Un 2009 electoral
En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.
Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral. Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.
Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.
Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors: Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.
Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.
El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.
Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.
L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.
D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!
2008: la campanya de transició
Si algú tenia alguna mena de dubte sobre la importància d’internet a l’hora de dissenyar una campanya electoral, que miri el resultat de les eleccions nord-americanes. Si algú creia que això d’internet era una cosa passatgera, poc útil per plantejar campanyes en què es demana el vot, que miri qui serà el president dels Estats Units a partir del dia 20 de gener. Si algú creia que a internet només hi ha porno, votants massa joves i que és un risc per al candidats i partit, que miri el què ha passat a Estats Units.
Comencen a existir veus que afirmen que la importància del mitjà és comparable a la que va tenir la televisió a les eleccions de 1960, especialment en el debat entre Nixon i Kennedy d’aquella elecció. Aquí ho hem defensat àmpliament en el darrer any d’existència d’aquest bloc. Però ja no és una bogeria sostenir això, al contrari, això no ha fet res més que començar. Internet ha vingut per canviar les campanyes electorals. Ho ha fet per quedar-se una temporada, per molt que alguns polítics i assessors no s’ho creguin (i no cal tenir 60 anys per a no creure-hi).
Els números a Estats Units són ja una conclusió per si sola: Obama ha tingut més de 20.000 grups de suport, 2.300.000 voluntaris on-line, milers de blocs, contingut realitzat pels usuaris que han enriquit la seva campanya… En paraules d’un dels responsables del Partit Republicà, 2008 és la campanya de transició.
Obama ha estat l’autèntic vencedor d’aquesta campanya. Es calcula que només el 36% dels usuaris va votar per McCain, deixant un marge ben gran entre els dos senadors. Si atenem al finançament de la campanya, les magnituds són impressionants: Obama ha trobat a la xarxa la manera de finançar una campanya a la que li ha calgut molts ingressos. El secret? Centrar-se en donacions petites, 10, 20 o 30 dòlars de persones que tradicionalment no han participat en política i ho ha fet a través de l’ús de correus electrònics.
Els números d’aquesta campanya serviran per aquesta campanya, només el futur ens dirà si elecció rere elecció s’aniran batent rècords com aquest. No obstant, hi ha una cosa que ha canviat i que atendre a aquesta qüestió serà central per al futur de les campanyes: les campanyes ja no les dirigeix el candidat (o el partit, a casa nostra), a partir d’ara ho farà la gent. Caldrà veure quins efectes tindrà això sobre l’agenda política, i el més important, quina serà la reacció dels mitjans.
Una altra qüestió que no trigarem a resoldre serà el paper que jugarà aquest capital que Obama ha aconseguit durant el mandat. La xarxa creada, el moviment que ha fet d’internet el seu mitjà de combat, què fara durant els propers quatre anys? De moment, les decisions preses ens fan creure que jugarà un paper important. La web creada pel període de transició n’és el vaixell insígnia. Change.gov inclou els temes principals, notícies… i un espai de participació per a que tothom expliqui com ha sentit el canvi. Tot un canvi, és evident. El segon, a partir d’ara Obama farà un vídeo setmanal que se sumen al discurs radiat dels dissabtes.
Caldrà estar atents, perquè l’onada de canvi es preveu forta. Memorable. No parlo de polítiques, sinó de l’ús d’un mitjà que més que mai, és el missatge.
Més informació:
Facebook i la política 2.0
Fa uns mesos, amb molta il·lusió, vam fer de Cansaladeries Medrán -l’empresa familiar- la primera cansaladeria 2.0 de Sabadell. Recordo especialment uns mails amb en Genís Roca sobre la comunicació on-line dins de les petites empreses, i sobretot, la sensació que almenys a Sabadell això de la web 2.0 no estava massa arrelat.
De fet, són ben pocs els regidors de l’Ajuntament de Sabadell que tinguin almenys un bloc (i la majoria socialistes, com l’alcalde Bustos, Montserrat Capdevila o Lluís Monge). Podríem dir que de fet les noves tecnologies són una anomalía entre la classe política sabadellenca. Només tinc al radar de Twitter a Montserrat Capdevila, per exemple.
No és d’extranyar que, quan vaig fer uns cartells per fer amics de Facebook offline, la majoria de preguntes de clients a la parada fos, i què és Facebook?
Es feia difícil explicar als meus propis pares què és una xarxa social. I què és Facebook. La recerca dins de Facebook d’usuaris sabadellencs no va ser massa exitosa. La majoria, joves, com no pot ser d’una altra manera.
El fet és que avui Espanya ja compta amb 1.400.000 usuaris d’aquesta xarxa social que és molt activa políticament. Alguns polítics com Esperanza Aguirre, Daniel Sirera, José Luis Ayllón, Ernest Benach, Artur Mas, Dolors Camats, Marta Farrés, Joan Herrera, Miquel Iceta, José Antonio Donaire, etc. són membres de la xarxa. Alguns d’ells, “amics” meus.
A alguns països ja s’han posat en marxa campanyes de comunicació i màrqueting des d’aquesta xarxa social, i és que el seu poder de penetració, d’informació de l’usuari i de segmentació d’audiències és brutal. I si no, que li diguin a Barack Obama, que té quasi 10 vegades els seguidors de McCain. De fet, un dels creadors de Facebook és assessor d’Obama. Res a veure amb Espanya, tot i que en la darrera campanya electoral espanyola els candidats comptaven amb Facebook.
El creador de la xarxa social, Mark Zuckerberg està de visita a Espanya, on ha evidenciat el creixement que Facebook ha tingut a Espanya. I és gràcies a Facebook, Twitter i els blocs, podem fer una millor comunicació de la política cap als ciutadans. M’agradaria enllaçar-vos a aquest post d’en Xavier Peytibí sobre la pregunta que va llençar en José Antonio Donaire.
Cap a on ha de caminar la comunicació política 2.0? Què pot aportar Facebook a aquesta comunicació a casa nostra?
Perquè, almenys aquesta eina, té unes particularitats que la fan molt especial. Com comunicar la nostra tasca sense semblar abusius, sense profanar la intimitat -si és que a Facebook n’hi ha-?
Qui tingui la clau d’aquestes qüestions a casa nostra podrà sintonitzar amb tota una generació de nous votants. Que ja els convé a alguns…
Mentrestant, la xarxa anirà creixent i anirem veient com dia a dia antics companys de feina, escola o facultat ens saluden virtualment.
Absent per vacances
Els polítics estiuegen, però també ho fan els bloggers. I ha arribat el meu torn, per primer cop en uns quants anys tindré el privilegi de fer vacances durant tres setmanes que, només si l’actualitat o la incontinència ho demanen, serà el temps en què aquest bloc estarà calladet. Convé agafar forces per una tardor que serà ben moguda, plena de projectes i amb una cita electoral que serà apoteòsica.
En tot cas, us faig la següent reflexió: si l’estiu és el temps procliu per engolir llibres i llibres, perquè no fem també una mica de temps als bons articles penjats a blocs de la xarxa?
Sí, no tothom pot endur-se l’ordinador a la platja. Ni llegir-los des del telèfon, però per si algú decideix fer una lectura estiuenca de posts, aquí us adjunto una petita selecció.
Bones vacances i ens llegim ben aviat!
Pd: senyors i senyores polítics i polítiques, facin bondat i no m’obliguin a intervenir!
L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens parla en aquest article del poder de la iconografia d’Obama. Ell sap que jo la pateixo: vaig assistir a una presentació de Políticas amb una samarreta del candidat. Molt bon article amb una aproximació encertada al poder de les imatges, la plasticitat, les icones, en política. I no us perdeu la presentació Slideshare!
M’ha agradat molt aquesta guia per a comunicació online per a periodistes analògics. Em recorda al que apuntava en aquest post i a la necessitat d’adaptar-se a les noves tendències i a les noves necessitats comunicatives de la societat. Un molt bon treball d’Ivan Pino.
En Guillem és un expert en NIMBY, us recomano una visita al seu bloc per a descobrir-ho, però vaig trobar especialment interessant aquest post sobre Esquerra.
Via Xavier Peytibí vaig llegir aquest article d’estratègies d’entrada a la web que és la mar d’interessant. En Xavier, a hores d’ara, està de vacances, però val la pena donar un cop d’ull al seu pou de saviesa. Especialment aquesta reflexió sobre la credibilitat a la web del PSOE.
De César Calderón, aquesta reflexió dels governs 2.0 per l’estiu.
La tardor ens durà sorpreses demoscòpiques per la política espanyola. Serà la tardor de 2008 el primer pas per davant del PP a les enquestes des de 2004? Per veure com estaven les coses fa només uns mesos, un gran article de Pablo Barberà
El bloc polític
I és cert: els blocs han suposat una autèntica revolució en la manera de comunicar-se. Han pluralitzat les veus, han fet gran la conversa; en definitiva, han permès que entre tots poguem enriquir el nostre coneixement col·lectiu. Hi ha grans blocs que permeten un aprenentatge quasi privilegiat en certes àrees. Altres, són punts de trobades per a col·lectius. Hi ha blocs que ens permeten conèixer l’interior de les organitzacions. Fins i tot alguns ens deixen conèixer la vessant més personal i professional dels nostres representants electes. I això en un sistema parlamentari que mai s’ha caracteritzat per un elevat contacte amb els representants és molt més que ressenyable.
Però com ja reflexionàvem fa unes setmanes, els blocs necessiten una estratègia que serveixi als nostres objectius comunicatius. Tots en tenim algun, fins i tot el fan d’un grup de música que vol demostrar que ningú sap més de la temàtica que ell o vol saber que no està sol al món.
L’article de La Vanguardia incideix en els blocs polítics, i assenyala els grans mals -vicis, podríem dir- dels blocs polítics. Creats només per buscar vots abans de les eleccions, falta de compromís dels seus autors, abandonament després de ser elegits… Mals que coneixem abastament i que no profunditzarem ara. Us torno a recomanar un article de Gutiérrez-Rubí que trobo essencial per entendre les reflexions de futur que hem de fer sobre els blocs polítics, així com un altre de molt interessant de José-Luis Prieto.
Anna Lara, com la resta de companys i companyes del màster en màrqueting polític de l’any passat, ha lliurat la seva memòria on ha reflexionat al voltant del lustre de les webs polítiques 2.0. Espero que ens doni la seva opinió als comentaris sobre aquest fenòmen.
Que els blocs estan canviant la manera que tenim de comunicar-nos, és cert. Que fins i tot ja tenim eines de micro-blogging, també és cert. Però que tenim molts blocs sense un objectiu concret també és cert. Que ens cal repensar per a què els volem, com els treballem, com aconseguirem comunicar… que cal fer alguna cosa per evitar que això, al capdevall, sigui una conversa entre convençuts. Que ens cal donar un pas més gran per arribar, no a més persones sinó a les persones adequades.
Per això ens quedarem sempre amb la tasca de pioners, que han obert camí, ja vinguin del món de la política o de l’empresa.
Aprofitem que és diumenge i no fa sol, i barrinem…
Amo a Hillary (o a Obama)
I avui us vull fer un copy paste del darrer mail de Clinton. Que no es rendeix. Encara que Obama ja tingui la nominació al sac i tot sembla que sigui una manera tàcita de fer que acabi perdent sense que sembli que perd. Ja se sap, si es torna a presentar en unes altres eleccions, ella podrà esgrimir que mai es va retirar…
Us deixo amb ella.
Friend,
I owe our 35-point win in Kentucky yesterday to your incredible support. So let me ask you — do you think we should let the TV talking heads have the final say in this race? Or should we do what we have always done, and fight together for what you and I believe in?
I have never for one moment forgotten what this race is about — the millions of people who are looking to you and me for the leadership America needs. It’s about getting our economy moving again. It’s about bringing the war in Iraq to a responsible end. It’s about fulfilling America’s energy needs while protecting the planet for our children and grandchildren. It’s about making sure that every man, woman, and child in America has health care.
Now we have just three races left, and your help is absolutely critical in these final two weeks. So let’s do it. Let’s keep fighting and winning together, as we have all along.
Let’s talk about the state of this race.
I’ve won more votes than anyone running for the Democratic nomination in the history of our party. I’ve won states that will total 308 electoral votes in November — more than enough to carry the general election. And it is critical that we make certain the more than 2 million voters in Florida and Michigan are heard.
We can let the media decide this race. We can let the pundits be the ones who determine our party’s nominee. Or we can listen to the voters. Yesterday, voters in Kentucky joined you in sending a clear message — this campaign is far from over.
Throughout it all, through the ups and downs of this race, you’ve been there, supporting me every step of the way. Help me send a strong message that this race isn’t over yet.
I’m so proud of what we accomplished yesterday in Kentucky, and of all the victories we celebrated together. We’ve worked too hard to stop now. Thank you for your incredible support. I don’t have to tell you that I couldn’t do this without you.
Sincerely,
Hillary Rodham Clinton
Els blocs i l’estratègia
Un bloc persegueix un objectiu. I quan algú insereix un bloc en la seva estratègia de comunicació ha de ser conscient del què fa, independentment de si ho fa una empresa, una persona, un polític, un partit o una institució. Hi ha exemples d’aprofitament dels avantatges del mitjà pels objectius generals d’un pla, i també exemples de com és possible dinamitar el poder comunicatiu dels blocs.
Avui el suplement Negocios de El País informa que els espanyols cada cop llegeixen més blocs. Segons un estudi de Universal McCan, el 70% dels internautes llegeix blocs un cop al mes com a mínim i el 44,6% és usuari d’alguna xarxa social.
Això accentua la necessitat de tenir en compte aquests mitjans en el disseny d’un bon pla de comunicació o d’una bona campanya política. Posicionar-se a la xarxa és vital, com ha de ser vital parlar en el mateix llenguatge que els usuaris.
Les empreses ja ho fan. Coca-Cola ha creat el bloc “Happing“, on estan arrossegant a milers d’usuaris a participar, oferint regals. L’empresa americana ha evolucionat: si fa uns anys calia col·leccionar les anelles de les llaunes per aconseguir una nevereta, ara es pot fer només postejant a una entrada de bloc.
Si les empreses ho fan, perquè no els polítics? Perquè la majoria de polítics tenen un bloc per penjar les seves reflexions però no parlen amb els usuaris? La web 2.0 és una conversa perpètua, que no acaba. Tots amb tots. Una gran conversa. No és suficient amb tenir un bloc, evidentment actualitzat i no oblidat el dia després de les eleccions; no és suficient ser més o menys constant: cal participar. José Antonio Donaire i Carles Puigdemont són exemples de participació a través dels seus comentaris a altres blocs i de l’ús que en fan dels seus blocs, aportant sempre una nota més que enriqueixi les convereses. Ells han entès la naturalesa del mitjà. El president d’Extremadura també ho fa. Però altres han fet dels seus blocs un aparador més, li han donat un sentit estrictament 1.0 al mitjà que ja pensa en millorar i millorar.
Adolfo Corujo ens explica al seu bloc què cal fer per posicionar una empresa a la xarxa a través de localitzar els bloggers de referència. Imagineu què es podria fer si una campanya política pensés amb aquesta lògica; imagineu que es podria arribar a fer si la comunicació política i institucional filés prim. Si adeqüés els seus missatges al mitjà i no esperar que un mitjà amb tanta autonomia s’adapti a ells.
A la llarga serà una qüestió de pura supervivència de la política, a la llarga caldrà optar per aplicar el què anys abans hauran aplicat les empreses; no tindran més remei. No tindrem més remei. La tecnologia està a l’abast de tots i totes i ens demana que l’usem; la visió estratègica ens demana que ho fem. La visió tàctica de molts no els permet veure-ho.
El futur de la premsa
Us recomano veure aquest vídeo realitzat el 2004 en que avança algunes hipòtesis de treball fins a la desaparició de la premsa escrita tradicional el 2015.
No cal dir que una cosa com aquesta canviaria de manera inimaginable la relació de la política amb els mitjans, però també del sector privat, de la
consultoria de comunicació, la publicitat…
Els canvis i els moviments cada cop són més clars. Cada cop més els usuaris s’informen a través d’internet. La publicitat a internet augmenta i els blogs han suposat una expressió d’una certa mena de periodisme ciutadà. Tant és així que les edicions digitals de premsa tradicional ja demanen als ciutadans i ciutadanes que participin, facin articles o agafin imatges i videos del què passa al seu voltant.
La visió futurista del vídeo cada cop és més certa. Newser adapta els continguts de la portada a si volem molta o poca informació. Hi ha diaris que els fan els usuaris i tenen versions impreses i tot.
La revolució està aquí, a tocar. Menysprear-la, no creure-la és una pèrdua de temps. Afecta a la política i a l’empresa. A l’escola i a les relacions entre països.
I això canviara la nostra perspectiva sobre moltes en coses en menys de 10 anys…
Joan Ridao
Accepta que tots plegats no han après. Apel·la a l’experiència americana, a l’experiència francesa, a Cameron i el seu videobloc. Fa un repàs de dades importants que il·lustren la radiografia de l’esfera.
La xarxa serveix per influir i crear estats d’opinió, però a Catalunya la influència és indirecta entre la gent que crea opinió. Sobre les utilitats de la xarxa, la més important és la transmissió del discus polític. Llibertat sense control. És un espai d’argumentació, d’ampliar allò que a televisió ocupa un espai de 20 segons. I permet la immediació amb el ciutadà, un espai comunicació entre els actors.
I també hi ha espai per les temptacions: els líders polítics han d’evitar fer un copy paste de les notes de premsa del partit. I la dificultat d’arribar a tots.
Carles Puigdemont
La seva pretensió és construir un sistema de comunicació propi cmplementari del tradicional i que els votants puguis seguir i interactuar amb ell. Ser el portaveu d’ell mateix i contruibuir a fer de la política un espai transparent. I a tot això serveix l’ús dels blocs, sense oblidar la creació d’estat d’opinió. I és una bona font d’informació pels mitjans de comunicació.
Puigdemont és un defensor del bloc com a mitjà per a fixar l’agenda política, element central de moltes discussions teòriques. Com a polític entèn els blocs com a mitjans de campanya importants.
Els blocs et fan més vulnerables amb els teus adversaris o amb els ciutadans. Però crea veu pròpia.
