No puc començar aquest post evocant el que vaig fer aquell 9 de novembre de 1989 perquè la meva memòria no arriba per a tant. D’aquella època, només guardo en els plecs del meu cervell algunes imatges aïllades d’un avi executat -que anys més tard vaig comprendre que era Ceaucescu, el tirà romanès-, uns senyors trencant una paret pintada i molts focs artificials. Durant aquella època, amb poc més de cinc anys d’edat, creia que el cop d’Estat que va patir Gorbatxov va ser el causant de la taca al seu front…

Jo formo part d’una generació d’europeus que ha consumit el relat de la caiguda del Mur de Berlín. Perquè la seva caiguda -o el seu enfonsament o com se li vulgui dir- té tots els elements per ser un gran relat, un gran transmissor de valors per a tota una generació d’europeus. Una història emocionant de superació i de defensa de la llibertat.

És una gran història europea. Del conflicte a la pacificació, de les ferides profundes a curar -potser tard- però superar-les al cap ia la fi. Aquesta idea que a Europa avui és possible un espai de pau i llibertat sense precedents. Aquest aniversari ha de servir per reflexionar sobre això i defensar aquest relat que, al final, va tenir un final feliç.

A l’altre costat de la balança hi ha els anys de divisió, patiment i desolació. Les històries de les famílies separades i els cadàvers que el mur va deixar a banda i banda. Per això, la visita al museu que es troba a l’antic Checkpoint Charlie és extremadament enriquidora i il·lustrativa. I sobretot, el testimoni més fidel d’un món dividit per un teló d’acer que havia començat a enfonsar-se anys abans d’aquest dia de la tardor berlinesa, però que va accelerar la seva caiguda al pas dels berlinesos d’ambdós costats dels passos fronterers.

Aquesta història europea té també la seva història de comunicació. O de com a vegades un procediment establert no té altra alternativa que no aplicar-se. No vull abundar sobre la història d’aquest moment, avui pràcticament tots els mitjans dediquen grans espais a aquesta efemèride, però em sembla especialment interessant la manera com la frontera va cedir i es va obrir de bat a bat.

Aquell dia de novembre, el govern de la RDA va anunciar el canvi en la política de viatges a l’exterior, que va ser el tema que va derivar de forma immediata en la caiguda del mur. Aquesta política, que entrava en vigor a les 4 am del 10 de novembre, va ser anunciada en una roda de premsa per Günter Schabowski que va ser retransmesa en directe per la televisió de la RDA. Totes les restriccions de circulació havien estat eliminades:

“Els viatges privats a l’estranger es poden autoritzar sense la presentació d’un justificant – motiu de viatge o lloc de residència. Les autoritzacions seran emeses sense demora. S’ha difós una circular en aquest sentit. Els departaments de la Policia Popular responsables dels visats i del registre del domicili han estat instruïts per autoritzar sense retard els permisos permanents de viatge, sense que les condicions actualment en vigor s’hagin de complir. Els viatges de durada permanent poden fer-se en tot lloc fronterer amb la RFA. “

Tot i que el projecte encara era a aquelles hores pendent de l’anàlisi del Comitè Central, a les 18:57 va acabar la roda de premsa en la qual un periodista italià havia preguntat sobre el moment en que entraria en vigor aquesta transcendental decisió. Schabowski consultar les seves notes i va afirmar que l’havia fet de forma immediata.

Des d’aquest moment, els berlinesos es van amuntegar a banda i banda del mur. Els policies encara no havien rebut instrucció, ja que la mesura entraria en vigor l’endemà i, de fet la decisió del Consell de Ministres encara no era definitiva.

Però l’anunci per un mitjà com la televisió, en directe, va desplegar tal expectació que les fronteres es van obrir de bat a bat -a les 23 hores d’aquesta nit s’obria el primer lloc fronterer- i els ciutadans, sense la por de ser tirotejats , van començar a enderrocar aquest mur amb tot el que tenien a mà.

L’obertura de les fronteres va tancar una fosca etapa de la història europea al mateix temps que queia el mur. Inaugurava una etapa diferent, per a un món diferent. Un món en que el mur va passar a ser el símbol de la divisió, la por i la manca de llibertat a ser el baluard dels aires del canvi. Un nou món en que aquest mur passaria a ser un souvenir que avui està repartit pel món. Inclosa la meva habitació.

Angela Merkel ha aconseguit en 4 anys de ser un referent per als conservadors europeus. Respectada i admirada més enllà de les seves fronteres, avui aclarirà algunes incògnites bàsiques per entendre el seu futur polític. Si no hi ha sorpreses -i res les presagia- la cancellera alemanya repetirà en el càrrec encara que segurament ho farà amb nous companys de viatge.

Després de les dificultats de la CDU i l’SPD per formar govern per separat el 2005, es va formar la gran coalició amb aquests dos partits. Un moviment polític necessari per assegurar la governabilitat del país, però tremendament incòmode per als dos partits. Així, com sol passar en el món de les coalicions, saber repartir els èxits i fracassos no sempre és fàcil.

Tot apunta que aquesta gran coalició no serà necessària. El seu rival, i fins ara vicecanceller federal, el socialdemòcrata Frank Walter Steinmeier, no ha aconseguit sobreposar-se a l’onada de suports que Merkel ha aconseguit, tal com indicava Gutiérrez-Rubí aquesta setmana al Público. Steinmeier no només va organitzar un govern a l’ombra al propi govern en què estava, abans de l’estiu, sinó que ha hagut de fer front a l’oposició de sectors tradicionalment afins, com els sindicats.

Davant d’aquest context, els liberals poden ser el suport de Merkel en l’etapa que començarà demà.

Merkel és la dirigent polític més influent del món, tot i tenir un perfil comunicatiu baix i reservat i fer gala d’una timidesa poc habitual en un món polític tan centrat en els impactes mediàtics. Tot i això, segurament els alemanys i alemanyes vegin amb bon ulls la seva resolució, determinació i eficiència. Tot i que, tal com correspon amb la seva ideologia, això signifiqui posar en dubte les cobertures socials d’un país com Alemanya.

Una altra de les qüestions interessants del que passi avui serà observar la participació electoral en un context de crisi econòmica i amb dos candidats que no són, precisament, un exemple de connexió amb l’electorat. Berlín va viure un moment històric amb el discurs d’Obama que difícilment podrien protagonitzar Merkel o Steinmeier.

Europa observa atenta al que passi a Alemanya, no és per menys.

Us pot interessar:

Com es trien els diputats alemanys?

La campanya de Merkel

Berlín segurament sigui el destí turístic en que la història i la política juguen més amb el visitant. A la capital alemanya tot fa olor d’història. A cada pas ressonen els vestigis d’un passat amb llums i ombres. A cada cantonada es respira l’inevitable pes d’allò viscut i l’enorme responsabilitat de seguir marcant la pauta política per, almenys, els seus veïns del continent.

Si estàs pensant en visitar Berlín aquest estiu, espero que en aquest post puguis agafar idees per dissenyar la teva ruta, encara que ja t’aviso: vagis on vagis, estaràs en algun lloc històric. I segurament, quan posis els peus a la capital federal, sentiràs el que s’ha conegut com Ostalgie, la nostàlgia de la RDA, cosa que en una ciutat tants anys dividida és impossible evitar.

Anem per parts: per recomanar els millors llocs que visitar, segur que hauràs llegit mil guies de viatges, així que no esperis gaires detalls. Això sí, et donaré algunes claus que faran més agradable la teva visita.

En primer lloc, et recomano un joc que vam fer amb la meva germana quan vam estar a la ciutat: intentar esbrinar a quina part de Berlín us trobeu. Per això, et servirà fixar-te en els famosos semàfors de Berlín Oriental. El Ampelmännchen, o homenet del semàfor, és el símbol de les llums de trànsit de l’antiga RDA. Amb la caiguda del Mur, es va intentar homogeneïtzar els semàfors en tota Alemanya, però l’oposició dels alemanys de l’Est va ser tan forta que es van mantenir. De fet, alguns districtes de Berlín Est l’han pres adaptat com a seu … aquí rau la dificultat del joc.

La segona clau és recórrer l’antic Mur. Serà una constant en la teva visita, així que no et costarà trobar-lo. Però presta especial atenció al passar per Postdamer Platz: un lloc que durant la Guerra Freda no existia. També és especialment emotiu passar per la Porta de Brandenburg i imaginar el lloc exacte en què el Mur s’erigia, imponent. Per seguir amb aquest recorregut, tens el museu del Checkpoint Charlie, amb una completa història de la separació i els intents de creuar-lo, així com la galeria d’art a l’aire lliure que té en el Mur seu suport; ún dels pocs trams que s’ha conservat.

La visita al Berlín polític no és tal sense una vista enrere als foscos anys del nazisme. Per això, us proposo que comencis la visita al Bundestag; el mateix que va patir l’incendi que va portar a Hitler al poder. D’allà, després d’observar les vistes de la capital des de la seva cúpula, i veure la Cancelleria, pots visitar els solars on va estar la Gestapo o caminar fins a la Porta de Brandenburg, el cor del Berlín més històric. Prop de la porta està l’impressionant monument erigit en memòria de les víctimes de l’holocaust. D’allà, pots agafar un tren fins al camp de concentració de Sachsenhausen. Al passar pel tren, fixa’t en la gran quantitat de casetes que tenen la bandera alemanya al jardí, al més pur estil americà.

Una altra part essencial del teu viatge hauria de ser la Ostalgie. I a Berlín no et quedaràs curt. En primer lloc, és interessant veure les grans diferències entre els dos Berlín, però dins de la part oriental, entre la més propera a Alexanderplatz i els districtes més allunyats: veureu com més a l’est el paisatge és més gris i més pobre. Al districte oriental no us podeu perdre la zona d’Alexanderplatz, la torre de la televisió i la zona de l’ajuntament Roig i el monument a Karl Marx i Engels. D’allà, podeu optar per passejar per Karl Mark Alee i observar els edificis d’un marcat realisme socialista fins acostar al parc de Treptower. Aquí s’amaga l’impressionant i vast monument soviètic a la victòria en la Segona Guerra Mundial i cementiri de combatents. No perdis oportunitat de comparar-lo amb el erigit a la zona occidental. Per seguir amb la visita, podeu visitar tant el Kulturbrauerei i el seu barri, el museu de l’Stasi o el búnquer nuclear de Honecker a unes hores de Berlín.

I sobretot, gaudeix d’una meravellosa ciutat. No et perdis la seva gastronomia i les seves cerveses, el passeig pels seus parcs i, si ja ets mitòman al màxim, el lloc des d’on Barack Obama va donar el seu discurs a Europa fa poc menys d’un any.

Ah! Un altre petit consell: emporta’t impresos o al teu iPod els discursos de Kennedy i Reagan davant la Porta de Brandenburg. Escolta’l allà mateix i sent com se’t encongeix l’ànima …

Fotos de tot el què he dit: al meu Flickr!