El finançament ha arribat. Amb quasi un any de retard, però ha arribat. Amb l’incompliment dels terminis que estableix l’Estatut, però ha arribat. Després d’un cap de setmana en què tothom donava per fet el què avui ha escenificat la vicepresidenta Salgado i, sorprenentment, Joan Puigcercós; el finançament ha arribat.

Comença ara el joc de les diferents lectures. El got mig ple o mig buit. La permanència de l’expoli fiscal o la manca de solidaritat entre les comunitats autònomes. En tot cas, tindrem clars qui són els pares: Solbes, Salgado i Castells, perquè a diferència d’altres acords, aquest no és un que aixequi especial alegria entre alguns partits del govern català, com Esquerra.

I és evident que tampoc la oposició, CiU i PP, voldràn reclamar cap mena de protagonisme d’aquest nou model: els primers perquè consideren que incompleix l’Estatut (encara que alguns afirmin que el nou acord és 19 vegades millor que el que van assolir el seu dia amb el PP al govern) i el veuen insuficient. Els segons, al·legant a la manca de solidaritat entre regions i, a mesura que avancin els dies, potser comencem a sentir la cantarella del trencament de la pàtria.

En tot cas, a falta de veure imatges on corri el cava, el què si s’ha desfermat aquest cap de setmana és la dopamina, un neurotransmissor que ens fa gaudir de la sensació de benestar, de plaer, i que dóna una bona empenta a la nostra motivació. La dopamina s’activa especialment quan aconseguim una fita, una cosa que esperàvem amb molt d’interès. Quan això succeeix, el cervell n’allibera en grans quantitats.

Avui, part de la classe política i dels ciutadans de Catalunya –i d’altres parts de l’Estat també- segur que han sentit aquesta dosi extra de dopamina per l’acord aconseguit. Perquè encara que sempre podria ser millor, és la xifra més alta mai aconseguida.

Segurament, el còctel químic s’haurà acompanyat d’oxitocina, que ens indueix al benestar, a la calma, a la felicitat. Però compte, els líders que l’hagin sentit hauran de posar-se alerta en res: encara que Jimenez Losantos hagi deixat la COPE, digerir aquest acord no serà fàcil per gran part de la opinió pública. Tampoc ho serà a Esquerra, que encara que hagi donat el sí al nou model, és conscient de la oposició interna a aquesta fita.

Sembla que el govern tripartit resisteix un cop més als rumors del seu desmembrament. Encara que ens deixa fets clau que donaran sentit als propers mesos de la vida política catalana: la comèdia de Ridao arriba al final del seu primer capítol, tot i que n’aventuro uns quants més. I segurament, aquests no duran ni l’oxitocina ni la dopamina del finançament.