#Política2.0 és la reflexió del president del Parlament  sobre els canvis que Internet està provocant en la política. Sobre aquesta nova manera de fer i entendre la política. I ara, arriba a Madrid.

Aquesta tarda el president Benach estarà al Centre Cultural Blanquerna, al carrer Alcalá -just a la cruïlla amb el Círculo de Bellas Artes- per a la presentació del seu llibre, que tinc l’honor de presentar. Serà a les 19:30 h, així que no dubtis en acostar-t’hi.

But we must also admit that programs alone can’t replace pares; that government can’t turn off the television and make a child do her homework; that fathers must take more responsibility for providing the love and guidance their children need.
Barack Obama

Abans d’Internet, l’amenaça per als menors va ser la televisió. I seguraments, abans ho van ser les radionovel·les. I abans, els articles dels diaris. I abans, els xarlatans, els bufons i qui, sap, potser fins i tot els sermons d’alguns capellans. Tot canvi sempre ha estat una amenaça, més si el desconeixement sobre tot el que és nou ens envolta amb un tel d’ignorància difícil de comprendre.

Una mostra més d’aquesta ignorància és la mesura que el PP va plantejar la setmana passada en el Congrés dels Diputats en el marc d’una sèrie d’accions proposades per protegir els menors. El principal partit de l’oposició s’ha marcat entre les seves prioritats polítiques enviar un missatge molt clar als pares: la protecció dels seus fills ha de passar per votar-los. Només així es poden entendre les propostes plantejades, des de la rebaixa de l’edat penal als 12 anys o la prohibició dels menors de 14 anys a participar en les xarxes socials.

Aquestes propostes tenen moltes cares. Com dic, una és la d’estratègia electoral: aconseguir retallar diferències amb el PSOE en aquest extracte apel·lant a una certa política de la por (no hi ha res més emocionalment potent que l’instint de protecció dels pares) és una via intel·ligent. Almenys, a curt termini.

I aquí és on la por i ignorància entren en joc, ja que mentre les noves generacions només entenen la seva vida amb Internet i la xarxa és el mitjà per gairebé tot, per als seus pares només és una amenaça més que no saben com combatre. Però com deia Obama en el seu discurs a la Convenció, el Govern no és qui ha d’apagar la televisió (o Internet), són els pares.

Si l’estratègia del PP no fos tan curt termini, concentraria els seus esforços en alertar els pares de les amenaces, però en accentuar les virtuts de la participació a la xarxa, promouria accions per que tothom tingués accés a Internet, aprengués a usar-lo amb encert i maximitzar els seus beneficis. I el més important, s’adequaria al missatge de modernitat que ha empunyat en diverses ocasions, però que lleça per terra al marcar amb una lletra escarlata les Xarxes Socials. Com a usuaris, com podem confiar en els projectes que presenta el PP si després demonitza el mitjà?

Perquè les Xarxes Socials no són el problema. El problema és el desconeixement, i assenyalar sense rubor a això només fa créixer aquesta percepció. Així ho entenen les persones que dins del PP coneixen gràcies a la seva participació activa aquest món, com Cristina Cifuentes constata en el seu bloc.

En el fons, la pregunta que ens hauríem de fer és: són realment tan perilloses les Xarxes Socials com per prohibir l’accés als menors? La prohibició és la solució? No parlem ja de les dificultats tècniques per a això, ni tan sols de si legalment seria possible.

Sorprèn que els defensors de la tradició liberal (si és que alguna vegada ha tingut força real en aquest país) siguin els que advoquin més per la prohibició que pel desenvolupament. Sorprèn que aquesta concepció la defensi més el PSOE que ells. I sobretot, sorprèn que el PP no vegi autèntiques oportunitats en el desenvolupament de la Xarxa

Al capdavall, la seva proposta és fruit de la concepció que té el PP de la Xarxa, un mitjà sense importància, però que no obstant, és l’utilitzat per les capes de nous votants. I que si dediquéssin més temps a buscar la pedagogia, en res seria el canal més utilitzat per les generacions de pares i mares que, amb més coneixement del que a dia d’avui tenen, enviarien en orris aquest còctel de por i ignorància. Encara que molt em temo que en altres circumstàncies, aquesta proposta podria haver estat presentada per qualsevol dels altres partits…

El verd és un dels colors que millor percep l’ull humà. És dels que més ressalten i la sensibilitat de l’ull permet que la seva visió perllongada no ens molesti. Potser per això, des de diverses parts del món s’ha seguit amb molta atenció i de forma perllongada la revolució que ha pres els carrers a Iran.

Però aquesta revolució està presentant un caire molt diferent. Si hi ha una frase que s’ha llegit molt en les últimes hores a internet és la arxifamosa “The revolution will not be televised”, o sigui, que la revolució no serà televisada. I així està sent: gràcies a la xarxa, el món sencer ha seguit minut a minut els esdeveniments que ens han deixat amb el pas canviat.

Edgar Rovira, que ens va estar informant durant tota la tarda d’ahir, ho proclamava a Twitter: sense internet, no ens haguéssim assabentat de la meitat de les coses que han passat a Teheran en les últimes hores. Facebook, Twitter, YouTube i Flickr han estat els agents d’informació que han proclamat al món el que estava passant a l’Iran després del recompte de les eleccions que es van celebrar el passat divendres.

Les autoritats iranianes no van trigar a tallar les comunicacions. Però ja era massa tard: amb una força inusitada, el món era testimoni, a temps real, del que estava passant. I per primera vegada, no ha estat gràcies a la CNN. César Calderón ens donava algunes eines per seguir en directe el fervor que recorria la capital del país i Francisco Polo ens alertava a primera hora del que passava.

No només la CNN no hi era, sinó que moltes persones a milers de quilòmetres a distància s’han convertit en portaveus, activistes i propulsors. La típica pantalla de “Breaking News” ha donat pas a fets com el següent: veure a termes com IranElection, Iran, Teheran o Ajmadineyad al trending topic mundial de Twitter.

La preocupació del règim iranià per silenciar totes aquestes vies de difusió suposen un abans i un després: ja no val només amb dominar, censurar i tallar els canals de comunicació tradicionals, el decisiu es juga a la xarxa. Ha estat gràcies a la xarxa -a més dels serveis d’intel ligència, és clar- que les cancelleries de mig món s’han posat en alerta i s’han sumit en un estat es incredulitat per l’ocorregut en el règim dels aiatol·làs.

És curiós observar com l’esperança dels que s’han sentit enganyats pel règim hagi estat abocada a una enorme xarxa de xarxes. Cal obrir un espai a la reflexió observar com cada vídeo pujat a YouTube o les fotos que segon a segon mostraven el desenvolupament dels fets, eren com missatges en una ampolla llançats des d’un convuls país.

La revolució d’aquest verd de l’esperança, però també del tradicional Islam, no ha estat televisada. S’ha exportat amb la contribució individual de tants a través d’un ordinador o un mòbil. La revolució verda s’ha comunicat a la Xarxa.

Ens queden, però, algunes preguntes: durà aquesta revolució a un recompte de les urnes d’acort a allò que han votat? Pot suposar alguna mena de canvi l’elecció d’algú que ha estat beneït pel propi règim? I tantes altres preguntes que no fan res més que posar de manifest el rellevant paper que juga Iran a l’esfera internacional.

Foto de Mousavi1388

Ja no n’hi ha prou amb estar presents: és el moment de conversar. Portem temps apuntant a aquesta necessitat, però sembla que des de les cúspides dels partits no s’atén a aquesta necessitat. Per lluitar contra la desafecció, l’abstenció i el passotisme, els partits han de arremangarse i participar.

Quan, ja fa dos anys, vaig elaborar aquest estudi, els partits i els polítics del nostre país amb prou feina estaven presents. Ser-hi ja era un triomf, però avui a més n’exigim una participació d’acord amb el que esperem de qui s’atreveix a donar els passos a la xarxa.

Aquesta campanya no ha estat una excepció: la presència és ja una realitat però la participació té mancances, continuen existint grans diferències entre partits. Els motius no crec que es trobin en paradigmes del tipus “els partits de dretes participen menys que els d’esquerres”, ja que en aquesta la pròpia personalitat del líder, l’equip o fins i tot del responsable intern del partit juga un paper més important.

Els partits han de dissenyar estratègies de presència online que no siguin a curt termini i que siguin efectives. L’objectiu, és clar, és aconseguir suports, vots en els comicis. Però també té el doble objectiu de teixir una xarxa de suports que pugui fins i tot superar les fòbies i les fílies polítiques.

Us proposo que analitzem junts aquest binomi presència / participació dels nostres polítics en la Xarxa en una sèrie de posts que aniré publicant en les properes setmanes. I avui comencem amb la presència online.

Comencem per definir la presència online. És evident que estar present és existir, tenir espais a la Xarxa. Aquests espais poden ser propis (actius generats per un candidat o un partit) però aquesta presència també pot ser involuntària (posts que parlen de tu, notícies, grups de suport o de rebuig en xarxes socials, clons a Twitter, etc.).

És especialment significatiu veure com les estratègies de comunicació online i offline dels partits no estan coordinades. Per exemple, mentre que en el món offline els estrategues saben que han de moure el seu candidat entre els mitjans almenys 3 mesos abans de la data electoral, a Internet no passa el mateix: és habitual veure webs de campanya en marxa menys d’un mes abans de les eleccions. O ocasions en què un candidat està en boca de tots i a Internet no existeix.

En aquest sentit, si un no està present en la xarxa no existeix. I no deixa de ser important aquesta dada, ja que són els joves els que més consulten informació sobre política a la Xarxa, segons dades del CIS.

Significa això que un partit ha d’estar present en tots els suports, serveis i xarxes existents? No té per què: ha d’estar present allà on la seva estratègia en línia ho requereixi, en plena concordança amb la seva estratègia de campanya, d’acord amb els mitjans de què disposi i d’acord a factors tan importants com la naturalesa del candidat.

Hi ha una reflexió de fons sobre la necessitat d’estar en tots els suports possibles, almenys els més generalitzats. La justificació és clara: estar allà on hi pot haver algun votant, sigui quina sigui.

D’altres, són partidaris de crear els espais de participació, per exemple, a través de la posada en marxa d’una xarxa social pròpia, tal com va fer Obama o PSOE i PP en aquestes eleccions europees.

Són reflexions necessàries que ens han de portar a dissenyar una bona estratègia de presència a la Xarxa ha de ser el primer pas. El següent, participar. Al meu parer, una assignatura que alguns aproven pels pèls i que a altres els queda per setembre…

Ahir al matí, tot i ser Divendres Sant, Com Ràdio va dedicar una part del seu programa matinal a tractar els blogs; què són, per a què serveixen, els blogs com a mitjà de comunicació… fins i tot com a amenaça del periodisme.

L’amena conversa amb Trina Milan i Montse Cebrián, va comptar amb la participació del públic i de les piulades del Twitter.

Crec que amb una mica de recerca trobareu l’arxiu aquí.

Al Parc de la Ciutadella hi ha un edifici que ha obert les seves portes com mai ho havia fet. Crec que no exagero si afirmo que mai en la història recent del nostre país, una institució havia estat tan propera i accessible com ho està avui el Parlament de Catalunya. I crec que mai en la història recent la tasca dels seus parlamentaris havia estat tan visible com ho està ara.

Aquesta setmana el President del Parlament, Ernest Benach, compareixia en roda de premsa per explicar en què consisteix el projecte de Parlament 2.0 que ja està en marxa. No m’agradaria extendre’m en aquest punt: l’amic Xavier Peytibí ha fet una excel·lent descripció del projecte al seu bloc i molts mitjans de comunicació s’han fet ressò.

Vull, nogensmenys, centrar-me en l’anàlisi d’aquesta iniciativa. Si fa uns dies em referia a la necessitat imperant d’usar les xarxes socials i tenir en compte més que mai la reputació a la xarxa, aquest és un exemple de responsabilitat amb els temps i de la necessitat de liderar aquesta transformació a la xarxa des de les institucions.

Em satisfà veure que és precisament el Parlament, la seu de la sobirania popular, la que pren el lideratge. Em satisfà veure com la tasca dels diputats es fa més visible i es contribueix a desmitificar la imatge que, si no ets al ple, no treballes. Em satisfà creure que aquestes iniciatives contribuiran a generar més respecte i empatia cap a la tasca dels diputats i diputades i, sobretot, a promoure un sa debat democràtic entre la ciutadania i els nostres representants.

El Parlament ha fet la reflexió oportuna en aquests temps i ha pres una decisió. Com el Parlament, són moltes les empreses a Espanya que estan fent la mateixa reflexió i estan començant a posar fil a l’agulla per participar en la conversa. Fa uns mesos, LLORENTE & CUENCA, la consultoria de comunicació líder a Espanya i Amèrica Llatina, presentava a Madrid el Baròmetre de Reputació Online de les 35 empreses de l’IBEX, un complet anàlisis de la seva situació a la xarxa mitjançant una comparació entre elles i amb els referents internacionals de cada sector. La setmana passada es presentà el Baròmetre de Reputació per les empreses de l’INMEX del mercat mexicà i ahir es va fer el mateix a Perú.

Els baròmetres de LLORENTE & CUENCA mostren la necessitat del món empresarial de dur el lideratge en la comunicació a la xarxa. Les empreses estan entenent que ja no val només amb ser-hi presents, sinó que cal actuar d’acord a les dinàmiques que avui demanden els usuaris. Enrique Dans, com vau poder veure al meu darrer post, citava a Forbes per exemplificar aquesta tendència que hem pogut veure a Espanya, Mèxic i Perú.

Us emplaço a visitar el bloc del director sènior de Comunicació Online de LLORENTE & CUENCA, Adolfo Corujo, on trobareu informació més detallada de les conclusions i metodologia dels baròmetres.

La presentació del Parlament 2.0 i els moviments del món empresarial són els exponents que ja no estem en un moment messiànic, que no es tracten grans objectius: els objectius són tangibles i la necessitat és punyent.

Més informació:

Soitu

José Rodríguez

Periodistas 21

Fa algunes setmanes us informava que la diputada d’IU a l’Assemblea de Madrid, Reyes Montiel, havia obert un compte a Twitter per informar del desenvolupament de la Comissió d’Investigació sobre la xarxa d’espionatge a la Comunitat. Amb 328 seguidors ha demostrat l’interès que ens suscita un tema de vital importància per la nostra democràcia.

Ahir vam saber que la presidència de la Comissió li havia prohibit l’ús d’aquesta eina tot i no existir una base legal al reglament de la càmera per a fer-ho. Aquest fet sense precedents posa de relleu la importància creixent de la xarxa, la comunicació online, en definitiva, internet; en la nostra vida diària. També en la política.

Els missatges de suport a la diputada i d’estupefacció per la decisió no s’han fet esperar. Hora rere hora són més els tweets sobre el tema. I seguiran creixent.

Demà podreu llegir en aquest bloc per què l’Assemblea de Madrid, però en general la política offline, té por a aquest tipus d’eines.

És possible mantenir la presencia i l’acció a internet després d’unes eleccions?  És possible mantenir l’esforç de campanya quan  s’arriba al govern? Yes, you can.

Si ets un polític aquest post t’interessa. Si no ho ets, també, per a què vegis el que altres líders fan i no trobes en els teus representants polítics.

S’ha parlat molt de l’ús de la xarxa que el president Obama ha fet d’internet, de com el seu decidit ús ha comportat tota una sèrie de canvis en el plantejament de campanyes electorals a la democràcia americana. Com ja comentava en aquest post, la campanya de les presidencials de 2008 serà recordada com la campanya de transició. No ens allargarem en això, sinó que observem ara perquè hi ha esperança en l’ús de la xarxa un cop hem celebrat la victòria del nostre candidat. O quan ja hem reflexionat sobre la nostra derrota.

• 1. Segueix parlant: la campanya electoral és esgotadora. Parles, comuniques, durant 24 hores, a tot arreu. Segurament la web de campanya haurà tret fum. Perquè callar de cop? Si creus que el dia després de les eleccions el teu bloc o la web han de morir estrepitosament, encara no has entès res. Explica com van les negociacions pel pacte de govern, quines seran les teves prioritats, amb qui t’has reunit… Pensa que serà una eina important en la gestió dels 100 primers dies de govern.

Exemple: Barack Obama va seguir parlant des de la seva web Change.gov. Va crear els vídeos setmanals adreçats a la ciutadania i va seguir enviant correus electrònics.

• 2. Segueix escoltant: per quina raó has de deixar d’escoltar als ciutadans, quan ho has fet les setmanes i mesos anteriors a la cita electoral? Ja no són importants? La millor manera d’acabar amb l’allunyament entre polítics i ciutadans és escenificar que el seu contacte no ha acabat.

Exemple: La web Change.gov va anunciar la setmana abans de la presa de possessió la creació d’un espai per a que els ciutadans poguessin proposar i votar temes que arribarien al President per a la seva consideració.

• 3. No posis barreres: no posis barreres per a que la gent s’apropi a tu. Tampoc en posis per a que tu hi puguis arribar. Fes el contingut del teu espai accessible, respecta les llengües del teu territori i obre les portes de casa teva a aquelles persones de fora del teu país que et vulguin conèixer més.

Exemple: La nova web de la Casa Blanca es passa al Copyleft i deixa que els buscadors indexin tota la web.

• 4. Avança’t: si disposes de les eines per fer que els ciutadans i ciutadanes es quedin sorpresos per la teva rapidesa, per la utilitat del contingut de la teva web i per un atractiu disseny, no esperis a que algú se n’adoni. Comunica que estàs present i que t’importa el mitjà.

Exemple: Just quan el president Obama jurava el seu càrrec, la nova web de la Casa Blanca, amb bloc inclòs, es posava en marxa. És notícia, capta l’atenció mundial i fa que tothom ho tingui en compte.

• 5. Que l’acció no pari: si has usat la web per demanar acció als teus seguidors, no deixis de fer-ho. Fes que participin tant dins com fora de la xarxa. Crear i mantenir un moviment no és gens fàcil… per què mantenir una concepció de curta volada? Per què no mantenir-lo i alimentar-lo?

Exemple: des del passat 4 de novembre, Obama i Hillary no han deixat de demanar contribucions als seus seguidors. Tampoc ho ha fet John McCain, que ha anunciat la creació d’un nou moviment.

Si ets un polític en actiu em diràs que tens massa coses a fer com per a preocupar-te d’això. Suposo que tens raó, això és un luxe innecessari i estem allunyats d’on està la opinió pública “de veritat”. Suposo que els 24 milions d’internautes a Espanya no et fan canviar d’opinió. Suposo que el fet que el 80% dels usuaris afirmi que està buscant informació, que necessita informació, tampoc et fan pensar en res. Suposo que el fet que el 50% de la gent de 25 a 50 anys siguin usuaris d’internet tampoc et fa canviar la teva concepció. Tu mateix, tu mateixa.

En els darrers mesos he tingut oportunitat de parlar amb molta gent, d’edats, sectors, professions i partits ben diferents, sobre l’ús de les noves tecnologies i la comunicació. Les reaccions passen des dels convençuts, als ignorants, els incrèduls i, per què no dir-ho, els reticents a veure com les coses canvien.

Des de setembre de 2007, quan vaig acabar el meu estudi sobre l’ús d’internet a la política espanyola i catalana (que us podeu descarregar aquí) fins avui, les coses han canviat. Sobretot en l’ús per part de partits i polítics d’aquestes eines, però les reaccions han canviat ben poc. Tot i que poc a poc, les percepcions van modulant.

La campanya electoral nord-americana ha tingut molt a veure amb el moviment, moltes vegades tàctic, de la classe política al nostre país. I seguirà jugant un paper essencial. Tal i com assenyalava Ravi Singh, un dels seus assessors, al Seminari de MAS Consulting del passat mes de novembre, l’ús d’internet a la política no té marxa enrere.

És evident que els més convençuts en les seves capacitats, entre els quals m’hi incloc, voldríem veure una major activitat dels nostres líders a la xarxa. Ens agradaria veure com el president Zapatero ens parla i ens escolta des d’internet. El mateix amb el president Montilla. Ens agrada la presència de Benach, o compartir debats parlamentaris amb Carles Puigdemont, José Antonio Donaire o Montserrat Capdevila.

Ens agrada veure com els militants són actius en els seus congressos. Ens agrada poder participar en els seus actes com a convidats. Ens agraden els vincles polítics que s’estableixen i ens agrada tenir una comunicació directa.

Per això, la política només pot fer una cosa: abraçar aquest món comunicatiu.

Però per la mateixa regla, no ens agrada que ens prenguin el pèl. Ens falten al respecte quan s’utilitzen blocs només durant els quinze dies de campanya. O quan un polític que s’obre a l’esfera, no respon. No, no ens agrada.

No obstant, la situació és la que és. A la vella Europa, i en especial a la pell de brau, ens hem adonat que l’acció política a internet funciona, serveix per alguna cosa. Tenim dues oportunitats d’or per veure-ho a les eleccions gallegues i basques del proper mes de març. També veurem què passa amb les eleccions europees de juny.

La situació avui té dos exemples claus. Dijous 15 de gener. El Mundo dóna la portada-de-el-mundo1a una noticia que té la comunicació política en el seu punt de mira. Bé, en realitat té en punt de mira a Rajoy i la seva vulnerabilitat, però el què més importa és que el segon diari en difusió a Espanya i un dels més visitats a la xarxa, obre amb un rotund “Rajoy reúne un grupo asesor para mejorar su imagen pública”. El candidat popular ha decidit, a marge dels canals oficials del partit i amb una reunió informal sense el seu principal assessor de comunicació, demanar ajuda per fer una comunicació més directa amb les noves tecnologies.

De fet, ja han presentat la web “Queremos“, que busca la participació dels joves usuaris d’internet. I els propers 24 i 25 de gener, estan movent una quedada a través de Facebook, en el marc del primer Foro Abierto del partit.

Aquests aires de canvi també arriben a la Moncloa. Trobo molt interessant la web del Pla E que ha presentat l’executiu. Interessant sobretot per les mancances que té; és a dir, va vestida amb un vídeo del president, però no deixa de ser una web estàtica on el ciutadà no pot ser escoltat.

Tot el contrari de la darrera iniciativa de l’equip Obama. Si el president-electe ja va trencar motlles al afirmar que faria un vídeo setmanal a YouTube, canviant la tradició del discurs radiat del President, l’equip de transició va informar aquesta setmana de la creació d’un nou mecanisme de comunicació entre la ciutadania i el president.

Amb un clar mail titulat “Give your ideas directly to the President”, han creat l’anomenat “Citizen’s Briefing Book“, un espai on els usuaris, registrats, poden aportar idees, comentar-les i votar-les. Les més votades, seran presentades al President. Tota una novetat, molt més directa que -em ve al cap- les iniciatives legislatives populars -tot i que amb menys protecció jurídica-, més fàcil, més interactiva i més entenedora.

Haurem de prestar especial atenció a l’experiència Obama, perquè té tots els números d’esdevenir el primer president que té internet com una eina de treball real i no com un compromís; traspassant el propi eix de campanya electoral amb el mitjà. Sarkozy posà un espia a la xarxa, però Obama posa la xarxa a treballar.

Reconeixereu la resistència al canvi a simple vista. Dimarts va tenir lloc un acte molt interessant a Convergència. Una taula rodona sobre política i les eines 2.0, amb tres ponents d’excepció: Antoni Gutiérrez-Rubí, Toni Aira i Jordi Segarra. L’acte, organitzat per la sectorial de noves tecnologies, va apuntar a totes aquestes qüestions. Les persones que organitzaren l’acte, com en Roc Fernàndez o en Marc Pallarès saben molt bé de què es tracta… però entre el públic encara existien preguntes que posaven el fre o en treien ferro. Normal, passa a cada casa. Però estic convençut que en un període més curt que llarg, aquestes reaccions hauran deixat pas a unes altres: com aprofundir en el mitjà. Temps al temps.

En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el  lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.

Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral.  Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.

Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.

Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors:  Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.

Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.

El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.

Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.

L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.

D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!