Un dinar amb Rajoy…
L’ascens del PP a les enquestes no és només gràcies a l’empitjorament de la situació econòmica: el partit conservador està comunicant molt millor que els seus adversaris socialistes.
No han canviat en el fons de les seves idees i els seus missatges, però estan aconseguint embolcallar-ho d’una manera molt diferent. Per començar, i és evident que té una importància capital, amb les noves cares que dia a dia dinen i sopen amb milions d’espanyols. L’ombra d’un passat fosc d’Acebes i Zaplana ha donat pas a dues dones joves, preparades i que no responen al perfil típic del PP.
Però a més, Esteban González Pons ha passat a encarregar-se de la comunicació i José Luis Ayllón está deixant empremta en la seva gestió com a secretari general a l’òrgan més important del PP avui dia: el seu grup parlamentari.
En temps de crisi, estan aprofitant les immenses errades comunicatives del govern en matèria econòmica. De forma planera, senzilla. Amb missatges clars i exemples concrets que entén la mare que treballa i el pagès que llaura la terra.
Però això no és tot: són conscients que han de semblar més propers a molta gent que, en un moment determinat, pot deixar de votar al PSOE per votar-los a ells. El camí cap al centre o la recuperació del centre perdut.
Això també ens mostra una cosa ben clara: els estrategues populars es van equivocar en voler posar un tema a l’agenda, l’economia, quan la majoria de la població no el percebia com a problema. I allà van cremar molts cartutxos.
Per tant, saben que cal aproximar-se a aquest tema d’una manera diferent. I l’han presentada. Demanen a la ciutadania vídeos de no més d’un minut parlant sobre la situació econòmica. Els 10 millors vídeos els veurà la direcció popular i el guanyador dinarà amb Rajoy. Una manera d’aproximar-se a la ciutadania i aconseguir un gran ressò. I ho estaran aconseguint quan la campanya ja té contracampanyes, tal i com ens mostra en César…
És una còpia de la campanya de Barack Obama de sortejar un sopar amb qualsevol dels contribuents que havien donat fons pel senador d’Illinois. De fet, la campanya americana ha influenciat molt als conservadors, com ho demostra l’ús de cançons per presentar els ponents al darrer congrés del PP de Madrid.
Les millores comunicatives no es queden aquí. Estan perfilant missatges clars i propers, innovant en certes àrees i potenciant un perfil moderat. L’objectiu es veu clar: guanyar les eleccions europees del proper any i començar així el retorn a la Moncloa. I és que en aquest context, les eleccions al Parlament Europeu es llegiran en una clau més nacional que mai.
Per si acaba essent l’economia…
El 80% dels americans creuen que l’economia està en mala situació. I el 70% creu que la cosa pot empitjorar. No és una barbaritat pensar que l’economia pot convertir-se en el tema de les eleccions presidencials americanes.
I quan la campanya comença a pujar d’intensitat per la proximitat de la cita electoral, és normal que els electors comencin a deixar enrere els globus, el confeti, les banderes i els discursos de les convencions per centrar-se en el què els farà decidir el vot. I l’economia serà un d’aquests.
En economia, un cop més, els republicans juguen amb avantatge: han estat més hàbils que els seus contrincants polítics en fixar un marc conceptual clar i concís que es redueix a “menys impostos i menys govern”. No cal dir res més, perquè els americans ja saben què volen dir amb això. I si no, mireu aquest enllaç que em fa notar l’Adolfo.
Els demòcrates ho tenen més complicat. I tant fa que els anys de mandat de Clinton el país visqués uns gloriós període econòmic: no tenen la mateixa força ni la mateixa capacitat generadora de confiança.
Seria lògic pensar que davant les dades que veiem al principi d’aquest post, l’americà mitjà podria entendre que la millor manera per reactivar l’economia sigui amb un canvi, de partit al poder i de president. Però el cert és que Obama aixeca molts recels entre els sectors més populars dels Estats Units.
En primer lloc, perquè les polítiques econòmiques del senador d’Illinois són ben diferents de les de Clinton (i Bob Rubin), ja que primarà la reforma de l’impost de la renda per a que les famílies que guanyen més de 250.000 dòlars, paguin més. I baixar els impostos de la resta de contribuents. Amb els ingressos addicionals i l’estalvi en, per exemple, Iraq, invertir en les àrees socials que el candidat ha descrit, així ens ho explica Sebastián Royo.
I de fet, davant d’aquesta opció que pot semblar massa etèria per alguns, la proposta de McCain és clara i concisa: rebaixar impostos, tal i com ha fet Bush. A ulls europeus ràpidament diríem “però si les rebaixes de Bush els han dut a augmentar la desigualtat!”, però tots sabem que les percepcions a una banda i l’altra de l’Atlàntic no són les mateixes.
McCain compara a Obama amb Britney Spears
Potser tu ets un heroi de la teva promoció, perquè vas aconseguir matrícula a tots els exàmens de la carrera. Però el teu contrincant té el cos més esvelt que tu, és més alt i més jove; perquè tu tens molta experiència (aquesta és la teva setena carrera i ara vas a pel doctorat) però ell és jove i dinàmic.
Què fer davant d’aquesta competència? Perquè clar, no et mira ningú. Ni ella, ni les seves amigues, ni les amigues de les amigues. No acabes d’enlairar-te. Doncs la cosa sembla ben fàcil: atacar aquest carisma, devaluar-lo. Si resulta que al noi d’anunci li traiem el seu carisma, es converteix en un jove inexpert que no pot fer grans coses. Doncs anem per feina… que vols lligar-te a la noia! (o al noi)
Tu ets John McCain i ell és Barack Obama I has entès que ser tan i tan famós pot ser el seu taló d’Aquil·les i cal atacar allà. Perquè si Obama té fans, els i les fans són inconscients, estan com enamorats i no poden veure les coses com són; no poden emetre judicis justos. O sigui, Obama és com una Paris Hilton o una Britney Spears: tremendament sexis però gens de fiar. Doncs fem un anunci negatiu:
Ja veieu l’estratègia de l’equip de campanya de McCain, i compte amb les implicacions que suposa posar a Obama al mateix nivell que persones com Britney Spears: polèmiques i de moral, diguem-ne, laxa. Aquest anunci ens mostra que la campanya del republicà ha decidit no quedar-se amb les mans creuades i passar a l’acció amb el què fa mal: anuncis negatius. Que poden tenir un efecte retorn negatiu, compte.
Tot i això s’observa una evolució en la campanya del senador d’Arizona: ha passat del “oh pobre de mi que ningú m’entrevista” a un atac contundent, aparentment senzill però tremendament sofisticat.
Tot en joc, com ha de ser.
Comunicar millor, és possible
Si ahir parlàvem d’un encert, avui toca parlar d’un error de comunicació d’aquells que cal apuntar a un manual i fer tot el possible per a que no el tornem a repetir. Afegiré al final una reflexió addicional sobre la precarietat en la planificació de la comunicació a casa nostra.
Perquè avui el post va d’això, de la planificació de la comunicació i tots els àmbits involucrats, des de l’estratègia a l’execució de tot el que molt abans hem pensat, escrit, preparat…
Catalunya viu una de les pitjors sequeres de la seva història, i per fer-hi front les autoritats polítiques han decidit dur a terme una sèrie de polítiques que aquí no valorarem, però que han decidit emprendre gràcies a la seva legitimitat política i a les decisions que han decidit emprendre i negociar. Fins aquí, el cas objectiu. Ara, cal comunicar-ho.
La Generalitat no havia comunicat malament el procés de la crisi fins que en el darrer mes l’ull de l’huracà es posà sobre el Conseller ecosocialista Francesc Baltasar. La força de les decisions adoptades més una hemeroteca plena de fotografies, manifestacions i declaracions van fer la feina per tal que els mitjans i els companys de partit comencessin el descrèdit del Conseller. Però a vegades sembla que, com diuen els castellans, el hábito haga al monje.
El departament que dirigeix Baltasar fa més d’un any que duu a terme accions destinades a conscienciar als ciutadans i ciutadanes i aconseguir un major estalvi d’aigua. Tant, que Barcelona és una de les ciutats amb menys consum d’aigua d’Europa. A més, l’estat d’opinió a mesures per solucionar el problema era procliu a sostenir al Govern.
Les últimes peces publicitàries del Departament usaven tres missatges clau que eren brutalment comprensibles i amb un gran poder de convicció i resum de la situació. Començaven amb un rotund “Estem davant la pitjor sequera dels darrers 60 anys…” . És a dir, existia una política de comunicació ben formada i exitosa fins al moment.
Fins que, el dia que arriba el primer vaixell carregat d’aigua de Tarragona, amb una canonada de captació d’aigua tramitada amb caràcter d’urgència, i amb un cap de setmana de pluges i augment de la capacitat dels embassaments (al 29%!); just aquest dia, el Conseller insinua que podrem tornar a omplir piscines.
Ja sabeu, allò tan útil en comunicació de buscar un exemple ben il·lustratiu. Aquí el tenen. Servit en safata a certs mitjans que la tenen jurada des dels moviments anti-transvassament. Així hem arribat a grans titulars com “L’aigua que arriba a Barcelona servirà per omplir piscines” o “el transvassament servirà per omplir piscines i regar camps de golf”. No pot ser, tot plegat, més desafortunat.
A això segueix una desautorització del President, la matisació de Baltasar i més i més portades. I notícies provinents de Tarragona i Aragó, per acabar de sumar pressió. I sort que a les files del PP ara ha arribat el silenci…
Què ens mostra això? Que la planificació, l’estratègia… que encara que tinguem bons missatges, que haguem gastat molt en publicitat; que haguem fet tota la feina ben feta; sempre pot passar alguna cosa que desfaci tota la feina. La improvisació sempre és dolenta. I amb un micròfon davant, més.
Més improvisació a l’Ajuntament de Barcelona. Ningú va pensar que la capital de Catalunya, amb uns ingressos astronòmics per turisme i una de les ciutats més visitades del continent, podria tenir problemes per la sequera? Ningú va pensar en fer una campanya proactiva sobre el tema? Ningú va pensar en visualitzar que “passarem sed, però no ens en faltarà perquè treballem per reduir consum i assegurar l’abastiment” d’una manera clara i proactiva?
Les portades que la premsa internacional ha dedicat a Barcelona poden tenir algun cost per a la ciutat, però l’actitud reactiva, de nen spoiled emprenyat, no és la millor opció ni la millor imatge. Les crisis són oportunitats, sembla que a l’Ajuntament que viu en letargia permanent no se’n han adonat. Precarietat en la direcció de la comunicació…
Som-hi!
El gran Toni Puig ens va ensenyar en el transcurs de les classes del màster com es crea el valor d’una administració, una institució… un país. Ens parlà de la necessitat d’escoltar correctament el que diu la gent, de tenir ben clara una visió i una missió que cal comunicar als ciutadans d’acord amb el què estan demanant; aixó construim un valor/marca que s’ha de recolzar en uns atributs bàsics.
I per això serveix la publicitat institucional, per fer que aquests valors penetrin en la societat i serveixin per apuntalar un projecte comú, una idea que ajudi a cohesionar la societat.
La Generalitat de Catalunya ha escoltat a la societat, ha vist que els problemes amb les infraestructures, les apagades, l’aigua, la desafecció política… aquest és el context. El context que ha explicat l’informe de la desafecció presentat divendres.
I no és casual que aquesta setmana la Generalitat presenti una nova campanya institucional que pretén despertar a la societat catalana. Fer-la trempar, animar-la, encoratjar-la. I com ho volen fer? Amb un simple però enèrgic “Som-hi”
La campanya, que gràficament no m’agrada, però que té un excel·lent spot de televisió i ràdio, és una bombolla de còmic quadrada amb un “Som-hi!” vermell a dins.
Som-hi significa aquest impuls, aquest copet a l’esquena. Som-hi és endavant, anem a més. Som-hi és podem. Si fos psicòleg, podríem parlar dels beneficis de la confiança per a la realització de tot tipus d’activitat. De la confiança necessària al management empresarial, però també de la confiança que necessita la construcció d’un lideratge.
I si Catalunya vol tornar a ser líder, necessita que els catalans i catalanes hi confïin. No sóc amant de les campanyes institucionals, però he de dir que em sembla molt encertada. Molt. Crec que han escoltat bé i que han fabricat un bon valor. Potser no té la mateixa força que “La suma de todos” de la Comunitat de Madrid, però ara cal fer-lo viu, que prengui força. Molta força. Que és el què necessita el país per sortir d’aquest pessimisme tan culé.
I… Som-hi!
Tienes un e-mail!
vot@!
Construir una catedral sense saber construir una barraca és, continuant amb els símils de la construcció, començar una casa per la teulada. De la mateixa manera, pretendre utilitzar les eines més modernes que internet posa al nostre abast, sense dominar aquelles que fa temps que s’usen és un problema.
Aquest problema l’arrosseguem al nostre país des de fa molts anys i a la vista de les darreres eleccions generals, el seguim patint. Internet ha posat a disposició de la política de comunicació política, empresarial, social, etc. una sèrie d’eines que permeten arribar millor als públics i fer que el nostre missatge sigui escoltat. Blocs, webs 2.0, xarxes socials, sindicació de continguts, els vídeos, etc. Totes elles, eines d’última generació que, amb més o menys fortuna, els partits han utilitzat en els darrers temps.
Però, on és el correu electrònic? Quin espai ocupa en els plans de comunicació dels partits? Senzillament aquest espai no l’ocupa ningú. La seva relació cost-efectivitat és prou bona i sembla que això no es tingui en compte. A més, el correu electrònic, eina bàsica i primitiva de la xarxa, ens permet arribar (si tenim una bona base d’adreces) a molta gent, de manera personalitzada i amb possibilitat d’enllaçar-los als nostres llocs web.
És evident que això també ho fan les xarxes socials, però la diferència és que el correu electrònic el fan servir els usuaris intensius i els que no ho són. A diferència de les xarxes socials o blocs, que solen rebre en major proporció visites dels usuaris intensius.
Si acompanyem la base d’adreces amb alguns elements de control podrem afinar més en els missatges, podrem enviar-los al públic correcte.
No és tracta de fer pivotar l’estratègia en el correu electrònic, sinó utilitzar el seu potencial per reforçar la nostra acció. Realment és impossible que els partits enviïn, a més d’una agenda d’actes, els missatges principals? Si les empreses ens envien atractius newsletters per triar una marca de xiclets o una altra, perquè no fan el mateix els partits?
El cas paradigmàtic el trobem a Estats Units. Un país on internet ha crescut (en el sentit de grow up), té una proporció d’usuaris major que a Espanya, amb més intensitat, amb més participació en xarxes socials, etc. el correu electrònic encara subsisteix i manté importància.
La setmana passada, del 24 al 30 de març, els candidats demòcrates i el republicà van enviar un total de 14 correus electrònics. La més activa va ser Hillary Clinton, amb 6 e-mails, Obama la segueix amb 4, 3 pel nominat republicà McCain i 1 el Partit Demòcrata.
Són correus directes, amb el missatge que cal enviar a cada moment. Amb links i crides constants a la donació econòmica; en definitiva, l’ús d’una eina bàsica que està a l’alçada de les circumstàncies i del que demana una campanya tan intensiva com l’americana.
A Catalunya només CiU envia amb certa regularitat el butlletí E-CiU, on s’hi contenen els principals actes del partit. Altres partits no fan enviaments massius, ni en campanya electoral. Hi ha altres exemples de candidatures que han preparat un sistema per recaptar correus electrònics però després no els han utilitzat, com Esperanza Aguirre. I altres, com els CiberVoluntarios Progresistas del PSOE que han usat el correu electrònic prou intensivament en campanya, però amb uns usos que al meu entendre no ajuden a l’estratègia definida. No és el mateix enviar un argumentari, una foto denúncia clara, un enllaç a un vídeo, una part significativa i atractiva d’un discurs; que un correu demanant que votis a favor de Zapatero a l’enquesta de El Mundo o La Razón.
A vegades no veiem el que tenim a mà i desitgem allò que és difícil. Molts volen fer d’internet una catedral, quan amb les eines de les que disposen no saben ni construir una barraca.
Rajoy confia en un català
Us enganxo l’article sobre l’assessor de campanya dels populars, el català Antonio Sola, que va treballar en la campanya de l’actual president de Mèxic Calderón.
Rajoy confia en un català per moderar la seva imatge
- • L’assessor Antonio Sola aclareix que ETA i l’Estatut no centraran els missatges del PP
- • La dona del candidat entrarà en la campanya per realçar la seva faceta “humana”
ECONOMIA I GESTIÓ
Però en el full de ruta de Sola el model d’Estat i la lluita antiterrorista no ocupen un lloc rellevant: “Aquests temes no seran l’eix de campanya, encara que se’n parli. Es parlarà molt d’economia i de gestió, temes que interessen a tothom i no només al votant més de dretes”.
Si se li pregunta per les virtuts del polític que ara té entre mans, Sola ressalta la seva “credibilitat”. Però, a aquestes altures de la legislatura, també té clar quins són els punts en què Rajoy ha de parar més atenció si vol aconseguir un suport social majoritari: mostrar-se més humà i incidir en els missatges que el situïn, davant els ulls del votant, en el centre polític.
ANTIC COL.LABORADOR DEL PP
Aquest especialista en comunicació electoral, titulat en periodisme, va adquirir part de la seva formació en el departament de telegènia del PP, on, als anys 90, va fer el seguiment de diverses eleccions, incloses les que van portar José María Aznar a la Moncloa. Va desenvolupar després tasques de consultoria per a polítics i empresaris d’Espanya i Iberoamèrica, fins a establir-se un llarg temps a Mèxic, on va treballar, entre altres, per als conservadors Vicente Fox i Felipe Calderón. I d’assessorar Calderón, a qui va ajudar a convertir-se en president, ha passat a recolzar Rajoy, amb qui ja col.laborava esporàdicament.
Però va ser el 9 de març passat –la vigília de la manifestació que els populars van convocar a Madrid contra l’excarceració de l’etarra Iñaki de Juana Chaos– quan Sola i Rajoy es van reunir i van tancar els serrells d’un acord de cooperació permanent. En aquella cita va quedar clar que Sola seria el principal assessor del candidat sobre com transmetre els seus missatges a l’opinió pública, sense intervenir en altres tasques de campanya tradicionalment reservades a l’aparell del partit.
Així, el nou col.laborador del cap de l’oposició decideix com, quan i on ha de fer-se públic un anunci –prèviament dissenyat per l’equip electoral, que dirigeix Pío García-Escudero– a fi que resulti més atractiu i, si és possible, tingui més impacte en l’electorat.
UN CANDIDAT “DISCIPLINAT”
El candidat, apunta Sola, és “disciplinat”, “fa grans esforços per escoltar a tothom i, des de fa mesos, posa molt interès a corregir possibles errors”. L’entorn de Rajoy afegeix que el candidat està posant un èmfasi especial a trencar la barrera que li imposa la seva timidesa, i que tant els seus gestos com les seves paraules s’orienten a mostrar-se com un home “capaç de governar, de gestionar el país i de negociar amb altres”, i a la vegada “pròxim” als ciutadans corrents. Com a punt d’inflexió, l’equip de Rajoy assenyala la seva participació en el programa de TVE Tengo una pregunta para usted, perquè va guanyar confiança i “va començar a comunicar millor” en el “tu a tu”.
D’ara endavant, el seu assessor d’imatge vol treure el màxim rendiment a aquesta faceta “humana” d’un personatge que no exposa a la llum pública cap aspecte de la seva vida privada i que, a tres mesos de la cita amb les urnes, preveu celebrar més actes públics amb la seva dona, Elvira Fernández. “Cada cop té més llimada aquesta imatge sòbria que, fins no fa gaire, delatava que és registrador de la propietat”, diuen en broma els més pròxims a Rajoy.
La manifestació com a recurs.
El dret a manifestació és un dret inseparable de la pròpia naturalesa dels Estats democràctics i de dret. Els individus han de tenir reconegut i respectar el dret a poder expressar públicament el seu punt de vista mitjançant una manifestació.
En els darrers anys hem presenciat com fer sortir la gent al carrer, darrere una pancarta, ha estat molt utilitzat pels partits polítics per als seus propis interessos. No cal oblidar que la manifestació és una forma de participació política no convencional. Des de les manifestacions massives contra la guerra d’Iraq, a la polèmica en ple 11M sobre el lema de la pancarta. A les manifestacions dels bisbes.
Aquesta legislatura ha estat especialment agitada per part de la dreta espanyola. El PP ha trobat en l’AVT una bona projecció pública per mostrar el seu descontentament amb la política antiterrorista del govern espanyol. Demà dissabte tornaran a sortir al carrer, però aquest cop el candidat Rajoy no hi assistirà; segurament influenciat pels seus assessors de campanya que li hauran dit que la última cosa que ha de fer en pre-campanya és aparèixer darrere d’una pancarta que generarà polèmica.
Els assessors li deuen haver dit que després d’aparèixer als mitjans en plena jornada de reflexió de les eleccions de 2004 i de la rellevància notòria que té la seva presència en aquest tipus d’actes, és millor quedar-se a casa.
Tot un missatge als sectors més moderats de l’electorat, el centre, els indecisos. La idea que el general no ha d’estar a la primera línia del camp de batalla. Que ho ha de mirar des de dalt, en tota l’amplitud dels diferents moviments.
Rajoy no hi serà però si la plana major dels sectors més radicals del partit, demostrant que encara que la tàctica demana que Rajoy no hi sigui, l’estratègia de l’enfrontament total en temes com el terrorisme exigeix que hi siguin recolzant a Alcaraz.
faZebook
El grup de suport a Zapatero creat a Facebook sorgeix, pel què sembla, ha sorgit de la iniciativa d’alguns joves que pretenen mostrar el recolzament al president del Govern. El País avui se’n fa ressò d’aquesta presència i ja he contactat amb l’Administrador del grup per a conèixer més d’aquesta acció. Us mantindré informat.
En tot cas, primer candidat a la presidència amb presència a aquesta xarxa social que tant important està essent als Estats Units. Veurem com evoluciona aquesta presència dels candidats allà on hi ha tants joves que no tenen (reben) motivacions per anar a les urnes. Observarem amb delit si els partits se la juguen i s’acosten a aquest sac de vots verges i inexplorats…
Moviments de tropes
Sembla que els grans partits s’hagin posat d’acord aquesta setmana per començar a organitzar els seus quadres a internet. A mitja setmana el PP de Catalunya es posava en contacte amb els contactes de la seva base de e-mails per informar de la posada en marxa del portal de voluntaris populars. Com molt bé indica en Xavier Peytibi al seu post, els populars de Catalunya sembla que s’han començat a posar les piles a internet des de la dimissió de Piqué. De fet, a mi aquest canvi em va enxampar al bell mig de la redacció de la meva memòria de postgrau.
En aquesta web que els populars han llençat de manera efectiva aquesta setmana, podem observar com s’opta per l’ús de les eines 2.0 que propicien el debat i inciten a crear una xarxa de blocs populars. Pel moment, la web es mostra bastant inactiva, només hi ha l’enllaç al bloc de Daniel Sirera i els fòrums només tenen unes 3 entrades, entre elles un enllaç a un vídeo de YouTube de Intereconomía i l’anomenat “contador de la esperanza” on un usari resta els dies que falten per les eleccions generals. A nivell de materials, la web ens facilita una útil guia sobre com crear un bloc al servidor blogger, logotips per inserir als blocs i arxius per a poder realitzar adhesius o samarretes.
La web enllaça al canal YouTube dels populars, al Flickr i al seu Facebook. Caldrà veure com aquestes plataformes de xarxa social responen a la crida dels populars, ja que fins ara –almenys a Catalunya- sabem que el PP té una de les xarxes més inactives. No podem dir el mateix a nivell espanyol, on els conservadors gaudeixen d’àmplis espais i ressò. Quedarem expectants per veure l’evolució d’aquesta nova aventura.
El PSOE no es limita a fer vídeos on Zapatero riu de sí mateix, a presentar la primera web de pre-campanya i a aparèixer a programes d’humor. El PSOE fa mesos que compta amb una web de partit que incorpora un disseny i utilitats que l’aproximen al món 2.0. En contraposició a la web nacional del PP, els socialistes tenen una web molt més navegable, amb informació més visible i actualitzacions més atractives. Hem de retenir, però, que les webs institucionals dels partits són poc visitades i no comuniquen excessivament; és a dir, no tenen una clara intenció persuasiva (jo crec que haurien de desenvolupar aquesta vessant). El fet és que el disseny d’aquesta web ja fa temps que compta amb una secció per a voluntaris. Des de molt abans de les eleccions municipals de maig, aquesta secció ja estava publicitada i jo m’hi vaig apuntar. A part de dos o tres correus de prova, no ha estat fins aquesta setmana que no s’ha iniciat de veritat el què els socialistes anomenen “Cibervoluntarios Progresistas”. Els CVP són aquelles persones que des de les seves webs defensen les idees socialistes. O progressistes com diria en Z.
Avui ens han enviat el manual del bon activista, en pdf i amb salutació de José Blanco. Aquest manual no es limita a ensenyar com fer-se un bloc, sinó que conté elements essencials de l’estratègia socialista, explicacions de la visió i la missió de les accions. Dóna molts consells sobre l’ús de les eines i de les actituds que cal adoptar. I les que cal evitar. Pels socialistes cal fer ús dels blocs, les webs, els sms i la participació en xats i fòrums. Aquest manual també ens assenyala quins han de ser els nostres targets: les persones properes i totes aquelles que estiguin indecisos. Es pretén cercar el vot dels indecisos; suposo que influits per allò que a internet els “convençuts parlen als convençuts”.Mas i el videobloc, el bloc de Duran, la web dels populars, l’activació dels CVP progressistes… hi ha rumor de tropes posicionant-se: la guerra està a tocar.
