El Barça és més que un Club. Alguns lectors merengues ho posaran potser en dubte, però és més que un Club. Potser per això, les eleccions a la presidència del Club què tindran lloc aquest diumenge són alguna cosa més que unes eleccions a un club esportiu.

Alguna cosa més que unes eleccions. Més semblants a la política però amb menys bones formes que en la política. Deu ser l’efecte del cos a cos dels esportistes que defensen la samarreta al terreny de joc.

Però què han donat de si aquestes setmanes de campanya? Què quedarà d’aquests quatre candidats?

Sandro Rosell, el canvi tranquil

Sandro Rosell duu anys preparant aquesta campanya. I es nota. Potser per això, la campanya no es presenta com un individu sinó com un equip. El lema “Tots som el Barça” és l’exemple de l’objectiu: unir el barcelonisme després d’uns anys esportivament excel·lents i institucionalment turbulents. Per això, en els cartells el centre és el Club i no el candidat.

Un altre dels detalls importants: el seu número de soci. La manera de dir als socis i sòcies que ell és un més i que la seva presidència vol ser un primus inter pares. Coherent amb el discurs realitzat i les propostes presentades, com el Barça 2.0 que vol democratitzar el Club.

Amb un to positiu i propositiu ha fet front als atacs dels seus contrincants. S’han sembrat dubtes, però la seva serenitat i la seva coherència en el missatge han estat els seus grans aliats. A més d’un gran equip.

Jaume Ferrer, l’obsessió pel crèdit

Jaume Ferrer és l’únic candidat que ha estat amb Laporta al llarg del seu mandat, i encara que recentment va ser objecte de l’espionatge per part de la seva pròpia junta, ha estat un ferm defensor de la gestió de la junta sortint. En aquest sentit, ha fet de la continuïtat la seva obsessió.

És gairebé l’únic missatge de campanya -encertat, sens dubte, és el principal valor- però en això ha quedat: l’únic. I en un marc d’elevada competició en les proposicions, no deixa de ser paradigmàtic.

El seu lema, “Per seguir guanyant” és la materialització d’aquesta obsessió. I el punt simpàtic, els seus vídeos. Tot i que altres que semblaven procedir del seu entorn, amb talls descontextualitzats, deixaven la simpatia de banda.

Marc Ingla, un llop amb pell de xai

Marc Ingla ha intentat posar en valor el seu equip. No l’equip, el seu equip. Un tàndem atractiu format per altres membres de la junta de Laporta com Godall o Soriano, però centrat en Ingla. Menys conegut que altres candidats, però que la seva imatge afable li va fer guanyar sencers.

El problema va arribar en la campanya. I especialment en els debats. La suposada candidesa es va tornar en un to violent, especialment contra Rosell, que va restar suports -almenys de l’opinió pública i publicada … el resultat, el diumenge-.

Ha corregut el risc de deixar aquesta impressió en l’electorat blaugrana. Per això la va intentar solucionar al llarg dels debats, però la pregunta és, li haurà costat això desconnectar del culer?

Agustí Benedito, en diuen Obama però s’assembla a Clegg

Va ser la sorpresa de les eleccions al aconseguir les signatures i entrar en la lluita final. I això li ha conferit totes les coses bones de ser l’outsider. I ho ha sabut aprofitar.

En els últims dies s’ha estès la idea que Benedito és diferent. Fins al punt que hi ha qui no ha dubtat a anomenar l’Obama culé. Però segons les enquestes, també sembla que pot acabar emulant Clegg i no el president americà.

A Clegg perquè com el viceprimer ministre britànic, va sorprendre en els debats. I ho va aprofitar. Però els resultats reals li van tornar a la realitat.

La resposta, diumenge.

La comunicació és gestió d’expectatives. En tots els sentits. En tots els àmbits. Des de les expectatives generades per l’elecció d’Obama i la dificultat d’acontentar a tots, al que passa a la Champions. Donar una sortida efectiva a aquestes expectatives, no és fàcil. No és fàcil trobar el to, la forma adequada de generar optimisme, seny i seguretat al mateix temps. Encara que l’experiència de Guardiola pugui donar-nos algunes claus.

No ho han tingut fàcil. No ho tenen fàcil. Obama va prometre un canvi als Estats Units i va arribar a fer el que ningú creia possible: guanyar les eleccions. Guardiola no va prometre res, però va aconseguir el que ningú esperava: guanyar sis de les sis competicions en les que participava el Barça l’any passat. Però després d’això, entren en joc les expectatives.

Al president nord-americà se li ha exigit molt i està patint en les seves carns la dificultat de fer realitat les seves promeses. Malgrat això -i encara que la visió general de la premsa sigui negativa- segueix tenint més suports que detractors. Segurament per l’absència d’un lideratge opositor, però té molt a veure la seva proximitat, el canvi de llenguatge i formes i el balanç en positiu de la seva gestió de les emocions.

Guardiola tampoc ho té fàcil. Després dels èxits de la temporada passada, gairebé se l’obliga a repetir els èxits aconseguits. De moment, l’eliminació a la Copa del Rei no ho farà possible, però a la Champions i a la Lliga es treballa en la bona direcció. I aquí la clau de Guardiola és la seva constància i la gestió d’aquestes expectatives. Ni les grolleres acusacions de la trinxera digital terrestre i altres mitjans esportius sobre el Villarato ni les pressions dels àrbitres poden amb la seva comesa: centrar l’equip. Gestionar a persones. Motivar un equip que no acaba en el camp.

Tinc els meus dubtes de si una eliminació a la Champions podria provocar l’abrupta resposta dels mitjans més merengues a l’eliminació del Reial Madrid de Florentino i Cristiano Ronaldo la setmana passada. En aquest sentit, la gestió de les expectatives marca la diferència. Mentre que els del Bernabéu van fer gala de la prepotència característica de l’època Florentino, a Barcelona, Guardiola posava a tothom al seu lloc. L’important era el partit. Amb concentració i humilitat. Una cosa molt catalana: no dir blat fins que és al sac i ben lligat. No s’equivocava l’anunci que Damm va dedicar al tècnic: la clau de Guardiola és la feina ben feta. Aquest és el seu secret

L’èxit ja és per a Guardiola. Passi el que passi. Mai a Can Barça els culés ens havíem sentits tan orgullosos de l’equip. Encara que no guanyi. La feina ben feta es recompensa. L’esforç es premia. I aquesta fórmula és la clau de l’èxit, siguis Obama, Guardiola o tu mateix en el teu dia a dia.

Flickr i les filles de Zapatero: una lliçó per a Moncloa

La Gaceta marca un gol a Laporta

El lideratge emocional de Pep Guardiola

Com detectar quan un polític menteix?

Els cinc errors d’un polític a Twitter

Fa uns dies comentàvem l’efecte que podrien tenir en el seu futur polític les extravagàncies del president del Barça, Joan Laporta. En aquella ocasió, observàvem com per a una part molt significativa de la premsa espanyola, Laporta s’havia convertit en la nova diana de l’independentisme català a qui dirigir tots els atacs. Davant d’això, Laporta té la seva paraula que funciona, la seva expressió que li serveix per contestar a les acusacions i guanyar-se suports entre els seus seguidors: la caverna.

Per Laporta, però també per una part significativa de l’independentisme i catalanisme, per caverna entenen als mitjans i opinadors espanyols que dirigeixen atacs demagògics, exacerbats i mancats de fonament contra tot el que s’allunyi de la seva visió d’Espanya. La caverna és, precisament, un dels causants de l’augment de l’independentisme a Catalunya. Aquells a qui se’ls pressuposa la professionalitat en el seu treball però que, per contra, ofereixen al seu públic una pobra visió de la realitat. Una visió barrejada amb un propi fanatisme molt proper al que critiquen.

Aquesta caverna a la que eludeix Laporta és la seva carta de justificació. Que algú gosa criticar-lo per barrejar política i esports? La culpa és de la caverna. Que algú es pregunta per què monopolitza la victòria contra el Madrid amb la seva esperpèntica celebració malbaratant en pocs minuts un centenar llarg d’euros en champagne? La culpa és de la caverna.

A Laporta li funciona. Però tampoc li va malament a aquesta caverna formada per Losantos, Vidal, Curri Valenzuela o Isabel San Sebastián. No els va gens malament quan poden titllar de nazis als catalans i mil barbaritats més sense que perdin ni un espectador. Ja se sap, en aquest país ens va la marxa …

Fa uns dies tenia una interessant conversa sobre Joan Laporta amb un amic. Sense dubte, s’ha convertit en un tema recurrent, una gran incògnita de la política catalana. No ja per la seva gestió al capdavant del Club, sinó pel que representa i el que podria representar el president del Barça en el present, però sobretot en el futur, de la política catalana.

Laporta mai ha amagat les seves aspiracions polítiques, ja que ha fet de la seva pròpia gestió al capdavant del Club una eina de reivindicació política. Legítima, justa o no, és una cosa que competeix única i exclusivament als socis del FCB. A ells ha de retre comptes i sembla que si ha aconseguit el suport majoritari en diverses ocasions, serà per alguna cosa.

El president del Barça encarna avui el dimoni que fa uns anys era Josep-Lluís Carod Rovira. Només així es pot entendre que persones com el propi president d’una comunitat autònoma filtri a la premsa el contingut de converses privades en una llotja. O que avui La Gaceta -el diari del grup Intereconomía-publiqui un profús reportatge fotogràfic de Laporta celebrant la victòria del Barça en el derbi de diumenge en una coneguda discoteca de Barcelona.

El més sorprenent és la pròpia reacció de Laporta: no es doblega. Al contrari, alimenta encara més el mite i ho seguirà fent, ja que sap que només amb això pot alimentar un corrent de fons -perillosa- que viu la política catalana, el populisme.

De Laporta només coneixem que és marcadament independentista. Què vol un estat propi per a Catalunya. Se’l situa prop a CiU, amb tendències liberals (recordem que té a Sala i Martín a la seva junta), encara que en els últims mesos juga al gat i al ratolí amb una altra incògnita de la política catalana, Reagrupament. Davant d’aquesta indefinició i que només un issue sigui la seva bandera política, és comprensible la seva estratègia de posicionament.

Però el problema el tindrà el dia que doni definitivament el salt. Deixarà darrera seu un reguitzell de situacions que, si bé serveixen per convèncer, animar i motivar els seus; dubto que tinguin un efecte beneficiós en la majoria d’un electorat que hauria de donar-li suport. Des dels pantalons baixats en un control aeroportuari a les fotos que avui veiem en aquest diari. Si bé és una intromissió en la intimitat d’una persona i, no té interès informatiu, si Laporta pensa seriosament en dedicar-se a la política no hauria de regalar aquest tipus d’imatges i anècdotes als que algun dia seran els seus enemics polítics.

Sembla que la brunete mediàtica té un nou objectiu. Com passava amb Carod, ja que no és reprovable que algú defensi la independència, l’atac ha de ser personal. Si amb Carod es va ordir una mentida sobre el seu origen, fins i tot els seus cognoms, amb Laporta es busca associar la seva imatge a la de l’independentisme català en el seu conjunt. Com si la dignitat de Catalunya es perdés perquè Laporta balli en una discoteca celebrant una victòria. O com si ho volguessin intuir.

Les aficions dels ciutadans poden donar-nos valuoses pistes per a conèixer les seves preferències polítiques. Als Estats Units, tenir una arma de foc i pertànyer a la NRA marca gairebé tant com ser dona i portar els fills al futbol. Es poden establir clústers entre aquests perfils al que dirigir els nostres missatges que ens duguin a una victòria electoral.

Al nostre país, un d’aquests nivells és el futbol. Pot semblar una ximpleria, però el CIS ha estudiat en un sondeig la pertinença a un club i l’adscripció ideològica. Buscant, doncs, la relació entre futbol i política. Encara que crec que l’invent no funciona tan bé com en el cas de les soccer mums i els afiliats a la NRA …

D’aquesta manera, segons el sondeig, els aficionats del Barça són majoritàriament d’esquerres, mentre que els del Reial Madrid, de dretes. Podeu llegir la notícia, que va aparèixer fa unes setmanes, en aquest enllaç.

De l’estudi del CIS em vénen a algunes preguntes a la ment, que no sé si em podreu respondre. Què ve abans, l’adscripció política o la futbolística? Un és d’esquerres perquè és del Barça, o és del Barça perquè és d’esquerres? Un és de dretes perquè és del València, o és de dretes perquè viu, majoritàriament, a València?

Poso aquestes preguntes perquè crec que aquest estudi no deixa de ser un reflex de la realitat política de les zones d’influència en les que hi ha més seguidors d’un determinat club de futbol. Encara que tampoc no deixa de resultar curiós que Aznar sigui un merengue declarat i Zapatero un fervorós culé.

Podem apel·lar al futbol, a Espanya, per modelar els nostres missatges electorals? No ho recomanaria, encara que no hem d’oblidar que durant la legislatura 2000-2004 Zapatero es comparava amb el Barça: el seu era el projecte de l’equip allunyat de l’establishment, amb valors i ideals, que havia lluitat sempre contra la tirania. I va guanyar les eleccions 2 vegades, malgrat que també hi ha merengues entre les files socialistes…

Més:

El Pati Descobert

Molts eren els escèptics que fa poc menys d’un any no auguraven a Pep Guardiola una tasca fàcil al capdavant del FC Barcelona. L’exjugador, una figura mítica per al barcelonisme, tenia el difícil objectiu de retornar la il·lusió a una desencantada afició i aconseguir triomfs esportius per al que presumeix de ser més que un club.

No entenc de futbol, però es diu i es comenta -fins i tot entre les files dels eterns rivals- que el joc d’aquest equip al camp és quelcom extraordinari: la qualitat dels seus jugadors ha sabut trobar el just equilibri per tal que les estrelles brillin amb un joc d’equip sublim.

Com s’arriba a aquesta unanimitat en el criteri i a un triplet sense precedents? En això, el lideratge de Pep Guardiola ha tingut molt a veure. Un vestidor, igual que una empresa, un govern o un país estan àvids de lideratge. D’algú que sàpiga marcar les metes i sàpiga aprofitar el talent i la personalitat dels individus que formen les unitats esmentades pel bé del col·lectiu.

Guardiola ha usat el seu propi relat personal (el jove de Santpedor que va pujar a poc a poc de categoria a l’equip dels seus amors fins a formar part del famós Dream Team i sortir-ne per la porta gran) per a assentar les bases del vestidor. El valor de l’esforç que encarna per posar fre al frenesí de l’anterior etapa. El treball, el respecte i la humilitat contra el malbaratament, la festa i el baix rendiment.

Però sense dubte, Pep ha sabut crear el que sempre ha estat i ha de ser un equip de futbol: una unitat. Guardiola ha lluitat per a que el valor del col·lectiu sàpiga maximitzar les virtuts dels millors i fer a tots partíceps de les mateixes metes. Guardiola, com Obama, ha sabut entendre que les coses s’aconsegueixen sumant.

El seu lideratge ha traspassat el vestidor, com no pot ser d’altra manera en una societat organitzada, en certa manera, al voltant del futbol. El seu tracte exquisit amb els mitjans va esbair tota oposició inicial i el seu discurs esperançador a la vegada que mesurat, va convèncer eas culers. I van arribar els resultats …

L’estil de Pep és una prova més d’aquesta emocionalitat cada vegada més important per a forjar grans líders. Relats personals potents, proximitat, humilitat, creença en les persones, la força del col lectiu … Pep ens ha donat una lliçó, i tres títols als culers. No és fútil que alguns vegin a Guardiola la translació d’Obama l’onze contra onze. Potser exagerat, però que per mi no quedi: Yes, we Pep!

Podria començar apuntant diversos temes… però la notícia del dia és una: el 2-0 del Barça-Madrid d’ahir al vespre. Partit que, com alguns vau veure, vam seguir també al Twitter.

L’anunci dels 33.000 milions d’euros que el Govern espanyol invertirà el proper any, està ampliament cobert a El País, La Vanguardia i El Mundo, entre d’altres.

Si parem a Estats Units, trobem una interessant entrevista a Doris Kearns Goodwin, autora del llibre “Team of Rivales” i a El País Semanal un reportatge amb unes fotografies molt curioses sobre George G. Bush. A El País, analitzen l’escàndol per la venda de l’escó de senador del president-electe Obama al seu estat.

ERC té el seu paper avui a El País, així com la decisió del candidat del PP a les elecciones europees, a La Vanguardia.

Us recomano també un article a l’Avui del cap de setmana passada sobre l’icona Obama. Així com l’article que Expansión va publicar aquest dijous passat parlant de l’informe del posiconament de les 35 empreses del Ibex a internet que l’empresa on treballo, LLORENTE & CUENCA ha presentat darrerament. Podeu ampliar-ne la informació al bloc del director sènior de comunicació on-line, l’Adolfo Corujo.