E-Campanya

Avui publico a “In votes we trust” de La Vanguardia aquest article sobre el sopar de gala dels Democrats Abroad a Barcelona. Podeu consultar l’article en el seu web original i en castellà aquí.

La nit del dimarts va ser el dia escollit perquè els demòcrates barcelonins organitzessin un acte de campanya que prometia ja des del mateix moment de la inscripció: un sopar de gala amb subhasta de recaptació de fons a favor de Barack Obama, el seu candidat a la presidència . Un restaurant de l’Eixample, amb el seu toc chic i un menú d’inspiració mediterrània, va ser l’escenari per a l’esdeveniment de catarsi col·lectiva dels americans residents a Barcelona que creuen en un canvi possible en la direcció del seu país. I per tant, del món.

Barack Obama no va aparèixer, per més que mig centenar de persones gaudiren d’un agradable sopar amb xapes del candidat demòcrata a les solapes de les seves camises i americanes. Hauria estat el punt perfecte pel sopar de gala de la secció al estranger del Partit Demòcrata, aquest braç associatiu anomenat Democrats Abroad que té veu i vot en la Convenció, com es va poder comprovar el passat mes d’agost a Denver.

Però, en què consisteix un sopar-subhasta de campanya? Per què unes persones a milers de quilòmetres dels Estats Units segueixen tan a prop i tan intensament aquesta recta final de la campanya? La resposta la trobem en el discurs de benvinguda: estan embarcats en l’última de les etapes d’un llarg viatge de recuperació de la Casa Blanca.

Però anem per parts. El sopar s’inscriu dins els actes de campanya que tenen per objectiu recaptar fons, ja que el sistema americà basa el finançament de les campanyes en el que els partits puguin recaptar. No existeix ajuda pública (a no ser que el candidat decideixi optar per ella i no vagi al sector privat) i l’elevat cost logístic i publicitari duen als candidats a cercar finançament. De fet, els que estem inscrits a les llistes de distribució dels candidats observem com a mesura que la campanya avança, cada vegada ens suggereixen contribuir amb més assiduïtat.

Les formes de fundraising, com s’anomena en el sector, són innumerables: des de les donacions directes (amb un límit legal per persona), a la venda d’infinits elements de marxandatge electoral (xapes, tasses, samarreta, enganxines, cartells per al jardí, pòsters …), passant per sopar amb el candidat o actors que es presten a cercar fons per a ell. O les activitats com l’organitzada a Barcelona, on per qüestions legals només els ciutadans nord-americans van poder pujar pels objectes donats: des d’un llibre d’Al Gore signat a un cap de setmana en una masia empordanesa, passant per una rajola modernista restaurada i un iPod tan senzill d’utilitzar que fins i tot John McCain el posaria en marxa (amb l’ajuda de la seva esposa i el seu staff, segons els demòcrates).

El format del sopar també ens va deixar entreveure les grans diferències entre la nostra manera de ser i el dels americans. No només pel que fa a cultura política, sinó de la seva manera de crear relacions i comunitat. Abans d’atacar l’amanida de pollastre amb pesto i tomàquet, cinc veus femenines van ser l’alè del candidat absent. Les veus per Obama demostrar l’enorme capacitat comunicativa dels americans, amb cinc històries personals que van posar emoció a la vetllada. Des de la seguidora de Hillary que sent la necessitat d’instal·lar Obama a l’avinguda Pennsilvània, a la republicana conversa que va arribar a votar per Bush, passant per una representant catalana i una jove d’Illinois que va conèixer Obama en diverses ocasions. Perquè més enllà de l’ús indiscriminat de missatges enllaunats de campanya, van saber arribar amb el seu missatge als assistents, encara que en la majoria ja fossin convençuts.

Les referències despectives a McCain i (sobretot) a Palin, l’ús de bons discursos, humor i un ambient agradable van ser el punt de la festa. Encara que no aparegués Obama. A Biden ningú l’esperava, sabem que està preparant el debat amb la hoquei mum d’Alaska. Però repeteixo, no va aparèixer Obama. I és que aquesta és una altra de les grans diferències amb les nostres eleccions, si no tenim un candidat a qui tocar és com si no hi creguessis. En canvi a Barcelona, tot i no comptar amb el senador, la seva presència i el seu missatge estaven amb nosaltres més del que imaginàvem.