Article

President, i ara què?

AMcolor

Com una profecia. Com si estigués ja escrit en un guió que s’ha anat complint. No fa ni dos anys, Artur Mas va dinar amb blocaires a Barcelona a les portes de les eleccions que el van dur a la Generalitat. El que es va comentar en aquell dinar, s’ha complert rigorosament. Com si en realitat, l’únic que hagués fet Mas des que va arribar a la presidència hagués estat crear el marc.

No hi ha dubte: Mas ha estat un mestre per crear el marc en el qual s’ha desenvolupat i es desenvoluparà el debat polític dels propers mesos a Catalunya ia Espanya. La crònica de la mort anunciada d’un pacte fiscal que era impossible ha deixat a punt de neu al país. Té l’excusa que necessitava per obrir els armaris de, com a mínim, Convergència. Perquè en el fons, d’això es tractava, de construir el marc que li permetés exhibir sense complexos la seva aposta per la independència.

Aquí ve la part interessant, tornant la vista enrere, a aquell dinar de novembre de 2010. En realitat, Mas ha fracassat en el que va prometre. Ni ha aconseguit sanejar la Generalitat, ni ha aconseguit estimular el creixement econòmic de Catalunya. Ni ha aconseguit el pacte fiscal. I crec que sabia perfectament que fracassaria.

Però sembla que no ho ha fet. I aquí tornem a la importància del marc. A com la dialèctica d’enfrontament per un projecte que no podia ser real l’enforteix i pot posar-li en safata una majoria absoluta -si decideix avançar les eleccions- perquè el marc és el seu.

No ho té fàcil. Perquè desconeixem si després d’haver posat fins l’última peça d’atrezzo, Mas seguirà representant l’obra que els espectadors esperen -que CiU, o almenys CDC, facin el pas definitiu cap a la independència- o, per contra, canviarà el text de l’obra i tornarà al tradicional tacticisme de CiU.

Però Mas, amant del mar, sap que el corrent de fons no és el de 2010. Encara que sembli mentida, el marc aconsegueix superar la cruel realitat dels indicadors macroeconòmics. Si bé aquestes mateixes dades el van dur el 2010 a la Generalitat, ara el corrent és una altre. El que demana independència. El que demana un nou estat a Europa. Ens quedem expectants, tots, amb la mateixa pregunta als llavis: i ara, què?

 

Fotografia de La Vanguardia

Article

Pasqual Maragall i el nou Estatut

estatutcolor

El 18 de juny de 2006, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya estaven cridats a les urnes per ratificar en referèndum el nou Estatut. Suposava la culminació d’un camí llarg, tortuós i crispat que havia començat amb la demanda dels partits progressistes catalans per la seva reforma i acabava amb l’expulsió dels consellers d’ERC del govern català pel seu vot contrari al text.

Pel camí, rius de tinta, un Estatut aprovat al Parlament i un altre molt retallat aprovat per les Corts Generals. Signatures contra l’Estatut per part del Partit Popular i un entorn mediàtic crític amb el procés. Tensió entre els partits catalans i dins dels partits espanyols. Marcat per una promesa d’un Zapatero candidat a la presidència del Govern.

Aquell dia de juny de 2006, el 48,85% dels ciutadans censats van acudir a les urnes i van donar suport majoritàriament, amb un 73,24% dels vots, el text estatutari. Després de l’escrutini dels vots dels catalans, el president de la Generalitat es va dirigir al país:

Benvolguts conciutadans,

Tenim Estatut. Catalunya té el nou Estatut que desitjàvem. La victòria del Sí ha estat rotunda. Inapel·lable. I per tant, Catalunya està d’enhorabona.

Vull, d’entrada, donar les gràcies al poble de Catalunya. Catalunya ha parlat clar.

Ara tots hem d’estar a l’alçada del que hem decidit. I del que Catalunya ha dit. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han escrit aquesta pàgina de la nostra història, expressant-se en llibertat.

La jornada electoral ha estat una nova lliçó de civisme i de maduresa democràtica. I crec que ens n’hem de felicitar tots plegats.

Hem guanyat el repte que ens havíem posat nosaltres mateixos com a país. Els vots negatius de dreta i d’esquerra no passen d’una cinquena part dels votants. El país ha guanyat, tothom hi ha guanyat. Els que han votat una cosa i els que han votat una altra. En poc temps es començarà a percebre fins a quin punt era important que Catalunya disposés d’un nou instrument de govern.

El futur, de Catalunya, no havia estat mai tan esperançador com ho és ara, ni el destí del país tan prometedor com ho pot ser d’ara endavant.

Com a President de tots, em pertoca també de reconèixer la legítima contribució democràtica d’aquells que no han votat sí, d’aquells que volien més. De la mateixa manera que vull reconèixer la legitimitat democràtica també d’aquells que han coincidit amb aquesta opció negativa des de l’altre extrem. Els uns i als altres els convido a integrar-se al consens i a allunyar-se de la pràctica irritada de la política que mai no hauria de produir-se a la nostra societat.

Avui és un dia per celebrar allò que ens uneix a tots. Allò que ens uneix com a ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Tot i que com a demòcrates, ens hauria agradat una participació més alta, aquesta ha estat molt remarcable, pràcticament el 50%.

Vist ara, són difícilment comprensibles les objeccions judicials a les que hem hagut de fer front per fomentar la participació des del Govern. Però la participació és molt remarcable. Es correspon pràcticament a la votació de l’Estatut de Sau si tenim en compte que es va celebrar en dia laborable.

Ara què cal? Ara cal determinació per encarar el nostre futur col·lectiu. Amb el nou Estatut a les mans, crec certament que podem afirmar que a Catalunya s’ha acabat el victimisme, que no n’hi pot haver. El que siguem a partir d’ara, el que fem a partir d’ara, dependrà de nosaltres mateixos, més que mai.

Ara ja és a les nostres mans el millor Estatut que hem tingut en segles. Que hem tingut mai. D’ara endavant ens esperen totes les oportunitats que, com a país, ens hem guanyat i que com a ciutadans acabem de refrendar.

Catalunya ha parlat. Catalunya ha dit SÍ. Ara tots hem d’estar a l’alçada del que hem decidit.

El futur, de Catalunya, no havia estat mai tan esperançador com ho és ara, ni el destí del país tan prometedor com ho pot ser d’ara endavant.

Al resto de España quiero decirle que con con la victoria rotunda del Sí en el referéndum, Catalunya va a iniciar una nueva etapa de su autogobierno, que será larga y positiva.

Será también una etapa en la que Catalunya se sentirá más cómoda y mejor comprendida por la España plural que avanza.

Quan vaig rebre l’honor i la responsabilitat de presidir la Generalitat de Catalunya vaig parlar de determinació. Aquell dia vaig prometre i demanar paciència, tenacitat i determinació a cabassos. I durant els dos darrers anys, quan les dificultats podrien haver-nos fet defallir, sempre he tingut present aquell compromís personal.

L’objectiu de donar al nostre poble una esperança de futur exigia justament perseverar i mantenir el compromís contret com a President de la Generalitat de Catalunya, és a dir: millorar l’Estatut i fer-ho més enllà d’interessos partidaris, ben legítims, és cert, perquè la política està feta de legitimitats compartides i de vegades, fins i tot, contraposades. Però hi ha causes nobles, i l’Estatut n’és una, que exigeixen de tots alçada de mires i ambició de país.

La meva determinació per una Catalunya possible, la Catalunya del progrés i del Sí exigent és ben viva, i aquest determini és el que m’impulsa a donar ple recolzament a un projecte que segueixo pensant que és el projecte més digne que un país pot imaginar.

Catalunya ha parlat. Catalunya ha dit SÍ. Ara tots hem d’estar a l’alçada del que hem decidit.

Article

Discurs de proclamació de la República de Francesc Macià

“Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”

 

“Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”

Article

Candidat Mas, president Mas: compte enrere

TV3 va emetre ahir, el dia en que el 129è president de la Generalitat prenia possessió del càrrec, un reportatge que mostra les entranyes dels dies previs a la victòria del nou president. El reportatge entra a casa del candidat, mostra la seva faceta més persona i familiar i, el més interressant, ens descobreix com va viure Artur Mas la nit electoral.

Article

Nom propi #4: Artur Mas

2003 quedarà en la memòria d’Artur Mas com l’any en què ho va tenir tot i es va quedar sense res. Però va ser precisament aquest moment vital, al que se’ha d’unir la repetició del tripartit el 2006, el que forja en gran mesura el relat guanyador que, en certa manera, li ha permès tenir en aquest 2010 un gran resultat.

No és per menys: el 23 desembre 2010 Artur Mas era investit pel Parlament com 129è president de la Generalitat de Catalunya. Una majoria suficient sortida de les urnes en les eleccions del 28 de novembre i la decisiva abstenció del PSC-el partit desallotjat del poder-en la segona votació d’investidura, han permès que avui mateix Mas prengui possessió del càrrec al Palau de la Generalitat.

La victòria de Mas no ha estat flor d’un dia. Han estat set anys d’aprenentatge. De molts errors … i d’altres tants encerts. Una carrera amb un esprint final el 2010 que l’ha portat a la victòria electoral.

Per davant té l’oportunitat de fer grans coses. Però dubto que tingui un altre any deu com aquest 2010. Sort, president.

Posts relacionats

CiU: per iPad, Mas i iPhone (19/06)

Artur Mas dina amb blocaires (10/11)
El zoom, Iniesta i un cara a cara. Crònica d’un debat (22/11)
Microentrevistes de campanya: Artur Mas (26/11)
Mas, Puigcercós i Rivera demanen el vot en 140 caràcters (26/12)
“Ell. Ell és el president” (30/11)
Artur Mas no és president electe (09/12)
La campanya catalana en 72 fotos (10/12)

Article

La campanya catalana en 72 fotos

Han lluitat per elles durant 15 dies. Imatges que transmetessin el missatge. Fotos que sabessin comunicar la capacitat d’un o altre candidat per liderar el país. Estampes que havien de mostrar el suport, la capacitat, el poder… La il·lusió, la unió. La força de les seves ofertes polítiques.

Aquestes són 72 imatges de la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya. Encara que si m’hagués de quedar amb una, seria la que es mostra sobre aquestes línies. Mas i la seva dona són la imatge d’aquesta campanya. La foto d’aquestes eleccions. Et convido a conèixer les fotos restants.

Article

Artur Mas no és president electe

Podem anomenar a Artur Mas president electe de Catalunya? Aquesta reflexió sorgia ja durant la pròpia nit electoral en espais com Twitter. Però per molt que les fórmules nord-americanes ens semblin més o menys atractives, el cert és que, de moment, Artur Mas serà un dels 135 membres de la cambra catalana quan prengui possessió del seu escó.

“Mas president, Mas president”. Els assistents de l’Hotel Majestic repetien a una sola veu aquest càntic. No ja projectant, com havien fet al llarg de la campanya, sinó afirmant el que serà una realitat a finals de mes. Artur Mas serà, segurament, el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Així, en condicional. Per a això, encara es necessita un tràmit. I per això, només podem aventurar-nos a anomenar-lo futur president de la Generalitat.

Futur president, president electe… petites diferències, gairebé imperceptibles en el seu significat per al ciutadà mitjà però que, com tota paraula, no pot desenganxar-se dels seus importants matisos. Artur Mas, però també José Luis Rodríguez Zapatero o qualsevol dels presidents de comunitats autònomes només són elegits presidents per les seves respectives cambres. La sessió d’investidura els converteix el presidents i ho són oficialment des del moment en què el BOE i els diaris oficials de cada comunitat publiquen el seu nomenament.

Això és així perquè, a diferència de règims presidencials com el dels Estats Units, la ciutadania no tria directament el seu president. Encara que en aquest mateix país els ciutadans elegeixen un col·legi electoral que nomenarà el president, és una elecció d’un candidat o un altre. Així, Barack Obama va ser designat president electe des de la nit del 4 de novembre fins que va jurar el càrrec a les escales del Capitoli a Washington DC

El terme president-elect s’usa d’aquesta manera, encara que no sempre ha estat així. Se solia designar el president d’aquesta manera quan el col·legi electoral l’havia triat formalment i fins a la seva presa de possessió, però la pràctica es va imposar. En sistemes parlamentaris com el britànic, per exemple, tampoc hi ha la denominació de primer ministre electe. Resulta forçat, ja que és el cap de l’Estat qui el designa. Així, Prime Minister-Designated, Prime Minister-in-waiting o incoming Prime Minister són termes usats similars al lacònic “futur president”.

Fins a la seva investidura, seguirem escoltant aquest efectiu sobrenom. Ni el 2003 ni el 2006 l’etiqueta va prendre tant sentit. Però és, precisament, la naturalesa del nostre sistema polític la que ens porta a anar amb compte amb les etiquetes. Els tràmits parlamentaris estan per les dures i per a les madures. Mas té la lliçó apresa.

Article

Gràcies, Molt Honorables

Foto: Parlament de Catalunya (Xavier Prat)

En poques hores hem sabut que les dues autoritats principals de Catalunya no seguiran en la primera línia de la política. Ni Montilla ni Benach prendran possessió del seu escó. Deixaran pas a una nova generació de líders en els seus partits. I tinc la sensació que els catalans no hem sabut entendre el que han aportat al país.

És una visió personal, en sóc plenament conscient. De fet, m’allunyo avui de l’anàlisi habitual d’aquest blog amb aquest post. Però crec que la importància del moment ho mereix. Les apostes polítiques que representaven Montilla i Benach han estat severament castigades en aquestes eleccions i la seva decisió és coherent amb el que han dit les urnes. Com ells mateixos han expressat, el seu moment ha passat. Opten per retirar-se a temps. Diuen haver entès el missatge.

Catalunya deixa enrere una etapa i en comença una de nova. Els protagonistes d’aquesta etapa, cadascú en el seu àmbit, marxen i deixen una gran herència. Més enllà de les conjectures del moment, ens han fet una mica millors. Sé que això és discutible, que els indicadors econòmics poden no semblar coherents amb això. Però crec, sincerament, que Montilla i Benach han fet un servei a la nostra societat que agrair.

M’agradaria començar per Ernest Benach. Amb ell he compartit moments molt interessants. Moments inoblidables per a un jove que tot just comença la seva carrera. Ha estat un orgull compartir idees i reflexions sobre el poder d’Internet en la política amb la segona autoritat del país. Ha fet molt per obrir una institució com el Parlament a la ciutadania i encara que això no arribi a la majoria de la població, en uns anys veurem l’encert de la seva aposta estratègica.

De Benach molts recordaran una polèmica absurda sobre el seu cotxe oficial. Una cosa que no haguessin criticat d’altres polítics o d’altres autoritats. Sempre ha existit una doble moral. Per a molts, Benach serà el president de l’Audi. Per a tants d’altres, l’artífex d’una cosa estratègica: apropar la política als ciutadans gràcies a Internet. No cal ser un guru per fer-ho. Només es necessiten ganes, voluntat i decisió. Ell les ha tingut.

De fet, aquesta és la pròpia metàfora de l’abisme entre la manera tradicional de veure la política i la política 2.0. Mentre a la xarxa som molts els que agraïm el seu lideratge, al carrer són altres tants els que es queden amb l’anècdota. No saben res més d’ell. No han volgut acostar-se a algú que sí que ha fet l’esforç.

Per tot això, gràcies Ernest. Gràcies per tenir aquesta sensibilitat cap als ciutadans als que has representat. Podem sentir-nos honrats d’haver tingut el teu judici en la presidència de la casa de tots.

Mai serem justos amb Montilla. No vull prendre el tot per la part, com algú em va recriminar a la xarxa aquest mateix diumenge, però els comentaris sobre el president que he sentit tantes vegades mostren un racisme latent pel fet que la principal autoritat del país ni nasqués a Catalunya ni parlés perfectament el català. No vull ser polèmic, però és així.

Però, per mi és un motiu d’orgull poder dir que aquest país al que tanta gent critica, és capaç de tenir a un immigrant andalús com a president. Montilla representa com ningú a una societat oberta, integradora i plural com és la catalana. Per molt que tants es neguin a veure-ho.

No serem justos amb la seva gesta. No serem justos amb la seva contribució. I no sabrem valorar el sostre de vidre que va trencar Montilla al convertir-se en el 128è president de la Generalitat.

A Montilla li ha mancat carisma. El que de cop li sorgeix en el cos a cos. Li va faltar obrir-se a la societat… encara que li va tocar viure un mal moment. Una desafecció tan gran, que els catalans no volien líders sinó solucions. Pot semblar contradictori, però crec que els set anys de tripartit, i especialment el mandat de Montilla, ha estat viscut per molts com l’emancipació del fill: vol viure sense pares, encara que més d’hora que tard, entén el valor de tenir-los.

Montilla ha donat estabilitat al govern de la Generalitat. Ha servit dignament al país. I ha sabut deixar-ho amb la mateixa dignitat. Algun dia serem justos amb ell i oblidarem les absurdes polèmiques sobre la seva capacitat com a orador, el seu domini de la llengua o el seu origen. Ha servit dignament al país. No és una quelcom menor.

Afrontem una nova etapa política: nous líders, noves metes. Agraint el servei d’aquests dos grans patriotes, cadascú a la seva manera, només espero dels nous líders del país que assumeixin i exerceixin els seus càrrecs amb la mateixa dignitat. Gràcies, Molt Honorables.

Parlament de Catalunya (Xavier Prat)
Article

“Ell. Ell és el president”

El van rebre entre aplaudiments. L’hereu polític de Jordi Pujol arribava al seu despatx de Conseller en cap envoltat d’una marea de funcionaris i curiosos: havia guanyat per primera vegada unes eleccions. Un mes i tres dies més tard, abandonaria el Palau. Pasqual Maragall prenia possessió del càrrec i donava per acabats els 23 anys de govern de Convergència i Unió. El diumenge, quan Mas era aplaudit al Majestic, vaig pensar en aquell moment. En aquells aplaudiments a la Plaça de Sant Jaume.

Li ha costat. Molt. Set anys separen aquests crits a les portes de Palau i el brindis amb gots de plàstic a la seu de Convergència amb un Pujol que l’assenyalava “Ell. Ell  és el president “. Aquests set anys de travessia en el desert són, segurament, els que l’han fet arribar. Ja tocava.

I què ha passat pel camí? Una etapa única a la política catalana. Un nou Estatut aprovat, dos governs en coalició, dos presidents del PSC, incomptables crisis entre els seus membres i incomptables encerts també. Set anys d’ajustaments i desajustaments. De prosperitat i de crisi. Dues legislatures de suflés, Dragon Khan, corones d’espines … i de la calma aparent del govern de Montilla. Dues legislatures de polítiques d’esquerra que van ser un buf d’aire fresc. Com ho serà el govern d’Artur Mas.

Mas arribarà a ser el 129è  president de la Generalitat per la seva perseverança, més que per la seva campanya -que ha estat bona-. Pel seu patiment, més que pels seus mítings. Pel seu propi canvi vital, més que per un o altre jingle de campanya. Mas ha canviat… i ho ha fet al mateix ritme que Catalunya.

La crisi, la fórmula del tripartit, la figura del president Montilla, la sentència del Tribunal Constitucional … tot això són coses molt importants per explicar el desastre de PSC i ERC, la irrupció de SI i el millor resultat mai obtingut pel PP a Catalunya en unes eleccions autonòmiques. En el fons, però, serà la figura de Mas el que ho expliqui. Com en el seu dia ho va ser la de Maragall.

Mas es va vestir de president en la nit electoral. Més que mai. El contundent resultat li dóna suport. Té una majoria social que li dóna suport. La seva èpica ha triomfat. Necessitarà donar-li contingut al vestit i deixar d’aparentar ser president per exercir-ne. Té reptes difícils i resultats incerts. Necessitarà explicar-se bé. Sort, president.

Foto d’Alberto Estévez (EFE)