El vídeo que acabeu de veure és l’anunci de Google que es va emetre durant la Superbowl, el gran moment televisiu de la societat americana. I sembla que ha sorprès, i molt. Especialment a casa nostra.

La veritat és que motius no li falten: explica una petita gran història sense grans ostentacions, sense voler fer ombra al que realment importa en aquest anunci, la història d’amor. I en aquesta meravellosa història, el producte -Google- és el gran aliat. Una manera perfecta de vendre un producte sense vendre, el que importa és el benefici en si mateix. “Com canvia la meva vida si confio en tu?” Sembla ser la pregunta. I això li dóna valor. No et parlo de les coses bones que sóc, sinó de com de bona pot ser la teva vida amb mi.

Això mateix va fer Obama en la seva campanya. Va canviar el focus del missatge. Aquest era el poder del we. “Aquestes eleccions no són sobre mi, sinó sobre vosaltres”. O el que és el mateix, no es tracta del que jo et puc oferir, sinó del que la teva vida pot millorar si confies en mi.

El risc és evident. Si el producte no satisfà les expectatives, abonarem el camp a la competència. Potser per això ni Google ni Obama deixen de comunicar tot i ser líders dels seus mercats.

La comparació entre el màrqueting i la comunicació convencional amb la política sempre és odiosa. No és el mateix vendre galetes o detergent que promocionar i comunicar una proposta política. Però precisament perquè el màrqueting de producte s’enfronta a l’escrutini continu dels consumidors, de la decisió de compra i l’experiència directa a casa, alguna cosa ens pot ensenyar. No hem de menystenir-la tan ràpidament.

Un partit, un candidat, un model per a una societat no és el mateix que parlar d’un cercador com Google. Però si féssim com ells i poséssim al ciutadà en el centre de la comunicació i no al candidat, potser un altre gall cantaria.