El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha decidit que les potencialitats de la web 2.0 i la comunicació online han de ser un canal vàlid per donar a conèixer als nombrosos i complexos públics objectiu la seva tasca. I realment, no ho tenen fàcil.

Si hi ha alguna cosa complexa en una administració és, juntament a la sanitat ia la policia, l’educació. Milers de treballadors amb sensibilitats molt diferents (personal d’administració, docents d’escoles grans, d’escoles petites. De les grans ciutats i dels recòndits pobles). Però també milers de famílies que dia rere dia confien l’educació dels seus fills als treballadors d’aquesta administració. Davant d’aquest panorama, el repte al que la conselleria havia de fer front no era fàcil. I la solució plantejada, més que agosarada, és hàbil.

Hàbil i positiva. Sense grans pretensions i amb humilitat, la conselleria es planteja aprendre conversant i les primeres experiències els han mostrat que hi ha interès. Fins i tot necessitat. Interès i necessitat per trobar un espai per conversar.

Tot això ho vam poder veure en una reunió al Departament a la qual vam ser convidats diversos blocaires de camps ben diferents (la comunicació, la política, l’assessoria, docents …), però que compartim la passió per les noves formes de comunicació.

Els camins mai són fàcils. Menys quan tenim una administració inspirada en el segle XIX, amb polítics del segle XX i necessitats pròpies del XXI. Per això, encara és aviat per avaluar l’aconseguit en aquestes primeres setmanes de funcionament dels canals posats en marxa, per a mi el valor de la reunió de l’altre dia està en l’actitud.

Francesc Grau es fa ressò en el seu bloc de la conversa en petit comitè que vam mantenir alguns de nosaltres després de finalitzar l’acte. Crec que el més rellevant de la reunió és l’actitud i la voluntat, especialment del cap del departament, el conseller Ernest Maragall.

No és habitual veure un responsable polític prendre cartes en l’assumpte i fer-ho d’una manera tan transparent, directa. Però sobretot humil. Aquesta humilitat necessària per admetre una debilitat i fer tot el possible per aconseguir-la a oportunitat.

Precisament, serà aquest caràcter heterogeni dels públics el que posarà en més dificultats a l’estructura dissenyada. Altres qüestions van aparèixer en el debat que també tindrà la seva importància (especialment el paper dels directius de la conselleria en la signatura de posts i comentaris), sense oblidar la qüestió de fons: com ser líders d’un camp que és el gran desconegut en tants centres.

Per això, m’agrada que el Departament d’Educació vulgui educar amb el seu lead by the example. Els centres escolars han de veure en les noves formes de comunicació una oportunitat i no un destorb o un temor. Això ho saben bé a Via Augusta. De fet, durant tota la reunió em va venir al cap una reflexió imprescindible d’Adolfo Corujo sobre la resistència inexistent dels grans responsables en les companyies a l’hora de prendre decisions relacionades amb Internet. Ni a l’empresa és tan estrany que els presidents o CEO apostin pel medi com a mitjà estratègic, ni el va sent en l’Administració, com mostra Maragall.

Seguirem expectants l’evolució d’aquests canals. Té grans reptes a superar.

Twitter

Blog

YouTube

Algú va dir alguna vegada que Felipe González es tenyia les patilles per semblar més gran  i donar una imatge de credibilitat durant els primers anys de democràcia. Algú va dir alguna vegada, no fa molt de temps d’això, que els ministres han d’anar amb corbata per semblar creïbles. Però sempre, és millor ser-ho que semblar-ho. També a Internet.

Quan ens enfrontem a la difícil tasca d’organitzar la presència online d’un polític o d’un partit polític hem d’atendre a moltes qüestions, des de dissenyar un lloc web o un bloc atractiu a que aquest funcioni bé en cercadors, sigui usable i accessible a aquelles persones amb alguna discapacitat. Però a vegades se’ns oblida que la nostra presència ha de ser, també, creïble.

I per ser creïble no val amb posar el logotip del partit, penjar una biografia personal del candidat o candidata i, com qui no vol la cosa, pretendre que l’usuari cregui ja per si mateix que amb la finestra oberta a la participació ja és suficient. No, hem de suar la samarreta.

Per suar la samarreta, ens hem de prendre seriosament la nostra presència a la xarxa. Entendre que si obrim una finestra a la participació, hem de fer-ho. Tant és que sigui un perfil a Facebook, un compte a Twitter o un correu electrònic a la teva web. La credibilitat te la guanyaràs participant, no només mostrant el teu logo o penjant un parell de vídeos que et va recomanar fer el teu equip de col·laboradors.

Com sabeu, en moltes ocasions obro aquest bloc a la participació de veus de diferents colors i idees. Ho vaig fer per les eleccions al Parlament Europeu i recentment amb motiu de la Diada nacional … i no sempre és fàcil aconseguir contactar amb qui voldries.

Per exemple, sempre he convidat als partits petits com UPyD o Ciutadans. En ambdós casos vaig fer servir una eina que tenen en els seus llocs web: el correu electrònic. L’equip de comunicació del partit de Rosa Díez i el mateix Albert Rivera van ser els destinataris de dos correus que mai van respondre. Si no has de respondre a la consulta dels ciutadans, per què demanes que et contactin?

Alicia Sánchez-Camacho, la flamant candidata del PP català, va fer el mateix amb el seu perfil a Facebook. Li vaig enviar un missatge que mai no va respondre. I podríem parlar també de les mencions i preguntes a Josep Antoni Duran i Lleida que sempre cauen en el buit….

Participar té la seva part de compromís i s’ha d’entendre quan un dóna el pas. Que sempre és benvingut, per descomptat, però no es pot abusar de la confiança de l’usuari. De què ens serveix inaugurar la millor botiga a la 5a Avinguda si tanquem les portes amb pany i clau?

“Albert, surt d’internet!”. És una de les frases preferides d’un dels meus tiets. Encara que presumeixi de modern, potser no entén que avui d’internet ja ni s’entra ni es surt: s’hi està. Que això és una conversa d’unes dimensions que mai hauríem pogut imaginar i que la xarxa ha tingut, té i tindrà molt a veure en els canvis que vivim com a societat.

Suposo que si l’Albert hagués sortit d’nternet, no hagués conegut això dels blogs. No s’hauria animat a començar una bitàcola sobre comunicació política i ara no estaria pensant com escriure un post d’aniversari sense semblar Penélope Cruz rebent un Oscar.

Però aquesta conversa, si l’Albert hagués sortit d’internet, segurament s’hauria donat igualment: no és aquest bloc l’excusa per a ella, ja que la xarxa n’és plena de persones com tu, que llegeixes ara mateix aquest post, interessades pel que s’escriu aquí i que enriqueix, no només aquest bloc, sinó tants d’altres.

Per això, com l’Albert no va sortir d’internet i ara estàs llegint això, deixa’m donar-te les gràcies. Si ets una de les persones a les que he conegut més enllà dels pehacpés, els ceceesses i els hacheteemeeles, ja ho hauràs vist en la meva cara i en directe: no saps quant m’alegro d’haver-te conegut amb l’excusa de tenir un bloc. Si ets de les persones que hi entres, llegeixes, comentes, reflexiones, t’enfades, rius, et sindiques; pel tercer aniversari espero que ens coneguem. I gràcies, com no.

He estat pensant en com celebrar aquest segon aniversari, però això no és més que un bloc. La millor manera de celebrar-ho és sabent que hi ha algú a l’altra banda. I que aquest algú ets tu. Que pot ser un estudiant (i tant de bo alguna cosa et serveixi per al treball que estàs a punt d’acabar), un polític (que t’indignes quan et critico una mica, però que t’alegres també de tant en tant), un sofert company o companya de treball (al que hauré gairebé amenaçat per a que llegeixi alguna cosa), un amic o un familiar (que per cortesia / obligació et llegeix) o algú que buscava a Google i ho va trobar.

I si vols veure com va començar això… no et tallis.

Ahir al matí, tot i ser Divendres Sant, Com Ràdio va dedicar una part del seu programa matinal a tractar els blogs; què són, per a què serveixen, els blogs com a mitjà de comunicació… fins i tot com a amenaça del periodisme.

L’amena conversa amb Trina Milan i Montse Cebrián, va comptar amb la participació del públic i de les piulades del Twitter.

Crec que amb una mica de recerca trobareu l’arxiu aquí.

Se’ns escapa una cosa molt important rere els grans titulars que aquestes setmanes omplen la premsa escrita i la digital.

Se’ns escapa una cosa molt important cada cop que veiem com la borsa sembla una muntanya russa.

Se’ns escapa una cosa molt important cada cop que els nostres governants ens donen titulars, un nou banc es declara en fallida, baixen els tipus d’interès o l’economia afecta a la carrera a la Casa Blanca.

Sí, se’ns escapa una cosa molt important. Darrere de tot això hi ha persones. Persones que estan veient com la crisi financera està afectant a les seves vides. Persones que han vist com en els darrers mesos les seves situacions econòmiques han empitjorat, no poden fer front a les seves despeses corrents, no poden fer front al pagament de les seves hipotèques, a les coses més bàsiques.

Darrere d’aquesta crisi s’amaga el fantasma d’un repuntament de la pobresa. I els efectes es comencen a notar: a Barcelona s’ha disparat l’assistència als menjadors de beneficiència, a tall d’exemple. També a Barcelona l’Ajuntament destinarà més fons a lluitar contra la pobresa el 2009, perquè es preveu un augment d’aquesta.

Però més enllà de la nostra realitat quotidiana la situació també empitjora. Arreu del món els efectes d’aquesta crisi es fan notar. Especialment en països del tercer món on les seves economies són especialment dependents. Es fa notar per la retracció del turisme, per l’augment dels preus de les matèries primeres… per l’especulació d’un sistema en fallida. Reaccions a la borratxera neoliberal. I ara toca la ressaca.

Però en realitat estem assistint al pagament per part de molts de la festassa d’uns pocs.

Que no se’ns escapi darrere de cada eslògan, darrere de cada ocasió per esgarrapar vots, darrere de cada estudi d’opinió, darrere de cada dada macroeconòmica preocupant, hi ha milions de famílies que ho passen malament.

Humanitzar el discurs i posar tot el que estigui al nostre abast per solucionar-ho és la millor estratègia. I complir-ho, la millor estratègia de comunicació.

No els perdem de vista, menys en un dia com el d’avui en què tota la blogosfera es posa en marxa per conversar sobre aquest tema. Tots units, tots a una. I tu, ja participes en aquest blog action day contra la pobresa?

Fa uns mesos, amb molta il·lusió, vam fer de Cansaladeries Medrán -l’empresa familiar- la primera cansaladeria 2.0 de Sabadell. Recordo especialment uns mails amb en Genís Roca sobre la comunicació on-line dins de les petites empreses, i sobretot, la sensació que almenys a Sabadell això de la web 2.0 no estava massa arrelat.

De fet, són ben pocs els regidors de l’Ajuntament de Sabadell que tinguin almenys un bloc (i la majoria socialistes, com l’alcalde Bustos, Montserrat Capdevila o Lluís Monge). Podríem dir que de fet les noves tecnologies són una anomalía entre la classe política sabadellenca. Només tinc al radar de Twitter a Montserrat Capdevila, per exemple.

No és d’extranyar que, quan vaig fer uns cartells per fer amics de Facebook offline, la majoria de preguntes de clients a la parada fos, i què és Facebook?

Es feia difícil explicar als meus propis pares què és una xarxa social. I què és Facebook. La recerca dins de Facebook d’usuaris sabadellencs no va ser massa exitosa. La majoria, joves, com no pot ser d’una altra manera.

El fet és que avui Espanya ja compta amb 1.400.000 usuaris d’aquesta xarxa social que és molt activa políticament. Alguns polítics com Esperanza Aguirre, Daniel Sirera, José Luis Ayllón, Ernest Benach, Artur Mas, Dolors Camats, Marta Farrés, Joan Herrera, Miquel Iceta, José Antonio Donaire, etc. són membres de la xarxa. Alguns d’ells, “amics” meus.

A alguns països ja s’han posat en marxa campanyes de comunicació i màrqueting des d’aquesta xarxa social, i és que el seu poder de penetració, d’informació de l’usuari i de segmentació d’audiències és brutal. I si no, que li diguin a Barack Obama, que té quasi 10 vegades els seguidors de McCain. De fet, un dels creadors de Facebook és assessor d’Obama. Res a veure amb Espanya, tot i que en la darrera campanya electoral espanyola els candidats comptaven amb Facebook.

El creador de la xarxa social, Mark Zuckerberg està de visita a Espanya, on ha evidenciat el creixement que Facebook ha tingut a Espanya. I és gràcies a Facebook, Twitter i els blocs, podem fer una millor comunicació de la política cap als ciutadans. M’agradaria enllaçar-vos a aquest post d’en Xavier Peytibí sobre la pregunta que va llençar en José Antonio Donaire.

Cap a on ha de caminar la comunicació política 2.0? Què pot aportar Facebook a aquesta comunicació a casa nostra?

Perquè, almenys aquesta eina, té unes particularitats que la fan molt especial. Com comunicar la nostra tasca sense semblar abusius, sense profanar la intimitat -si és que a Facebook n’hi ha-?

Qui tingui la clau d’aquestes qüestions a casa nostra podrà sintonitzar amb tota una generació de nous votants. Que ja els convé a alguns…

Mentrestant, la xarxa anirà creixent i anirem veient com dia a dia antics companys de feina, escola o facultat ens saluden virtualment.

M’ha agradat veure com avui l’Antoni Gutiérrez-Rubí ens cita a alguns de nosaltres al seu post, dedicat a recursos per l’estudi dels fenòmens de comunicació política que s’acosten.

Agraïr, com sempre, el seguiment que sempre en fa i les idees -sempre interessants- que aporta.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=nDFmPLROwFY&rel=1]