Als Estats Units la política es duu a l’ADN. Agrada, es viu des de la infància. Si a això li sumem el gust per l’espectacle, arribem al propi espectacle de la democràcia, el showbusiness de la política. Les campanyes en gran, els grans anuncis electorals, el domini de la imatge, una política per tots els sentits. I gairebé, per a tots els públics.

Potser per això, el món de l’entreteniment no és aliè a la política. Des d’una gran quantitat de títols cinematogràfics dedicats als inquilins de la Casa Blanca a la mítica sèrie ambientada a la zona de treball, l’Ala Oest de la Casa Blanca. Presidents més o menys convincents davant les càmeres, però també de groc i en animació.

La família més famosa d’Amèrica, The Simpsons, fa 20 anys. I com a bona família americana, també duu la política en el seu ADN, encara que Homer sigui el típic ciutadà allunyat d’ella. Aquesta sèrie d’èxit, que compta amb un humor intel·ligent i uns guions molt treballats, arriba en bona forma al seu aniversari i mirant enrera podem adonar-nos fins a quin punt la política ha estat una part central del show.

Després de milers d’episodis, 12 presidents han “actuat” per als Simpson. Des del pare fundador, George Washington, a George W. Bush. Però a més, escenes, frases i discursos cèlebres de la política nord-americana s’han colat gairebé sense avisar en moltes escenes de la família groga: el bebè Maggie va imitar a la nena del famós espot de LB Johnson, Daisy. I Bart va jugar amb l’spot electoral “Rats” de Bush. O Homer pronunciant la paraula “nuclear” com el president Eisenhower.

Aquestes són les 10 millors escenes presidencials a The Simpsons:

George Washington
En el marc del bicentenari de la ciutat de Springfield (amb fortes connotacions al propi aniversari de la nació celebrat anys abans), Lisa descobreix el terrible secret del seu fundador. A la recreació d’aquest, el primer president americà forceja amb l’home que dóna nom a la ciutat. I descobrim perquè al seu retrat oficial li falta un tros.

George H.W. Bush
El primer president Bush es trasllada a Springfield després de deixar la presidència. La raó és simple, és la ciutat d’Amèrica amb menys interès per la política. La parella presidencial es va instal·lar davant de la casa dels Simpson i inicia una tensa relació veïnal amb Homer. Amb referències a “Daniel el Trapella”, Bart juga també un gran paper.

John Fritzgerald Kennedy
L’avi Simpson descobreix durant la Segona Guerra Mundial que JFK és, en realitat, un nazi. Per què? En un vaixell de guerra recita les famoses paraules “ich bin ein berliner” i Abe Simpson ordena la càrrega contra ell.

Richard Nixon
Durant un capítol de Halloween, Homer ven la seva ànima al diable per un donut. La família exigeix un judici just, format per un terrorífic jurat d’assassins i éssers diabòlics. Inclòs Richard Nixon.

Thomas Jefferson
Enfadat per ser un segon plat en els memorials de Washington, el president Jefferson es nega a donar consell a Lisa quan pateix una manca de fe en la democràcia en descobrir un cas de suborn a un congressista.

Abraham Lincoln
Encara que apareix alguna escena, la més famosa és un gran homenatge. Quan Lisa arriba a presidenta dels Estats Units en un salt al futur, Homer i Marge s’instal·len a la Casa Blanca. Homer es passarà tot el capítol buscant l’or de Lincoln que acabarà sent un vers.

Jimmy Carter
Els Simpson ajuden a l’expresident en la seva fundació construint cases per als més desfavorits.

Gerald Ford
En el mateix capítol de la tensió veïnal amb Bush, Ford s’acaba instal·lant a la mateixa casa i congenia ràpidament amb Homer: futbol i cerveses són la clau.

Ronald Reagan
L’actor va tenir el seu moment als Simpsons en ser convidat a la festa d’aniversari del pèrfid republicà local: el senyor Burns.

Bill Clinton
Potser un dels presidents que més vegades ha visitat els Simpson. Homer va contestar la trucada que va fer als vencedors de la Superbowl, va intentar seduir a Marge en diverses ocasions i va visitar a la petita Lisa.

I queda ressenyar l’aparició de dos presidents més (Franklin D. Roosevelt i Andrew Jackson) i la menció expressa a Obama: Homer va intentar votar per ell però ho va fer per McCain.

Així que potser per això, els productors dels Simpsons no deixen de fer gestions per aconseguir que Obama sigui el primer president que presta la seva veu per a un capítol. A veure si ho aconsegueixen. I que ho puguem veure durant molts anys més amb aquesta excèntrica família. I si no és possible, qui sap, potser Homer arribi a President…

“I la següent pregunta és per al senyor Rajoy. Senyor Rajoy, si el seu fill deixés embarassada la seva nòvia amb 16 anys, acceptaria que ella avortés? “

Imaginem que en un debat electoral el 2012 el moderador o moderadora preguntés a boca de canó aquesta pregunta a Mariano Rajoy. Encara que les seves postures hagin estat fermes al llarg de la legislatura, fins i tot al llarg de la seva vida, si no aconsegueix articular una resposta emocional, sincera, que pogués fer qualsevol pare o mare, no serviria de res tanta fermesa.

Tot i que potser, tal com es plantegen els debats electorals al nostre país, aquesta pregunta podria aparèixer a “Tengo una pregunta para usted”. En aquest programa ja vam veure una cosa semblant a aquesta incapacitat de connectar en algunes de les preguntes més complexes… Però sempre és un risc enfrontar-se a preguntes tan directes.

Potser l’exemple més clar és el de Michael Dukakis, el candidat demòcrata que va perdre les eleccions davant George Bush el 1988. Dukakis era governador de Massachusetts i havia defensat sempre una posició molt concreta davant la pena de mort.

Contrari a la pena capital, la seva campanya electoral es va veure entelada per un atac de Bush amb el famós vídeo sobre la història de Willie Horton, un fosc episodi de la seva etapa com a governador. Willie Horton, un convicte afroamericà per assassinat, va gaudir d’un permís penitenciari en el qual va violar i va atacar una parella. El vídeo, mostrava la que van anomenar “política d’Dukakis sobre el crim”.

Així, en el debat presidencial, amb el crim sobre la taula, el moderador va preguntar:

“Governor, if Kitty Dukakis [la seva dona] were Raped and murderer, would you favor an irrevocable death penalty for the killer?“

Dukakis va respondre:

“No, I Your say, Bernard. And I think you know that I’ve opposed the death penalty during all of my life. I Your say see any evidence that it’s deterrent and I think there are better and more effective formes de deal with violent crime “

A partir d’aquí, Dukakis va desplegar una resposta detallada de les seves raons, amb una absència total de apel.lacions emocionals. Per a molts americans, la manca d’emoció en una cosa que s’estremeix a qualsevol va ser suficient per retirar el suport. Les enquestes van mostrar com el seu suport sota del 49% al 42%. Havia començat les eleccions amb 20 punts d’avantatge sobre Bush.

De vegades una sola resposta pot fer trontollar tota una carrera política. Diuen que Ted Kennedy no va arribar a president-entre altres coses-perquè no va saber respondre a la pregunta de per què volia ser president.

Potser per això, els polítics tenen tanta por de ser preguntats. Però a vegades, parlar des del cor pot ser la millor resposta.

Un dels estats emocionals que una estratègia política pot generar de forma conscient és la por, ja que les reaccions que genera són tremendament poderoses a l’hora de moure l’electorat a l’acció.

No podem buscar racionalitat en això, és una estratègia dirigida a les emocions i com a tal, si funciona, no ens permetrà discernir entre l’objectivitat o no de les dades. Quan alguna cosa s’analitza des de l’emoció, difícilment podrem apel·lar a aquesta capacitat de raciocini que, en fred, es tornarà una revelació.

La sensació de por ens predisposa a buscar la solució més contundent als problemes plantejats en pro de la nostra pròpia supervivència o de mantenir el nostre status quo. Plantejar disjuntives sota el prisma de la por ens durà a prendre decisions que, en altres situacions, consideraríem dràstiques.

No hi ha manera d’expressar millor aquesta intencionalitat de fer de la por una basa política que els espots electorals. Generar una emoció en menys de 30 segons, com un atac fulminant a la nostra amígdala que ens posarà en tensió. Anuncis que faran ús de la música -in crescendo, crits, alarmes, greus … -, el color -tons foscos, poca llum-, el moviment de la imatge i la metàfora com a gran expressió.

Aquests són alguns exemples dels millors anuncis de la política de la por.

Daisy

Un clàssic de la campanya electoral de Johnson el 1964. Només es va emetre una vegada, però les cadenes de notícies es van encarregar de repetir-lo una i altra vegada. En ell, una nena innocent desfulla una margarida i després d’això comença un compte enrere que porta a una explosió nuclear. La frase final del president és demolidora: “These are the Stakes To make a world in which all of God’s children can live, or to go into the dark. We must either love each other, or we must die.” L’amenaça nuclear, però sobretot l’amenaça extremista d’un candidat republicà que s’enorgullia d’això … Després de la crisi dels míssils de Cuba el context no estava per arriscar massa…

The Bear

Els últims anys de la Guerra Freda van estar marcats per l’anomenada “Guerra de les Galàxies”. En ella, el deliri nord-americà d’un rearmament soviètic -completament infundat per portar a la URSS a la fallida- és el context per aquest anunci de Reagan. Si hi ha un ós allà fora, és millor estar preparat per batre’l si ataca, o no? Senzill, fàcilment comprensible, sense dir ni una paraula sobre política exterior o defensa. Una obra mestra.

Els llops de Bush

Molt inspirat en l’anunci de l’ós, el president George W. Bush va plantejar així la qüestió de la seguretat nacional després de l’Iraq i els atacs de l’11-S. Vivim en un món de llops i hem d’estar preparats.

Les 3 del matí

Hillary, tot i no tenir experiència en cap càrrec polític, va atacar a Obama d’aquesta manera durant les primàries. Si sona el telèfon de la Casa Blanca a les 3 del matí, qui prefereixes que manegi la situació? L’ús d’una imatge familiar, un llit amb nens, és l’element que decanta la balança.

El dòberman del PSOE

Tot i que és més llarg i potser menys sofisticat que els americans, és el nostre gran anunci de la política de la por. La campanya de les generals de 1996 va dur al PSOE a posar tota la carn a la graella per contrarestar el desgast polític després d’anys de crisi econòmica, atur i corrupció. El missatge era contraposar la visió de dues Espanyes, la positiva del PSOE i la negativa del PP. L’anunci va causar un enrenou enorme en l’Espanya de 1996 i es va arribar a acusar el PSOE d’usar publicitat subliminal … encara que en realitat de subliminal no té res …

Demà es celebrarà el primer aniversari de l’acceptació de la nominació de Barack Obama com a candidat del Partit Demòcrata per a les eleccions de 2008. De fet, és tradició en les convencions (demòcrata i republicana) que el nominat aparegui a l’escenari després d’una presentació en un vídeo biogràfic.

És un moment important. Especialment en aquelles eleccions que el candidat, malgrat ser conegut, fins al moment ha estat exposat als propis, als seguidors. No era el cas d’Obama, per descomptat, però és necessari marcar aquell moment en que el candidat es presenta a tots els ciutadans i ciutadanes.

Us deixo amb el d’Obama:

El de McCain:

Però podeu veure també el de Bush el 2004:

L’aniversari d’Obama ens va donar una imatge que vull compartir amb vosaltres. M’ha semblat tot un gest del president (gest, que ens evoca la comunicació no verbal) amb una pionera del periodisme com Helen Thomas.

L’atzar va voler que el president Obama i la periodista més veterana de la Casa Blanca naixessin el mateix dia. Evidentment, no del mateix any, Helen Thomas va complir ahir 89 anys i Obama es va quedar als 48. El president va entrar per sorpresa a la sala de premsa (no és la primera vegada que ho fa) amb pastís en mà i espelma encesa i va retre homenatge a un dels mites del periodisme americà.

Les imatges destil·len tendresa i ens deixenun gest curiós: el dia de l’aniversari del president més mediàtic dels últims temps, aquest decideix cedir el protagonisme a una periodista d’avançada edat. Com el nét que tota àvia voldria tenir i que reforça encara més tots els inputs emocionals que ens va donar la seva història personal amb l’àvia que va morir dies abans de la seva victòria.

Però el gest d’ahir és més transcendent del que sembla. Va ser el reconeixement gairebé trivial, aparentment improvisat (encara que d’improvisació, poca) de la Casa Blanca a una de les persones que més hi han treballat.

Aquesta periodista va ser la primera dona en ser corresponsal a la Casa Blanca -si no vaig equivocat- i també va ser la primera en ingressar a nombroses associacions, l’única dona periodista que va viatjar amb Nixon a la trobada històrica a la Xina, etc.

Thomas és un referent per al periodisme i la política nord-americans. Ha vist passar a 10 presidents per la Casa Blanca i ha estat un referent per a tants professionals. A més, ha arribat a les pantalles de mig món perquè sempre apareixia a la primera fila de la sala de premsa més famosa del món.

Bé, no sempre. A la presidència de George W. Bush, descrit per ella com “el pitjor president de la història dels Estats Units”, va ser relegada a l’última fila i, en deixar de treballar per una agència, va perdre el “dret” de preguntar sempre en primer lloc. Sempre acabava les rodes de premsa amb el seu famós “gràcies, senyor president”, fins que va deixar de fer-ho amb Bush.

Thomas torna a estar a la primera fila i ahir va ser la protagonista de la photo-op del dia. No hi va haver ni Marilyn (potser avui seria Scarlett Johanson tornant a cantar per Obama) amb el “Happy Birthday Mr President” ni pastissos gegants per al president, encara que Domino’s, sí, la pizzeria dels mocs, va regalar pastissos gratuïts per l’onomàstica presidencial. Hi va haver un senzill pastís en un plat, una sentida abraçada i un franc somriure.

Avui publico a La Vanguardia aquest article:

Quizás alguna edición de periódico en algún lugar del mundo tituló a inicios de esta semana con “Mr. Smith goes to Washington”, el título de la famosa película de Frank Capra, la llegada del presidente-electo de los Estados Unidos a su capital federal. Podríamos relatar ese momento con un tono épico, como el que sabía utilizar Federico Trillo al hablar de la reconquista del islote Perejil, pero pese a llegar en un avión de la Air Force igual que los que utiliza el presidente, no se trataba de ninguna operación de rescate para darle ese tono.

Lo que sí supone la llegada de Obama a Washington es un momento histórico, como todos los pequeños hitos que estamos viviendo desde el pasado 4 de noviembre. La toma de posesión se acerca y poco a poco se intensifica esta carga simbólica-histórica que rodea al presidente-electo. Hablemos un poco de este período. Soy consciente de la dificultad en comprender un proceso de transición de poder tan largo: en nuestro sistema político vemos como, en cuanto hay una mayoría parlamentaria que sustente al presidente (ya sea del gobierno español o de cualquier comunidad autónoma) éste se somete a una votación de investidura que lo convertirá en jefe del ejecutivo. Jurará o prometerá su cargo y formará su gobierno. Hay casos y casos, pero no nos situamos en los casi dos meses y medio de período entre administraciones que se da en el país del Tío Sam.

¿Por qué se produce este período tan extenso? Hay razones históricas y políticas. El sistema diseñado por los padres fundadores tenía poco espacio a la improvisación y todas las decisiones tenían una razón de ser. La más imperiosa, sin duda, se refiere a la necesidad de cambiar completamente la Administración, o sea, del nombramiento de más de 2.000 cargos durante este tiempo. Algunos cargos son de aprobación directa del presidente, pero otros deben ser ratificados por el Senado. Esta es otra muestra de la voluntad de tener poderes separados y que se controlen entre sí por parte de los fundadores. Es una cuestión operativa: no es fácil borrar del día a la mañana a 2.000 cargos gubernamentales.

Más allá de las razones políticas también existen razones históricas. Hasta 1937, la investidura tenía lugar el 4 de marzo siguiente a las elecciones. Este excepcional período de tiempo respondía a lo que podían tardar los miembros del colegio electoral en emitir sus votos presidenciales y desplazarse por el país. Afortunadamente, la revolución en los medios de transporte ha dejado ya en una mera consideración de operativa política el extenso período.

Durante estos dos meses y medio, el papel del presidente-electo no es fácil, como tampoco lo es el del presidente saliente. Estos meses sirven para que el primero forme su ejecutivo, presente a sus miembros y dé pistas sobre sus acciones futuras, tal y como hemos visto hacer a Obama desde su victoria electoral. El segundo, suele usar este tiempo para pasar leyes más impopulares o incómodas. Seguramente Bush, como otros presidentes, haga uso de su poder de indulto antes de abandonar el Despacho Oval y utilice las últimas bocanadas de aire de su presidencia para pensar en aprobar otras medidas impopulares: ahora ya no necesita una reelección.

La política y la economía mundial se resienten de esta situación. El hecho que la persona al mando de la mayor potencia del mundo tenga ya una fecha de caducidad, merma su poder e influencia, tal y como estamos viendo en la crisis de Gaza. Tampoco hay muchas esperanzas que Estados Unidos ejerza una presión tal contra Israel para que considere sus ataques. Tampoco ocurriría con Obama en el Despacho Oval, pero sin duda la indefinición del momento es más palpable que nunca.

La Transición también tiene efectos en la confianza de los inversores y consumidores. Aunque el contexto está más enrarecido que nunca, es probable que reciban a Obama con un aumento en la confianza del sistema, pues se espera de él -y no porque sea mejor que otros, sino porque será la persona al mando- que dé los primeros pasos hacia la recuperación.

Para bien o para mal, la toma de posesión se acerca de manera imperiosa. Los preparativos que ya estaban en marcha en noviembre, con una vista del Capitolio llena de andamios y maderas, así como el ala norte de la Casa Blanca, están llegando a su fin. Las entradas para el juramento de Obama están agotadas y los bailes presidenciales se ultiman. The Blair House, la casa de invitados de la Casa Blanca, aún no ha sido cedida a los Obama por parte del presidente Bush, un retraso que tiene mucho de político. Así que los Obama vivirán en el famoso hotel Hay Adams como residencia. Este hotel está situado en la calle 16 y sólo un parque lo separa de la residencia presidencial. El edificio que, dicen, alberga un fantasma, es el lugar usado por la prensa internacional para dar sus crónicas desde la capital americana. Seguramente se habrán fijado en muchas ocasiones que tras el periodista aparece la Casa Blanca y el monumento a Washington en una perspectiva impresionante. Pues bien, está tomada desde el hotel que hoy aloja a Obama.

En Estados Unidos todo lo relacionado con la presidencia tiene un aire a ritual que maravilla. Estamos a pocas semanas de experimentar uno de sus momentos clímax, la toma de posesión. La semana que viene les daré más detalles de esta ceremonia que guarda el espíritu de la tradición, la solemnidad y el poder político de la carga que tiene un discurso inaugural.

La primera setmana de setembre va confirmar el què tots sabíem des de feia mesos: que John McCain seria nomenat candidat del partit de l’elefant per defensar un tercer mandat a la Casa Blanca. A continuació, trobareu els discursos de John McCain, la sorpresa Sarah Palin, Cindy McCain, George Bush, Laura Bush, Joe Liebermann i el vídeo introductori del senador d’Arizona.

Diuen que els homes es vesteixen pels peus, un refrany arcaic que denota un cert masclisme (recordeu que ho va dir Rajoy fa poc més d’un mes al referir-se al trencament amb UPN?), tot i que els peus són una de les parts més denostades del cos humà. Per molt que sigui una fília sexual per a alguns.

Per aquest motiu, que un periodista iraquià hagi atacat al President Bush en la seva darrera visita al país que va ocupar llençant-li les sabates, no és casual. En algunes cultures, aquest és un gest de deshonra dels més grans que es poden fer i així li ho ha mostrat el periodista iraquià al president dels Estats Units.

Però els peus també han estat protagonistes per altres líders. Esperanza Aguirre ens en va fer una mostra quan es presentà amb els mitjons de l’avió a la roda de premsa a la seu de la presidència de la Comunitat de Madrid. Molt s’ha especulat sobre la intencionalitat o no del gest, però és evident que aquests mitjons és van convertir en el símbol de la suposada heroicitat de la Presidenta.

No oblidem tampoc la vegada que, visitant una mesquita a Turquia, Paul Wolfovitz va ser enxampat per la premsa amb dos forats als mitjons. Recordeu el missatge que enviava la fotografia? És que de fet, un dels homes amb més poder del món, que segur es vesteix pels peus, anés amb aquells mitjons era ressenyable. Entre peus i mitjons, ens arriba el missatge.

Avui, a La Vanguardia online publico:

La semana que viene a estas alturas, sabremos ya quién será el 44º Presidente de los Estados Unidos. Se habrá decidido, pues el inquilino del Despacho Oval. El centro de poder más importante del mundo tendrá un nuevo huésped y se encontrará encima de la histórica mesa Resolute (que por cierto, está en pie en el despacho desde 1880 y está hecha con la madera de un navío británico) una difícil crisis financiera y económica a resolver.

Esto se dará con permiso de las máquinas emisoras de voto, los problemas legales y el sentido del voto en algunos estados clave, como Florida, Ohio y Pensilvania. Y será con su permiso porque ya tenemos experiencia de ver como las elecciones presidenciales han tenido como resultado un limbo político que mantuvo el mundo sumido en la más absoluta incertidumbre. ¿Recuerdan el otoño del año 2000? ¿Les suena de algo las papeletas mariposa, los escrutadores dejándose las dioptrías y una presidencia ganada en los tribunales?

Las elecciones dependerán de estos estados clave. Estados que tienen un número importante de votos en el Colegio Electoral y que el sistema mayoritario del país del Tío Sam hace que se pelee por cada voto. Existen dos fases de lucha por el voto: antes y después del escrutinio.

La primera fase la estamos viendo a estas alturas con una lucha acérrima entre la maquinaria de los dos partidos. Cada voto cuenta. Hay que perseguir cada voto. Esta es la consigna. Esto ha llevado a los candidatos a diseñar un fin de campaña muy parecido, concentrado en las mismas zonas y apelando al mismo tipo de votantes. Por ejemplo, en Ohio (estado que dio la victoria a Bush en 2004) la llave del despacho la tendrán los llamados joe sixpack, los hombres de clase media industrial, blancos, la mayoría sin estudios secundarios y que reciben este apelativo por su afición a los paquetes de seis latas de cerveza barata. No es un votante esencialmente demócrata, pero ante las dificultades económicas existe una gran posibilidad que el voto pueda decantarse hacia el senador de Illinois. Precisamente en este tipo de votantes es donde deberemos calibrar muy bien el impacto de la cuestión racial.

En todo caso, la dirección del mensaje de los dos candidatos está clara: a los indecisos. De ellos va a depender el resultado de las elecciones en los estados a los que nos referimos. Las bases ya están convencidas, ahora deben mantener la tensión y asegurarse de que los que les deben votar lo hagan. ¿Les suena esto a aquello que dijo el presidente Zapatero sobre la conveniencia de la tensión para asegurar una elevada participación? Resumiendo, lanzar mensajes a los que no saben qué votar pero que irán a votar, y asegurar que los que saben qué votar, lo hagan.

La segunda fase la veremos a partir de la noche del día 4, cuando legiones de abogados estarán dispuestos a reclamar cada uno de los votos para uno de los dos candidatos. Y es que una presidencia puede depender de un buen puñado de votos. Pero también puede depender de la reacción de los candidatos ante una situación de incertidumbre como la del año 2000. En ese sentido, si llegamos a tal extremo, otra variable que entrará en juego será el tono de los discursos de uno y otro candidato. Si parece que tiramos la toalla, quizá ya la habremos tirado antes de tiempo. Sin olvidar el papel de los medios: hace ocho años la cadena Fox News influyó decididamente en muchos americanos al otorgar la victoria electoral a Bush y no a Gore; aunque en pleno año 2008 donde deberemos concentrar la atención será en Internet, en lo que diga la blogosfera. Un terreno que, por cierto, Obama ha abonado mucho mejor que McCain; anticipándose estratégicamente a un medio que ha sido clave en esta campaña y donde el demócrata se ha manejado como pez en el agua.

La cuenta atrás está en marcha, y el consumo de los días y las horas se siente con más violencia que nunca. El peso de la historia se acerca con apresurado paso hacia los dos candidatos. Y esa sensación de ser testigos de un momento histórico se extiende por muchas partes del globo. No se pierdan la noche electoral del próximo martes, aunque lleguen con ojeras a sus puestos de trabajo el próximo miércoles. No se pierdan un momento como este… siempre y cuando no se tarde más de un mes en llamar alguno de estos estados para uno de los dos candidatos.

Encara que la nostra no sigui una societat massa donada als discursos, els efectes d’adreçar-se al públic poden tenir efectes insospitats. Dic que no som una societat massa donada als discursos perquè en la nostra vida quotidiana no tenen espai: costa trobar algú que digui unes paraules en un sopar d’aniversari. No pensem trobar-lo en un casament, una inauguració i molt menys en un funeral. Ens costa fer discursos, no hi estem acostumats.

No és estrany, doncs, que avui el país no s’hagi paralitzat pel debat de política general que comença aquest 30 de setembre al Parlament de Catalunya, el segon de José Montilla com a 128è President de la Generalitat. Tampoc ens ha d’estranyar que el comentari més escoltat a les llars espanyoles cada estiu, quan el Debate sobre el estado de la Nación pren el Congrés, sigui “i ara han de fer això?”. No parlem tampoc dels debats d’investidura. O les sessions setmanals.

No ens agraden els discursos.  O almenys, no ens agraden aquests discursos.

La nostra història ens ha donat grans oradors. Precisament, tres dels millors oradors de la història recent estaven ahir al Bages: Jordi Pujol, Miquel Roca i Felipe González. Però sembla que avui l’oratòria no està de moda.

Estic d’acord amb Manuel Campo Vidal quan al seu llibre afirma que els espanyols no saben comunicar: des de petits ens desincentiven a millorar. L’escola i la universitat no són espais per desenvolupar quelcom tan essencial com l’oratòria, les eines per expressar-se bé en públic. I això a la llarga el país ho nota.

Faig aquesta reflexió perquè ahir alguns analistes atribuïen al discurs de Nancy Pelosi, la presidenta demòcrata de la Cambra de Representants nord-americana, la causa de la pèrdua de 700 punts al Dow Jones i l’establiment del crack del 2008.

No crec en absolut que la presidenta Pelosi hagi tingut tal privilegi: el to dur de la seva intervenció no en té la culpa de que ahir molts congressistes (la majoria republicans) decidissin posar el seu escó per davant de la crisi. Com tampoc es pot atribuir al discurs que el President Bush ha fet aquest matí el fet que el Dow Jones hagi obert amb lleugeres pujades.

Però el fet que algú els hi atorgui tal importància ja és símptoma que l’oratòria i el poder d’un bon discurs són quelcom a tenir en compte, i sobretot, una habilitat que el bon líder hauria de tenir.

I tu, saps parlar en públic?