Aznar no ha sorprès a ningú. El gest que va dedicar als estudiants a Oviedo és una cosa que es podia esperar de l’expresident. És la conseqüència lògica de la escalation que porta experimentant durant els darrers sis anys. La seva imatge pública es nodreix d’això: un personatge sense complexos que no es talla ni un pèl.
El problema d’Aznar no és només la botifarra. Són els atacs al país des de la seva posició. No ho oblidem, un expresident segueix tenint un paper clau en política. Segueix desplegant la seva influència i segueix tenint rellevància. Per això, l’agenda pròpia que ha intentat marcar és el mateix origen del gest.
El dit d’Aznar ve a refermar posicions. Els que sempre l’han defensat -fins i tot quan el deliri d’una guerra il·legal, el resultat de la famosa foto de les Açores- veuen en aquesta reacció la natural de qui està cansat dels crits de sempre. La defensa i empatia dels que creuen que ningú no pot ser objecte de l’insult d’altres. Però en comptes de defensar la seva posició superior per no recórrer a l’insult, accepten que l’expresident es posi a la mateixa altura dels que tant critiquen.
Per als contraris a l’expresident, aquesta és l’expressió màxima de la seva desbocada presència pública. L’última conseqüència d’una síndrome de La Moncloa massa agut. Però sobretot, la manca de respecte de qui ha de servir al seu país fins i tot després d’abandonar el càrrec. És part essencial de la seva història recent i per això, té una responsabilitat amb el país.
Segurament, la posició de partida marqui molt l’anàlisi que uns i altres fan de la botifarra, de manera que, en el fons, el gest de l’expresident tampoc tindrà més conseqüències de les que ja ha tingut. Amb la que està caient, no seran molts els espanyols els que es qüestionaran el seu suport al PP pel gest del seu antic líder. Els que ja pensaven votar-los, ho seguiran fent. I els que no, no faran el mateix.
Qualsevol persona té dret a que ningú lesioni el seu honor. També Aznar, evidentment. Els insults no poden ser gratuïts, i en política ho són massa sovint. Però també en els camps de futbol o a mans d’un volant. Per això, el inconcebible és respondre amb la mateixa moneda. Aquesta va ser l’autèntic relliscada d’Aznar.
Ve en el càrrec. Per sort o per desgràcia, però ve en el càrrec. Per això, posar-se a l’alçada dels que profereixen els insults no és la millor sortida. No ja per què no s’aconsegueix res amb això -bé si, una explosió personal de plaer, de dopamina, per desfogar-se-, sinó pel mal que pot generar en els menys afectes a la figura del que dedica pintes. Encara que sigui el Cap de l’Estat:
Finalment, el llibre que volia aquest Nadal no va arribar. No és un best-seller. Ni l’ha escrit Dan Brown, Larsson o Ana Rosa Quintana. “Los discursos del poder” és una selecció dels millors discursos mai pronunciats que està prologat pel ja difunt ex Cap de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo. Més de 600 pàgines de paraules que van moure consciències i can canviar el rumb de la història. Des de Hernán Cortés a Charles de Gaulle.
El llibre en qüestió no va arribar ni en el trineu de Santa Claus, ni el va cagar el tió de Nadal ni formava part de la comitiva dels mags d’Orient. La meva germana no el va trobar a cap llibreria. No hi ha dubte, no era quelcom massa vendible (encara que crec que l’edició està esgotada i sense projecte de tornar-lo a les impremtes). Però en el fons, crec que hi domina aquest desinterès general del públic cap als discursos.
De fet, si algú demana que facis un discurs en el casament del teu germà, en el sopar de l’empresa o en l’homenatge a uns amics, intentaràs fer-te el longuis. O buscaràs a internet. Fins i tot, podràs arribar a comprar un discurs, per exemple, per al casament. Estem poc acostumats a parlar en públic (de fet, és una dels deu grans pors dels humans), pel que evitem tot el que estigui relacionat amb això.
Potser en això hagi jugat un paper molt important la pròpia història del país. El maleït retard del Franquisme. El règim feixista va donar a llum a autèntiques generacions d’espanyols que no havien d’aprendre cap habilitat per parlar en públic: era reservat als que ja estaven elegits per a això. Tampoc tenien, els espanyols, l’oportunitat d’aprendre a base d’escoltar: en un règim dictatorial, gris i mediocre com va ser el de Franco, poques habilitats comunicatives podien esperar.
Després de més de 30 anys de democràcia, hem vist un salt en la manera de comunicar les idees, convèncer i articular els arguments a través dels discursos. I recordem alguns d’ells com a part del nostre ADN. El “Puedo prometer y prometo” d’Adolfo Suárez o el “ja sóc aquí de Tarradellas”. Hem tingut grans oradors en l’etapa democràtica, des del president González al president Pujol, passant per Miquel Roca. Però molts segueixen vivint d’esquena als discursos.
Per exemple, és força difícil trobar els discursos dels nostres polítics. Hi ha pocs llibres o webs que donin compte d’ells i que permetin conèixer els seus recursos i enriquir el nostre coneixement. Trobar les paraules que han forjat la història recent d’Espanya, d’Aznar o González, és molt difícil. Al web de Moncloa hi ha els de Rodríguez Zapatero però, què passarà el dia que entri un nou president o presidenta? La poca tradició en el culte a l’oratòria i a l’art discursiu potser els dugui a l’oblit. Com ha dut els dels seus predecessors. Però tampoc hi són a la web de la Generalitat els de Pujol o Maragall.
Potser si els speechwriter sortissin de l’armari o aquests donessin més poesia a les paraules dels nostres líders, avui ja tindríem diversos llibres al mercat. Però també si tots valoraréssim més la tasca d’escriure i interpretar un discurs, seríem els primers en voler llegir-los, comprar-los i aprendre’n. Llarga vida al discurs.
Diu la tradició de l’Armada dels Estats Units que aquell qui brindi amb aigua, tindrà sepultura a l’aigua. Que segurament poc tingui de cert, però ja se sap que les supersticions superen, en moltes ocasions, tota lògica. El fet és que el comandant en cap d’aquest país, el President Obama, va brindar amb aigua durant el primer sopar d’Estat que s’oferia a la Casa Blanca durant la seva presidència.
Obama va rebre el primer ministre de l’Índia com a mostra de l’aliança regional que el seu govern pretén posar en marxa -per contrarestar el poder d’altres potències regionals, sens dubte- i durant el brindis que es realitza en aquest tipus de cerimònies, va sorprendre a molts analistes en fer-ho amb el líquid element.
La seqüència és realment interessant: Obama dirigeix unes paraules als convidats en finalitzar el sopar. L’escenografia és perfecta. El discurs també, situat en un faristol amb una àguila -símbol màxim del poder-daurat i un micròfon. Llegeix el discurs i arriba el moment àlgid de demanar a tots que aixequin les seves copes en honor del convidat i el seu país. Un cambrer de la Casa Blanca sobre una sola copa al president i es pot observar com la presa de la càmera no permet distingir bé què passa a la safata. Obama agafa la copa i un tovalló mentre demana que li portin una copa al primer ministre indi. Quan arriba, aixeca la seva copa i brinda amb ell.
Però la copa d’Obama està tapada pel tovalló que abans ha agafat i s’observa com el líquid de la copa és transparent, mentre que l’indi beu uns glops de vi blanc. La copa d’Obama és ràpidament retirada mentre el primer ministre pren la paraula.
Sorprèn que Obama brindi amb aigua i ha despertat interès en comentaristes del país. Per què ho va fer? Obama no beu alcohol? No havia arribat un bevedor de cervesa a la Casa Blanca després dels anys de puritanisme de Bush? Poques respostes trobarem…
El que queda clar és que no va ser un acte casual. Es pot veure com Obama agafa el tovalló i el col·loca estratègicament sobre de la seva copa d’aigua. Sabia el que feia. Que és just el contrari del que poden dir altres líders polítics. Potser brindar amb aigua porti mala sort, però evita situacions que fins i tot poden costar el càrrec.
El viatge a Roma del ministre de finances japonès Shoichi Nakagawa va acabar malament. Va aparèixer davant els mitjans begut-o això semblava-, encara que ell ho va atribuir al jet lag i les medicines. En tot cas, l’enorme repercussió del seu vídeo el va obligar a presentar la dimissió. Sarkozy també va viure el seu en una altra cimera a la qual es va presentar d’aquesta manera davant els mitjans:
En el seu cas, l’excusa va ser haver pujat les escales a corre-cuita. Així que ens quedarem amb el dubte de si va ser la calor del borgonya o l’esforç físic de pujar uns esglaons.
Més estranyes eren les històries del president rus Boris Yeltsin. Tots el recordem ballant o rient amb Bill Clinton, com a mostra més fefaent d’una Guerra Freda desfeta. Segons expliquen les males llengües, Ieltsin va fugir en plena nit de Washington durant una visita oficial. Els efectes de l’alcohol van dur sortir en roba interior i intentar demanar un taxi a escassos metres de la Casa Blanca per anar a prendre una pizza. Encara que es va mantenir en el comprensible secret bilateral …
I Aznar? Va beure massa en l’acte amb bodeguers quan va deixar de volta i mitja a la DGT? Ja ho diuen les autoritats: si beus, no condueixis. O millor encara, si beus, no t’acostis a un micròfon.
Si fem cas a les enquestes, estem a les portes d’un escenari de canvi, encara que les eleccions generals s’albiren a dos anys vista. Tot i això, l’oposició ja es frega les mans amb una victòria que està a tocar. A Barcelona, una alternativa real -per primera vegada en 30 anys de democràcia- al PSC genera el mateix ímpetu a les files de CiU. Partit que, al seu torn, encara el 2010 com l’any que pot portar-los de nou al Palau de la Generalitat.
No obstant això, encara que es pugui percebre aquest context, la manera de configurar l’estratègia de comunicació és la clau per alimentar aquestes ànsies de canvi o matar-les de cop. I una d’aquestes decisions, després d’adoptar el missatge i la mateixa estratègia, ens porta de manera inexorable a pensar en com han de ser els spots electorals.
La decisió no és intranscendent. La nova fórmula d’espots electorals adoptada després de les generals de 2008, amb un format més publicitari, i l’ús cada vegada més estès de la xarxa, faran d’aquests vídeos cavalls de batalla en els que apostar.
La història electoral ens ha deixat diversos exemples que mostren aquestes maneres diferents d’encarnar aquesta idea de canvi. Això sí, tots amb elements comuns:
Ús de música alegre i optimista
Colors càlids
Missatges positius
Imatges com a metàfores de canvi
El poder de la imatge
El PSOE va presentar el 1982 un espot electoral en què una sèrie de finestres de diversos llocs d’Espanya s’obrien al canvi. Una metàfora visual acompanyada de l’himne del partit. Sense paraules, el mateix espot encarnava la idea d’obrir la finestra per deixar entrar aire fresc que netegés el carregat ambient de l’Espanya posterior al franquisme i al 23-F.
En la mateixa línia de fer servir imatges com a missatges, el PP va presentar un anunci el 1996 ple de referències a l’ocupació i a un país que funciona, just l’antítesi política real del moment. L’anunci, amb una narració que l’acompanya i amb locució del candidat Aznar, no apunta a l’esperança sinó que reclama un país que funcioni.
El mitjà és el missatge
Encara que no ho dissenyés l’equip d’Obama, quan es va posar música al famós discurs de la primària de New Hampshire, l’èxit va ser rotund. Música enganxosa, el suport d’artistes i famosos … una contemporània manera de mostrar que el canvi comença en el propi anunci, però sobretot en la manera de predicar a tots, inclosos els joves: a través de la música.
La figura del líder
L’anunci dels laboristes per a les eleccions del canvi de 1997 buscava, sobretot, centrar l’atenció en els atributs positius del líder. Més jove, jovial i pròxim que John Major, Blair simbolitzava l’aspiració del seu nou laborisme i la Tercera Via És una opció quan el líder és algú forta, el mateix actiu del partit.
Apuntar a les contradiccions
El canvi s’ha de fer de dues maneres: generant elements positius cap a la nostra candidatura, però alimentant els negatius cap a l’altra. Aquest és un exemple clar de la campanya de Clinton el 1992: apuntar a les contradiccions del president Bush.
Com aconseguim reflectir en una paraula que la gestió del nostre adversari polític és un autèntic desastre? Com podem fer que aquesta paraula funcioni especialment a Espanya? De moment, emulant al president Aznar.
Aznar és un expert en aconseguir plasmar en un parell de paraules el sentiment general, donar força al que molts consideren veritats com punys i, encara que la meitat del país es mofi d’això, aconseguir que els seus ho defensin amb ungles i dents i que molts indecisos acabin concedint-li la raó.
“España va bien”, “¡Váyase senyor González!”, etc. són alguns exemples, però l’últim va camí de convertir-se en una paraula guanyadora. En una paraula que funciona: desordre.
El desordre és una cosa que no agrada. La nostra infància i adolescència han estat acompanyades en tot moment d’aquest marc: la teva habitació no pot estar desendreçada, perquè si ho està vénen els càstigs i et quedes sense cinema amb aquell noi o noia especial. Si hi ha desordre, no trobes els deures, perds la cartera o acabes llençantles claus de casa a les escombraries. Sense ordre no es pot viure.
Així, al inferir aquest concepte tan bàsic a la política, el resultat és sorprenent. Si estem en un context de desordre, no podem sortir de la crisi. Si aquest desordre ésper culpa de les autonomies, la crisi és culpa d’elles i, llavors, cal reforçar l’Estat que és qui pot posar ordre. El reflex d’una manera d’entendre Espanya en una sola frase. Vegeu com s’expressa Aznar:
“hay una evidente sensación de desorden. El pacto de la Transición no consistió en el aplazamiento de la ruptura, sino que fue la expresión de una política intregradora. Y reabrir el modelo de Estado ha sido uno de los mayores errores que se han cometido”.
“Nadie puede defender seriamente que las comunidades estaban diseñadas para abrir embajadas, para prohibir la enseñanza de la lengua común, para cambiar derechos individuales por derechos territoriales, para volver a los privilegios o para confundir derecho a la diferencia con la diferencia de derechos. Si están en eso, la responsabilidad nacional es corregirlo.”
Desordre funciona perquè a més de apel·lar a una cosa que tots podem entendre, dóna peu a una solució. Si t’acuso de desordre, jo sóc l’ordenat. Així que no només propicia un cop l’adversari per l’acusació, sinó que li dóna una altra estocada amb el plantejament d’una alternativa.
Si ens preguntessin a qualsevol de nosaltres “Creus que política i esport han d’estar separats?“, Tots respondríem: sí, si us plau. No tindríem cap dubte en la seva necessària separació, com creiem en la separació de poders o en què entre Església i Estat ha de córrer l’aire. Però en tots aquests casos, l’espai que els separa és un estret camp ple de mines …
Però avui no vull reflexionar sobre això, entraríem en un terreny pantanós de seleccions nacionals vs. seleccions autonòmiques, xiulades a l’himne espanyol, presidents de clubs de futbol que tenen en ment fer el salt a la política o, com no, les llums i ombres dels maletins plens de milions que s’intercanvien per afavorir una requalificació de terrenys, blanquejar capitals, etc.
Tots coneixem les virtuts de l’esport, fer exercici és sa tant per al nostre cos com per la nostra ment. Potser per això, la majoria de mandataris fan esport de forma regular. Segurament, per aguantar millor el nivell d’estrès al que estan sotmesos, però sobretot perquè el missatge que envien és el de ser persones que es cuiden.
Transmetre aquesta imatge és essencial: si jo em cuido, puc cuidar bé del país. Els gabinets de comunicació no tenen problemes en oferir alguna imatge dels diferents líders fent una mica d’exercici, envoltats de guardaespatlles al seu ritme.
Aznar, amb els seus 2.000 abdominals diàris (a un ritme d’una cada dos segons, aquí queda això), és conegut com “el macho”. L’expresident ja va posar de moda altres esports, el pàdel li deu gairebé tot a ell en la seva implantació al nostre país. D’ell també guardem altres imatges per al record (i no parlo dels seus banys a Oropesa), com les curses amb adolescents en Moncloa. Ara ens deixa aquesta imatge que poc té a veure amb aquella d’un castellà a les aigües del Mediterrani i que s’acosta periollsament a Terminator.
Altres líders han estat més discrets. Obama practica esport regularment, amb una taula d’exercicis a la seva mida des de les primàries. La seva foto de tors nu va donar la volta al món i van poder comprovar els avenços de la seva rutina. Qui també té una rutina és Sarkozy, que segons diu, afavoreix l’activitat sexual. El president francès va patir una síncope després de practicar esport fa uns dies. De Sarkozy també ens van quedar unes fotos per al record on els seus mitxelins i el photoshop van ser el centre de la polèmica.
Tornant a Espanya, Zapatero practica jogging, a més de ser un aficionat al bàsquet i seguidor del Barça. Diversos ministres i ministres també tenen en l’esport la seva vàlvula d’escapament, potser a Salgado la inspiració per a la negociació del finançament li va arribar en una de les seves classes setmanals de ioga… A Moncloa van tenir la oportunitat de conseguir aquesta foto del president, si no recordo malament, a la costa de Huelva, i de fer-la aparèixer a un dominical. Tot i això, els neocons d’aquest país tenen més abdominals que els socialdemòcrates.
Però compte; si el teu alcalde, president o candidat no està molt avesat al món de l’esport, tampoc no cal forçar una photo-op que se’ns pugui girar en contra: no hi ha res pitjor que veure’l completament ofegat o embotit en un xandall en el que no se sent còmode. Com tampoc podem abusar de les metàfores esportives si s’ha passat la vida entre llibres i aquesta és precisament la seva fortalesa. O ni una cosa ni l’altra.
En tot cas, fer esport és bo, i comunicar-ho també. Podríem deixar-lo en la intimitat, però tenir una imatge corrent val el seu pes en or. Potser no sigui necessari arribar als abdominals d’Aznar però, posats a demanar, qui no voldria tenir els seus abdominals?
Si preguntem de cop en una conversa de bar, com es diu l’avió del president dels Estats Units, més d’un aixecarà la veu i exclamarà “l’Air Force One!”. No serà perquè tinguem una especial predilecció a la figura del president americà, sinó per la influència del cinema i les sèries nord-americanes. Coneixem millor l’Ala Oest de la Casa Blanca que La Moncloa o el Palau de la Generalitat.
Potser per això som més vulnerables a una polèmica que ha pres força en aquesta campanya electoral. Anem als antecedents: el President Zapatero va viatjar en un avió “Falcon” de les Forces Armades per assistir a un míting a Sevilla. Segons el PP, això suposa un malbaratament de diner públic i afirma que el President no ha d’usar un avió de les Forces Armades per a ús privat.
Encara que l’Air Force One (que no és un avió, sinó qualsevol avió que transporti al president, encara que tingui els famosos Boieng 747 com a referent) i el Falcon tinguin les respectives unitats militars que s’encarreguen del seu manteniment, serveixin per a transportar al President, responguin a una sèrie de mesures de seguretat (sabíeu que l’Air Force One sempre entra en un aeroport amb públic per l’ala esquerra per no deixar al descobert la zona presidencial?), no tenen el mateix valor per a americans que per a espanyols.
Per als americans l’Air Force One representa un tentacle més d’allò què és presidencial. Ningú s’atreveix a qüestionar el seu ús i entén que, essencialment per motius de seguretat, el President no pot volar en una línia regular, encara que vagi a un acte privat. Fins i tot en campanya electoral.
El simbolisme, no només del Falcon, sinó de tot el que envolta al President del Govern espanyol no és tan potent. No té la mateixa càrrega per als ciutadans; és un polític. Si bé és cert que no és Cap d’Estat com sí ho és el dels Estats Units, el seu paper és fonamental en la vida institucional del país. Per tant, la seva seguretat és tan important com la del seu homòleg americà.
Aquestes qüestions troben en aquesta absència de valor del treball que té un president i en la crisi econòmica el context perfecte per a les crítiques que poden ratllar la demagògia. Va passar amb Benach, persona que passa diàriament hores en el seu cotxe i que utilitza per treballar. I ara passa amb Zapatero.
Segurament si el simbolisme dels càrrecs estigués més consolidat, a ningú se li ocorreria dir que la presidència del país malgasta fons públics per utilitzar un avió que manté segur al president. Com tampoc qüestionaria que una persona com Mayor Oreja utilitzi el seu cotxe oficial i escorta per anar a missa els diumenges (tots sabem de la seva condició d’amenaçat per ETA) o que Aznar i Rajoy utilitzaran els mateixos Falcon per a actes privats.
No sé com afectarà això realment a una campanya que està essent massa estranya. Una campanya sobre Europa que té en un avió gestionat pel Grup 45 de l’Exèrcit de l’Aire, l’avortament i les violacions, els senyors de vestit a mida i la crisi econòmica els seus pilars. No sé com afectarà a la campanya, però sí que farà mal a la imatge del Govern en una cosa que no hauria de debatre’s.
Potser hem d’anar pensant en demanar-li a González-Sinde que vagi redactant un guió per una pel lícula que es titula “Falcon One: l’avió del president”.
La pitjor xifra sobre l’atur arriba en el moment en què aquesta imatge ha tornat a tenir vigor. El primer govern Aznar, aquell que es vanagloriar de ser qui va dur a Espanya a la via del creixement econòmic, ha reclamat el seu protagonisme a les portes de la campanya electoral de les eleccions europees.
Formalment, Aznar -en qualitat de president de la FAES- va organitzar aquesta photo op per donar suport a qui fos el seu ministre d’Interior i actual candidat del PP a les eleccions europees del proper 7 de juny, Jaime Mayor Oreja. Per a això, es va convocar als ministres del seu primer govern a un dinar amb un posat.
L’acte de suport, no obstant, amaga alguns elements a tenir en compte. Un d’ells és tornar a introduir en l’imaginari col·lectiu aquesta història guanyadora d’un govern que va obtenir bons resultats econòmics. Aquest acte revesteix de vital importància, ja que si tenen èxit podran fixar l’agenda en els temes que més beneficiïn el PP: els econòmics.
O el que és el mateix: el primer govern Aznar no és el govern de la guerra de l’Iraq. Ni el del Prestige. Ni el del Yak-42, el de la vaga general o el del rodet de la majoria absoluta.
No obstant això, l’aposta és arriscada. Si més no per a Rajoy, ja que torna a posar en evidència que qui segueix teixint el relat en l’ombra és el mateix Aznar. I si no ho és, és el que s’entén …
La idea és clara, passar del PP en blanc i negre al color, de l’esperança, cada vegada més palpable, d’un canvi, i per això sembla que els conservadors s’apunten al vintage: reclamar de nou al passat de moda.
El govern està contra les cordes (o poc li queda per resistir amb el xàfec que cau): cada dia apareixen noves dades que assenyalen el què tots sabem respecte a la delicada -per usar un llenguatge soft- situació de l’economia. És una pluja constant de males notícies, amb previsions de creixement contestades per la pròpia Comissió Europea, amb una amenaça de sanció a Espanya pel seu endeutament excessiu i amb la intenció de S&P de rebaixar la valoració del país en la seva escala. Els inputs negatius al debat són de prou entitat com per entendre que, per si sola, la crisi podria fer caure el govern.
Aquesta premissa encara pren més força si atenem al mal funcionament de la comunicació del govern: cada portaveu diu una cosa diferent. L’optimisme del president Zapatero xoca amb Solbes, que afirma no tenir més instruments per acabar amb la crisi. Mentrestant, Leire Pajín li dóna un altre angle a l’afer o Miguel Sebastián s’atreveix a parafrasejar a Kennedy i demanar als espanyols consumir productes del país. Rocambolesc tot plegat: quan més unió necessites al missatge, més el disgregues.
Però no. El govern no cau ni sent, de moment, l’alè del segon classificat al seu clatell més enllà de les periòdiques enquestes que anuncien una possible victòria del PP però que també assenyalen la debilitat de l’ex-vicepresident d’Aznar. Per evitar que l’alè els posi nerviosos, el propi PP sap jugar les seves cartes… erròniament.
Comencem amb la famosa foto de Soraya Sáenz de Santamaría (SSS). Alguns afirmen que és el retorn de SSS a la primera línia de la política, després de veure com no podia fer-se un forat informatiu. Però aquesta premissa s’oblida d’un aspecte: encara que la resurrecció en política és una màxima, hom no pot fer-ho de qualsevol manera. Sobretot si aquesta acció s’interpreta com a desesperada i inadequada. Desesperada perquè manifesta molt poc anàlisi del context i de les conseqüències i inadequada perquè atempta de ple contra el missatge del PP. Per entendre’ns, la foto fa el mateix favor a l’estratègia i el missatge dels populars que si aparegués el botiguer de confiança de Rajoy manifestant que cada dia de la setmana el cap de cartell popular es menja dues llaunes de caviar iranià per sopar. Quina contradicció s’esdevindria amb el missatge d’austeritat, no creuen?
Per què la foto de SSS és una contradicció? Perquè la imatge sofisticada i pseudo eròtica que transmet s’allunya de la que ella mateixa ha volgut generar sempre: la de la dona JASP (Jove, tot i que sobradament preparada) que treballa sense descans pels espanyols. Significa que ja no ho és? No, però resulta frívola. Més quan des de les bancades populars es fa tot el possible per afirmar que es treballa sense descans mentre el govern no ho fa. Significa que SSS no té un cantó eròtic, que no té intimitat per fer-se fotos així? En absolut, pot fer-les i posar-les al menjador de casa seva. Però ha d’entendre que quan apareixen a la portada del segon diari més llegit d’Espanya, tenen un efecte directe en molts ciutadans que es pregunten moltes coses.
Hi ha, també, una qüestió de discriminació de gènere en tot aquest afer i que només el temps sabrà valorar. D’una dona política s’espera, tradicionalment, que respongui a un patró masculí d’autoritat. L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens mostrava a “Políticas” que no ha estat així en moltes d’elles, líders que han sabut imprimir la seva pròpia estela de lideratge. Potser SSS creu que aquesta és la via, però sense cap mena de dubte no té res a veure amb altres dones que han estat el centre de la crítica dels sectors més conservadors com Carme Chacón.
En definitiva, aquestes interferències en el missatge són estalviables. Sobretot si es posen en el mateix camp que tant criticà el PP en ple. Recorden unes fotos de les ministres socialistes del primer govern de Zapatero per a la revista Vogue?
L’espionatge a la Comunitat de Madrid és un altre tema. Ens mostra com una filtració sobre un tema tan delicat com aquest es posa en primera pàgina sí o sí. És un cas de corrupció política greu i encara que el lideratge d’Aguirre no està en perill, suposarà algun que altre problema a la presidenta. Més que res perquè les persones que han estat objecte de les investigacions d’ex-policíes i ex-guàrdies civils són càrrecs d’altres faccions populars contràries a la d’Esperanza Aguirre.
Aquest issue tindrà dos efectes: un intern, en les relacions de poder entre les faccions i un extern, quan se’n depurin responsabilitats a mesura que les investigacions vagin endavant. Sempre i quan els jutges i les vagues ho permetin.
En tot cas SSS i la xarxa d’espionatge d’Esperanza fan un favor dels grans al govern de Zapatero. Les maniobres de distracció les porta el PP de casa, com si convides a algú a sopar i no només duu el vi, sinó tot l’àpat. Si el govern usés aquest avantatge competitiu ja seria d’escàndol, però són conscients que per enriquir el debat cal posar una nota dissonant de tant en tant.
Potser la marca Loctite hauria de pensar en una nova campanya de màrqueting per aquest 2009. Loctite: ho fixem tot. Fins i tot el missatge del govern. I el missatge del PP.
