Si, tal com afirmava McLuhan, el mitjà és el missatge, el de Laporta no deixa de ser un missatge tan indefinit com el seu nou mitjà. De fet, un missatge tan indefinit com la seva pròpia postura. Perquè després de mesos de marejar (i seguir marejant) la perdiu, el mitjà ha tornat a ser el missatge, encara que segurament no el desitjat.

La web personal de Joan Laporta va iniciar el seu camí amb una caiguda del servidor. Sense dubte, fruit de l’interès despertat per una intel·ligent campanya d’expectatives que fa mesos que gestiona amb la seva estranya ambigüitat: clar per dir certes coses, però no prou per anar amb tota la veritat de cara. El servidor va patir d’aquesta fam que semblen tenir milers de persones fora i dins de Catalunya per conèixer els plans exactes de Laporta. És a dir, escoltar d’una vegada per totes que sí, es presenta a les eleccions i de la mà de qui.

El servidor de la nova web de Laporta -un error tècnic el pot patir qualsevol, però no pots fer que tots els teus deixebles vagin a la muntanya i després no obris el miracle dels pans i els peixos- s’ha convertit en la imatge més clara de el seu propi missatge: falla. No està a l’altura quan se’l necessita. El missatge enviat avui per Laporta no deixa de ser la mateixa retòrica de sempre amb la mateixa finalitat de sempre. El president del Barça demana unir esforços per a la independència de Catalunya, però sense explicar ni el com ni amb qui. Un missatge que produeix el mateix efecte que aquesta caiguda del servidor: després de l’espera, el gerro d’aigua freda. El coitus interruptus.

En molts cercles de la política catalana el fantasma de la irrupció de Laporta al Parlament aquesta tardor es veu en un sentit i en un altre. Per a molts, la carrera de Laporta en política s’assemblarà a la de l’PI, el partit que als 90 va acabar políticament amb Rahola i Colom (encara que aquest últim, després de passar per ERC i el PI ha trobat recer a CiU). Per a altres, serà un huracà polític que els situarà com a tercera força al Parlament. Però si Laporta acaba fent tot igual, potser la seva participació electoral ens acabi deixant freds.

De moment, Laporta ens deixa una declaració d’intencions. Vol la independència i vol actuar, encara que no especifica com. Vol parlar amb la gent, però en la seva web només ens demana el correu (que serà un puntal, segurament, de no campanya). Vol començar una nova via, però ho fa amb gairebé tant obscurantisme com els polítics tradicionals. Diu voler el bé del país, però per a molts això fa olor  d’oportunisme i egoisme. Això no ha fet més que començar, però el mitjà és el missatge i el missatge enviat avui és més un acte de fe que una proposta seriosa.

Seguirem, almenys quatre anys més, parlant de desafecció i del descrèdit de la política. Segurament les xifres de participació en les pròximes eleccions catalanes seguiran mostrant un passotisme generalitzat en la ciutadania. De poc ens servirà que apel·lin a la il·lusió per començar, als temps difícils que necessiten gent seriosa o la promesa de la fragmentació parlamentària amb personatges com Laporta, Nebrera o els que vinguin. Hem perdut una oportunitat crucial per canviar tot això.

La mil vegades promesa Llei Electoral de Catalunya havia de ser part fonamental per a un ressorgiment de la política. Estava cridada a ser-ho. La societat no fa res més que pressionar perquè les coses canviïn. Sí, l’augment de la desafecció és una mostra clara que alguna cosa no va bé i cal fer ajustaments. I els partits, una altra vegada, no han estat a l’altura.

Especialment a internet, es viu aquesta pressió pels canvis. Per una relació més directa amb els nostres representants. Amb una capacitat més viva d’elecció. Però els partits es resisteixen a quedar-se sense pastís. A quedar-se sense el seu lloc preeminent. Parlar de llistes obertes ja no és desgavellat. Parlar de canvis profunds no és una excentricitat. Però si una utopia, atesa la negativa dels partits a desmuntar la seva gallina dels ous d’or.

Molts somiem amb que un canvi en la Llei Electoral portarà a un necessari canvi en els partits. Molts creiem que un canvi és necessari per dur la meritocràcia als partits. Però haurem d’esperar, almenys, quatre anys més.

Segons Punset, la política “és un mercat on les barreres d’entrada són pràcticament infranquejables -encara més a Europa que als Estats Units- i on la competència i, per tant, la innovació no són possibles. Els economistes hem après des que ens van ensenyar l’abecedari de l’economia que sense llibertat d’entrada en qualsevol mercat no hi ha competència, sense competència no hi ha incentius per innovar, i sense innovació no hi ha progrés” Sembla que els partits es resisteixen a deixar que nous actors formen part d’aquest entramat. Tenen por a aixecar la barrera d’entrada. Posen fre a la innovació.

Mentrestant, seguirem buscant culpables. Encarregarem més informes i estudiarem més a consciència el per què de l’passotisme dels ciutadans. Potser haurien de començar per estudiar pel seu propi passotisme davant una cosa tan essencial. Potser.

Durant la presentació del seu llibre “Democràcia a sang freda“, David Madí va donar uns suggerents titulars a la premsa. Recordo especialment un en què afirmava que ell no havia “matat a Kennedy“. Aquella ment freda, calculadora i agressiva, que en donar aquest titular volia treure’s la pols d’aquesta imatge negativa després del famós DVD de CiU a les últimes eleccions al Parlament; de la que volia revoltar-se.

I el seu torn va arribar ahir. Al cinema. CiU va convocar a les seves principals figures -a excepció del candidat de la coalició, Artur Mas-, periodistes i blocaires a l’acte de presentació de la seva nova imatge a Cinesa Diagonal. David Madí i Joana Ortega (la responsable de comunicació d’Unió i diputada al Parlament) van presentar la imatge més soft per a aquestes eleccions.

Qualsevol diria que David Madí, el cap pensant del DVD que va dibuixar el caos al país fa una mica més de tres anys, lideraria la presentació del look més tou i amable de CiU. Però així va ser. La coalició ha entès que l’únic que ha de fer per guanyar les eleccions és no ficar-se en embolics i per a això es disposa a ser l’opció amable. Tot i que corren el risc de buidar-se de contingut si es queden en el naïf. La superficialitat.

En tot cas, mantenint la tipografia, han optat per la puresa del blanc i el poder d’un somriure per evolucionar el seu logotip a un símbol. Una CiU que somriu a tots per acollir a tots. Fins i tot al dissenyador del logotip d’Obama, ja que el cercle amb la bandera catalana recorda sospitosament a les barres de la bandera americana que el president incloïa en el seu símbol.

Però caldria reflexionar sobre un punt essencial. La política de les emocions no s’aconsegueix només amb l’ús d’un símbol. No s’aconsegueix amb somriures tipogràfics o cors amb la senyera com ja vam veure en les darreres eleccions. La política de les emocions és alguna cosa més complexa i per molt que es repeteixi, aquesta no és una opció emocional. Almenys de moment.

Per CiU, aquesta precampanya de la precampanya s’assembla a començar l’escola, el curs. Perquè “Començar il·lusiona”, i amb això vol enviar un missatge optimista a la societat, encara que el contingut brilli per la seva absència. Però prenen posicions molt sòlides com el que pretenen ser: un nou estil de catch-all party que no es tanca a pactes amb ningú. Tot i que el missatge s’assembli a aquest:

Durant la jornada d’ahir també es va presentar la gran arma de la coalició a la Xarxa CiU s’avança a tots a Catalunya i és el primer partit polític català amb una Xarxa Social pròpia. Cativistes.cat és el punt de referència per a tots aquells nacionalistes que volen fer alguna cosa pel seu país des de la Xarxa La plataforma, elaborada per Cink, suposarà un abans i un després en la política catalana i potser per això, a CiU no han dubtat en donar-li a la seva presentació aires èpics al Braveheart.

La campanya està ja en marxa i CiU s’apropia dels millors llocs. Els propers mesos seran els clau, tant per CiU com per veure si la versió amable, soft i amb un cert aire naïf triomfen. Si ajuden a vertebrar aquesta alternativa política o si per contra, la manca de missatge pot alimentar l’efecte Carlos Sainz.

Les enquestes de partida davant un escenari electoral ens permeten entreveure com ha de ser l’estratègia a tenir en compte per aconseguir el nostre objectiu. Enquestes, història electoral del territori, aspectes de la llei electoral … totes les dades que ens permetin concebre correctament cap a on volem dur el nostre cotxe per fer-lo creuar la meta en primer lloc.

Més o menys com un pilot de rally, que ha de conèixer bé el terreny sobre el què trepitjaran les rodes del cotxe i tractar d’avançar-se als sots i corbes extremes. Avançar-se als problemes que puguin evitar que el vehicle arribi en primera posició. O que es pari a 700 metres de la meta, com li va passar a Carlos Sainz. Tots recordem la mala sort del pilot que en més d’una ocasió, veia com la victòria se li escapava per problemes en l’últim minut. Sempre recordarem el seu copilot amb el seu “Trata de arrancarlo”.

Aquest efecte existeix en política. És l’efecte contrari al bandwagon, quan un excés d’optimisme davant les expectatives electorals, l’electorat es desmobilitza i no aconsegueix els seus objectius primordials: guanyar. En resum, en lloc de sumar gent al carro, com passa en el bandwagon, quedar-se a les portes per un problema en el motor.

El PSC ha entès molt bé l’escenari en què es mou. Sap que és necessari arrencar el cotxe per intentar mantenir-se a la presidència de la Generalitat. És conscient que estan molt per darrere en les enquestes i que als seus rivals, el motor els pot fallar. Per això, un vídeo -llarg- del partit repassa en una mica més de quatre minuts històries esportives de fracàs del líder en el darrer minut. Si el missatge cala en el partit, fins i tot pot haver una mica de partit.

A CiU són conscients que l’ombra de Sainz pot fer acte de presència. Durant l’aperitiu de Nadal de CDC, on vam ser convidats alguns bloggers com Xavier Peytibí, Artur Mas va explicar la faula del gos i el tros de carn. Un gos creuava un petit llac amb un tros de carn a la boca. Sota les seves potes, veia un munt de peixos passar, més grans que el seu tros de carn. El va deixar anar i els peixos es van escapar, quedant-se sense carn ni peix. Mas és conscient que necessita mobilitzar a tots el que sigui possible. Per això, a Internet fa temps que es preparen i faran una campanya en positiu, tot i que el discurs de proclamació s’ha sortit del missatge.

Mas es va dirigir al partit apel·lant a aconseguir una “gran majoria”, el missatge clau dels incumbent, els que opten a la reelecció. Perquè en el fons, sembla que CiU mai ha deixat de creure’s incumbent, i aquest és un espai d’oportunitat per al PSC. Els challenger parlen de canvi, i Mas ho va fer de puntetes.

Per això, la por a un efecte Carlos Sainz existeix. Els socialistes esperen que el cotxe de CiU s’aturi en l’últim minut. El suficient per poder reeditar un tripartit -amb el permís de Reagrupament i Laporta-. I a CiU esperen que l’efecte del pilot s’assembli a la recent victòria al Dakar. La resposta, en uns mesos.

Fa uns dies comentàvem l’efecte que podrien tenir en el seu futur polític les extravagàncies del president del Barça, Joan Laporta. En aquella ocasió, observàvem com per a una part molt significativa de la premsa espanyola, Laporta s’havia convertit en la nova diana de l’independentisme català a qui dirigir tots els atacs. Davant d’això, Laporta té la seva paraula que funciona, la seva expressió que li serveix per contestar a les acusacions i guanyar-se suports entre els seus seguidors: la caverna.

Per Laporta, però també per una part significativa de l’independentisme i catalanisme, per caverna entenen als mitjans i opinadors espanyols que dirigeixen atacs demagògics, exacerbats i mancats de fonament contra tot el que s’allunyi de la seva visió d’Espanya. La caverna és, precisament, un dels causants de l’augment de l’independentisme a Catalunya. Aquells a qui se’ls pressuposa la professionalitat en el seu treball però que, per contra, ofereixen al seu públic una pobra visió de la realitat. Una visió barrejada amb un propi fanatisme molt proper al que critiquen.

Aquesta caverna a la que eludeix Laporta és la seva carta de justificació. Que algú gosa criticar-lo per barrejar política i esports? La culpa és de la caverna. Que algú es pregunta per què monopolitza la victòria contra el Madrid amb la seva esperpèntica celebració malbaratant en pocs minuts un centenar llarg d’euros en champagne? La culpa és de la caverna.

A Laporta li funciona. Però tampoc li va malament a aquesta caverna formada per Losantos, Vidal, Curri Valenzuela o Isabel San Sebastián. No els va gens malament quan poden titllar de nazis als catalans i mil barbaritats més sense que perdin ni un espectador. Ja se sap, en aquest país ens va la marxa …

Fa uns dies tenia una interessant conversa sobre Joan Laporta amb un amic. Sense dubte, s’ha convertit en un tema recurrent, una gran incògnita de la política catalana. No ja per la seva gestió al capdavant del Club, sinó pel que representa i el que podria representar el president del Barça en el present, però sobretot en el futur, de la política catalana.

Laporta mai ha amagat les seves aspiracions polítiques, ja que ha fet de la seva pròpia gestió al capdavant del Club una eina de reivindicació política. Legítima, justa o no, és una cosa que competeix única i exclusivament als socis del FCB. A ells ha de retre comptes i sembla que si ha aconseguit el suport majoritari en diverses ocasions, serà per alguna cosa.

El president del Barça encarna avui el dimoni que fa uns anys era Josep-Lluís Carod Rovira. Només així es pot entendre que persones com el propi president d’una comunitat autònoma filtri a la premsa el contingut de converses privades en una llotja. O que avui La Gaceta -el diari del grup Intereconomía-publiqui un profús reportatge fotogràfic de Laporta celebrant la victòria del Barça en el derbi de diumenge en una coneguda discoteca de Barcelona.

El més sorprenent és la pròpia reacció de Laporta: no es doblega. Al contrari, alimenta encara més el mite i ho seguirà fent, ja que sap que només amb això pot alimentar un corrent de fons -perillosa- que viu la política catalana, el populisme.

De Laporta només coneixem que és marcadament independentista. Què vol un estat propi per a Catalunya. Se’l situa prop a CiU, amb tendències liberals (recordem que té a Sala i Martín a la seva junta), encara que en els últims mesos juga al gat i al ratolí amb una altra incògnita de la política catalana, Reagrupament. Davant d’aquesta indefinició i que només un issue sigui la seva bandera política, és comprensible la seva estratègia de posicionament.

Però el problema el tindrà el dia que doni definitivament el salt. Deixarà darrera seu un reguitzell de situacions que, si bé serveixen per convèncer, animar i motivar els seus; dubto que tinguin un efecte beneficiós en la majoria d’un electorat que hauria de donar-li suport. Des dels pantalons baixats en un control aeroportuari a les fotos que avui veiem en aquest diari. Si bé és una intromissió en la intimitat d’una persona i, no té interès informatiu, si Laporta pensa seriosament en dedicar-se a la política no hauria de regalar aquest tipus d’imatges i anècdotes als que algun dia seran els seus enemics polítics.

Sembla que la brunete mediàtica té un nou objectiu. Com passava amb Carod, ja que no és reprovable que algú defensi la independència, l’atac ha de ser personal. Si amb Carod es va ordir una mentida sobre el seu origen, fins i tot els seus cognoms, amb Laporta es busca associar la seva imatge a la de l’independentisme català en el seu conjunt. Com si la dignitat de Catalunya es perdés perquè Laporta balli en una discoteca celebrant una victòria. O com si ho volguessin intuir.

La premsa no està morta. Ni estava de parranda. Encara que els seus resultats econòmics mostrin el més cru d’una crisi profunda, del propi model, és encara un generador essencial d’opinió pública i aquesta veu de la consciència que de vegades és tan necessària escoltar. Però sobretot, encara que la informació sigui cada dia més part de l’espectacle, el sensacionalisme s’expandeixi a una velocitat de vertigen, de vegades, sap trobar el paper que li correspon.

Avui, la premsa catalana ha donat un exemple. Un bon exemple. Una cosa que no agradarà a molts més enllà de les fronteres de Catalunya, però que tampoc comptarà amb el beneplàcit d’altres tants que volen l’enfonsament de l’Estatut. Fora de Catalunya, perquè creuen que trenca Espanya -després de dos anys d’aplicació d’aquesta Llei orgànica no sembla que hagi passat-o perquè creuen que si el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut, Catalunya proclamarà la independència al dia següent. Alguna cosa més que improbable.

L’important del gest d’avui és l’escenificació més plausible de la unitat de mitjans molt diferents -antagònics fins i tot- per un mateix objectiu: defensar el que es va aprovar tres vegades. L’editorial és sensat i respectuós. No deslegitima l’alt tribunal però apunta a una anomalia que no és permissible en una societat democràtica avançada: que els membres que han de decidir sobre una llei tres vegades legítima siguin objectes de la politització més grollera. Un tribunal que ha de decidir encara que el mandat de molts membres hagi expirat ja.

La premsa catalana ha posat de manifest un problema. No un problema català, sinó un problema espanyol. Una cosa que hauria de preocupar a tots. Si el Constitucional retalla l’Estatut, què? Què passa amb el xoc de legitimitats? Què passa amb el pacte polític que suposa el text estatutari? I després? En definitiva, una cosa que va directament al cor de la convivència.

El moment polític és apassionant, encara que sigui quina sigui la decisió, serà dura. Catalunya es prepara per una sentència que, si és negativa, es viurà com una gran derrota. Però el gest de la premsa catalana demostra que si això passa, la societat civil, política i econòmica catalana està preparada per no quedar de braços creuats. Ho demostren els gestos (l’editorial, però també la ofensa de Montilla, els avisos de Mas i CiU, les declaracions de Saura …) però també un ànim generalitzat que es donaria un gran pas enrere que no tots estan disposats a fer.

Us deixo el text íntegre de l’editorial conjunta.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

La corrupció s’ha convertit en un bumerang per al PSC. Potser per allò del “digues de què presumeixes i et diré el que et manca”, quan va saltar la notícia de la detenció de l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, tots teníem a Nicaragua en el punt de mira. Però sens dubte, el fet que Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, antics alts càrrecs de governs de Jordi Pujol -el primer secretari del govern i el segon conseller de diverses carteres en diversos executius de CiU- hagin estat també detinguts en la mateixa operació, ha canviat molt les tornes i la manera de respondre dels dos partits polítics.

Estem a la recta final de la legislatura. Si no passa res estrany, a la tardor de 2010 es convocaran eleccions. Uns comicis sobre els que planegen molts dubtes: podrà revalidar la confiança el tripartit? Podrà formar govern CiU? A la llum d’aquestes disjuntives, es comprenen les estratègies empreses per ambdós partits en les darreres setmanes.

I la principal línia ha estat la corrupció. L’escàndol del cas Millet va derivar en una batussa entre els dos partits a propòsit de les ajudes que el Palau de la Música havia atorgat a la fundació de CiU, la Ramon Trias Fargas. El PSC va apuntar a un possible escàndol de finançament il·legal i els nacionalistes ho van negar. Encara que el president Pujol va dir hores abans de la detenció de Prenafeta, Alavedra i l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet sobre aquesta qüestió que si “entrem tots aquí, prendrem molt de mal”.

El fet és que aquest context ha pesat molt en les reaccions dels partits.

Per la seva banda, el PSC necessita aclarir tot dubte sobre el cas. Per això, la resposta ha estat ràpida i efectiva: si el jutge pren mesures, s’exigirà la dimissió i es suspendrà la militància als imputats. I es començarà la recerca d’un nou alcalde a Santa Coloma. Potser perquè en les últimes setmanes van posar en marxa l’anomenat ventilador per sembrar dubtes en el principal partit de l’oposició, la resposta socialista ha estat tan ràpida i ferma.

CiU va respondre hores més tard amb una roda de premsa oferta per Felip Puig. Tot i que va deixar clar que ni Alavedra ni Prenafeta formen part de la direcció i que es prendran decisions sobre la seva militància a la llum del que mostrin els jutges, Puig va fer servir la roda de premsa per rescabalar-se dels atacs socialistes a compte de Millet i la Trias Fargas i va demanar celeritat al poder judicial per aclarir l’assumpte.

Sens dubte, les coses haguessin estat molt diferents si Lluís Prenafeta i Macià Alavedra no fossin dos dels imputats en el cas de corrupció que ahir el jutge Garzón va revelar. Les coses serien molt diferents si el cas de corrupció que tenim sobre la taula només portés un color polític -encara que només siguin polítics en actiu els d’un color-. I sí, les coses serien molt diferents si el PSC no hagués enarborat la bandera de la transparència en les últimes setmanes. Perquè si tot això no hagués passat les respostes polítiques tindrien un aspecte molt diferent.

Però en realitat, molt em temo que en això només hi haurà una clara guanyadora: l’apatia. Apatia manifestada en termes de cansament, desafecció o abstenció. L’apatia que portarà a menys gent a les urnes i que, qui sap, potser tingui pocs efectes electorals.

Tal com reflexionàvem fa uns mesos a propòsit de Camps, aquest tipus d’escàndols de corrupció reforcen diverses conductes dels seguidors dels partits polítics. Es posen en marxa mecanismes de defensa i justificació que són dignes de menció. Quines conseqüències pràctiques pot tenir aquest cas en un municipi com Santa Coloma de Gramenet, on el PSC gairebé sempre obté més del 50% dels vots? Segurament, poques. Encara que les eleccions autonòmiques són sempre la cita a la que tenen menys suports.

Resulta que Catalunya no era un oasi. Que aquí també arriba la corrupció urbanística i els grans escàndols de grans senyors de Barcelona. Resulta que no podem mirar per sobre l’espatlla a ningú i que ningú està lliure de sospita. Resulta que aquest paràsit que amenaça el sistema fa el mateix mal. I ja veurem si, igual que en altres llocs, al final la societat en conjunt acabarà baixant altra vegada el cap, mirarà cap a un altre costat i el dia que toqui demanar responsabilitats a les urnes, optarà per anar-se’n de cap de setmana.

Ja fa 32 anys que la ciutat de Barcelona es va paralitzar per rebre el president de la Generalitat. Josep Tarradellas tornava d’un llarg exili en què hi havia encarnat -i patit- la presidència de la Generalitat durant els foscos anys del franquisme. La seva tornada era la imatge més fidedigna de la recuperació de la institució de govern dels catalans.

Aquell diumenge, 23 d’octubre, a bord d’un DC-9 d’Iberia, el president restituït arribava a Barcelona on l’esperava tot un poble. L’acte va ser protocol·lari alhora que popular, l’avantsala a la seva presa de possessió el dia següent. D’aquest acte tots recordem les imatges vistes mil vegades del seu discurs des del balcó de la Generalitat. Aquell en el que va pronunciar unes paraules que quedaran per sempre més en l’imaginari col·lectiu català:

“Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!”.

Va improvisar un discurs que va tenir molt significat per a la societat catalana de la tardor de 1977:

“Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí! Ja sóc aquí! Perquè jo també vull l’Estatut! Ja sóc aquí! Per compartir les vostres penes, els vostres sacrificis i les vostres joies per Catalunya. Ja sóc aquí! Per treballar amb vosaltres per una Catalunya pròspera, democràtica i plena de llibertat. Ja sóc aquí! “

Amb el temps, hem anat recuperant la memòria històrica, de moments crucials com aquest. Una lluita que coneix molt bé el president Maragall. Aquesta setmana ha presentat el projecte de recerca biomèdica BarcelonaBeta que investigarà sobre les causes de malalties com la que ell pateix, l’Alzheimer. Deia en una recent entrevista que “no hi ha mal que cent anys duri, podem oblidar on hem deixat les claus, però no oblidem les poesies, les cançons, els refranys …” I en aquest ordre de coses, afegeixo, no hem d’oblidar a les persones que han contribuït a vertebrar el país. De Tarradellas a Maragall, passant per Pujol. Sense oblidar a Macià, Companys i a tants d’altres.

El president Pujol tampoc no es dóna per vençut. Les seves memòries pretenen que no oblidem el que va costar recuperar l’autogovern i defensar-lo. I també aquest mes, el govern de la Generalitat ha demanat una vegada més que s’anul·li el judici al president Companys -l’únic president democràtic assassinat pel feixisme-i amb el govern espanyol, han lliurat a la família un document de reparació.

En un dinar aquesta setmana comentàvem la necessitat de no oblidar el que molts van fer per la nostra societat. De reclamar una mica d’aquest desig de països com els Estats Units per recordar la tasca, els valors i els ideals dels que van ocupar els grans càrrecs de responsabilitat d’un país. Els monuments, els carrers i els monòlits són exemple d’això, però també el record viu de les seves paraules. I aquí tenim un problema. Cercar a Internet discursos de Macià o Tarradellas és gairebé tan difícil com de Suárez, Calvo Sotelo, González o el propi Aznar. Mentres, Washington, Jefferson o Lincoln no només estan a un clic de distància, sinó que són àmpliament citats en la retòrica política habitual.

Recordant la tornada de Tarradellas, intento recordar coses que no he viscut, però que no m’agradaria oblidar …

CiU no aconseguirà suprimir l’impost de successions fins que governi … o fins que aconsegueixi canviar el marc conceptual de molts ciutadans que expressin majoritàriament el seu desig d’acabar amb aquest impost. I potser el dia que es doti d’una estratègia una mica menys contradictòria.

És evident que hi ha una qüestió ideològica de fons que no es pot aturar només amb una estratègia de comunicació, però l’experiència americana és molt clara al respecte. La població a favor d’eliminar l’impost de successions no era el mateix que qui volia acabar amb l’impost de la mort. Més del 70% estaven a favor d’aquest últim, molts més que en opcions semblants a la primera. Per què hi ha un canvi tan gran respecte al mateix concepte?

L’explicació es troba en els conceptes que evoca una paraula. El marc en el qual es desferma. I això és bàsic. Quan parlem de mort, pensem en alguna experiència personal dolorosa, en l’enterrament, el funeral, els tràmits. En el dolor, el desconsol. El negre del dol. Qui no vol suprimir un impost que s’associa a una cosa tan dolorós?

El terme deixa de ser neutral i, de cop, desapareix la imatge de senyors del tipus Millet celebrant la supressió d’un impost per a tots els patrimonis, inclòs el dels súper rics.

El debat al Parlament d’ahir -un dels més vibrants dels últims esdevinguts-, CiU no va usar una aproximació d’aquest tipus. El concepte comença a aparèixer en alguns comentaris en mitjans i blocs, però el missatge polític segueix fixat en termes clàssics. I les forces d’esquerra les rebaten d’una manera més propera i emocional, amb una apel·lació directa: si suprimim l’impost, d’on traiem els 800 milions d’euros que faltaran al pressupost? Com deixem de construir hospitals i escoles perquè uns senyors amb milions deixin de pagar un impost? És simplificat, ho sé, però és el que molts ciutadans poden creure.

El llenguatge és fonamental, cal escollir bé cada paraula. Sobretot si després s’inclouen estratègies distorsionadores. Si l’impost és una competència autonòmica, per què CiU va portar el tema al Congrés? No ha introduït soroll en un debat que, vulguem o no, és bàsicament emocional? A part d’econòmic, és clar…