La decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les curses de braus en el territori català ha iniciat un debat amb múltiples arestes. Alguns raonaments, fundats en l’interès de promoure un assossegat debat. Altres -la majoria- esquitxades per la demagògia més rància. I enmig, algunes enginyoses estampes que no han passat desapercebudes. Com l’últim vídeo de Rajoy. Es poden barrejar toros i la seguretat viària sense sortir banyegat?

Resulta curiós. Més enllà dels gestos del nacionalisme espanyol que encarna el PP, amb l’anunci de dur al Congrés una resolució per protegir la festa nacional, el debat arran de la decisió del Parlament ha transcorregut en l’àmbit del binomi llibertat-prohibició. La llibertat de triar anar o no anar als toros contra la prohibició de la mort i tortura d’un animal per plaer dels assistents. Rajoy ens recorda la seva postura, sense dir res, en el seu vídeo prevacacional: els bous d’Osborne que decoren centenars de carreteres a Espanya són el símbol d’aquesta defensa de la festa.

Però també en el mateix vídeo veiem a Rajoy, que va ser ministre de l’Interior, sense el perceptiu cinturó de seguretat. Molts ens hem quedat amb això que el líder de l’oposició fa cas omís de les normes i posi en risc la seva vida i la dels seus acompanyants, però pocs semblen haver demanat  un debat existent en diversos països, especialment als Estats Units: atempta contra la llibertat individual l’ús obligatori del cinturó?

I aquí és on arriba el detall sublim d’aquest vídeo que, segurament, no tenia intenció d’arribar a les cotes de popularitat i polèmica que ha assolit, amb disculpes públiques del mateix Rajoy per infringir la llei de forma manifesta. La defensa vetllada d’aquest dret a la llibertat en el cas dels toros però el sotmetiment pel que fa al cinturó. En un cas la llibertat està per sobre de l’espectacle de la mort però en l’altre no.

El tema del cinturó de seguretat no és un issue a Espanya com sí ho és als Estats Units o l’Argentina. Allà hi ha moviments que afirmen que portar el cinturó de seguretat atempta contra la llibertat de l’individu, encara que el risc més imminent pugui ser la mort. De fet, el 2008 es van salvar 13.000 vides a la UE gràcies a aquest mecanisme. En quin moment, per a les persones, preval el dret a la seguretat a la pròpia llibertat per al PP i no per als animals a la festa nacional?

Aquestes poden ser algunes de les perversions en el debat quan deixem a l’atzar alguns detalls importants en elaborar una peça de comunicació, com aquesta absència del cinturó en Rajoy. Però no ens alarmem. L’aspirant a succeir a Zapatero a la Moncloa no és l’únic polític espanyol que no fa servir el cinturó. De fet, estic convençut que molts dels que han saltat a la jugular tampoc el fan servir. En aquests vídeos podem veure a Saura en un spot de campanya de 2003 sense ell. I en aquest altre tall, a Pujol en el seu cotxe oficial també fent cas omís d’aquest element de seguretat.

Rajoy ni guanyarà ni perdrà les eleccions per aquesta anècdota. Tampoc les guanyarà o les perdrà Montilla per dur els seus fills a una escola privat i defensar políticament a l’escola pública. Molts s’han esquinçat les vestidures aquests dies a compte d’això sense veure el que fan o el que fan els seus. Però potser en el fons el que més s’ha trobat a faltar és una veu com la de Mas que creu que els polítics han de donar exemple, tal com es desprèn del llibre de Pilar Rahola. Donar exemple.

Potser Rajoy hauria de començar fent servir el cinturó, sens dubte. Però seria més important que comencés per donar exemple de debats assossegats i fonamentats en el si del seu partit. Per què ha de prevaler la llibertat a anar a veure els toros i no en dur o no el cinturó sense por a ser sancionats? Donar exemple, sens dubte.

Els vídeos del petó d’Iker Casillas a Sara Carbonero han estat el més vist a YouTube a Espanya en les últimes hores. Les visualitzacions no fan més que augmentar -tot i que Telecinco ja hagi reclamat els drets- i, encara que sembli mentida, no havia passat ni una hora des d’aquest moment que a la xarxa ja s’hi trobaven diverses versions d’aquesta seqüència. Internet mou masses i un contingut que ja no es perd en el directe: roman. Com pot un partit polític o un candidat aspirar a tenir un èxit semblant?

La realitat és que ho tenen difícil. No és qüestió de demanar als candidats que incloguin boniques històries d’amor que puguin despertar l’interès en les seves candidatures de manera perifèrica. Té més a veure amb la capacitat de despertar interès i ser recordats. Tots recordarem aquell petó de conte de fades durant anys, encara que veiem milers d’imatges de la parella o similars.

I aquí és on entren en joc les emocions. Ens crida l’atenció el petó de Casillas per l’empatia que desprenen… i perquè fins i tot arriba a causar alguna llàgrima de felicitat. Aquest és el repte: commoure. Emocionar. Ser recordats.

No és intranscendent aquest repte. No és fàcil aconseguir-ho. Cada dia s’afegeixen milers de nous vídeos a YouTube o espais similars. Cada dia desenes de partits polítics afegeixen nous arxius que competeixen entre si per arribar a un públic que no està molt per la tasca. Dedicar part del meu temps lliure, endur-me un clatellot del meu cap o deixar de jugar amb els meus fills, per veure un avorrit vídeo d’un polític? No, si us plau.

Per això, els primers exemples de vídeos dels partits que ens ha donat la precampanya de les eleccions catalanes ens mostra un diferent enfocament per intentar pal·liar aquesta dificultat de la pròpia naturalesa dels vídeos. Les propostes dels tres grans partits (CiU, PSC i ERC) tenen una base en aquesta necessitat de despertar emocions.

En els tres casos es intenten explicar històries que es vinculen amb la seva oferta a la ciutadania i que intentin despertar aquest interès pels partits. Per què és important? Perquè aquesta història, aquest relat, és la clau per despertar l’estímul necessari perquè percebem la importància d’aquest vídeo. Al costat d’aquesta història no s’han d’oblidar els estímuls que l’envolten: música, missatge, la veu del locutor-si hi ha-, imatges, colors, velocitat, ritme, acord entre el que es diu i el que es veu … La percepció d’aquesta petita història dependrà d’això. I precisament perquè la nostra percepció és selectiva tot això té una gran importància.

D’una banda tenim aquesta part de despertar l’interès, d’estimular, però de l’altra, la necessitat de crear un vídeo memorable. Quin tipus de missatges es graven millor en la ment de qui ho veu? Aquells que siguin coherents amb les nostres actituds prèvies, tal com defensa Belén López Vázquez en el seu llibre “Publicidad emocional. Estrategias creativas”. Així, aquestes actituds són necessàries per observar l’efecte de la publicitat emocional.

La conclusió a què arriba López vindria a demostrar la voluntat dels vídeos presentats pels tres partits en aquesta precampanya: dirigir-se als propis amb un missatge coherent i centrat en les actituds prèvies cap a ells. Respon als anhels de l’audiència. I sembla que a hores d’ara, l’important és respondre a les expectatives dels propis amb aquests relats que aconsegueixin alguna cosa essencial: mobilitzar. Podran aconseguir més vots amb les emocions?

CiU

PSC

ERC

Polítics i ciutadans. Institucions, associacions, Govern, oposició. Partits i sindicats. Catalans que se senten únicament catalans. Catalans que se senten espanyols i que avui donaran suport a la selecció. Empresaris i treballadors. Senyeres i estelades. Presidents i ex-presidents. Cantants, artistes, advocats, filòsofs. Independentistes i federalistes- si és que queda encara algun- i els que només volen una mica més d’autonomia. Del Barça, del Madrid i l’Espanyol. Dels que llegeixen el Marca i dels que llegeixen el Sport. Dels que parlen català a casa i els que parlen castellà. Immigrants d’abans i d’ara. Més d’un milió de catalans que van col·lapsar Barcelona per mostrar la seva disconformitat per la sentència del Tribunal Constitucional.

Un cos tan plural com la societat catalana. Aquesta és la manifestació que vaig viure jo. Històrica i amb un marcat to independentista. De fet, això és el que la fa històrica. Però després d’ella, tinc algunes preguntes sense resposta.

I ara, què? Un dissabte de juliol, en època de platja, sol i rebaixes, milers (56.000 per a El País, 1.100.000 per a la Guàrdia Urbana i 1.500.000 per als organitzadors) de catalans han pres els carrers. Han protestat per la sentència, han demanat la independència o han demanat la integritat de l’Estatut. Bé. Però ara, quin és el següent pas?

Està Catalunya més a prop de la independència? A jutjar pel què s’ha viscut a la manifestació, sí. Si prenem les enquestes, estudis demoscòpics, les banderes espanyoles als balcons o les celebracions per la Selecció, no. Catalunya és un país molt complex i, com hem vist molt plural. Encara que això no ens respon la pregunta…

Les urnes respondran a la manifestació d’ahir? Tinc la sensació que després de la sentència i la manifestació, la campanya electoral ja està més que en marxa. L’episodi de la pancarta i les discussions dialèctiques van en aquesta direcció. També les declaracions dels líders durant la jornada de protesta. Però, quin reflex tindrà tot això en vots?

Va ser una manifestació independentista? Formalment no. Per la pluralitat de la gent que va assistir, segurament no. Per la visibilitat de les banderes, els crits i els comentaris en els cercles, sí. L’independentisme ha perdut els seus complexos o és que els últims anys han estat decisius perquè cada vegada més gent amb perfil més diferent -com el vídeo que obre aquest post- se sumin a l’independentisme?

És un abans i un després? Realment és un punt d’inflexió? Com pot canalitzar-se el que s’ha dit i el viscut a nivell polític? Una nova reforma de l’Estatut? Una reforma de la Constitució? Un nou pacte polític? Una declaració d’independència unilateral?

És un èxit o un fracàs? No només pel ball de xifres, també per les conseqüències que se’n puguin o no derivar.

Escolta, Espanya? Visc a Madrid i aquestes dues setmanes des de la comunicació de la decisió del TC a la manifestació s’han viscut amb absoluta indiferència. De fet, molts informatius deixen a la major manifestació independentista de la història d’Espanya en un lloc més que secundari. Algú ha escoltat el què va passar ahir a Barcelona?

El dia que van morir els federalistes, Brasil marcava un gol rere l’altre. A dia en què els federalistes es van quedar sense aire a Espanya, un president va trepitjar els talons a una vicepresidenta i qui va perdre el recurs va riure d’ells. El dia que els federalistes van deixar d’existir, el protagonista va ser el got: uns el veien mig ple. Altres mig buit.

Aquell dia, quan Brasil marcava per primera vegada, el Molt Honorable es mostrava indignat i enfurismat per la decisió del Tribunal Constitucional. Acatava la sentència, però cridava els catalans a mostrar el seu enuig. Quan Brasil marcava el seu segon gol, la majoria dels ciutadans ja ni se’n recordaven del dia en què el Constitucional va dir que la veu dels catalans no té cabuda en la Constitució.

Amb el tercer gol dels carioques, la disputa pel got seguia. A Madrid es parlava del suport del Constitucional a l’Estatut. A Barcelona, de la retallada al text ratificat pel poble català. A Madrid, el PSOE es mostrava satisfet. A Barcelona, el màxim dirigent del PSC cridava a la mobilització ia la resposta unitària.

Abans del final del partit, uns van defensar la legitimitat i la bona feina d’un tribunal que “només” ha trigat quatre anys en dictar sentència. D’altres, no van dubtar en afirmar que el màxim garant constitucional es rendia als interessos polítics.

En sonar el xiulet que posava fi al partit, uns ja havien sortit i altres encara estaven per sortir. Uns van mostrar el seu enuig amb la cara. D’altres, van respirar alleujats. D’altres, els que van portar el text al Tribunal somreien tot i haver rebut, presumptament, un revés.

I la realitat era que a aquella hora ja no quedaven federalistes a Espanya. Tampoc importava. Brasil avançava en la classificació del mundial. En menys de 24 hores la selecció d’aquest país sense federalistes salta al camp a jugar-se el pas a la següent fase. I una societat cada vegada més farta per les baralles infantils que van començar quan Brasil jugava el seu partit. Cansada per aquesta política que no enganxa com un gol en el mundial.

Tot això va passar el dia que van morir els federalistes, els somiadors que creien que Espanya i Catalunya podien anar de la mà. El dia que el soroll d’un gol cantat va ofegar la veu del poeta: On ets, Espanya? – no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!

“Desmenteixo cada dia l’ampul·lositat del meu doble de Polònia amb missatges ajustats de 140 caràcters”

No té pèls a la llengua. És directe, clar i concís. Franc. I fins i tot, pot arribar a semblar que intenta educar als quasi 500 seguidors que té a Twitter. Així és Joaquim Nadal, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques. O almenys, això comunica la seva participació en aquesta gran conversa de 140 caràcters. Volia saber més. D’ell i de la decisió que el va empènyer a fer de Twitter una manera de comunicar-se. I aquest post és el resultat de l’entrevista amb el conseller que, no podia ser d’altra manera, vam fer a través de la plataforma de microblogging.

Nadal va començar la seva aventura ja fa un mes. Però en realitat hi arribava després d’una reflexió llarga. Tal i com afirma el conseller, la idea li venia de part del campió Lance Armstrong “Fa algun temps em va convèncer i no li vaig fer cas”. Confessa que veia Twitter des de la barrera, amb “un punt de passivitat i desconeixença”.

En realitat, Nadal no és una persona aliena a les eines 2.0 i a la força comunicativa d’Internet. Manté des de fa temps un bloc-arxiu i el Departament que encapçala ha iniciat també des de fa alguns mesos una presència activa a la xarxa. Però ha estat la facilitat d’ús de Twitter un dels factor decisius per a baixar a l’arena “algú em va dir “és només un click” i com fas anar el mòbil ho faràs molt bé”.

Del primer hola, a les aportacions sobre la tasca diària. Licitacions, visites a obres, informacions sobre l’avenç de projectes. Dades. Informació pel ciutadà. I aquest és un dels altres fets que valora el conseller de l’eina “em permet sintetitzar i és molt àgil per garantir immediatesa”. Ho aplica a la seva feina tot i que “miro de mantenir un to personal i que no domini la feina”.

Així, els seguidors de Joaquim Nadal descobrim una gran facilitat per jugar amb les paraules i extreure’n tot el suc possible. Tweets amb humor intel·ligent, apreciacions poètiques i sensibles. I alguna confessió amb el Celler de Can Roca com a protagonista.

La “passivitat i desconeixença” s’ha tornat al llarg del darrer mes amb una conversa creixent amb altres usuaris. Si l’agenda ho permet, el conseller respon a les mencions. I fins i tot, inicia ell preguntes i debats. Potser una de les coses que més ha sorprès de Nadal ha estat la seva capacitat de síntesi. Ell no n’és conscient del tot, però observa que “M’adono que hi ha interacció i la gent em segueix amb un punt de sorpresa i encuriosiment. Desmenteixo cada dia l’ampul·lositat del meu doble de Polònia amb missatges ajustats de 140 caràcters”

El conseller creu que Twitter és un espai d’oportunitat per “multiplicar en xarxa missatges fets de claredat, simplicitat, espontaneïtat i oportunitat”. Potser per això creu que és bo que un política participi a Twitter. Segurament, els que creuen que estar a Twitter perden el temps “no ho coneixen i no poden ni intuir la força que tindrà en el futur. I no saben la capacitat de comunicar que ja ha tingut”.

Nadal ha rebut consells sobre l’ús d’aquesta eina abans d’aterrar. Tot i que confessa que “la veritat es que molt pocs”. Encara que corregeix “o potser només un: fes-ho. Fes un canvi d’esquema en la informació del Departament, supera les notes de premsa. “

Amb el temor de “caure en la petitesa de la querella política o ser mal interpretat i entrar en una espiral de replys”, el conseller pren cada dia més experiència i poc a poc, creix la seva llista seguidors i seguits –tot i que encara segueix a pocs usuaris, 70 dels 500 que el segueixen-.

Nadal és l’únic usuari actiu de Twitter del Govern que s’atreveix amb els 140 caràcters. De fet, Catalunya veu com bona part de la seva classe política no dubta en fer de Twitter una via de comunicació efectiva amb els usuaris. Des del President del Parlament, Ernest Benach a desenes de diputats i diputades del Parlament de Catalunya, passant per alcaldes i regidors de molts pobles i ciutats i fins i tot Departaments del Govern de la Generalitat, que ja tenen una guia per aquesta participació. Sembla un canvi sense aturador que ara arriba, també, als Consells de Govern del Palau de la Generalitat.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Citant a Joan Maragall comença el reportatge que ha emès TV3 on ofereix les visions d’altres nacions sense Estat en el seu camí cap a la independència.

Us deixo aquí el reportatge;

Els que em coneixen saben que alt, el que es diu alt, no ho sóc. De fet, quan el 1995 es va inaugurar el parc temàtic Port Aventura, no vaig poder pujar a la seva atracció estrella, el Dragon Khan. Potser per això, quan vaig aconseguir superar la barrera del metro i quaranta centímetres, vaig gaudir dels seus vuit voltes de campana com ningú. Poc podia imaginar que, la primera vegada que vaig sobreviure a la muntanya russa, el nom d’aquesta atracció acabaria tenint alguna cosa a veure amb la comunicació política.

De vegades, mirant enrere, te’n adones que en realitat això teu és vocacional. Que conserves en la memòria una imatge molt preuada de la comunicació política a Catalunya. I conversant amb un amic, aquesta imatge explota en algun ressort de la memòria: la inauguració de l’atracció per part de Jordi Pujol. El president no va dubtar a pujar i patir els loopings l’1 de maig de 1995. Ho va fer amb la seva dona i el ministre de comerç i TV3 conserva en els seus arxius al moment.

Aquestes imatges són una gran lliçó, tant de les qualitats que ha de projectar un bon líder com de les dificultats de gestionar una situació així. Crec que puc imaginar les discussions en el gabinet del president sobre la idoneïtat de pujar a la muntanya russa. I la qüestió no era per menys: i si el president esmarejava? I si algú vomitava i deslluïa la inauguració? I si una mala experiència arruïnava l’atracció? El moment va ser un èxit i Pujol va mostrar una cosa tan pròpia en el seu caràcter: proximitat i valentia. De fet, no tots els polítics s’han atrevit amb ella…

Després de 15 anys, aquesta muntanya russa és un referent: 30 milions de visitants, dels quals molts catalans, han sentit l’adrenalina des dels seus vagons. És un referent del lleure. Una experiència viscuda per molts i comprensible per a molts. Per això, quan el primer govern tripartit va mostrar la seva inestabilitat, la comparació amb l’atracció va ser un èxit de comunicació.

Un èxit perquè era capaç de descriure la realitat política amb una experiència palpable. No era necessari entrar en valoracions, matisos o detalls si el govern o la política era eren bones. La comparació ja denotava per si sola un munt d’atributs. Era un Dragon Khan. Una paraula, o millor, una combinació de paraules, que funciona.

Foto de tico24.

En comunicació, de vegades la paraula és el menys important. Un gest de la teva parella pot ser més efectiu que un “avui no, carinyo”. Una mirada del teu cap pot ser més reveladora que el més gran dels elogis. I una foto pot dir més que mil declaracions públiques. Fins i tot quan parlem de temes amb tantes arestes com el Tribunal Constitucional i el recurs de l’Estatut.

Molt s’ha parlat de la sentència i les seves deliberacions al llarg d’aquests tres anys llargs que van camí de ser ja quatre. S’ha parlat a la premsa, gràcies a les interessades filtracions, però poc en boca dels seus protagonistes. Fins i tot en els moments de més tensió -l’editorial conjunt de la premsa catalana o la reacció a la no sentència fa només uns dies-, els membres del Tribunal no han interferit amb declaracions que poguessin avivar el foc.

Fins aquesta setmana. La presidenta del TC va denunciar les pressions intolerables a la institució i va demanar respecte … encara que el missatge d’un canvi d’actitud en l’alt tribunal no ve d’aquestes paraules. Ve d’una foto.

Mentre a Catalunya es busca la manera d’articular una posició unitària i es fa el possible i l’impossible per acabar amb l’anòmala situació de tenir a diversos dels seus membres ocupant una cadira que ja ha caducat, a Madrid el Tribunal endureix les seves posicions. I per a això, les filtracions i els avisos, les paraules dels rumors no són tan forts com la foto dels tres magistrats clau per a aquesta sentència i per a la més que probable reinterpretació del sistema autonòmic.

Una foto diu més que tot el que s’ha dit fins ara. El nou ponent de la sentència, el magistrat conservador Guillermo Jiménez, el progressista que va votar en contra de la ponència de Pérez Vera, Manuel Aragón i el magistrat Ramón Rodríguez Arribas, junts als toros. Cigar en mà, veient la cursa des del carreró de la Real Maestranza de Sevilla. Junts a la Fiesta Nacional. Un missatge més efectiu que les alertes de la presidenta.

Des de Sevilla -Juliana deia que serà des d’Andalusia des d’on es freni una altra vegada el desenvolupament de l’autogovern-, presenciant el que el Parlament català vol prohibir. Una foto que comunica més que mil discursos.

Quan hi ha toros no hi ha toreros, i quan hi ha toreros gairebé mai hi ha toros. I sembla que el Tribunal vol agafar, per fi, el toro per les banyes. I sembla que hi haurà estocada. I de les bones. Una altra cosa serà que l’Estatut es comporti com un Miura i intenti no deixar-se doblegar fàcilment … encara que als catalans, ja ens han torejat bastant.

Baldessari, l’artista conceptual que fins fa uns dies exposava al Macba, afirmava que no hi ha jerarquia entre el llenguatge i la imatge. Sembla que el Partit Popular ha pres bona nota d’això i ha entès el poder de text i imatge en un fulletó que ha repartit pels carrers de Badalona.

Les imatges i el text venien a dir allò del “jo no sóc racista, però”: “Jo no sóc racista, però no m’agrada que hi hagi romanesos als carrers de Badalona. Jo no sóc xenòfob, però els romanesos són tots uns lladres. Jo no sóc ni racista ni xenòfob, però els carrers de Badalona estan bruts per culpa dels immigrants.” Aquesta sembla ser la forma més efectiva d’aconseguir vots per al Partit Popular.

Podríem creure que es tracta d’una estocada més del polèmic García Albiol. Que és un cas extrem dins del moderat partit conservador que sempre intenta semblar modern a Catalunya. Que és una cosa aliena al seu líder, la sempre amable Alícia Sánchez Camacho. Però quan la candidata del partit a la presidència de la Generalitat els reparteix al costat del radical, alguna cosa passa.

Sánchez Camacho està presentant una campanya que pretén cridar l’atenció. Recorrent a l’art, encara que no al conceptual de Baldessari sinó a la seva efígie a l’estil Warhol. Una cara amable d’un partit que té una difícil papereta: defensar ser la centralitat a Catalunya mentre recorre l’Estatut al Constitucional i es nega a retirar-lo.

Però sembla que la cara real no és ni artística ni amable. La cara real és la que criminalitza romanesos com si de Berlusconi es tractés. La cara real del PP a Catalunya és la que barreja immigració amb delinqüència. La que fa del racisme la seva carta per sumar-se al carro de Plataforma per Catalunya.

Génova s’ha desvinculat d’aquesta acció i, mentre escric aquest post, la direcció del partit a Catalunya no ho ha fet. Suposo que si la candidata reparteix ella mateixa els pamflets serà per alguna cosa. Això sí, el Twitter del partit a Catalunya va respondre la meva pregunta sobre si donen suport a García Albiol i a les declaracions que ha donat en diversos mitjans en les últimes hores. La resposta no pot ser més clara: “les imatges del pamflet han estat utilitzades en altres mitjans”. Sortir per la tangent per no condemnar públicament la deriva xenòfoba del partit a Catalunya.

La immigració serà un tema central en la campanya catalana. L’afer de Vic ho va mostrar de forma clara. Tan clara com la forma de parlar de personatges com Anglada. Tan clara com la forma de dir no a romanesos, no als immigrants, no a la delinqüència. Perquè són el mateix, no?

Menyspreable.

Actualització:

Segons informa El Periódico, i tal i com enllaça el Twitter del PP de Catalunya, la candidata a la presidència de la Generalitat demana perdó pe greuge als gitanos romanesos. No era més fàcil assegurar-se de què estava repartint? Sabia que estava enarbolint el racisme però tot i així va decidir repartir-los? N’hi ha prou amb una disculpa? Seguirà García Albiol al capdavant del PP a Badalona? Alguna d’aquestes preguntes tindrà resposta?

En uns mesos, Catalunya celebrarà les seves eleccions. Abans, veurem comicis per a la presidència del Barça i, encara que sembli que estan a anys llum, en poc més d’un any tornarem a triar alcaldes i la majoria de presidents de comunitat autònoma. I amb el que està passant a la xarxa -i no, no em refereixo a això de la LES i la institucionalització de la censura a la xarxa per part del Govern-, és lògic pensar que Internet jugarà un paper central. O hauria. La importància, dependrà de com s’apliqui.

A Catalunya ja s’estan donant passos molt decisius, especialment a CiU que com ja ressenyem en altres articles, compta amb la seva pròpia xarxa social. Per a la resta de partits, tant catalans com els candidats de qualsevol poble o ciutat de la geografia espanyola, potser sigui bona idea fer una ullada a alguns d’aquests llibres.

El president del Parlament, Ernest Benach, que ha estat el clar exemple de lideratge per introduir noves rutines en seu parlamentària, ha escrit “Política 2.0″ comptant l’experiència i donant interessants claus sobre el què ha de ser la política 2.0 i per què Internet pot salvar la distància cada vegada més gran entre polítics i ciutadans. És un excel·lent manuscrit que va camí de convertir-se en llibre de capçalera per als que vulguin canviar. Es pot comprar en format electrònic, a més del paper.

De l’altre costat del Atlàntic ens arriba un interessant relat en primera persona de la campanya electoral més reeixida fins al moment a Internet. Sí, parlem d’Obama. I sí, parlem de la traducció al castellà del “Yes, we did” de la canadenca Rahaf Harfoush. Rahaf, que va estar l’any passat a Espanya per delectar-nos amb la seva experiència, la presenta per escrit en un llibre en què trobarem diverses claus que hem d’atendre. Això sí, amb la distància necessària: el nostre sistema no té res a veure amb l’americà. El llibre l’edita Gestión 2000, del Grup Planeta.