’enlairi; no ajuda a retornar la idea de que, com diria McCain, estan preparats per liderar.

És important, a l’hora de presentar una opció de govern, presentar un programa, un equip i unitat. Manquen coses. I sense una tan bàsica com la unitat guanyar eleccions és difícil. I fer coalicions, més.

La declaració institucional que el President Benach va adreçar ahir als catalans va posar punt i final (almenys aquesta era la intenció) a la polèmica que va començar a deixar-nos minuts de ràdio i rius de tinta durant aquest cap de setmana.

S’ha escrit ja molt sobre el tema, però per als que no estiguin al corrent fem un petit resum: ABC va publicar la setmana passada una noticia on es feia constar que la renovació de la flota de cotxes oficials del Parlament de Catalunya incloïa algunes millores al cotxe del president de la cambra; bàsicament la instal·lació d’una taula, un suport per a reposar els peus i una televisió. En total, una despesa addicional de gaire bé 9.000 euros. Que si dividim entre els contribuents no arriben a representar un cèntim per persona.

Però en temps de crisi, la opinió publicada, i al seu torn la pública, s’han afanyat a indicar que aquesta despesa és superflua i que manca al respecte dels ciutadans i ciutadanes que estan notant el pes de la crisi.

La importància d’aquest moment polític que hem viscut aquests dies la trobem en les lliçons que podem extreure tot i que, permeteu-me que sigui directe: és una polèmica interessada. I podem establir lliçons, però l’origen propi de la crisi està viciat.

Lliçó 1: no deixar res per sabut o explicat.
No tothom segueix l’actualitat política 24/7. No tothom sap que el President del Parlament ve cada dia des de les terres de Tarragona a Barcelona per treballar. No tots sabem que la renovació del parc mòbil no es va aprobar en temps de crisi. Per tant, cal anticipar-se a les preocupacions bàsiques del ciutadà mitjà.

Les persones que seguim amb més interès l’actualitat política sabem com es treballa al Parlament. Sabem com treballa un representant públic. I si a sobre som politòlegs, podem arribar a entendre el poder de la legitimitat democràtica i el paper institucional de les personalitats polítiques.

Però el ciutadà no. I cal explicar-ho.

Lliçó 2: no obviar les fonts.
Si amb un context mediàtic advers una part dels mitjans no són responsables en el seu exercici de l’activitat periodística, caldrà sortir abans a l’atril. Com ahir explicava el President, amb les mesures pressupostàries empreses aquest any s’han estalviat 5 milions d’euros. La pregunta és, davant 5 milions d’euros estalviats –que són els que realment serveixes per fer escoles-, 9.000 euros no són irrisoris?

Lliçó 3: creure que qui ha pecat no tirarà la pedra.
El cotxe del President de la Generalitat té televisió. Segons alguns mitjans, Pujol ja la hi tenia. CiU es va fer construir un àtic a la seu d’un Departament, el govern balear en temps de Jaume Matas va pagar a prostitutes en un viatge oficial… que s’instal·li una eina de treball en un cotxe oficial –que no és d’ús personal- potser tindrà més beneficis per la població que pagar per sexe i alcohol a Rússia.

I els atacs dels diferents partits,  ha estat prou rotund. Tot i que Montserrat Nebrera ha dit la seva acusant a membres del seu partit de ser fariseus al denunciar la censura a Benach quan, segons la diputada, hi ha membres del PPC que usen diners del partit.

Lliçó 4: no posar més llenya al foc de la desafecció.
Pel que hem vist, el ciutadà normal i corrent no pot sentir res més que desafecció. Mentre ell o ella té dificultats per arribar a final de mes, pateix uns transports públics deficients o cues a la sanitat pública, apareixen notícies com aquesta que, amb un enfocament prou sensacionalista, no fan res més que omplir les files dels desafectes.

Tot i que la resposta del President va ser més que digna i correcta, molts ciutadans no l’hauran vist així. De fet, molts ni se n’hauran assebentat.

Caldrà anar amb molta cura a l’hora de fer qualsevol despesa pública: l’accés a més informació i de forma més ràpida està accentuant l’accountability dels servidors públics. Això és, del cert, una molt bona notícia per a la salut de la nostra democràcia. Però per a que així ho sigui caldrà que els nostres polítics millorin tot el que puguin en la seva comunicació. Però també que aquells que han d’assenyalar els excessos ho facin amb responsabilitat. Perquè suposo que si 9.000 euros poden generar aquesta tensió, l’augment del pressupost de la Casa Reial també hauria de generar el mateix estat, no?

En tot cas, us recomano que llegiu les fonts originals de cada història. Benach ja explicava algunes coses que ahir va fer de forma oficial al seu bloc la setmana passada. Perquè si podem extreure una lliçó sobre totes és l’exemple de transparència del President en aquesta crisi. Suposo que molts de vosaltres no estareu d’acord amb la despesa del cotxe oficial, però no es pot negar que el President ha donat la cara. Cosa que molts representants públics no solen fer, i quan passa, potser que en fem reconeixement. Que de tant en tant, va bé.  I més quan és objecte d’una violència verbal sense precedents, falsejant la seva biografia i sense tenir en compte la seva contribució al país en tant que President del Parlament.

La retallada ja està aquí. Sí. Sense cap mena de dubte. S’acaba del tot el temps dels somniadors, dels idealistes. Arriba el dels conformistes. Sí, el Tribunal Constitucional està preparat per fer allò que tots esperàvem: retallar l’Estatut que el poble de Catalunya va refrendar un llunyà 18 de juny de 2006. Ep! No ho oblidem: abans havia estat aprovat per la majoria absoluta dels vots d’un òrgans gens sospitós de ser nacionalista català: les Corts espanyoles.

Segons llegim a La Vanguardia, l’alt tribunal està preparant retallades substancials en diversos articles impugants per altres comunitats autònomes, el PP i el Defensor del Poble. El Constitucional, a falta de saber com afectarà la renovació dels seus membres, ha accelerat la sentència sobre el text estatutari català i es preveu que s’aboleixi la negociació bilateral del finançament, l’obligació de saber català (tal i com passa amb el castellà), entre d’altres.

O el què és més important: s’ha posat una bomba a l’ànima del text estatutari i ningú la sap desactivar. El compte enrere fa temps que es va iniciar però cada cop queda menys temps. Molt poc temps.

Davant de l’alt tribunal, no quedarà res a fer. Que em corregeixin els experts en Dret, però les decisions del Tribunal Constitucional no es poden recórrer, a no ser que marxem a les instàncies europees. I no, no veig a Montilla demanant el mateix que Ibarretxe.

Ara la qüestió que hauria de planejar sobre els nostres representants polítics és: i ara què? I com que aquest no és un bloc d’anàlisi 100% política, sinó que ho és d’anàlisi de la comunicació política, ajustaré la pregunta. I ara, com comuniquem la retallada?

Arriba un moment crucial per fer que això que anomenem Catalunya funcioni o de tant perplexos que ens quedarem, haurem de tancar la paradeta. De botiguer, és clar. Perquè si tenim en compte l’elevat passotisme -digueu-li desafecció- quan de política catalana es parla, no vull ni imaginar que passarà quan els pocs que encara seguim al peu del canó veiem com ens han pres el pèl.

Com transformem la decepció que es generarà (si no s’ha generat ja) no en vots, sinó en adscripció a un projecte nacional i de futur? Com podem demanar a la gent que ens segueixi si ni units ens fan cas? Com podem fer del model català un model exitós sinó ens deixen ni construir-lo?

I el què per mi és essencial: què n’hi ha de la decisió sobirana dels catalans i catalanes a l’hora de refrendar el seu text estatutari? Com els expliquem que no els han robat la cartera, quan tot apunta a que sí ho han fet?

Massa preguntes. Poques respostes. Però una reflexió per a qui la vulgui agafar, per a qui la vulgui usar. Pensin, si us plau, en un pla de sortida. Deixin el curtplacisme comunicatiu en la política, oblidin el tacticisme i pensin de manera estratègica:
I ara, què fem?
I ara, com ens ho expliquen?
I ara, quina fita ens marquem?
Donin respostes a això i ho aconseguirem salvar. Donin respostes a això i tindrem més força, serem més i ho aconseguirem. Però parlin clar. Parlin, comuniquin… i escoltin.

Després del debat entre els candidats a vicepresident, Sarah Palin torna a la càrrega acusant a Barack Obama de mantenir contactes amb terroristes que atacarien el propi país. La Vanguardia i El País es fan ressò d’aquest article del New York Times.

Sense abandonar encara la campanya americana, és interessant aquest article d’ABC sobre la figura de Joe Biden. Com a darrera recomanació, aquest interessant gràfic de USA Today per veure quants diners han recaptat els candidats i d’on provenen aquests fons.

A casa nostra, trobem aquest article de l’Avui que informa que 650.000 catalans han fixat la seva residència en segones residència. També hi trobem una entrevista a Raimon Obiols on parla de la capacitat negociadora del PSC. La Vanguardia recull també una nota sobre el canvi de tendència en els ciutadans, de dur la carmanyola amb dinar de casa i no anar al restaurant, símptoma de la crisi econòmica.

Encara que la nostra no sigui una societat massa donada als discursos, els efectes d’adreçar-se al públic poden tenir efectes insospitats. Dic que no som una societat massa donada als discursos perquè en la nostra vida quotidiana no tenen espai: costa trobar algú que digui unes paraules en un sopar d’aniversari. No pensem trobar-lo en un casament, una inauguració i molt menys en un funeral. Ens costa fer discursos, no hi estem acostumats.

No és estrany, doncs, que avui el país no s’hagi paralitzat pel debat de política general que comença aquest 30 de setembre al Parlament de Catalunya, el segon de José Montilla com a 128è President de la Generalitat. Tampoc ens ha d’estranyar que el comentari més escoltat a les llars espanyoles cada estiu, quan el Debate sobre el estado de la Nación pren el Congrés, sigui “i ara han de fer això?”. No parlem tampoc dels debats d’investidura. O les sessions setmanals.

No ens agraden els discursos.  O almenys, no ens agraden aquests discursos.

La nostra història ens ha donat grans oradors. Precisament, tres dels millors oradors de la història recent estaven ahir al Bages: Jordi Pujol, Miquel Roca i Felipe González. Però sembla que avui l’oratòria no està de moda.

Estic d’acord amb Manuel Campo Vidal quan al seu llibre afirma que els espanyols no saben comunicar: des de petits ens desincentiven a millorar. L’escola i la universitat no són espais per desenvolupar quelcom tan essencial com l’oratòria, les eines per expressar-se bé en públic. I això a la llarga el país ho nota.

Faig aquesta reflexió perquè ahir alguns analistes atribuïen al discurs de Nancy Pelosi, la presidenta demòcrata de la Cambra de Representants nord-americana, la causa de la pèrdua de 700 punts al Dow Jones i l’establiment del crack del 2008.

No crec en absolut que la presidenta Pelosi hagi tingut tal privilegi: el to dur de la seva intervenció no en té la culpa de que ahir molts congressistes (la majoria republicans) decidissin posar el seu escó per davant de la crisi. Com tampoc es pot atribuir al discurs que el President Bush ha fet aquest matí el fet que el Dow Jones hagi obert amb lleugeres pujades.

Però el fet que algú els hi atorgui tal importància ja és símptoma que l’oratòria i el poder d’un bon discurs són quelcom a tenir en compte, i sobretot, una habilitat que el bon líder hauria de tenir.

I tu, saps parlar en públic?