No puc començar aquest post evocant el que vaig fer aquell 9 de novembre de 1989 perquè la meva memòria no arriba per a tant. D’aquella època, només guardo en els plecs del meu cervell algunes imatges aïllades d’un avi executat -que anys més tard vaig comprendre que era Ceaucescu, el tirà romanès-, uns senyors trencant una paret pintada i molts focs artificials. Durant aquella època, amb poc més de cinc anys d’edat, creia que el cop d’Estat que va patir Gorbatxov va ser el causant de la taca al seu front…

Jo formo part d’una generació d’europeus que ha consumit el relat de la caiguda del Mur de Berlín. Perquè la seva caiguda -o el seu enfonsament o com se li vulgui dir- té tots els elements per ser un gran relat, un gran transmissor de valors per a tota una generació d’europeus. Una història emocionant de superació i de defensa de la llibertat.

És una gran història europea. Del conflicte a la pacificació, de les ferides profundes a curar -potser tard- però superar-les al cap ia la fi. Aquesta idea que a Europa avui és possible un espai de pau i llibertat sense precedents. Aquest aniversari ha de servir per reflexionar sobre això i defensar aquest relat que, al final, va tenir un final feliç.

A l’altre costat de la balança hi ha els anys de divisió, patiment i desolació. Les històries de les famílies separades i els cadàvers que el mur va deixar a banda i banda. Per això, la visita al museu que es troba a l’antic Checkpoint Charlie és extremadament enriquidora i il·lustrativa. I sobretot, el testimoni més fidel d’un món dividit per un teló d’acer que havia començat a enfonsar-se anys abans d’aquest dia de la tardor berlinesa, però que va accelerar la seva caiguda al pas dels berlinesos d’ambdós costats dels passos fronterers.

Aquesta història europea té també la seva història de comunicació. O de com a vegades un procediment establert no té altra alternativa que no aplicar-se. No vull abundar sobre la història d’aquest moment, avui pràcticament tots els mitjans dediquen grans espais a aquesta efemèride, però em sembla especialment interessant la manera com la frontera va cedir i es va obrir de bat a bat.

Aquell dia de novembre, el govern de la RDA va anunciar el canvi en la política de viatges a l’exterior, que va ser el tema que va derivar de forma immediata en la caiguda del mur. Aquesta política, que entrava en vigor a les 4 am del 10 de novembre, va ser anunciada en una roda de premsa per Günter Schabowski que va ser retransmesa en directe per la televisió de la RDA. Totes les restriccions de circulació havien estat eliminades:

“Els viatges privats a l’estranger es poden autoritzar sense la presentació d’un justificant – motiu de viatge o lloc de residència. Les autoritzacions seran emeses sense demora. S’ha difós una circular en aquest sentit. Els departaments de la Policia Popular responsables dels visats i del registre del domicili han estat instruïts per autoritzar sense retard els permisos permanents de viatge, sense que les condicions actualment en vigor s’hagin de complir. Els viatges de durada permanent poden fer-se en tot lloc fronterer amb la RFA. “

Tot i que el projecte encara era a aquelles hores pendent de l’anàlisi del Comitè Central, a les 18:57 va acabar la roda de premsa en la qual un periodista italià havia preguntat sobre el moment en que entraria en vigor aquesta transcendental decisió. Schabowski consultar les seves notes i va afirmar que l’havia fet de forma immediata.

Des d’aquest moment, els berlinesos es van amuntegar a banda i banda del mur. Els policies encara no havien rebut instrucció, ja que la mesura entraria en vigor l’endemà i, de fet la decisió del Consell de Ministres encara no era definitiva.

Però l’anunci per un mitjà com la televisió, en directe, va desplegar tal expectació que les fronteres es van obrir de bat a bat -a les 23 hores d’aquesta nit s’obria el primer lloc fronterer- i els ciutadans, sense la por de ser tirotejats , van començar a enderrocar aquest mur amb tot el que tenien a mà.

L’obertura de les fronteres va tancar una fosca etapa de la història europea al mateix temps que queia el mur. Inaugurava una etapa diferent, per a un món diferent. Un món en que el mur va passar a ser el símbol de la divisió, la por i la manca de llibertat a ser el baluard dels aires del canvi. Un nou món en que aquest mur passaria a ser un souvenir que avui està repartit pel món. Inclosa la meva habitació.