Per primera vegada en la història del Regne Unit, els líders dels principals partits es van enfrontar a un debat electoral televisat. Mai abans s’havia celebrat, ja fos per la negativa d’algun dels candidats o pel poder de la tradició i la constatació que en un sistema parlamentari amb circumscripcions tan petites, on els candidats lluiten un a un, un debat així no tenia molt sentit.
En tot cas, Brown (primer ministre del partit Laborista), David Cameron (líder dels Conservadors) i Nick Clegg (líder dels liberal demòcrates) es van enfrontar a un vigorós debat durant 90 minuts. Corrupció, sanitat, política exterior … temes proposats per ciutadans i infinitat de detalls que mercè ser analitzats. De moment, us deixo amb el vídeo del debat.
“La política és l’únic lloc on els morts ressusciten”. Aquesta frase ens va acompanyar durant tota la carrera. El seu autor, el professor Pich, d’història. I sembla que la història torna a complir-se: quan es celebra un any del congrés que el PP va celebrar a València, Rajoy està més viu que mai.
Crec que s’equivoquen a Ferraz quan afirmen sense pudor que la victòria del PP a les europees i la recuperació de la figura de Rajoy els beneficia en vista a les properes eleccions generals. La política és de tot menys estable, i suposar certes coses a futurs creient que quan les aigües es calmin tot serà com abans és, si més no, agosarat.
Rajoy ha ressuscitat. No té, almenys formalment, contestació a les seves files. L’allargada ombra d’Esperanza Aguirre és allà, però Gürtel també. Sí, les urnes l’han absolt, però el fet que en els moments més durs del temporal Aguirre i Rajoy estiguessin units ens dóna algunes pistes del que s’acosta: una lluita de debò per la presidència el 2012 (si no és abans).
Rajoy no només sembla haver posat pau al seu partit, sinó que té un as guardat a la màniga: potser els espanyols absolguin a les urnes el que els tribunals puguin arribar a jutjar. Però no crec que absoldran al Govern si la situació econòmica no millora. Aquesta és la carta a la que jugarà Rajoy, i a dia d’avui té totes les de guanyar. Sempre que aconsegueixi revertir certes percepcions que encara afavoreixen Zapatero, tal com assenyalava l’informe de Solá que El País va publicar durant la campanya.
Encara que aquesta naturalesa política de no morir mai també podria aplicar-se a Zapatero, donar per fet que amb Rajoy al capdavant del PP això ja està guanyat és una temeritat.
El primer ministre britànic, però, sembla seguir amb un peu a l’altre barri. Situació que també vivia l’any passat a aquestes alçades. Això sí, ell ja va protagonitzar el seu propi diumenge de resurrecció al liderar la resposta a la crisi financera quan un ànec coix presidia encara Estats Units.
L’ànec coix, ara, sembla ser ell. El seu govern es dissol com sucre en un cafè. Un amarg cafè ple d’escàndols de corrupció i alarmants despeses a càrrec de l’erari públic. Brown ho té molt difícil per ressuscitar una altra vegada, bàsicament perquè li falta la determinació que Rajoy sí que va mostrar en presentar-se al congrés de València.
El laborista ja ha expressat que si d’ell depengués “ho deixaria demà mateix”. El seu rostre i expressió només confirmen el que declara. La pregunta és quan i com. I la resposta serà quan es donin les condicions perquè la derrota laborista sigui menys vergonyosa.
Pich tenia raó: només es pot ressuscitar en política. Potser la resurrecció no suposi tornar a gaudir del que abans es tenia. Pot ser que aquesta tornada a la vida sigui d’una manera no desitjada. Fins i tot pot ser que sigui per mal, però la resurrecció existeix.
Si ahir ateníem al llenguatge no verbal i al tacte, avui veurem els gestos de les cimeres.
Cimeres plenes de gestos. Els gestos són una important font d’informació de l’estat d’ànim i es forma de manera espontània responent a un estímul. L’expressió facial, amb tres zones essencials per a la formació del gest (front i les celles, ulls i la resta del rostre) respon de forma fidedigna al que estem sentint en un moment determinat i sol ser una resposta del nostre cervell emocional. Potser per això, la resposta de la reina Isabel II al comportament de Berlusconi durant la foto de família a palau fou el que fou. Reacció que, per cert, s’ha valgut una resposta oficial de Palau.
Però els gestos també ens han comunicat la bona sintonia existent, com mostra la foto de Berlusconi, Obama i Medvedev que va obrir algunes edicions de premsa el divendres. La cara de felicitat del president Zapatero també és més que expressiva.
Encara que en les cimeres també hi va haver un altre tipus de gestos que comunicaven una cosa diametralment oposada …
Smile! Sense oblidar els somriures. Solen ser un complement inseparable del polític i de la seva imatge. Però com sempre, hi ha somriures que mostren sinceritat i altres que són forçades. Per forçada, la de Gordon Brown a la foto de família amb la seva Graciosa Majestat, o amb el mandatari xinès. Però en general, hem vist franques somriures.
I si atenem al fet que el somriure estimula la producció de beta-endorfines que actuen com neurotransmissors cerebrals que tenen un efecte analgèsic al dolor, ajuden a regular el sistema immunològic i a més a més, creen un cert benestar físic durant unes 24 hores, podem estar confiats que és millor que la crisi mundial s’enfronti amb una bona predisposició que amb un ambient negatiu.
No hi ha millor comunicació que la que es produeix en persona, l’un davant l’altre. Potser per esperada, després d’anys d’estancament amb el president Bush, aquestes han estat les cimeres de la reconciliació. Queden ferides obertes i enfrontaments importants, però atenent els elements de comunicació no verbal, alguna cosa ha canviat.
Les recents cimeres del G20 a Londres i de l’OTAN a Estrasburg han estat una font incommensurable d’elements de comunicació no verbal. Podríem dir que han estat una experiència per als sentits, i evidentment no em refereixo a les dots culinàries d’aquest tipus d’esdeveniments. Veurem en aquest i en un altre post els gestos de les cimeres.
La primera visita de Barack Obama a Europa com a president ha derivat en algunes curioses situacions que mostren com el canvi en política no se limita únicament a la direcció de les decisions, sinó en l’afectivitat mostrada en aquesta lluna de mel amb rang de Caps d’Estat . Alguna cosa ha canviat en les relacions entre Europa i els Estats Units, i no només ho mostren les conclusions de les dues cimeres.
El llenguatge no verbal ho ha corroborat. La postura corporal ens aporta molta informació i en aquesta ocasió hem vist com les postures obertes han predominat. Aquestes mostren una major voluntat de cooperació i són les que mostren que no hi ha separació entre interlocutors per braços o cames. Va passaramb Brown i va passar amb Sarkozy.
És clar que això no només val entre líders: Sarkozy es va mostrar més que carinyós amb la seva esposa durant la recepció a Obama a Estrasburg acariciant les seves natges.
Això no es toca. La pell és la superfície receptora més gran del cos humà i els receptors sensorials ens aporten molta informació, i la regió somatoestática de l’escorça cerebral pot associar-se a cada part del cos, tenint més pes aquelles que són més sensibles. Repartiment que, per cert, depèn de cada persona i del seu desenvolupament sensorial; com a mostra de la plasticitat del nostre cervell.
En aquestes cimeres, el tacte ha tingut un paper important. Michelle Obama va donar tot el seu afecte a la Reina d’Anglaterra amb una abraçada que, segons diuen els experts, va contradir el rígid protocol de Buckingham Palace. Encara que Isabel II va correspondre a aquest gest passant la mà sobre l’espatlla. Obama, al seu torn, ha evitat fer petons: durant la salutació a Carla Bruni no li va fer els dos petons de rigor a la galta … encara que va ser exhortat per Sarkozy a correspondre a una fan a Estrasburg.
Els dos aliats es mereixen un espai en aquest repàs anual. Perquè el seu protagonisme ha estat important aquest any i per motius ben diferents.
Començarem pel primer ministre britànic. No podem dir que Gordon Brown hagi tingut un any fàcil, tot i que encara el nou any amb més força del que hagués pogut imaginar fa només uns mesos. Les coses no pintaven gens bé pel laborista, que veia com el seu partit perdia poder en diverses eleccions municipals, amb derrotes que no es veien des de l’època Thatcher.
Quan ja podia sentir l’alè del seu gran rival, el conservador Cameron, la crisi financera mundial va ser el seu escull. El seu lideratge en la resposta a la crisi al Regne Unit li ha servit per a que el reconeguin a dins i a fora de les seves fronteres, i per a que les enquestes no el defenestrin abans d’hora. Tant és així, que en un lapsus linguae fa poques setmanes a la Cambra dels Comuns, Brown afirmà que havia ajudat a “salvar el món“.
Sarkozy ha seguit amb la hiperactivitat que ja va marcar el darrer any, però enguany ho ha fet de manera molt especial i rellevent des de la presidència de torn de la UE. No queden enrere els seus esforços per escenificar una resposta conjunta a la crisi, per buscar una sortida al punt de no retorn del Tractat Constitucional de la UE, el seu protagonisme compartit amb Ingrid Betancourt després del seu alliberament…
Estiuejar a Barbados ja no s’estila. Tampoc a complexos de luxe dels Estats Units. Ni a Porto Fino: que el trio de les Açores (a excepció de Bush, que ja té el seu ranxo) estigui disgregat treu molt glamour a les vacances presidencials; Berlusconi ja no obre les portes de casa seva ni posa presidents en actiu al seus iots.
És temps de crisi i després d’haver sentit durant mesos que aquest any molts conciutadans faran vacances a casa seva, seria realment provocador que els líders polítics es dediquessin a fer grans vacances rodejats de luxes. I alguns,
tornen a casa per… agost.
Gordon Brown, que no passa precisament un bon moment, estiueja a una petita població costanera britànica que és el fidel reflex de la Gran Bretanya més conservadora: Southwold, on la gent encara canta l’himne quan acaba la projecció de la pel·lícula al cinema. Brown, a més, està fent un dur entrenament personal al preu de 50 lliures diàries. És curiós com Brown o Montilla, que han estat emmarcats com a professionals treballadors i poc donats al carisma, quan experimenten problemes de gestió reben a les enquestes resultats molt decebedors, com mostren aquestslinks, però això ho deixarem per un altre dia. Com parlar de la pèrdua d’oportunitat del què va començar a general el “Not flash, just Gordon”. En parlarem.
Zapatero ja ha arribat a Doñana, que és un dels llocs preferits del president per estiuejar. El Govern aquest any tornarà a treballar dies abans per fer front a la crisi, clar que els que de moment no faran vacances seran el ministre Solbes i el Conseller Castells. Pel què sembla, el Constitucional s’ho pren amb calma i serà a l’octubre, quan s’albirin els dos anys de mandat Montilla, que donaran la sorpresa i aixafaran la guitarra a més d’un.
Però tornem a les vacances. Sarkozy ja no viatja amb retocador de photoshop inclòs als Estats Units: ara es
posa en forma a França. Hi ha crisi, però vacances n’hi ha; encara que es camuflin amb viatges oficials a Senegal o als Jocs Olímpics de Beijing. Els polítics són com la ciutadania i també mereixen dies de descans. I que agafin energia i força per encarar un any que acabarà amb dificultats… i els mitjans es queden, de moment, sense noticies.
Per cert, us heu trobat algun cop amb polítics al vostre lloc d’estiueig? Enriquiu la conversa i desvetlleu quin tipus de banyador duen!
