A Montserrat Nebrera, ex diputada del PP català, no li agradava l’accent de l’ex ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Joan Soler, portaveu adjunt del PP a l’Assemblea de Madrid, creu que l’accent andalús de Trinidad Jiménez no és el més apropiat per a una candidata a presidir la comunitat. I mentre, tots recordem la facilitat d’Aznar d’imitar accents. “Estamos trabajando en ello”. Li va sortir de l’ànima en un autèntic deix texà que va deixar a tots sorpresos. Tenen, els de Gènova, algun problema seriós amb els accents?

Segurament no. Són casos aïllats que mostren com en la calor de la batalla política a vegades l’exaltació ens duu a la crítica grollera i buida de contingut polític. Una persona no és millor ni pitjor en la tasca de governar per un o altre accent. Però si comentaris d’aquest tipus arriben a aixecar butllofes és perquè els accents tenen una gran importància en el procés comunicatiu.

Els accents couen perquè són importants en la comunicació. Ho hem vist en més d’una ocasió: quan llancem un missatge és gairebé més important el que l’envolta que el missatge en si. És a dir, que quan parlem, la nostra veu, el nostre to, l’accent, el ritme, etc. conformen elements que són més importants per al nostre interlocutor que el que estem dient. Donem més informació sobre la intenció real del nostre missatge amb això.

La mateixa Álvarez a la que criticava Nebrera no va dubtar a exigir al diputat d’ICV Joan Herrera que si la imitava, ho fes correctament. “Antes partía que doblá” no era el mateix que partida o doblada. Artur Mas afirma en el llibre de Pilar Rahola que desitjaria tenir un accent particular, un defecte en la parla, quelcom característic que li hagués evitat la sàtira del programa Polònia. I pot ser Montilla veu en el seu enigmàtic accent un punt de sorpresa que pot fins afavorir: el cordovès que a Madrid té accent català i quan parla en català, un marcat accent castellà. I tanmateix, arribà a president.

Recapitulem. Seria el mateix Felipe González sense el seu accent sevillà? Seria la seva oratòria, el seu carisma i la seva personalitat política el mateix sense aquest deixi del sud? Segurament no. Tenir-lo el converteix en pitjor o millor polític? No. El converteix en millor orador? Ni sí, ni no. Però el marca. Volia dir Soler que un candidat a la presidència de Madrid ha de parlar com els madrilenys? Sembla que sí. I si era això el que volia dir, s’equivocava.

Per això, introduir aquesta aresta en el debat té la seva part interessant. Madrid té aquest punt d’eclosió d’accents, sensibilitats i procedència. Un lloc on ràpidament saps que ets diferent, però tan diferent com tots els que t’envolten. No importa el teu marcat accent català, perquè el que et parli segurament ho farà amb l’empremta de les seves arrels gallegues. I el que ens escolti, guardarà en el seu interior un deix gadità inconfusible. Així és Madrid. Qui vota Esperanza Aguirre també. Milions de vots que no saben de laísmos.

El fet és que els madrilenys i madrilenyes, gatos o d’adopció, de pas o fent arrels, poca importància li donen a això. Per això, s’equivoquen els que volen convertir això en un debat sobre la identitat, els gens, i les arrels. Però no s’equivoquen en intuir la importància d’un accent en política, a establir vincles emocionals amb els ciutadans. Un accent envolta un missatge, una idea, una proposta. Potser temen la dolçor de Trindad contra el sec accent d’Esperanza?

Take That va ser un èxit de vendes als 90. La primera de les boybands de la dècada que es van guanyar el cor de milions de fans al llarg d’aquesta dècada i durant els primers anys del segle XXI. Això del grup de Manchester va ser una autèntica bogeria. Tant, que la seva separació no va deixar de tenir tints traumàtics per a moltes adolescents. La notícia de la tornada a la banda, 15 anys després, de Robbie Williams no ha passat inadvertida. Després rumors s’ha consumat. Podria donar-se algun cas similar en la política espanyola?

Pot semblar estrany, però la pròpia història del grup pot assemblar-se a la d’un grup excepcional de polítics que va unir a la dreta espanyola després del franquisme. No és que Aznar tingui dots de cantant, però el seu lideratge al capdavant del PP en els 90 pot assimilar-se als Take That. Van aconseguir tot el que es van proposar i es van diluir sense alçar la veu. Aznar va anunciar que s’anava com Williams ho va fer el 1995.

Tant els Take That com el PP d’Aznar van deixar a milions d’orfes. Milions d’espanyols que segueixen pensant que ningú tornarà a dirigir el partit i el país com José María Aznar. Potser per això, davant les cícliques crisi del partit, no s’han deixat de sentir veus que, o bé reclamaven la tornada del líder o obertament demanaven que el de Valladolid tornés a l’escena política.

La realitat és que les carreres en solitari de Williams i Aznar han estat exitoses. El primer, va recórrer mig món amb els seus àlbums en solitari. Una de les figures més importants del pop britànic dels últims anys. Aznar, en canvi, és un conferenciant habitual a l’altra banda de l’Atlàntic, ha escrit diversos llibres i segueix sent una peça fonamental de la dreta espanyola. El primer ja ha anunciat la seva tornada a les escenes. Aznar, no sembla estar per la feina.

Però aquest esperit de tornar al grup -els Take That es van unir de nou el 2006 – sembla que no és mort al PP. Vells membres de la banda demanen torn per tornar a tocar. És el cas de l’ex vicepresident del Govern, Francisco Álvarez Cascos, que està fent l’impossible per ser el candidat del PP a Astúries. El partit s’ha rebel·lat contra això, però les maniobres estan en marxa. A l’espera que el garant del grup, Mariano Rajoy -que aguanta tot i Gürtel, espionatges o atacs de la lideresa- es manifesti.

La marxa d’Aznar, vinculada a la promesa de no estar més de dos mandats en el càrrec, va tenir molt d’aquesta marxa de Williams just quan estaven assaborint les mels de l’èxit. I segur que en més d’una ocasió l’expresident deu haver pensat que la seva decisió va ser un error. Però segur que la nostàlgia no seria el principal motiu de la seva tornada.

De moment, el retorn no sembla estar sobre la taula o el seu projecte personal. Però, si Take That ha tornat a unir-se després de tants anys, seguiria essent alguna quelcom desgavellat creure que Aznar, ara amb abdominals marcades, pogués tornar a la política?

Han passat només cinc anys. Només cinc. Aquest és el temps des del llançament de YouTube fins al dia d’avui en què difícilment podem entendre Internet sense el major arxiu de vídeos de la història. Sense aquest espai global de vídeos que ha fet del nostre un món més petit. A YouTube l’han expressat d’aquesta manera amb un vídeo commemoratiu:

YouTube ha fet més petit el món de la política. Ha aproximat a polítics i ciutadans, per bé i per mal. En cinc anys hem vist com aquest espai podia servir per introduir temes en l’agenda política, com en les preguntes que van arribar als candidats a les eleccions presidencials de 2008 als Estats Units.

Dirigents d’avui que ahir van obrir les portes de casa seva per donar-se a conèixer, com David Cameron, que des de fa només uns anys, ha establert contacte amb els britànics a través dels seus vídeos.

Mas i Rajoy no han dubtat a pujar al carro a aquesta tendència.

Les càmeres digitals i la possibilitat d’accés a tots ens han convertit en autors en potència, encara que els creadors siguin només una part molt petita de tots els usuaris a YouTube. Així, ens van arribar les imatges d’un Aznar enfadat quan és sorprès en un avió.

YouTube ha estat l’aliat de la viralitat i de la fi del control de molts equips de comunicació de gafes, com “el conyàs de la desfilada” de Rajoy o les suposades copes de més de Sarkozy després d’una reunió amb una delegació russa en una cimera. O el president Montilla signant un llibre d’honor amb una “xuleta”. Fins i tot ha servit per donar a conèixer la tasca dels diputats que vénen en pack en una llista i valorar la seva idoneïtat per al càrrec, com el cas de la diputada aragonesa més famosa a la Xarxa.

El vídeo del “Yes, we can!” d’Obama va batre tots els rècords i polvoritzar el poder dels circuits comercials convencionals a la televisió. I la campanya americana va ser, en essència, una campanya de vídeos.

La burla a Mayor Oreja a través d’una sèrie a YouTube va ser un èxit, encara que no va aconseguir batre’l en les eleccions europees de l’any passat. I l’efecte del “Confidencial.cat” de CiU a les eleccions de 2006 es va amplificar a la Xarxa quan això gairebé anava en bolquers.

Gràcies a YouTube, els vídeos dels mítings arriben a qualsevol usuari. Si el míting mor, YouTube li dóna aire.

Cinc anys que, en definitiva, han servit per donar més visibilitat a la política, fer-la més propera i, per què no, més transparent.

Ha plogut molt des de la primera visita oficial del ja coronat Joan Carles I a Barcelona el 1976. A propòsit de la mort de Juan Antonio Samaranch vam poder recordar quan el jove monarca dirigia unes paraules en català des del Palau de la Generalitat, en aquell temps, seu de la Diputació de Barcelona que presidia el traspassat president del CIO. Va ser una sorpresa i un gest carregat de significat polític en els mesos posteriors a la mort del dictador.

Un gest. Com tants altres hem vist al llarg dels últims trenta anys en tot el que està relacionat amb les llengües que es parlen a Espanya. Un gest que al cap de pocs mesos es va plasmar en el reconeixement constitucional de la diversitat lingüística, l’oficialitat del català, l’euskera i el gallec. Que va suposar el desenvolupament d’una convivència lingüística que s’ha viscut i es viu als carrers. Però que no sempre ha estat reflectida de la mateixa manera en la política espanyola.

Aquest ha estat i és, sens dubte, un tema espinós. Països com Canadà -amb versions del seu himne en francès i anglès- o Suïssa -amb presència de totes les seves llengües en segells, monedes i bitllets- han sabut reconèixer la seva pluralitat lingüística a nivell oficial, legal, constitucional… però també en la part simbòlica. En els gestos quotidians que han ajudat a no témer al que parlen els altres. El 2001, després de 150 anys d’història postal espanyola, només 46 dels 3.731 segells emesos ho van ser en alguna de les llengües avui oficials. Fins que el primer govern de Zapatero va promoure l’ús de les llengües oficials en espais com els segells o el registre civil.

Zapatero va començar també amb un gest la seva relació amb Catalunya després de ser investit president. Un gest menys frívol que el d’Aznar, quan afirmava parlar català en la intimitat. Igual que Joan Carles I, es va dirigir en català durant la inauguració del Fòrum de les Cultures, a la primavera de 2004. Encara que el gest que, com hem vist, es va traduir en certs avenços cap al reconeixement de la pluralitat lingüística, no va ser tot el profund que s’hagués pogut esperar: les llengües oficials no van ser reconegudes al Congrés dels Diputats, en una crispada legislatura que va donar lloc a una batalla incessant del president de la cambra, Manuel Marín, contra el seu ús.

El gest tampoc es va plasmar en avenços significatius a Europa: demanar l’oficialitat de les llengües és responsabilitat de cada Estat. Així, països com Irlanda han portat a la oficialitat de llengües com el gaèlic a la Unió. I aquí el gest de l’executiu espanyol es va quedar a mitges.

Els gestos, gestos són. Però després d’això i la seva càrrega en la part simbòlica, en l’emocional, s’ha de treballar  d’alguna manera. Per això, l’enrenou mediàtic causat per la intervenció de Leire Pajín al Senat ens retorna a una realitat que no podem obviar. Amb un hemicicle enfurismat per l’ús de les llengües oficials per part de la senadora, Pajín va relatar la seva vinculació personal i familiar amb l’euskera, el seu coneixement del valencià, que li permet entendre’s amb catalans, balears i aragonesos, i el respecte i admiració pel gallec. Un gest que s’inscriu en el reconeixement de les llengües, amb trenta anys de retard, a l’eterna candidata a ser la cambra de representació territorial.

Pajín va sorprendre, i aquest va ser el seu triomf comunicatiu. Però sobretot, segons relaten les cròniques parlamentàries, ens va posar davant d’una realitat que no per ignorar-la, desapareixerà: a molts encara els segueix molestant el reconeixement de la pluralitat. Comportaments que subjauen en l’imaginari col·lectiu de molts, que impregna les actituds cap a la novetat, el què és plural i allò diferent. Tints hereus d’una Espanya vella i aïllada durant segles en l’esfera social, política i  cultural. Potser la mateixa substància que impregna la incapacitat de diversos presidents a expressar-se en anglès o en francès.

La nena de Rajoy, Artur Mas fent la gallina, González i Aznar. Dels reporters de CQC a Salvados. El Ala Oeste de la Casa Blanca i la televisió en la cultura política americana. Nixon i Kennedy … la figura del debat. I en tot això, el paper de la televisió. Interessant programa de TV3 sobre el paper de la televisió en la política. Us el recomano.

I després de veure el reportatge … Quin és el vostre programa relacionat amb la política favorit?

Aznar no ha sorprès a ningú. El gest que va dedicar als estudiants a Oviedo és una cosa que es podia esperar de l’expresident. És la conseqüència lògica de la escalation que porta experimentant durant els darrers sis anys. La seva imatge pública es nodreix d’això: un personatge sense complexos que no es talla ni un pèl.

El problema d’Aznar no és només la botifarra. Són els atacs al país des de la seva posició. No ho oblidem, un expresident segueix tenint un paper clau en política. Segueix desplegant la seva influència i segueix tenint rellevància. Per això, l’agenda pròpia que ha intentat marcar és el mateix origen del gest.

El dit d’Aznar ve a refermar posicions. Els que sempre l’han defensat -fins i tot quan el deliri d’una guerra il·legal, el resultat de la famosa foto de les Açores- veuen en aquesta reacció la natural de qui està cansat dels crits de sempre. La defensa i empatia dels que creuen que ningú no pot ser objecte de l’insult d’altres. Però en comptes de defensar la seva posició superior per no recórrer a l’insult, accepten que l’expresident es posi a la mateixa altura dels que tant critiquen.

Per als contraris a l’expresident, aquesta és l’expressió màxima de la seva desbocada presència pública. L’última conseqüència d’una síndrome de La Moncloa massa agut. Però sobretot, la manca de respecte de qui ha de servir al seu país fins i tot després d’abandonar el càrrec. És part essencial de la seva història recent i per això, té una responsabilitat amb el país.

Segurament, la posició de partida marqui molt l’anàlisi que uns i altres fan de la botifarra, de manera que, en el fons, el gest de l’expresident tampoc tindrà més conseqüències de les que ja ha tingut. Amb la que està caient, no seran molts els espanyols els que es qüestionaran el seu suport al PP pel gest del seu antic líder. Els que ja pensaven votar-los, ho seguiran fent. I els que no, no faran el mateix.

Qualsevol persona té dret a que ningú lesioni el seu honor. També Aznar, evidentment. Els insults no poden ser gratuïts, i en política ho són massa sovint. Però també en els camps de futbol o a mans d’un volant. Per això, el inconcebible és respondre amb la mateixa moneda. Aquesta va ser l’autèntic relliscada d’Aznar.

Ve en el càrrec. Per sort o per desgràcia, però ve en el càrrec. Per això, posar-se a l’alçada dels que profereixen els insults no és la millor sortida. No ja per què no s’aconsegueix res amb això -bé si, una explosió personal de plaer, de dopamina, per desfogar-se-, sinó pel mal que pot generar en els menys afectes a la figura del que dedica pintes. Encara que sigui el Cap de l’Estat:

Finalment, el llibre que volia aquest Nadal no va arribar. No és un best-seller. Ni l’ha escrit Dan Brown, Larsson o Ana Rosa Quintana. “Los discursos del poder” és una selecció dels millors discursos mai pronunciats que està prologat pel ja difunt ex Cap de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo. Més de 600 pàgines de paraules que van moure consciències i can canviar el rumb de la història. Des de Hernán Cortés a Charles de Gaulle.

El llibre en qüestió no va arribar ni en el trineu de Santa Claus, ni el va cagar el tió de Nadal ni formava part de la comitiva dels mags d’Orient. La meva germana no el va trobar a cap llibreria. No hi ha dubte, no era quelcom massa vendible (encara que crec que l’edició està esgotada i sense projecte de tornar-lo a les impremtes). Però en el fons, crec que hi domina aquest desinterès general del públic cap als discursos.

De fet, si algú demana que facis un discurs en el casament del teu germà, en el sopar de l’empresa o en l’homenatge a uns amics, intentaràs fer-te el longuis. O buscaràs a internet. Fins i tot, podràs arribar a comprar un discurs, per exemple, per al casament. Estem poc acostumats a parlar en públic (de fet, és una dels deu grans pors dels humans), pel que evitem tot el que estigui relacionat amb això.

Potser en això hagi jugat un paper molt important la pròpia història del país. El maleït retard del Franquisme. El règim feixista va donar a llum a autèntiques generacions d’espanyols que no havien d’aprendre cap habilitat per parlar en públic: era reservat als que ja estaven elegits per a això. Tampoc tenien, els espanyols, l’oportunitat d’aprendre a base d’escoltar: en un règim dictatorial, gris i mediocre com va ser el de Franco, poques habilitats comunicatives podien esperar.

Després de més de 30 anys de democràcia, hem vist un salt en la manera de comunicar les idees, convèncer i articular els arguments a través dels discursos. I recordem alguns d’ells com a part del nostre ADN. El “Puedo prometer y prometo” d’Adolfo Suárez o el “ja sóc aquí de Tarradellas”. Hem tingut grans oradors en l’etapa democràtica, des del president González al president Pujol, passant per Miquel Roca. Però molts segueixen vivint d’esquena als discursos.

Per exemple, és força difícil trobar els discursos dels nostres polítics. Hi ha pocs llibres o webs que donin compte d’ells i que permetin conèixer els seus recursos i enriquir el nostre coneixement. Trobar les paraules que han forjat la història recent d’Espanya, d’Aznar o González, és molt difícil. Al web de Moncloa hi ha els de Rodríguez Zapatero però, què passarà el dia que entri un nou president o presidenta? La poca tradició en el culte a l’oratòria i a l’art discursiu potser els dugui a l’oblit. Com ha dut els dels seus predecessors. Però tampoc hi són a la web de la Generalitat els de Pujol o Maragall.

Potser si els speechwriter sortissin de l’armari o aquests donessin més poesia a les paraules dels nostres líders, avui ja tindríem diversos llibres al mercat. Però també si tots valoraréssim més la tasca d’escriure i interpretar un discurs, seríem els primers en voler llegir-los, comprar-los i aprendre’n. Llarga vida al discurs.

Flickr i les filles de Zapatero: una lliçó per a Moncloa

La Gaceta marca un gol a Laporta

El lideratge emocional de Pep Guardiola

Com detectar quan un polític menteix?

Els cinc errors d’un polític a Twitter

Diu la tradició de l’Armada dels Estats Units que aquell qui brindi amb aigua, tindrà sepultura a l’aigua. Que segurament poc tingui de cert, però ja se sap que les supersticions superen, en moltes ocasions, tota lògica. El fet és que el comandant en cap d’aquest país, el President Obama, va brindar amb aigua durant el primer sopar d’Estat que s’oferia a la Casa Blanca durant la seva presidència.

Obama va rebre el primer ministre de l’Índia com a mostra de l’aliança regional que el seu govern pretén posar en marxa -per contrarestar el poder d’altres potències regionals, sens dubte- i durant el brindis que es realitza en aquest tipus de cerimònies, va sorprendre a molts analistes en fer-ho amb el líquid element.

La seqüència és realment interessant: Obama dirigeix unes paraules als convidats en finalitzar el sopar. L’escenografia és perfecta. El discurs també, situat en un faristol amb una àguila -símbol màxim del poder-daurat i un micròfon. Llegeix el discurs i arriba el moment àlgid de demanar a tots que aixequin les seves copes en honor del convidat i el seu país. Un cambrer de la Casa Blanca sobre una sola copa al president i es pot observar com la presa de la càmera no permet distingir bé què passa a la safata. Obama agafa la copa i un tovalló mentre demana que li portin una copa al primer ministre indi. Quan arriba, aixeca la seva copa i brinda amb ell.

Però la copa d’Obama està tapada pel tovalló que abans ha agafat i s’observa com el líquid de la copa és transparent, mentre que l’indi beu uns glops de vi blanc. La copa d’Obama és ràpidament retirada mentre el primer ministre pren la paraula.

Sorprèn que Obama brindi amb aigua i ha despertat interès en comentaristes del país. Per què ho va fer? Obama no beu alcohol? No havia arribat un bevedor de cervesa a la Casa Blanca després dels anys de puritanisme de Bush? Poques respostes trobarem…

El que queda clar és que no va ser un acte casual. Es pot veure com Obama agafa el tovalló i el col·loca estratègicament sobre de la seva copa d’aigua. Sabia el que feia. Que és just el contrari del que poden dir altres líders polítics. Potser brindar amb aigua porti mala sort, però evita situacions que fins i tot poden costar el càrrec.

El viatge a Roma del ministre de finances japonès Shoichi Nakagawa va acabar malament. Va aparèixer davant els mitjans begut-o això semblava-, encara que ell ho va atribuir al jet lag i les medicines. En tot cas, l’enorme repercussió del seu vídeo el va obligar a presentar la dimissió. Sarkozy també va viure el seu en una altra cimera a la qual es va presentar d’aquesta manera davant els mitjans:

En el seu cas, l’excusa va ser haver pujat les escales a corre-cuita. Així que ens quedarem amb el dubte de si va ser la calor del borgonya o l’esforç físic de pujar uns esglaons.

Més estranyes eren les històries del president rus Boris Yeltsin. Tots el recordem ballant o rient amb Bill Clinton, com a mostra més fefaent d’una Guerra Freda desfeta. Segons expliquen les males llengües, Ieltsin va fugir en plena nit de Washington durant una visita oficial. Els efectes de l’alcohol van dur sortir en roba interior i intentar demanar un taxi a escassos metres de la Casa Blanca per anar a prendre una pizza. Encara que es va mantenir en el comprensible secret bilateral …

I Aznar? Va beure massa en l’acte amb bodeguers quan va deixar de volta i mitja a la DGT? Ja ho diuen les autoritats: si beus, no condueixis. O millor encara, si beus, no t’acostis a un micròfon.

Si fem cas a les enquestes, estem a les portes d’un escenari de canvi, encara que les eleccions generals s’albiren a dos anys vista. Tot i això, l’oposició ja es frega les mans amb una victòria que està a tocar. A Barcelona, una alternativa real -per primera vegada en 30 anys de democràcia- al PSC genera el mateix ímpetu a les files de CiU. Partit que, al seu torn, encara el 2010 com l’any que pot portar-los de nou al Palau de la Generalitat.

No obstant això, encara que es pugui percebre aquest context, la manera de configurar l’estratègia de comunicació és la clau per alimentar aquestes ànsies de canvi o matar-les de cop. I una d’aquestes decisions, després d’adoptar el missatge i la mateixa estratègia, ens porta de manera inexorable a pensar en com han de ser els spots electorals.

La decisió no és intranscendent. La nova fórmula d’espots electorals adoptada després de les generals de 2008, amb un format més publicitari, i l’ús cada vegada més estès de la xarxa, faran d’aquests vídeos cavalls de batalla en els que apostar.

La història electoral ens ha deixat diversos exemples que mostren aquestes maneres diferents d’encarnar aquesta idea de canvi. Això sí, tots amb elements comuns:

• Ús de música alegre i optimista
• Colors càlids
• Missatges positius
• Imatges com a metàfores de canvi

El poder de la imatge

El PSOE va presentar el 1982 un espot electoral en què una sèrie de finestres de diversos llocs d’Espanya s’obrien al canvi. Una metàfora visual acompanyada de l’himne del partit. Sense paraules, el mateix espot encarnava la idea d’obrir la finestra per deixar entrar aire fresc que netegés el carregat ambient de l’Espanya posterior al franquisme i al 23-F.

En la mateixa línia de fer servir imatges com a missatges, el PP va presentar un anunci el 1996 ple de referències a l’ocupació i a un país que funciona, just l’antítesi política real del moment. L’anunci, amb una narració que l’acompanya i amb locució del candidat Aznar, no apunta a l’esperança sinó que reclama un país que funcioni.

El mitjà és el missatge

Encara que no ho dissenyés l’equip d’Obama, quan es va posar música al famós discurs de la primària de New Hampshire, l’èxit va ser rotund. Música enganxosa, el suport d’artistes i famosos … una contemporània manera de mostrar que el canvi comença en el propi anunci, però sobretot en la manera de predicar a tots, inclosos els joves: a través de la música.

La figura del líder

L’anunci dels laboristes per a les eleccions del canvi de 1997 buscava, sobretot, centrar l’atenció en els atributs positius del líder. Més jove, jovial i pròxim que John Major, Blair simbolitzava l’aspiració del seu nou laborisme i la Tercera Via És una opció quan el líder és algú forta, el mateix actiu del partit.

Apuntar a les contradiccions

El canvi s’ha de fer de dues maneres: generant elements positius cap a la nostra candidatura, però alimentant els negatius cap a l’altra. Aquest és un exemple clar de la campanya de Clinton el 1992: apuntar a les contradiccions del president Bush.